La
gran dificultat, quan parlem de vida i de mort, rau
en que utilitzem les mateixes paraules per a expressar
conceptes completament diferents. Tan contradictoris,
que es poden donar la mort en una vida fisiològica
molt saludable, i es pot donar la Vida definitiva en
la vida més deteriorada i inclòs en la mort
biològica. Si apliquem el concepte adequat en cada
cas, canviem el text fins a fer-li dir el contrari
del que vol dir.
Al
final ja de la Quaresma i quan entrarem en la
contemplació dels esdeveniments de la Passió i mort
de Jesús, té ple sentit que ens preparem mirant de
dilucidar què és vida i què és mort per a
Jesús...
El
relat d'aquest diumenge és simbòlic. Els tres germans
representen la nova comunitat. Jesús està totalment
integrat en el grup pel seu amor a cadascun. Els
membres de la comunitat tenen cura uns dels altres.
La
manca de lògica del relat ens porta a sortir
del literal. Si Jesús hagués pretès salvar la vida
biològica de Llàtzer, hagués corregut de pressa a
curar-lo. Més fàcil que ressuscitar-lo. Però la seva
intenció no és curar la malaltia de Llàtzer sinó
mostrar la Vida en ell. Per això, espera a que
la mort estigui confirmada en rotunditat (quatre dies,
ja fa olor).
Si
continuem demanant si Llàtzer ressuscità o no
físicament, és que encara seguim a la banda dels
morts, perquè la nostra preocupació segueix essent la
vida biològica.
L'alternativa
no és: aquesta vida, només aquí baix,... o
l'altre vida després, però continuació d'aquesta.
L'alternativa
és : vida biològica sola, o Vida definitiva
durant aquesta vida i més enllà d'aquesta vida....
AIXÍ
VULL JO MORIR...
Jesús
mai va amagar el seu afecte cap als tres germans
que viuen a Betània. Segur que són els qui l'acullen
a casa sempre que puja a Jesrusalem. Un bon dia,
Jesús reb un encàrrec: el nostre germà Llàtzer, “el
teu amic”, està malalt. Al poc temps, Jesús se'n
va cap al petit llogaret.
Quan
arriba, Llàtzer ja és mort. Maria, la germana més
jove, quan el veu, es posa a plorar. Ningú la pot
consolar. Quan veu plorar la seva amiga i els jueus
que l'acompanyen, Jesús no es pot contenir. També
ell, ensems “es posa a plorar”. La gent comenta:
“¡Com l'estimava!.
Jesús
no plora només per la mort d'un amic estimat. Se
li romp l'ànima quan sent la impotència de tots
davant la mort. Tots portem en el més pregó del
nostre esser un desig insaciable de viure. ¿Per què
tenim que morir? ¿Per què la vida no és més
feliç, més llarga, més segura, més vida?
L'home
d'avui, com el de totes les èpoques, duu clavada una
pregunta dins el seu cor, la més inquietant i
difícil de respondre: ¿Què serà de tots i de
cadascun de nosaltres? No val enganyar-nos. ¿Què hi
podem fer? ¿Rebel·lar-nos? ¿Deprimir-nos?
Sense
cap dubte, la reacció més generalitzada és
oblidar-nos i “anar tirant”. Però, ¿no està
l'esser humà cridat a viure la seva vida i a viure-se
a ell mateix amb lucidesa i reponsabilitat? ¿Només
al nostre final, ens hem d'apropar de forma
inconscient i irresponsable, sense prendre postura?
Davant
del misteri últim del nostre destí no és possible
apel·lar a dogmes científics ni religiosos. No ens
podem guiar més enllà d'aquesta vida. Honesta sembla
la postura de l'escultor Eduardo Chillida al qual en
certa ocasió vaig sentir dir: “De la mort, la raó
em diu que és definitiva. De la raó em diu que
és limitada”.
Els
cristians no sabem de l'altra vida més que els
altres. Nosaltres també ens hem d'apropar amb humilitat
al fet obscur de la nostra mort. Però ho fem amb
una confiança radical en la Bondat del Misteri de
Déu que albirem en Jesús. Aquest Jesús al qual,
sense haver-lo vist, estimem i, sense veure-lo encara,
li donam la nostra confiança.
Aquesta confiança no es pot
entendre des de fora. Només pot ser viscuda pel qui
ha respost, amb fe senzilla, a les paraules de
Jesús: “Jo som la resurrecció i
la vida. ¿Creus
tu això?” Recentment,
Hans Küng, el teòleg catòlic més crític del segle
vint, prop ja del seu final, ha dit que per a
ell morir-se és “descansar en el misteri de la
misericòrdia de Déu.
