dimecres, 28 de novembre del 2018
PRIMER DIUMENGE D'ADVENT
Primer diumenge d'Advent
Lc.
21, 25-28...34-36
|
La
vinguda del Fill de l'home
25
»Després
hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A
la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la
mar i per les onades embravides. 26
La
gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la
terra, perquè fins i tot els
estols celestials trontollaran.
27
Llavors
veuran el
Fill de l'home venint en un núvol amb
gran poder i majestat. 28
Quan
tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el
vostre alliberament s'acosta.
Exhortació
a vetllar
34
»Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o
l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre
cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre
aquell dia, 35
que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36
Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us
pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar
sense temor davant el Fill de l'home.
Paraula
de Déu
INDIGNACIÓ
I ESPERANÇA
Una
convicció indestructible sosté des dels inicis la fe dels
seguidors de Jesús: animada per Déu, la història humana
s'encamina cap a l'alliberació definitiva. Les contradiccions
insuportables de l'esser humà i els horrors que es
cometen en totes les èpoques no han destruit nostra
esperança.
Aquest
món que ens manté no és definitiu. Un dia la creació
entera donarà “signes” de que ha arribat son final per
a donar pas a una vida nova i alliberada que
nosaltres no podem imaginar ni comprendre.
Els
evangelis recullen el record d'una reflexió de Jesús sobre
aquest final dels temps. Paradoxalment, l'atenció no es
concentra en els “esdeveniments còsmics” que puguin
donar-se aleshores. El principal objectiu és proposar als
seguidors un estil de vida amb lucidesa front aquest
horitzó.
El
final de la història no és el caos, la destrucció de la
vida, la mort total. A poc a poc, entre llums i ombres,
escoltem les cridades del cor o fem el sord al millor
que duem dedins, però caminen cap al misteri últim de la
realitat que els creents anomenem “Déu”.
No
vivim en la por ni l'ànsia. “El “darrer dia” no és
un dia d'ira ni venjança, sinó d'alliberació. Lluc
resumeix el pensament de Jesús amb unes paraules admirables:
“Alceu el cap ben alt, perquè prest sereu alliberats”.
Llavors coneixerem de veritat com estima Déu el món.
Cal
revifar la nostra confiança, aixecar l'ànim i desvetllar
l'esperança. Un dia els poders financers s'enfonsaran,
L'insensatesa dels poderosos s'acabarà. Les víctimes de
tantes guerres, crims i genocidis coneixeran la vida. Els
nostres esforços per un món més humà no es perdran per
a sempre.
Jesús
malda per sacsar les consciències dels seus seguidors.
“Estigueu alerta” que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les
preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor”...
Mantingueu viva la indignació, amb lucidesa i
responsabilitat. No us desanimeu. Mantingueu sempre l'esperança.
¿
Com vivim aquests temps difícils per a quasi tots,
angoixants per a molts, i cruels pels qui s'enfonsen dins
la impotència ? ¿ Estem desperts ? ¿ Estem adormits ? Des de
les comunitats cristianes cal animar la indignació i la
esperança. Sols hi ha un camí: estar a prop dels que es
queden sense res, enfonsats en la desesperança, la ràbia i
la humiliació.
José
Antonio Pagola
L´evangeli
i les lectures del 1rI Diumenge d´Advent ens desconcerten una mica a
tots. Sempre esperem el temps litúrgic d´Advent com un temps
de preparació al Nadal. La propaganda comercial ja fa dies que ens
atabala parlant de regals de Nadal, de torrons, neules i cava, de
joguines pels nens, per tot arreu ja se senten músiques nadalenques
i apareix el Pare Noel.
I
en canvi l´evangeli d´avui, 1r diumenge d´Advent ens parla de la
fi del mon, de prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles, de la
vinguda del Fill de l´home sobre un núvol, amb poder i majestat,
que cal estar alerta, vigilants i preparats. En què quedem, ens
preparem al Nadal o la fi del món?
Potser
per entendre aquesta duplicitat de sentits de l´Advent ens pot
ajudar recordar que Advent és la traducció de la paraula grega
"Parusía", que significava presència, vinguda o visita:
la visita d´una divinitat als seus fidels, o la presència oficial
d´un rei o personatge il·lustre als seus ciutadans. L´Esglèsia fa
servir en l´any litúrgic aquesta paraula Advent-Parusía per
expressar la doble vinguda del Senyor, la primera vinguda al mig de
la nostra historia i la darrera vinguda a la fi del temps, a la
fi de la història. La primera vinguda va ser en pobresa i humilitat
al pessebre de Belén, la darrera vinguda, al final de la història,
serà en gloria i majestat.
