Seguim
celebrant la nostra gran festa de la Pasqua. Seguim celebrant la
nostra fe en la Resurrecció de Jesús. Seguim celebrant el pas de la
mort a la vida. La resurrecció de Jesús, com sabem, és també
garantia de la nostra resurrecció i compromís perquè anem passant
de la mort a la vida de ressuscitats, ja en la nostra vida mortal.
L’escena
del relat d’avui de l’aparició, de la vivència del Ressuscitat
enmig dels deixebles, és un gran exemple del do de passar de
vivències de mort a vivències de ressuscitats en la nostra vida
present.
Oberts
i en sortida
Ells
deixebles es trobaven amb les portes tancades, en vivència de mort.
No com les que va viure Jesús, perquè les vivències de portes
tancades no són les pròpies de la vida humana, segons el projecte
de Déu. La nostra vida és per viure-la en obertura cap als altres.
Les portes de la nostra vida personal no poden estar tancades. Ja ho
mostra el relat del Gènesi: “No és bo que l’home estigui sol”.
Ni tampoc en cercle tancat, sigui familiar, ni social, ni ètnic, ni
ideològic, ni polític, ni de sexe, ni de creences.
Per
això Jesús s’apareix traspassant portes i murs. Jesús
ressuscitat mou a obrir portes, desfer murs. La persona que ja vol
començar a tenir ens ell la vida de Jesús ressuscitat, cal que
tingui, la casa, la ment i el cor oberts al qui pugui aparèixer, i
oberts a anar a trobar el qui el pugui necessitar. Hem de ser
persones de sortida. Per això, Jesús ressuscitat els hi encomana la
missió que Ell havia rebut del Pare. I, per això mateix, l’Església
que promou el papa Francesc és “en sortida”. Aquesta és
l’Església ressuscitada.
Amb
pau, coratge i fe
Els
deixebles estaven tancats i morts de por, de por dels jueus, que és
com l’evangeli de Joan nomena els qui no acceptaven Jesús ni la
seva doctrina. I precisament, una de les frases repetides de
Jesús al llarg de la seva vida, sobretot en moments difícils, és:
“No tingueu por!” I en les aparicions, repeteix una i altra
vegada: “La pau sigui en vosaltres!”. El coratge, la confiança,
la pau són signes de Vida. Jesús infon aquesta Vida als
seus porucs deixebles i els envia a ser-ne portadors.
La
actitud de Tomàs de reduir la veritat a la vida dels sentits i de la
raó és negar la presència de l’Esperit. Tomàs no havia
estat present quan Jesús els hi va infondre l’Esperit. Per això,
el seu tancament és signe de mort: “Si no li veig a les mans les
marques dels claus...“
Però
Jesús li diu : Tomàs perquè m’has vist, has cregut? Feliços els
que creuran sense haver vist! La fe és signe de Vida Nova, de
vida de ressuscitats!
Avui!
I
avui en aquesta trobada que estem tenint, també Jesús ressuscitat
ens ve a infondre els seu Esperit de Vida Nova per desfer els nostres
tancaments, les nostres pors, les nostres incredulitats i
comunicar-nos obertura, coratge, pau i confiança en Ell, tot
fent-nos ja participar de la seva Vida Nova de ressuscitats perquè,
també la comuniquem allà on ens trobem o anem.
Parlem
molt de la crisi de fe. El terme “crisi”
té un sentit pejoratiu. Tanmateix, prové del verb grec
“Kρίνειν”que
vol dir discernir, separar, jutjar. Una situació de crisi
de fe és en veritat un moment decisiu que convida a
clarificar les coses i descobrir el que en veritat és
ser creient.
Sovint
es pensa que el progrés modern de la ciència i la
tècnica amenacen la fe.. No és així. Déu ha creat
l'esser humà precisament perquè desenvolupi la capacitat
creativa. La fe no ha de témer el progrés científic. Ans
al contrari, en aquest progrés ha de trobar el millor
espai per creure.
El
progrés modern es fonamenta bàsicament en el càlcul i
l'eficàcia. Per a progressar científicament és necessari el
càlcul rigurós i precís. A banda, cal assegurar i
verificar l'eficiència. ¿Es resol així el problema de la
vida ? ¿Assoleix l'esser humà d'aquesta manera satisfer
l'anhel de veritat, sentit i plenitud ?
