dilluns, 31 de desembre del 2018

FESTA DE NLA MARE DE DÉU... CAP D'ANY





Santa Maria, Mare de Déu (A, B, C)
EVANGELI
Trobaren a María i a Josep i el nin. Als vuit dies, li posaren per nom Jesús.
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,16-21

6 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Paraula de Déu.


1 de gener de 2019
ORACIÓ PER A LA NIT DE CAP D'ANY
Senyor, abans d'entrar dins el bullici i torbament del Cap d'Any, vull trobar-me amb tu en silenci i calma. No ho faig sovint. Tu saps que no encert a pregar. He oblidat aquelles oracions que m'ensenyaren de petit i no he après a parlar amb tu d'una altra manera més viva i concreta.
No sé realment si crec ja en tu. Han passat tantes coses aquests anys. Ha canviat tant la vida i he envellit tant per de dins. Voldria sentir-te més viu i més proper. M'ajudaria a creure. Però em costa.
I tanmateix, Senyor, et necessito. A voltes em sent molt malament dintre meu. Passen els anys i la vida desgasta. A fora tot sembla funcionar: el treball, la família, els fills. Qualsevol em tindria enveja. Però jo no em sento bé.
Ha passat un any més. Començarem un any nou, però jo sé que tot seguirà igual. Els mateixos problemes, les mateixes preocupacions, les mateixes feines. I així, ¿ fins quan ?
Com voldria poder renovar la meva vida. Trobar nova alegria, una força diferent per a viure cada dia. Canviar, ser millor amb jo mateix i amb els altres. Però a la meva edat no es poden esperar grans canvis. Estic massa avesat a un estil de vida. Ni jo mateix crec en la meva transformació.

Si al manco et sentís com el millor Amic. A voltes penso que així tot canviaria. Quina alegria si no tingués aquesta espècie de temor que no sé d'on surt però m'allunya de tu.

Senyor, grava dins mon cor que tu sents per a mi amor i tendresa. Recorda'm des de dintre que tu m'acceptes tal com som, amb la meva mediocritat i el meu pecat, i que me vols encara que no canvii.

Que durant aquest any nou no m'allunyi de tu. Que sàpiga trobar-te dins els meus sofriments i mes alegries. Aleshores tal volta canviaré Serà un Any nou.

José Antonio Pagola



Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.     


divendres, 28 de desembre del 2018

DIUMENGE DE LA SAGRADA FAMÍLIA










Aquest diumenge, prenent la sagrada Família com a model, demanem a Déu imitar dos aspectes seus: les virtuts domèstiques i la caritat generosa.
En primer lloc, avui no demanem una gràcia personal, sinó un do per a tots. No és per a mi, per a tu, o per a un altre. Qui espera aquests regals de Déu som nosaltres, els que ens apleguem a l’eucaristia.
Dins la sagrada Família -com dins tot grup que aspirés a ser reflex de la Santíssima Trinitat-, tan important és la individualitat com la relació. Tan important és escoltar-se com dir-se, tan important és donar com rebre, tan important és ser estimat com estimar. Perquè finalment l’amor entre els que es tracten a imatge de la Santíssima Trinitat, es conjuga còmodament en primera persona del plural.
Trobem avui una bonica ocasió per preguntar-nos si vivim d’aquesta manera a la nostra família, a la nostra casa, a la nostra comunitat. Perquè no és evident, convé demanar plegats la gràcia que ens disposem a rebre.
Demanem, en primer lloc, les virtuts domèstiques de la sagrada Família. I quan pensem el que ens suggereix “virtuts domèstiques”, imaginem una plàcida llar de foc, o una taula ben parada o un redós segur. Quan, de fet, els espais als que ens tenen habituats Josep, Maria i Jesús són els camins: de Natzaret a Betlem, de Betlem a Egipte, de Egipte de nou a casa, de casa a Jerusalem...
Les virtuts domèstiques de la sagrada Família tenen a veure amb la itinerància del qui cerca viure en la presència del Senyor. Més que esperar que Déu vingui al sofà de les sòrdides reiteracions diàries, Josep, Maria i Jesús desitgen viure en la casa del Senyor i fer de la seva vida domèstica una constant recerca del voler de Déu.
Maria, amb actitud atenta, no perd detall i conserva tots els records en el seu cor. Serà així, com la vida quotidiana deixa de ser previsible i insípida, per esdevenir, a cada jornada, una nova aventura del Regne que va arribant.
Amb els que som a casa, ens fem conscients que som protagonistes d’una història de salvació compartida? Dediquem temps a escoltar el relat del que hem  passat junts per a adonar-nos d’on ha estat Déu enmig nostre? En tenim imatges? Ho passem pel cor? Ho redactem? Heus aquí, una manera de sortir a l’encontre del Senyor com a família, ni que, pel que fos, mai tinguéssim ocasió de caminar junts realment.
I, en segon lloc, demanem la caritat generosa. Sant Pau, ens diria, que això és una reiteració. Perquè si és caritat és generosa. Perquè la caritat és pacient, bondadosa, no té enveja, no és altiva ni orgullosa, no és grollera ni interessada...
Quan Maria i Josep demanen al seu fill per què no ha fet el que devia, fent-los passar ànsia, ells cerquen entendre el motiu d’un acte tan desproporcionat, ni que, finalment, no comprenguin del tot la seva resposta. El seu amor pel fill no depèn de la conducta adequada del nen. No és un amor condicionat, sinó respectuós amb la peculiar identitat de Jesús.
En aquest temps de Nadal on familiarment ens sovintegem més que en altres èpoques de l’any, podem reflexionar una estona sobre l’amor cap als nostres propers. Es realment generós? O respon a les previsions que brollen dels tòpics on solem tancar els altres?
I dels propers a Déu: els petits, els del marge, els descartats, els que passen desapercebuts...: desitgem i demanem una caritat generosa en vers ells i elles?
A les portes d’un nou any, amb un bloc de fulls en blanc per estrenar, disposem-nos a escriure plegats, amb una nova empenta, la història de Déu.





