“Arribem
a la seva vellesa sense cap guia ni preparació”.
L’Ascensió
Qui
pot escapar del progressiu envelliment? Ningú. Tots en anem fent
vells. Però no tothom envelleix de la mateixa manera. Hi ha moltes
formes de viure l’última etapa de la vida. Gairebé sempre
s’envelleix com es viu de forma crispada o pacient, en actitud
pessimista o bé esperançada, amb un esperit trist o confiat.
Què
és el més lamentable? Que la societat només ens prepara per a la
primera part de la vida. Se’ns ensenya a treballar i a competir, a
lluitar, a tirar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase
en la que culmina la nostra vida. La majoria de persones van
arribant a la seva vellesa, a la seva ancianitat sense cap guia ni
preparació.
En
general, l’ancianitat provoca molts temors, moltes pors, moltes
temences. No és només la progressiva decadència física i psíquica
el que fa por. La verdadera crisi cal detectar-la a nivells més
profunds. Desapareixen a poc a poc el vigor, la seguretat. I comença
una altra etapa molt més desvalguda, molt més incerta. La persona
no pot recolzar-se en les seves forces com en altres temps, s’ha de
refiar dels altres, i depèn dels altres.
Però,
endemés, el vell comença a pressentir la seva mort de forma més
conscient i personal. És en la seva pròpia carn on experimenta que
la seva vida s’acaba. Ja no hi ha temps per a fer grans projectes.
Ara arriba la fi. Per això, no és suficient aprendre a viure
amb les limitacions pròpies de la vellesa. Ni és suficient trobar
els millors remeis per a fer-la més o menys suportable o, fins i
tot, agradable.
Arriba
l’hora de la veritat. El moment de fer un balanç serè de la vida
i acomiadar-se d’aquest món en pau. La vellesa no és gens fàcil.
Però pot ser la gran oportunitat de coronar la vida positivament. El
verdader creient la viu com un temps de gràcia. Perquè també en
aquesta vellesa hi ha Déu com Amic i Salvador. Al final del final
només Déu pot consolar i salvar. Tal vegada sigui aquest el pas
decisiu que l’ancià creient ha de donar en el secret del seu cor.
La
meva vida s’acaba. Només en Déu puc posar la meva confiança. Ell
ha de ser ara més que mai el meu Salvador. Blai Pascal, en la seva
meditació sobre el misteri de Jesús, diu: “Arribarà un moment en
el que els metges ja no podran curar-te. Però jo, Jesús, et salvaré
per la vida eterna.”
Avui,
festa de l’Ascensió de Jesús a la vida de Déu Pare, pot ser bo
recordar-ho. I acceptar-ho. I començar a preparar-nos-hi, perquè
com diu el poeta Pablo Neruda: “Pasan los días, pasan las semanas,
los meses y los años y llega la muerte al calendario.” Per a tots
hi haurà un últim dia!
Ningú
pot escapar-se d'envellir, però no tothom envelleix de la
mateixa manera. Hi ha moltes formes de viure la darrera
etapa de la vida. Quasi sempre s'envelleix com es viu: de
forma crispada o pacient, en actitud pessimista o
esperançada, amb esperit trist o confiat.
Lamentable
és que la societat només sol preparar per a la primera
part de la vida. Se'ns ensenya a treballar i competir, a
lluitar i anar endavant, però no a viure amb encert
aquesta fase que atèny la nostra vida. La majoria de
persones arriben a vells sense guia ni preparació.
La
vellesa provoca temor. No és només la deterioració física
i psíquica el que fa por. La vertadera crisi es detecta
en nivells més profunds. Despareixen a poc a poc el vigor
i la seguretat. I comença una etapa més desvalguda i
incerta. La persona no es pot recolzar en les pròpies
forces com abans. Depèn d'altres. Però, endemés, el vell
comença a presentir sa pròpia mort de forma conscient i
personal. Dins la pròpia carn experimenta que la vida
s'acaba. Ja no hi ha temps per fer grans projectes. Va
arribant el final.
Per
això, no basta aprendre a viure amb les limitacions
pròpies de la vellesa, ni és suficient trobar remeis per
fer-la més o manco soportable, i si vols, agradable. A
l'hora de la veritat, és el moment de fer balanç de la
vida i “acomiadar-se” d'aquest món amb pau.
