L'escena
és sorprenent. Els deixebles s'a costen a Jesús amb un
problema. Aquest pic, el portador del grup no és Pere, sinó
Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara
pretenen que el grup de deixebles tingui l'exclusiva de Jesús i
el monopoli de l'acció alliberadora.
Estan
neguitosos. Un exorcista no integrat en el grup treu dimonis en nom
de Jesús. Els deixebles no s'alegren de que hi hagi persones
curades i puguin començar una vida més humana. Només pensen
en el prestigi del seu grup. Per això, volen tallar d'arrel la
seva actuació. Aqueixa és la única raó: “No és dels
nostres”.
Els
deixebles pensen donen que, per a actuar en nom de Jesús i amb
sa força guaridora, cal ser membre del grup: Ningú pot
apel·lar a Jesús i treballar per un món més humà, sense
formar part de l'Església. ¿ És així ? ¿ Què en pensa
Jesús ?
Les
primeres paraules són determinants: “No ho impedigueu”. El
Nom de Jesús i sa força humanitzadora són més importants que
el petit grup de deixebles. És bo que la salvació que porta
Jesús s'estengui més enllà de l'Església establerta i ajudi
a lea gent a viure de manera més humana. Ningú ha de veure una
competència deslleial.
Jesús
romp tota temptació sectària en els seus seguidors. No ha
format un grup per a controlar la salvació mesiànica. No és
un rabí d'una escola tancada sinó un Profeta d'una
salvació oberta a tothom. La seva Església ha de recolzar son
nom onsevulla sigui invocat per a fer el bé.
Jesús
no vol que entre els seus seguidors es parli dels qui són
nostres i els qui no ho són, els de dins i els de fora, els
que poden actuar en son nom i els qui no. Veu les coses de
manera diferent: “Qui no està contra nosaltres està a favor
nostre”.
Dins
la societat moderna hi ha homes i dones que treballen per un
món més just i més humà i no pertanyen a l'Església. Alguns
no són ni creients, però obrin camins al regne de Déu i sa
justícia. Són dels nostres. Alegrem-nos i no mirar-los amb
resentiment. Recolzar-los i no desqualificar-los.
És
un error viure dins l'Església i veure per tot arreu hostilitat
i maldat,
pensar que només nosaltres som els portadors del Esperit de Jesús.
Ell no ho aprovaria i ens convidaria a col·laborar amb
alegria amb tots els que viuen de manera evangèlica i tenen
cura dels més pobres i necessitats.
José
Antonio Pagola
Perquè,
a vegades, en comptes d’ajudar fem mal"
Què
és el primer i més important per Jesús?
Dins
del grup dels seus seguidors, el primer i més important és:
oblidar-se dels propis interessos i ambicions i posar-se a servir
col·laborant en el seu projecte de fer un món més humà.
Evidentment,
això no resulta gens fàcil.
Perquè,
a vegades, en comptes d’ajudar fem mal.
És
el que preocupa a Jesús: que entre els seus hi hagi qui escandalitzi
a un d’aquests petits que creuen o que ho intenten. Que entre els
cristians hi hagi persones que amb la seva manera d’actuar facin
mal a creients més dèbils i trontollants.
Jesús
utilitza imatges extremadament dures per aconseguir que cadascú
extirpi, arrenqui de la seva vida allò que s’oposa a l’estil de
Jesús d’entendre i viure l’existència.
Perquè
el que aquí està en joc és entrar en el regne de Déu o bé
quedar-ne exclòs.
El
llenguatge utilitzat aquí per Jesús és metafòric.
En
concret:
la
mà és símbol de l’activitat i del treball
Jesús
utilitzava les seves mans per
-beneir
-curar
-tocar
els exclosos segons la Llei.
És
dolent, utilitzar les mans per
-ferir
-colpejar
-sotmetre
o humiliar.
Per
això diu Jesús: Si la teva mà et fa caure, talla-te-la i renuncia
a actuar en contra de l’estil de Jesús.
També
els peus poden fer mal i perjudicar si ens porten per camins
contraris a l’entrega i al servei.
Jesús
caminava per estar ben a prop dels més necessitats i per buscar als
que estaven perduts.
Si
el teu peu et fa caure, talla-te’l i abandona els camins errats que
no ajuden a ningú a seguir a Jesús.
