Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)
Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.
PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.
La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.
PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?... I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?
PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional...
La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.
“Li
diu Jesús: Maria. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus
rabuni...” (Joan 20, 16)
MEDITACIÓ:
MARIA!!!...
-
Sí, el teu nom, Maria, Raimon, Ricard, Pere, Mireia, Carme, Toni...
Ell pronuncia el teu nom. No ets un de tants, no ets un carnet
d’identitat, ni una partida de naixement. Ets tu, sí, tu mateix,
que Ell et pronuncia amb la veu del cor, la més autèntica de totes
les veus. Una veu permanent, total d’amor. Segurament algunes
vegades a la vida la mare, el pare, un germà, una germana, un amic,
una amiga, la parella, un fill... t’han pronunciat d’una forma
tan especial que no ho has oblidat. Encara et ressona. Recordes?
-
Déu t’ha pronunciat des del seu Cor eternament. No ets una
casualitat, ets una persona sempre estimada. Quan et vas anar teixint
en la mare Ell ja et coneixia, ja et volia, t’estimava. Després ha
estat amb tu, ni que possiblement tu no tinguis consciència d'haver
estat amb Ell. Com el fill pròdig, escapat amb valors familiars dels
quals has fet un ús que només tu saps. T’esperava quan menys ho
pensaves, a la sortida del metro, en aquella malaltia, en una
meditació, en un moment de desesperació... MARIA!! Ernest, Pau,
Meritxell, Berta, Sònia, Francesc...
RABUNI!!!...
Mestre entranyable, Jesús de
Nazaret, imatge visible del Déu invisible. Amor de la meva ànima,
Camí, Veritat i Vida, Llum, Sentit i Presència...
-
Tu m’has anat seduint sense forçar-me. Les teves trucades gairebé
no feien soroll. Les podia deixar passar quasi sense esforç. Ja
sabia que eren teves, però ho deixava per un altre dia. Callaves,
respectaves i esperaves. No et volies imposar, però sabies molt bé
que tard o d’hora, de jove o de gran, un dia em llançaria als teus
braços.
-
Va ser Pasqua, et creia ben mort en la meva vida. Pensava que tot
plegat va ser una bonica i fins emotiva història. Però no. Em vaig
sentir mirat i pronunciat dintre meu. Eres Tu, “Rabuni”.
TU!!!......
Qui és Jesús per a tu en aquests moments de la teva vida? Un
record? Un dubte? Una realitat superada? Un recurs per als mals
moments? Un presència esporàdica? El teu Déu? Una persona que et
guia i t’estima? L’amor de la teva ànima? Aquell a qui voldries
donar-li-ho tot? El que viu en els teus germans? El que s’identifica
amb els pobres, explotats, malalts, refugiats?... Rabuni!!!
Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.
Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir.
Però l'ametller ha florit.
Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.
Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.
Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg.
Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.
Aterrits
per l'execució de Jesús, els deixebles s'amaguen casa
d'un conegut. Reunits de bell nou, però Jesús no és
amb ells. Dins la comunitat hi ha un buit que
ningú pot omplir. Jesús manca. ¿ A qui seguiran ara
? ¿ Què faran sense ell ? “Ja és fosc” a
Jesusalem i, també, en el cor dels deixebles.
Dins
la casa estan “amb les portes tancades”. Són una
comunitat sense missió i sense horitzó, tancada
dins si mateixa, sense capacitat d'acollida. Ningú
pensa ja en sortir pels camins a anunciar el regne
de Déu i curar la vida. Amb les portes tancades
no es pot apropar-se al sofriment de la gent.
Els
deixebles estan morts de “por dels jueus”. Són
una comunitat paralitzada per la por, en actitud
defensiva. Només veuen hostilitat i rebuig a tot
arreu. Amb por no es pot estimar el món com
l'estimava Jesús ni donar a ningú ànim i esperança.
De
cop, Jesús ressuscitat agafa la iniciativa. Ve a
rescatar els seus seguidors. “Entra a la casa i es
posa enmig”. La petita comunitat es transforma. De
la por passen a la pau. De la fosca de la nit a
l'alegria de veure'l, ple de vida. De les portes
tancades a anunciar per totes parts la Bona Nova de
Jesús.
Jesús
els parla posant en ells, pobres homes, tota
confiança: “Com el Pare m'ha enviat, així també jo
us envio a vosaltres”. No els diu a qui s'han
d'apropar, què han de comunicar ni com han d'actuar.
Ho han après d'ell pels camins de Galilea. Seran
en el món el que ell ha estat.
Jesús
coneix la fragilitat dels seus. Moltes vegades els ha
criticat la fe, poca i vacil·lant. Necessiten la
força del seu Esperit per a complir la seva
missió. Per això fa amb ells un gest especial. No
els imposa les mans ni els beneeix, com els malalts.
Exhala damunt ells son alè i els diu: “Rebeu
l'Esperit Sant”.
Només
Jesús salvarà la seva Església. Només ell, ens
alliberarà de les pors que ens paralitzen, romprà
els esquemes tediosos en els quals pretenim tancar-lo,
obrirà tantes portes que hem tancat al llarg dels
segles, endrecerà tants camins que ens han desviat
d'ell.
El que
s'ens demana és revifar molt més en tota Església
la confiança en Jesús ressuscitat, mobilitzar-nos per
a posar-lo sense por en el centre de les nostres
parròquies i comumnitats, i concentrar totes les forces
escoltant bé el que el seu Esperit ens està dient
avui als seus seguidors.