També
el prefaci d´Advent ens parla d´aquestes dues vingudes del Senyor,
de la primera quan vingué per primera vegada humil i fet semblant a
nosaltres, i de la segona vinguda en glòria i majestat, quan ell
mateix ens donarà els béns que ara esperem, tot vetllant, confiats
en la seva promesa. Per això l´Advent és temps d´esperança i la
litúrgia ens presenta textos dels profetes que anuncien que el
desert florirà i que les armes es convertiran en arats, les ovelles
pastaran amb el llop i el nen jugarà amb la serp
Però
no podem viure només del record del passat i de l´esperança del
futur. El Senyor ve avui, ve cada dia, ve en mig de nostra vida
quotidiana de la família, del treball, de la ciutat, de la comunitat
cristiana, se ens fa present en els pobres i desvalguts, en els nens
i el ancians, en els malalts i marginats, en els emigrants i
estrangers que no tenen papers ni feina, en les víctimes de guerres
absurdes i cruels, en els joves en atur, en les dones abusades, en
les indígenes expulsats de les seves terres per les
multinacionals, també en l´amor i la bellesa, en la natura i el cel
estelat.
Com
diu el poeta indi Rabindranth Tagore: “Ell ve, ve sempre, en cada
instant i en cada edat, tots el dies i totes les nits. Ell ve, ve
sempre, en els esplèndids dies de sol primaveral i en la foscor
pluviosa de les nits d´hiver. Ell ve, ve, ve sempre.”
El
Senyor ve ara i avui, ve cada día, hem de començar a preparar
els camins del Senyor, talment que la memòria de la primera
vinguda no sigui purament un record folklòric i de consum i que així
també ens prepararem amb esperança a la seva darrera vinguda, quan
serem examinats sobre l´amor. Aleshores serem plenament alliberats i
estarem per sempre amb el Senyor.
Vine,
Senyor, no triguis, que t´esperem!
Víctor
Codina, sj
ESTEU
SEMPRE DESPERTS
Esteu
sempre desperts.
Els
discursos apocalíptics recollits en els evangelis reflexen
les pors i la incertesa d'aquelles primeres comunitats
cristianes, fràgils i vulnerables, que vivien enmig del
extens imperi romà, entre conflictes i persecucions, amb
futur incert, sense saber quan tornaria Jesús, el seu
estimat Senyor.
Les
exhortacions d'aquests discursos representen també les
exhortacions que es feien entre ells recordant el missatge
de Jesús. Aquesta cridada a viure despets, en la pregària
i la confiança; són un tret original i característic del
seu Evangeli i de la seva pregària.
Per
això, les paraules que escoltem avui, després de molts
segles, no estan dirigides a altres destinataris. Són cridades
que hem d'escoltar els que vivim ara en l'Església de
Jesús enmig de les dificultats i incerteses d'aquests temps.
L'Església actual camina, a voltes, com una vella “corbada”
pel pes dels segles, les lluites i treballs del passat.
“Anb el cap baix”, conscient dels seus errors i pecats,
sense poder mostrar amb urc la glòria i el poder d'altres
temps.
És
el moment d'escoltar la crida que Jesús ens fa a tots.
“Aixequeu-vos”, encoratgeu-vos uns als altres.
“Alceu el cap” amb confiança. No mireu el futur
des dels vostres càlculs i previsions. “Prest sereu
alliberats”. Vindrà dia que ja no viureu corbats,
oprimits ni temptats pel desànim. Jesucrist és vostre
Alliberador.
Hi
ha maneres de viure que impedeixen a molt caminar amb el
cap ben alt confiant en aquesta alliberació definitiva. Per
això, “Estigueu alerta, que no s'afeixugués el vostre
cor”. No us aveseu a viure amb un cor
insensible i ofuscat, cercant omplir vostra vida de benestar
i plaer, d'esquena al Pare del Cel i a ls seus fills que
sofreixen a la terra.. Aquest estil de vida us farà cada
cop manco humans.
“Estigueu
sempre desperts”. Desvetllau la fe en les vostres
comunitats, més atents al meu Evangeli. Cuideu millor la
meva presència enmig de vosaltres. No sigueu comunitats
adormides. Viviu “demanant força”. ¿ Com seguireu
les petjades de Jesús si el Pare no vos sosté? ¿ Com
podreu “mantenir-vos en peu davant el Fill de l'Home”?
José
Antonio Pagola
ALCEU
EL CAP...
Alceu
el cap ben alt.
