Trobaren
a María i a Josep i el nin. Als vuit dies, li posaren per
nom Jesús.
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 2,16-21
6
Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el
nen posat a la menjadora. 17 En
veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18
Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els
pastors. 19 Maria guardava tot això en
el seu cor i ho meditava. 20 Després
els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que
havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien
anunciat.
21
Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar
l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat
l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Paraula
de Déu.
1
de gener de 2019
ORACIÓ
PER A LA NIT DE CAP D'ANY
Senyor, abans d'entrar dins el bullici i torbament del Cap
d'Any, vull trobar-me amb tu en silenci i calma. No ho
faig sovint. Tu saps que no encert a pregar. He oblidat
aquelles oracions que m'ensenyaren de petit i no he après
a parlar amb tu d'una altra manera més viva i concreta.
No
sé realment si crec ja en tu. Han passat tantes coses
aquests anys. Ha canviat tant la vida i he envellit tant
per de dins. Voldria sentir-te més viu i més proper.
M'ajudaria a creure. Però em costa.
I
tanmateix, Senyor, et necessito. A voltes em sent molt
malament dintre meu. Passen els anys i la vida desgasta. A
fora tot sembla funcionar: el treball, la família, els
fills. Qualsevol em tindria enveja. Però jo no em sento
bé.
Ha
passat un any més. Començarem un any nou, però jo sé
que tot seguirà igual. Els mateixos problemes, les mateixes
preocupacions, les mateixes feines. I així, ¿ fins quan ?
Com
voldria poder renovar la meva vida. Trobar nova alegria,
una força diferent per a viure cada dia. Canviar, ser
millor amb jo mateix i amb els altres. Però a la meva
edat no es poden esperar grans canvis. Estic massa avesat a
un estil de vida. Ni jo mateix crec en la meva
transformació.
Si
al manco et sentís com el millor Amic. A voltes penso que
així tot canviaria. Quina alegria si no tingués aquesta
espècie de temor que no sé d'on surt però m'allunya de
tu.
Senyor,
grava dins mon cor que tu sents per a mi amor i
tendresa. Recorda'm des de dintre que tu m'acceptes tal com
som, amb la meva mediocritat i el meu pecat, i que me
vols encara que no canvii.
Que
durant aquest any nou no m'allunyi de tu. Que sàpiga
trobar-te dins els meus sofriments i mes alegries. Aleshores
tal volta canviaré Serà un Any nou.
José
Antonio Pagola
Quan
van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li
van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel
abans que el concebés la seva mare.
Aquest
diumenge, prenent la sagrada Família com a model, demanem a Déu
imitar dos aspectes seus: les virtuts domèstiques i la caritat
generosa.
En
primer lloc, avui no demanem una gràcia personal, sinó un do per a
tots. No és per a mi, per a tu, o per a un altre. Qui espera aquests
regals de Déu som nosaltres, els que ens apleguem a l’eucaristia.
Dins
la sagrada Família -com dins tot grup que aspirés a ser reflex de
la Santíssima Trinitat-, tan important és la individualitat com la
relació. Tan important és escoltar-se com dir-se, tan important és
donar com rebre, tan important és ser estimat com estimar. Perquè
finalment l’amor entre els que es tracten a imatge de la Santíssima
Trinitat, es conjuga còmodament en primera persona del plural.
Trobem
avui una bonica ocasió per preguntar-nos si vivim d’aquesta manera
a la nostra família, a la nostra casa, a la nostra comunitat. Perquè
no és evident, convé demanar plegats la gràcia que ens disposem a
rebre.
Demanem,
en primer lloc, les virtuts domèstiques de la sagrada Família. I
quan pensem el que ens suggereix “virtuts domèstiques”, imaginem
una plàcida llar de foc, o una taula ben parada o un redós segur.
Quan, de fet, els espais als que ens tenen habituats Josep, Maria i
Jesús són els camins: de Natzaret a Betlem, de Betlem a Egipte, de
Egipte de nou a casa, de casa a Jerusalem...