S'han
endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat!!!
L'esglai de Maria Magdalena -o el de Pere i l'altre deixeble- és
també el nostre esglai tot sovint quan ens entestem a viure de
records o a cercar el Senyor en les enyorances del nostre passat. Per
això, d'entrada, el missatge de pasqua ens diu: no cerqueu entre els
morts Aquell qui viu i és font de Vida. Cerqueu-lo, més aviat, en
els afanys i il.lusions de la vida. Descobriu el seu rostre en el
rostre del germà que se us acosta... Per això, si volem viure i
experimentar la joia de la pasqua, hem de refer el mateix camí que
va fer Jesús: torneu a Galilea... allà El veureu!
Que
tinguem una bona Pasqua aquest any 2017!!! Que el goig del Senyor
Ressuscitat sigui la nostra Força i la nostra Pau!!!
Josep
Giménez
DIUMENGE II
"Per
on penses començar tu?"
Les
primeres generacions cristianes han entès i viscut la Pasqua com el
pas de Crist de la mort a la vida, que ens convida també a nosaltres
a passar d’una vida vella i gastada a una vida radicalment
renovada.
Vet
aquí la gran Celebració concretada en el canvi: Canvi a millor.
Pels
primers cristians, la Resurrecció de Crist conté una energia capaç
de transformar l’existència, omplint-la de nova vitalitat.
Els
relats evangèlics insisteixen, precisament, en aquesta transformació
que es produeix en trobar-se amb el Ressuscitat.
Aquests
homes, tancats i reclosos a casa després de la mort del mestre,
passen de l’angoixa a la pau, de la por a l’alegria, de la
covardia a l’anunci valent de l’evangeli.
Siguem
concrets i pràctics:
Cap
a on hem de canviar nosaltres?
Quin
és el pas o passos que hem de donar?
En
quina direcció cal que es doni el canvi pasqual de les nostres
vides?
A
alguns se’ns demana, tal vegada, passar d’una vida superficial,
frívola i dispersa a una existència més unificada i autèntica;
d’una actitud passiva o convencional passar a una actitud més
creativa i espontània.
Potser
Pasqua ha de ser per uns altres el pas d’aquest home agressiu i
ressentit que hi ha dins nostre a un altre més acollidor i amorós,
més comprensiu i dialogant.
D’aquest
home intransigent i conflictiu a un altre més tolerant i
pacificador.
Per
alguns, Pasqua pot ser una crida a donar un pas en aquesta direcció:
de recelosos i solitaris a confiats i amistosos; d’acaparadors i
individualistes a generosos i solidaris; d’invasors i
antipàtics a respectuosos i amables.
Probablement
a tots se’ns demana renovar la nostra actitud davant de Déu i
davant dels altres.
Passar
de la por a la confiança, de la fugida a l’entrega generosa, de
l’arrogància a la senzillesa, de l’oblit a la pregària, de la
no creença a la fe.
Pasqua
significa passar de mort a vida.
Celebrar
la Pasqua és viure en nosaltres un procés de renovació personal
Siguem
concrets:
Per
on comencem?
Per
on penses començar tu?
Per
on penso començar jo?
Mireu:
Les
conviccions d’una persona, per nobles i sublims que siguin, si no
es concreten, si no es tradueixen en saludables canvis de
conducta.—no són res ni valen per a res.
Amb
aquest estil de vida de no canvi ni millora personal no passaríem
d’hipòcrites i comediants.
El
que pretén Jesús no és la simple afirmació de veritats sagrades,
com per exemple: la fe en la Resurrecció.
El
que Jesús pretén de nosaltres són
-els
canvis de conducta
-les
millors ètiques
-la
cordial i veritable estimació operativa i transformadora de la
realitat quotidiana
-el
millor tracte de les persones.
És
en això que s’ha de concretar la fe en la Resurrecció
Ho
tenim ben clar?
Ho
assumim responsablement?
Ens
hi comprometem?
Concretament:
Per
on penses començar tu?
Per
on penso començar jo?
Aquest
és el canvi amb el que ens hem de comprometre.
Per
a comprendre el relat dels deixebles d'Emaús cal
oblidar tot lo llegit els dies passats, des del
Vetlla del Dissabte Sant, referent a les aparicions de
Jesús. Perquè Lluc ofereix una versió peculiar dels
esdeveniments. Al final del seu Evangeli conta només
tres aparicions:
1) A
totes les dones, no a dues ni tres, s'apareixen dos
àngels quan van al sepulcre a ungir el cos de
Jesús.
2) A
dos deixebles que van cap a Emaús s'els apareix
Jesús, però amb tal aspecte que no el poden
reconéixer, i desapareix quan han de menjar.
3) A
tots els deixebles, no només als Onze, Jesús s'apareix
en carn i ossos i menja amb ells carn i peix.
A
dues coses cal fer atenció si comparem amb els
altres evangelis: Les aparicions són per a totes i
tots, no per un grup selecte de dones ni tan sols
dels onze. Una progressió creixent: àngels, Jesús
irreconeixible, Jesús en carn i ossos.
Jesús,
Moisés, los profetas y los salmos
Hi
ha un detall comú en els tres relats de Lluc:
la catequesi. Els àngels parlen a les dones, Jesús
parla als d'Emaús, i, més tard, a tots els altres.