La
vellesa no és fàcil, però pot ser la gran oportunitat
d'atènyer la vida positivament. El vertader creient la
viu com a “temps de gràcia”.
També en aquesta vellesa hi és Déu com a Amic i
Salvador. És la gran oportunitat d'acabar la vida i recolzar
nostre esser dèbil i cansat en Ell. Al final, solament
Déu pot consolar i salvar.
Potser
sigui aquest el pas decisiu que el vell creient ha de
donar en el secret de son cor: “La meva vida
acaba. Sols en Déu puc posar confiança. Ell ha de ser
ara més que mai mon Salvador”. És
el moment de resar aquests salms que cap creient pot
ignorar: “No et recordis dels pecats i faltes que he
comès de jove”(Salm 25)“Jo per ta
gran bondat entro a casa teva” (Salm5)“ Quan em desvetlli et contemplaré fins a
saciar-me'n”(Salm 17 ).
L.
Alonso Schókjel
en el llibre
Esperança.Meditacions
bíbliquesper
a la Tercera Edat ,
diu que
“com hi ha una crida per a viure, hi
ha una crida per morir.
Morir
pot ser també una vocació”.
Hi ha un moment en el qual tots hem d'escoltar aquesta
crida final: “Entra
en el goig del teu Senyor”
(Mt 25, 21). Avui,
festa de l'Ascensió de Jesús a la vida del Pare, pot
ser bo recordar-ho.
Són
els darrers moments de Jesús amb els seus. Tot seguit
els deixarà per a entrar en el misteri del Pare. Ja no els
podrà acompanyar pels camins del món com ha fet per
Galilea. La seva presència no la podrà substituir ningú.
Jesús
sols pensa en que l'anunci del perdó i la misericòrdia
de Déu arribi a tots els pobles. Que tots escoltin la
seva crida a la conversió. Ningú s'ha de sentir perdut.
Ningú ha de viure sense esperança. Tots han de saber que
Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi.
¿ Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova ?
Segons
el relat de Lluc, Jesús no pensa en sacerdots ni bisbes.
Tampoc pensa en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra
“testimonis”. Això és el primer: “vosaltres
sou testimonis d'aquestes coses”. Seràn els
testimonis de Jesús els que comunicaran la seva experiència
d'un Déu bo i contagiaran son estil de vida treballant
per un món més humà.
Però
Jesús els coneix bé. Són dèbils i covards. ¿ On
trobaran l'audàcia per a ser testimonis d'algú que ha estat
crucificat pel representant de l'Imperi i els dirigents
del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo vos
enviaré el que el Pare ha promès”. No els
mancarà la “força de dalt”. L'Esperit de
Déu els defensarà.
Per
a expressar el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu
la partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna
al Pare elevant les mans i beneint els deixebles. Son
darrer gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu
i sobre el món davalla la seva benedicció.
Els
cristians hem oblidat que som portadors de la benedicció
de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la
Bondat de Déu. Matenir viva l'esperança. No rendir-nos
davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït”
no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.
També
avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el
bé. És possible treballar per un món més humà i un
estil de vida més sà. Podem ser més solidaris i manco
egoistes, Més austers i manco esclaus dels diners. La
mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una
societat no tan corrupta.
En
l'Església de Jesús hem oblidat que el primer és
promoure un “pastoral de la bondat”. Ens hem
de sentir testimonis i profetes d'aquest Jesús que passà
sa vida sembrant gests i paraules de bondat. Així desvetllà
en les gents de Galilea l'esperança en un Déu
Salvador. Jesús és una benedicció i la gent ho ha de
conéixer.
EL
DARRER GEST
Elevant
les mans, els beneí.
Jesús
era realista. Sabia que no podia transformar d'un dia per
altre aquella societat on la gent sofria. No tenia poder
polític ni religiós per a provocar un canvi
revolucionari. Només tenia sa paraula, els seus gestos i
la seva fe gran en el Déu dels que sofreixen.
Per
això fa gestos de bondat. Acarona els nins
del carrer perquè no es sentin orfes. Toca el
leprosos perquè no es vegin exclosos dels llogarets.
