DIUMENGE XVII DURANT L'ANY

DIPÒSIT I TORRENT

Avui, com tots els dijous, la Mar ha anat a casa l’àvia. Ella l’espera amb un bon berenar. Li fa molta il·lusió trobar-se amb una neta tan eixerida, que només entrar omple la casa de rialles i bon humor.

L’àvia comença a ser gran; però no tant com per a no estar al dia de les coses del jovent. Amb ella es pot parlar de tot. És simpàtica, mai es queixa i sap moltes coses. Entre l’àvia i la neta hi ha una relació especial, i també una cosa que tan sols saben elles. Si la Mar avui és creient, ho deu a l’àvia.

—Escolta, Angelina —aquest és el nom de l’àvia—, el llibre que em vas deixar parla del “dipòsit de la fe”. No ho entenc. Què vol dir això del dipòsit de la fe? No et sembla bastant rebuscat?

—Em fas unes preguntes que realment no sabria contestar; però penso que un dipòsit és un espai tancat on es guarda l’aigua, i que té una aixeta per controlar-ne la sortida. Dipòsit de la fe deu ser el conjunt de creences que l’Església guarda i ens va donant per beure quan obrim l’aixeta. Què et sembla?

—No m’agrada.

—No t’agrada?

—No. No sé ben bé per què, però... els dipòsits sempre m’han semblat... tancats. A més, són alts, i no veus el que hi ha...

—Com ho diries, tu, Mar? Com explicaries amb un exemple planer el conjunt de la teva fe?

La Mar resta una estona pensativa i després, quasi cridant i movent-se nerviosa, diu:

—Jo en diria... el torrent de la fe. Res de dipòsits. Un torrent, d’aigua fresca, que llisca muntanya avall, saltant entre les pedres, rodejat d’arbres... un torrent dels Pirineus.

L’Angelina resta, ara ella, pensativa. Mira la Mar amb amor i li diu:

—Tu sí que ets un torrent.

—I tu, àvia, un bon dipòsit, que m’has guardat la millor aigua i m’has obert l’aixeta fins al fons. Església domèstica.

VIDEO

SANT JAUME APÒSTOL

DIUMENGE XVII POWER POINT

POWER-POINT /XVII)

Jesús repartí els pans a tota la gent.

En repartia tant com en volien

(Mt 14,13-21;Mc 6,32-44;”Acomiada la gerntLc 9,10-17)

6, 1-15

1 Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.

5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:

--On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?

6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.

7 Felip li va respondre:

--Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.

8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:

9 --Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?

10 Jesús digué:

--Feu seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:

--Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.

13 Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

14 Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:

--Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.

15 Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

Paraula de Déu.

EL GEST D'UN JOVE

De tots els fets de Jesús, el més recordat per les primeres comunitats cristianes fou segurament una menjada multitudinària organitzada per ell en descampat, a les vores del llac de Galilea. És l'unic episodi recollit en tots els evangelis.

El relat conté una gran riquesa. Com de costum, l'evangeli de Joan no diu “miracle” sinó “signe”. Així ens convida a no quedar-nos en els fets que es conten, sinó a descobrir, des de la fe, un sentit més profund.

Jesús està al centre. Ningú demana la seva intervenció. Ell mateix intueix la fam d'aquella gent i planteja la necessitat d'alimentar-la. És commovedor saber que Jesús no alimenta només de Bona Nova de Déu, sinó que té cura també de la fam dels seus fills.

¿Com donar menjar en descampat a tanta gent?

Els deixebles no veuen solució. Felip diu que poden anar a comprar pa, però no tenen diners. Andreu pensa que es podria compartir el que tenen, però sols hi ha un jovenell que porta cinc pans i dos peixos. ¿Què és això per a tants?

Per Jesús és suficient. Aquest jove, sense nom ni rostre, farà possible l'impossible. La seva disponabilitat per a compartir tot el que té és el camí per a alimentar a aquelles gents. Jesús farà la resta. Agafa els pans del jove, dóna gràcies a Déu i comença a “repartir” entre tots.

L'escena és fascinant. Una multitud asseguda damunt l'herba del camp, compartint un menjar gratuït un dia de primavera, No és un àpat de rics. No hi ha ni vi ni carn: És el menjar senzill de la gent que viu vora el llac: pa d'ordi i peix “salat”. Un àpat fraternal servit per Jesús a tots gràcies al gest generós d'un jove.

