DIUMENGE VINT I DOS DURANT L'ANY

Aprender a perder

El dicho está recogido en todos los evangelios y se repite hasta seis veces: «El que quiera salvar su vida la perderá, pero el que pierda su vida por mí la encontrará». Jesús no está hablando de un tema religioso. Está planteando a sus discípulos cuál es el verdadero valor de la vida.

El dicho está expresado de manera paradójica y provocativa. Hay dos maneras muy diferentes de orientar la vida: una conduce a la salvación; la otra, a la perdición. Jesús invita a todos a seguir el camino que parece más duro y menos atractivo,   pues  conduce   al   ser   humano   a   la   salvación   definitiva.

El primer camino consiste en aferrarse a la vida viviendo exclusivamente para uno mismo: hacer del propio «yo» la razón última y el objetivo supremo de la existencia. Este modo de vivir, buscando siempre la propia ganancia o ventaja, conduce al ser humano a la perdición.

El segundo camino consiste en saber perder viviendo como Jesús, abiertos al objetivo último del proyecto humanizador del Padre: saber renunciar a la propia seguridad o ganancia, buscando no solo el propio bien, sino también el de los demás. Este modo generoso de vivir conduce al ser humano a su salvación.

Jesús está hablando desde su fe en un Dios salvador, pero sus palabras son una grave advertencia para todos. ¿Qué futuro le espera a una humanidad dividida y fragmentada donde los poderes económicos buscan su propio beneficio; los países su propio bienestar; los individuos su propio interés?

La lógica que dirige en estos momentos la marcha del mundo es irracional. Los pueblos y los individuos estamos cayendo poco a poco en la esclavitud del «tener siempre más». Todo es poco para sentirnos satisfechos. Para vivir bien necesitamos siempre más productividad, más consumo, más bienestar material, más poder sobre los demás.

Buscamos insaciablemente bienestar, pero, ¿no nos estamos deshumanizando siempre un poco más? Queremos «progresar» cada vez más, pero, ¿qué progreso es este que nos lleva a abandonar a millones de seres humanos en la miseria, el hambre y la desnutrición? ¿Cuántos años podremos disfrutar de nuestro bienestar cerrando nuestras fronteras a los hambrientos y a quienes buscan entre nosotros refugio de tantas guerras?

Si los países privilegiados solo buscamos «salvar» nuestro nivel de bienestar, si no queremos perder nuestro potencial económico, jamás daremos pasos hacia una solidaridad a nivel mundial. Pero no nos engañemos. El mundo será cada vez más inseguro y más inhabitable para todos, también para nosotros. Para salvar la vida humana en el mundo hemos de aprender a perder.

José Antonio Pagola

EL QUE TINGUÉ QUE SENTIR PERE

Fuig d'aquí, Satanàs.

Jesús provocà en els poblets de Galilea. Sorpresa, admiració i entusiasme. Els deixebles somniaven amb un èxit total. Jesús, per contra, sols pensava en la voluntat del Pare. Volia acomplir-la fins al final.

Per això començà per a explicar als seus deixebles el que li esperava. La seva intrenció era pujar a Jerusalem malgrat allà hagués de “sofrir molt” precisament “per part” dels dirigents religiosos. La seva mort entrava dins els designis de Déu com a conseqüència inevitable de la seva actuació. Però el Pare el ressucitaria.. No quedaria passiu ni indiferent.

Pere es rebela davant la idea d'imaginar Jesús crucificat. No el vol veure fracassat. Sols vol seguir a Jesús victoriós i triumfant. Per això l'agafa “a part”, el pressiona i “el reprèn” per a que oblidi el que acaba de dir: “No ho permeti Déu ! Això no et pot passar”.

La resposta de Jesús és molt forta: “Fuig d'aquí, Satanàs”. No vol veure Pere davant els seus ulls, perquè “el fa travelar”, és un obstacle en el seu camí: “Tu no penses com Déu sinó com els homes”. La teva manera de pensar no és com la del Pare que pensa en la felicitat de tots els seus fills i filles, sinó com la dels homes que només pensen en el seu benestar i els seus interessos. Ets l'encarnació de Satanàs.