Enmig
del progrés, la persona ha de ser intel·ligent. Ha de
saber llegir dins la realitat (intel·ligència vé de
“intus-legere”), penetrar en el sentit de
l'existència, trobar el camí encertat per a respondre als
deistjos més pregons. La fe no va contra la
intel·ligència, sinó que l'estimula.
La
fe va més enllà del progrés tècnic. El creient va al
fons d'aquesta realitat que la tècnica treballa en els
aspectes més externs, escolta el misteri últim de
l'existència, s'iinterroga per la vida, La fe no brolla
com a conclusió d'una investigació científica, sinó com
a gràcia a la qual s'obre qui està atent a la vida i
en actitud acollidora. La fe no és la rigidesa de la
ciència. És més l'acollida confiada del Misteri més
enllà de la ciència.
El
relat de l'encontre de Tomàs
amb
Crist ressuscitat és il·luminador. Tomàs
adopta per començar una actitud científica: demana proves
riguroses i verificació eficient. No és el camí de la
fe.
Quan
es troba amb Crist canvia de postura. No posa els dits
ni la mà a les llagues. Reconeix sos límits, es deixa
interrogar pel Misteri, l'acull i acaba en actitud
d'adoració. Es fa creient.
El
cristià valora el progrés modern que tant pot humanitzar
la vida, però no es tanca al misteri de Déu en qui està
la salvació definitiva de l'esser humà.
ja et preguntes sovint
què deu voler dir ressuscitar:
que decebedor seria
que fos sols recuperar
el pobre cos mortal, a
ment distreta i obstruïda,
i no pas guanyar –
en amor, en plenitud,
en pau, en justícia,
en obertura, en salut –
el cel nou i el món
nou d’una nova harmonia!
I intueixes – mig
per la fe, mig pel dol, mig per la ira – ,
que potser ressuscitar
sigui molt més que
una ingènua humana fantasia
davant d’us cos
caduc, o d’un amor malferit,
o de l’absurditat
injusta d’un món sense sentit:
que sigui l’esplendor
de la revolta divina
contra el dolor, la
mort, el poder, la injustícia i l’oblit.
David Jou
Abans
de mirar la figura de Jesús, fixem-nos en aquesta finestra tancada,
que vol dir moltes coses. Ho diu l’Evangeli, on s’explica la vida
de Jesús.
Els
amics de Jesús estaven tancats en una casa perquè tenien por que
els agafessin i els castiguessin (o fins i tot els matessin), perquè
eren amics de Jesús, perquè el seguien. A vegades ser bona persona,
fer el bé, ser cristià, suposa que hem d’aguantar aquells que no
volen saber res de Jesús: insults, burles, coses desagradables. No
es fàcil ser bona persona...
-
Us ha passat alguna cosa semblant a vosaltres, a la vida, en la
relació amb altres companys?
I
ara mirem el dibuix: es veu Jesús, que sembla que té com més llum
al seu voltant. Somrient, feliç, amb ganes de parlar. Hem volgut
representar la resurrecció de Jesús. Era ell, el crucificat, però
ara tenia la vida de Déu, ple de felicitat. Déu li havia donat el
premi de tota una vida fent el bé, fins a la mort, sense cansar-se
de fer la voluntat de Déu. És difícil imaginar com seria aquesta
figura de Jesús, però va entrar on estaven els seus amics i
amigues. I els va dir: La Pau sigui amb vosaltres. I ells es van
alegrar moltíssim.
2º
diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
Als
vuit dies, entrà Jesús.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-31
Jesús
s'apareix als deixebles
19
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els
deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on
es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau
a vosaltres.
20
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles
s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell
els tornà a dir:
--Pau
a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a
vosaltres.
22
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu
l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els
pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran
sense perdó.
24
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó,
no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells
li van dir:
--Hem
vist el Senyor.
Però
ell els contestà:
--Si
no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la
ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré
pas!
26
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en
aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les
portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau
a vosaltres.
27
Després diu a Tomàs:
--Porta
el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el
costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28
Tomàs li va respondre:
--Senyor
meu i Déu meu!