Així
vull morir jo...
José
Antonio Pagola
LES SET PARAULES
Mons.
Sebastià Taltavull i Anglada
Setmana
Santa de l’any 2011
1a
Ni els assots, ni les espines, ni els Claus m’han pogut emmudir per
dir: Pare perdoneu-los que no saben pas el que
fan (Ll. 23,34)
Ha deixat
dit que ens estimem. Aquest és el seu testament. Les paraules
pronunciades en el darrer sopar, «estimeu-vos els uns als altres com
jo us he estimat», ara reben la confirmació del seu propi
testimoniatge quan l’amor arriba a l’extrem del perdó. Jesús no
sols ens demana que l’oferim, sinó que ell mateix ens el dóna.
Perdona sense límit perquè estima sense límit, fins a lliurar la
seva vida per amor. L’ideal evangèlic de l’amor a l’enemic
pronunciat amb tanta força durant la seva vida, ara arriba a la seva
més perfecta coherència. És la crida a no fabricar-nos un
cristianisme a la nostra mida, sinó a la seva, al seu estil i
exemple, un cristianisme cristià. Amb el perdó envers els qui el
maten està obrint el camí que han entès i seguit els màrtirs,
fent-lo transitable per a tots els qui creuen que hem de seguir els
mateixos passos de Jesús.
2a
Vaig escoltar el lladre, vaig perdonar Maria i també perdonaré els
qui estiguin ben penedits. En veritat t’ho
dic: avui seràs amb mi al Paradís (Ll. 23,43)
Feta pel
mateix Jesús, estem davant la canonització més ràpida de la
història. Es pot ser sant en un obrir i tancar d’ulls. Un
condemnat, com Jesús, ha estat tocat per ell en el seu cor i
descobreix com la injustícia és carregada sobre el qui és
innocent. Mai no és tard per tornar als camins de l’Evangeli. La
trobada amb Jesús dóna una orientació decisiva a la seva vida i
s’omple del goig de l’esperit -que també lliurarà com Jesús-
quan veu la seva condemna reconvertida en salvació eterna per un
gest gratuït d’amor. Qui ho pot entendre? La justícia de Déu no
és com la dels homes. Quins camins tan diferents els seus dels
nostres! Si la Setmana Santa ens ajudés a recuperar aquells que
condemnem i aquells que són condemnats al nostre costat! Deixem que
Jesús ens miri amb el mateix afecte. La seva mirada salva i demana a
canvi la nostra més sincera conversió.
3a
Dona, aquí teniu el vostre fill . (Jn 23,34)
Estimat deixeble aquí tens la teva mare. Per la Mare s’arriba al
Pare.
Jesús
pateix la solitud, però no la vol per a ningú. Ens fa mereixedors
d’un amor que no podem oblidar i que manté ferma la nostra
confiança. Dirigint-se a la seva mare, escoltem les seves
entranyables paraules de fill. Com el nen que se sent segur en els
seus braços, entenem que el nostre cor no pot ser ambiciós ni els
nostres ulls altius, que la nostra vida si vol assemblar-se a la seva
no pot obsessionar-se amb pretensions de grandesa. Jesús, a la creu,
ens fa el do de la mare quan abans per a ella ja ens ha convertit en
un do seu. A Jesús l’omple de consol que experimentem l’acollida
amorosa de la seva mare Maria i el conforta veure que al nostre
costat no es troba sola. Aquest miracle es repeteix constantment en
moltes de les nostres cases, en el silenci d’una vida cristiana que
no fa apologia del dolor ni espectacle dels sentiments més íntims.
4a
Déu meu, Déu meu per què m’heu abandonat
(Mc 15,34) Em sento aclaparat per l’allau
de turments. S’ha apagat per a mi la llum de la felicitat.
Paraules
pronunciades amb el llenguatge més íntim après en la infància i
ara dites en l’extrem de la confiança, encara que amb el crit més
amarg de la vida i amb la sensació del més inhumà abandó.
Paraules que donen notícia de la major solitud que es pot patir quan
apareix l’angoixa d’una pregunta aparentment sense resposta.
Aquest crit de Jesús a la creu no és de desesperació, és la
pregària del Fill que ofereix la seva vida al Pare, en l’amor per
a la salvació de tots. És l’encarnació de Déu duta a la seva
identificació més radical amb la humanitat. Tingut com un home
entre tants i comptat en el registre dels qui han nascut com
qualsevol altra persona, ara es col·loca, per complir la voluntat
salvífica del Pare, en la llista del dels qui han d’encarar-se a
la mort. Fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat, comparteix
la nostra situació humana fins i tot en allò que la fa més
degradant, per assumir-la en la seva pròpia persona i salvar-la.