Les
virtuts domèstiques de la sagrada Família tenen a veure amb la
itinerància del qui cerca viure en la presència del Senyor. Més
que esperar que Déu vingui al sofà de les sòrdides reiteracions
diàries, Josep, Maria i Jesús desitgen viure en la casa del Senyor
i fer de la seva vida domèstica una constant recerca del voler de
Déu.
Maria,
amb actitud atenta, no perd detall i conserva tots els records en el
seu cor. Serà així, com la vida quotidiana deixa de ser previsible
i insípida, per esdevenir, a cada jornada, una nova aventura del
Regne que va arribant.
Amb
els que som a casa, ens fem conscients que som protagonistes d’una
història de salvació compartida? Dediquem temps a escoltar el relat
del que hem passat junts per a adonar-nos d’on ha estat Déu
enmig nostre? En tenim imatges? Ho passem pel cor? Ho redactem? Heus
aquí, una manera de sortir a l’encontre del Senyor com a família,
ni que, pel que fos, mai tinguéssim ocasió de caminar junts
realment.
I,
en segon lloc, demanem la caritat generosa. Sant Pau, ens diria, que
això és una reiteració. Perquè si és caritat és generosa.
Perquè la caritat és pacient, bondadosa, no té enveja, no és
altiva ni orgullosa, no és grollera ni interessada...
Quan
Maria i Josep demanen al seu fill per què no ha fet el que devia,
fent-los passar ànsia, ells cerquen entendre el motiu d’un acte
tan desproporcionat, ni que, finalment, no comprenguin del tot la
seva resposta. El seu amor pel fill no depèn de la conducta adequada
del nen. No és un amor condicionat, sinó respectuós amb la
peculiar identitat de Jesús.
En
aquest temps de Nadal on familiarment ens sovintegem més que en
altres èpoques de l’any, podem reflexionar una estona sobre l’amor
cap als nostres propers. Es realment generós? O respon a les
previsions que brollen dels tòpics on solem tancar els altres?
I
dels propers a Déu: els petits, els del marge, els descartats, els
que passen desapercebuts...: desitgem i demanem una caritat generosa
en vers ells i elles?
A
les portes d’un nou any, amb un bloc de fulls en blanc per
estrenar, disposem-nos a escriure plegats, amb una nova empenta, la
història de Déu.
¿Qui
sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar ?
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 1,39-45
Maria
visita Elisabet
39
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la
Muntanya, en un poble de Judea, 40
va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan
bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va
saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit
Sant. 42
Llavors cridà amb totes les forces:
--Ets
beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves
entranyes! 43 Qui
sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan
bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia
dins les meves entranyes. 45
Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha
anunciat es complirà!
Paraula
de Déu.
Llavors
cridà amb totes les forces: "Ets
beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves
entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
em
vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació,
l';infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que
has cregut: allò que el Senyor t';ha anunciat es complirà!"
DONES
CREIENTS
Després
de rebre la cridada de Déu, que anunciava que seria mare
del Messies, Maria es posa en camí tota sola. Comença una
vida nova, al servei dels seu Fill Jesús. Va “de pressa”,
amb decisió. Necessita compartir amb sa parenta Elisabet la
seva alegria i posar-se prest al seu servei en els
darrers mesos d'embaràs.
La
trobada de les dues mares és una escena insòlita. No hi ha
barons. Només dues dones senzilles, sense títols ni relleu
dins la religió jueva. Maria, que porta dins ella Jesús,
i Elisabet que, plena d'esperit profètic, gosa beneir la
seva parenta en nom de Déu.
Maria
entra a casa de Zacaria, però no va cap a ell. Va
directa a escometre Elisabet. No sabem el contingut de la
salutació. Aquella salutació omple d'alegria la casa. És
l'alegria que viu Maria des de que escoltà la salutació
de l'Àngel: “Alegra't, plena de gràcia”.