Els
ulls representen els desigs i aspiracions de la persona. Però, si no
miren les persones amb l’amor i la tendresa amb què les mirava
Jesús.- acabarem pensant només en el nostre propi interès egoista.
Si
el teu ull et fa caure arrenca-te’l i aprèn a mirar la vida de
manera més evangèlica.
¿Com
se li va acudir a Jesús aquesta figura tràgica i, al mateix temps
còmica, d’un home sense braç, coix i amb un sol ull entrant en la
plenitud de la vida?
Què
va experimentar la gent en sentir-lo parlar així?
Com
podem reaccionar avui nosaltres?
Per
molt doloroses que siguin, si els cristians no fem opcions que
assegurin la fidelitat màxima a Jesús.—el seu projecte salvador
no s’obrirà pas mai camí en el món.
--Mestre,
n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem
mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.
39
Jesús respongué:
--No
li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà
després malparlar de mi. 40
Qui no està contra nosaltres, està amb
nosaltres. 41
Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que
sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa.
42
»Però al qui fa caure en pecat un d'aquests
petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll
una mola de molí i el tiressin al mar.
43
»Si la mà et fa caure en pecat,
talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas
que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga.
Si
el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la
vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a
l'infern. ( 46 )
47
»I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més
que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis
llançat amb tots dos ulls a l'infern, 48 on
el cuc no mor i el foc no s'apaga:
Paraula
de Déu
NINGÚ
TÉ L'EXCLUSIVA DE JESÚS
L'escena
és sorprenent. Els deixebles s'a costen a Jesús amb un
problema. Aquest pic, el portador del grup no és Pere, sinó
Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara
pretenen que el grup de deixebles tingui l'exclusiva de Jesús i
el monopoli de l'acció alliberadora.
Estan
neguitosos. Un exorcista no integrat en el grup treu dimonis en nom
de Jesús. Els deixebles no s'alegren de que hi hagi persones
curades i puguin començar una vida més humana. Només pensen
en el prestigi del seu grup. Per això, volen tallar d'arrel la
seva actuació. Aqueixa és la única raó: “No és dels
nostres”.
Els
deixebles pensen donen que, per a actuar en nom de Jesús i amb
sa força guaridora, cal ser membre del grup: Ningú pot
apel·lar a Jesús i treballar per un món més humà, sense
formar part de l'Església. ¿ És així ? ¿ Què en pensa
Jesús ?
Les
primeres paraules són determinants: “No ho impedigueu”. El
Nom de Jesús i sa força humanitzadora són més importants que
el petit grup de deixebles. És bo que la salvació que porta
Jesús s'estengui més enllà de l'Església establerta i ajudi
a lea gent a viure de manera més humana. Ningú ha de veure una
competència deslleial.
Jesús
romp tota temptació sectària en els seus seguidors. No ha
format un grup per a controlar la salvació mesiànica. No és
un rabí d'una escola tancada sinó un Profeta d'una
salvació oberta a tothom. La seva Església ha de recolzar son
nom onsevulla sigui invocat per a fer el bé.
Jesús
no vol que entre els seus seguidors es parli dels qui són
nostres i els qui no ho són, els de dins i els de fora, els
que poden actuar en son nom i els qui no. Veu les coses de
manera diferent: “Qui no està contra nosaltres està a favor
nostre”.
Dins
la societat moderna hi ha homes i dones que treballen per un
món més just i més humà i no pertanyen a l'Església. Alguns
no són ni creients, però obrin camins al regne de Déu i sa
justícia. Són dels nostres. Alegrem-nos i no mirar-los amb
resentiment. Recolzar-los i no desqualificar-los.
És
un error viure dins l'Església i veure per tot arreu hostilitat
i maldat, pensar que només nosaltres som els portadors del Esperit
de Jesús. Ell no ho aprovaria i ens convidaria a col·laborar
amb alegria amb tots els que viuen de manera evangèlica i
tenen cura dels més pobres i necessitats.
1-
Aquest evangeli d’avui, ens dóna unes pistes de referència que
ens poden ajudar a orientar les nostres relacions amb els altres.
Comencem
dient que la formació de les persones és lenta: no s’aconsegueix
en un dia. Fa falta temps i un contacte molt continuat amb el Senyor.