En els tres casos l'argument és el mateix: el
Messies tenia que patir i morir per a entrar a la
seva glòria. El missatge més escandalós i difícil
d'acceptar requereix que es tracti amb insistència.
¿Però,
com es demonstra que el Messies havia de patir i
morir? Els àngels addueixen que Jesús ja ho havia
anunciat. Jesús, als d'Emaús, es basa en lo dit
per Moisès i els profetes. I el mateix Jesús, a
tots els deixebles, els obri la ment per a
comprendre els que d'ell han dit Moisès, els profetes
i els salms. La paraula de Jesús i tot l'Antic
Testament estan al servei del gran missatge de la mort
i resurrecció.
La
trampa política de Lluc
Per
a comprendre els deixebles d'Emaús cal fer memòria del
començaments de l'evangeli de Lluc, on diversos
personatges formulen grans esperances polítiques i socials
posades en la persona de Jesús. Gabriel, que diu cinc
cops a Maria que el seu fill serà rei d'Israel.
Maria, que lloa Déu perque ha derrocat els poderosos
del soli i exalçat els humils, ha omplert de bens
els pobres i als riccs ha deixat sense res. Eols
àngels parlen als pastors m del naixement del Messies.
Zacaries, pare del Baptista també lloa Déu perquè
ha suscitat a la casa de David un alliberador
d'Israel de l'opressió dels enemics. Finalment, Aina
parla del nen Jesús a tots els que esperen
l'alliberació de Jesrusalem. Sembla com si Lluc animàs
aquesta esperança política-social-econòmica.
Del
desencís a l'entusiasme
Al
darrer capítol del seu evangeli, Lluc recolleix el
tema, encarnant-lo en els deixebles d'Emaús, que també
esperaven que Jesús fora l'alliberador d'Israel. No són
galileus, no són part del grup inicial, però han
respirat les mateixes il·lusions respecte de Jesús.
Estan convençuts de que el poder de les seves obres
i la seva paraula els posarà al servei de la gran
causa religiosa i política: l'alliberament d'Israel.
Tanmateix, només assolí la seva condemna a mort. Ara,
només queden unes dones llunàtiques i un grup de
seguidors indecisos i morts de por, que no gosen
sortir al carrer o tornar a Galilea. Ells no estan
indecisos sinó desencisats. Han tallat la relació amb
els altres deixebles i s'en van de Jesrusalem.
En
aquest moment tan idadequat, Jesús els surt a camí
i els dóna una catequesi que els transforma
totalment. És curiós, Jesús no es revela com el
ressuscitat, ni els aconsola. Només els dóna una
classe d'exégesi, seguint la Llei i els Profetes,
espigant, explicant i comentant els textes corresponents.
Però no és latós. Més tard diran que, quan
l'escoltaven, el cor els cremava.
La
misteriosa trobada acaba amb un misteri més. Un
gest tan habitual com partir el pa els obri els
ulls per a reconéixer Jesús. I desapareix. Però el
seu cor i la seva vida han canviat
Típic
d'aquest relat és que s'arriba a la certesa per dos
elements que seràn essencials en les reunions
litúrgiques: la paraula i l'eucaristia.
De
l'entusiasme al fàstic...
Malauradament,
la majoria dels catòlics avui, han decidit escapar-se
a Emaús però no han tornat. “La missa no els diu
res”. És l'argument que usen molts, joves i no
tant joves, per a justificar l'absència de la
celebració eucarística. “De les lectures no entenc res,
el sermó, un “rotllo”, i la comunió, no m'he
confessat”... Tenen raó, però, és una pena.
La
paraula i el ritus, sense contacte personal amb el
Senyor, mai despertaran entusiasme ni tocaran el cor.
José
Luis Sicre
ACOLLIR
LA FORÇA DE L'EVANGELI
Dos
deixebles de Jesús s'en van de Jesrusalem. Caminen trists
i desolats. Dins el seu cor s'ha apagat l'esperança que
tenien posada en Jesús quan l'han vist mort a la
creu. Tanmateix, segueixen pensant en ell. No el poden
oblidar. ¿ Haurà estat tot una il·lusió ?
Jesús
s'apropa i camina amb ells. Tanmateix, els deixebles
no el reconeixen. Aquell Jesús en qui havien confiat
i a qui havien estimat tal volta amb passió, els
sembla ara un vianant estrany.
Jesús
s'uneix a la conversa. Els caminants l'escolten
sorpresos al començament, però a poc a poc qualque
cosa es despert dins el seu cor. No sabem exactament
què és .. Més tard diran: ¿ No ens cremava el cor
mentre ens parlava pel camí ?”
Els
caminants estan atrets per les paraules de Jesús
fins al punt que necessiten la seva companyia. No el
volen deixar marxar: “Queda't amb nosaltres”. Durant
el sopar, s'els obrin els ulls i el reconéixen.
Aquest és el primer missatge del relat: Quan acollim
Jesús com a company de camí, les seves paraules
poden despertar en nosaltres l'esperança perduda.
Durant
anys, moltes persones han perdut la confiança en Jesús.
A poc a poc, ha tornat un personatge estrany i
irreconeixible. Tot el que saben d'ell és el que poden
reconstruir, de manera parcial i fragmentària, a partir
del que han escoltat en predicadors i catequistes.
