El
pobre Llàtzer – pobre i malalt – està allà mateix, morint-se
de gana, al costat de la porta, però el ric evita tot contacte i
relació i segueix vivint esplèndidament, totalment desinteressat
del sofriment del pobre.
A
qui interessen els pobres? Els pobres no interessen a ningú. No
entren en la llista de reivindicacions de cap grup polític o de cap
col·lectiu social important. Són els últims de la nostra societat:
els més refusats, els més marginats, els insignificants. Molts
estan a les presons i centres penitenciaris. Però, nosaltres,
catòlics de tota la vida, preferim ignorar-los. Molts d’ells
arrosseguen unes històries tristes, penoses, desgraciades. Molts no
han conegut ni l’escalfor d’una llar ni la seguretat d’un
treball. Emmerdats en la droga, l’alcohol i la delinqüència, avui
es troben atrapats en un procés d’autodestrucció que no sembla
tenir cap sortida. És difícil oblidar les seves fesomies
deteriorades per la malaltia i l’aïllament. Ningú no els espera a
la sortida d’enlloc.
Desarrelats.
Temorencs.
Privats
de verdadera llibertat.
Sense
relacions gratificants i sense futur, inclús els més forts
s’enfonsen en la depressió i la desesperança. I, no pocs, acaben
en el suïcidi.
Però,
per què ha de ser així? És això el que una societat progressista
sap oferir a aquestes persones sense engrescadores oportunitats ni
atractiu futur?
La
Llei General Penitenciària estableix que l’objectiu de les presons
és la reeducació i la reinserció social dels sentenciats.
Però
tothom sap que la presó no rehabilita sinó que empitjora el
presoner.
Si
això és així des de fa segles, per què no s’estudia la situació
a fons? Per què la classe política no urgeix la Reforma
penitenciària? La veritat és que no ens preocupa gens ni mica el
sofriment i la destrucció d’aquestes persones. Per a la majoria,
aquests són els dolents, doncs... que paguin i purguin.
El
gest inhumà del ric descrit per Jesús és la seva absoluta
indiferència davant del sofriment del pobre Llàtzer, desvalgut i
abandonat. Aquesta paràbola retrata la poca o nul·la humanitat
d’aquesta societat nostra que pretén progressar i assolir el màxim
benestar tot oblidant o passant de llarg davant del sofriment dels
més dèbils i desafortunats.
Preguntem-nos:
què podem fer per humanitzar-nos? què puc fer jo? què potsfer
tu? què podem fer nosaltres? Hi ha una clau a l’abast de tothom.
Quina és aquesta clau?
Hi
havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava
cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava
ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer
la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot
venien els gossos a llepar-li les nafres.
DOMINGO XXVI (Power-Point) 26º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Lluc
16, 19-31
Paràbola
del ric i Llàtzer
19
»Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli
i celebrava cada dia festes esplèndides. 20 Un
pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot
el cos nafrat, 21 esperant de satisfer
la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot
venien els gossos a llepar-li les nafres.
22
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat
d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
23
»Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els
ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24
Llavors va exclamar:
»--Abraham,
pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua
la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo
terriblement enmig d'aquestes flames.
25
»Abraham li respongué:
»--Fill,
recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que
Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i
tu, en canvi, sofriments. 26 A més,
entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que
ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a
vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.
27
»El ric va insistir:
»--Llavors,
pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, 28
on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi,
perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.
29
»Abraham li respongué:
»--Ja
tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.
30
»El ric insistí encara:
»--No,
pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a
trobar-los, sí que es convertiran.
31
»Abraham li digué:
»--Si
no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap
mort que ressusciti.
Paraula
de Déu.
NO
IGNORAR EL QUE SOFREIX
Estava
estirat al portal.
El
contrast entre els dos protagonistes de la paràbola és
tràgic. El ric vesteix de porpra i llí. Tot luxe i
ostentació. Sols pensa en “celebrar
cada dia festes
esplèndides”.
Aquest ric no té nom ja que no té identitat. No és
ningú. Sa vida buida de compassió és un fracàs. No pot
viure sense banquetejar.
Tirat
al portal de la mansió jeu un captaire famejant, tot el
cos nafrat. Ningú li ajuda. Només uns cans s'acosten a
llepar les úlceres. No té res, però té un nom portador
d'esperança. S'anomena “Llàtzer”
o “Eliezer”
que vol dir “Mon
Déu m'ajuda”.