dimecres, 19 de desembre del 2018

DIUMENGE QUART ADVENT


QUART DIUMENGE
(Power-Point)





4º diumenge d'Advent (C)
EVANGELI
¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar ?
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 1,39-45
Maria visita Elisabet
39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:
--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!
Paraula de Déu.


Llavors cridà amb totes les forces: "Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l';infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t';ha anunciat es complirà!"

DONES CREIENTS
Després de rebre la cridada de Déu, que anunciava que seria mare del Messies, Maria es posa en camí tota sola. Comença una vida nova, al servei dels seu Fill Jesús. Va “de pressa”, amb decisió. Necessita compartir amb sa parenta Elisabet la seva alegria i posar-se prest al seu servei en els darrers mesos d'embaràs.
La trobada de les dues mares és una escena insòlita. No hi ha barons. Només dues dones senzilles, sense títols ni relleu dins la religió jueva. Maria, que porta dins ella Jesús, i Elisabet que, plena d'esperit profètic, gosa beneir la seva parenta en nom de Déu.
Maria entra a casa de Zacaria, però no va cap a ell. Va directa a escometre Elisabet. No sabem el contingut de la salutació. Aquella salutació omple d'alegria la casa. És l'alegria que viu Maria des de que escoltà la salutació de l'Àngel: “Alegra't, plena de gràcia”.
Elisabet roman corpresa i plena d'alegria. Quan sent la salutació de Maria, sent els moviments de la criatura que porta dins son si, i els interpreta maternalment com a “bots d'alegria”. De seguida, beneeix Maria, i “crida amb tota força”: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”.
No diu el nom de Maria. La contempla identificada amb sa missió: la mare del meu Senyor. Com una dona creient en la qual se compliran els designis de Déu: “Feliç tu que has cregut”. Sorprèn l'actuació de Maria. No ha vingut a mostrar sa dignitat de mare del Messies. No és allà per ser servida sinó per servir. Elisabet està tota sorpresa. “¿ Qui som jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?”.
Moltes dones viuen amb pau dins l'interior de l'Església. Però d'altres, amb desafecte i malestar. Sofreixen quan veuen que, malgrat ser les primeres col·laboradores en moltes tasques, no les tenen en compte per a pensar, decidir i impulsar la marxa de l'Església. Aquesta situació fa mal a tots.
Una història de molts segles, controlada i dominada pel baró, pesa i ens impedeix prendre consciència de l'empobriment que és per a l'Església prescindir d'una presència més eficaç de la dona. No les escoltem, però Déu pot fer sorgir dones creients , plenes d'esperit profètic, que ens contagiïn alegria i donin a l'església un rostre més humà. Seran una benedicció. Ens ensenyaran a seguir Jesús amb més passió i fidelitat.
José Antonio Pagola