Elisabet
roman corpresa i plena d'alegria. Quan sent la salutació
de Maria, sent els moviments de la criatura que porta dins
son si, i els interpreta maternalment com a “bots
d'alegria”. De seguida, beneeix Maria, i “crida amb tota
força”: “Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes”.
No
diu el nom de Maria. La contempla identificada amb sa
missió: la mare del meu Senyor. Com una dona creient en
la qual se compliran els designis de Déu: “Feliç tu que
has cregut”. Sorprèn l'actuació de Maria. No ha vingut
a mostrar sa dignitat de mare del Messies. No és allà
per ser servida sinó per servir. Elisabet està tota
sorpresa. “¿ Qui som jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?”.
Moltes
dones viuen amb pau dins l'interior de l'Església. Però
d'altres, amb desafecte i malestar. Sofreixen quan veuen
que, malgrat ser les primeres col·laboradores en moltes
tasques, no les tenen en compte per a pensar, decidir i
impulsar la marxa de l'Església. Aquesta situació fa mal a
tots.
Una
història de molts segles, controlada i dominada pel baró,
pesa i ens impedeix prendre consciència de l'empobriment que
és per a l'Església prescindir d'una presència més
eficaç de la dona. No les escoltem, però Déu pot fer
sorgir dones creients , plenes d'esperit profètic, que ens
contagiïn alegria i donin a l'església un rostre més
humà. Seran una benedicció. Ens ensenyaran a seguir Jesús
amb més passió i fidelitat.
Ens
trobem celebrant el quart diumenge d’Advent. Ja a tocar de Nadal.
Resulta que aquesta quarta setmana, pròpiament, són dos dies... mal
comptats. Ja ens arriba. Gairebé ens sorprèn, per més que ho
veníem preparant i esperant. Ja és aquí.
Ja
ens arriba. I, potser, la millor actitud per preparar-nos sigui,
avui, la de deixar-nos trobar. Deixar que ens arribi i ens trobi. Com
va trobar a Maria. Mirant-la a ella podem disposar-nos a que aquest
Nadal no sigui “un Nadal més”.
Mirem
Maria, i veiem:
1.-
Diligència
en el servei.
Antenes
i sensibilitat per descobrir qui pot necessitar-la. I va posar-se en
marxa. Sense mandra. Sense recança d’anar lluny. A la muntanya.
Maria va mirar compassivament les persones en necessitat. I va
posar-se en camí. Amb pas lleuger i decidit. Va anar a servir.
2.-
Fe.
Una
confiança sense esquerdes. Una confiança que constitueix el pilar
sobre el que fonamentar la seva vida. Maria s’agafa a la fe. Una i
altra vegada. La fe que Déu hi és. En tot. En tot lloc. En tot
moment. En tot esdeveniment. També en aquells fets que distorsionen
i fan canviar projectes i previsions.
3.-
Benedicció.
Maria
és beneïda. Per la seva fe. Per la seva acceptació joiosa. Ella
mateixa beneeix Déu. I alhora, el seu Fill és la benedicció. La
benedicció que il.lumina el món sencer. Que ajuda a viure. La
benedicció que palesa la bondat de Déu envers la nostra humanitat.
4.-
Goig
i joia.
Alegria
que es contagia. Des del primer moment. Maria comunica la joia de
viure. Especialment als petits i abandonats. Als qui no compten. Als
qui estan fora de la ciutat.
Aquests
quatre elements del viure de Maria ens parlen de Nadal. Ens són
oferts per incorporar-los activament al nostre viure. A les nostres
relacions. A la nostra quotidianitat plana. Així ens deixarem trobar
per Jesús que arriba. Neix un de nosaltres. I ens demana de rebre’l.
Mirem
Maria i aprenguem d’ella. Fem nostres, aquestes actituds.
I
serà Nadal. Celebrarem que el mateix Déu és entre nosaltres.