Sens
dubte, l'homilia dels diumenges acompleix una tasca
insubstituïble, però és insuficient per a que les
persones d'avui puguin entrar en contacte directe i viu
amb l'Evangeli. Així com es fa, davant un
poble que calla, sense exposar inquietuds,
interrogants i problemes, es fa difícil regenerar la
fe vacil·lant de tantes persones que cerquen, a
voltes sense saber-ho, trobar-se amb Jesús.
¿
No és hora d'instaurar, fora del context de la
litúrigia dominical, un espai nou i diferent per a
escoltar junts l'Evangeli de Jesús? ¿ Per què no
reunir laics i preveres, dones i homes, cristians
convençuts i persones que s'interessen per la fe, a
escoltar, compartir,dialogar i acollir
l'Evangeli de Jesús ?
Cal
donar a l'Evangeli l'oportunitat d'entrar amb tota la
seva força transformadora en contacte directe i
immediat amb els problemes, crisis, pors i esperances
de les persones d'avui. Aviat serà tard per a
recobrar la frescor original de l'Evangeli.
El 20 de
octubre del 2016 se produjo un acontecimiento único en los últimos
siglos: la apertura de la losa de mármol que se venera en el lugar
donde la tradición sitúa el sepulcro de Jesús, dentro de la
basílica del Santo
Sepulcro en Jerusalén.
Bajo aquella losa se descubrió una segunda losa, también de mármol
gris, que contiene una hendidura en toda su longitud y que lleva
esculpida una cruz de Lorena. Muy probablemente, esta es de la época
de las cruzadas, de comienzos del s. XII.Sacada la
segunda losa, empezaron las sorpresas. Inmediatamente bajo esta losa,
y a 35 cm de la actual tierra del edículo de la basílica, apareció
la que es la pieza fundamental del conjunto: un banco de piedra
ordinaria excavado en la roca que está en conexión directa con la
pared vertical, también excavada en la roca, que hay detrás de él.
Las crónicas de los viajeros medievales, como Fèlix Faber (1480),
que vieron el edículo sin los mármoles de recubrimiento actuales,
testifican que banco y pared forman un todo de piedra. Este todo
corresponde a la pared norte de la pequeña habitación donde está
el lugar venerado como sepulcro de Jesús. La segunda sorpresa saltó
cuando se vio que la pared sur de esta habitación correspondía a
una segunda pared vertical, también de roca ordinaria, de unos dos
metros de alto.Por lo tanto,
el edículo de la basílica del Santo Sepulcro contiene un conjunto
formado por dos paredes de piedra (norte y sur) y un banco (al lado
norte) –todo excavado en la roca–. Este conjunto corresponde a un
sepulcro del tipo “cámara sepulcral” al que se accedía bajando,
pues quedaba por debajo de que su anchura
corresponde al espacio entre las dos paredes de piedra. El suelo de
piedra original del sepulcro, aún por descubrir, ha de hallarse bajo
el actual pavimento de mármol.El elemento
arqueológico que hemos descrito concuerda con los datos documentales
de los evangelios –a continuación ponemos entre comillas los
textos que se encuentran en Mateo 27, Marcos 15-16, Lucas 24 y Juan
19-20. Por eso es legítimo suponer que nos encontramos ante la tumba
de Jesús. En efecto, Jesús murió crucificado en la colina de la
Calavera o Gólgota, lugar de las ejecuciones, un muñón de roca de
13 m de alto situado fuera de ciudad a 80 o 90 m de una de las
puertas de Jerusalén. “Cerca”, en una zona de sepulcros que
aprovechaban el berrocal de una antigua pedrera, había el “huerto”
de José de Arimatea con un sepulcro “nuevo”, por estrenar. Este
sepulcro se cerraba con “una piedra... muy grande” que se hacía
“rodar”. La piedra indica que el sepulcro de Jesús era del tipo
de cámara sepulcral y que “había sido tallado en la roca”. Se
entraba bajando ligeramente hasta el “ lugar” donde se
“depositaba” el cadáver, es decir, el banco de piedra.Este banco
estaba situado “a la derecha” de la entrada –igual que en el
sepulcro del edículo de Jerusalén. La bajada tenía que ser suave
ya que una persona como Maria Magdalena “se agachó para mirar
dentro del sepulcro”. La existencia del banco se confirma por una
información doble de Marcos y Juan. En Marcos 16,5 se dice que las
mujeres entraron en el sepulcro y encontraron “a un joven sentado
que llevaba un vestido blanco” –evidentemente, sólo se podía
sentar en el banco en cuestión–, mientras que en Juan 20,12 se
habla de “dos ángeles vestidos de blanco, sentados en el sitio (el
banco) donde había sido puesto el cuerpo de Jesús”.
Claro está,
pues, que cuando dieron sepultura a Jesús el viernes día 7 de abril
del año 30 d.C. mientras el sol se ponía, no lo pusieron dentro de
un nicho sino que lo depositaron sobre el banco de piedra –el “
sitio” del que hablan los evangelios. La razón de esta decisión
es que Jesús había muerto tras una considerable agresión física y
su cuerpo estaba en un estado lamentable. Tal como era
costumbre entre los judíos de la época y, aún hoy en muchas
culturas, un cadáver tiene que ser lavado y ungido con “aceites
aromáticos” antes de
enterrarlo. Pero como Jesús tuvo que ser enterrado a toda prisa
porque empezaba el “reposo del sábado”, su cuerpo fue dejado
sobre el banco de piedra. El cuerpo quedó cubierto con “la sábana
de amortajar” y su cabeza, sujeta por “un pañuelo”, “atado”
por debajo de la mandíbula para evitar la caída.
