dijous, 31 d’octubre del 2019

TOTS SANTS


Església en extensió o en recerca de l'autenticitat?

Tots Sants 2019


En qui pensava Jesús quan va pronunciar les Benaurances?
Jesús pensava en la seva comunitat de deixebles.
Les benaurances dites a tot el món, o sigui a persones que ni coneixen el projecte de Jesús, ni això els interessa, són un missatge que no té cap sentit. Més encara: no sols no tenen sentit sinó que
les benaurances com a missatge per a qui no coincideix amb els criteri que configuren la comunitat cristiana són un contrasentit. Són un absurd.
Quin sentit pot tenir dir als pobres, als que pateixen, ploren i es veuen perseguits que ells són feliços? Sembla talment una burla, una befa. Les benaurances expressen els efectes sorprenents i
les inesperades conseqüències que produeix el missatge de l’evangeli quan aquest arriba a ser la convicció que determina la vida d’un grup humà.
Un grup que es regeix i organitza la vida a partir del que va viure i va ser Jesús. És un espai humà en el que es produeixen fets increïbles, com aquests: els pobres deixen de ser uns desgraciats i se senten feliços, els que pateixen i ploren troben el remei pels seus mals, els perseguits i calumniats s’adonen de què l’odi i la maldat dels altres no els fa mal i que val la pena assumir-ho.
Per què?
Perquè l’alegria que es viu en la comunitat de deixebles val més que qualsevol altra cosa.
Si efectivament les benaurances expressen els fruits que es produeixen en una comunitat de persones que creuen en Jesús i el segueixen, aleshores,
hem d’arribar a la conclusió de què Jesús no va pensar en què el seu missatge podria abastar tota la societat.
Perquè és absurd pensar que tota la societat va a pensar així i ho va a viure així. Una religió pot configurar una societat sencera, una cultura o milions de persones. Les benaurances no poden abastar tant. Per això caldria modificar la condició humana, mesquina i calculadora. O per dir-ho més breument: egoista.
El Cristianisme i l’Església han preferit l’extensió sacrificant l’autenticitat.
Parlem de més de mil milions de cristians. Però... realment, som tants? I, quants són autèntics? Els pobres cristians, ¿és veritat que són feliços? I els que pateixen i ploren, ¿és veritat que són feliços?
Què n’hem fet de l’evangeli?
Pura xerrameca buida d’autèntic contingut.
Si realment volem ser cristians hem de seguir els camins oberts per les benaurances. Concretament la pobresa d’esperit com expressió de la confiança en Déu enfront de totes les riqueses mundanes injustes. La mansuetud i la pau com a manifestació del poder de Déu enfront de les violències humanes. La misericòrdia, encarnació de la misericòrdia divina enfront dels odis, intrigues i venjances dels homes. La netedat de vida que és claror i transparència del cor mateix de Déu enfront dels innombrables pecats humans. L’amor, l’entrega als altres servint-los generosament i desinteressadament. La creu acceptada i viscuda cada dia, la generositat creixent. Vet aquí el camí cap a Déu, el camí cap a la Santedat.
Però, jo em pregunto:
A qui interessa avui la Santedat?
A quants cristians els interessa realment la Santedat? Per una immensa majoria – cristians o no cristians – el que realment els preocupa i els interessa és si podran arribar a final de mes sense endeutar-se. Per una immensa majoria – cristians o no cristians – els interessen més els ordinadors que no pas la Santedat. O la feina i el sexe que no pas la Santedat. O el futbol i la política que no pas la Santedat. Tot és qüestió d’opcions. Les opcions són lliures, però sense cap garantia d’encert. Procurem no equivocar la nostra!






dimecres, 30 d’octubre del 2019

DIUMENGE XXXI DURANT L'ANY


31º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI
El Fill de l'Home ha vingut a cercar i salvar allò que s'havia perdut.
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 19,1-10
Jesús i Zaqueu
1 Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. 3 Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
6 Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
8 Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
9 Jesús li digué:
--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. 10 El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
Paraula de Déu.