Quan Pere s'obri amb senzillesa a la revelació del Pare, confessa a Jesús com a Fill del Déu viu i es converteix en “Roca” damunt la qual Jesús pot construir la seva Església. Quan, seguint interessos humans, pretén apartar Jesús del camí de la creu, es converteix en “Temptador satànic” (¡)

Els autors subratllen que Jesús diu literalment a Pere: “Posa't darrera de mi, Satanàs”. Aquest és el teu lloc. Col·loca't com a seguidor fidel darrere mi. No pretenguis pervertir la meva vida orientant el meu projecte cap al poder i el triomf.

És “satànic” confessar a Jesús com a “Fill del Déu Viu”, i no seguir-lo en el camí de la creu. Si dins l'Església d'avui seguim actuant com Pere, haurem de sentir nosaltres també el que ell va sentir per boca de Jesús.

DIUMENGE VINT I UN

PREGÀRIA DE RECONCILIACIÓ

Janusz Korcza

T’he retrobat, Déu, i me n’alegro

com un infant esgarriat albira de lluny

una silueta familiar i amiga.

T’he retrobat, Déu, i aquí em tens tranquil

com un infant que enmig d’un malson descobreix

damunt d’ell el dolç somriure de sa mare.

T’he retrobat, Déu, com un infant fugitiu

que havent conegut la fam i l’hostilitat dels homes,

per fi decanta el seu cap sobre un pit estimat

i escolta un cor que no batega sinó per a ell.

¿De qui és la culpa si, enlluernat per la festa del món,

m’he allunyat de Tu?

¿De qui és la culpa si, jove esverat,

he estat atret per la gatzara de la seva música de fira,

els oripells de les belleses multicolors,

la gràcia d’un petit mico savi, que fa riure a la gent?

¿De qui és la culpa si he volgut conèixer 
el gust dels fruits salvatges?

Ah, el plaer d’anar-se’ls a collir un mateix,

la seva dolçor a la llengua, la certesa que una mica més avall,

allà baix, rere els arbres, encara seran millors!

Vet aquí com un s’esgarria en una selva traïdora.

¿De qui és la culpa si els meus ulls càndids

han preferit seguir els focs follets del carnaval,

si les meves orelles només s’han obert 
als sorolls excitants del seu seguici?

¿De qui és la culpa si la meva boca

i el meu cor tan sols han conegut alegries il·lusòries?

I vet aquí que n’hi ha prou amb una llàgrima de pena

i ja no estic tot sol enmig de la gentada.

El meu Déu és a prop meu.

És negra nit: sota la parpella del qui dorm 
el món segueix sa boja ronda:

dins d’un eixam de cometes fan ganyotes 
uns rostres plens d’odi,

un fort vent propaga l’incendi,

s’escola la sang, les aigües tèrboles del riu 
s’emporten els ofegats;

nedo contracorrent, 
persegueixo el llamp enmig dels núvols:

quin pes tan rar el de les meves ales! 

EL NOSTRE ÚNIC SENYOR

”¿Qui digueu qui som jo?”. I gual que els primers deixebles, els cristians d'avui també hem de respondre a Jesús per a recordar de qui ens hem fiat, a quí seguim i què podem esperar d'ell. Nosaltres vivim animats també per la mateixa fe.

Jesús, tu ets el Fill de Déu viu. Creim que véns de Déu. Tu ens pots acostar com ningú al seu Misteri. De tu podem aprendre a confiar sempre en ell, malgrat els interrogants, dubtes i incerteses que brollen dins el nostre cor. ¿ Qui revifarà la nostra fe en un Déu Amic si no ets tu? Enmig de la nit que cau damunt els teus seguidors, mostrau-nos el Pare.

Jesús, tu ets el Messies, el gran regal del Pare a tot el món. Tu ets el millor que tenim els teus seguidors, el més valuós i atractiu. ¿Per què s'apaga l'alegria dins la teva Església? ¿ Per què no acollim, gaudim i celebrem la teva bona presència enmig de nosaltres? Jesús, salvau-nos de la tristesa i contagieu-nos l'alegria.

