FULL DOMINICAL 03.01.21
dijous, 31 de desembre del 2020
ORACIÓ DE CAP D'ANY
ORACIÓ PER A CAP D' ANY
Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Senyor, abans d'entrar en el “bullici” i l'atordiment de Cap d'Any, vull trobar-me amb tu a poc a poc i amb calma.
Poques són les vegades que ho faig. Tu saps que ja no encerto a resar. He oblidat aquelles oracions que m'ensenyaren de nin i no he après a parlar amb tu d'altra manera més viva i concreta.
Senyor, en realitat, ja no sé molt bé si crec en Tu. Han passat tantes coses aquests anys. Ha canviat tant la vida i he envellit tant per dedins. Jo voldria sentir-te més viu i més proper. M'ajudaria a creure. Però me resulta tot tan difícil.
I tanmateix, Senyor, jo te necessito. A voltes me sento molt malament dintre meu. Passen els anys i sento el desgast de la vida. A fora tot sembla funcionar bé: la feina, la família, els fills. Qualsevol em tendria enveja. Però jo no em sento bé.
Ha passat un any més. Començarem un any nou, però jo sé que tot seguirà igual. Els mateixos problemes, les mateixes preocupacions, les mateixes feines. I així, ¿fins quan?
Quant desitjaria poder renovar ma vida des de dins. Trobar en mi una alegria nova, una força diferent per a viure cada dia. Canviar, ser millor amb jo mateix i amb tots.
Però a la meva edat no es poden esperar grans canvis. Estic ja massa avesat a un estil de vida. Ni jo mateix crec massa en la meva transformació.
Per altra banda, Tu saps com em deixo arrossegar per l'agitació de cada dia. Tal volta per això no me trobo quasi mai amb tu. Tu estàs dins mi i jo camino quasi sempre fora de mí. Tu estàs amb mi i jo camino perdut en mil coses.
Si al manco et sentís com el meu millor Amic. A voltes penso que això ho canviaria tot. Quina alegria si jo no et tingués aqueix temor que no sé d'on brolla però que m'allunyo de Tu.
Senyor, grava en mon cor que Tu per mi sols pots sentir amor i tendresa. Recorda'm des dintre que Tu m'acceptes tal com som, amb la mediocritat i mon pecat, i que m'estimes fins i tot encara que no canvïi.
Senyor, em passa la vida i, a voltes, penso que el meu gran pecat és no acabar de creure en Tu i ton amor. Per això, et demano coses. Només que despertis ma fe el suficient per a creure que Tu estàs sempre a prop i m'acompanyes.
Que al llarg d'aquest any nou no m'allunyi molt de Tu Que sàpiga trobar-te en els meus patiments i les meves alegries. Aleshores tal volta canviaré. Serà un any nou.
NOU ANY
A N Y N O U
Glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist ...
Comencem un any nou. Tots coneixem el ritual: sopars sorollosos, copes de champagne i auguris de felicitat. ¿Com creure de veres en aqueixa mentida repetida, desitjant-nos «any nou, vida nova». Any nou, però vida gens nova, gens diferent i renovada.
Endemés, no ens agrada el realment nou. El nou és desconegut, ens inquieta, no ho podem controlar. Ens tranquil·litza més recórrer els camins coneguts de sempre. És més segur. Tanmateix, qualque cosa volem desitjar-nos amb aquestes salutacions de començament d'any. En el fons, tots intuïm que hem nascut per a viure quelcom més gran, més ple i vertader que el que coneixem any rere any.
Però, ¿què pot haver-hi de nou en l'any que comença? ¿Què pot passar de nou pel fet de que el rellotge anit doni dotze campanades? Res realment res. També el pròxim any se succeiran els fets de sempre, les mateixes desgràcies, els mateixos errors, satisfaccions semblants. El que pot introduir vertadera novetat en nostra vida és la manera nova de viure-la. Nostra actitud nova davant els esdeveniments, les persones i les coses.
Aquest any serà nou si sabem mirar els rostres de les persones estimades amb més afecte i comprensió, si sabem estar més atents als desconeguts i aturar-nos davant qui sofreix. Serà nou si sabem fer coses tan senzilles com mirar de manera diferent la bellesa dels paisatges de sempre o gaudir més a poc a poc de l'encant de les estacions.