Glòria
Déu dalt del cel. I Pau aquí a la terra.Perquè Ell ens
estima.Amb bogeria!!!
En
dos dies, i encara mal comptats.
Estem
a temps!
TRETS
DE MARIA
Maria
fa el seu camí.
La
visita de Maria a Elisabet dóna peu a l'evangelista Lluc
per connectar el Baptista amb Jesús inclús abans de
néixer. L'escena és especial. Les dues prest seran mares.
Ambdues estan cridades a col·laborar en el pla de Déu. No
hi ha barons. Zacaries ha quedat mut. Josep està absent.
Les dues dones ocupen tota l'escena. Maria ha arribat de
pressa des de Natzaret i es converteix en la figura central.
Tot gira en torn d'ella i son Fill. Sa imatge llueix amb
trets genuins que han estat afegits després, des de les
advocacions i títols allunyats del clima dels evangelis.
·
Maria,
«la
mare del meu Senyor».
Així la proclama Elisabet a crit i plena de l'Esperit
Sant. Cert: per als seguidors de Jesús, Maria és la Mare
de nostre Senyor. Aquests és el punt de partida de la
seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de
Jesús. “Beneïda
per Déu entre totes les dones” ,
ella ens dóna a Jesús, “fruit
beneït de son ventre”.
·
Maria,
la creient.
Elisabet, la declara feliç perquè “ha
cregut”.
Maria és gran per la seva maternitat, i per haver acollit
amb fe la cridada de Déu a ser Mare del Salvador. Ha
sabut escoltar a Déu; ha guardat sa Paraula dins son cor;
ha meditat; l'ha posada en pràctica; ha complert sa vocació.
Maria és Mare creient.
· Maria,
l'evangelitzadora.
Maria ofereix a tots la salvació de Déu que ha acollit en
son propia Fill. Aquesta és sa gran missió i son servei.
Segons el relat, Maria evangelitza amb els seus gestos i
paraules perquè allà on va porta la persona de Jesús i
son Esperit. Això és l'essencial de l'acte evangelitzador.
· Maria,
portadora d'alegria.
La salutació de Maria transmet alegria que brolla de son
Fill Jesús. Ella ha estat la primera a escoltar la
invitació de Déu: “Alegra't
...el Senyor és amb tu”.
Ara, des de l'actitud de servei i ajuda als qui la
necessiten, Maria transmet la Bona Nova de Jesús, el Crist,
que sempre porta sobre. Ells és per a l'Església el
millor model d'una evangelització gojosa.
CREURE
D'UNA ALTRA MANERA
¡Feliç
tu, que has cregut!
Vivim
un temps en que poder creure de veritat serà creure
d'una altra manera. Ja J.H.
Newman
anuncià aquesta situació quan advertí que una fe passiva,
heretada i no repensada acabaria, entre les persones
cultes, en indiferència, i entre les persones senzilles, en
superstició. Cal pensar en rigor, però també aclarir
aspectes essencials de la vida.
La
fe és sempre una experiència personal. No és suficient
creure el que els altres diuen o prediquen de Déu. Cadascú
només creu, en definitiva, el que de veres creu en el
fons del cor, davant Déu, no el que sent dir als altres.
Per a creure en Déu és necessari passar d'una fe
passiva, infantil, heretada, a una fe més pròpia i
personal. Aquesta és la primera pregunta: ¿ Crec en Déu, o
en aquells que parlen d'Ell ?
En
la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar el que és
essencial i el que és accessori, i, després de vint
segles, hi ha molt d'accessori en el cristianisme. La fe
del que confia de veres en Déu està més enllà de les
paraules, les discussions morals i les normes eclesiàstiques.
El que defineix un cristià no és ser vituós o observant,
sino viure confiant en un Déu proper que estima sense
condicions. Aquesta és la segona pregunta: ¿ Confio en Déu
o estic agafat en qüestions secundàries ?