Jesús, tu ets el nostre Salvador. Tu tens força per guarir la nostra vida i endreçar la història humana cap a la salvació definitiva. Senyor, l'Església que tu estimes està malalta. És dèbil i envellida. Ens manquen forces per a caminar cap el futur anunciant amb vigor la teva Bona Nova. Jesús, si tu vols, pots curar-nos.

Jesús, tu ets la Paraula de Déu feta carn. El gran Indignat que ha posat la seva tenda entre nosaltres per a denunciar el nostre pecat i engegar la renovació radical que necessitem. Sacseja la consciència dels teus seguidors. Desvetlla-nos d'una religió que ens tranquil·litza i ensopeix. Fes-nos avinent la nostra vocació primera i envieu-nos de bell nou a anunciar el teu regne i curar la vida.

Jesús, tu ets el nostre únic Senyor. No volem substituir-te per ningú. L'Església és només teva. No volem altres senyors. ¿Per què no ocupes sempre el centre de les nostres comunitats ? ¿Per què et suplentem amb el nostre protagonisme? ¿ ,Per què amguem el teu evangeli? ¿ Per què seguim sords a les teves paraules si són esperit i vida? Jesús, ¿ A qui anirem? Només tu tens paraules de vida eterna.

Jesús, tu ets el nostre Amic. Així ens ho dius tu, malgrat quasi ho haguem oblidat. Tu has volgut que la teva Església sigui una comunitat d'amics i amigues. Ens has regalat la teva amistat. Ens has deixat la teva pau. La ens has donada per a sempre. Tu ets amb nosaltres fins al final. ¿Per què tanta discòrdia, recels i enfrontaments entre els teus seguidors? Jesús, donau-nos avui la vostra pau. Nosaltres no la sabem trobar.

José Antonio Pagola

Qué decimos nosotros?

También hoy nos dirige Jesús a los cristianos la misma pregunta que hizo un día a sus discípulos: «Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?». No nos pregunta solo para que nos pronunciemos sobre su identidad misteriosa, sino también para que revisemos nuestra relación con él. ¿Qué le podemos responder desde nuestras comunidades?

¿Nos esforzamos por conocer cada vez mejor a Jesús o lo tenemos «encerrado en nuestros viejos esquemas aburridos» de siempre? ¿Somos comunidades vivas, interesadas en poner a Jesús en el centro de nuestra vida y de nuestras actividades o vivimos estancados en la rutina y la mediocridad?

¿Amamos a Jesús con pasión o se ha convertido para nosotros en un personaje gastado al que seguimos invocando mientras en nuestro corazón va creciendo la indiferencia y el olvido? Quienes se acercan a nuestras comunidades, ¿pueden sentir la fuerza y el atractivo que tiene para nosotros?

¿Nos sentimos discípulos de Jesús? ¿Estamos aprendiendo a vivir con su estilo de vida en medio de la sociedad actual o nos dejamos arrastrar por cualquier reclamo más apetecible para nuestros intereses? ¿Nos da igual vivir de cualquier manera o hemos hecho de nuestra comunidad una escuela para aprender a vivir como Jesús?

¿Estamos aprendiendo a mirar la vida como la miraba él?¿Miramos desde nuestras comunidades a los necesitados y excluidos con compasión y responsabilidad o nos encerramos en nuestras celebraciones, indiferentes al sufrimiento de los más desvalidos y olvidados: los que fueron siempre los predilectos de Jesús?

¿Seguimos a Jesús colaborando con él en el proyecto humanizador del Padre o seguimos pensando que lo más importante del cristianismo es preocuparnos de nuestra salvación? ¿Estamos convencidos de que el modo mejor de seguir a Jesús es vivir cada día haciendo la vida más humana y más dichosa para todos?

¿Vivimos el domingo cristiano celebrando la resurrección de Cristo? ¿Creemos en Jesús resucitado, que camina con nosotros lleno de vida? ¿Vivimos acogiendo en nuestras comunidades la paz que nos dejó en herencia a sus seguidores? ¿Creemos que Jesús nos ama con un amor que nunca acabará? ¿Creemos en su fuerza resucitadora? ¿Sabemos ser testigos del misterio de esperanza que llevamos dentro de nosotros?