Aquest àpat compartit era pels primers cristians un símbol atractiu de la comunitat nascuda de Jesús per a construir una humanitat nova i fraternal. Els ecocava, al mateix temps, l'eucaristia que celebraven el dia del Senyor per a alimentar-se de l'esperit i la força de Jesús, el Pa viu baixat de Déu.

Mai oblidaren el gest del jove. Si hi ha fam en el món, no és per manca d'aliments, sino per manca de solidaritat. Hi ha pa per a tots, manca generositat per a compartir-lo. Hem deixat la marxa del món en mans del poder econòmic inhumà, ens fa por compartir el que tenim, i la gens es mor de fam pel nostre egoisme irracional.

José Antonio Pagola

2Re 4,42-44 Ef 4,1-6 Jn 6,1-15

Homilia per al diumenge 29 de juliol de 2018.

1- Acabem d'escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes ensenyances.

En primer lloc és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús, hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al grup de Jesús. Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera, que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones que tenen menys que nosaltres.

2- Però, quan parlem de compartir, no ens limitem solament a l’aspecte econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes altres “riqueses” personals nostres.

Per exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps?

A la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i pendents del rellotge. L’agenda de la major part de les persones adultes, està farcida de reunions, de trobades, d’obligacions laborals i familiars.

També els nens i joves d’avui tenen el temps cronometrat. En sortir de les escoles els espera un allau d’activitats complementàries que han de fer.
Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.

I també és difícil, moltes vegades, dedicar el nostre temps a parlar i jugar amb els fills o a dialogar amb la parella. Però no pensem pas que això sigui malversar el nostre temps. Al contrari: la vida humana no tindria sentit si el viure es limités a ser un càlcul programat de producció i consum.
Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.

Sé regalar generosament part del meu temps als altres?

3- Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli. Recordem que qualsevol passatge té sempre un significat profund que va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.

Nosaltres tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament, d’estimació i de felicitat.

Però tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot sadollar plenament el nostre cor.

Jesús se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar; però no de qualsevol cosa, sinó de Déu.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.

Valorem l’Eucaristia? Vitalitza de veritat la meva vida?

Participar-hi rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet Jesús.

4- Finalment, hi ha, en aquest evangeli, una altra ensenyança important.

Sens dubte que hi havia una desproporció immensa entre les més de cinc mil persones i els cinc pans i els dos peixos.

No obstant, Jesús se serveix d’aquests pocs mitjans- els únics de que disposen els deixebles- i Ell fa la resta. En mengem tots i encara en sobra.

Jesús vol que entenguem que, quan els problemes ens ultrapassen, no ens hem de desanimar i enfonsar. Nosaltres, és clar, no hem de ser utòpics, sinó realistes. Però no humanament realistes, sinó sobrenaturalment realistes.
És a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu.

Quantes coses existeixen avui dia, que no existirien si no hi hagués hagut gent agosarada que les va emprendre confiant en el Senyor!

Perquè, per a un creient, dos més dos, mai no són quatre, sinó molt més. Per què en el primer terme, cal contar-hi un altre factor que també suma: Déu.
Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives?
Tot és qüestió de confiança. La tinc?

Reflexionem-hi

DONAU-LIS VOSALTRES DE MENJAR

Donau-lis vosaltres de menjar.

El fet romangué molt gravat entre els seguidors de Jesús. Tots els evangelistes ho conten: Una vegada, Jesús tingué cura d'alimentar una multitud necessitada en lloc despoblat. El relat ha sigut treballat teològicament i no és possible reconstruir el què passà.

A uns cristians l'escena els recordava a Jesús alimentant el nou poble de Déu enmig del desert. Per a altres, era una invitació a deixar-se alimentar per ell en la eucaristia. Marc, l'evangelista més antic, sembla que pensa en una crida a viure més responsablement la solidaritat envers els més necessitats.

Segons aquest evangelista, els deixebles es desentenen d'aquella gent necessitada i diuen a Jesús dues paraules que mostren la manca de solidaritat i el seu individualisme: “Acomiada la gent, i que vagin a les cases i pobles del voltant a comprar alguna cosa per a menjar”. La fam no és el seu problema. Que cadascú miri per a ell.

Jesús respon de manera sorprenent: “Donau-lis vosaltres menjar”. No hi ha que “acomiadar” ningú en aquestes condicions. És el grup de deixebles qui ha de tenir cura de la gent necessitada. La solució no està en els diners sinó en la solidaritat. Amb diners només mengen els que en tenen. Per a que tots mengin cal compartir.