29
Jesús li diu:
--Perquè
m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Epíleg
30
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres
senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31
Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que
Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en
el seu nom.
Paraula
de Déu.
NO
SIGUIS INCRÈDUL SIGUES CREIENT
No
siguis incrèdul, sigues creient.
La
figura de Tomàs com a deixeble que es resisteix a creure
ha estat popular entre els cristians. Tanmateix, el relat
evangèlic diu molt més d'aquest deixeble escèptic. Jesús
ressuscitat es dirigeix a ell amb paraules que són crida
apressant, però també invitació amorosa: “No
siguis incrèdul, sigues creient”.
Tomàs, fa una setmana que es resisteix a creure i respon
a Jesús amb la confessió de fe més solemne que trobem
als evangelis: “Senyor
meu
i Déu meu”.
¿Què
ha experimentat aquest deixeble en Jesús ressuscitat ?
¿Quina cosa ha transformat l'home dubitatiu i vacil·lant ?
¿ Quin recorregut interior l'ha portat de l'escepticisme a
la confiança ?
En
el relat, sorprèn que Tomàs renuncia a verificar la
veritat de la resurrecció en tocar les ferides de Jesús.
L'obre a la fe l'invitació de Jesús.
Durant
els anys, hem canviat per dintre. Ens hem fet més
escèptics, però també més fràgils. Ens hem fet més
crítics, però també més insegurs. Cadascú ha de decidir
com vol viure i com vol morir. Cadascú ha de respondre a
aqueixa crida que, prest o tard, de manera inesperada o
com fruit d'un procés inerior,
ens arriba de part de Jesús: “No siguis incrédul,
sigues creient”.
Tal
volta, necessitem desvetllar més nostre desig de veritat.
Desenvolupar aquesta sensibilitat interior que tots tenim
per a percebre, més enllà del visible i tangible, la
presència del Misteri que sosté nostres vides. Ja no és
possible viure com a persones que ho saben tot. No és
veritat. Tots, creients i no creients, ateus i agnòstics,
caminem per la vida envoltats de fosques. Com diu Pau de
Tars, a Déu el cerquem “a
palpentes”.
¿
Perquè no enfrontar-nos al misteri de la vida i de la mort
confiant en l'Amor com a última Realitat de tot? Aquesta
és l'invitació decisiva de Jesús. Molts creients senten
avui que la seva fe s'ha fet irreal i manco fonamentada. Pot
ser. Tal volta, ara que no podem recolzar la nostra fe en
falses seguretats, aprendem a cerca a Déu amb un cor
més humil i sincer.
No
oblidem que la persona que cerca i desitja sincerament
creure, per a Déu ja és creient. Moltes vegades, no és
possible fer més. I Déu, que comprèn nostra impotència
i debilitat, té els seus camins per a trobar-se amb cadascú
i oferir la seva salvació.
Seguim
celebrant la nostra gran festa de la Pasqua. Seguim celebrant la
nostra fe en la Resurrecció de Jesús. Seguim celebrant el pas de la
mort a la vida. La resurrecció de Jesús, com sabem, és també
garantia de la nostra resurrecció i compromís perquè anem passant
de la mort a la vida de ressuscitats, ja en la nostra vida mortal.
L’escena
del relat d’avui de l’aparició, de la vivència del Ressuscitat
enmig dels deixebles, és un gran exemple del do de passar de
vivències de mort a vivències de ressuscitats en la nostra vida
present.
Oberts
i en sortida
Ells
deixebles es trobaven amb les portes tancades, en vivència de mort.
No com les que va viure Jesús, perquè les vivències de portes
tancades no són les pròpies de la vida humana, segons el projecte
de Déu. La nostra vida és per viure-la en obertura cap als altres.
Les portes de la nostra vida personal no poden estar tancades. Ja ho
mostra el relat del Gènesi: “No és bo que l’home estigui sol”.
Ni tampoc en cercle tancat, sigui familiar, ni social, ni ètnic, ni
ideològic, ni polític, ni de sexe, ni de creences.
