Però
Déu li digué: -Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida,
i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui
reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
18º
diumenge del Temps ordinari (C)
EVANGELI
Tot
això que volies guardar-te, ¿de qui serà?
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 12,13-21
Paràbola
del ric insensat
13Llavors
un d'entre la gent digué a Jesús:
--Mestre,
ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.
14
Ell li respongué:
--Home,
¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?
15
Llavors digué a la gent:
--Estigueu
alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi
en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.
16
I els explicà una paràbola:
--A
un home ric, la terra li va donar molt.17 Ell
pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?"18
I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els
meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu
gra i els meus béns, 19 i em diré a mi
mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja,
beu i diverteix-te."
20
»Però Déu li digué:
»--Insensat!
Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has
acumulat, de qui serà?
21»Així
passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric
davant de Déu.
Paraula
de Déu.
DESEMMASCARAR
L'INSENSATESA-
Neci…Així
passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix.
El
protagonista de la paràbola del “ric insensat” és
un terratinent d'aquells que Jesús va conéixer a Galilea.
Homes poderosos que explotaven els camperols, pensant només
en augmentar ses riqueses. La gent els temia i envejava:
eren els afavorits. Per a Jesús, són els insensats.
Sorprès
per una collita abundant que desborda les expectatives, el
ric propietari reflexiona: “¿Què faré ?.”
Parla amb ell mateix. A l'horitzó so sembla haver-hi ningú
més. No hi ha dona, amics ni veïnats. No pensa amb els
camperols que treballen les seves terres. Només es preocupa
del seu benestar i la seva riquesa: la meva collita, els
meus graners, els meus bens, la meva vida...
El
ric no se n'adona de que viu tancat dins ell mateix,
presoner d'un lògica que el deshumanitza i lleva de tota
dignitat. Només viu per a acumular, emmagatzemar i augmentar
son benestar material: “Tiraré
a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré
tot el meu gra i els meus béns,
i em diré a
mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa,
menja, beu i diverteix-te."
De
cop, Jesús fa intervenir el mateix Déu. Un crit irromp
els somnis i il·lusions del ric: »--Insensat!
Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has
acumulat, de qui serà?” Aquesta és la
sentència de Déu: la vida del ric és un fracàs i una
insensatesa.
Engrandeix
els graners, preò no eixamplar l'horitzó de la vida. Fer
créixer la riquesa, però empobreix i fa més petita la
vida. Acunula bens, però no conéix l'amistat, l'amor
generós, l'alegria, la solidaritat. No sap donar ni
compartir, només acaparar. ¿Què hi d'humà en aquesta
vida?
Ldes
crisis econòmiques que sofrim són “crisis d'ambició”:
les països rics, els poderosos de la terra... volen viure
part damunt les possibilitats, somnien aculmuar benestar
sense límits i obliden els que s'enfonsen en la pobresa i
la fam. Però, la seguretat tomba per avall...
“Signe
dels temps” que cal llegir a la llum de
l'Evangeli. Escoltar la veu la veu de Déu en el fons de
nostra consciència: “Basta ja de tanta insensatesa
i insolidaritat cruel”. Cal canviar nostre estil de
vida i lluitar per un canvi profund: viure de manera més
austera; compartir més nostre benestar...
De
la lectura de l'evangeli d'avui, no n'hem de treure pas la conclusió
que hem de menysprear els béns materials, sinó únicament que hem
de saber situar-los al seu lloc. És a dir, que no ens hem de deixar
esclavitzar per ells. No se'ns convida, evidentment, a negligir el
treball per a millorar el benestar de les nostres famílies. Però
sí se'ns demana que no donem valor prioritari a les coses
materials, perquè n'hi ha d'altres de més importants.
Quin és
el meu ideal en la vida? Guanyar diners per damunt de tot?
Cal
reconèixer que seria un ideal ben curt. No hi ha persona més
pobra, fins i tot a nivell purament humà, que aquella que només té
diners, riqueses materials. Encara que siguin moltes.
2.