Ens trobem celebrant el quart diumenge d’Advent. Ja a tocar de Nadal. Resulta que aquesta quarta setmana, pròpiament, són dos dies... mal comptats. Ja ens arriba. Gairebé ens sorprèn, per més que ho veníem preparant i esperant. Ja és aquí.
Ja ens arriba. I, potser, la millor actitud per preparar-nos sigui, avui, la de deixar-nos trobar. Deixar que ens arribi i ens trobi. Com va trobar a Maria. Mirant-la a ella podem disposar-nos a que aquest Nadal no sigui “un Nadal més”.
Mirem Maria, i veiem:
1.- Diligència en el servei.
Antenes i sensibilitat per descobrir qui pot necessitar-la. I va posar-se en marxa. Sense mandra. Sense recança d’anar lluny. A la muntanya. Maria va mirar compassivament les persones en necessitat. I va posar-se en camí. Amb pas lleuger i decidit. Va anar a servir.
2.- Fe.
Una confiança sense esquerdes. Una confiança que constitueix el pilar sobre el que fonamentar la seva vida. Maria s’agafa a la fe. Una i altra vegada. La fe que Déu hi és. En tot. En tot lloc. En tot moment. En tot esdeveniment. També en aquells fets que distorsionen i fan canviar projectes i previsions.
3.- Benedicció.
Maria és beneïda. Per la seva fe. Per la seva acceptació joiosa. Ella mateixa beneeix Déu. I alhora, el seu Fill és la benedicció. La benedicció que il.lumina el món sencer. Que ajuda a viure. La benedicció que palesa la bondat de Déu envers la nostra humanitat.
4.- Goig i joia.
Alegria que es contagia. Des del primer moment. Maria comunica la joia de viure. Especialment als petits i abandonats. Als qui no compten. Als qui estan fora de la ciutat.
Aquests quatre elements del viure de Maria ens parlen de Nadal. Ens són oferts per incorporar-los activament al nostre viure. A les nostres relacions. A la nostra quotidianitat plana. Així ens deixarem trobar per Jesús que arriba. Neix un de nosaltres. I ens demana de rebre’l.
Mirem Maria i aprenguem d’ella. Fem nostres, aquestes actituds.
I serà Nadal. Celebrarem que el mateix Déu és entre nosaltres.
Glòria Déu dalt del cel. I Pau aquí a la terra.Perquè  Ell ens estima.Amb bogeria!!!
En dos dies, i encara mal comptats.
Estem a temps!




TRETS DE MARIA
Maria fa el seu camí.
La visita de Maria a Elisabet dóna peu a l'evangelista Lluc per connectar el Baptista amb Jesús inclús abans de néixer. L'escena és especial. Les dues prest seran mares. Ambdues estan cridades a col·laborar en el pla de Déu. No hi ha barons. Zacaries ha quedat mut. Josep està absent. Les dues dones ocupen tota l'escena. Maria ha arribat de pressa des de Natzaret i es converteix en la figura central. Tot gira en torn d'ella i son Fill. Sa imatge llueix amb trets genuins que han estat afegits després, des de les advocacions i títols allunyats del clima dels evangelis.
· Maria, «la mare del meu Senyor». Així la proclama Elisabet a crit i plena de l'Esperit Sant. Cert: per als seguidors de Jesús, Maria és la Mare de nostre Senyor. Aquests és el punt de partida de la seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de Jesús. “Beneïda per Déu entre totes les dones” , ella ens dóna a Jesús, “fruit beneït de son ventre”.
· Maria, la creient. Elisabet, la declara feliç perquè “ha cregut”. Maria és gran per la seva maternitat, i per haver acollit amb fe la cridada de Déu a ser Mare del Salvador. Ha sabut escoltar a Déu; ha guardat sa Paraula dins son cor; ha meditat; l'ha posada en pràctica; ha complert sa vocació. Maria és Mare creient.
· Maria, l'evangelitzadora. Maria ofereix a tots la salvació de Déu que ha acollit en son propia Fill. Aquesta és sa gran missió i son servei. Segons el relat, Maria evangelitza amb els seus gestos i paraules perquè allà on va porta la persona de Jesús i son Esperit. Això és l'essencial de l'acte evangelitzador.
· Maria, portadora d'alegria. La salutació de Maria transmet alegria que brolla de son Fill Jesús. Ella ha estat la primera a escoltar la invitació de Déu: “Alegra't ...el Senyor és amb tu”. Ara, des de l'actitud de servei i ajuda als qui la necessiten, Maria transmet la Bona Nova de Jesús, el Crist, que sempre porta sobre. Ells és per a l'Església el millor model d'una evangelització gojosa.