¿PUC CANVIAR?
A cercar i salvar allò que s'havia perdut.
Lluc conta l'episodi de Zaqueu per què els lectors descobreixin millor el que poden esperar de Jesús: El Senyor al qual invoquen i segueixen les comunitats cristianes “ha vingut a cercar i salvar allò que estava perdut”. No ho han d'oblidar.
El relat de l'actuació de Zaqueu ajuda a respondre a la pregunta que molts porten a l'interior: ¿Encara puc canviar? ¿No és ja massa tard per refer una vida que està perduda? ¿Quines passes puc donar?
Zaqueu és descrit amb dos trets que defineixen sa vida. És “patró de publicans” i és “ric”. A Jericó tots saben que és un pecador. Un home que no serveix a Déu sinó als diners. La seva vida és poc humana.
Tanmateix, Zaqueu “cerca veure Jesús”. No per curiositat. Vol saber qui és, que s'amaga en aquest Profeta que atreu a la gent. No és fàcil per un home instal·lat en son món. Però aquest desig de Jesús canviarà la seva vida.
L'home haurà de superà obstacles. És “petit d'estatura”, sobre tot perquè sa vida no està motivada per ideals nobles. La gent és un altre impediment: haurà que superar prejudicis socials que fan difícil l'encontre personal i responsable amb Jesús.
Però Zaqueu segueix la recerca amb senzillesa i sinceritat. Corre per avançar-se a la multitud, i puja a un arbre com si fos un nin. No pensa en la seva dignitat d'home important. Només vol trobar el moment i el lloc adients per entrar en contacte amb Jesús. El vol veure.
Aleshores descobreix que Jesús també el cerca ja que s'apropa al lloc on està enfilat, el cerca amb la mirada i li diu: “L'encontre serà avui mateix a casa teva”. Zaqueu baixa i el rep a casa seva ple d'alegria. Hi ha moment decisius en els quals Jesús passa per nostra vida perquè vol salvar el que nosaltres perdem. No deixar-lo escapar.
Lluc no descriu l'encontre. Només parla de la transformació de Zaqueu. Canvia la seva manera de mirar la vida: ja no pensa en els diners sinó en el sofriment dels altres. Canvia el seu estil de vida: farà justícia als que ha explotat i compartirà els s eus bens amb els pobres.
Prest o tard, tots arrisquem de “instal·lar-nos” en la vida i renunciar a qualsevol aspiració de viure amb més qualitat humana. Els creients hem de saber que un encontre autèntic amb Jesús pot fer nostra vida més humana i més solidària.
QUÈ HI FA UN HOME ENFILAT EN UN ARBRE?”
Sempre hem tingut l’aire favorable quan hem escoltat  o hem hagut de parlar d’aquest passatge de Lluc que, per cert, només narra ell. Ens l’ha volgut deixar, perquè el trobava deliciós, carregat de positivitat, casolà i tendre. I anem a fer un breu comentari a les tres postures físiques que Zaqueu (i també Jesús) adopten durant l’ episodi.
1. Dalt de l’arbre
El text ens parla de la seva baixa estatura. Però ens hem de ficar dintre del seu món intern, que en aquest moment és de simple curiositat (quantes vegades aquesta curiositat gairebé infantil acaba marcant-nos la vida en un sentit o en un  altre). Ell vol veure però sense ser vist; mirar però que no el mirin per dintre; hi ha massa brossa, massa fullatge que priven de contemplar la nuesa bruta i tacada de la seva consciència. Millor passar desapercebut, però fixant la seva mirada en Aquell que passa, i que quan passa sempre deixa petjada.
La situació queda de sobte alliberada perquè, una vegada més, la vertadera iniciativa la porta sempre el Senyor. Havia de ser un cúmul de sentiments i reaccions. Però la bondat del Senyor li ho facilita tot: “Vull quedar-me a casa teva.” Sorpresa, alegria, rapidesa, fora complexes. S’ anticipava aquell  text de l’Apocalipsi: “Soc a la porta i truco. Vull quedar-me a casa teva...”
2. Assegut a La taula del  menjador de casa seva
Jesús s’hi juga molt més en aquesta decisió, perquè posa en risc la seva imatge pública d’home just  i de la religió, tal com l’entenien aquells funcionaris del Temple. Si era ja una mena de delicte que Zaqueu convidés Jesús, més ho era que ell hagués acceptat. Però les raons del cor de l’home Jesús, del seu sentit de la llibertat interior i del desig de fer feliços aquells que ho necessiten, és molt més fort. I per això s’ asseu en una casa de gent de mal viure. I s’hi troba a gust. Això marcava un nova imatge de la conducta del Senyor. Era com una mena d’ Eucaristia, un pèl  esbravada, profana, però plena de misericòrdia, com totes les taules que Jesús freqüentava...
3. Dret a taula
Era com l’hora del brindis, dels bons desigs, d’ aixecar la copa. I la moral. I Zaqueu que té un llarg recorregut d’una vida de trampes, de robatoris més o menys encoberts, d’ injustícies, ara que es troba al costat de la pura transparència, d’una vida que tota ella és llum i veritat, recupera el sentit i de la generositat (perquè torna molt més del que prescrivia la Llei en aquests casos). I la pau, i la decència de vida.
I no puc menys que imaginar què passaria després d’ aquell dinar de reconciliació. L’ Evangeli no ens suggereix ni el menor detall del futur de Zaqueu (no diu si va seguir Jesús). Però deixem-nos de pel·lícules inventades per nosaltres. Quedem-nos amb la doble realitat d’ aquest passatge que va començar amb una persona gran enfilat en un arbre. I que  per allà on passa Jesús, sempre passen coses. Un Jesús que sempre és capaç de treure el millor de nosaltres...Amén!



