Encara
era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a
tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: "Pare, he
pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill
teu".
Però el pare digué als seus criats: "De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat".I es posaren a celebrar-ho.
4º
diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Aquest
germà teu que ja donàvem per mort, ha tornat viu.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 15,1-3. 11-32
1
Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús
per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els
mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest
home acull els pecadors i menja amb ells.
3
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
Paràbola
del fill pròdig
--Un
home tenia dos fills. 12 Un dia, el més
jove digué al pare:
»--Pare,
dóna'm la part de l'herència que em toca.
»Ell
els va repartir els béns. 13 Al cap
d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n
va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un
cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14
Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell
país i començà a passar necessitat. 15
Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que
l'envià als seus camps a pasturar porcs. 16
Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els
porcs, però ningú no li'n donava. 17 Llavors
reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa
de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! 18
Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra
el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que
em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." 20
I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara
era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a
tirar-se-li al coll i el besà. 21 El
fill li digué:
»--Pare,
he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill
teu.
22
»Però el pare digué als seus criats:
»--De
pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell
i les sandàlies, 23 porteu el vedell
gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24
perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava
perdut i l'hem retrobat.
»I
es posaren a celebrar-ho.
25
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada,
s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26
i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27
Ell li digué:
»--El
teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha
fet matar el vedell gras.
28
»El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu
pare va sortir i el pregava.
29
Però ell li respongué:
»--Fa
molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus
manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb
els meus amics. 30 En canvi, quan ha
tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb
prostitutes, has fet matar el vedell gras.
31
»El pare li contestà:
»--Fill,
tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32
Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà
teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
Paraula
de Déu.
AMB
ELS BRAÇOS OBERTS
Per
a molts, Déu és qualsevol manco algú capaç de posar
alegria en la vida. Pensar en ell porta mals records: dins
son interior es desvetlla la idea d'un esser amenaçador i
exigent, que fa la vida més fastijosa, incòmoda i
perillosa.
A
poc a poc han prescindit d'ell. La fe ha quedada
“reprimida” dins son interior. Avui no saben si creuen o
no creuen. Han romàs sense camins vers Déu. Alguns
recorden encara “la paràbola del fill prodig”, però mai
l'han sentida dins son cor.
El
vertader protagonista d'aquesta paràbola és el pare. Per
dos cops repeteix el mateix crit d'alegria: “Aquest fill
meu que donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem
per perdut i l'hem retrobat”. Aquest crit revela el que hi
ha dins son cor de pare.
Aquest
pare no té cura del seu honor, de llurs interessos, ni
del tracte que li donen els fills. No fa servir un
llenguatge moral. Només pensa en la vida del seu fill:
que no quedi fet malbé, que no estigui mort, que no
visqui perdut sense conéixer l'alegria de la vida.
El
relat descriu amb detall l'encontre sorprenent del pare amb
el fill que abandonà la casa. Encara era lluny i “el pare el veié” venir mort de fam i humiliat, i
“es commogué”. Aquesta mirada bona, plena de bondat i
compassió és la que ens salva. Sols Déu ens mira
així.
De
seguida “corregué”. No és el fill que torna a casa.
És el pare que surt corrensos i cerca l'abraç amb més
ardor que el mateix fill. “Se li tirà al coll i el
besà”. Així està sempre Déu. Corrensos amb els braços
oberts cap als que tornen a ell.
El
fill comença sa confessió: l'ha preparada llargament dins
son interior. El pare l'interrompeix per estalviar més
humiliacions. No l'imposa cap càstig, no li exigeix. cap
ritus d'expiació; no li posa cap condició per a
acollir-lo. Sols Déu acull i protegeix així als
pecadors.
El
pare només pensa en la dignitat del seu fill. Cal
anar de pressa. Mana treure el millor vestit, l'anell de
fill i les sandàlies per a entrar a casa. Així serà
rebut en un banquet que celebra en son honor. El fill
ha de conéixer vora el seu pare la vida digna i
feliç que no ha tingut lluny d'ell.