Per
això Jesús s’apareix traspassant portes i murs. Jesús
ressuscitat mou a obrir portes, desfer murs. La persona que ja vol
començar a tenir ens ell la vida de Jesús ressuscitat, cal que
tingui, la casa, la ment i el cor oberts al qui pugui aparèixer, i
oberts a anar a trobar el qui el pugui necessitar. Hem de ser
persones de sortida. Per això, Jesús ressuscitat els hi encomana la
missió que Ell havia rebut del Pare. I, per això mateix, l’Església
que promou el papa Francesc és “en sortida”. Aquesta és
l’Església ressuscitada.
Amb
pau, coratge i fe
Els
deixebles estaven tancats i morts de por, de por dels jueus, que és
com l’evangeli de Joan nomena els qui no acceptaven Jesús ni la
seva doctrina. I precisament, una de les frases repetides de
Jesús al llarg de la seva vida, sobretot en moments difícils, és:
“No tingueu por!” I en les aparicions, repeteix una i altra
vegada: “La pau sigui en vosaltres!”. El coratge, la confiança,
la pau són signes de Vida. Jesús infon aquesta Vida als
seus porucs deixebles i els envia a ser-ne portadors.
La
actitud de Tomàs de reduir la veritat a la vida dels sentits i de la
raó és negar la presència de l’Esperit. Tomàs no havia
estat present quan Jesús els hi va infondre l’Esperit. Per això,
el seu tancament és signe de mort: “Si no li veig a les mans les
marques dels claus...“
Però
Jesús li diu : Tomàs perquè m’has vist, has cregut? Feliços els
que creuran sense haver vist! La fe és signe de Vida Nova, de
vida de ressuscitats!
Avui!
I
avui en aquesta trobada que estem tenint, també Jesús ressuscitat
ens ve a infondre els seu Esperit de Vida Nova per desfer els nostres
tancaments, les nostres pors, les nostres incredulitats i
comunicar-nos obertura, coratge, pau i confiança en Ell, tot
fent-nos ja participar de la seva Vida Nova de ressuscitats perquè,
també la comuniquem allà on ens trobem o anem.
DEL
DUBTE A LA FE
L'home
modern ha après a dubtar. És propi de l'esperit del
nostre temps qüestionar-ho tot per a progressar en
coneixement científic. En aquest clima la fe roman sovint
desacreditada. L'esser humà camina per la vida ple
d'incerteses i dubtes.
Per
això, tots sintonitzem fàcilment amb la reacció de
Tomàs, quan els altres deixebles li diuen que, estant ell
absent, han tingut una experiència sorprenent: “Hem
vist el Senyor”. Tomàs podria ser un home d'avui. La
seva resposta és clara: “Si no ho veig...no ho crec”.
L'actitud
és comprensible. Tomàs no diu que els seus companys
diguin mentides o vagin enganyats. Només afirma que el
testimoni no li basta per a la seva fe. Ell necessita
viure la seva pròpia experiència. I Jesús no li ho
retreurà en cap moment.
Tomàs ha pogut expressar sos dubtes dins un grup de deixebles.
No s'han escandalitzat. No l'han tret fora. Ells tampoc es
fiaren de les dones que anunciaren Jesús ressuscitat.
L'episodi d'en Tomàs albira el camí llarg que tots feren
fins a arribar a la fe en Crist ressuscitat.
Les
comunitats cristianes haurien de ser, en nostre temps,
espai de diàleg on poguessim compartir els dubtes, els
interrogants i recerques dels creients d'avui. No tots vivim
la mateixa experiència interior. Per a créixer en la fe
necessitem l'estímul i el diàleg amb altres que
comparteixen la mateixa inquietud.
Res
pot reemplaçar però, l'experiència d'un contacte personal
amb Crist en el pregon de la consciència. Segons el relat
evangèlic, al cap de vuit dies es presenta de bell nou
Jesús. No critica a Tomàs amb sos dubtes. La seva resistència
a creure revela honestedat. Jesús li mostra les seves
ferides.
No
són “proves” de la resurrecció, sinó “signes” de
son amor i entrega fins a la mort. Per això, el
convida a aprofundir dins els dubtes amb confiança: “No
sigues incrédul, sinó creient”. Tomàs renuncia a
verificar. Ja no necessita proves. Només sap que Jesús
l'estima i el convida a confiar: “Senyor meu i Déu
meu”.
