Vetlleu,
doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.
EVANGELI
Vetllau
i estigueu a punt.
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 24,37-44
En
aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
37»Tal
com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de
l'home. 38
Els dies abans del diluvi
anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix
que Noè va entrar a l'arca; 39
no es van adonar de res
fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà
igualment la vinguda del Fill de l'home. 40
Llavors hi haurà dos
homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41
i dues dones que moldran a
la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42
Vetlleu, doncs, perquè no
sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43
Prou que ho compreneu: si
l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir
el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa
44Per
això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home
vindrà a l'hora menys pensada.
Paraula
de Déu.
AMB
ELS ULLS OBERTS
Les
primeres comunitats cristianes visqueren anys molt difícils.
Perduts dins l' Imperi de Roma, enmig de conflictes i
persecucions, aquells cristians cercaven força i ànim
esperant la pròxima vinguda
de
Jesús
i recordant les seves paraules:
“Vigileu.
Viviu desperts. Teniu els ulls oberts. Estigueu a punt”.
¿Encara
volen dir quelcom per a nosaltres les crides de Jesús?
¿Que vol dir per als cristians posar l'esperança en Déu
i viure amb els ulls oberts?
¿S'acabarà
dins nostre món secular l'esperança en una última
justícia de Déu per a aqueixa immensa majoria de víctimes
innocents que sofreixen sense cap culpa?
La
manera més fàcil de falsejar l'esperança cristiana és
esperar de Déu nostra salvació eterna, mentre donem
l'esquena al sofriment que hi ha en nostre món. Haurem que
reconèixer nostra ceguesa devant Crist Jutge. ¿Quan et
vérem famolenc o assedegat, estranger o nuu, malalt o a
la presó, i no t'assistirem? Aquest serà el nostre diàleg
final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Cal
desvetllar-nos i obrir els ulls. Viure vigilants per a
mirar més enllà dels nostres petits interessos i
preocupacions. L'esperança del cristià no és una actitud
cega, ja que no oblida mai els que sofreixen.
L'espiritualitat cristiana no és només una mirada cap a
l'interior, ja que el cor està atent als que viuen
abandonats a sa sort.
En
les comunitats cristianes hem de tenir cura cada cop més del
nostre mode de viure l'esperança que no ens dugui a la
indiferència o oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en
la religió per a no sentir el clam dels que moren cada
dia de fam. No està permès nodrir nostra il·lusió
d'innocència per a defensar nostra tranquil·litat.
Una
esperança en Déu, que s'oblida dels que viuen en
aquesta terra sense poder esperar res, ¿no pot ser com una
versió religiosa de cert optimisme, viscut sense lucidesa ni
responsabilitat? Una recerca de la pròpia salvació eterna
d'esquena als que sofreixen, ¿ no pot ser acusada de ser
subtil “egoisme allargat cap al més allà” ?
La
poca sensibilitat al sofriment immens que hi ha en el món
és un símptoma d'envelliment del cristianisme actual. Quan el
Papa reclama
“una Església més pobre i dels pobres”,
ens crida el missatge més important pels cristians dels
països del benestar.
José
Antonio Pagola
SIGNES
DELS TEMPS
Esteu
a punt.
Els
evangelis han recollit
la crida insistent de Jesús
a
viure desperts i vigilants,
molt atents als signes del temps. Al començament, els primers
cristians donaren importància a aquesta “vigilància”
per a estar a punt davant la vinguda del Senyor. Més tard
prengueren consciència de que viure amb lucidesa, atents
als signes de cada època, és imprescindible per a
mantenir-nos fidels a Jesús al llarg de la història.
Així
recollia el Concili aquesta preocupació: “És
deure permanent
de
l' Església escrutar a fons els signes d'aquesta època i
interpretar-los a la llum de l' Evangeli, de forma que,
acomodant-se a cada generació, pugui respondre als perennes
interrogants de l' humanitat sobre el sentit de la vida
present i futura...”
Entre
els signes d'aquests temps, el Concili senyala un fet
penòs: “Creix
de dia en dia el fenomen de masses que, en la pràctica, es
desentenen
de la religió”.
¿Com llegir aquest signe greu? ¿Som conscients del que
passa ? ¿És suficient atribuir-ho al materialisme, la
secularització o el rebuig social de Déu? ¿Cal escoltar en
l'interior de l'Església una crida a la conversió?
La
majoria han partit silenciosament, sense fer renou. Sempre
han estat muts en l'Església. Ningú els ha preguntat res
important. Mai han pensat que podien tenir qualque cosa a
dir. Se'n van calladament. ¿ Què bhi ha en el fons del seu
silenci ? ¿Qui els escolta? ¿S'han sentit mai acollits,
escoltats i acompanyats dins nostres comunitats?