Els deixebles reaccionen. Un jove porta “cinc pans d'ordi i dos peixos” No és molt, però estan a disposició de tots. Jesús fa la “acció de gràcies” a Déu i els posa en una nova dimensió. Ja no pertanyen en exclusiva ni al jovenell ni als deixebles. Són un do de Déu. Ningú té dret a acaparar-los mentre hi hagi que passi fam.

¿ Hi ha en el món res més escandalós i absurd que la fam i la misèria de tants essers humans? ¿Hi ha res más injust i inhumà que la nostra indiferència? ¿Hi ha res més contrari a l'Evangeli que desentendre's dels qui passen fam?

José Antonio Pagola

EL PROÏSME LLUNYÀ

¿Què és això per a tanta gent?

Així es titula el llibre de Jean Claude Lavigne amb la intenció de sacsejar els europeus del seu “eurocentrisme” i ajudar-los a descobrir la universalitat. Els homes i dones del Nort han d'aprendre a fer-se “proïsmes” de tots els essers humans del planeta. Segons Lavigne, la tasca és urgent per quatre factors:

Una radicalització de la misèria. Les situacions infrahumanes en les quals viuen pobles van més enllà de tot el conegut fins ara.

Els països del Nord no tenen experiència directa d'aquesta misèria.

Hi ha un allunyament cultural i lingüístic que fa difícil la comunicació i la sintonia.

La complexitat de la crisi econòmica acaparar l'atenció dels pobles rics que abandonen els habitants més pobres del la Terra.

Primer pas: no endurir el cor. No ignorar de manera sistemàtica la informació que arriba d'aquests països. No tancar-nos en el “no hi ha res a fer”. No conformar-nos dient que és culpa del sistema econòmic o que són pobles indolents i pererosos.

Segon pas: reaccionar fent gestos petits, malgrat semblen modests i de poc efecte. És important viure l'experiència d'eixamplar la nostra solidaritat, mirar més enllà del nostre territori delimitat, sacsejar la resignació.

El gests poden ser molts. Reduir el pressupost familiar, col·laborar enviant productes de primera necessitat, comprometre's en la campanya contra la fam, recolzar projectes, col·laborar en organitzacions de solidaritat amb els pobles del Sud.

Són gests aparentment modests, però necessaris per a desvetllar la nostra consciència, per ajudar-nos a escoltar el crit del “pobre llunyà” i per a fer-nos descobrir la inhumanitat d'una “societat de benestar” oblidada dels famolencs de la Terra. L'escena de la multiplicació dels pans és una invitació a compartir més els nostres bens, malgrat no tinguem més que “cinc pans” i “dos peixos”.

RESPONSABLES

Aquí hi ha un noi que té cinc pans d'ordi.

Solem criticar amb tranquil·litat la societat moderna com injusta, insolidària i poc humana perquè, en el fons, pensem que són altres els qui tenen la culpa de tot. Els vertaders culpables es troben amagats darrera els sistema, són les multinacionals, els polítics de certes nacions poderoses, els comandaments militars... I, naturalment, si “ells” són els culpables, “nosaltres” som innocents.

Sense cap dubte, hi ha culpables i hi ha causes dels mals i injustícies, però hi ha també una culpa que està “diluïda” en tota la societat i ens toca també a nosaltres. Hem interioritzat una “cultura” que ens du a pensar, sentir i tenir comportaments que sostenen i facil·liten el funcionament d'una societat poc humana.

Per exemple, la cultura consumista: podem estudiar el que significa una economia de mercat, la producció massiva de productes, el funcionament de la publicitat i altres factors, però podem també analitzar la nostra actuació, la de cada un de nosaltres.

Si em deixo modelar per la cultura consumista, vol dir que valoro més la meva pròpia felicitat que la solidaritat; que penso que aquesta felicitat s'assoleix tenint coses més que amillorant la manera de ser; que tinc com a meta secreta guanyar sempre més i tenir el major èxit professional i econòmic.

Fàcilment podem considerar “normal” una societat profundament desigual on cada un té el que es mereix: Hi ha individus eficients i dinàmics que assoleixen un nivell apropiat als seu esforços; hi ha individus poc hàbils i poc treballadors que mai assoliran un nivell digne en aqueixa societat.