En
la fe l'important no és afirmar que es creu en Déu sinó
saber en quin Déu es creu. El decisiu és la idea que
cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i
justicier, seré un dominador i jutge dels altres. Si crec
en un Déu que és amor i perdó, viuré esrimant i
perdonant. Aquesta és la pregunta: ¿ En quin Déu crec jo:
un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o el
Déu viu revelat en Jesucrist ?
La
fe, a banda, no és un “capital” que rebem en el
baptisme i del qual podem disposar durant la vida. La fe
és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts
cada dia al seu misteri i amor a cada esser humà.
Maria
és el model d'aquesta fe viva i confiada. La dona que
sap escoltar Déu en el fons del cor i viu oberta als seu
designis de salvació. La seva parenta Elisabet l'alaba amb
aquestes paraules memorables: “¡ Feliç tu que has cregut
!” Feliç també tu que aprens a creure. El millor
que et pot passar a la vida.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,10-18
En
aquell temps, la gent
preguntava a Joan:
--Així,
doncs, què hem de fer?
11
Ell els responia:
--Qui
tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui
menjar, que també el comparteixi.
12
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns
publicans, que li deien:
--Mestre,
què hem de fer?
13
Ell els respongué:
--No
exigiu més del que està establert.
14
Igualment uns soldats li preguntaven:
--I
nosaltres, què hem de fer?
Els
va respondre:
--No
feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure
diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
15
El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no
fóra potser el Messies. 16 Joan
respongué dient a tothom:
--Jo
us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc
digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us
batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja
té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el
blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
18
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al
poble la bona nova.
Paraula
de Déu.
La
gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer?.
Ell els responia:
Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui
menjar, que també el comparteixi.
¿QUÈ
PODEM FER?
La
predicació del Baptista sacseja la consciència a no pocs.
Aquell profeta del desert diu en veu alta el que senten
dins el cor: cal canviar, retornar a Déu, preparar-se per a
acollir el Messies. Alguns s'apropen amb aquesta pregunta: ¿
Què podem fer ?
El
Baptista té les idees molt clares. No proposa afegir
pràctiques religioses. No demana que romanguin al desert i
facin penitència. No parla de nous preceptes. Cal acollir
el Messies en la cura pels necessitats.
Ni
teories sublims ni motivacions profundes. De manera directa,
en estil profètic, ho resumeix en una fórmula genial: “Qui
tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i el que
tingui menjar que el comparteixi amb els altres”. I
nosaltres, ¿ què podem fer per a acollir a Crist enmig
d'aquesta societat en crisis?
Abans
de res, aplicar-nos per adonar-nos del que passa: la manca
d'informació és la primera causa de la nostra passivitat.
A banda, no tolerar la mentida o el tapament de la veritat.
Cal conéixer, amb tota sa cruesa, el sofriment que es
genera injustament entre nosaltres.
Els
cops de generositat no són suficients. Passes a una vida
més sòbria. Gosar l'experiència de “empobrir-nos” i
retallar nostre nivell de benestar per a compartir amb els
més necessitats les coses que tenim i no necessitem per a
viure.
Estar
atents especialment als que han tombat en situacions greus
d'exclusió social: desnonaments, manca d'atenció sanitària,
fora ingressos ni recurs socials... Sortir en defensa dels
qui estan enfonsats en la impotèncaia i la manca de
motivació per a fer front al futur.
Des
de les comunitats cristianes podem desenvolupar iniciatives
vàries per estar a prop dels casos més sagnants de
desempar social: coneixement concret de les situacions,
movilització de persones per a no deixar ningú tot sol,
aportació de recurs materials, gestió de possibles ajudes...
Són
temps difícils per a molts. S'ens ofereix a tots
l'oportunitat d'humanitzar el nostre consumisme alocat, fer-nos
sensibles al sofriment de les víctimes, créixer en
solidaritat pràctica, contribuir a denunciar la manca de
compassió en la gestió de la crisi... Serà la manera
millor d'acollir amb veritat a Crist dins nostres vides.