Jesús vol que entenguem que la recerca dels béns materials no pot
constituir la nostra principal preocupació, ni el motiu prioritari
dels nostres esforços. Per unes raons molt clares. Unes raons que
també corrobora l'experiència perquè aquesta orientació de la
vida, porta a la més gran decepció i perquè no porta la
felicitat.
Tots
busquem ser feliços: és una tendència que Déu ha posat en
nosaltres. Per això, el motiu conscient o inconscient de les les
nostres actuacions és sempre la felicitat: mediata o immediata; a
curt termini o a llarg termini. Però, en el fons, sempre la
busquem.
Però
no tothom encerta el camí que hi porta. Hi ha persones que creuen
que si aconseguissin determinat càrrec, o si traguessin uns
"millonets" a la loteria, o si els somrigués l'èxit
somiat, llavors sí que serien feliços.
Però, si ara que no
tenen això, no ho són, ben segur que tampoc no ho serien si ho
obtinguessin. Cal tenir les idees clares si no volem ser víctimes
d'enganys i desercions.
La
felicitat no es troba fora de nosaltres. La felicitat brolla de dins
del cor. És conseqüència de saber descobrir que estem plens per
dins, perquè hi portem l'Esperit de Déu, la nostra major riquesa.
És
prendre consciència que allò que omple i fa feliç és deixar-se
guiar per aquest Esperit que ens impulsa a estimar i respectar els
altres.
Qui viu amb aquesta convicció troba sentit a qualsevol
situació que li toqui de viure. No perd mai la pau interior i té
coratge per tirar endavant.
3. No sempre ens resulta fàcil
entendre-ho així. Potser per això, perquè en prenguem consciència
clara, Jesús a l'evangeli d'avui fa una afirmació molt forta. Ens
diu que aquell que va darrere dels diners s'equivoca. No en un
aspecte més o menys important de la vida, sinó que s'equivoca del
tot: que no sap què vol dir viure. És molt fort això! Ens hauria
de fer reflexionar.
És signe de saviesa saber distingir els
valors importants dels que no ho són. El diner té la seva funció.
Però en la vida hi ha valros millors: l'amistat, la vida de
família, la cultura, la salut, l'art, la pau, la solidaritat, la fe
...
Hi ha persones que, potser sí que guanyen molts diners, però
que mai no troben temps per somriure, per dialogar amb la parella,
per jugar amb els fills, per xerrar amb els amics, per fruir de la
natura, per interessar-se pels altres, per contribuir a millorar el
seu entorn...
D'això
se'n pot dir viure? D'això se'n pot dir sana fuïció de la vida?
Aquesta mena de persones només passen pel costat de la vida, però
no hi entren a fons: no la viuen. Quan se n'adonen, ja se'ls ha
escapat.
4. I, sobretot hi ha els valors espirituals. Val la
pena que fem cas d'allò que ens ha dit St Pau a la segona lectura
"cerqueu allò que és de dalt", "estimeu allò que
és de dalt". Hem de saber valorar la Paraula de Déu i la
pregària, que porten pau i serenor als nostres cors. Hem de valorar
l'eucaristia que ens dóna força i ens agermana fent-nos més
solidaris.
Hem de cercar i estimar allò que Jesús ens ha
ensenyat: saber compartir, saber donar la mà, esforçar-se per fer
la vida amable a les persones que ens envolten, saber perdonar,
posar la nostra confiança en el Senyor... Aquesta és l'única
riquesa valuosa, l'única que val la pena acumular, l'única que ens
emportarem a l'altra vida.
I
també l'única que, ja ara, porta pau i esperança als nostres
cors.
Reflexionem-hi.
CONTRA
LA INSENSATESA
Coneixem
la situació social i econòmica que Jesús va viure a
Galilea els anys trenta. Mentre a les ciutats de Séforis i
Tiberíades creixia la riquesa, als poblets augmentava la
fam i la misèria. Els camperols romanien sense terres i
els terratinents cosntruïen sitges i graners cada
cop més grans.
A
un petit relat, conservat per Lluc, Jesús revela el que
pensa d'aqueixa situació tan contrària al projecte volgut
per Déu, d'un món més humà per a tots. No narra aquesta
paràbola per a denunciar els abusos i atropells que
comenten els terratinents, sinó per desemmascarar la
insensatesa en que estan instal·lats.