Acull amistosament a taula pecadors i
indesitjables perquè no es sentin desplaçats.
No
són gests convencionals. Brollen des de sa voluntat de
fer un món més amable i solidari en el qual les persones
s'ajudin i es cuidin mutuament. No importa que siguin gests
petits. Déu té en compte fins i tot el
tassó d'aigua
que donem al qui té set.
A
Jesús li agrada sobre tot beneir.
Beneeix els petits i beneeix sonr tot els malalts i
desgraciats. Son gest està carregat de fe i amor. Desitja
encoltar els que sofreixen amb la compassió, la protecció
i la benedicció de Déu.
No
estranya que, en narrar el comiat de Jesús, Lluc ho
descriu elevant ses mans i
beneint
els deixebles. És son darrer gest. Jesús entra en el
misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden
envoltats en la seva benedicció.
Ho
hem oblidat fa temps, però l'Església ha de ser enmig
del món una font de benedicció. En un món on és
freqüent maleir, condemnar, fer mal i denigrar,
és més necessària que mai la presència dels seguidors
de Jesús que sàpiguen beneir, cercar el bé,
fer el bé, estirar cap al bé. Una
Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre a la
societat amb gests públics de bondat, rompre motlles i
esquemes, allunyar-se d'estratègies, estils d'actuació i
llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el
profeta que beneia a les gents amb gests i paraules de
bondat.
Els
digué: Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de
ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom
d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats,
començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré
venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a
la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de
dalt.
7º
Diumenge de Pasqua. - L'Ascensió del Senyor (C)
EVANGELI
Mentre
els beneïa, era emportat amunt cap al cel.
+
Conclusió del sant evangeli segons sant Lluc 24,46-53
46Els
digué:
--Així ho diu l'Escriptura:
El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre
els morts, 47
i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles
la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.
48
Vosaltres en sou testimonis. 49
I jo faré venir damunt vostre aquell que el
meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu
revestits de la força que us vindrà de dalt.
Ascensió
de Jesús
50
Després se'ls endugué fora de la ciutat
fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51
I mentre els beneïa, es va separar d'ells i
fou endut cap al cel. 52
Ells el van adorar. Després se'n tornaren a
Jerusalem plens d'una gran alegria. 53
I contínuament eren al temple beneint Déu.
Paraula de Déu.
PREGUNTES.
- Què vol dir
ascenció...???
- Què diuen els
evangelis
- Que pot significar per
a nosaltres ??
CREIXEMENT
I CREATIVITAT
Els
evangelis donen claus per a entendre com començaren les
primeres comunitats cristianes sense la presència de Jesús
al davant. Tal volta, no fou tot tan senzill com imaginem.
¿ Com entengueren i visqueren la relació amb ell, quan
haguè desaparegut de la terra.
Mateu
no diu ni paraula de l'ascensió al cel. Acaba el seu
evangeli amb una escena de comiat a una muntanya de
Galilea en la qual Jesús els fa una promesa solemne: “Sabeu
que jo esticamb vosaltres tots els dies
fins a la fi del món”. Els deixebles no han de
notar l'absència. Jesús estarà sempre amb ells. Però ¿
com ?
Lluc
ofereix una visió diferent. En l'escena final del seu
evangeli, Jesús “mentre els beneïa, es va separar
d'ells i fou portat amunt cap al cel”.
Els deixebles han d'acceptar la separació: Jesús viu ja
en el misteri de Déu. Però puja al Pare “beneint”
als seus. Els seus seguidors comencen llur camí
protegits per aquella benedicció amb la qual Jesús guaria
els malalts, perdonava els pecadors i acaronava els petits.
L'evangelista
Joan posa en boca de Jesús unes paraules que proposen una
altra clau. En acomiadar-se dels seus, Jesús els diu: “Jo
me'n vaig al Pare i vosaltres esteu trists...
Tanmateix,
us convé
que jo me'n vagi perquè rebreu l'Esperit Sant”.
La tristesa dels deixebles és explicable. Desitgen la
seguretat que els dóna tenir a Jesús vora ells. És la
temptació de viure de manera infantil baix la protecció
del Mestre.