El
domingo de buena mañana”, el 9 de abril del año 30 d.C., cuando
las mujeres vuelven al sepulcro para lavar y ungir el cuerpo de
Jesús, se encuentran con que no está encima del banco de piedra
excavado en la roca donde lo habían depositado. María Magdalena
piensa primero que “se lo han llevado fuera del sepulcro”.
Después, emerge en las mujeres una hipótesis que rompe todas las
barreras y expectativas y cambia la historia: “Jesús, el crucificado,
ha resucitado. Mirad el lugar [¡el banco!] donde lo habían puesto”.
Las mujeres fueron en busca de los discípulos varones, que se
mostraron del todo escépticos: “Algunas mujeres de nuestro
grupo... han ido de buena mañana al sepulcro, no han encontrado el
cuerpo de Jesús y han vuelto diciendo que hasta habían tenido una
visión de ángeles, a los cuales aseguraban que él vive”.El
escepticismo es la reacción del que no quiere hacerse demasiadas
preguntas, ni complicarse ni implicarse en algo que podría romper
los esquemas. Al otro lado del escepticismo está la apuesta fuerte,
a todo o nada. El escéptico es temeroso. El que apuesta es audaz.
¿Puede equivocarse? Ciertamente, pero también puede acertarla. La
vida no es una ecuación ni una deducción, sino una decisión que da
respeto pero que puede acabarse con un triunfo, el de la misma vida
sobre la muerte.
La
fe en la resurrección de Jesús no es una evidencia de tipo lógico
pero tampoco un salto al vacío a-racional. La investigación
histórica muestra un acuerdo entre los datos arqueológicos y los de
los evangelios. El dato arqueológico no demuestra aquello que la fe
cree, pero le da verosimilitud y estimula la razonabilidad.
Los evangelios canónicos no son ninguna invención, sino documentos
del siglo I donde la fe de sus autores y la historia que narran se
mezclan y complementan. Por eso ha de leerse como cualquier otro
documento antiguo, al tiempo que son el fundamento de la fe
cristiana. De ellos sale una revolución: la que empezó en un banco
excavado en la roca, dentro de un sepulcro de Jerusalén hace dos mil
años.
La
Resurrecció no és el retorn de Jesús a aquesta vida. Jesús
-ja
no torna a aquesta terra
-ni
entra de bell nou en la història humana
-ni
el que passa és que Jesús reviu.
No.
Jesús ressuscita.
És
a dir, transcendeix l’espai i el temps. Per això transcendeix les
condicions d’aquesta vida i d’aquesta terra.
I
així, inaugura les condicions d’una altra vida.
O
sigui: és una vida sense limitacions, sense cap mena de limitacions.
Tot
això vol dir, òbviament, que la Resurrecció no és un esdeveniment
històric, sinó que és un esdeveniment, una realitat que se situa
més enllà de la història.
La
Resurrecció ha succeït. I succeeix.
Però
no en el nostre món, sinó més enllà del nostre món. Com és
lògic, això, no es pot conèixer per la raó o pels sentits.
Això
només és assolible i assumible per la fe.
Per
tant, és quelcom exposat sempre a la foscor, al dubte, als
sentiments d’inseguretat.
Per
això la fe en la Resurrecció, la de Jesús i la nostra, és la
culminació de la fe cristiana.
No
sabem ni podem saber del que és o de com és aquesta nova vida. O
sigui, és una vida sense cap mena de limitació i, per tant, omple
tots els anhels que els humans podem sentir i experimentar. És i
serà la Plenitud total i absoluta.
Unes
preguntes bàsiques poden ser aquestes:
Com
ens hi preparem, nosaltres, en el dia a dia de la nostra existència
i de la nostra convivència?
Som
agraïts amb Déu?
Som
fraternals amb els germans?
Som
generosos amb els germans?
L’aspiració
suprema de la persona humana és viure. I viure feliç.
Pasqua
de Resurrecció.
Josep
Llunell
El
fet mateix de la Resurrecció no l’explica cap autor del Nou
Testament.
Per
què?
Perquè
no es pot explicar un esdeveniment que no està al nostre abast humà.
No
existeixen mitjans de comunicació entre aquest món nostre –
caòtic i moridor - i l’altre món, el definitiu i etern.
El
que ens expliquen els evangelis de les aparicions són les
experiències del Ressuscitat que van tenir i van viure els primers
testimonis de la Resurrecció.
El
testimoniatge d’aquells primers testimonis, perllongat durant
segles, és el fil conductor que ens uneix al Ressuscitat.
D’aquí,
la importància decisiva que té, pels creients en Jesucrist,
mantenir-nos fidels i perseverar, sense cap desànim, en la fe dels
que visqueren aquelles primeres experiències de Jesús com el Vivent
que supera la força inevitable de destrucció i d’aniquilació que
és la mort.
L’aspiració
suprema de la persona humana és viure. I viure feliç.
La
resposta a aquesta aspiració fonamental és Jesús Ressuscitat.
Hi
ha qui es queixa de què Déu no respon mai. No és cert. Perquè
aquí tenim la Resposta Definitiva, en el fet de la Resurrecció.
Què
vol dir això?