Dic això, perquè precisament Joan, el deixeble predilecte de Jesús,
diu unes paraules que mostren que no ha entès encara gran cosa del
seu missatge. Li sap greu –diu- que un “que no és dels que
venen amb nosaltres” alliberi del mal, en nom de Jesús. Li dol que
un faci el bé pel simple fet de no ser dels seus. Podríem dir que,
a Joan, li ha entrat el “complex de grup”. Però això també
ens podria passar a nosaltres. Sobretot en el camp de les ideologies
polítiques, però també en tots els altres grups on ens movem. De
vegades, no m’alegro tant perquè creix el bé, sinó perquè això
es realitza a través meu. Amb la meva actuació, aparentment, estic
buscant el bé, però en el fons el que busco és el meu protagonisme
personal.
Si
fos així, no estaria contribuint a fer créixer el Regne de Crist,
sinó, en tot cas, a fer créixer el meu propi regne, que és una
cosa molt diferent.
2-
Enfront d’aquesta actitud, la resposta de Jesús és clara:
“Deixeu-lo fer”. És a dir, no li impediu de fer el bé. Perquè
l’Esperit bufa allà on vol, i nosaltres no som ningú per
impedir-ho. Moltes persones que no són de la “nostra corda” són
també capaces de fer sincerament el bé, d’obrar amb rectitud.
Jesús
vol que entenguem que no admet el sectarisme intransigent que intenta
monopolitzar el bé com a propietat seva. Perquè els qui pensen
així, tenen tendència a veure malícia en les paraules i actuacions
dels altres, que sempre són vistos com a enemics, com a gent de mala
fe.
I
això no contribueix de cap manera a fomentar la solidaritat i la
fraternitat entre tots. Al contrari: més aviat és ferment de
divisió i de violència.
Descobreixo
en mi quelcom d’aquesta actitud? Si fos així, demanem humilment de
ser-ne alliberats, perquè això és antievangèlic.
3-
També ens ha dit Jesús, que tothom qui doni un vas d’aigua en nom
seu, no quedarà sense recompensa.
El
vas d’aigua és el signe d’un servei molt petit. La nsotra vida
està feta de gestos petits, de detalls menuts. I tots tenen la seva
importància. Jesús vol que entenguem que el valor d’una acció es
mesura solament per la càrrega d’amor amb què es fa.
Un
gran sacrifici fet només per ser ben vist, per orgull, o de mala
gana, no val per a res. En canvi, donar un vas d’aigua per amor del
Senyor, és un fet positiu davant d’Ell.
Sabem
tenir delicadeses amb els altres? Sempre és al meu abast donar les
gràcies, saber escoltar, saber fer una carícia quan l’altre està
trist, fer companyia quan se sent sol, donar un cop de mà... Què
m’impulsa a fer-ho?
4-
Finalment, hem vist que Jesús parla amb un llenguatge molt dur
contra l’escàndol: tirar al mar, tallar-se la ma o el peu,
treure’s l’ull... Aquestes paraules de Jesús són molt dures.
Poques vegades parla així a l’evangeli. Contra qui van dirigides?
El
qui mereix aquesta pena, és aquell que allunya els altres de Jesús.
Es comprèn que sigui així, perquè allunyar algú de Jesús, és
causar-li el dany pitjor: un dany definitiu, irreparable. És desfer
l’obra de Crist, que ha vingut a portar la salvació a tots els
homes i dones.
Sant
Jaume, a la segona lectura, ens parla d’una de les coses que més
escandalitzen, que més aparten de la fe les persones senzilles: la
insensibilitat, d’aquells que es manifesten cristians, davant les
necessitats dels pobres. I no pensem que les paraules de Sant
Jaume van dirigides solament a les grans fortunes. Ens afecten a
tots. Avui dia, tothom qui té feina i té uns ingressos assegurats
és ric, si ens comparem amb els molts homes i dones que viuen en la
inseguretat: immigrants, persones en atur, moltes viudes i
pensionistes... I, evidentment, totes les víctimes de la fam i de la
malaltia del Tercer Món. Per això, de tant en tant, hauríem de
revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli, per verificar si
les nostres paraules, els nostres costums, la nostra manera de viure,
la nostra sensibilitat envers les persones necessitades, impulsa als
altres a acostar-se a Jesús o a més aviat apartar-se’n. Aquestes
imatges de treure’s l’ull o tallar-se la mà, no s’han de
prendre, evidentment, al peu de la lletra. Però Jesús, amb aquest
llenguatge tan radical, vol que entenguem que, de vegades, per ser
fidels al seu evangeli, ens caldrà trencar hàbits i actituds que
tenim molt arrelats i que costen de treure.