A partir d'aquí, organitzem la nostra activitat i relacions de manera “intel·ligent”. Valorem l'amistat i la companyonia, la convivència familiar i el cercle d'amistats. Estimem, inclús, els gests de generositat i l'ajuda al necessitat. Cal saber calcular però. Cal donar de “manera intel·ligent”, ajudar a qui un dia ens farà tornes.

Podem donar la culpa a altres, però cada un és responsable d'aquest estil de vida poc humà. Per això, és bo deixar-nos sacsejar de tan en quan per la interpel·lació sorprenent de l'evangeli. El relat de la multiplicació dels pans i els peixos és un “signe messiànic” que revela a Jesús com a Enviat a alimentar el seu poble, però amaga també una crida a aportar el que cada un pot tenir, encara que no més siguin cinc pans d'ordi i dos peixos., per a alimentar-nos tots.

José Antonio Pagola

LA RELIGIÓ NO ÉS UN “SEGURO”

....per a proclamar-lo rei

L'evangelista Joan acaba el seu relat de la multiplicació dels pans amb un detall que no li se sol donar importància, però que ofereix la clau per a evitar una interpretació equivocada de la missió de Jesús.

Les gents que han menjat pa fins a atapir-se, en descobrir que Jesús pot resoldre les necessitats sense esforç, el cerquen perquè allò no s'acabi. Volen que Jesús sigui el rei que segueixi solucionant problemes. I és llavors que Jesús desapareix.

La missió de Crist no és solucionar de manera imediata els problemes de manteniment, benestar o progrés, que els homes han de resoldre utilizant la intel·ligència i les pròpies forces. El que Jesús ofereix no són solucions màgiques als problemes, sinó un sentim últim i una esperança que poden orientar l'esforç i la vida sencera de l'esser humà.

Per això, és una equivocació esperar de Crist una solució més fàcil als problemes. És una manera falsa de “fer-lo rei”. Llavors és precisament quan el vertader Crist desapareix de la nostra vida, ja que sempre que cerquen manipular-lo per a accedir a un nivell de vida més còmode, estem pervertint el cristianisme.

Aqueixes oracions xavacanes a l'Esperit Sant, a la Mare de Déu de Fàtima o a altres sants, que repetides i publicades moltes vegades, asseguren de manera quasi automàtica premis o compensacions, estan molt lluny de l'Evangeli.

Hi ha maneres més subtils de manipular la religió, com recórrer a experiències religioses per assegurar equilibri síquic. La fe té certament força guaridora per a l'individu i la societat, però no hi ha que confondre religió en medicina. Utilitzar la religió amb finalitats terapèutiques com a remeis útils, és degradar-la.

El prestigiós fundador de la logoteràpia, V.Frankl, diu: “la religió no és cap “seguro” per a una vida més tranquil·la, absència de conflictes, o finalitat psicohigènica. La religió dóna a l'home més que la psicoteràpia i també exigeix més d'ell”.

La religió aporta sentit, allibera el buit interior i la desorientació existencial, ajuda a viure en veritat amb un mateix i amb els altres, ajuda a integrar la vida des d'una esperança última. Però aquesta mateixa fe exigeix a l'home assumir la pròpia responsabilitat i lluitar per una vida més humana, i no deixar la solució dels problemes en mans de Déu.

COMPARTIR EL PA

Prengué els pans i els repartí.

Segons els exegetes, la multiplicació dels pans és un relat arquetípic que ens permet descobrir el sentit que l'eucaristia tenia per als primers cristians com a gest d'uns germans que saben repartir i compartir el que tenen.

Segons el relat, hi ha una multitud de persones necessitades i famolenques. Els pans i els peixos no es compren sinó que es repleguen. Tot es multiplica i es distribueix sota l'acció de Jesús que beneeix el pa, el parteix i el fa distribuir entre els necessitats.

Els cristians sovint oblidem que, per als primers creients, l'eucaristia no era només una litúrgia ritual sinó un acte social en el qual cadascú posava els seus bens a disposició dels necessitats, repetint així el gest del jove que dóna els seus pans i peixos.

Al segle II, Sant Justí ens descriu com celebraven els cristians l'eucaristia setmanal, “cadascú entrega el que té per a socórrer orfes i viudes, malalts o necessitats per altres causes, presos, forasters de pas i tots els que estan necessitats”. Era inconcebible venir a celebrar l'eucaristia i no dur res per als indigents.