CREURE D'UNA ALTRA MANERA
¡Feliç tu, que has cregut!
Vivim un temps en que poder creure de veritat serà creure d'una altra manera. Ja J.H. Newman anuncià aquesta situació quan advertí que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria, entre les persones cultes, en indiferència, i entre les persones senzilles, en superstició. Cal pensar en rigor, però també aclarir aspectes essencials de la vida.
La fe és sempre una experiència personal. No és suficient creure el que els altres diuen o prediquen de Déu. Cadascú només creu, en definitiva, el que de veres creu en el fons del cor, davant Déu, no el que sent dir als altres. Per a creure en Déu és necessari passar d'una fe passiva, infantil, heretada, a una fe més pròpia i personal. Aquesta és la primera pregunta: ¿ Crec en Déu, o en aquells que parlen d'Ell ?
En la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar el que és essencial i el que és accessori, i, després de vint segles, hi ha molt d'accessori en el cristianisme. La fe del que confia de veres en Déu està més enllà de les paraules, les discussions morals i les normes eclesiàstiques. El que defineix un cristià no és ser vituós o observant, sino viure confiant en un Déu proper que estima sense condicions. Aquesta és la segona pregunta: ¿ Confio en Déu o estic agafat en qüestions secundàries ?
En la fe l'important no és afirmar que es creu en Déu sinó saber en quin Déu es creu. El decisiu és la idea que cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i justicier, seré un dominador i jutge dels altres. Si crec en un Déu que és amor i perdó, viuré esrimant i perdonant. Aquesta és la pregunta: ¿ En quin Déu crec jo: un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o el Déu viu revelat en Jesucrist ?
La fe, a banda, no és un “capital” que rebem en el baptisme i del qual podem disposar durant la vida. La fe és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts cada dia al seu misteri i amor a cada esser humà.
Maria és el model d'aquesta fe viva i confiada. La dona que sap escoltar Déu en el fons del cor i viu oberta als seu designis de salvació. La seva parenta Elisabet l'alaba amb aquestes paraules memorables: “¡ Feliç tu que has cregut !” Feliç també tu que aprens a creure. El millor que et pot passar a la vida.




dimecres, 12 de desembre del 2018

DIUMENGE TERCER D'ADVENT


ESPERANZA









3º diumenge d'Advent ©

¿Què fem nosaltres ?
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,10-18
En aquell temps, la gent preguntava a Joan:
--Així, doncs, què hem de fer?
11 Ell els responia:
--Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
12 Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:
--Mestre, què hem de fer?
13 Ell els respongué:
--No exigiu més del que està establert.
14 Igualment uns soldats li preguntaven:
--I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
--No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
15 El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16 Joan respongué dient a tothom:
--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
Paraula de Déu.





La gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer?.
Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.