Ningú
coneix son final. Ningú coneix la fi del món. ¿ En que
acabarà tot això ?, ¿ que ens espera a tots i a cada un
de nosaltres ? ¿què en serà dels nostres esforços i
treballs, dels nostres desitjos i aspiracions ?
Quan
Lluc copiava de l'evangeli de Marc el discurs de Jesús
sobre el Final, no parà massa esment en els
“cataclismes còsmics”. Tots els escrits apocalíptics
parlaven així. Ell pensà més tost en el que ens passa a
les persones quan tot s'enfonsa baix els peus i trontolla
el que, normalment, ens dóna seguretat.
Tots
tenim dins nostra pròpia vida moments de crisi, en els
quals no sabem què fer i a on acudir. Situacions en les
quals podem tenir por i inclús angoixa perquè
romanem sense seguretat i sense alè. Al final, ¿què
és la vida?, ¿en qui podem confiar ? Segons Lluc, una cosa
així passarà un dia al món. Per això, ens ofereix unes
consignes per a aprendre a viure amb lucidesa cristiana.
Alceu
el cap ben alt. És el primer. No viure encongits i
capbaixos, tancats dins les nostres pors i tristeses. Eixecar
la mirada; eixamplar l'horitzó. La “Vida” és més que
aquesta vida. “Prest sereu alliberats”. Un
dia sabrem el que és una vida alliberada, justa, gojosa.
“Estigueu atents sobre vosaltres...que no s'afeixugués el
vostre cor”. És el nostre risc: viure agafats per les
coses, preocupats només pels diners, el benestar i la bona
vida. Viure de manera rutinària, frívola i vulgar. Massa
afeixugats i buits per a
“entendre” res del vertader sentit de la vida.
Esteu
sempre desperts. No
visqueu adormits. Desvetllar vostra vida interior. Enlloc
trobarem llum, pau, impuls nou per a viure, sinó el trobem
dins nosaltres mateixos.
Demanar
força per a sortir-ne.
És el nostre problema: no tenim força per ser lliures,
per a tenir criteri propi, per a tenir cura de la nostra
fe o per a canviar nostra vida. ¿ Què farem si, endemés,
deisem de comunicar-nos amb Déu ?
VIURE
DESPERTS
Estigueu
sempre desperts.
Jesús
no explicà una doctrina religiosa perquè els seus
deixebles l'aprenguessin correctament i la difonguessin pel
món. No era el seu objectiu. Els parlava d'un
“esdeveniment” que ja es donava: “Déu s'introdueix
en el món. Vol que les coses canviin. Cerca que la vida
siga més digna i feliç per a tots”.
Jesús
diu a tot això el “Regne
de Déu”.
Cal estar atents a la seva vinguda. Cal viure desperts:
obrir els ulls del cor; desitjar que el món canvïi; creure
en aquesta bona nova que tarda a fer-se realitat plena;
canviar de manera de pensar i actuar; viure cercant i
acollint el “Regne
de Déu”.
No
estranya que escoltem tanos pics a l'evangeli aquesta crida
insistent: “vigileu”, “esteu alerta sa vinguda”,
“viviu desperts”.
És
la primera actitud del que se decideix a viure la vida como la va
viure Jesús. El primer que cal fer per a seguir ses
petjades.
“Viure
desperts” vol dir no
caure dins l'escepticisme i indiferència davant la marxa del
món. No deixar que el nostre cor s'enduresqui. No
quedar-nos només en queixes, crítiques i condemnes.
Desvetllar activament l'esperança.
“Viure
desperts” vol dir
viure de manera lúcida, fora insensateses que envaïxen tot.
Gosar ser diferents. No deixar que s'apagui dins nosaltres
el desig de cercar el bé de tothom.
“Viure
desperts” vol dir
viure amb passió la petita aventura de cada dia. No
desentendre's de qui ens necessita. Seguir aquests “petits
gests” que,
aparentment, no serveixen per res, però sostenen l'esperança
de les persones i fan la vida més amable.
“Viure
desperts” vol dir
desvetllar nostra fe. Cercar Déu dins la vida i des de la
vida. Intuir-lo a prop de cada persona. Descobrir-lo
atirant-nos tots cap a la felicitat. Viure, no de petits
projectes, sinó atents al projecte de Déu.
CUIDAR
L'ESPERANÇA
Alceu
el cap ben alt.
Tots
vivim mirant el futur. Sempre pensem en el que ens espera.