La
capacitat de desitjar se’ns ha estat donat a tots i totes des del
primer moment de la nostra vida com a persones. I la vida es va
desenvolupant amb tota una sèrie de desigs. I no hi ha dubte, i no
cal dir-ho (perquè ja ho experimentem) que un dels desigs més
intensos i constants és el desig de experimentar satisfacció,
goig, joia, alegria. Diguis com es vulgui.
I
la tradició litúrgica ha volgut donar a aquest tercer diumenge
d’advent un to alegre, com volent començar a assaborir la joia
que suposa la bona nova de Nadal, aquella bona nova que la nit de
Nadal esperem recordar i reviure, l’alegria que els àngels
anunciaren als pastors.
Per
això avui, tant el profeta Sofonies, abans de Crist, com sant Pau
després, i ho hem escoltat a les dues primeres lectures, ens han
exhortat a l’alegria: “Crida de goig!...Alegra’t, celebra de
tot cor!”, amb paraules del profeta; “Viviu sempre
contents! ho repeteixo, viviu contents!” amb paraules de sant Pau.
Alegres,
sempre?
Aquest
“sempre” sembla l’expressió d’una utopia. Com es pot estar
sempre contents i alegres? Aleshores entrem en els límits de la
condició humana, sempre imperfecta, sempre dèbil, sempre rodejada
i amenaçada de fracassos i desencisos, d’injustícies, de
violència, de dolor i de patiment. Mostrar-se alegre davant
d’aquest esdeveniments, podria ser manifestació d’insensibilitat
o de burla.
L’alegria
present
L’alegria
plena i perfecta és la que esclatarà en nosaltres quan, en
sortir del nostre món limitat i imperfecte, entrarem en el món
sense límits ni imperfeccions. L’alegria present es dona quan
vivim o prenem consciència, que ens trobem ben orientats en el camí
cap a la perfecta alegria.
Per
a nosaltres els cristians, quan prenem consciencia que donem bon
sentit a la nostra vida, quan adoptem les actituds d’Aquell que,
amb les seves actuacions el van portar a la vida
plena, a la felicitat i alegria inestroncable de la resurrecció.
Aquell és Jesús de Natzaret que va viure moments de satisfacció i
de dolor, i ens els va ensenyar a viure amb sentit. I l’Esperit de
Jesús, l’ Esperit d’amor ens segueix acompanyant.
La
meva alegria
La
vida amb sentit es concreta a la vida personal de cada u. Aquells
que anaven a trobar Joan Baptista per preguntar-li què havien de
fer. I Joan els hi concretava de manera concreta i personal, i, a
cada u, amb les seves diferències i especificitats. Per això
nosaltres, si volem començar a viure l’autèntica alegria en el
món present, ens hem de preguntar com hem de viure amb sentit
cristià la nostra (la meva!) vida concreta, personal,
comunitària, social i solidària, i intentar viure-la amb
autenticitat. Això, i la consciència que Déu no deixa mai
d’estimar-nos, és el que ens anirà comunicant aquesta imperfecta
alegria, camí cap a la perfecta, plena i eterna.
La
proximitat, doncs, de la celebració del naixement de Jesús de
Natzaret, que va anunciar la perfecta alegria als que
seguissin les seves petjades, cal que ja l’experimentem, encara
que molt limitada, en aquesta vida present.
Francesc
Xicoy
¿
QUÈ PODEM FER ?
¿
Què fem nosaltres ?
Els
mitjans de comunicació social ens informen cada cop amb
més rapidesa i precisió de tota la realitat que s'esdevé
entre nosaltres. Coneixem cada vegada millor les injustícies,
misèries i abusos que es cometen cada dia dins la nostra
societat.
Aqueixa
informació crea en nosaltres un sentiment de solidaritat
amb tants homes i dones, víctimes d'una societat egoista i
injusta. Ens dóna inclús un sentiment de culpabilitat.
Però, augmenta també dins nosaltres una sensació
d'impotència.