La
seva sort canvia en el moment de la mort. El
ric és enterrat, amb solemnitat, però és portat al
“Hades”
o “regne
dels morts”.
Llàtzer també mor. No es diu res del ritu funerari, però
“els àngels
el porten al si d'Abraham”.
Amb imatges populars del seu temps, Jesús recorda que
Déu té la darrera
paraula
sobre rics i pobres.
Al
ric no se'l jutja per explotador. No és un “impiu”
de l'Aliança. Simplement ha fruit de sa riquesa ignorant
el pobre. El tenia a la vora, però no l'ha vist. Estava
al portal de al mansió, però no s'acostava a ell. L'ha
exclós de sa vida. El seu pecat és la indiferència.
Dins
nostra societat creix l'apatia o manca de sensibilitat
devant el sofriment alié. Evitem el contacte directe amb
les persones que sofreixen. A poc a poc, ens fem incapaços
per a percebre l'aflicció.
La
presència d'un nin captaire en nostre camí ens enutja.
L'encontre amb un amic, malalt termkinal, ens torba. No
sabem què fer ni què dir. És millor agafar distància.
Tornar a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar.
Si
el sofriment es dóna lluny és més fàcil. Hem après a
reduir la fam, la misèria o la malaltia a dades, números
i estadístiques que ens informen de la realitat sense
tocar-nos el cor. Sabem també contemplar sofriments
horribles en el televisor, però “per la pantalla”
el sofriment sempre és més irreal i manco terrible. Quan
el sofriment afecta a algú més pròxim a nosaltres, ens
esforcem per anestesiar el nostre cor.
El
seguidor de Jesús és sensible al sofriment dels que troba
pel camí. S'acosta al necessitat i, si pot, alleureix la
situació.
L'evangeli
d'avui acaba amb unes paraules que conviden a una reflexió
seriosa. Diu: "Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni
que ressucités, algú d'entre els morts no es deixarien
convèncer".
És
ben clara l'ensenyança: allò que té més força per
convertir-nos i ajudar-nos a encertar en el camí de la vida, és
la Paraula que trobem a les Escriptures.
Aquell
que no faci cas de les Escriptures, res ni ningú serà capaç de
convèncer-lo: ni que ressucités algú d'entre els morts. És molt
fort això.
2. Nosaltres, cada diumenge, escoltem les
Escriptures. I el lector acaba dient "Paraula de Déu" (
o "Paraula del Senyor", que és el mateix). I nosaltres
responem "Us lloem Senyor".
Amb
aquesta resposta desitgem mostrar-li el nostre agraïment perquè
ens ha volgut parlar d'una forma amigable, clara i comprensible per
a nosaltres. Però, evidentment, no n'hi ha prou de dir
"Us lloem, Senyor", sinó que cal que ens preguntem si
aquesta Paraula de Déu ens fa reaccionar o ens deixa indiferents.
Com
escolto la paraula de Déu a l'eucaristia de cada diumenge? Aquesta
és la pregunta que avui ens hem de fer amb tota sinceritat. Seria
molt positiu que ara, que comencem un nou curs, prenguéssim el
compromís d'arribar sempre uns minuts abans de començar
l'eucaristia, per tal d'asserenar el nostre esperit i fer silenci
interior. Sense aquest silenci interior, difícilment
podrà entrar dins nostre la força renovadora de la Paraula de
Déu. I si no entra aquesta Paraula, no hi haurà res que em pugui
fer canviar. Ni que vingués algú de l'altra vida. Ens ho ha dit
Jesús que és la veritat que no enganya. I això és molt
seriós.
3. Hi ha encara una altra ensenyança que
podem treure de la paràbola que hem escoltat.
Fixem-nos
que aquell home ric no fa cap mal al pobre Llàtzer: senzillament
l'ignora. Però el Senyor el condemna precisament per això: perquè
se'n despreocupa, perquè no ha fet res per ajudar-lo. Queda
molt clar, pel desenllaç de la paràbola, que Déu no vol de cap
manera que uns tinguin de tot i d'altres els manqui el que és
estrictament necessari per a viure.