El
que escolta aquesta paràbola des de fora, no entèn res.
Seguirà caminant per la vida sense Déu. El que l'escolta
dins son cor, tal volta plorarà d'alegria i agraïment.
Sentirà per primera vegada que el misteri últim de la
vida és Algú que ens acull i ens perdona perquè sols
vol la nostra alegria.
José
Antonio Pagola
Sovint
diem que la Quaresma és un temps penitencial, de renúncies… I és
veritat que és un temps on practicar especialment el domini de si
(dejuni), el despreniment generós i fratern (almoina) i cuidar més
la pregària. Això està bé, però en realitat són mitjans per
quelcom més fonamental. La Quaresma en realitat és un temps de
trobada. De retorn. De retrobada.
La
llunyania
D'això
ens parla l’evangeli d'avui: el jove de episodi se n'ha anat molt,
molt lluny. S'ha deixat portar per l'afany desmesurat de llibertat,
de buscar la pròpia satisfacció més primària. I seguint aquest
afany per ‘buscar-se’ sense tenir en compte els altres, en
realitat, es perd. Acaba en la posició més baixa i humiliant:
convivint amb els porcs, que eren els animals més innobles i
desagradables que podien considerar els jueus.
Ens
podem preguntar nosaltres si en alguna ocasió, potser no tan
espectacular com en el relat, hem 'marxat de casa’, ens hem
allunyat dels altres, de Déu el Pare, de Jesús…
Una
icona del Pare
Bé,
de totes maneres l'important del relat d'avui és la trobada amb el
pare. Ens podem fixar en alguns detalls d'aquest retrobament, que és
una icona del retrobament que Déu el Pare vol tenir amb cadascú de
nosaltres, per perduts que ens sentim.
Un
Pare ple de desigs
En
primer lloc, el pare veu el fill quan aquest estava encara lluny.
Això vol dir que l'estava esperant cada dia, com impacient, com
delerós de veure l'estimada silueta del seu fill. Així fa el Pare
amb nosaltres: ens espera cada dia, cada dia, desitjant com ningú
pot imaginar retrobar-se amb nosaltres, veure'ns encara que sigui
lluny però en camí cap a Ell.
Potser
aquesta icona del Pare delerós per nosaltres ens motivi voler tornar
a Ell…
Però
la icona continua desplegant-se.
Un
Pare que corre cap a nosaltres
Fixem-nos
com el pare ‘corregué a tirar-se-li al coll i el besà’. És
bonic imaginar aquesta escena, la d'un home ja gran, que porta molt
temps esperant aquest moment, i ell -un home afamat i de grans
propietats- no dubta a perdre la seva ‘dignitat’ anant corrents a
donar la benvinguda al seu fill a qui tots miraran amb menyspreu i
sospites menys ell… Un ancià que corrents per un polsós camí,
cridant, plorant d’alegria, que omple de petons al seu fill perdut,
però estimat… aquesta és la icona preciosa que Jesús ens ofereix
del Pare.
Ens
podem preguntar si potser per a nosaltres en realitat Déu és algú
llunyà, distant, impassible, implacable, jutge que fa por… si és
així, l’evangeli d’avui ens convida que deixem que aquesta icona
de l’ancià corredor emocionat i joiós entri en el nostre cor.
Un
Pare que retorna la dignitat del perdut
I
finalment podem veure com el pare retorna la dignitat de fill a
aquell perdut...i això molesta al fill gran. A vegades la nostra
societat, i determinats corrents de pensament, que ens poden arribar
a influenciar, veuen el diferent, ‘perdut’ entre cometes, també
amb menyspreu. Podem pensar quants menyspreus o sospites tenim
amb determinats col·lectius de persones, sigui pel seu aspecte, per
les seves conviccions, pel seu origen, per la seva manera d’estimar,
per la seva condició econòmica, per la seva religió, fins i tot
pel seu passat… Caiem nosaltres, potser,en la temptació del germà
gran i complidor, però incapaç d’acollir de la manera que fa el
Pare?