JESÚS ESTIMA ALS RICS
Avui mateix quedaré a casa teva.
L'encontre de Jesús amb el ric Zaqueu és un relat conegut. L'escena ha estat molt treballada per Lluc, preocupat tal volta per la dificultat que trobaven algunes famílies riques per a integrar-se en les primeres comunitats cristianes.
Zaqueu és un ric conegut a Jericó. Baix d'estatura, però poderós patró dels cobradors que controlen les mercaderies en una important cruïlla de camins. No és un home estimat. La gent el considera un pecador, exclòs del poble creient. Viu explotant els altres. No és fil d'Abraham.
Tanmateix, aqueix home vol veure qui és Jesús. Ha sentit parlar d'ell, però no el coneix. No l'importa fer el ridícul i actuar de poc d'acord amb la seva dignitat: com un al·lotell més, corre per passar davant tothom i puja a un sicòmor. Només cerca veure Jesús. No sap que cerca pau, veritat, un sentit diferent per la seva vida.
Quan Jesús arriba allà, alça els ulls i veu en Zaqueu. El relat suggereix un intercanvi de mirades entre el profeta defensor dels pobres i aquell ric explotador. Jesús el crida pel seu nom: Zaqueu, baixa tot d'una. No perdis més temps. Avui mateix em quedaré a casa teva. Jesús vol entrar en el món d'aquest ric.
Zaqueu obre la porta de ca -seua amb alegria. El permet entrar dins son món de diners i poder mentre per Jericó tots critiquen Jesús per haver entrat a casa d'un pecador.
Al contacte amb Jesús, Zaqueu canvia. Comença a pensar en els pobres: compartirà amb ells els bens. Es recorda dels que són víctimes dels seus negocis: els retornarà amb escreix el que ha robat.
Jesús s'alegra perquè la salvació ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica. Ell ha vingut per això: cercar i salvar allò que s'havia perdut. Jesús és sincer: la vida dels que són esclaus dels diners són vides perdudes, vides sense justícia i sense compassió cap els que sofreixen. Però Jesús estima els rics. No vol que cap es perdi. El ric que el deixa entrar en son món, experimentarà la força salvadora.