La
resposta de Jesús és de sàvia pedagogia. La seva absència
farà créixer la maduresa dels seus seguidors. Els deixa
l'impronta de l'Esperit. Ell serà qui, en l'absència,
promourà el creixement responsable dels seus. És bo
recordar-ho en uns temps en els quals sembla haver-hi por
a la creativitat, temptació a l'immobilisme o enyorança
per un cristianisme d'altre temps i cultura.
Els
cristians hem caigut sovint en la temptació de viure el
seguiment de Jesús de manera infantil. La festa de
l'Ascensió del Senyor del Senyor ens recorda que, acabada
la presència històrica de Jesús, vivim “el temps
de l'Esperit”, temps de creativitat i creixement
responsable. L'Esperit no dóna als seguidors de Jesús
“receptes eternes”. Ens dóna llum i
alè per anar cercant camins sempre nous per a reproduir
avui la seva actuació. Així ens mena cap a la veritat
completa de Jesús.
L'ART
DE BENEIR
Mentre
els beneia s'allunyava d'ells.
Segons
el relat de Lluc, Jesús torna a son Pare “beneint”
els
seus deixebles. És son darrer gest. Jesús deixa la seva
benedicció.
Els deixebles responen al gest de Jesús anant al temple
plens d'alegria. I allí “beneïen”
a Déu.
La
benedicció és una pràctica arrelada en quasi totes les
cultures com el desig més gran que podem desvetllar en
nosaltres. El judaïsme, l'islam i el cristianisme sempre han
donat importància a la benedicció. I, malgrat en nostre
temps resti com un ritual quasi en desús, molts subratllen son
contingut i la necessitat de recobrar-la.
Beneir
és, abans que res, desitjar el bé a les persones que
trobem pel camí. Voler bé de manera incondicional i sens
reserva. Voler la salut, el benestar, l'alegria..., tot el
que pot ajudar a viure amb dignitat. Quan més desitgem i
afirmem el bé per a tots, més possible és llur
manifestació.
Beneir
és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor
a la vida i a les persones. El que beneeix elimina de
son cor altres actituds poc sanes com agressivitat, por,
hostilitat o indiferència. No és possible beneir i, al
mateix temps, viure condemnant, rebutjant, odiant
Beneir
és desitjar a algú el bé des del més pregon de
nostre ser, malgrat no som mai nosaltres la font de la
benedicció, sinó testimonis i portadors. Qui beneix evoca,
desitja i denana la presència bondadosa del Creador, font
de tot bé. Per això, sols es pot beneir en actitud
gojosa i agraïda a Déu.
La
benedicció fa bé a qui la rep i a qui la dóna i
practica. Qui beneeix a altres es beneeix a ell mateix. La
benedicció ressona dins son interior com una pregària
silenciosa que transforma son cor, i el fa més bo i
noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre
maleeixi a algú en el fons del ser.
La
festa de l'Ascensió és una invitació a ser portadors
i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.
L’ASCENSIÓ
DEL SENYOR PREPARADA PER “QUARANTA DIES D’EXERCICIS”
Les
contemplacions de l’Ascensió de Lluc, tant a l’evangeli, com en
els Fets dels Apòstols, em fan pensar en una mena d’Exercicis
Espirituals que el Ressuscitat proposa i “acompanya” als seus
íntims.
El
Ressuscitat els ajudarà a fer el pas del “coneixement extern” al
“coneixement intern” del Senyor, el pas de comprendre’l com a
“Jesús històric” a reconèixer-lo com el “Crist de la fe”.
Lluc
ens fa contemplar el procés interior dels deixebles (per exemple a
Emmaús, a l’aparició al cenacle, etc). Serà un procés lent, ple
de consolacions i desolacions, de llum i foscor, de fe i dubte, de
“veure” i “no veure”. El pas d’entendre de manera molt
superficial, a la “il·luminació” mística.
1.
Prou que coneixien a Jesús “per fora”
I
Déu-n’hi do com el coneixien i estimaven! Amb ell varen fer moltes
vegades l’experiència de la solidaritat: no podran oblidar mai
quan els pocs pans arribaren a tots, i ells descobriren que era
possible una humanitat de germans... sense pobres i rics...!