Deixem-nos
també trobar pel Pare per tal que ens recordi que “aquest,
aquesta, aquests, són germans teus, són també fills meus, ben
estimats”.
Com
seria, de diferent, el món si tinguéssim una mirada fraterna!
Que
el Senyor ens ajudi, doncs, a ser una mica més com el Pare, a
aprendre d’Ell, dels sentiments del seu cor, de la seva mirada,
dels seus criteris, dels seus desvetllaments per cadascú de
nosaltres.
I
que ens ajudi també a mirar els altres, els diferents, també com a
germans. Com seria de diferent el món si tinguéssim aquetsa mirada
fraterna envers els altres!
Que
el Senyor ens hi ajudi.
L'ALTRE
FILL
S'indignà
i no volia entrar.
Sens
dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del
“pare bo”, dita “paràbola del fill pròdig”.
Precisament aquest “fill petit” ha atret sempre l'atenció
de comentaristes i predicadors. El seu retorn a casa i
l'acollida increïble del pare han commogut a totes les
generacions cristianes.
Tanmateix,
la paràbola parla també del “fill major”, un home que
roman a la vora de son pare, sense imitar la vida del
seu germà, lluny de la llar. Quan l'informen de la festa
organitzada per son pare per a acollir el fill perdut,
queda desconcertat. El retorn del germà no li dóna
alegria, com a son pare, sinò ràbia: “s'indignà i no
volia entrar” a la festa. Mai se n'anat de casa, però
ara es tanca com un estrany entre els seus.
El
pare surt a convidar-lo amb eel mateix afecte amb que
ha acollit el seu germà. No crida ni dóna ordres.
Amb amor humil “el vol persuadir” perquè entri a la
festa d'acollida. És llavors quan el fill explota i mostra
tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres
del pare, però no ha après a estimar com ell. Ara
només sap exigir drets i denigrar el seu germà.
Aquesta
és la tragèdia del fill major. Mai ha marxat de casa,
però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap acomplir
manaments però no sap estimar. No entén l'amor del pare
cap al fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol
saber res amb el seu germà. Jesús acaba la
paràbola sense satisfer la nostra curiositat: ¿entrà a
la festa o romangué defora?
Per
la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem
avesat a parlar de creients i no creients, de
practicants i allunyats, de matrimonis beneïts per
l'Església i parelles en situació irregular... Mentre
classifiquem els seus fills, Déu segueix esperant-nos a
tots, ja que no és propietat dels bons ni dels
practicants. És Pare de tots.
El
“fill major” ens interpel·la als que creiem viure
devora ell. ¿ Què fem els que no hem abandonat l'Església
? Assegurem nostra supervivència o som testimonis del
gran amor de Déu a tots els seus fills i filles ? Fem
comunitats obertes i comprenssives... ? Aixequem barreres o
estenem ponts ? Amistat o recel ?
COM
IMAGINA JESÚS A DÉU
Un
pare tenia dos fills...
Jesús
no volia que la gent de Galilea pensés en Déu com
un rei, un senyor o un jutge. Ell l'experimentava com un
pare increïblement bo. En la paràbola del pare bo els
feu veure com imaginava ell a Déu.
Déu
és com un pare que no pensa en la pròpia heretat.
Respecta les decisions dels seus fills. No s'ofen quan
un d'ells el dóna per “mort” i li demana la
part que li toca.
El
veu partir de casa amb tristesa, però mai l'oblida.
Aquell fill sempre hi podrà tornar sense por. Quan un
dia ell ve famolenc i humiliat, el pare es commou, perd
el control i va a l'encontre corrensos.