¿QUÈ PODEM FER?
La predicació del Baptista sacseja la consciència a no pocs. Aquell profeta del desert diu en veu alta el que senten dins el cor: cal canviar, retornar a Déu, preparar-se per a acollir el Messies. Alguns s'apropen amb aquesta pregunta: ¿ Què podem fer ?
El Baptista té les idees molt clares. No proposa afegir pràctiques religioses. No demana que romanguin al desert i facin penitència. No parla de nous preceptes. Cal acollir el Messies en la cura pels necessitats.
Ni teories sublims ni motivacions profundes. De manera directa, en estil profètic, ho resumeix en una fórmula genial: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i el que tingui menjar que el comparteixi amb els altres”. I nosaltres, ¿ què podem fer per a acollir a Crist enmig d'aquesta societat en crisis?
Abans de res, aplicar-nos per adonar-nos del que passa: la manca d'informació és la primera causa de la nostra passivitat. A banda, no tolerar la mentida o el tapament de la veritat. Cal conéixer, amb tota sa cruesa, el sofriment que es genera injustament entre nosaltres.
Els cops de generositat no són suficients. Passes a una vida més sòbria. Gosar l'experiència de “empobrir-nos” i retallar nostre nivell de benestar per a compartir amb els més necessitats les coses que tenim i no necessitem per a viure.
Estar atents especialment als que han tombat en situacions greus d'exclusió social: desnonaments, manca d'atenció sanitària, fora ingressos ni recurs socials... Sortir en defensa dels qui estan enfonsats en la impotèncaia i la manca de motivació per a fer front al futur.
Des de les comunitats cristianes podem desenvolupar iniciatives vàries per estar a prop dels casos més sagnants de desempar social: coneixement concret de les situacions, movilització de persones per a no deixar ningú tot sol, aportació de recurs materials, gestió de possibles ajudes...
Són temps difícils per a molts. S'ens ofereix a tots l'oportunitat d'humanitzar el nostre consumisme alocat, fer-nos sensibles al sofriment de les víctimes, créixer en solidaritat pràctica, contribuir a denunciar la manca de compassió en la gestió de la crisi... Serà la manera millor d'acollir amb veritat a Crist dins nostres vides.


L’innat desig d’alegria
La capacitat de desitjar se’ns ha estat donat a tots i totes des del primer moment de la nostra vida com a persones. I la vida es va desenvolupant amb tota una sèrie de desigs. I no hi ha dubte, i no cal dir-ho (perquè ja  ho experimentem) que un dels desigs més intensos i constants és el desig de experimentar satisfacció, goig, joia, alegria. Diguis com es vulgui.
I la tradició litúrgica ha volgut donar a aquest tercer diumenge d’advent un to alegre, com volent començar a assaborir la joia que suposa la bona nova de Nadal, aquella bona nova que la nit de Nadal  esperem recordar i reviure, l’alegria que els àngels anunciaren als pastors.
Per això avui, tant el profeta Sofonies, abans de Crist, com sant Pau després, i ho hem escoltat a les dues primeres lectures, ens han exhortat a l’alegria: “Crida de goig!...Alegra’t, celebra de tot cor!”, amb  paraules del profeta; “Viviu sempre contents! ho repeteixo, viviu contents!” amb paraules de sant Pau.
Alegres, sempre?
Aquest “sempre” sembla l’expressió d’una utopia. Com es pot estar sempre contents i alegres? Aleshores entrem en els límits de la condició humana, sempre imperfecta, sempre dèbil, sempre rodejada i amenaçada de fracassos i desencisos, d’injustícies, de violència, de dolor i de patiment. Mostrar-se alegre davant d’aquest esdeveniments, podria ser manifestació d’insensibilitat o de burla.
L’alegria present
L’alegria plena i perfecta és la que esclatarà en nosaltres  quan, en sortir del nostre món limitat i imperfecte, entrarem en el món sense límits ni imperfeccions. L’alegria present es dona quan vivim o prenem consciència, que ens trobem ben orientats en el camí cap a la perfecta alegria.
Per a nosaltres els cristians, quan prenem consciencia que donem bon sentit a la nostra vida, quan adoptem les actituds d’Aquell que, amb les seves   actuacions  el van portar a la vida plena, a la felicitat i alegria inestroncable de la resurrecció. Aquell és Jesús de Natzaret que va viure moments de satisfacció i de dolor, i ens els va ensenyar a viure amb sentit. I l’Esperit de Jesús, l’ Esperit d’amor ens segueix acompanyant.

La meva alegria
La vida amb sentit es concreta a la vida personal de cada u. Aquells que anaven a trobar Joan Baptista per preguntar-li què havien de fer. I Joan els hi concretava de manera concreta i personal, i, a cada u, amb les seves diferències i especificitats. Per això nosaltres, si volem començar a viure l’autèntica alegria en el món present, ens hem de preguntar com hem de viure amb sentit cristià  la nostra (la meva!) vida concreta, personal, comunitària, social i solidària, i  intentar viure-la amb autenticitat. Això, i la consciència que Déu no deixa mai d’estimar-nos, és el que ens anirà comunicant aquesta imperfecta alegria, camí cap a la perfecta, plena i eterna.
La proximitat, doncs, de la celebració del naixement de Jesús de Natzaret, que va anunciar  la perfecta alegria als que seguissin les seves petjades, cal que ja l’experimentem, encara que molt limitada, en aquesta vida present.
Francesc Xicoy