En el fons, quasi tots cerquem “quelcom millor”, una
seguretat, un benestar més gros. Volem que tot ens surti
bé i, si és possible, que ens vagi millor. És aquesta
confiança bàsica que ens sosté a la feina i en els
esforços de cada dia. Per això, quan l'esperança s'apaga,
s'apaga la vida. La persona ja no creix, no cerca, no
lluita. Per contra, s'empetiteix, s'enfonsa, es deixa dur pels
esdeveniments. Si l'esperança es perd, es perd tot. Per
això, el primer que cal fer és cuidar sempre en el cor
de la persona dins la societat o en la relació amb Déu
l'esperança.
L'esperança
no és la reacció eufòrica i optimista d'un moment. És
més tost un estil de vida, la manera de fer front al
futur de forma positiva i confiada i no caure en
derrotismes. El futur pot ser més o manco favorable, però
és propi de l'home d'esperança l'actitud positiva, el desig
de viure i de lluitar, sa postura decidida i confiada. No
és sempre fàcil. L'esperança vol ser treballada.
Primer
de tot, mirar sempre endavant. No romandre en el passat.
No viure de records i nostàlgies. No enyorar un passat tal
volta més feliç, més segur o manco problemàtic. És en el
present quan cal fer front al futur de manera positiva i
esperançada.
L'esperança
no és una actitud passiva, és un estímul que empeny a
l'acció. El que viu encoratjat per l'esperança no tomba
dins la passivitat. Per contra, malda per transformar la
realitat i fer-la millor. El que viu amb esperança és
realista, assumeix els problemes i les dificultats, però ho
fa de manera creativa i dóna passes, cerca solucions i
transmet confiança.
L'esperança
no es manten a l'aire. Arrela en la vida. Les persones
vivim de “petites esperances” que s'acompleixen o es
frustren. Cal valorar i cuidar aqueixes petites esperances,
però l'esser humà necessita una esperança més radical i
indestructible que es mantengui quan tot s'enfonsa. Així és
l'esperança en Déu, últim salvador de l'home. Quan caminem
cap baix i amb el cor desfet, hem d'escoltar aquestes
commovedores paraules de Jesús: “Alceu el cap ben alt,
prest sereu alliberats”.
QUE
HI HAGI DÉU,... PER FAVOR
Estigueu
sempre desperts.
Moltes
vegades havia pensat en la importància del context
socio-polític en la manera de llegir l'Evangeli, però en
vaig prendre consciència quan vaig viure un temps a Rwanda.
Encara
record la sensació que vaig tenir al llegir el text
evangèlic d'aquest primer diumenge d'Advent. No és el
mateix escoltar aquest discurs apocalíptic des del benestar
d'Europa o des de la misèria i el sofriment d'Àfrica.
Malgrat
totes les crisis i problemes, a Europa es pensa que el
món va per a millor. Ningú espera ni vol el fi de la
història. Ningú desitja que les coses canviïn gaire. En
el fons, ens va bastant bé. Des d'aquesta perspectiva,
sentir parlar de que un dia tot això pot desaparèixer
“sona” a “visions apocalíptiques” sorgides dels
deliris de ments pessimistes.
Tot
canvia quan el mateix Evangeli es llegeix des del sofriment
del tercer Món. Quan la misèria és ja insoportable i el
present és viscut com a sofriment destructor, fàcil és
percebre per dintre un sentiment diferent: “Gràcies a Déu,
això no durarà per a sempre.”
Els
que sofreixen així són els qui poden comprendre el
missatge de Crist: “Feliços els que ploren, perquè
d'ells és el regne de Déu”. Aquests homes i dones,
l'existència dels quals és dolor, esperen quelcom nou i
diferent que respongui a llurs desitjos més profunds de
vida i pau.
Un dia “el sol, la lluna i les estrelles trontollaran”,
és a dir, tot allò en que crèiem poder confiar per a
sempre s'enfonsarà. Les nostres idees de poder, seguretat i
progrés tremolaran. Tot allò que porta l'esser humà a la
veritat, la justícia i la fraternitat s'ensorrarà i “a
la terra viuran amb l'ai al cor...”
Pero
el missatge de Crist no és desesperança per a ningú:
Inclús llavors, en el moment de la veritat última, no
desespereu, esteu desperts, “manteniu-vos dempeus”,
poseu la vostra confiança en Déu.
Veient
de prop el sofriment cruel d'aquelles gents d'Àfrica, vaig
quedar corprès pensant que podria semblar estrany a un
cristià. No és propiament una oració a Déu. És un desig
ardent i una invocació davant el dolor humà. Això em
sortia de dintre:
“Per
favor, que hi hagi Déu”.