Què
significa?
Significa
que un dia
-tot
el que aquí no ha pogut ser
-tot
el que haurà quedat a mig fer
-tot
el que haurà sigut arruïnat per la malaltia
per
la traïció
per
la ingratitud
i
per la mort física
arribarà
a la plena realització, perquè la vida eterna escombrarà, per
sempre més, els límits i la mort temporal.
(D'una
carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)
Ahir
Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps
els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem
en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un
traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia
abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar
un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui
ben animada.
Jo,
des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt
cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que
ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó
per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser
terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de
tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que
injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a
defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que
remou els cors.
A
mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell.
Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades
i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans
moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el
perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i
fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i
l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se
sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va
quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb
absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per
poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció
vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.
SOM
BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE
AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS
DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS,
POBRES I EXPLOTATS.
EL PECAT DE DAVID
Semana
Santa: El miedo al Evangelio
Una
de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del
Señor, que la
Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que
da el Evangelio.
Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que
no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los
evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó
a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más
repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un
delincuente ejecutado (G. Theissen).
La
muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”.
Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la
relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura,
se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio
religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía
que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer
cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos
condiciones se dio en la muerte de Jesús.
Más
aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre
dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se
utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17
par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15,
27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se
comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado
y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles…
Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y
sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse
abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La
vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo,
desamparado, abandonado.
¿Qué
nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en
los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner
en cuestión la realidad en que vivimos. La
realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más
fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.
Sabemos
que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán
como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de
nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación
de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención
en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de
desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos
viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la
corrupción de los que mandan y, sobre todo, el
silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder
su poder, sus dignidades y sus privilegios.
La
belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de
nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor.
Pero, ¿ nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo
tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a
Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas
y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo
peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?
LA
LLUM DE LA CREU
INTRODUCCIÓ
1.-
Tot el dia d’avui està centrat en la creu de Jesús.
2.-
Adorarem Jesús en creu. Moment significatiu.
3.-
Suplici i tortura terrible sobre una persona santa i innocent.
4.-
També una llum per a la nostra vida.
5.-
La creu com a símbol dels cristians. Escàndol i identitat.
“Lectura
divina” de la passió i mort del Senyor (4 evangelis).
LES SET PARAULES Th. Dubois
DIUMENGE DE RAMS:
"És
evident que l’Església oficial s’ha equivocat"
RAMS,
Cicle A
Només
una senzilla observació.
Després
del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial
s’ha equivocat.
Per
què s’ha equivocat?
Perquè
s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.
I
què fan avui els seus representants a la terra?
Pugen
en carrosses luxoses
en
altars encimbellats
en
trons monumentals
i
aparatosos i caríssims mitjans de transport.
Quedi
ben clar que això
-no
és secundari
-no
és accidental
Això
sí que té importància. I molta.
Les
nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la
senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta
importància, tanta transcendència.
I,
per què hi va donar tanta importància i transcendència?
Per
dir-nos, ben clarament
-qui
era Ell
-i
què és el que pretenia.
Ell
era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els
infatuats.
Ell
era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els
egoistes i mesquins.
Què
fem nosaltres?
Com
som nosaltres?
Som
servidors dels germans o aprofitats?
Som
sincers o bé mentiders?
Aquí
tenim plantejada la nostra veritable reforma.
La
nostra sincera conversió.
Hi
serem fidels?
O
no en farem ni cas?
Josep
Llunell
DIJOUS SANT:
COMIAT
Jesús
sap que les seves hores estan comptades Tanmateix no
pensa amagar-se ni fugir. Organitza una cena especial
de comiat amb els amics i amigues més propins.
Moments greus i delicats per a ell i per als seus
deixebles: els vol viure en tota pregonesa. És una
decisió pensada.
Conscient
de la imminència de la mort, necessita compartir amb
els seus la confiança total en el Pare, incloint
aqueixa hora. Els vol preparar per un cop tan dur;
la seva execució no els ha d'enfonsar en la tristor
o el desesper. Han de saber compartir junts els
interrogants que es desperten dins ells: ¿Què serà
del regne de Déu sense Jesús? ¿Què han de fer els
seus seguidors? ¿On nodriran endavant l'esperança en
la vinguda del regne?
Sembla
que no és una cena pasqual. Cert és que fonts
indiquen que Jesús volgué celebrar la Pasqua amb els
seus deixebles (seder), quan els jueus commemoraven
l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte. Tanmateix, quan
descriuen el banquet, no es fa cap al·lusió a la
litúrgia de la Pasqua, no es diu res de l'anyell
pasqual ni de les herbes amargues...
Però
no és un sopar corrent, sinó una cena solemne, la
darrera de tantes altres celebrades pels llogarets de
Galilea. Begueren vi com en les grans ocasions No és
una cena de Pasqua però es respira ja l'ambient
de les festes pasquals... Jesús de cop, adopta una
actitud selectiva i restringida.
Jesús
vivia els dinars i sopars a Galilea com a símbol
i anticipació del banquet final en el regne de Déu.
Tots coneixien aquestes menjades animades per la fe
de Jesús en el regne definitiu del Pare. Aquest
vespre també, aquesta cena li fan pensar en el
banquet final del regne. Dos sentiments ennuegen a
Jesús... Primer, la certesa de sa mort imminent:
aquella és la darrera copa que compartirà amb els
seus; tots ho saben: no es fan il·lusions. Al mateix
temps, la confiança indestructible en el regne de
Déu...