Intentem
de fer-ho i no tinguem por, perquè hi sortirem guanyant. El Senyor
no es deixa vèncer mai en generositat. Sap donar el cent per u de
tot allò que renunciem per amor a Ell.
Qui
s’esforça per ser fidel a l’evangeli, viu amb esperança, i
experimenta dintre del seu cor una pau i una alegria serena que res
ni ningú no li podrà prendre.
Reflexionem-hi.
SÓN
AMICS, NO ADVERSARIS
Qui
no està contra nosaltres, està amb nosaltres
Malgrat
els esforços de Jesús per ensenyar-los a viure com ell, al
servei del regne de Déu, fent la vida de les persones més
humana, més digna i feliç, els deixebles no entenen l'Esperit
que l'anima, son amor més gran cap als necessitats i l'orientació
profunda de sa vida.
El
relat de Marc és molt clarificant. Els deixebles informen Jesús
d'un fet que els ha enutjat molt. Han vist un desconegut “expulsar
dimonis”. Actua
“en nom de Jesús” i
en la seva línia: allibera les persones del mal que els
impedeix viure de manera humana i en pau. Tanmateix, el seu
treball alliberador no agrada als deixebles. No pensen en
l'alegria dels que són curats per aquell home. La seva
actuació els sembla una intrusió que cal tallar.
Exposen
a Jesús la seva reacció: “li
dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb
nosaltres”. Aquell
estrany no pot curar perquè no és membre del grup. No els
preocupa la salut de la gent, sinó el prestigi del grup. Volen
monopolitzar l'acció salvadora de Jesús: ningú ha de curar en
son nom si no s'adhereix al grup.
Jesús
reprova els deixebles i es posa en una altra lògica. Veu les
coses d'una altra manera. Primer i més important no és el
creixement del grup, sinó que la salvació de Déu arribi a tot
esser humà, en que sigui per persones que no pertanyen al grup:
“qui
no està contra nosaltres, és amb nosaltres”. El
que fa present en el món la força guaridora i alliberadora de
Jesús està a favor nostre.
Jesús
rebutja la postura sectària i excloent dels deixebles que
només pensen en prestigi i creixement, i adopta una actitud
oberta i inclusiva on primer és alliberar l'esser humà d'allò
que el destroça i fa desgraciat. Aquest és l'Esperit que ha
d'animar sempre els seus seguidors.
Fora
de l'Església catòlica, hi ha molts homes i dones que fan
el bé i treballen per una humanitat més digna, més justa i més
alliberada. En ells està viu l'Esperit de Jesús. Cal tenir-los
com amics i aliats, mai com adversaris. No estan contra
nosaltres ja que estan a favor de l'esser humà, com ho
estava Jesús.
José
Antonio Pagola
UN
LLENGUATGE DUR
Si
la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la.
Per
a Jesús, en el grup de seguidors, primer és oblidar-se dels
propis interessos i ambicions i posar-se a servir, col·laborar
junts amb el projecte de fer un món més humà. No és bo de
fer. A voltes, en lloc d'ajudar a altres creients, podem fer-lis
mal.
És
el que preocupa a Jesús. Que, entre els seus, hi hagi qui
“allunyi
a un petit que té fe”. Que,
entre cristians, hi hagi persones que, amb la manera d'actuar,
facin mal a creients més dèbils, i els desviin del missatge i
el projecte de Jesús. Seria desvirtuar son moviment.
Jesús
usa imatges força dures perquè cadascú arranqui tot allò que
s'oposa al seu estil d'entendre i viure la vida. Està en joc
“entrar
en el regne de Déu” o
quedar exclòs, “entrar
en la vida”
o acabar en destrucció total.