Aquesta
situació és fruit de l'egoisme humà i no pas de la voluntat de
Déu. Però això, no sols passava en temps de Jesús, sinó que
també segueix passant ara. I d'aquesta situació, d'alguna manera,
tots ens n'hauríem de sentir responsables.
4.
Acabem, doncs, amb uns interrogants que cadascú es pot respondre
sincerament davant de Déu, l'autor de la paràbola.
Des
de la meva situació concreta, què faig per aconseguir que el món,
la societat, vagin canviant cap a una major solidaritat? Què en
faig del meu temps? No en podria dedicar una part al servei dels
altres? I què en faig dels meus recursos econòmics? Dir
senzillament, "Com que m'ho he guanyat, m'ho puc permetre",
no és cap criteri evangèlic. Sobretot ara que hi ha tantes
persones que passen greus necessitats. Només cal fixar-se en les
imatges que sovint veiem a la televisió. Evidentment,
nosaltres no ho podem resoltre tot, però sí podem aportar la
nostra goteta d'aigua.
El
criteri del "tot o res" és un mal criteri, perquè sol
acabar en el "res". És el que acostumem a fer quan els
problemes ens sobrepassen: optem per no fer res. Però aquesta
actitud no ajuda a resoldre les coses. Val més fer allò
que està al nostre abast, encara que sigui poc, i deixar la resta
en mans del Senyor.
Una
bona manera d'ajudar podria ser donar cada mes o cada any, segons
les possibilitats de cada família, una quantitat fixa a una
entitat de confiança: Caritas, Intermón, Mans Unides, Arrels...
No oblidem que donar per amor al Senyor mai no és empobrir-se,
sinó enriquir-se. L'amor generós té valor d'eternitat. És
l'única moneda que val allà. L'evangeli d'avui ens hauria de fer
reflexionar seriosament. Ens hi juguem la vida. Parlem-ho
amb el Senyor.
¿DEUTE
ETERN?
Ningú
li donava...
La
paràbola de Jesús descriu la crueltat d'un ric que
banqueteja esplèndidament cada dia sense fer esment del
pobre Llàtzer que vora ell es mor de fam, i no és una
“exageració oriental”, sinó una cosa que
passa ara en el nostre planeta.
El
deute extern que pesa damunt països pobres és la
manifestació més dramàtica de la impietat des països rics
del Nord amb els que s'enfonsen cada cop més en la
misèria.
La
situació és calamitosa. L'endeutament augmenta, mentre
l'ajuda oficial als països en desenvolupament minva. En 1996,
els països del Sud devien al Nord més de dos bilions de
dòlars, el doble de deu anys abans. La situació d'alguns
països és insostenible, ja que malgrat retallar les despeses
socials (salut, higiene, educació), no poden ni pagar els
interessos del deute contret.
Problema
difícil. Només conscienciar, l'opinió pública
mundial i la pressió sobre els Governs i organismes
financers implicats, podran conduir a la condonació del
deute als països més pobres i a la reducció parcial i
progressiva a la resta.
Campanyes,
iniciatives, plataformes i movilitzacions s'han fet en
diferents punts. Joan
Pau II
feu un crida al començar el nou mil·lenni: «Els
cristians tindran que aixecar la veu en nom dels pobres
del món, indicant el Jubileu com a una ocasió
apropiada... per a reduir i inclús cancel·lar el deute
extern que amenaça greument el futur de moltes nacions”.
Una
gran campanya es posà en marxa l'any dos mil:Caritas,
Mans
Unides, Justícia i Pau, Confer
la
promogueren amb aquestlema:“deute
extern, ¿deute etern? Any 2.000: llibertat per a a mil
milions de persones”.
L'any
2.000 ha quedat en rera, però el deute extern segueix. ¿Què
podem fer? Les possibilitats són diverses: informar-se del
problema, difondre informació, conscienciar els fills o
alumnes, prendre part activa en la recollida de firmes,
manifestacions de recolzament i altres actes de
conscienciar i pressió. És bon gest viure aixecant
nostra veu en favor dels més pobres de la Terra.
CLASSISME
Hi
havia un home ric... i un pobre anomenat Llàtzer.
Jesús
veu amb lucidesa que un obstacle greu perquè es doni entre
el homes una vertadera fraternitat és l'afany de
possessió que s'apodera de l'home.
La
paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense entranyes és
tal volta la que més dramàticament ens descriu la tragèdia
amarga que es repeteix de generació en generació en la
història de la humanitat.