S.Ciprià, bisbe de Cartago, a una matrona rica: “Els teus ulls no veuen el necessitat i el pobre perquè estan obscurits i tapats per una nit espessa. Tu ets afortunada i rica. Imagina't celebrar la cena del Senyor sense tenir en compte l'ofrena. Tu véns a la cena del Senyor sense oferir res. Tu suprimeixes la part de l'ofrena que és del pobre”.

La col·lecta de les misses per les diverses necessitats de les persones no és un afegit postís i extern a la celebració eucarística. Eucaristia exigeix repartir i compartir.

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY

PROGRAMA SANT JAUME 2018

* * * * * *  

EVANGELI

Eren com ovelles sense pastor.

Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu

Jer 23,1-6 Ef 2,13-18 Mc 6,30-34

Homilia per al diumenge 22 de juliol de 2018

1- Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús és molt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.

Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús

És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.

I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.

2- Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.

No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?

No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.

Per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.

El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.

No desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?

3- Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones.

Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.
Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres  alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.

No  oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del  fet  de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.

N’hi ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.

L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.

I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.

LA MIRADA DE JESÚS

Marc descriu amb detall la situació. Jesús se dirigeix en barca amb els deixebles cap a un lloc tranquil i apartat. Vol escoltar-los amb calma, ja que han tornat cansats de la primera correguda evangelitzadora i desitgen compartir la seva experiència amb el Profeta que els ha enviat.

El propòsit de Jesús queda frustrat. La gent descobreix la intenció, s'avança i córre per l'altra vorera. Quan arriben al lloc, es troben amb una multitud vinguda de tots els llogarets dels voltants.

¿ Com reaccionarà Jesús ?

Marc ho descriu gràficament: els deixebles han d'aprendre a tractar amb la gent; dins les comunitats cristianes han de recordar com era Jesús amb aqueixes persones perdudes en l'anonimat, de les quals ningú en té cura. “Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament.

El primer que destaca l'evangelista és la mirada de Jesús. No s'irrita perquè han espanyat els seus plans. Els mira amb detenció i es commou. Mai la gent l'amoïna. Son cor intueix la desorientació i al'abandó en el quals es troben els camperols d'aquells llogarets.

Cal que aprenguem a mirar la gent com la mirava Jesús, captar els sofriments, la soledat, el desconcert o abandó que pateixen molts. La compassió no brolla de l'atenció a les norme o al record de les nostres obligacions. Es desvetlla dins nosaltres quan mirem atentament als que sofreixen.

Des d'aquesta mirada Jesús descobreix la necessitat més pregona d'aquella gent: “eren com ovelles sense pastor”. L'ensenyança que reben dels lletrats de la Llei no els dóna l'aliment que necessiten. Viuen sense que ningú tingui cura d'ells. No tenen pastor que el meni i els defensi.

Mogut per compassió, Jesús “es posa a ensenyar-los moltes coses”. Amb calma, sense presses, es dedica pacientment a ensenyar-los la Bona Nova de Déu. No ho fa per obligació, No pensa en ell mateix. Els comunica la Paraula de Déu, commogut per la necessitat que tenen d'un pastor.

No podem romandre indiferents davant tanta gent que, dins les nostres comunitats cristianes, cerca un aliment més sòlid que el que reb. No podem acceptar com a normal la desorientació religiosa dintra de l'Església. Cal reaccionar de manera lúcida i responsable. Molt cristians cerquen ser nodrits millor. Necessiten pastors que els transmetin l'ensenyança de Jesús.

José Antonio Pagola

COM OVELLES SENSE PASTOR

Va sentir llàstima d'ells.

Els deixebles, enviats per Jesús per a anunciar el seu Evangeli, tornen entusiasmats. Les manca temps per a contar al seu Mestre tot el que han fet i ensenyat. Pel que sembla, Jesús vol escoltar-los amb calma i els convida a retirar-se “ells tot sols a un lloc tranquil a reposar un poc”.

La gent els espenya tot el pla. De tots els llogarets corren a cercar-los. Ja no és possible aquella reunió tranquil·la que havia projectat Jesús tot sol amb els deixebles més propers: Quan arriben al lloc, la multitud ho ha invadit tot. ¿ Com reaccionarà Jesús ?

L'evangelista descriu amb detall la seva actitud. A Jesús mai l'enutja la gent. Fixa la mirada a la multitud. Sap mirar, no sols les persones concretes i properes, sinó també a aqueixa massa de gent formada per homes i dones sense veu, sense rostre i sense importància especial. De seguida es desperta la compassió. No ho pot evitar. “Va sentir llàstima d'ells”. Els porta a tots molt dins el cor.