El
llenguatge de Jesús és metafòric. La “mà”
és símbol de l'activitat i el treball. Jesús usava les mans
per a beneir, curar i tocar els exclosos. Usar-les per ferir,
copejar, sotmetre o humiliar és dolent. “Si
la teva mà et fa caure, talla-te-la”
i renuncia a actuar en contra de l'estil de Jesús.
Els
“peus”
també poden fer mal si ens porten per camins contraris a
l'entrega i el servei. Jesús caminava per a estar prop dels
necessitats, i per a cercar els que s'havien perdut. “Si
le teu peu et far caure, talla-te'l”, i
deixa camins errats que no ajuden ningú
a seguir Jesús. Els “ulls”
representen els desitjos i aspiracions de la persona. Però, si
no mirem les persones amb l'amor i la tendresa amb que les
mirava Jesús, pensem només en nostre propi interés. “Si
el teu ull et fa caure, talla-te'l” i
aprèn a mirar la vida de manera
més
evangèlica. ¿ Com pensà Jesús en aqueixa figura tràgica
i còmica d'un home manc, coix i cec que entra a la plenitud
de la vida ? ¿ què pensava la gent quan el sentia parlar així
?, ¿ com podem reaccionar nosaltres ? Per doloroses que siguin,
els cristians hem de fer opcions que guardin fidelitat a Jesús
i a son projecte. Així s'obrirà camí en el món.
SÓN
DELS NOSTRES
Qui
no és contra nosaltres, és amb nosaltres.
L'evangelista
Marc ens descriu un episodi en el qual Jesús corregeix de
manera contundent una actitud equivocada dels Dotze. ¿ No haurem
d'escoltar també avui l'advertència de Jesús ?
Els
Dotze volen impedir l'activitat d'un home que “expulsa
dimonis”,
és a dir, algú que es allibera les persones del mal que
bloqueja i esclavitza, i les retorna llibertat i dignitat. És un
home que fa el bé a la gent. Inclús actua “en
nom de Jesús”.
Però els Dotze veuen quelcom que, segons ells, és greu: “no
és dels nostres”.
Els
Dotze no toleren l'activitat alliberadora d'algú que no està
amb ells. Els sembla inadmissible. Només a través de l'adhesió
cap a ells es pot assolir la salvació que ofereix Jesús. No
miren el bé que fa aquest home. Veuen només que no està
amb ells.
Jesús,
al contrari, reprova de manera rotunda l'actitud dels deixebles. Qui
desenvolupa una activitat humanitzadora està ja vinculat a
Jesús i al seu projecte de salvació. Els seus seguidors no
el poden monopolitzar.
Els
Dotze volen exercir un control damunt l'activitat de qui no
pertany a son grup, i han vist un rival. Jesús sols cerca el bé
de l'esser humà ha vist un aliat i amic: “Qui no és
contra nosaltres és amb nosaltres”.
La
crisi que pateix avui la “religió cristiana” és una
oportunitat perquè els seguidors de Jesús recordem que la
primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb èxit una
religió, sinó ser ferment d'una humanitat nova.
Per
això, nosaltres no hem de viure recelosos ni condemnar posicions o
iniciatives que no s'ajusten als nostres desitjos o esquemes
religiosos. No és propi de l'Església de Jesús veure enemics
per tot arreu. Jesús ens convida a alegrar-nos per tot el
que es fa per un desenvolupament més humà de la vida. Són
dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un home més
digne de sa condició de fill de Déu.
* * * * * * *
Camí de pregària amb l'ermità Benet.
(L'ERMITÀ BENET ERA NATURAL DE MANACOR)
El dissabte, 22 de setembre, un grup d'amics i familiars de l'ermità Benet, convocats pel grup d'espiritualitat "Amic e Amat", realitzaren un "camí de pregària" dins l'entorn de l'ermita de Valldemossa per tal de recordar la seva figura i donar gràcies al Senyor per la seva generosa entrega.
Aquell matí es visitaren set llocs molt significatius dins la vida de l'ermità: el camí de l'ermita, la clastra i el mirador, la capella, el bosc, el taller, l'hortet…
Durant la pregària es varen escoltar alguns fragments del Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull, tan estimador aquest de la vida solitària; alguns fragments biogràfics de l'ermità Benet i, finalment, uns preciosos salms.