José Antonio Pagola

21 Tiempo ordinario - A
(Mateo 16,13-20)

DIUMENGE VINTÈ DURANT L'ANY

JESÚS ÉS DE TOTS

Una dona pagana agafa la iniciativa d'anar a Jesús malgrat no pertànyer al poble. És una mare angoixada que viu sofrint amb una filla “turmentada per un esperit maligne”. Es troba amb Jesús i crida: “Teniu compassió de mi, Senyor, Fill de David”.

La primera reacció de Jesús és inesperada i sorprenent. Ni s'atura per a escoltar-la. Encara no ha arribat l'hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans. La dona insisteix i Jesús justifica la seva actuació: “Només m'han enviat a les ovelles esgarriades de la casa d'Israel”.

La dona no es fa enrere. Supera tots els entrebancs i resistències. En un gest agosarat s'agenolla davant Jesús, para la seva marxa i de “genollons”, amb un cor humil però ferm, li fa un sol crit: “Senyor, ajudau-me”.

La resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aquella època els jueus nomenaven amb naturalitat “cussets” als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les nostres orelles. “No està bé tirar als cussets el pa dels fills”. Tornant a la imatge de manera inteli·ligent: La dona gosa des d'en terra corregir Jesús. “Teniu raó, Senyor, però també els cussets mengen les miques que cauen de taula dels senyors”.

La seva fe és admirable. Segur que a la taula del Pare es poden alimentar tots: els fills d'Israel i també els cussets pagans. Jesús sembla pensar només en les “ovelles esgarriades” d'Israel, però també ella és “una ovella perduda”. L'Enviat de Déu no pot ser només dels jueus. Ha de ser de tots i per a tots.

Jesús es rendeix davant la fe de la dona. La seva resposta ens revela la seva humilitat i la seva grandesa: “Dona, ¡ quina fe tan gran! Que es compleixi el que desitges”. Aquesta dona li descobreix que la misericòrdia de Déu no exclou a ningú. El Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i religioses que tracem els humans.

Jesús reconeix la dona com a creient malgrat visqui en una religió pagana. Inclús troba en ella una “fe gran”, no la fe petita dels seus deixebles als qual recrimina més d'un cop com “homes de poca fe”. Qualsevol esser humà pot anar a Jesús amb confiança. Ell sap reconéixer la seva fe malgrat visqui fora de l'Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un Mestre de vida.

Els cristians ens hem d'alegrar que Jesús sigui atraient avui dia a tantes persones que viuen fora de l'Església. Jesús és més gran que totes les nostres intitucions. Ell segueix fent molt de bé, inclús a aquells que s'han allunyat de les nostres comunitats cristianes.

José Antonio Pagola

JESÚS ÉS PER A TOTS...

L'escena és sorprenent. Una dona pagana surt cridant a l'encontre de Jesús: És una mare de personalitat forta que reclama compassió per a la filla malalta, ja que està segura de que Déu vol una vida digna per a tots els seus fills i filles, encara que siguin pagans, encara que siguin dones.

La seva petició és directa: “Compadiu-vos de mi, Senyor, Fill de David. La meva filla està turmentada per un dimoni”. Tanmateix, el seu crit cau dins el buit: Jesús guuarda un silenci difícil d'explicar. ¿No es commou el seu cor davant la desgràcia d'aquella mare tota sola i desemparada?

La tensió es fa insuportable quan Jesús trenca el silenci per negar-se de manera rotunda a escoltar la dona. La seva negativa és ferma i surt del desig de ser fidel a la missió rebuda del Pare: “Unicament m'han enviat a les ovelles escarriades d'Israel”.

La dona no es desanima. S'acuita, abasta el grup, s'agenolla davant Jesús i, des de terra, insisteix en la seva súplica: “Senyor, ajudau-me”. En el seu crit ressona el dolor de tants homes i dones que no són del grup d'aquell Guaridor i sofreixen una vida indigna. ¿Han de quedar exclosos de la seva compassió ?

Jesús es manté ferm en la negativa: “No està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo als cussets”. La dona no es rendeix davant la fredor esgarrifosa de Jesús. No discuteix, accepta la dura imatge, però en treu una conseqüència que desmunta a Jesús: “Teniu raó, Senyor, però els cussets mengen també de les miques que cauen de la taula dels amos”. A la taula de Déu hi ha pa per a tots.