S'oblida
de la dignitat de “senyor” de família, l'abraça,
l'acarona i besa efusivament com una mare. Atura la
confessió per a estalviar-li humiliacions. Ja ha sofert
massa. No necessita explicacions per a acollir-lo com a
fill.
No
imposa cap càstig. No exigeix ritual de purificació. No
té necessitat de manifestar-li el perdó. No cal. Mai ha
deixat d'estimar-lo. Sempre ha volgut la seva felicitat.
Ell
mateix té cura de que es trobi bé. Li regala l'anell de
la casa i el vestit més bo. Dòna una festa a tot el
poble. Banquet, música i ball. El fill ha de conéixer
vora el pare la festa bona de la vida, no la diversió
que cercava amb prostitutes paganes,
Així
sentia Jesús a Déu i així ho repetiria avui també
als que s'han oblidat, allunyats, “perduts” enmig de la
vida.
Qualsevol
teologia, predicació o catequesi que oblida aquesta
paràbola central de Jesús i impedeix experimentar a
Déu com a Pare respectuós i bo, que acull els seus
fills perduts i ofereix perdó gratuit i incondicional, no
prové de Jesús ni transmet la seva Bona Nova de Déu.
LA
TRAGÈDIA D'UN PARE BO
Ha
mort el teu germà.
Exégetes
contemporanis han obert una nova via de lectura de la
paràbola dita tradicionalment del “fill pròdig”, per a
descobrir en ella la tragèdia d'un pare que, malgrat son
amor “increïble als seus fills, no assoleix construir una
família unida. Aqueixa seria, segons Jesús, la tragèdia
de Déu.
L'actuació
del fill petit és “imperdonable”. Dóna per mort son
pare i demana la part de l'heretat. Així, trenca la
solidaritat de la llar, tira per terra l'honor de la
família i posa en perill el futur forçant la repartició
de les terres. Els oients degueren romandre escandalitzats
al veure que el pare, respetant la desraó del seu
fill, arrisca el propi honor i autoritat. ¿Quin pare és
aquest ?
Quan
el jove, destrossat per la fam i la humiliació, torna a
casa, el pare sorpren a tots: “Commogut” corre a
l'encontre i el besa efusivament davant tothom. S'oblida de
la pròpia dignitat, ofereix el perdó abans de que es
declari culpable, el restableix en l'honor de fill, el
protegeix de la desaprobació dels veïnats i organitza una
festa per a tothom. A la fi, podran viure en família de
manera digna i feliç.
Malhauradament,
manca el fill major, un home de vida correcta i
ordenada, però dur de cor i ressentit. Quan arriba a
casa, humilia en públic son pare, vol destruir el seu
germà i s'exclou de la festa. En tot cas, festejaria
qualque cosa “amb els seus amics”, no amb son pare i
el seu germà.
El
pare també va a l'encontre i li revela el desig més
profund del seu cor de pare: veure els seus fills, asseguts
a la mateixa taula, compartint amistosament un banquet
festiu, part damunt d'enfrontaments, odis i condemnes.
Pobles
en guerres, terorismes cecs, polítiques insolidàries,
religions de cor dur, països enfonsats en la fam... Mai
compartirem la terra de manera digna i feliç si no ens
mirem amb l'amor compassiu de Déu. Aquesta mirada nova
és el més important que podem introduir avui en el món.
José
Antonio Pagola
TORNARÉ
Aniré
a trobar el meu pare.
La
majoria d'europeus creuen que Déu existeix, segons les
estadístiques. Tanmateix, els mateixos sondejos asseguren que
molts ja no tene cap relació amb ell. És com si Déu
no existís per a ells. Llur fe està morta; no coneixen la
calor, l'estímul i la confiança que genera una fe
viva.
Aquesta
situació se sembla a la del fill petit de la paràbola
de Jesús, que marxa de casa per a organitzar-se la vida
lluny de son pare. Aquest fill sap que son pare
existeix, però per a ell és com si hagués mort. Per
això demana la part que li toca de l'heretat i l'oblida.