EL PERDÓ
Francesc TORRALBA
dimecres, 21 de novembre del 2018
DIUMENGE XXXIVº JESUCRIST REI
Luchar por la paz, es luchar, y toda lucha conlleva violencia contra el propio ego que salta y sobresale siempre que puede. Si no medito avasallo con mis razones porque las tengo, si medito, comparto, escucho, pido perdón, empiezo de nuevo y sobre todo, dejo emerger la energía creacional que me insuflan todos los días, como el primero, para recrear la vida.
Escucha este Himno a la paz de Francisco de Asís, compuesto e interpretado por nuestra hermana Teresa Takken:
Por ellas damos gracias y celebramos nuestro Thanksgiving. Y para ser concretas os vamos a presentar a una de ellas, norteamericana, Teresa Takken SFCC. Nacida en California, lleva muchos años en Europa, hizo su Doctorado en Lovaina, estudios avanzados de música y canto en Roma...Teresa es nuestra compañera de comunidad en Benelux. Vive y trabaja en Holanda, y es la Coordinadora para Europa de la comunidad.
Siendo como es americana y cantaautora, hemos visto unificadas en ella las dos celebraciones de hoy: thanksgiving, de nuestra parte a su país y comunidad, y Santa Cecilia patrona de la música. En Teresa la música es como el vino: anima, caldea, te predispone a conocer, a desear la cercanía del amigo y del novio. Abajo podéis encontrar un canto suyo, " Oda a la música". Muy apropiado.
Con todo ello, damos gracias, que es "eujaristós", eucaristía, porque así nos hace sentir formar parte de ese grupo que es capaz de dar forma, con vino y danza y mucha amistad, a lo que hoy puede ser el banquete del vino nuevo.
Y no es poesía, bastantes personas se están interesando por esas formas diferentes de vivir la comunidad cristiana. Si te pica la curiosidad, pregunta. Primero al novio/amigo, después, cuando quieras, a nosotras.
Magda Bennásar Oliver
34º diumenge Temps ordinari (B)
JESUCRIST,
REI DE TOT EL MÓN
EVANGELI
Tu
ho dius: jo soc rei.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 18, 33b-37
33
Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu
cridar Jesús i li digué:
--¿Tu
ets el rei dels jueus?
34
Jesús contestà:
--¿Surt
de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?
35
Pilat replicà:
--Que
potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui
t'han posat a les meves mans. Què has fet?
36
Jesús contestà:
--La
meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus
homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la
meva reialesa no és d'aquí.
37
Pilat li digué:
--Per
tant, tu ets rei?
Jesús
contestà:
--Tu
ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar
testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la
meva veu.
Paraula
de Déu.
Jesús
contestà: La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest
món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als
jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.
Pilat
li digué: Per tant, tu ets rei?
Jesús
contestà: Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món
per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat
escolten la meva veu.
DECISIU
El
judici contra Jesús es donà probablement en el palau on
habitava Pilat quan anava a Jerusalem. Allà estan, un
dematí d'abril de l'any 30, un reu indefens anomenat Jesús
i el representant del poderós sistema imperial de Roma.
L'evangeli
de Joan conta el diàleg entre ambdós. En realitat, més que
un interrogatori, sembla un discurs de Jesús per a aclarir
temes que interessen a l'evangelista. A un moment, Jesús fa
una solemne proclamació: “Per això he nascut i per això
he vingut al món: per a ser testimoni de la veritat. Tots
els qui són de la veritat, escolten la meva veu”.
Aquesta
afirmació defineix la trajectòria profètica de Jesús: la
seva voluntat de viure en la veritat de Déu. Jesús no
sols diu la veritat, sinó que cerca la veritat i només
la veritat d'un Déu que vol un món més humà per a tots
els seus fills.
Per
això, Jesús parla amb autoritat, però sense autoritarisme.
Parla amb sinceritat, però sense dogmatismes. No parla com
els fanàtics, que cerquen imposar la seva veritat. Tampoc
com els funcionaris, que al defensen per obligació, encara
que no hi creguin. No és guardià de la veritat, sinó
testimoni.
Jesús
no converteix la veritat de Déu en propaganda. No la
utilitza en profit propi sinó en defensa dels pobres. No
tolera la mentida o l'encobriment de les injustícies. No
soporta les manipulacions. Jesús es converteix així en “veu
dels sense veu, i veu contra els que tennen massa veu”.
( Jon Sobrino)
Aquesta
veu és més necessària que mai en una societat agafada
en greu crisi econòmica. L'ocultació de la veritat és un
dels més ferms presuposts d'actuació dels poders financers
i la gestió política sotmesa a llurs exigències. Volen
fer-nos viure la crisi en la mentida.