Serà un any nou si fem més lloc a Déu en nostra vida, si aprenem a creure de manera diferent, amb més confiança i manco por. Si gosem resar-li no sols amb oracions prestades, sinó amb paraules sortides de nostre cor.
En la litúrgia d'aquest primer dia de l'any es recorda una bella benedicció jueva que diu així:
«Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que et faci veure la claror de la seva mirada
i s'apiadi de tu.
Que fixi damunt teu la seva mirada
i et doni la pau.»
(Nombres 6, 24-26).
Aquesta benedicció de Déu serà nova cada dia. Déu no es repeteix i encara que nosaltres seguim els camins vells de nostres errors i pecats de sempre, Ell estarà a prop buscant en tot nostre bé. Déu serà la vertadera novetat del any.
dimecres, 30 de desembre del 2020
SANTA MARIA MARE DE DÉU - PRIMER DE GENER
Santa Maria, Mare de Déu (A, B, C)
EVANGELI
I trobaren Maria i Josep, amb el nen...Quan van complir-se els vuit dies...., li van posar el nom de Jesús...
|
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,16-21 |
16 Hi anaren a Betlem,... i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Paraula de Déu.
ANY NOU
No és fàcil començar l' any nou. El desconegut inquieta, no sabem el que ens durà. Per això el celebrem de manera sorollosa: ja no és només el sopar de Cap d'Any i les ofertes especials de les cadenes televisives; cada cop són més els que comencen l'any amb coets i petards. També els antics romans feien soroll per espantar els mals esperits al començament del any. Però es pot començar l'any en silenci. És, sens dubte, la manera més lúcida d'endinsar-nos en el misteri del temps que no podem aturar i que constitueix la nostra vida.
No és difícil recordar l'any que se'n va: hem viscut alegries i disgustos, hem fet coses bones i hem comès errors; ens hem trobat amb persones noves; hem estimat i patit; alguna cosa ha crescut en ma vida i alguna s'ha apagat. Aqueixa és ma veritat, aquest som jo. Si en algun racó de la meva ànima segueix viva una petita fe, puc agrair, demanar perdó i confiar en aquest Misteri que els creients anomenen Déu.
Arriba ara un any nou. El nou no sols inquieta, també té el seu atractiu, és cosa intacta, inèdita, plena de possibilitats: produeix un plaer especial conduir un cotxe nou, escoltar per primer cop un “”compact”, estrenar una peça de vestir. Però, ¿què pot tenir realment nou un any que comença? Pot ser, la novetat que pot introduir en nostra vida és la manera de viure-la.
¿Puc ser jo un «home nou», una «dona diferent»? ¿Se poden despertar en mi idees i sentiments nous? ¿Puc recórrer camins no transitats, trobar gestos nous, estimar amb nova tendresa, acostar-me a Déu amb cor renovat? No cal que ho canvïi tot. En realitat, el nou està ja en germen dins meu. Important és que visqui atent al millor que hi ha en mon cor i acollir allò que em pugui fer créixer. Per això, és bo que ens desitgem un feliç Any Nou, però és millor encara que ens preguntem: ¿què desig realment per a mi?, ¿què és el que necessito?, ¿què busco?, ¿què seria per a mi quelcom realmente nou i bo en aquest any que comença?
AVUI
Lluc conclou el relat del naixement de Jesús indicant als lectors que «Maria guardava totes aquestes coses i les meditava en son cor». No conserva el que ha succeït com un record del passat, sinó com una experiència que actualitzarà i reviurà durant sa vida.
No és una observació gratuïta. Maria és model de fe. Segons aquest evangelista, creure en Jesús Salvador no és recordar esdeveniments d'altres temps, sinó experimentar avui la seva força salvadora, capaç de fer més humana nostra vida.
Per això, Lluc utilitza un recurs literari original. Jesús no pertany al passat. Ho repeteix de continu: que la salvació de Jesús ressuscitat se'ns ofereix "AVUI", ara mateix, sempre que ens trobem amb ell. Mirem alguns exemples.