Jesús reacciona tot sorprès. Escoltant fins al fons el desig d'aquesta dona pagana, comprèn que el que demana és exactament el que Déu vol: “Dona, quina fe tan gran: que es compleixi el que desitges”. L'amor de Déu als que sofreixen no té fronteres, ni sap de creients o pagans. Atendre aquesta dona no l'allunya de la voluntat del Pare sino que li descobreix el seu vertader abast.

Avui, hem d'aprendre els cristians a conviure amb agnòstics, indiferents o pagans. No són adversaris a decantar del nostre camí. Si escoltem el seu sofriment, descobrirem que són fràgils i vulnerables que cerquen, com nosaltres, un raig de llum i alè per a viure.

Jesús no és propietat dels cristians. La seva llum i la seva força guaridora són per a tots. És un error tancar-nos en els nostres grups i comunitats, posant a part, excloent o condemnant als qui no són dels nostres. Només acomplim la voluntat del Pare quan vivim oberts a tot esser humà que sofreix i gemega demanant compassió.

José Antonio Pagola

EL CRIT DE LA DONA

Es posà a cridar-li.

Quan als anys vuitanta, Mateu escriu el seu evangeli, l'Església té una greu qüestió plantejada: ¿Què han de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús només havia actuat dins les fronteres d'Israel. Prest executat pels dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix, rastrejant en la seva vida, els deixebles recordaven dues coses molt il·luminadores: Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió sols als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L'escena és commovedora. Una dona surt a trobar Jesús. No pertany al poble elegit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havien combatut Israel. És una dona tota msola i sense nom. No té marit ni germans que la defensin. Tal volta, és mare fadrina, viuda, o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només destaca la seva fe. És la primera dona que parla en el seu evasngeli. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva disort. Va darrera els deixebles “cridant”. No es detura davant el silenci de Jesús ni davant el malestar dels deixebles. La desgràcia de la seva filla, poseïda per “un dimoni molt dolent”, s'ha convertit en el seu propi dolor: “Senyor, compatiu-vos de mi”.

A un moment determinat la dona abasta el grup, atura a Jesús, es postra davant ell i de genollons li diu: “Senyor, ajudeu-me”. No accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu quefer en Israel. No accepta l'exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en la qual es troben tantes dones, sofrint en soletat i marginació.

És llavors quan Jesús es manifesta amb tota humilitat i grandesa: “Dona quina fe que tens: que es compleixi el que desitges”. La dona té raó. No serveixen de res altres explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

¿Què fem els cristians avui davant els crits de tantes dones totes soles , marginades, maltractades i oblidades per l'Església? ¿ Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d'altres quefers? Jesús no ho va fer.

José Antonio Pagola

MARE DE DÉU D'AGOST

LA   SEU

ELS   DOLORS   DE   MANACOR...

MARE DE L'ESPERANÇA

Mare de l'esperqança.

Avui festa grossa per als creients. Una festa que no és sinó el ressò de l'anunci pasqual: Crist ha ressuscitat.

Maria també ha estat ressuscitada per Déu. Aquella dona que sabé acollir com ningú la salvació que li oferia en el seu propi Fill, ha assolit ja la vida definitiva.

La que sabé sofrir vora la creu la injustícia i el dolor de perdre el seu Fill, comparteix avui la seva vida gloriosa de ressuscitat i ens convida a caminar per la vida amb esperança.

Perquè, davant tot, l'assumpció de Maria és una festa que confirma la nostra esperança cristiana: hi ha salvació per a l'home. Hi ha una vida definitiva que s'ha complert ja en Crist i que a Maria li ha estat donada en plenitud. Hi ha resurrecció.

Maria és la Mare de nostra esperança. Ella és “la perfectament redimida” (K. Rahner). En ella s'ha realitzat ja de manera eminent i plena el que esperem un dia viure també nosaltres.

Però Maria és sobretot Mare d'esperança per als més pobres i més crucificats d'aquest món. Si Maria és gran i benaurada per a sempre és perquè Déu és el Déu dels pobres.