Es
fa de tot per amagar la responsabilitat dels principals
causants de la crisi i s'ignora de manera perversa el
sofriment de les víctimes més dèbils i indefenses. Es fa
urgent humanitzar la crisi i posar en el centre la veritat
dels que sofreixen i l'atenció primera en llur situació
cada dia més greu.
És
la primera veritat exigible a tots, si no volem ser
inhumans. La primera dada prèvia a tot. No podem
avesar-nos a l'exclusió social i la desesperança en la
qual estan els més dèbils. Els que seguim a Jesús hem
d'escoltar llur veu i sortir instintivament en defensa dels
darrers. Qui és de la veritat escolta la seva veu.
José
Antonio Pagola
Al
llarg de l'evangeli de sant Joan hi ha una gran cura per indicar el
sentit del títol de rei de Jesús. Una primera i ràpida aproximació
la tenim en el text d'avui on a la vegada que accepta el nom - Teniu
raó: jo sóc rei- precisa amb contundència que el seu regnat no és
d'aquest món.
Aquesta
primera constatació porta a vigilar ben bé l'actuació de la
comunitat cristiana. Aquesta s'equivoca cada vegada que fa aliança
amb el poder. És caure en la tercera temptació del desert. Resulta
impossible concebre Jesús aliat amb els poders fàctics del seu
moment, les autoritats del temple, els doctors i escribes, els
magistrats del sanedrí, la monarquia luxosa i el poder militar
estranger.
1. Jesús
està a l'altre costat. Un divendres vigília de Pasqua, cap a les
tres de la tarda, un lladre que reconeixia la pena merescuda, l'havia
de necessitar. "Recorda't de mi quan estiguis al teu Regne!"
Enmig de la riota de la gent i el menyspreu de l'altre lladre, Dimas
-aquest és el nom que la tradició dona al bon lladre- fa encertada
lectura del rètol que penjava sobre Jesús, l'INRI escrit en tres
llengües: Jesús de Natzaret, rei dels jueus. Justament molts dels
jueus el van llegir, fa constar Joan. Un, s'ho llegí, cregué i va
ser acollit per sempre. "Aquesta tarda estaràs amb mi al
Paradís".
2.
L'evangeli del deixeble estimat posa un èmfasi especial a assenyalar
el punt àlgid de l'entronització reial de Jesús precisament en el
Pretori. Cal resseguir els moviments enfora iendins de Pilat: surt a
rebre els acusadors, entra per interrogar Jesús que és el text que
acabem de llegir, surt per declarar-lo innocent, entra dins per
castigar-lo amb assots, surt per fer llàstima de Jesús estrafet,
entra per interrogar-ne la filiació, surt per lliurar-lo, rentant-se
les mans. Al bell mig del relat, els soldats solemnement prenen la
iniciativa, li posen vestit de porpre, corona d'espines i -afegeix
Mateu- un ceptre de canya. Amb el ceptre o a bufetades el
peguen,saludant-lo amb la befa: Salve, rei dels jueus.
Pere
no ho havia pogut resistir: prenent a part Jesús el renyà que de
cap manera havia de patir de part dels notables, els grans sacerdots
i els mestres de la Llei, morir i ressuscitar. La reacció de Jesús
va ser-li fulminant: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs!- Em vols fer
caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Sant
Ignasi aprèn la lliçó i s'apunta decididament al seguiment del Rei
Eternal, esperonat per la íntima invitació de Jesús: amb mi
("conmigo", va repetint), revestint-se amb el seu uniforme.
En efecte, escolta Jesús en dir als seus deixebles:
--Si
algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la
seva creu i que em segueixi (Mt 16). Cal sortir amb ell als carrers,
a les places i als barrancs per a invitar al Regne.
3. En
el moment polític actual, és convenient recordar una pinzellada
vigorosa del regnat de Jesús. Veu ell la contesa de domini entre els
seus deixebles. Els diu:
--Els
reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui
tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. (Atenció: Tenim
més de 65 milions de refugiats o de desplaçats interns!) Però
vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre
vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc
del qui serveix.
Tant
de bo en el nostre món l'autoritat fos exercida com a servei. Aquest
va ser el capteniment de Jesus... Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc
com el qui serveix.
Així
com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo
a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us
asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel (Lc 22).