Mai els abandonarà. Els veu “com ovelles sense pastor”: gens sense guies per a descobrir el camí, sense profetes per a escoltar la veu de Déu. Per això, “es posà a ensenyar-los amb calma”, donant temps i atenció per a alimentar-los amb la seva Paraula guaridora.

Revisem davant Jesús com mirem i tractem aqueixes multituds que s'allunyen de l'Església perquè no escolten entre nosaltres ekl seu Evangeli i perquè ja no els diu res els nostres discursos, comunicats i declaracions.

Persones senzilles i bones que decepcionem perquè no veuen en nosaltres la compassió de Jesús. Creients que no saben a qui anar ni quin camí seguir per a trobar-se amb Déu més humà. Cristians que callen perquè saben que sa paraula no es tindrà en compte pels importants de l'Església. Canviarà el rostre de l'Església. Jesús té força per a transformar els nostres cors i renovar les nostres comunitats.

OVELLES SENSE PASTOR

Va sentir llàstima perquè eren com ovelles sense pastor.

Jesús ho vivia tot amb compassió. Era la seva manera de ser, la seva primera reacció davant les persones. No sabia mirar ningú amb indiferència. No soportava veure persones sofrint. Era superior a ses forces. Així ho han recordat les primeres generacions cristianes.

Però els evangelistes diuen més. A Jesús el commouen les persones concretes que troba en el camí: els malats que el cerquen, els indesitjables que se li acosten, els nins que ningú abraça. Sent compassió per la gent que viu desorientada i no té guies ni conductors.

L'evangelista Marc descriu el que passà una vegada vora el llac de Galilea. De tots els llogarets corren al lloc on Jesús ha desembarcat. Quan veu tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir compassió perquè eren com ovelles sense pastor”. La imatge és patètica. Jesús sembla recordar les paraules del profeta Ezequie sis segles abans: en el poble de Déu hi ha ovelles que viuen sense pastor: ovelles “dèbils” que ningú conforta; ovelles “malaltes” que ningú cura; ovelles “ferides” que ningú embena. Hi ha també ovelles “esgarriades” a les quals ningú s'apropa i ovelles “perdudes” que ningú cerca (Ezequiel 34).

Mentre nosaltres analitzem les causes del deterior social i de la crisi esglesial; mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l'Església en una societat secularitzada; mentre ens descalifiquen uns als altres i condemnem tot el que ens irrita, hi ha, entre nosaltres, moltes “ovelles sense pastor”.

Persones totes soles que ningú escolta. Esposes i esposos que sofreixen impotents i sense ajuda l'enfonsament del seu amor. Joves que avorten pressionades per la por i la inseguretat, sense recolzament i comprensió de ningú. Persones que secretament sofreixen la incapacitat per a sortir d'una vida indigna. Allunyats que desitgen revifar la fe i no saben on acudir ¿ Qui desvetllarà entre nosaltres la compassió ? ¿ Qui donarà a l'Església un rostre més semblant a Jesús?

FESTES

Descansar una mica.

Les festes han sofert transformacions. Diu Saint-Exupery: “Diga'm quines són les teves festes i et diré com és la teva civilització”.

La festa és més que la interrupció del treball. “Fer festa” vol dir entrar en una atmósfera afectiva peculiar desvetllant dins nosaltres noves possibilitats de goig i gust per la vida.

Per això, quan les persones no estan vives o arrosseguen una existència buida, és difícil entrar en festa. Es pot organitzar un programa atgractiu de festeigs, però la festa no agafa els cors.

Encara quelcom més significatiu. A la festa, la vida es carrega de contingut nou. Se revela a l'esser humà el sentit més ple de la vida i el regenera del desgast i la rutina quotidians.

La vida no és l'esclavatge penós de la feina. La lluita i l'esforç no són la darrera paraula. L'existència és un regal misteriós que cal fruir i celebrar. Per això hi ha quelcom de sagrat a tota festa i és normal que l'esdeveniment festiu brolli quasi sempre del culte o culmini en ell.

Avui sabem fer vacacions però a la nostra vacació li manca aqueixa “cosa més” que és imprescindible per a celebrar festivament l'existència. Sabem interrompre el nostre treball i oblidar per un temps problemes i preocupacions, però ens manca aquest sentit positiu de plenitud que envaeix l'home en festa i el convida a celebrar son Creador.