Un
dia descobrirem que molts dubtes, viscuts de manera sana,
sense perdre el contacte amb Jesús i la comunitat, ens
poden alliberar d'una fe superficial que s'acontenta
repetint fórmules, per a estimular-nos a créixer en amor i
en confiança en Jesús, aquest Misteri de Déu encarnat que
constitueix el nucli de nostra fe.
José
Antonio Pagola
OBRIR PORTES
...amb
les portes tancades per por als jueus.
L'evangeli
de Joan descriu amb trets foscs la situació de la
comunitat cristiana quan manca al centre Crist ressuscitat. Sense
sa presència viva, l'Església esdevé un grup d'homes i
dones que viuen “en
una casa amb les portes tancades, per por als jueus”.
Amb
les “portes
tancades”
no s'escolta el que passa fora. No és possible captar
l'acció de l'Esperit en el món. No s'obrin espais
d'encontre i diàleg amb ningú. S'apaga la confiança en
l'esser humà i surten els recels i prejudicis. Una
Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja
que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar
avui l'etern diàleg de Déu amb l'esser humà.
La
“por”
pot paralitzar l'evangelització i bloquejar nostres millors
energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por
no és possible estimar el món. Però, si no l'estimem, no
el mirem com el mira Déu. I, si no el mirem amb els
ulls de Déu, ¿com comunicarem sa Bona Nova?
Si
vivim amb les portes tancades, ¿qui deixarà la pleta per
a cercar les ovelles perdudes ? ¿Qui gosarà tocar un leprós
exclós? ¿Qui s'asseurà a taula amb pecadors i
prostitutes ? ¿ Qui s'aproparà als oblidats per la religió?
Els que vulguin cercar el Déu de Jesús, trobaran les
portes tancades.
Nostra
primera tasca és deixar entrar el ressuscitat a través
de tantes barreres que aixequem per a defensar-nos de la
por. Que Jesús ocupi el centre de nostres esglésies, gups
i comunitats. Que només ell sigui font de vida, d'alegria
i de pau. Que ningú ocupi el seu lloc. Que ningú
s'apropii del seu missatge. Que ningú imposi un estil
diferent al seu.
Ja
no tenim el poder d'altres temps. Sentim l'hostilitat i el
rebuig del notre entorn. Som fràgils. Necessitem més que
mai obrir-nos a l'alè del ressuscitat i acollir son Esperit
Sant.
ALEGRIA
I PAU
S'ompliren
d'alegria.
Difícil
era pels deixebles expressar el que vivien. Usaren recursos
narratius... El nucli, tanmateix, sempre era el mateix: Jesús
viu i està de nou amb nosaltres. Això és decisiu.
Recuperen a Jesús ple de vida.
Els
deixebles es troben amb qui els havia cridat i havien
deixat tot sol. Les dones s'aferren a qui havia defensat
la seva dignitat i els havia acollit amb amistat. Pere
plora quan el veu: ja no sap si l'estima més que els
altres, només sap que l'estima. Maria de Magdala obre els
seu cor a qui l'havia seduïda per sempre. Els pobres, les
prostitutes i els indesitjables el senten de bell nou a
prop, com en aquells inoblidables dinars a la vora d'ell.
Ja
no serà com a Galilea. Hauran d'aprendre a viure de la
fe. Tindran que omplir-se de son Esperit. Tindran que
recordar les seves paraules i actualitzar els seus gests.
Però, Jesús, està amb ells
ple de vida per a sempre.
Tots
experimenten el mateix: una pau pregona i una alegria
incontenible. Les fonts evangèliques, sòbries sempre per
parlar de sentiments, subratllen un cop i un altre: el
ressuscitat desvetlla en ells alegria i pau. És tan
central aquesta experiència que d'aquesta pau i alegria
nasqué la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.
¿On
és avui aqueixa alegria en una Església, a voltes tan
cansada, tan sèria, tan poc somrient, amb tan poc humor i
humilitat per a reconéixer, sense problemes, els errors i
limitacions ? ¿On és aquesta pau en una Església tan
plena de pors, tan obsessionada pels propis problemes,
cercant sempre la defensa abans que la felicitat de la
gent ?
¿Fins
quan seguirem defensant nostres doctrines de manera monótona
i tediosa, si no experimentem l'alegria de “viure en
Crist”? ¿A qui atreurà nostra fe si no podem ja ni
aparentar que vivim d'ella?