Santiago
Thió, sj
EXAMEN DAVANT EL TESTIMONI DE LA VERITAT
Dins
el procés en el qual cal decidir l'execució de Jesús,
l'evangeli de Joan ofereix un sorprenent diàleg privat entre
Pilat, representant de l'imperi més poderós de la Terra i
Jesús, un reu lligat que es presenta com a testimoni de la
veritat.
Pilat
vol saber quina veritat que s'amaga en aquest personatge
estrany que està al davant: “ ¿ Ets tu el rei dels
jueus ?” Jesús respon i exposa sa veritat en dues
afirmacions fonamentals, molt cares a l'evangelista Joan.
“El
meu regne no és d'aquest món”
Jesús
no és rei de l'estil que Pilat pot imaginar. No prenten
ocupar el trono d'Israel ni disputar a Tiberi el poder
imperial. Jesús no pertany a aqueix sistema dins el qual
es mou el prefecte romà, mantingut per la injustícia i la
mentida. No es recolza en la força de les armes. Son
fonament és diferent. Sa realesa prové de l'amor de Déu
al món. I afegeix:
“Som
rei... i he vingut al món per a ser testimoni de la
veritat”
És
en aquest món on vol exercir sa realesa, però d'una forma
sorprenent. No ve a governar com Tiberi sinó a ser
“testimoni de la veritat” i fer entrar l'amor i la
justícia de Déu en la història humana.
Aquesta
veritat que Jesús porta no és una doctrina teòrica. És
una crida que pot trasnsformar la vida de les persones.
Jesús ho havia dit: “Si us manteniu fidels a la meva
Paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà
lliures”. Esser fidels a l'Evangeli de Jesús és una
experiència única ja que fa conéixer una veritat
alliberadora, capaç de fer nostra vida més humana.
Jesucrist
és la única veritat de la qual està permès que
visquem el cristians:
•¿No
cal, dins l'Església, fer un examen col·lectiu davant el
“Testimoni de la Veritat”?
•¿Gosarem
discernir amb humilitat la veritat i mentida del nostre
seguiment de Jesús ?
•¿On
veritat alliberadora i on mentida que esclavitza ?
•¿Cal
donar passes cap a millors nivells de veritat humana i
evangèlica dins nostres vides, nostres comunitats ?
AMB
VERITAT
Tots
els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
Poc
freqüent que una persona visqui tota la vida sense
plantejar-se el sentit últim de tot. Per frívol que sigui
discutir dels seus dies, prest o tard es donen “moments
de ruptura” que poden fer brollar dins la persona
interrogants profunds sobre el problema de la vida.
Hi
ha moments de molta felicitat que ens demanem perquè la
vida no ha de ser sempre així, felicitat plena. Hi ha
moments de dissort que desvetllen dins nosaltres pensaments
obscurs: ¿ per què tant sofriment?, ¿mereix la pena viure?
Hi ha moments de lucidesa que ens porten a qüestions
fonamentals: ¿ Qui som jo?, ¿què és la vida? ¿què ens
espera?
Prest
o tard, d'una manera o altra, tota persona es planteja
qualque dia pel sentit de la vida. Tot pot romandre així,
o pot desvetllar-se de manera callada però invitable la
qüestió de Déu. Les reaccions poden ser diverses.
N'hi
ha que han abandonat estona fa, si no a Déu, les coses
relacionades amb Ell: l'Església, la missa dominical, els
dogmes.. A poc a poc, han deixat allò per manca d'interés.
Abandonant aqueix món religiós, ¿ què fer davant la
qüestió de Déu ?
N'ha
ha que han abandonat inclús la idea de Déu. No en
tenen necessitat. Quelcom futil i superflu, Déu no aporta
res positiu, ans el contrari, complica l'existència. Accepten
la vida tal com és i segueixen el camí sense preocupar-se
del final.
N'hi
ha que viuen envoltats dins la incertesa. No estan segurs
de res: ¿ què és creure en Déu ? ¿ com relacionar-se amb
Ell ? ¿ qui sap res d'aquestes coses ? Mentretant, Déu no
s'imposa. No força des de fora amb proves ni evidències. No
es revela des de dintre amb llums o revelacions. Només
silenci, possibilitat, invitació respectuosa...
Primer
de tot, davant Déu cal esser honests. No eludir la seva
presència amb plantajements poc sincers. Qui s'esforça per
cercar Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'Ell.