Feren
l’experiència de trencar situacions endimoniades, de “desdimoniar”
persones “posseïdes” de mals esperits, d’humanitzar els
infrahumans, els trencats per dintre...
Experimentaren
que era possible incloure els exclosos de la societat: l’estranger,
com el Centurió o la Cananea; el leprós de qui tothom fuig (“que
no ens contamini!”); els publicans i pecadors, amb els quals seu a
taula...; els “últims” que per a Ell són els primers!
Amb
Jesús sentiren que Déu no era “enemic” a qui calia
“apaivagar”..., i que tampoc no ho eren els proïsmes.
Amb
Jesús “tocaren” Déu, el sentiren al costat, el respiraren,
l’experimentaren. Els envaí la pau i reconciliació, i perceberen
que al seu entorn s’anava creant una nova humanitat. Realment era
un gran profeta, el fill de l’Home, el Messies.
2.
Però la seva fou una comprensió poc “cristiana”
Per
això a la primera de canvi, fiquen escandalosament la pota! Quan
Pere, en nom de tots i amb una excel·lent bona voluntat, el confessa
Messies, de seguida es veu que estan pensant en un Messies poderós:
“lluny de tu la creu i el fracàs!”. El Messies no pot ser un
Crucificat, un perdedor.
Una
comprensió a l’alçada de la de Satanàs a les Temptacions del
Desert: “El Messies arriba des de la riquesa, poder, prestigi”.
Una
incomprensió que fins i tot ens fa riure per la seva ingenuïtat:
com quan els dos Zebedeus pretenen la dreta i l’esquerra del Rei
Messies, i els altres deu companys s’omplen de gelosia, perquè
aquests dos companys s’han avançat en cercar influències, de
manera un xic corrupte.
Estan
pensant en un Déu i un Messies infantil que els tregui les
castanyes del foc...! En comptes de deixar que el Mestre vagi fent
d’ells homes lliures, solidaris, capaços d’encaixar la complexa
condició humana.
3.
I tot desembocà en un estrepitós i inesperat fracàs: una
creu, un cadàver
Quina
llàstima, comentaven entre ells els d’Emaús, de tot allò, res de
res! Per això s’esborren de la “comunitat” que havia creat
Jesús. No val la pena mesurar-se amb el Regne, amb les coses grans,
més val tornar al realisme de “la caseta i l’hortet”, lluny
d’utopies.
Calia
que perdessin aquella fe falsa: la del
Déu-totpoderós-soluciona-problemes [que ha creat tant d’ateisme].
Ara,
en aquests “Quaranta dies d’Exercicis” han de recuperar la
“humanitat” de Jesús, tan “normaleta”. I justament,
encaixant la “humanitat” del Senyor, fins a assumir tota la seva
feblesa (la kènosi), faran la descoberta de la “divinitat” de
Jesús. Serà el pas del “coneixement extern” del Senyor, al
“coneixement intern”
3.
Lenta recuperació de Jesús (40 dies). Vers el “coneixement
intern”
La
lectura d’avui dels Fets dels Apòstols és d’un detallisme
magnífic, que val la pena de llegir a poc a poc. Testimonia que
costa molt veure la divinitat del Ressuscitat rere la feblesa de la
humanitat: és un llarg procés acompanyat per Jesús que dura 40
dies. I fins al darrer dia no comprendran. Just quan ja no estigui
amb ells, arrabassat per un núvol, aleshores l’adoraran, com
contempla poèticament el relat.
Ara
saben dir: Ah! aquell home-home, era Déu! Per tant Déu és feble,
contingent, es cansa, té una mare, plora, sua sang, mor amb un crit
a la creu. És un més dels humans que tenen fam, neixen en una cova,
són immigrants a Egipte, desplaçats, són a la masmorra del palau
dels Pilats de torn.
Quaranta
dies en que Jesús, el catequista, els fa comprendre que “el
crucificat és el ressuscitat” i que per tant, “el ressuscitat és
el crucificat”.
4.
La fe que els és donada en els Quaranta dies
Concretem
només tres punts.
És
la descoberta d’un altre Déu, un Déu feble, solidari dels nostres
fracassos, un Déu crucificat, un Salvador crucificat
No
s’ha de mirar enlaire per a trobar Déu, sinó a la terra. Aquesta
és la darrera reflexió que els és feta per àngels, al final del
relat, quan el Senyor ja no hi és.