Per
a l'home que no coneix la necessitat, la vida és una
festa gojosa, un esplèndid banquet. Sembla com si la
seguretat econòmica pogués oferir tot el que es necessita:
benestar, poder, tranquil·litat, felicitat.
I,
tanmateix, precisament aqueixa seguretat i goig alegre
dels seus bens és el que deshumanitza profundament el ric
i el fa cec, superficial i inconscientment cruel. Mentre
Llàtzer s'enfonsa en la misèria i experimenta la
indigència humana, el ric viu enganyat en un món
privilegiat de riquesa i poder, oblidat de la seva condició
d'home i germà.
Aquesta
ceguesa cruel és el risc que amenaça sempre a qui
viu sense preocupacions ni cuites econòmiques. No veu els
necessitats. No és capaç de comprendre les angoixes, les
pors, la impotència. No entén que són germans.
Així,
aquest home, preocupat només per gaudir tranquil·lament de
la vida, crea amb son egoisme quasi inconscient, ruptura i
violència. Obre un abisme entre els homes, provoca un
classisme insalvable.
La
paràbola del ric i del pobre és verament significativa.
Ambdós es troben cada dia, però viuen absolutament
allunyats un de l'altre. I és el ric el que crea aqueixa
separació i distància inhumanes. L'abisme que el separa més
allà de la mort no és més que la continuïtat de la
tràgica divisió volguda pel ric en aqueixa terra.
El
pensament de Jesús és clar. El classisme que crea el ric
i l'aïllament en el qual es tanca, l'allunyen per a
sempre de la fraternitat humana. Mai se robaran amb el
Pare aquells que han estat incapaços de descobrir la
responsabilitat devant els germans submisos en la
necessitat.
És
bo que ens demanem si no som tots “classistes”,
preocupats cadascú per defensar de manera egoista el seu petit
món de felicitat, cecs i sords devant les necessitats
dels que són manco privilegiats que nosaltres.
ROMPRE
LA INDIFERÈNCIA
Segons
Lluc, quan Jesús cridà “no podeu servir a Déu i
a les riqueses”, alguns fariseus que
escoltaven i eren amics dels diners “se'n rigueren
d'ell”. Jesús no es fa en rera: En poc temps,
conta una paràbola punyent perquè els que viuen esclaus de
les riqueses obrin els ulls.
Jesús
descriu en poques paraules una situació sagnant. Un home
ric i un captaire pobre, que viuen pròxims l'un de
l'altre, estan separats per l'abisme que hi ha entre la
vida d'opulència del ric i la misèria del pobre.
El
relat descriu dos personatges i destaca un gran contrast
entre ells. El ric vestit de porpra i llí finíssim, el
cos del pobre cobert de nafres. El ric banqueteja tots els
dies, el pobre està tirat al portal, sense poder dur-se'n
a la boca les miques que cauen de la taula del ric. Només
s'acosten els cans a llepar-li les ferides.
No
es parla d'explotacions, maltractes o menyspreus. No ha fet
res mal fet. Tanmateix, la seva vida entera és inhumana, ja
que només viu per al seu propi benestar. El seu cor és
de pedra. Ignora totalment el pobre. El té devant però no
el veu. Està allà mateix, malalt i abandonat, però no
pot travessar la porta per fer-se'n càrrec d'ell.
Jesús
no denuncia només la situació de la Galilea del seu
temps. Sacseja la consciència dels que ens avesem a viure
en l'abundància i tenim vora el portal, a unes hores de
vol, pobles sencers que viuen i moren en la misèria.
És
inhumà tancar-nos en nostra “societat de benestar”
ignorant totalment aqueixa “societat de malestar”.
És cruel seguir nodrint aqueixa “secreta il·lusió
d'innocència” que ens permeti viure amb la consciència
tranquil·la i pensar que la culpa és de tots i de
ningú.
La
primera tasca és rompre la indiferència. No voler
disfrutar d'un benestar buit de compassió. No continuar
aïllant-nos mentalment per a desplaçar la misèria i fam,
que hi ha en el món, a una llunyania abstracta, per a
poder així viure sense sentir cap clamor, gemec o plors.
L' Evangeli
ens pot ajudar a viure vigilants, sense tornar insensibles
als sofriments dels abandonats, sense perdre el sentit de la
responsabilitat fraterna i sense romandre passius quan podem
actuar.