El "camí de pregària" va finalitzar al cementiri de l'ermita amb la recitació de la glosa "Comiat al tio Pedro" d'Andreu Matamalas. Mentre les estrofes s'escampaven com a espurnes per tota la rodalia, tal volta la llum d'unes petites espelmes, als peus de la tomba de l'ermità, dugueren a la memòria de tots la seva imatge, les seves converses, el seu somriure…
Al llarg de l'itinerari un sol càlid i lluminós acaronà delicadament les faccions dels presents. El bosc, la paraula i el silenci afavoriren una pregària recollida i profunda. A cada un del llocs es visqueren moments intensos i emotius en els quals Déu es va fer presència.
1-
Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que
ens parlen de conflictes de tota mena: guerres, assassinats,
manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures
matrimonials... I el mateix passa amb els telenotícies: sovint ens
venen ganes de tancar el televisor.
Cal
reconèixer sincerament que el panorama no és gaire afalagador: la
nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta
situació? Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel
de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra
societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic
personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de
començar canviant-nos a nosaltres mateixos.
2-
Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha
gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”.
I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això
lluiteu i us baralleu”.
Ens
veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant
Jaume? Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats,
poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les
mateixes famílies, i fan impossible la pau. Tenir, en canvi, un
cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la
vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor
agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de
serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
Per
què ens entestem en tenir “mala qualitat” de vida, quan el
Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què
no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És
trist que moltes persones segueixin barallant-se per acumular diners
perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és
fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és
quelcom més profund que rau en el cor. Un cor buit, no pot ser
feliç. I el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.
3-
També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tibantors
i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig
d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats,
de més lluïment que permeten més protagonisme.
Contra
totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens
diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor
de tots”. Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar
endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava
a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica
quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No
s’hi arriba cometent injustícies, trepitjant els altres,
aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona
sinó al contrari, l’empetiteix. I és una actitud que fa mal
perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en
comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.
El
creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seva
actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte,
però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre
disposat a donar un cop de mà a qui ho necessita. No es tracta
d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran
mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil petites coses de
cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al
barri, a la universitat... Seria bo que avui reviséssim amb
sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament
de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient . Com
considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem
col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal
superar i, si fa falta, trepitjar? En el primer cas estarem
construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.
4-
I una darrera reflexió important. A l’eucaristia de cada diumenge,
el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli.
Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquests
evangeli, a aquesta Paraula de Jesús. Però
no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté
escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia
vida.
Per
a mi, l’evangeli més important ha de ser el cinqué. Sí, el
cinquè, és a dir, aquell que escric cada dia amb la meva pròpia
vida, tenint els altres quatre evangelis com a punt de referència en
el meu pensament i en el meu cor. Ser
cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús
i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida
de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús.
Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots
els dies de la meva vida.
De
veritat, la meva vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu
per tot arreu? Per què?
Reflexionem-hi.
¿PER
QUÈ HO OBLIDEM?
Camí
de Jerusalem, Jesús instrueix els seus deixebles sobre el
final que li espera. Insisteix un cop més a dir que serà
entregat en mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el
ressuscitarà. Marc diu que “no entenien el que volia dir,
però no gosaven fer-li preguntes”. Aqueixes paraules mostren
la pobresa dels cristians de tot temps. No entenem Jesús i no
gosem aprofundir dins el seu missatge. Quan arriben a
Cafar-Naüm, Jesús els demana: “¿Què discutieu pel camí?”
Els deixebles callen . Estan empegueïts. Marc ens diu que, pel
camí, havien discutit sobre quin d'ells serà el més important.
Certament, fa vergonya veure a Jesús, camí de la creu,
acompanyat per un grup de deixebles plens d'estúpides ambicions.
¿ De què discutim avui dins l'Església mentre diem seguir a
Jesús?
A
casa, Jesús els dóna una ensenyança. La necessiten: “Si algú
vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Entre els que segueixen Jesús, sobresortir i ser més que els
altres, és posar-se l'últim, darrera tots; així es pot veure
el que necessiten i servir-los.