Les
nostres possibilitats d'actuació són molt minses. Tothom
coneix més misèria i injustícia de la que hi posar remei
amb les seves forces. Per això, costa evitar una pregunta
en el pregon de nostre cor: en front d'una societat
deshumanitzada: “¿ Què podem fer ?”.
Joan
Baptista ens ofereix una resposta terrible dins la simplesa.
Una resposta decisiva, que ens posa a cadascú front la
seva veritat. “Qui tingui dos vestits, que en doni al
qui no en té; qui tingui menjar que el comparteixi”..
Costa
escoltar aquestes paraules sense sentir malestar. Cal valor
per acollir-les. Es necessita temps per deixar-nos penetrar
per elles. Són paraules que fan sofrir.
Aquí
s'acaba la “bona voluntat” falsa. Aquí es revela el
fons dels nostre cor. Aquí es dilueix el nostre sentiment
religiós. ¿ Què podem fer ? Senzillament, compartir el que
tenim amb els qui ho necessiten. Així de simple. Així de
clar.
Moltes
discussions socials i polítiques, moltes protestes i crits,
que sovint ens dispensen de l'actuació personal, queden
reduïdes a una senzilla pregunta: ¿ gosem compartir les
nostres coses amb els necessitats ?
Insconscientment,
creim que la nostra societat serà més justa i més
humana quan canviïn els altres i quan es transformin les
estructures socials i polítiques que ens dificulten ser més
humans. I, tanmateix, les senzilles paraules del Baptista ens
fan pensar que l'arrel de les injustícies està en el
nostre cor. Les estructures reflexen l'esperit que ens anima
a cadascú. Reprodueixen amb fidelitat l'ambició, l'egoisme i
la set de posseir que hi ha dins nosaltres.
AIXÍ
DE CLAR
Qui
tingui dos vestits, que en doni al qui no en té...
L'amor
no és una ideologia lligada a moviments religiosos. L'amor
és l'energia que dóna vertadera vida a una societat. Dins
tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i
justícia, i forces que desencadenen mort, mentida i
indignitat. No sempre es pot detectar, però a l'arrel de
tot impuls vital hi ha sempre l'amor. Per això, quan en
una societat s'ofega l'amor, s'ofega la dinàmica que porta al
creixement humà i a l'expansió de la vida. És important
i molt, tenir cura socialment de l'amor i lluitar contra
tot el que el destrueix.
Mata
d'arrel l'amor, la
manipulació
de les persones. En la societat actual es proclamen en veu
alta els drets de la persona, però els individus són
sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del
benestar. Es dóna el que H.
Marcuse
deia “l'eutanàsia
de la llibertat”.
Cada cop hi ha més persones que viuen una no-llibertat
“confortable, còmoda, raonable, democràtica”.
Es viu bé, però sense conéixer la vertadera llibertat ni
l'amor.
Risc
per l'amor és el funcionalisme.
Dins la societat de l'eficàcia l'important no són les
persones, sinó la funció que exerceixen. L'individu és
reduït a
“peça de l'engranatge”:
a la feina és un empleat, en el consum un client, en la
política un vot, a l'hospital un número de llit... Dins
una societat així les coses funcionen, però les relacions
entre les persones es moren.
Manera
d'ofegar l'amor és la
indiferència.
El funcionament actual de la societat concentra als
individus dins llurs propis interessos. Els altres són una
“abstracció
impersonal”.
Es publiquen estudis i estadístiques que amaguen el sofriment
de les persones concretes. Ningú es sent responsable. És
cura de l'Estat,l'Administració,
la
Societat.
¿
Què podem fer cada un ? En front de tantes formes de
desamor, el Baptista suggereix una postura clara: “Qui
tingui dos vestits,
que en doni al qui no en té; i qui tingui menjar, que
el comparteixi”.
¿ Què podem fer ? Senzillament compartir més el que tenim
amb aquells que viuen e n necessitat. Així de simple. Així
de clar.