NOSALTRES
SOM L'OBSTACLE
Un
pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu
portal.
La
paràbola sembla narrada a nosaltres. Jesús parla d'un ric
poderós. Els seus vestits de porpra i llí indiquen luxe
i ostentació. La seva vida és una festa contínua. Sens
dubte, pertany a aqueix sector privilegiat que viu a
Tiberíades, Séforis o Jerusalem. Són els que tenen
riqueses, poder i gaudeixen d'una vida fastuosa.
A
prop, estirat vora la porta de la seva mansió està un
pobre. No està cobert de lli ni porpra. Sinó de nafres
repugnants. No sap que és una festa. No li donen ni les
engrunes que tiren de la taula del ric. Només els cans
del carrer s'acosten a llepar les ferides. No té res,
només un nom, Llàtzer
o Eliezer
que vol dir
Mon Déu m'ajuda.
L'escena
és insoportable. El ric ho té tot. No necessita cap
ajuda de Déu. No veu el pobre. Se sent segur. Viu la
inconsciència total. ¿ No ens sembla ? Llàtzer, a banda,
és un exemple de pobresa total: malalt, famolenc, exclòs,
ignorat pel qui el podria ajudar. L'única esperança és
Déu. ¿No se sembla a tants milions d'homes i dones
enfonsats dins la misèria?
La
mirada penetrant de Jesús desemmascara la realitat. Les
classes més poderoses i els estrats més miserables semblen
pertànyer a la mateixa societat però estan separats per
una barrera quasi invisible: aqueixa porta que el ric no
travessarà mai per acostar-se a Llàtzer.
Jesús
no pronuncia cap paraula de condemna. És suficient
desemmascarar la realitat. Déu no pot tolerar que les coses
romanguin així per a sempre. És inevitable el tomb
d'aquesta situació. Aquesta barrera que separa els rics dels
pobres se pot convertir en un abisme no franquejable i
definitiu.
L'obstacle per a fer un món
més just som nosaltres els rics que aixequem barreres cada
cop més segures perquè els pobres no entrin al nostre
país, no arribin a nostres residències, ni toquin a
nostra porta. Feliços els seguidors de Jesús que rompen
barreres, travessen portes, obrien camins i s'acosten als
darrers. Ells alliten el Déu que ajuda als pobres.
ACOSTAR-SE
Un
pobre que es deia Llàtzer.
El
pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de fam “vora
la porta”,
però el ric evita tot contacte i segueix vivint
“esplèndidament”
alié al seu sofriment. No travessa aqueixa “porta”
que l'aproparia al captaire. Al final descobreix horroritzat
que hi ha entre ells un “fossa
immensa”.
Aquesta paràbola és la critica més implacable de Jesús
a la indiferència devant el sofriment dels altres.
Al
costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són
“personatges”
d'una paràbola. Són homes de carn o ossos. Estan aquí
amb ses angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a
nostres cases, caminen pels nostres carrers. ¿Aprenem a
acollir-los o seguim vivint nostre petit benestar,
indiferents al sofriment dels que ens són estranys ?
Aqueixa indiferència sols es dissol fent passes cap a ells.
Tal
volta, podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per
a tractar amb algun d'ells de manera amistosa i disentida,
i conèixer de prop el seu món de problemes i
aspiracions. Descobrir que tots som fills i filles de la
mateixa Terra i del mateix Déu.
Elemental
és no ironitzar sobre les costums i riure-se'n de les
seves creences. Pertanyen al més profund de l'ésser. Molts
d'ells tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la
festa o l'acollida que enriquiria nostra cultura.
Cal
evitar el llenguatge discriminatori per a no menysprear cap
color, raça, creença o cultura. Humanitza convèncer-se
vitalment de la riquesa de la diversitat. És el moment
d'aprendre a viure en el món com el “llogaret
global” o la “casa comú” de tots.
Tenen
defectes ja que són com nosaltres. Cal exigir que respectin
nostre món, però abans hem de reconèixer els seus drets
a la legalitat, el treball, la vivenda o la re-agrupació
familiar. I lluitar per rompre aqueix “abisme” que separa
avui els pobles rics dels pobres.