La de-sacralització de les nostres festes redueix aqueixes a diversió i esbarjo col·lectiu, però en el fons les buida de contingut. Per a celebrar festa plena un poble ha d'escoltar el soroll dels coets però també la invitació de les campanes.

José Antonio Pagol

L'ART DE LA VACACIÓ

...a descansar una mica.

Fer unes bones vacances és un art. Uns pensen que basta organitzar-se de manera intel·ligent per a assolir tot goig i fruició. No és el més encertat. Cosa fastigosa és veure tornar de vacacions malparats i cos més fatigat pel ritme alocat de l'estiu. Poden viure's vacacions plaents i que milloren la qualitat de vida.

En les vacances, el centre de gravetat es desplaça de la feina a l'aire lliure. Fer vacacions és, sobre tot, alliberar-se de la dependència i subjecció del treball per a viure a la distensió i descans. Uns necessiten continuar el treball i no es senten bé sense una activitat utilitari. És un error. El treball és important, pero no exhaureix el sentit de l'existència ni mostr a sa dimensió més fonamental i esperançada. La persona ha viure de manera gratuïta i lliure i fruir del descans, la convivència tranquil·la i el contacte gojós amb la natura.

El temps esmerçat en “no fer res” no és temps perdut, però el descans és més que inactivitat. Aquest distançament estiuenc pot ajudar-nos a trobar-nos amb nosaltres mateixos, assolir una visió més clara de la trajectòria de la nostra vida i captar errors i desencerts que cal corregir.

Les vacacions ofereixen la possibilitat de viure de manera més lliure i creativa, i és precisament aquesta llibertat i manca de rutina diària que pot crear problemes. Uns no saben com “passar el temps”. Altres necessiten programar activitats. L'art està en viure creativament i fruir del cos i de l'esperit, de la natura i dels amics, de la música i de l'art, de la festa i de la pregària.

Hi ha moltes maneres d'escoltar la cridada de Jesús: “Veniu a u n lloc apartat a descansar un poc”. No oblidar, tanmateix, que el qui no estima res ni a ningú no pot descansar i alegrar-se, malgrat ho intenti. “Ubi caritas gaudet, ibi est festivitas” deia Sant Joan Crisòstom, “on l'amor desvetlla el goig, allà hi ha festa”.

VACACIONS

A reposar una mica.

En 1936 s'assolí la concessió de vacacions pagades en França. El descans estiuenc s'ha convertit en un fenomen massiu important dins les societats desenvolupades. No és només “un temps lliure” més llarg. “Estar de vacacions” o “sortir de vacacions” és viure una vida diferent. No tothom enten les vacacions de la mateixa manera. Molts queden agafats pel “consum organitzat d'estiu” amb platges i llocs d'esbarjo massiu, bronzejat obligatori, recorregut imperatiu per itineraris turístics o diversions nocturnes inevitables. Uns cerquen l'evasió plaent que fa oblidar els problemes i tensions de l'any. Més entenen aqueix temps de vacacions com oportunitat per recobrar dimensions descuidades.

Les vacacions permeten viure amb més autonomia. Fermats per horaris inflexibles, esclaus d'ocupacions obligatòries, és bo descobrir que sabem fer amb la nostra vida quan disposem de més llibertat. Després d'una activitat mecànica, repetitiva i rutinària, és bo desenvolupar la iniciativa i aprendre a viure amb més fantasia.

Les vacacions permeten viure un ritme més natural, restablint l'equilibri perdut. Fa bé a la persona començar el nou dia sense presses, recobrar el contacte amb la natura, saber estar sense fer res, fruir d'una bona música o un bon llibre, conversar amb els amics. A poc a poc la persona recobra sa salut interior i sa integritat.

Al qui sap descansar així, les vacacions ajuden a trobar-se amb un mateix. Permeten agafar consciència d'errors i conviden a actua r en endavant de manera més sana. Pot ser el resultat no sigui immediat però a la larga seran el millor fruit d'unes bones vacacions.

RIURE

A descansar una mica.

L'escena està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta invitació: “Veniu a un loc despoblat a reposar”.

Els cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i goig.

No sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV: “Un grup de cristians és un grup de persones que preguen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord habitual.

“Aprenen d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en molts gests de tendresa” (Les Confessions).

Pot ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa , uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i estimar.

José Antonio Pagola