Un
cop que han copsat això, Jesús ja pot desaparèixer, com a Emaús.
No el necessiten a fora, el tenen al cor. Aviat l’Esperit Sant els
acabarà de donar “coneixement intern” que els faci ser nous
“crist”, cristians. I repetiran el que feia Jesús en favor de
tothom.
LA
BENEDICCIÓ DE JESÚS
Són
els darrers moments de Jesús amb els seus. Tot seguit
els deixarà per a entrar en el misteri del Pare. Ja no els
podrà acompanyar pels camins del món com ha fet per
Galilea. La seva presència no la podrà substituir ningú.
Jesús
sols pensa en que l'anunci del perdó i la misericòrdia
de Déu arribi a tots els pobles. Que tots escoltin la
seva crida a la conversió. Ningú s'ha de sentir perdut.
Ningú ha de viure sense esperança. Tots han de saber que
Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi.
¿ Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova ?
Segons
el relat de Lluc, Jesús no pensa en sacerdots ni bisbes.
Tampoc pensa en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra
“testimonis”. Això és el primer: “vosaltres
sou testimonis d'aquestes coses”. Seràn els
testimonis de Jesús els que comunicaran la seva experiència
d'un Déu bo i contagiaran son estil de vida treballant
per un món més humà.
Però
Jesús els coneix bé. Són dèbils i covards. ¿ On
trobaran l'audàcia per a ser testimonis d'algú que ha estat
crucificat pel representant de l'Imperi i els dirigents
del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo vos
enviaré el que el Pare ha promès”. No els
mancarà la “força de dalt”. L'Esperit de
Déu els defensarà.
Per
a expressar el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu
la partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna
al Pare elevant les mans i beneint els deixebles. Son
darrer gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu
i sobre el món davalla la seva benedicció.
Els
cristians hem oblidat que som portadors de la benedicció
de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la
Bondat de Déu. Matenir viva l'esperança. No rendir-nos
davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït”
no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.
També
avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el
bé. És possible treballar per un món més humà i un
estil de vida més sà. Podem ser més solidaris i manco
egoistes, Més austers i manco esclaus dels diners. La
mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una
societat no tan corrupta.
En
l'Església de Jesús hem oblidat que el primer és
promoure un “pastoral de la bondat”. Ens hem
de sentir testimonis i profetes d'aquest Jesús que passà
sa vida sembrant gests i paraules de bondat. Així desvetllà
en les gents de Galilea l'esperança en un Déu
Salvador. Jesús és una benedicció i la gent ho ha de
conéixer.
Segons
el relat de Lluc, Jesús torna a son Pare “beneint”
els
seus deixebles. És son darrer gest. Jesús deixa la seva
benedicció.
Els deixebles responen al gest de Jesús anant al temple
plens d'alegria. I allí “beneïen”
a Déu.
La
benedicció és una pràctica arrelada en quasi totes les
cultures com el desig més gran que podem desvetllar en
nosaltres. El judaïsme, l'islam i el cristianisme sempre han
donat importància a la benedicció. I, malgrat en nostre
temps resti com un ritual quasi en desús, molts subratllen son
contingut i la necessitat de recobrar-la.
Beneir
és, abans que res, desitjar el bé a les persones que
trobem pel camí. Voler bé de manera incondicional i sens
reserva. Voler la salut, el benestar, l'alegria..., tot el
que pot ajudar a viure amb dignitat. Quan més desitgem i
afirmem el bé per a tots, més possible és llur
manifestació.
Beneir
és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor
a la vida i a les persones. El que beneeix elimina de
son cor altres actituds poc sanes com agressivitat, por,
hostilitat o indiferència. No és possible beneir i, al
mateix temps, viure condemnant, rebutjant, odiant
Beneir
és desitjar a algú el bé des del més pregon de
nostre ser, malgrat no som mai nosaltres la font de la
benedicció, sinó testimonis i portadors. Qui beneix evoca,
desitja i denana la presència bondadosa del Creador, font
de tot bé. Per això, sols es pot beneir en actitud
gojosa i agraïda a Déu.