Comença
el sopar seguint el costum jueu: dempeus, agafa el pa
i diu, en nom de tots, una benedicciò a Déu i
tots responen: “amen”. Llavors dóna un tros de pa
a cadascú. Tots saben que vol dir això. Ho han vist
fer a Jesús més d'un cop. Saben el que significa
aquest gest del que presideix la taula: fer arribar la
benedicció de Déu. Al rebre el pa, tots se senten
units entre ells i amb Déu. Però aquell vespre, Jesús
hi afegeix unes paraules que donen un contingut nou
i insòlit al seu gest. Mentre els dóna el pa va
dient: “Això és el meu cos. Jo som aquest pa.
Mirau-me en aquests trossos donant-me fins al final,
per a fer-vos arribar la benedicció del regne de
Déu”.
¿Què
sentiren aquells homes i dones quan escoltaren per
primer cop aquestes paraules ?
Sorprèn
més encara el que fa quan acaben el sopar. Tots
coneixen el ritu acostumat. Cap al final de la
menjada, el que presidia la taula, assegut, agafava
amb la mà dreta una copa de vi, i pronunciava
damunt ella una oració d'acció de gràcies pel
menjar, i tot responien: “amen”. A continuació bevia
de la seva copa, la qual cosa servia de senyal als
altres perquè cadascún beguessin de la seva. Tanmateix,
aquella nit, Jesús canvia el ritual i convida als
deixebles a que tots beguin d'una única copa: ¡la
seva! Tots comparteixen aqueixa “copa de salvació”
beneïda per Jesús. En aquesta copa que passa d'un
a l'altre i s'ofereix a tots i totes, Jesús veu
quelcom “nou” i peculiar que vol explicar: “Aquesta
copa és la nova Aliança en la meva sang. La meva
mort obrirà un nou futur per a vosaltres i per
a tots”. Jesús no pensa només en els seus
deixebles que té al davant...
Aquest
moment decisiu, l'horitzó de la seva mirada el fa
universal: la nova Aliança, el regne definitiu de Déu
serà per a molts, “per a tots”. “Per vosaltres”:
aquestes paraules resumeixen el que ha estat la seva
vida al servei dels pobres, els malats, els pecadors,
els menystinguts, els oprimits, tots els necessitats...
Així
fou el comiat de Jesús, que restà gravat per a
sempre en les comunitats cristianes... No els deixà
orfes.
Hi
ha un nou signe convidant els deixebles al servei
fratern: l'evangeli de Joan diu que, en un moment
donat del sopar, s'aixecà de taula i “es posà a
rentar els peus als deixebles”. Segons el relat ho
feu per a donar exemple a tots ... L'escena és
probablement una creació de l'evangelista, però
recolleix de manera admirable el pensament de Jesús.
Dins
una societat, en la qual està perfectament
determinat el rol de les persones i els grups, és
impensable que el comensal d'un banquet festiu, i manco
el que presideix la taula, es posi a rentar els
peus, una tasca humil reservada a criats i esclaus.
Segons el relat, Jesús deixa el seu lloc i, com un
esclau, comença a rentar els peus als deixebles. És
difícil dibuixar una imatge més expressiva del que ha
estat la seva vida i del que vol deixar gravat per
a sempre en els seus seguidors Ho ha repetit moltes
vegades: “El que vulgui ser gran entre vosaltres serà
vostre servidor i el qui vulgui ser el primer entre
vosaltres , serà esclau de tots”. Jesús ho expressa
ara plàsticament en aquesta escena, rentant els peus
als seus deixebles està actuant com servent i esclau de
tots; dins unes hores morirà crucificat, un càstig
reservat sobre tot als esclaus.
José
Antonio Pagola
DIUMENGE
DE RAMS
Avui
és Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de la Passió del
Senyor. La Passió de Nostre Senyor Jesucrist és un relat sublim
cridat a inspirar les morts i les resurreccions del nostre viure
cristià.
Si
l’agafem fora del context de la Setmana Santa, la paraula “passió”
també significa aquella activitat on s’hi posa molt afecte i, per
tant, molta vida. L’escultor és un apassionat de la seva creació
i el col·leccionista, dels seus segells. També ens hi referim en
l’amor apassionat que viu la parella que frisa per trobar-se de
nou. Viure una passió és deixar-se afectar per allò altre, tot
sabent que mai es podrà abastar del tot.
En
aquest sentit, el que va viure Jesús, des del Sant Sopar fins a la
mort en creu, culminant la seva vida històrica, és la passió de
Déu per la seva gent.
Cadascun
dels gestos i paraules que intercanvia el Senyor amb els actors del
relat fa cert el que prefigura Isaïes en el servent sofrent: “El
Senyor m’ha donat una llengua de mestre per a que amb la paraula
sàpiga sostenir als cansats”.
Aquest
“passar fent el bé” contrasta amb el progressiu desengany dels
deixebles que es senten amenaçats i arriben a vendre el seu mestre
com un esclau, per trenta monedes, o el neguen tantes vegades com
calgui.
L’amor
fins a l’extrem del Senyor també es troba amb la incomprensió
dels “homes de Déu”, incapaços de reconèixer el seu Fill. Fins
i tot, aquells que tenen la màxima autoritat que emanava de dalt, es
burlen de l’amor a fons perdut de l’Ungit. I tanmateix Crist els
estima, els perdona i els justifica tots ells. Tal és la seva passió
pel món que Déu estima.