La paràbola descriu el procés d'aquest fill quan no es
donen les expectatives de major benestar.
Un
moment determinat aquest home recapacita i fa una espècie
de balanç. La seva vida és un fracàs. Cada dia
augmenta la humiliació i indignitat. És honest i cerca
respondre a la pregunta que li cou. ¿què estic fent de
la meva vida ?
No
s'atura aquí. Reflexiona i cerca orientar la vida de
manera diferent. De fet, agafa una decisió difícil, però
que ho pot canviar tot: “Aniré a trobar el meu
pare”. Efectivament, cerca de nou son pare, es troba
amb ell i reconeix el seu pecat: “Pare he pecat
contra el cel i contra tu”.
És
un error viure com si Déu no existís per a nosaltres.
Prescindir d'ell no mena a una vida més humana, més
sàvia, més noble o gratificant. Cadascú ha de decidir.
Podem viure fins al final en la indiferència, però podem
també reflexionar, fer balanç i reaccionar.
No
val discutir sobre Déu, la religió, l'Església o els
capellans. La paraula decisiva que ens obri el camí cap a
Déu és aquesta: “Pare, perdoneu-me”. Quan algú
ho diu de veres des del fons del cor, és la senyal
més segura de que la relació amb Déu ha canviat
radicalment. Qui demana perdó a Déu no sols creu que Déu
existeix, comença a comunicar-se amb ell. Això ho canvia
tot.
EL
PERDÓ DE DÉU
El
donàvem per perdut i l'hem retrobat.
L'home
modern ha perdut la consciència de pecat. Ha perdut també
l'experiència de sentir-se perdonat per Déu, i el que
no coneix el perdó de Déu es veu privat de la força
per a reconciliar-se amb el seu passat i començar
etapa nova dins la vida. Molts obstacles impedeixen a la
persona obrir-se al perdó de Déu. Uns no. senten necessitat del
perdó perquè viuen de manera irresponsable o amb el cor
endurit. Si han comès errors no necessiten Déu per
resoldre el problema.
Altres
es senten indignes de ser perdonats. “És molt
greu el que he
fet; ningú em podrà perdonar”.
Pensen que el seu pecat és més poderós que l'amor
infinit de Déu. Oprimits pel pes de la culpa, es tanquen
a tota esperança. Altres no es perdonen a ells mateixos.
Viuen obsessionats per records oscurs i remordiments inútils.
Mai podran sentir-se purificats.
Rebre
el perdó de Déu és un acte de fe que s'ha de cuidar
bé. No és una reflexió intel·lectual. No és tampoc
“sentir” el perdó uns moments per tornar a
submergir-se en la vida. Acollir el perdó de Déu demana
temps i recolliment per a tastar la seva misericòrdia,
interioritzar dins nosaltres la seva bondat i experimentar
agraïts la seva acció renovadora.
El
perdó de Déu no és que Déu “oblida” nostre
pecat o “no el té en compte”. Déu no és
com nosaltres. Per a Déu perdonar és “llevar el
pecat”, fer-lo desaparéixer, tornar la innocència. El
perdó de Déu és perdó total i absolut, gràcia que
regenera, nou començament, seguretat i pau íntima.
Commou
escoltar l'experiència de F Mauriac quan va descobrir al
Déu del perdó: “Davant el barem de pecats, davant les
tarifes fixades amb minuciossitat farisàica, ressonaven dins
mi cinc paraules que, a l'Evangeli, basten per a borrar
totes les misèries i totes les vergonyes d'una pobre
vida: fill, els teus pecats queden perdonats”.
La
inoblidable paràbola del “Pare bondadós” ens descriu de
manera admirable i commovedora el perdó de Déu. No ho
oblidem. En front de les condemnes dels altres, en front
del remordiment i els retrets de nosaltres mateixos, en Déu
trobem sempre la mateixa actitud de comprensió i de
perdó sense límits.