ACOLLIR
Zaqueu... avui em quedaré a casa teva.
La Bona Nova de Déu no es pot comunicar de qualsevol manera. Jesús ho fa amb un estil inconfundible. L'escena de Jericó és un exemple. A la ciutat viu en Zaqueu, un home al qual tothom jutja sense mires: és un pecador. Per a Jesús és senzillament una persona a va “perduda”. Per això el cerca amb la mirada, el crida pel seu nom i li ofereix l'amistat personal: menjarà a ca-seva, l'escoltarà, podran dialogar. Acollit, respectat i comprès per Jesús, aquell home decideix re-orientar la seva vida.
L'actuació de Jesús és sorprenent. Ningú veia en ell el representant de la Llei, sinó el profeta compassiu que acollia a tots amb l'amor entranyable del mateix Déu. No semblava preocupar-se per la moral sinó pel sofriment concret de cada persona. No obsessionat per defensar la doctrina, sinó atent a qui encertava viure de manera sana.
No caminava per Galilea en actitud de conquista. No pressionava ni s'imposava. S'oferia, convidava, proposava un camí de vida sana. Sabia que la llavor pot caure en terreny aspre i el missatge ser rebutjat. No es sentia agreujat. Seguia sembrant amb la mateixa actitud de Déu que envia la pluja i fa sortir el sol per a tots els fills, bons i dolents.
En sectors de l' Església es viu amb nervis i crispacions la pèrdua del poder i espai social. Tanmateix, no és una desgràcia a lamentar, sinó una gràcia que ens pot re-conduir a l' Evangeli.
No podrem ser ja una Església poderosa, segura i autoritària, que preten “en secret” imposar-se a tots. Serem una Església més senzilla, vulnerable i dèbil. No tindrem que defensar prestigi ni poder. Serem més humans i sintonitzarem millor amb els que sofreixen. Estarem en millors condicions per a comunicar l' Evangeli.
Cada cop serà més inútil endurir nostra predicació i intensificar nostres planys i condemnes. Haurem d'aprendre de Jesús a conjugar tres verbs decisius: acollir, escoltar i acompanyar.


FORÇA PER A VIURE
La seva posició d'autoritat enmig d'una societat de cristiandat ha duit l' Església a proposar la fe en Déu com un deure enquadrat en un sistema de lleis i prohibicions.
Encara avui, molts practicants entenen i viuen sa religió com una “obligació”. Aquesta percepció esbiaixada de la fe ha generat un tipus de cristià sense creativitat ni passió, que “compleix amb els deures religiosos” però no sent desig de Déu. Simone Weil observava: “On manca el desig de trobar-se amb Déu, allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que es dirigeixen a Déu per por o per interés”.
A banda, si s'escolta fins al fons el desafecte i l'al·lèrgia que senten pel religiós, no és difícil observar que no és a Déu a qui rebutgen, sino una idea agobiant de la religió que sembla retallar la llibertat i ofegar el desig natural que hi ha en nosaltres de viure en plenitud. Difícil és que l'home o la dona d' avui acceptin una fe proposada com un ”imperatiu” que priva del gust de viure.
S'oblida que Déu és “l' Amic de la vida”, el que desitja i cerca una vida més digna i feliç per a cada esser humà i per a la creació entera. S'oblida que Déu no és controlador d'un catàleg de prohibicions i preceptes, sinó font i estímul de vida més coherent i sana, més gratificant i unificada.
L' Evangeli de Crist és esperat avui de manera nova: com una força per a viure”, subratllaven el Bisbes francesos. És així. L'Evangeli és “una força per a viure” i només serà escoltat per persones que cerquen raons per a viure, estimar la vida i gaudir-la de manera sensata i responsable.
En el relat evangèlic, Jesús es defineix en casa de Zaqueu com el “que ha vingut a cercar i salvar el que estava perdut”. No l'oblidem. El Déu cristià és un Déu que cerca revifar i reconstruir el que nosaltres podem espatllar i perdre. Déu no és càrrega pesada, sinó vigor i estímul per a viure amb encert.