Vindran
més estrangers entre nosaltres. És una ocasió per
aprendre a ser més tolerants, més justs i més humans.
El
pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de fam “vora
la porta”,
però el ric evita tot contacte i segueix vivint
“esplèndidament”
alié al seu sofriment. No travessa aqueixa “porta”
que l'aproparia al captaire. Al final descobreix horroritzat
que hi ha entre ells un “fossa
immensa”.
Aquesta paràbola és la critica més implacable de Jesús
a la indiferència devant el sofriment dels altres.
Al
costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són
“personatges”
d'una paràbola. Són homes de carn o ossos. Estan aquí
amb ses angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a
nostres cases, caminen pels nostres carrers. ¿Aprenem a
acollir-los o seguim vivint nostre petit benestar,
indiferents al sofriment dels que ens són estranys ?
Aqueixa indiferència sols es dissol fent passes cap a ells.
Tal
volta, podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per
a tractar amn algun d'ells de manera amistosa i disentida,
i conèixer de prop el seu món de problemes i
aspiracions. Descobrir que tots som fills i filles de la
mateixa Terra i del mateix Déu.
Elemental
és no ironitzar sobre les costums i riure-se'n de les
seves creences. Pertanyen al més profund de l'ésser. Molts
d'ells tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la
festa o l'acollida que enriquiria nostra cultura.
Cal
evitar el llenguatge discriminatori per a no menysprear cap
color, raça, creença o cultura. Humanitza convèncer-se
vitalment de la riquesa de la diversitat. És el moment
d'aprendre a viure en el món com el “llogaret
global” o la “casa comú” de tots.
Tenen
defectes ja que són com nosaltres. Cal exigir que respectin
nostre món, però abans hem de reconèixer els seus drets
a la legalitat, el treball, la vivenda o la re-agrupació
familiar. I lluitar per rompre aqueix “abisme” que separa
avui els pobles rics dels pobres.
Vindran
més estrangers entre nosaltres. És una ocasió per
aprendre a ser més tolerants, més justs i més humans.
Hi
havia un home ric... i un pobre anomenat Llàtzer.
Jesús
veu amb lucidesa que un obstacle greu perquè es doni entre
el homes una vertadera fraternitat és l'afany de
possessió que s'apodera de l'home.
La
paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense entranyes és
tal volta la que més dramàticament ens descriu la tragèdia
amarga que es repeteix de generació en generació en la
història de la humanitat.
Per
a l'home que no coneix la necessitat, la vida és una
festa gojosa, un esplèndid banquet. Sembla com si la
seguretat econòmica pogués oferir tot el que es necessita:
benestar, poder, tranquil·litat, felicitat.
I,
tanmateix, precisament aqueixa seguretat i fruir alegre
dels seus bens és el que deshumanitza profundament el ric
i el fa cec, superficial i inconscientment cruel. Mentre
Llàtzer s'enfonsa en la misèria i experimenta la
indigència humana, el ric viu enganyat en un món
privilegiat de riquesa i poder, oblidat de la seva condició
d'home i germà.
Aquesta
ceguesa cruel és el risc que amenaça sempre a qui
viu sense preocupacions ni cuites econòmiques. No veu els
necessitats. No és capaç de comprendre les angoixes, les
pors, la impotència. No entén que són germans.
Així,
aquest home, preocupat només per gaudir tranquil·lament de
la vida, crea amb son egoisme quasi inconscient, ruptura i
violència. Obre un abisme entre els homes, provoca un
classisme insalvable.
La
paràbola del ric i del pobre és verament significativa.
Ambdós es troben cada dia, però viuen absolutament
allunyats un de l'altre. I és el ric el que crea aqueixa
separació i distància inhumanes. L'abisme que el separa més
allà de la mort no és més que la continuïtat de la
tràgica divisió volguda pel ric en aqueixa terra.
El
pensament de Jesús és clar. El classisme que crea el ric
i l'aïllament en el qual es tanca, l'allunyen per a
sempre de la fraternitat humana. Mai se trobaran amb el
Pare aquells que han estat incapaços de descobrir la
responsabilitat devant els germans submisos en la
necessitat.
És
bo que ens demanem si no som tots “classistes”,
preocupats cadascú per defensar de manera egoista el seu petit
món de felicitat, cecs i sords devant les necessitats
dels que són manco privilegiats que nosaltres.