Maria s'alegra de que Déu sigui així. El Déu dels pobres i humiliats. El qui ha sabut mirar la humiliació i petitesa de la seva serventa. El qui no ha parat esment davant Popea o Cleopatra, sinó que ha posat la mirada en una pobre camperola sense auréola, cultura ni riqueses.

Quan avui cantem el Magnificat, recordem qui és el Déu que ha glorificat Maria i en el qual ella ha posat tot son goig i esperança. No és el Déu neutral i indiferent en el qual, freqüentment, pensem. És el Déu dels pobres. “El que derroca del trono els poderosos i exalça els humils; el que colma de bens als famolencs, i als rics despedeix mans buides”.

Aquestes paraules, com diu J. I. González Faus, “no son palabras de ningún profeta agresivo ni de ningún guerrrillero violento, sino que han brotado de la ternura, la limpieza y el gozo qua caben en el corazón de María”: aquest cor que havia guardat la memòria i el goig de Jesús. El qual beneïa el Pare perquè ha amagat el seu regne als aristócrates de la terra i l'ha revelat als poca cosa...”

FIDEL SEGUIDORA DE JESÚS

El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.

Els evangelistes presenten a la MaredeDéu amb trets que poden revifar la nostra devoció a Maria, loa Mare de Jesús. La seva visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.

Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins el seu cor els fets i les paraules del seu Fill. La profetessa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora al seu Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Testimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.

Lluc, per la seva banda, ens convida a fer nostre el càntic de Maria, per a deixar-nos guiar pel seu esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” llueix en tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació maternal amb el seu Fill Jesús.

Maria comença proclamant la grandesa de Déu: “el meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç pèrquè Déu ha posat la seva mirada en la petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual Jesús beneix al Pare, perquè s'oculta a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.

Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “la seva misericòrdia arriba als seus fidels de generació en generació”. Déu posa el seu poder al servei de la compassió. La seva misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tots. Per això diu als seus deixebles de tots els temps: “siau misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix dins el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.

Maria proclama també a Déu dels pobres perquè “derroca del trono els poderosos” i els deixa sense poder per a seguir oprimint, ans al contrari “exalça els humils” per a que recobrin la seva dignitat. Als rics els exigeix el que han robat als pobres i “els despedeix mans buides”; i pel contrari, als famolencs “els colma de bens” per a que frueixin d'una vida més humana. El mateix cridava Jesús: “els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.

Maria ens ensenya com ningú a seguir Jesús, anunciant al Déu de la compassió, treballant per un món més fratern i confiant en el Pare dels petits.

ELS   DOLORS,   MANACOR

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY

CAFARNAUM...

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil veure en la barca de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent contrari, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota classe de forces adverses i temptada per dintre per la por i la poca fe. ¿Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla naufragar avui?

Segons l'evangelista, “Jesús s'apropa a la barca caminant damunt l'aigua”. Els deixebles no són capaços de reconéixer-lo enmig de la tormenta i la fosca de la nit. Els sembla un “fantasma”. La por els té atemorits. L'únic real és aquella forta tempestat.

Aquí està el primer problema. Vivim la crisi de l'Església contagiant-nos uns als altres desencís, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús s'acosta precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: “Ànim. Som jo. No tingueu por”. Sols Jesús els pot parlar així. Però les seves orelles només senten el renou de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem l'invitació de Jesús a posar en ell la confiança incondicional, ¿ a qui anirem ?

Pere sent un impuls interior i, sostingut per la crida de Jesús, bota de la barca i “va cap a Jesús caminant damunt les aigües”. Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi, recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de les fosques i les incerteses d'aquests temps.

No és fàcil. Nosaltres també podem vacil·lar i anar a fons com en Pere. Però , com ell, podem experimentar que Jesús estén la mà i ens salva mentre diu: “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? .

¿ Per què dubtem tant ? ¿ Per què no aprenem res no amb la crisi ? ¿ Per què seguim cercant falses seguretats per a “sobreviure” dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús en l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies ?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per a alliberar-nos d'interessos mundans, triumfalismes enganyosos i deformacions que ens han allunyat de Jesús al llarg dels segles. Ell actua en aquesta crisi. Ell ens condueix cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.