5a
Des del naixement fins el Calvari he cercat les meves ovelles sense
repós Tinc set! (Jn 19,28),
i set tindré fins a la fi dels temps.
És molt
legítim, enmig del dolor, buscar moments d’alleugeriment: quan es
pateix la set física, la set espiritual, la set de justícia, de
companyia, d’amor, es busca amb ànsia la generositat de qui pot
sadollar-la. Jesús ens adverteix d’aquesta possibilitat: «Vaig
tenir set i no em vau donar de beure.» Està relatant quelcom que
sembla impossible quan li és negat a Ell i a tantes persones a qui
representa i amb qui s’identifica allò que és més elemental i
necessari. No és que no hi hagi suficients recursos, sinó que estan
mal repartits. No és que no hi hagi riquesa, és que només
l’acaparen uns pocs. El que hi ha és molta set, la de moltes
persones clavades a la creu de l’atur, de la incultura, de la fam i
la set física, de la malaltia, de l’exclusió i els
maltractaments, de la solitud… Qui pot posar solució a tanta
aridesa, a tanta falta d’amor. No donem un glop amarg als qui
demanen un got d’aigua fresca, no fem sofrir més el qui demana un
gest d’acollida, d’atenció, d’amistat, no seguim creant
inferioritat de condicions dient que tot va bé. El crit de Jesús,
posant-se de part de tots els assedegats, ens avisa de la urgència
de crear noves condicions de vida, més humanes, més cristianes.
6a
S’han complert les profecies. Els crims s’han expiat amb escreix.
L’infern s’ha emportat el botí. Tot s’ha
complert! (Jn 19,30)
Comença la
comunicació de la vida a una humanitat que necessita respirar de
nou, ara al ritme de l’Esperit. Ofegats per mil enigmes i pel drama
de la mort, se’ns fa el do de poder viure de l’Esperit, el mateix
que omple l’univers i que ens dóna la força d’estimar. La set
patida és sadollada. Amb la mort, Jesús no perd gens, ho guanya
tot, perquè regala la seva vida deixant-la en mans de Déu, el seu
Pare. Aquesta relació de confiança entre Déu i l’home que Jesús,
el Fill, ha fet possible donant-nos el seu Esperit. En Ell està la
font de la santedat que, per ser reflex inequívoc del misteri de
Déu, és la major força d’atracció de l’Església, de la
nostra Església, allò que més ha de definir-la i fer-la creïble.
Serà el testimoniatge d’amor proper a l’home i a la dona d’avui,
necessitats com estem d’Evangeli, de bona notícia d’esperança i
de salvació. Quan Jesús posa la seva vida en mans de Déu, entenem
que per ser Déu i home, la nostra vida està en les millors mans,
les del Déu de la Vida que ha ressuscitat al seu Fill perquè tots
tinguem vida i la tinguem amb abundància.
7a
Amarat de sang i abatut de sofriment cerco la faç del Creador,
cridant amb força: Pare confio el meu alè a les teves mans. (Lc
23, 46)
Comença la
comunicació de la vida a una humanitat que necessita respirar de
nou, ara al ritme de l’Esperit. Ofegats per mil enigmes i pel drama
de la mort, se’ns fa el do de poder viure de l’Esperit, el mateix
que omple l’univers i que ens dóna la força d’estimar. La set
patida és sadollada. Amb la mort, Jesús no perd gens, ho guanya
tot, perquè regala la seva vida deixant-la en mans de Déu, el seu
Pare. Aquesta relació de confiança entre Déu i l’home que Jesús,
el Fill, ha fet possible donant-nos el seu Esperit. En Ell està la
font de la santedat que, per ser reflex inequívoc del misteri de
Déu, és la major força d’atracció de l’Església, de la
nostra Església, allò que més ha de definir-la i fer-la creïble.
Serà el testimoniatge d’amor proper a l’home i a la dona d’avui,
necessitats com estem d’Evangeli, de bona notícia d’esperança i
de salvació. Quan Jesús posa la seva vida en mans de Déu, entenem
que per ser Déu i home, la nostra vida està en les millors mans,
les del Déu de la Vida que ha ressuscitat al seu Fill perquè tots
tinguem vida i la tinguem amb abundància.
************
*****
PROGRAMA DE SETMANA SANTA