Molts
eren cristians senzills, avesats a complir per costum els
seus deures religiosos. La religió que havien rebut s'ha
esbucat. No han trobat en ella la força que necessitaven
per fer front als nous temps. ¿Quin aliment han rebut de
nosaltres ? ¿On podran escoltar l' Evangeli? ¿ On podran
topar-se amb Crist?
Altres
se'n van decebuts. Cansats d'escoltar paraules que no
arriben al cor ni responen als seus interrogants. Penats en
descobrir “l'escàndol permanent” de
l' Església. Alguns segueixen cercant a palpentes ¿ Qui els
farà creïble la Bona Nova de Jesús?
El
Papa ha dit que el perill més gros per a l' Església
no prové de fora, sinó que està dins ella mateixa, en
son pecat i infidelitat. És el moment de reaccionar. La
conversió de l' Església és possible, però comença per
nostra conversió, la de cada cristià.
José
Antonio Pagola
DESVETLLAR
Estigueu
a punt.
Jesús
ho va repetir un cop i un altre: “esteu sempre a
punt”. Era la seva preocupació: que el foc inicial
s'apagaria i els seus seguidors se dormirien. És el gran
risc dels cristians: instal·lar-nos còmodament en nostres
creences, “avesar-nos” a l'evangeli i viure
adormits en l'observança tranquil·la d'una religió
apagada. ¿ Com despertar ?
Primer,
retornar a Jesús i sintonitzar amb l'experiència primera
que ho desfermà tot. No val instal·lar-nos
“correctament” en la tradició. Hem d'arrelar
nostra fe en la persona de Jesús, tornar a néixer de
son Esperit. Res més important dins l' Església. Sols Jesús
ens pot menar de bell nou a l'essencial.
Necessitem
revifar l'experiència de Déu. L'essencial de l' Evangeli no
s'aprèn des de fora. Ho descobreix cada un en son
interior com a Bona Nova de Déu. Cal aprendre i ensenyar
camins per a trobar-nos amb Déu. Poc serveix desenvolupar
temes didàctics de religió o discutir qüestions de
“moral sexual”, si no desvetllem en ningú el
gust per un Déu amic, font de vida digna i feliç.
Més
encara. La clau des de la qual Jesús vivia a Déu i
mirava la vida sencera no era el pecat, la moral o la
llei, sinó el sofriment de la gent. Jesús no només
estimava als desgraciats sinó que no estimava res més o
part damunt d'ells. No seguim les petjades de Jesús si
vivim més preocupats per la religió que pel sofriment de
les persones. Res desvetllarà l' Església de sa rutina,
immobilisme o mediocritat si no ens commou més la fam, la
humiliació i el sofriment.
Important
per a Jesús és sempre la vida digna i feliç de les
persones. Per això, si nostre “cristianisme”
no serveix per a fer viure i créixer, no serveix per
l'essencial per noms pietosos i venerables amb el qual el
vulguem designar.
L'Advent
és un temps apropiat per a reaccionar. No hem de mirar
els altres. Cada un hem de sacsejar-nos del damunt la
indiferència, la rutina i la passivitat que ens fa viure adormits.
José
Antonio Pagola
REORIENTAR
LA VIDA
Esteu
sempre a punt.
No
sempre és fàcil posar nom al malestar profund i
persistent que podem sentir en qualque moment de la vida.
Moltes persones que cercaven “quelcom diferent”,
una llum nova, tal volta una experiència capaç de donar
color nou al viure diari.
Podem
dir “buit interior”, insatisfacció, incapacitat de
trobar quelcom sòlid que ompli el desig intens de viure.
Tal volta podríem dir “tedi”, cansament de viure
sempre el mateix, sensació de no encertar amb el secret
de la vida: ens equivoquem en qualque cosa essencial i no
sabem ben bé que és.
A
voltes, la crisi agafa to religiós. ¿ Podem parlar de
“pèrdua de fe ?” No sabem ja
en què creure, res ens il·lumina per dintre, hem abandonat
la religió ingènua d'altre temps però no ml'hem
substituïda per res millor. Pot créixer aleshores en
nosaltres una sensació estranya de culpabilitat: ens
quedem sense clau per a orientar nostra vida. ¿Què podem
fer ?
Primer,
no deixar-nos a la tristesa ni a la crispació: tot ens
crida a viure. Dintre d'aquest malestar persistent hi ha
qualque cosa important: nostre desig de viure quelcom més
gran i manco postís, quelcom més digne i manco
artificial. Necessitem reorientar nostra vida. No és corregir
un aspecte concret de nostra persona. L'important és anar a
l'essencial, trobar una font de vida i de salvació.