¿ QUÈ PODEM FER ?
¿ Què fem nosaltres ?
Els mitjans de comunicació social ens informen cada cop amb més rapidesa i precisió de tota la realitat que s'esdevé entre nosaltres. Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen cada dia dins la nostra societat.
Aqueixa informació crea en nosaltres un sentiment de solidaritat amb tants homes i dones, víctimes d'una societat egoista i injusta. Ens dóna inclús un sentiment de culpabilitat. Però, augmenta també dins nosaltres una sensació d'impotència.
Les nostres possibilitats d'actuació són molt minses. Tothom coneix més misèria i injustícia de la que hi posar remei amb les seves forces. Per això, costa evitar una pregunta en el pregon de nostre cor: en front d'una societat deshumanitzada: “¿ Què podem fer ?”.
Joan Baptista ens ofereix una resposta terrible dins la simplesa. Una resposta decisiva, que ens posa a cadascú front la seva veritat. “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té; qui tingui menjar que el comparteixi”..
Costa escoltar aquestes paraules sense sentir malestar. Cal valor per acollir-les. Es necessita temps per deixar-nos penetrar per elles. Són paraules que fan sofrir.
Aquí s'acaba la “bona voluntat” falsa. Aquí es revela el fons dels nostre cor. Aquí es dilueix el nostre sentiment religiós. ¿ Què podem fer ? Senzillament, compartir el que tenim amb els qui ho necessiten. Així de simple. Així de clar.
Moltes discussions socials i polítiques, moltes protestes i crits, que sovint ens dispensen de l'actuació personal, queden reduïdes a una senzilla pregunta: ¿ gosem compartir les nostres coses amb els necessitats ?

Insconscientment, creim que la nostra societat serà més justa i més humana quan canviïn els altres i quan es transformin les estructures socials i polítiques que ens dificulten ser més humans. I, tanmateix, les senzilles paraules del Baptista ens fan pensar que l'arrel de les injustícies està en el nostre cor. Les estructures reflexen l'esperit que ens anima a cadascú. Reprodueixen amb fidelitat l'ambició, l'egoisme i la set de posseir que hi ha dins nosaltres.





AIXÍ DE CLAR
Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té...
L'amor no és una ideologia lligada a moviments religiosos. L'amor és l'energia que dóna vertadera vida a una societat. Dins tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i justícia, i forces que desencadenen mort, mentida i indignitat. No sempre es pot detectar, però a l'arrel de tot impuls vital hi ha sempre l'amor. Per això, quan en una societat s'ofega l'amor, s'ofega la dinàmica que porta al creixement humà i a l'expansió de la vida. És important i molt, tenir cura socialment de l'amor i lluitar contra tot el que el destrueix.
Mata d'arrel l'amor, la manipulació de les persones. En la societat actual es proclamen en veu alta els drets de la persona, però els individus són sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del benestar. Es dóna el que H. Marcuse deia “l'eutanàsia de la llibertat”. Cada cop hi ha més persones que viuen una no-llibertat “confortable, còmoda, raonable, democràtica”. Es viu bé, però sense conéixer la vertadera llibertat ni l'amor.
Risc per l'amor és el funcionalisme. Dins la societat de l'eficàcia l'important no són les persones, sinó la funció que exerceixen. L'individu és reduït a “peça de l'engranatge”: a la feina és un empleat, en el consum un client, en la política un vot, a l'hospital un número de llit... Dins una societat així les coses funcionen, però les relacions entre les persones es moren.
Manera d'ofegar l'amor és la indiferència. El funcionament actual de la societat concentra als individus dins llurs propis interessos. Els altres són una “abstracció impersonal”. Es publiquen estudis i estadístiques que amaguen el sofriment de les persones concretes. Ningú es sent responsable. És cura de l'Estat, l'Administració, la Societat.
¿ Què podem fer cada un ? En front de tantes formes de desamor, el Baptista suggereix una postura clara: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té; i qui tingui menjar, que el comparteixi”. ¿ Què podem fer ? Senzillament compartir més el que tenim amb aquells que viuen e n necessitat. Així de simple. Així de clar.










/>