Així se'ns anuncia el naixement de Jesús: "avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor". Avui pot néixer Jesús per a nosaltres. Avui pot entrar en nostra vida i canviar-la per sempre. Amb ell podem néixer a una existència nova.
En un poblet de Galilea porten davant Jesús un paralític. Jesús es commou quan el veu bloquejat pel seu pecat, el cura i li ofereix el perdó: "Els teus pecats queden perdonats". La gent reacciona i lloa a Déu: "Avui hem vist coses admirables". També nosaltres podem experimentar el perdó, la pau de Déu i l'alegría interior si ens deixem sanar per Jesús.
A la ciutat de Jericó, Jesús s'allotja en casa de Zaqueu, ric i potent recaptador d'impostos. L'encontre amb Jesús el transforma: retornarà el robat i compartirà els seus bens amb els pobres. Jesús li diu: "Avui ha entrat la salvació a aquesta casa". Si entra Jesús en nostra vida, avui mateix podem començar una vida més digna, fraternal i solidària.
Jesús agonitza a la creu enmig de dos malfactors. Un d'ells se confia a Jesús: "-Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne". Jesús reacciona immediatament: "-T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís". També el dia de nostra mort serà un día de salvació. A la fi escoltarem de Jesús aquestes paraules: descansa, confía, avui seràs amb mi per a sempre.
Comencem un any nou. Però, ¿què pot ser per a nosaltres quelcom realment nou i bo? ¿Qui farà néixer en nosatres una alegria nova? ¿Quin psicòleg ens ensenyarà a ser més humans? De poc serveixen els bons desitjos. Decisiu és estar més atents al millor que se desperti en nosaltres. La salvació se'ns ofereix cada dia. No cal esperar res. Avui mateix pot ser per a mi un día de salvació.
HORES IMPORTANTS
Desconeixem que ens espera en el nou any. No sabem ni tan sols si l'acabarem. Ningú ho sap. Així anem els humans en el temps. Normal que brollin preguntes: ¿què ens durà el nou any?, ¿qué em trobaré al llarg dels dies?, ¿tindré sort?, ¿me n'anirà malament ?
Tal volta, no són aquestes les preguntes més importants ja que a la vida no ens la fan des de fora. També ens podem preguntar: ¿com viuré jo aquest any?, ¿en què puc créixer?, ¿en què me puc espatllar?, ¿me renovaré interiorment o envelliré?, ¿serà un any ple de vida?, ¿serà buit rutinari?
No totes les hores del nou any seran iguals. Hi haurà moments importants i moments que ni deixaran empremta en nosaltres. A voltes, experiències que no semblen dignes de ser registrades en un diari, poden tenir gran significat en nostra vida. Recordem algunes...
Si en algun moment d'aquest any som capaç de renunciar a l'egoisme en el que normalment visc atrinxerat i em decideixo a fer algun gest de bondat sense buscar “contrapartides” ni exigir reconeixement, serà una hora important.
Si en alguna circumstància m'oblido d'altres interessos i actuo simplement per honestedat, encara que sé que passaré com un imbécil, serà una hora important ja que hauré recuperat la dignitat.
Si un dia d'aquest nou any, decideixo aturar-me a reflexionar per a posar més veritat en la meva vida, escoltant la veu íntima de la consciència, haurà estat una hora molt important.
Si en algun moment renuncio a excusar-me com acostumo, i escolto la crítica dels que me coneixen bé, i faig un esforç per corregir la meva vida de defectes i misèries que no acceptaria en els altres, serà una hora important ja que començaré a canviar.
Si un dia, en lloc de resar com sempre de manera rutinària i avorrida, m'oblido de pronunciar paraules i romanc en silenci davant Déu i desperto en mon cor la confiança i el agraïment, serà una hora molt important en la història de la meva fe.
LA M A R E
Maria conservava totes aquestes coses.
A molts pot estranyar que la Església faci coincidir el primer día del nou any civil amb la festa de Santa Maria Mare de Déu. I tanmateix, és significatiu que, des del segle IV, la Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulgui començar l'any nou sota protecció maternal de María, Mare del Salvador i Mare nostra.