Aquest
diumenge d'Advent, comencem un any nou litúrgic. La crida
urgent que s'escolta és : “Estigueu a punt”,
“Adoneu-vos del moment que viviu”, “És
hora de desvetllar-nos”. Tots hem de demanar-nos
què és el que descuidem en nostra vida, què cal
canviar, a què parar més atenció i més temps.
Les
paraules de Jesús van per a tots i per cada un de
nosaltres: “Vigileu”. Hem de reaccionar. Si
ho fem, viurem moments en els qual ens sentirem “desperts”
des del més progon de nostre esser.
La
celebració d' avui, que inaugura un nou any litúrgic, empra
múltiples imatges per a engrescar-nos, tant a esperar una irrupció
espiritual, com a posar-nos en camí. Ens espera durant l'any una
experiència de doble cara, passiva i activa. Comprovarem fins on
arriba l'amor de Déu que inunda tots els racons de la nostra
vida, ni que siguin ben recòndits, i serem convidats a participar
en l'exquisida solidaritat divina.
Sant
Ignasi recull aquest doble moviment en la petició definitiva del
seu llibre d'exercicis: poder reconèixer en tot l'amor tan gran
rebut de Déu per a en tot estimar-lo i servir-lo.
Desgranem
el fet. Estem davant un repte i una oferta espiritual. L'any
litúrgic que proposa l'Església és el record i
l'actualització del pla salvador de Déu dut a terme en Jesús de
Natzaret. Cada diumenge el poble celebra la resurrecció de Jesús.
Ell viu i fa camí amb la comunitat, que creu en el valor definitiu
de la seva passió. Ho recordàvem el diumenge passat, l'últim de
l'any litúrgic, amb la bella escena del bon lladre. Enfilat a
la creu, el bon pastor trobà l'ovella perduda: Aquest vespre
estaràs amb mi al Paradís.
Justament
al bell mig d'aquest llarg pelegrinatge, que és l'any litúrgic,
celebrem la Pasqua, el pas de Jesús ben puntual a l'hora de fundar
la Jerusalem celestial. A l'entorn de la celebració pasqual
s'organitzen tots els diferents moments de l'any litúrgic,
començant per l'Advent, i el seu primer diumenge que és avui.
La
litúrgia l'omple d'imatges, començant per la finor i rotunditat
d'Isaïes: mai més ningú s'ensinistrarà per la guerra; de les
espases en faran relles, i de les llances, falçs. Si ho traduíssim
a la nostra esbojarrada carrera d'armament! Quantes escoles, quanta
sanitat, quant equilibri ecològic!
Aquesta
lliçó de pau s'aprèn a Jerusalem, al cor de la ciutat que
resplendeix a la muntanya més alta. Cal anar-hi, entrem en la ruta
de l'any litúrgic guiats pel mateix Déu. El salmista en viu
l'alegria: anem a la casa del Senyor!.
Sant
Pau escrivint el text que hem llegit dirigit als romans pinta dues
imatges més. Despertar i vestir-se. Ha esclatat el dia. La salvació
és a tocar, el Regne ja és aquí. Proposa un cop més, tal com fa
sovint a les seves cartes, que ens revestim de Jesús.
Assenyala clarament la pretensió de l'Any litúrgic.
L'evangeli
rebla el clau, comparant la vinguda del fill de l'home amb el
diluvi. En la comparació se subratllen diversos elements. Primer la
distracció del poble. Està adormit, està dispers, està enfangat.
Després, la irrupció impensada a l'hora imprevista. En acabat, la
globalitat absoluta de la inundació. En el cas de Jesús la collita
i tria absoluta de tot. Una tria que discriminarà, fins i tot,
entre dos homes o dues dones que estiguin fent la mateixa feina.
Però és que hi ha dues maneres d'estar en aquest món. A punt o
adormits; llests en l'amor i servei o enganxats als bens moridors.
En
tot cas la litúrgia convida a viure un any espiritual d'espera i
compromís.
Per
a alguns, aquesta repetició anual se'ls fa avorrida, cíclica, un
sant-tornem-hi allà mateix.
Pensem
que per l'experiència de la vida, segurament per sort o potser per
desgràcia, no és mai el mateix. Ja no som els qui érem l'any
anterior. Ni personalment, ni en comunitat, ni mundialment.
Estem a més de sis mil milions de quilòmetres d'on érem el dos de
desembre de 2018!
Com
diu l'Apocalipsi: Jesús és a la porta i truca. Amén! Vine, Senyor
Jesús! Que la gràcia de Jesús sigui amb tothom (Ap 22,20-21).