Diu
Isaïes: el Senyor que obre la boca per sostenir amb la paraula, “un
matí i l’altre desvetlla l’orella perquè escolti com un
deixeble”. Així, Jesús obedient accepta que es faci el que Déu
vol i no el propi voler, tot i sentir a Getsemaní una tristor a
l’ànima com per morir. Més endavant a la creu, Jesús no comprèn
el silenci de Déu. I és allí on comença a recitar el psalm 21
“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Però aquest
silenci de Déu no fa minvar la passió de Jesús. Com diu el mateix
psalm 21: “Força meva, cuiteu a defensar-me”. Fins a fer seva
l’esperança del salmista: “Anunciaré als germans el vostre nom”
“Per
això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per
damunt de tot altre nom. Perquè tothom doblegui el genoll al nom de
Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a
glòria de Déu Pare.”
La
Passió de Nostre Senyor Jesucrist interpel·la allò que ens mou al
fons del cor i ens convida a reconèixer Déu en el nostre desig més
pregon. La seva Passió ens porta a sostenir la confiança en el
voler de Déu, malgrat totes les dificultats. I finalment, la seva
Passió ens recorda que seva –i per tant nostra- és la victòria
definitiva.
DEL
CENACLE AL SEPULCRE.
¿DISPOSTS
A SEGUIR JESÚS?
Amb
el Diumenge de Rams comencem la setmana més solemne de
l'any litúrgic: La Setmana Santa, en la qual tots,
com Església, recordem i actualitzem en fe el Misteri
de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, nostre
Senyor.
Aquesta
festa, envoltada de molts símbols,... benedicció de
rams, processó, cants alegres, lectura completa de la
Passió.... ens ajuda a preparar-nos i disposar-nos per
al que celebrarem durant tota la setmana. En concret,
la Paraula així ho proclama: ¡Jesús és el Senyor,
el Rei!
D'aqueixa
manera és aclamat quan travessa les portes de
Jerusalem. Així és nomenat pels soldats entre befes i
el rètul que posen a la creu. Paradoxalment, sols
travessant l'experiència de mort, sols experimentant el
fracàs de la creu, podran els seus deixebles
albirar i conéixer-lo, no com el rei que esperaven
sinó com el Rei del regnat ofert als senzills, als
humils, als empobrits... És el regnat de l'Amor, de
l'Esperança, de l'Alegria. Solament així podrem
reconéixer n Jesús el Rei de l'Univers, el Senyor
de la Vida.
A
tot això ens convida la litúrgia quan ens proposa
com a lectura de l'Evangeli tota la narració de la
Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. És aqueixa
una forma bella de situar-nos, de fer-nos parar esment
perquè no ens fugi el sentit pregó del que
celebrem.
El
mateix relat no necessita comentaris. El coneixem prou
bé. L'invitació és a no romandre com a espectadors
davant aquesta lectura, veient com porten a Jesús d'un cap
a l'altre,... Getsamaní, casa de Caifàs, tribunal de
Pilat, el Gòlgota, el sepulcre,...Entrem dins el text
com un personatge més,... impliquem-nos, deixem-nos
qüestionar. Una manera possible pot ser, tal volta,
fer-nos les preguntes i interrogant que es donen en el
relat.
Tota
pregunta vol resposta. Tota pregunta surt d'una cerca,
d'una necessitat. Cada una d'aquest evangeli ens convida
a respondre i, sobretot, a situar-nos davant Jesús.
Fixem-nos
en algunes: “¿ Què em doneu si el vos entrego ?”,
diu Judes. “¿ On vols que preparem el sopar ?”,
demanen els deixebles. “¿Som jo, Senyor ? ¿ Som tal
volta jo, Mestre ?” “¿ No heu pogut aguantar una
estoneta , ni una hora ? ¿ Encara dormiu i badoqueu ?”,
demana Jesús a Getsamaní. Més envant, n'escoltarem
altres que ens interpel·len ferm: “¿ A nosaltres
què...?, demanen els sacerdots i ancians quan Judes es
penedeix d'haver traït l'amic i reconeix: “He pecat
entregant un innocent”. O la pregunta inquietant de
Jesús, ja a la creu: “Déu meu, Déu meu, ¿ per
què m'heu abandonat ?”.
Cada
pregunta ens demana una resposta. Cada pregunta ens
ajuda a qüestionar-nos la nostra pròpia vida: ¿ per
quants diners entrego a Jesús ?, ¿ per quants els
“Jesús” d'avui ?, ¿ estic despert o domo davant el
sofriment dels meus germans ? ¿ la vida dels
altres, per a mi,... què ? ¿ m'importen de veres les
altres persones ? Amb qui m'identificaria: ¿ Pot ser
Judes ?, Caifàs o Pilat ? ¿ Com els deixebles,... fuig
? O, com Pere, nego ? ¿Com Simó de Cirene, que
comparteix el pes de la creu, ? o com les dones
que romanen arran de la creu ? Com Josep d'Arimatea
que gosa demanar el cos...? o com Maria Magdalena
i l'altra Maria que van fins al sepulcre?...
Que
acompanyar l'Amor que se dóna per dar-nos Vida ens
transformi en el més pregó del nostre ser....