SALVAR EL QUE SE PERD

Salvar el que s'havia perdut.
G. Lipovetsky a «El crepúsculo del deber» (Ed. Anagrama, Barcelona 1994) diu: “la civilització del benestar ha enterrat la moral del deure”. Hem engendrat una cultura en la qual la felicitat predomina sobre el manament moral, la recerca del plaer desbanca la disciplina personal, la seducció difumina el sentit de l'obligació, el desig, fora de ser controlat, és agreujat i disculpat.
El “deure” només pot expressar-se en to menor. Allò que està vigent és la “temptació” en forma de spots i missatges eufòrics i sensualistes. Els principis i la dignitat moral minven davant l'excitació del goig i la febre per l'autonomia individual. La virtut no està “de moda”. “¿Què representa en nostres societats la celebració de la virtut - se demana el pensador francès - comparada amb el reclam de la comoditat i les vacacions?”
Els criteris de comportament moral no interessen. Allò que s'escampa són consells dietètics i estètics, informació turística i gastronòmica, recomanacions psicològiques, incentius eròtics. Se parla de drets, però no de deures. Per tot s'apel·la a la ètica, però no al sacrifici que exigeix. L'abnegació o la grandesa de la superació pròpia estan ofegades pel clima d'hedonisme generalitzat.
Això no és el discurs amargat d'un clergue atemorit davant “l'ona d'immoralitat”. És l'analisi ponderat d'un assagista poc sospitós de “somnis espirituals”. Lipovetsky parla de la importància de promoure un “liberalisme pragmàtic” i uns “comportaments raonables”. No és fàcil per la Humanitat esser feliç sense moral.
El relat evangèlic de Lluc ens mostra el recorregut de Zaqueu des d'un comportament immoral dedicat a l'abús, l'explotació i el propi benestar, a una vida nova sustentada en la justícia, la solidaritat i el bé. La presència de Crist sols té un objectiu: «cercar i salvar allò que estava perdut».


PERDRE-SE
A cercar i salvar allò que estava perdut.
Un mal del nostre temps és la pèrdua de sentit. Aqueix “buit existencial” del qual parla V. Frankl i que pateixen moltes persones que no saben donar un sentit global a l'existència.
Aquesta incapacitat per donar sentit a la vida fa que la persona es trobi malament. Qui no troba raons per viure, no pot ser feliç. Aquesta manca de sentit és font de descontent i malestar. La raó és senzilla i profunda: allò que més desitja l'esser humà no és plaer, èxit o poder, sinó sentit.
El mateix V. Frankl, en son estudi «El hombre doliente», fa una afirmació altament clarificadora: «Lo que el ser humano quiere realmente no es la felicidad en sí, sino un fundamento para ser feliz. Una vez sentado este fundamento, la felicidad o el placer surgen espontáneamente. » Al que viu sense sentit li falta precisament «el fonament de la felicitat».
Precisar en què consisteix “el sentit de la vida” no és bo de fer. L'individu necessita captar l'objectiu últim de sa vida; saber cap on camina. La persona pot orientar el seu viure de cada dia, els seus esforços i projectes a una meta, aprendre a viure amb personalitat. Tenir raons per viure.
Però això no basta. La persona necessita, endemés coneixer quina és la tasca que ha d'assolir en la vida. No se pot ser feliç de qualsevol manera. Hi ha que encertar en l'important; saber qué s'ha de fer per a viure amb encert. La persona que té aquesta referència ètica, apren a viure amb responsabilitat. Respondrà de forma humana a les diverses situacions i conflictes de l'existència.
L' esser humà aspira a trobar una solució última a sa finitud. Vol saber si pot confiar en quelcom o algú que respongui a aquest desig de felicitat i vida eterna que fa niu en el cor de l'home. La persona animada per aquesta confiança pot fer front amb esperança als problemes de la vida i al misteri de la mort.
Moltes persones viuen agafades per mil coses, però no tenen cura de “l'important”. S'interessen per tot allò que pot satisfer la set de felicitat, però mai s'ocupen de l'essencial. Poden acabar tirant a perdre llur vida.
La fe cristiana no és una recepta de felicitat de baix preu ni dispensa la persona dels conflictes i sofriments de l'existència, però ofereix la possibilitat de trobar sentit últim a la vida. I això és fonament indispensable per a viure de forma sana, responsable i esperançada. Qui se troba amb Crist experimenta la veritat d'aquestes paraules que Jesús diu a Zaqueu, després d'haver salvat la seva vida desquiciada: “El Fill de l'Home ha vingut a cercar i salvar allò que s'havia perdut”.