I,
si no vivim del Ressuscitat, ¿qui omplirà nostre cor, on
se nodrirà nostra alegria? I, si manca l'alegria que brolla
d'ell, ¿qui comunicarà quelcom “nou
i bo” als que
dubten, qui ensenyarà a creure
de manera viva, qui contagiarà esperança als que
sofreixen?
FE
I PROGRÉS
Feliços
els qui creuran sense haver vist.
Parlem
molt de la crisi de fe. El terme “crisi”
té un sentit pejoratiu. Tanmateix, prové del verb grec
“Kρίνειν”que
vol dir discernir, separar, jutjar. Una situació de crisi
de fe és en veritat un moment decisiu que convida a
clarificar les coses i descobrir el que en veritat és
ser creient.
Sovint
es pensa que el progrés modern de la ciència i
la tècnica amenacen la fe.. No és així. Déu ha creat
l'esser humà precisament perquè desenvolupi la capacitat
creativa. La fe no ha de témer el progrés científic. Ans
al contrari, en aquest progrés ha de trobar el millor
espai per creure.
El
progrés modern es fonamenta bàsicament en el càlcul i
l'eficàcia. Per a progressar científicament és necessari el
càlcul rigurós i precís. A banda, cal assegurar i
verificar l'eficiència. ¿Es resol així el problema de la
vida ? ¿Assoleix l'esser humà d'aquesta manera satisfer
l'anhel de veritat, sentit i plenitud ?
Enmig
del progrés, la persona ha de ser intel·ligent. Ha de
saber llegir dins la realitat (intel·ligència vé de
“intus-legere”), penetrar en el sentit de
l'existència, trobar el camí encertat per a respondre als
deistjos més pregons. La fe no va contra la
intel·ligència, sinó que l'estimula.
La
fe va més enllà del progrés tècnic. El creient va al
fons d'aquesta realitat que la tècnica treballa en els
aspectes més externs, escolta el misteri últim de
l'existència, s'iinterroga per la vida, La fe no brolla
com a conclusió d'una investigació científica, sinó com
a gràcia a la qual s'obre qui està atent a la vida i
en actitud acollidora. La fe no és la rigidesa de la
ciència. És més l'acollida confiada del Misteri més
enllà de la ciència.
El
relat de l'encontre de Tomàs
amb
Crist ressuscitat és il·luminador. Tomàs
adopta per començar una actitud científica: demana proves
riguroses i verificació eficient. No és el camí de la
fe.
Quan
es troba amb Crist canvia de postura. No posa els dits
ni la mà a les llagues. Reconeix sos límits, es deixa
interrogar pel Misteri, l'acull i acaba en actitud
d'adoració. Es fa creient.
El
cristià valora el progrés modern que tant pot humanitzar
la vida, però no es tanca al misteri de Déu en qui està
la salvació definitiva de l'esser humà.
SENSE
HAVER VIST
Feliços
els qui creuen sense haver vist.
Les
experiències de Pasqua acabaren. Cap de nosaltres s'ha
tornat trobar amb Jesús, el ressuscitat. Ja no tenim avui
experiències semblants.
Però,
si les experiències que s'amaguen darrera aquests relats no
ens són accessibles, si no poden ser reviscudes en
nostra experiència, ¿ no romandran, tots aquests relats,
cosa morta que els exègetes no tornaran a la vida ?
Sens
dubte, hi ha persones, en la història, que han viscut experiències
extraordinàries. No es pot llegir sense emoció el fragment
que trobaren en un vestit de Blas Pascal.
El
científic i pensador francès indica el moment precís en
que va viure una experiència esgarrifosa que deixà empremta
inesborrable a l'ànima.
No
té paraules adequades per a descriure-la: “Seguretat
plena, seguretat plena... Alegria, alegria, alegria, llàgrimes
d'alegria... Jesucrist. Jo m'he separat d'Ell, he fugit d'Ell;
l'he negat i crucificat. Que no m'aparti d'Ell mai més.
Ell està únicament en els camins que s'ens ensenyen a
l'Evangeli”.
No
es tracta de viure experiències tan profundes i singulars
com la viscuda per Pascal. Tampoc trobar-nos amb Jesús
ressuscitat de manera com es trobaren amb ell els primers
deixebles. Experiència única.