La
vertadera grandesa està en servir. Per a Jesús, el primer
no és el que ocupa un càrrec important, sinó el que viu
servint i ajudant als altres. Els primers dins l'Església no
són el jerarques sinó aquestes persones senzilles que ajuden
als qui troben pel camí. No l'oblidem.
Per
a Jesús, l'Església és un espai on tots pensen en els
altres. Una comunitat on estem atents al qui ens necessita. No
és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els
posa un exemple gràfic. S'asseu i crida els deixebles.
Llavors apropa un nen i el posa en mig de tots perquè
posin en ell l'atenció. En el centre de l'Església
apostòlica hi ha d'haver sempre un nin, símbol de les persones
dèbils i desvalgudes, els necessitats d'acollida, recolzament i
defensa. No han d'estar defora, lluny de l'Església de Jesús.
Han d'ocupar el centre de la nostra atenció.
Després
acarona el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així:
Identificat amb els dèbils. Mentre els diu: “Qui acull a
un nin com aquest en el meu nom m'acull a mi, i qui
m'acull a mi, no m'acull a mi , sinó al qui m'ha enviat”.
L'ensenyança de Jesús és clara: el camí per a acollir
Déu és acollir al seu Fill Jesús present en els petits,
els indefensos, els pobles i mels desvalguts. ¿ Per què ho
oblidem tant ? ¿ Què hi ha en el centre de l'Església si
ja no hi està aquest Jesús identificat amb els petits ?
DUES
ACTITUDS DE JESÚS
”Si
algú vol ser el primer, que es faci el servidor de tots.”
Jesús
i els seus passen per Galilea, camí de Jerusalem. De manera
discreta, sense cridar l'atenció. Jesús vol dedicar-se a
instruir els seus. Vol gravar dins els seus cors que el seu
camí no és un camí de glòria, èxit i poder. Ans el
contrari: porta a la crucifixió i al rebuig, però acabarà en
resurrecció.
Als
deixebles no els cap dins el cap el que Jesús diu. No
gosen fer preguntes. No volen pensar en crucifixió. No entre en
els seus plans i expectatives. Mentre Jesús els parla
d'entrega i creu , ells parlen de llurs ambicions: ¿ Quí serà
el més important en el grup? ¿ Qui tindrà el lloc més
preeminent ? ¿ Qui rebrà més honors ?
Jesús
“s'asseu”. Vol ensenyar-los una cosa que mai ha d'oblidar.
Crida el Dotze, els qui més associats estan a ell i sa
missió, i els convida a que s'acostin, ja els veu llunyans.
Per a seguir ses petjades i semblar-se a ell han d'aprendre
dues actituds fonamentals.
Primera
actitud: “Qui
algú vol ser primer, ha de ser el darrer i servidor de
tots”. El
deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i
categories. Dins el seu grup ningú està part damunt els
altres. Ans el contrari, estar en l'últim lloc, posar-se a
nivell dels qui no tenen poder ni jerarquia. I, a partir d'aquí,
ser com Jesús: “servidor
de tots”.
Segona
actitud: és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest
simbòlic entranyable: Posa un nen enmig dels Dotze, en el
centre del grup, per què aquells homes ambiciosos s'oblidin
d'honors i grandeses, i mirin els petits, els dèbils, els
necessitats de defensa i esment. Després, l'acarona i els diu:
“Qui
acull un d'aquests nens en nom meu, m'acull a mi”. Qui
acull a un “petit” acull al més “gran”, a Jesús. I qui
acull a Jesús, acull al Pare que l'ha enviat.
Una
Església que acull als petits i indefensos ensenya a acollir
Déu. Una Església que mira als grans i s'associa amb els
poderosos de la terra perverteix la Bona Nova de Déu
anunciada per Jesús.
¿
DE QUÈ DISCUTIM NOSALTRES ?
¿
Què discutieu pel camí ?
Segons
el relat de Marc, fins a tres cops Jesús insisteix, camí de
Jerusalem, en el destí que li espera. La seva entrega al
projecte de Déu no acabarà en l'èxit triomfal que imaginen els
deixebles: Al final hi haurà “resurrecció”,
però, en que no semble ver, Jesús “serà
crucificat”.
Cal que ho sàpiguen els seguidors.
Els
deixebles no ho entenen. No gosen preguntar. Ells pensen que
Jesús portarà glòria, poder i prestigi. No pensen altra cosa.