Cal no oblidar unes paraules de Jesús que il·lumimen al
qui viu dins la incertesa religiosa: “Tots els qui són
de la veritat, escolten la meva veu” (Jo 18, 37)
CANVI
INPORTANT
Tots
els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
No
tots els qui han abandonat la pràctica religiosa tenen la
mateixa postura davant Déu. Alguns rebutgen tot contacte
religiós: Déu és incòmode i amenaçant i el volen deixar
a banda. Altres viuen absolutament despreocupats d'aquestes
coses, basten els problemes de cada dia: Déu no té lloc,
no hi cap dins la vida. Tanmateix n'hi ha que tenen
inquietuds religioses.
Costa
expressar què senten i què cerquen. No és tornar al
cristianisme que un dia conegueren i que, per una raó o
altra, han abandonat. Llur recerca està a un altre nivell.
Corren darrera quelcom que ells mateixos no saben definir.
El
que coneixen de l'Església els sembla complicat. El
llenguatge esglesiàstic, difícil. La vida dels cristians
practicants no convenç gaire. Però senten la necessitat de
qualque cosa que doni coherència i sentit a llur vida.
En
el fons de tot això està la qüestió de Déu. La majoria
no dubta que Déu existeixi. Però, ¿ Com és aquest Déu
del qual l'Església parla tant ? ¿ És un Déu terrible i
perillós que no és de fiar ? ¿ És un Déu bo que enten
nostres debilitats i febleses i cerca el nostre bé ?
Però,
¿ amb qui parlar de tot això ? Qui s'ha allunyat de
l'Església no s'aproparà a un capellà. Normal. Parlar amb
confiança amb creients, és bo escoltar l'experiència de qui
viu la fe amb goig per a aclarir equívocs, desfer prejudicis
o exposar les pròpies dubtes.
En
qualsevol cas, important és les passes que cadascú dóna
interiorment. Hi ha preguntes que fa bo contestar: ¿ Per què
he abandonat els contactes amb allò religiós ? ¿ M'ha
fet bé allunyar-me de Déu ? Sé que és viure d'esquena a
la fe, ¿ vull acabar així ma vida ? ¿ No necessito
trobar-me amb un Déu Amic ?
¿
Es pot resar ? Hi ha persones molt allunyades de tot això
que no tenen res contra Déu. No sabrien resar, han oblidat
les paraules del Pare Nostre; no saben cap oració. És
difícil dir a Déu: “Tu me coneixes i m'entens. Ajuda'm
a viure. Ensenya'm a creure” ?
Una
invocació sincera a Déu pot significar un canvi interior
important. Les paraules de Jesús són encoratjadores:
“Tots
el qui són de la veritat, escolten la meva veu”.
José
Antonio Pagola
CREURE
DES DEL DUBTE
Tots
els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
¿
Què vol dir per als homes i dones d'avui la festa de
Crist Rei ? ¿ Com poden reaccionar davant una invitació a
acollir el regnat de Déu? ¿ Cal tornar cantar aquells
càntics triumfals del col·legi i recitar de bell nou
aquelles estranyes consagracions a un Crist que volia regnar
a Espanya de manera privilegiada ?
Festes
com la de Crist Rei, Corpus Christi o el Sagrat Cor
desperten en moltes persones un record agredolç. Paraules com
“religió, missa, pecat, manaments, oració” els evoquen un
món llunyà i estrany que es perd dins les bromes del
passat i res a veure amb la vida real.
Al
darrera d'aqueix món hi ha l'ombra d'un Déu que porta
mals records. Un Déu que, des dels primers anys jovenils,
els ha impedit ser realment felices.
Tanmateix,
moltes persones cerquen Déu. Dins el més pregon del cor
sospiten que Déu és més gran, més viu, més alegre i
esplèndid que tot el que escoltaren sobre Ell.
¿
És possible acollir de bell nou Déu amb goig i pau
després de les experiències tan negatives i tristes com
visqueren en el passat ? ¿ Què es pot fer ?
Primer
de tot, cercar son rostre, encara que sigui a palpentes.
Déu és més gran que totes les nostres paraules, totes
les nostres idees i totes les nostres proves. Per això,
cal acceptar humilment “la companyia del dubte” i
confiar-nos a Ell des del sofriment de la incertesa.
Però,
¿ què fer quan els dubtes són tants que honestament no
es pot creure ? Aleshores, cal escoltar unes paraules
decisives de Jesús: “Tots els qui són de la veritat,
escolten la meva veu”.
No
cal esperar que tots els nostres dubtes siguin resolts per
a viure
en veritat davant Déu.
Qui s'esforça per viure amb honestedat i amb veritat, no
està lluny de Déu.
Qui
vol creure en Déu ha de fer l'experiència de ser sincer
amb Ell. Viure obert a Ell. Com diu B.
Pascal, “això el farà senzill i el durà a la fe”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)