Un
ric terratinent té una gran collita. No sap com gestionar
tanta abundància. “¿Què faré?”. Monòleg
que desvetlla la lògica insensatesa dels poderosos que només
viuen per a acaparar riquesa i benestar, excloent del seu
horitzó els necessitats.
El
ric de la paràbola planifica la seva vida i agafa
decisions. Desferà els graners vells i en construirà de
més grans. Emmagatzemarà allà tota la collita. Pot
acumular bens per a molts anys. En endavant, només viurà
per al plaer: “reposa,
menja, beu i diverteix-te." De forma
inesperada, Déu romp sos projectes: “Insensat!
Aquesta mateixa nit
et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?”.
Aqueix
home redueix l'existència a disfrutar de l'abundància dels
seus bens. En el centre de sa vida hi ha només ell i
el seu benestar. Déu és absent. Els jornalers que
treballen les seves terres no existeixen. Les famílies dels
poblets que lluiten contra la fam no compten. El judici
de Déu és rotund: aqueixa vida sols és necedat i
insensatesa.
Ara,
augmenta de manera alarmant la desigualdat. Aquest és el
fet més ombriu i inhumà: “els rics, sobre tot els
més rics, es fan més rics, mentre els pobres, sobre tot
els més pobres, es fan més pobres” (Zygmunt Bauman).
Això
no és normal. És, senzillament, la darrera conseqüència
de l'insensatesa més greu que comentem els humans:
substituir la cooperació amistosa, la solidaritat i la
recerca del bé comú de la Humanitat per la competició,
la rivalitat i l'acaparement de bens en mans dels més
poderosos del Planeta.
Des
de l'Església de Jesús, present en tota la Terra, cal
escoltar el clam dels seus seguidors contra tanta
insensatesa, i la reacció contra el model que guia avui la
història humana.
NECIS
Neci…
Així passa amb tothom qui reuneix tresors..
Tret
de la predicació de Jesús és, tal volta, la lucidesa
amb la qual desemmascara el poder alienant i deshumanitzador
que amaguen les riqueses.
La
visió de Jesús no és de moralista que es preocupa de
com adquirim nostres bens i com els usem. El risc del qui
viu fruint de ses riqueses és oblidar la seva condició
de fill de Déu Pare i de germà de tots els homes.
Aquí
el crit d'alerta de Jesús: “No podeu servir a Déu
i als diners”. No es pot ser fidel a
Déu Pare, que cerca la justícia, la solidaritat i la
fraternitat de tots els homes, i viure pendent dels bens i
riqueses.
Els
diners poden donar poder, fama, prestigi, seguretat, benestar...
però, en la mesura que esclavitzen la persona, la tanquen
a Déu Pare, la fan oblidar la seva condició d'home i
germà, i la porten a rompre la solidaritat amb els
altres. Déu no pot regnar en la vida d'un home dominat
pels diners.
L'arrel
profunda està en que les riqueses desperten en nosaltres
la necessitat insaciable de tenir sempre més. Aleshores
creix en la persona la necessitat d'acumular, capitalitzar i
posseir sempre més i més.
Jesús
considera com a vertadera locura, insensatesa i alienació
la vida de tots aquells terratinens de Palestina, obsessionats
per emmagatzemar les collites en graners cada cop més
grossos. És una vertadera idiotesa consagrar energies,
imaginació, temps i esforços per adquirir i conservar
nostres pròpies riqueses.
Quan,
al final de la vida, Déu s'acosta al ric per a recollir
sa vida es mostra que l'ha feta malbé. Li manca
contingut i valor: “Neci...Així passa amb tothom que
reuneix tresors per a ell mateixi i no es fa ric als ulls
de Déu...”
Un
dia el pensament cristià descobrirà amb claretat la
profunda contradicció que hi ha entre l'esperit que anima
el capitalisme i l'esperit que anima el projecte de vida
volgut per Jesús.
DE
MANERA INTEL·LIGENT
Neci.