ELS NOUS POBRES
Els restituiré quatre vegades més.
Sempre hi ha hagut vagabunds i captaires pels nostres pobles. Persones desarrelades que no es volen sotmetre a la convivència social ordinària. Homes sense entorn familiar, maltractats de diverses maneres per la vida.
Avui però trobem un fenomen diferent i paradoxal. En una societat cada cop més rica, augmenten de manera notable “els nous pobres”, conseqüència del procés d'enriquiment dels altres.
El desenvolupament tecnològic despenja, aquí i allà, els que no tenen lloc en la nova societat. Obrers, altre temps qualificats, passen a ser treballadors eventuals, després “aturats”, més tard romanen condemnats a l'atur perpetu.
La primera reacció de l'aturat és quasi sempre de desconcert. Amics i coneguts conserven el lloc de feina, guanyen cada cop més i fan manco feina. Tot sembla que les va bé. Però, mala sort, ell ha perdut el tren.
Comença aleshores una nova lluita per la vida. Cal cercar “qualque cosa”. Trobar de nou lloc en aquesta societat. Molts no l'assoliran. Per contra, rodaran per un tràgic cap avall fins a la pobresa en la qual no havien pensat.
Són “els nous pobres” de nostre temps. Així els definien els ministres europeus: «Se considera pobres a los individuos, familias y grupos de personas cuyos recursos (materiales, culturales y sociales) son tan escasos que están excluidos de los modos de vida mínima aceptables en el Estado miembro en que viven.»
Mentre, la societat reacciona davant ells com davant els pobres de sempre. Són un enuig per la classe política, però no els tenen en compte quan prenen mesures socio-econòmiques.
Es fan plans d'assistència social per a que puguin sobreviure. Tots tranquils i aquestes vides, sense cap projecte, es fan malbé. Només ens preocupen quan donen problemes, pertorben la seguretat ciutadana i delinqueixen.
I nosaltres, ¿no tenim que restituir quelcom que no ens pertany? L'actitud de Zaqueu segueix com exemple: “Als que he defraudat, els restitueixo quatre vegades més”.