Els cristians d'avui ens hem de preguntar què hem fet de Maria aquests últims anys, ja que probablement hem empobrit nostra fe eliminant-la massa de la nostra vida.
Moguts per una voluntat de purificar nostra vivència religiosa i trobar una fe més sòlida, hem abandonat excessos piadosos, devocions exagerades, costums superficials i extraviades.
Hem tractat de superar una falsa mariolatria en la qual, tal volta, substituïm Crist per Maria i vèiem en ella la salvació, el perdó i la redempció que hem d'acollir des del seu Fill.
Si tot ha estat corregir desviacions i col·locar a Maria en lloc autèntic que li correspon com a Mare de Jesucrist i de la Església, ens tindríem que alegrar i reafirmar nostra postura.
Però, ¿ha estat exactament així? ¿No la hem oblidat excessivament? ¿No la hem arraconada en qualque lloc fosc de l'ànima junt a les coses que ens semblen poc útils ?
Un abandó de Maria, sense aprofundir més en sa missió i en el lloc que ha d'ocupar en nostra vida, no enriquirà mai nostra vivència cristiana sinó que l'empobrirà. Probablement hem comès excesos de mariolatria en el passat, però ara arrisquem empobrir-nos amb la seva absència quasi total en nostres vides.
Maria és la Mare de Crist. Però aquell Crist que va néixer del seu si estava destinat a créixer i incorporar a molts germans, homes i dones que viurien de la seva Paraula i gràcia. Avui Maria no és sols Mare de Jesús. És la Mare del Crist total. És la Mare de tots els creients.
Bo és, en començar un any nou, elevar nostres ulls vers Maria. Ella ens acompanya al llarg dels dies amb tendresa de mare. Ella cuida nostra fe i nostra esperança. No ho oblidem.
TREBALLAR PER LA PAU
Se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo
Avui se celebra en el món sencer el dia de la Pau. Enmig d'una humanitat embolicada en guerres i conflictes, la Església vol començar el nou any amb una oració per la pau.
Però, ¿què pot significar avui una oració per la pau en aquest món esquinçat per per tanta violència? ¿Un entreteniment religiós per als que no saben o no gosen a fer res més per aconseguir-la? ¿Un tranquil·litzant còmode que ens consoli de nostra passivitat i inhibició?
Primer de tot, recordar que nostra oració no és per a informar Déu de la falta de pau que hi ha. No és Déu qui necessita «assabentar-se» de l'absència de pau en el món, sinó nosaltres els que necessitem descobrir els obstàcles que cada un posem a la justícia i a la pau.
No és Déu qui ha de «reaccionar», canviar de manera d'actuar i «fer quelcom» per a que es compleixin nostres desitjos de pau. Som nosaltres els hem de canviar per a ajustar nostres actuacions i nostra vida als desitjos de pau de Déu per a la humanitat.
Si l'oració és encontre sincer amb Déu, no porta a l'evasió i la covardia. Per contra, enforteix nostra voluntat, estimula nostra debilitat i encoratja nostre ànim per a buscar la pau i treballar per ella sense defallir.
Qui demana la pau ardentment, se fa més capaç per a acollir-la en son cor. Qui prega així a Déu, fa ja la pau en el seu interior. No podrà «pregar contra ningú» si no és contra el seu propi pecat, la seva ceguesa, egoisme i intolerància, reaccions d'odi i venjança.
La vertadera oració converteix. Ens fa més capaços de perdó i reconciliació, més sensibles front a qualsevol injustícia, abús i mentida. Més lliures en front de manipulacions.
No se pot treballar per la pau de qualsevol manera, ja que introduirem nous gèneres de violència i conflictivitat entre nosaltres. Amb el cor ple d'odi, condemna, intolerància i dogmatisme, se poden fer moltes coses. Tot manco aportar vertadera pau a la convivència entre els homes. ¿No necessitarem tots aturar-nos més a fer pau en nostre cor? ¿No estarà el món necessitat de més oració per la pau ?
LA MARE ENS ACOMPANYA
Trobaren Maria i Josep, amb el nen...