”Reposa,
menja, beu i diverteix-te.":
aquesta consigna de l'home ric de la paràbola
evangèlica no és nova. Ha estat l'ideal de molts
sempre, però avui es viu a gran escala i baix una
pressió social forta que fa difícil cultivar un estil
de vida més sobri i sa.
La
societat moderna ha institucionalitzat el consum: tot
s'orienta a disfrutar de productes, serveis i experiències
sempre noves. La consigna del benestar és clara: “dona't
bona vida”. A través de marques i models d'objectes
se'ns ofereix joventut, elegància, seguretat, feminitat o
virilitat, naturalitat, poder, vitalitat. Cal nodrir la vida
en el consum.
Factor
decisiu en la societat és la moda. Sempre hi ha
hagut en la història dels pobles corrents i gusts
fluctuants. La novetat és “l'imperi de la moda”
que s'ha convertit en guia principal de la societat
moderna. Ja no són les religions ni les ideologies les
que orienten els comportaments. La publicitat i la seducció
de la moda substitueixen l'Església, la família o
l'escola. És la moda la que ensenya a viure i satisfer
les ”necessitats artificials” del moment.
Un
altre tret que marca l'estil modern de vida és la
seducció dels sentits i la cura de l'extern. Cal atendre
el cos, la “línea”, el pes, la gimnàsia i les
“revisions”; cal aprendre teràpies i remeis nous; cal
seguir els programes dels consells mèdics i culinaris. Cal
aprfendre a “sentir-se bé” amb un mateix i amb
els altres; cal saber moure's de manera hàbil en el
“sexe”: conéixer totes les formes possibles de
disfrut, goig i experiències noves.
Error
seria “satanitzar” aquesta societat que ofereix
tantes possibilitats per les diverses dimensions de l'esser
humà i per a desnvolupar una vida integral i integradora.
Però també és error deixar-se dur frivolament per
qualsevol moda o reclam i reduir l'existència a un mer
benestar material. La paràbola evangèlica convida a
descobrir l'insensatesa que s'amaga en aquest plantejament de
la vida.
Per
encertar en la vida no és suficient passar-s'ho bé.
L'esser humà no és només un animal famolenc de plaer
i benestar. Està fet també per a cultivar l'esperit,
conéixer l'amistat i la tendresa, experimentar el misteri
del transcendent, agrair la vida, viure la solidaritat. És
inútil queixar-se de la societat actual. L'important és
acturar de manera intel·ligent.
VIURE
MOTIVATS
Guardeu-vos
de la cobdícia.
Les
investigacions al voltant de la motivació subratllen cada
cop més la seva importància. No basta que l'individu
posseeixi una personalitat brillant o qualitats admirables.
Només la persona motivada arribarà més lluny i creixerà
de manera creativa.
Tots
actuem dins la vida “motivats” de qualque
manera per uns onjectius o una meta. A voltes són
motivacions clares, ben conegudes per nosaltres. Altres, poden
estar amagades i romandre inclús emmascarades. A voltes
són conviccions arrelades en el més profund del nostre
esser. Altres, són “motivacions manllevades” que
ens porten a actuar gregàriament imitant els altres.
Per
tot això, és important fer-se preguntes: “¿per
què faig això ?”, “¿per què vaig així?”,
¿ perquè visc d'aqueixa manera?”, “¿què
busco amb això?”. La motivació que s'amaga darrera
aquestes preguntes és la que, de fet, ens configura
durant els anys.
Una
motivació sana manté viva la persona, la fa créixer,
alimenta la creativitat. A banda, estar motivat vol dir
viure amb esperança. La motivació deteriora la depressió.
Sense motivació es viu sense il·lusió; la persona tomba
en la tristor, el tedi i la fosca.
En
la vivència de la fe religiosa és també important la
motivació. Quan es viu amb “motivacions
manllevades” perquè manca una
experiència personal de Déu o només es coneix son amor
“de nom”,
és fàcil que la religió torni un comportament extern
que es viu sense il·lusió i que es pot apagar qualsevol
dia.