PETITS D'ESTATURA
Perquè era petit d'estatura.
S. Freud considera que la persona que no ha superat la fase “anal-eròtica” i segueix preocupada per “tenir” i “posseir” és neuròtica.
Tanmateix, molts són els que esmercen totes les energies a tenir, acumular i ostentar. En això es redueix la vida. Tenir un nom, una posició social, una bona imatge, una llar confortable, un bon compte corrent, un benestar segur.
Empesos per l'obsessió de “posseir”, necessiten propietat en tots els àmbits de la vida. “Tenen” uns coneixements, “tenen” bones relacions, “tenen” noves amistats, “tenen” èxits i “tenen” esposa i fills.
Si fossin dos o tres, serien tinguts per persones malaltisses i no madures, però són majoria i sa conducta se'ns presenta com a normal i envejable.
I tanmateix, són homes i dones que viuen desconnectats de la vida. Depenen sempre del que tenen. La seva identitat i seguretat personal es sostén en qualque cosa exterior a ells mateixos, que pot se presa.
Normal és que en les seves vides creixi la desconfiança, la duresa, l'agressivitat, i manquin la tendresa, la solidaritat, la vertadera amistat.
Els anys passen i res canvia ni es transforma dins ells. Poden tenir moments d'eufòria, èxit i excitació, però no coneixeran l'alegria que acompanya i resplendeix en el que viu i creix des de dintre, i desenvolupa cada dia la seva capacitat de donar, compartir i conviure.
Recuperar l'autèntica alegria de viure, salvar aquestes vides que semblen “perdudes”... ¿ Com fer-ho ?
L'actuació de Zaqueu és alliçonadora: un home amb una posició social a Jericó, propietari ric, patró de publicans, però “petit d'estatura” en tot el viure.
Zaqueu sap reaccionar i donar un tomb nou a la vida. Cerca qualque cosa diferent. Sent necessitat de trobar-se amb Jesús, acollir el seu missatge i prendre la decisió que el pot salvar.
Renunciar a una vida dominada per l'afany de posseir, acumular i explotar, per a descobrir l'alegria de donar, ajudar i compartir. Aquesta és l'experiència de qui encerta a trobar-se amb aquest Jesús que ha vingut a “salvar allò que s'havia perdut”.
José Antonio Pagola







ACOLLIR





ACOLLIR
Zaqueu... avui em quedaré a casa teva.
La Bona Nova de Déu no es pot comunicar de qualsevol manera. Jesús ho fa amb un estil inconfundible. L'escena de Jericó és un exemple. A la ciutat viu en Zaqueu, un home al qual tothom jutja sense mires: és un pecador.Per a Jesús és senzillament una persona que va "perduda”. Per això el cerca amb la mirada, el crida pel seu nom i li ofereix l'amistat personal: menjarà a ca-seva, l'escoltarà, podran dialogar. Acollit, respectat i comprès per Jesús, aquell home decideix re-orientar la seva vida.
L'actuació de Jesús és sorprenent. Ningú veia en ell el representant de la Llei, sinó el profeta compassiu que acollia a tots amb l'amor entranyable del mateix Déu. No semblava preocupar-se per la moral sinó pel sofriment concret de cada persona. No obsessionat per defensar la doctrina, sinó atent a qui encertava viure de manera sana.
No caminava per Galilea en actitud de conquista. No pressionava ni s'imposava. S'oferia, convidava, proposava un camí de vida sana. Sabia que la llavor pot caure en terreny aspre i el missatge ser rebutjat. No es sentia agraviat. Seguia sembrant amb la mateixa actitud de Déu que envia la pluja i fa sortir el sol per a tots els fills, bons i dolents.
En sectors de l'Església es viu amb nervis i crispacions la pèrdua del poder i espai social. Tanmateix, no és una desgràcia a lamentar, sinó una gràcia que ens pot re-conduir a l'Evangeli.
No podrem ser ja una Església poderosa, segura i autoritària, que pretén “en secret” imposar-se a tots. Serem una Església més senzilla, vulnerable i dèbil. No tindrem que defensar prestigi ni poder. Serem més humans i sintonitzarem millor amb els que sofreixen. Estarem en millors condicions per a comunicar l' Evangeli.
Cada cop serà més inútil endurir nostra predicació i intensificar nostres planys i condemnes. Tindrem d'aprendre de Jesús a conjugar tres verbs decisius: acollir, escoltar i acompanyar.