Arribats a Cafar-Naüm, Jesús fa una pregunta: “¿Què
discutieu pel camí ?” ¿
de què han parlat al darrera quan Jesús ha estat absent ?
Els
deixebles callen. Estan empegueïts. Mentre Jesús parla d'entrega i
fidelitat, ells només pensen en qui serà el més important.
No creuen en la igualtat i la fraternitat que Jesús cerca. En
realitat, els mou és l'ambició i la vanitat: ser més que
els altres.
A
esquena de Jesús i sense son Esperit molt present, ¿ no seguim
igual, discutint coses semblants?: ¿ l'Església ha de
renunciar a privilegis seculars o cercar “poder social”?, ¿quines
congregacions i moviments tenen importància i quins cal deixar
a part ? ¿ quins teòlegs cal considerar “ortodoxes” i quins
marginals ?, ¿ només els barons han d'accedir al sacerdoci o
també les dones ?
Davant
el silenci dels deixebles, Jesús s'asseu i els crida. Vol
que l'escoltin. El que els dirà no ho han d'oblidar: “Si
algú vol sder el primer, ha de ser el darrer i el servidor
de tots”.
En
el seu moviment no hi ha que mirar tant els qui estan als
primers llocs i tenen nom, títols i honors. Importans són els
que, sense pensar molt en nom, prestigi o tranquil·litat personals,
es dediquen sense ambicions i amb llibertat a servir, col·laborar
i contribuir al projecte de Jesús. No ho oblidem: l'important no és
quedar bé, sinó fer el bé.
L'ART
D'EDUCAR
Qui
acull un d'aquests infants...
Es
diu que la tragèdia més greu de la societat del nostre temps
és la crisi de la relació educativa. Els pares cuiden els fills
i els mestres ensenyen els alumnes, però dins les llars s'ha
perdut “l'esperit de l'educació”.
Tanmateix,
si una societat no sap educar a les noves generacions no
assolirà esser més humana, malgrat els avanços tecnològics i
èxits econòmics. Per al creixement humà, els educadors són
més importants i decisius que els polítics, els tècnics i els
economistes.
Educar
no és instruir, adoctrinar, manar, obligar, imposar o manipular.
Educar és l'art d'apropar-se a l'infant, amb respecte i amor, per
a ajudar-lo a desplegar una vida humana vertadera.
L'educació
està sempre al servei de la vida. Educador vertader és el que
sap desvetllar tota la riquesa i possibilitats que hi ha dins
el nen. Qui sap estimular i fer créixer dins ells, no sols
aptituds físiques i mentals, també el món interior i el
sentit gojós i responsable de la vida. Una educadora cèlebre,
M Danielou, deia que “el nin més humil té dret a
una iniciació a la vida interior i a la reflexió
personal”
Quan
a les institucions educatives s'ofega “el gust per la vida”, i
els ensenyants només transmeten un conjunt de matèries de manera
disciplinada, assignat a cadascun (assignatures), allí es perd
“l'esperit de la'educació”.
A
banda, la relació educativa exigeix veritat. S'enganyen els
educadors que, per tenir ascedència i interés, es presenten com
a déus. Els nens necessiten trobar-se amb persones reals,
senzilles, properes i profundament bones.
Tanmateix,
el vertader educador respecta el nin, no l'humilia, no fa malbé
la seva auto-estima. Manera senzilla i nefasta de bloquejar
son creixement és repetir constantment: “no hi ha qui
t'aguanti”, “ets un desastre”, “seràs un desgraciat el
dia de demà”.
Dins
la autèntica relació educatia hi ha clima d'alegria ja que
l'alegria és “signe de creació” i, per tant, estímul de
l'acte educatiu.
Escrivia
així Simone
Weil: “La intel·ligència no pot esser estimulada sinó per
l'alegria. Perquè hi hagi desig cal plaer i alegria. L'alegria
d'aprendre és tan necessària per als estudis com la respiració
per als corredors”.
A
les Escoles: ¿
Qui tindrà la sort de trobar vertaders educadors o educadores?
¿
Qui els acollirà amb el respecte i la solicitud d'aquell
que un dia a Cafar-Naüm n'acaronà un, dient: “Qui
acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a
mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat”.?