La
paràbola del “ric insensat” descriu la
vida d'un home motivada només per un objectiu: guanyar i
fer-se ric; i, a partir d'aquí, “menjar, beure i
bona vida”, ¿ No és aqueixa la motivació secreta
de moltes vides, mancades de qualsevol noble ideal? Vides
esmarçades en guanyar diners, alienes al Déu de l'amor.
Jesús diu que són vides “nècies”.
¿DE
QUÈ SERVEIX?
Neci.
Estesa
està la convicció de que important per a viure intensament
és “obtenir-ho tot i ara mateix”.
Una educació permisiva, una manca d'auto-disciplina, un
ambient social carregat d'estímuls que empenyen a guanyar,
fruir, gastar i gaudir, la por a no viure al límit , el
desig de no semblar fracassat o reprimit... porta a un
estil de vida en el qual la renúncia no hi cap..
Tanmateix,
no pocs comencen a constatar que aqueix no és el camí
encertat per a viure en plenitud. Quan satisfem nostres
desitjos de manera immediata, no creixem interiorment. La
persona no encerta a assaborir la satisfacció assolida.
L'esperit no s'aquieta. Sorgeix sempre un nou desig més
apremiant i excitant que l'anterior.
Es
viu en tensió, no s'assacien apetencies i ambicions
noves. L'existència es torna una carrera en la qual
l'únic que omple és tenir sempre més i gaudir amb
intensitat més grossa. Però, assolida la satisfacció
torna el buit, el decaïment o el tedi. I torna a començar
“agafats
en una trampa que no acaba”.
Tal volta aqueixa experiència pugui ajudar a entendre
millor les paraules de Jesús: ”¿
De què li serveix a l'home guanyar tot el món si perd la
seva ànima? ¿ O què podria donar per a recobrar-la?”.
Volguem no volguem,
l'esser humà no està fet per romandre assaciat amb
qualsevol cosa. L'home madura i creix com a persona
quan sap renunciar a la satisfacció immediata i
capritxosa dels desitjos en nom de la llibertat, uns
valors i una plenitud de vida mes noble i més
digna.
QUELCOM
MÉS QUE UN SISTEMA
Això
que volies guardar, ¿de qui serà?...
S'ha
dit que “tots els homes som espontàniament
capitalistes”. Cert és que les ganes de posseir sense
límits no són exclusives d'una època ni d'un sitema
social. El sistema capitalista desenvolupa aquesta tendència
innoble de l'home i no la combat i no afavoreix una
convivència més solidària i fraterna.
Ho
vegem cada dia. El mòbil que guia l'empresa capitalista és
crear la major diferència possible entre el preu de venda
del producte i el preu de cost de producció.
Aquest
mòbil guia la conducta de quasi tota la societat. El
màxim benfici possible i l'acumulació indefinida de
riquesa és quelcom acceptat per la majoria dels cristians
com a principi indiscutible que orienta el comportament
pràctic en la vida de cada dia.
A
banda, el capitalisme, lluny de promoure la comunió i la
solidaritat, afavoreix la dominació d'uns damunt els altres
i tendeix a crear i reforçar la lluita de classes.
Aquest
mateix esperit el podem observar ja en molt
“treballadors” que ingressen cada mes com avantajats
capitalistes.
El
replegament egoista sobre els propis bens, el consum
indiscriminat i sense límits, la lluita implacable per el
propi benestar, l'oblit sistemàtic de les víctimes més
afectades per la crisi, són signes d'una posició
“capitalista” per moltes confessions de “socialisme”
que poguem fer amb els llavis.
“L'home
occidental s'ha fet materialista fins en el pensament, en
una sobrevaloració morbosa dels diners i la propietat, del
poder i la riquesa” (Ph. Bosmans),
Nostra
equivocació. Ho cridà Jesús. És una necedat viure i
tenir com a únic horitzò “uns graners plens on
seguir emmagatzemant nostres collites” és
signe de pobresa interior.
Malgrat
no ho creguem, els diners poden empobrir. Viure acumulant, pot
ser la fi de tot goig humà, de tota alegria de viure, la
fi de tot vertader.