La
benedicció fa bé a qui la rep i a qui la dóna i
practica. Qui beneeix a altres es beneeix a ell mateix. La
benedicció ressona dins son interior com una pregària
silenciosa que transforma son cor,
i el fa més bo i noble. Ningú pot sentir-se bé amb
ell mateix mentre maleeixi a algú en el fons del ser.
La
festa de l'Ascensió és una invitació a ser portadors
i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.
Entre
els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural. És
una de les dades més característiques de la societat moderna.
Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil
trossos. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionament,
d’idees i de valors i contravalors.
Aquest
pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la
nostra cultura. Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de
cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que
pensa. De fet, no són pas pocs els que estan caient en un
relativisme total.
Tot
és el mateix.
Ja
no existeix ni veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, res no és
bo ni dolent. Es
viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li
ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a
situacions realment decadents. Es defensen les creences més rares
sense un mínim d’esforç racional. Es pretén resoldre, amb quatre
tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana. La barbàrie
s’està apoderant de la cultura.
La
pregunta a fer és inevitable: es pot qualificar de progrés tot
això?
¿És
bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol
idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta
de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?
El
cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca
responsable i compartida. Hem de seguir buscant la veritat última de
l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament
a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions
ideològiques.
El
cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.
Per
què? No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure
honestament un servei públic. Ni és el mateix, cridar a favor del
terrorisme, que defensar els drets de cada persona. Ni és el mateix
avortar, que afavorir la vida. Ni és el mateix que fer l’amor de
qualsevol manera, que estimar l’altre de debò. No és el mateix
ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.
El
primer és dolent i perjudica les persones. El segon, està carregat
de promeses d’esperança. També enmig de l’actual pluralisme
segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima
guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”
“L'Esperit
Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot
el que us he dit i us ho farà entendre”.
Aquesta és la promesa de Jesús. De l'Esperit no cal
parlar-ne molt. Millor és desitjar-lo, esperar-lo en
pregària, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i menar
per Ell.
Veniu
Esperit Sant. Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba
sembrant mort, nostros esforços per trobar la felicitat
acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Veniu
Esperit Sant. Sense Tu, nostre “progrés” no ens mena a
una vida més digna, noble i gojosa. Sense Tu. No hi
haurà un “poble unit” sinó un poble vençut per
divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, dividirem i
separarem: Nort i Sud, occident i orient, primer món i
tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i
dones. Recorde'ns que venim tots d'un mateix Pare i tots
estem cridats a la comunió gojosa i feliç en Ell.
Renova
nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar
aquesta terra que ens has regalat com a casa comú
entranyable on pot créixer la família humana. Sense Tu, ens la
disputem agressivament, cerquem cadascú nostra “propietat
privada” i la fem cada cop més inhòspita o inhabitable.
Veniu
Esperit Sant. Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem
llenguatges diferents. Si la teva llei interior d'Amor no
ens habita, seguirem l'escalada de violència absurda i sense
sortida.
Veniu
Esperit Sant i ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i
força, nostra litúrgia és rutina, nostre culte ritu
legalista, nostra pregària xerradissa.
Veniu
Esperit Sant i ensenya'ns a creure. Sense ton alè,
nostra fe és ideologia de dretes o d'esquerres, nostra
religió “un trist seguro de vida eterna” Recorda'ns tot
el que ens ha dit Jesús. Conduï-nos a l'evangeli.
Veniu
a mantenir dins l'Església l'esforç de conversió. Sense
ton impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució,
cansamenrt o desil·lusió
Veniu
a alegrar nostre món tan ombriu. Ajuda'ns a imaginar-lo
millor i més humà. Obre'ns a jun futur més fratern, net
i dolidari. Entra fins al fons de nostres ànimes. Mira el
buit de l'home si Tu manques per dintre. Mira el poder
del pecat quan Tu no envies ton alè.
Veniu
Senyor i dador de vida. Poseu en els homes goig, força
i consol, en les grans i petites decisions, en les pors,
lluites, esperances i temors.
Veniu
Esperit Sant i ensenyeu-nos a creure en Vós com a
tendresa i proximitat personal de Déu, com a força i
com a gràcia que pot conquistar nostre interior i donar
vida a nostra vida.