Però,
¿ hem de renunciar a tota experiència d'encontre personal
amb ell que està Viu? Obsessionats per la raó, ¿ no ens
convertim en insensibles, incapaços d'escapar d'una xarxa de
raonamens i raciocinis que ens impedeixen captar crides
importants de la vida ?
¿
No té ningú ja experiències d'encontre reconciliador amb
Crist on es troba aquesta pau que recompon l'ànima,
reorganitza la vida i introdueix a una existència més
clara i transparent ?
¿
Tenir la “certesa creient” que el que va morir a la
creu viu i està pròxim a nosaltres ? ¿ Experimentar que
quelcom ens commou interiorment en nosaltres davant Crist,
que desvetlla en nosaltres l'alegria, la seducció i la
tendresa i que quelcom ens posa en seguiment d'aquest Jesús
viu ?
L'home
crític, atent a la veu de la raó i sord a qualsevol
altra crida, objectarà que tot és especulació irreal a
la qual no respon cap realitat objectiva.
Però
el creient comprovarà humilment la veritat de les paraules
de Jesús: ”Feliços els que creuran sense haver vist”
Després
de la Resurrecció, els Apòstols ja no van tornar a ser els
mateixos. La trobada amb Jesús, ple de vida després de la seva
execució, va transformar totalment els deixebles. Tot ho van
començar a veure d’una manera nova. Déu era el ressucitador de
Jesús. I ben aviat en van treure les conseqüències.
Primera:
Déu
és amic de la vida. Ara sí que no hi havia cap dubte. El que havia
dit Jesús era veritat: “Déu no és un Déu de morts sinó de
vius.” Els homes podran destruir la vida de mil maneres, però si
Déu ha ressuscitat Jesús, això significa que només vol la vida
dels seus fills. No estem sols ni estem perduts davant la mort. Podem
comptar amb un Pare que, per damunt de tot, fins i tot de la mort,
ens vol veure plens de vida. D’ara en endavant només hi ha una
manera cristiana de viure. I es resumeix així: posar vida a on
altres hi posen mort.
Segona
conseqüència:
Déu
és dels pobres, ho havia dit Jesús de moltes maneres. Però no era
gens fàcil creure’l. Ara és diferent. Si Déu ha ressuscitat
Jesús, vol dir que és cert, és veritat: Benaurats els pobres
perquè tenen a Déu. L’última paraula no la té l’emperador
Tiberi ni el procònsol Pilat. L’última decisió no és d’Anàs
ni de Caifàs. Déu és el defensor últim i màxim dels que no
interessen a ningú. Només hi ha una manera d’assemblar-se a Déu:
defensar els petits, els indefensos, els insignificants.
Tercera
conseqüència:
Déu
ressuscita els crucificats. Davant la injustícia criminal dels que
han crucificat Jesús, Déu reacciona. Si l’ha ressuscitat és
perquè vol introduir justícia per damunt de tant abús, tanta
crueltat com es cometen en el món, en aquest món. Déu no està del
cantó dels que crucifiquen: està amb els crucificats. Només hi ha
una manera d’imitar-lo: estar sempre al costat dels que pateixen,
lluitar sempre contra els que els fan sofrir. Hi estem, nosaltres, al
costat dels que s’ho passen malament? I, si no hi estem, quina mena
de cristians som? Si no hi estem, som uns covards uns
hipòcrites, uns mentiders.
Quarta
conseqüència:
Déu
ha ressuscitat Jesús, el refusat per tots ha sigut acollit per Déu.
El menyspreat i menystingut ha sigut glorificat. El mort està més
viu que mai. Ara sí que sabem com és Déu. Un dia, Ell eixugarà
totes les nostres llàgrimes i no hi haurà ja la mort ni hi haurà
crits ni fatigues. Tot això ja haurà passat per sempre.
Tot
el que té relació amb Jesús, té relació amb la vida, amb la
felicitat, amb el gaudi, amb el fruir de viure immortal. I, per
suposat, amb l’esperança certa d’una vida més enllà de la vida
mortal i sense cap mena de limitació. Aquí rau la gran victòria
del creient, perquè Déu és el Salvador: en la vida i en la mort.