Se diu que els cristians de avui vibrem menys davant la figura de Maria que els creients d'altres èpoques. Potser som víctimes inconscients de recels i sospites davant deformacions de la pietat mariana.
A voltes, s'insistia excesivament en la funció protectora de Maria, la Mare que empara als seus fills i filles de tots els mals, sense convertir-los a una vida més evangèlica.
A voltes, alguns tipus de devoció mariana no han sabut exaltar a Maria com a mare sense crear una dependència insana d'una «mare idealitzada» i fomentar una inmaduresa i un infantilisme religiós.
Potser, aquesta mateixa idealització de Maria com «la dona única» ha pogut alimentar u menyspreu a la dona real i ser un reforç més del domini masculí. Al manco, no tíndríem que desatendre aquests retrets que, des de fronts diversos, se'ns fa als catòlics.
Però seria lamentable que els catòlics empobríssim nostra vida religiosa oblidant el regal que Maria pot significar per als creients.
Una pietat mariana ben entesa no tanca ningú en l'infantilisme, assegura en nostra vida de fe la presència enriquidora del femení. El mateix Déu ha volgut encarnar-se en el si d'una dona. De llavors, podem dir que «lo femenino es camino hacia Dios y de Dios» (L. Boff).
La humanitat necessita sempre d'aqueixa riquesa que associem al femení perquè, encara que també es dóna en el baró, se condensa de manera especial en la dona, intimitat, acollida, sol·licitud, afecte, tendresa, entrega al misteri, gestació, donació de vida.
Sempre que marginem a Maria de nostra vida, empobrim nostra fe. I sempre que menyspreem el femení, ens tanquem a lleres possibles d'apropament a aquest Déu que se'ns ha ofert en els braços d'una mare.
Comencem l'any celebrant la festa de Santa Maria Mare de Déu. La seva fidelitat i entrega a la paraula de Déu, la seva identificació amb els petits, la seva adhesió a les opcions del seu Fill Jesús, la seva presència servidora en la Església naixent i, abans que res, el seu servei de Mare del Salvador fan d'ella la Mare de nostra fe i de nostra esperança.
DAVANT UN ANY NOU
... Guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Diu el teòleg L. Boros en els seus escrits que un dels principis cardinals de la vida cristiana consisteix en que «Déu comença sempre de nou». Amb ell res està definitivament perdut. En ell tot és començament i renovació.
Per dir-ho de manera senzilla, Déu no deixa descoratjar per nostra mediocritat. La força renovadora del seu perdó i de la seva gràcia és més vigorosa que nostres errors i nostre pecat. Amb ell, tot pot començar de nou.
Per això, és bo començar l'any amb voluntat de renovació. Cada any que se'ns ofereix de vida és un temps obert a noves possibilitats, un temps de gràcia i de salvació en el qual se'ns convida a viure de manera nova. Per això, és important escoltar les preguntes que poden brollar de nostre interior.
¿Què espero del nou any? ¿Serà un any dedicat a «fer coses», resoldre assumptes, acumular tensión, nerviosisme i mal humor o serà un any en que aprendré a viure de manera més humana?
¿Què és el que realment vull aquest any? ¿A què dedicaré el temps més preciós i important? ¿Serà un any buit i rutinari, o un any en que estimaré amb goig i gratitud?
¿Quin temps reservaré per al descans, el silenci, la música, l'oració, l'encontre amb Déu? ¿Alimentaré la meva vida interior o viuré de manera agitada, en permanent activitat, anant d'una ocupació a una altra, sense saber exactament què vull ni per què visc?
¿Quin temps dedicaré al gaudi íntim amb ma parella i a la convivència gojosa amb els fills? ¿Viuré fora de la llar organitzant-me la vida al meu aire o sabré estimar amb més dedicació i tendresa als meus?
¿Amb qui me trobaré aquest any? ¿A quines persones m'acostaré ? ¿Pondré en ellas alegría, vida, esperança, o contagiaré desànim, tristesa i mort ? Per on jo passi, ¿serà la vida més gojosa i suportable o més dura i penosa?
¿Viuré aquest any preocupat només pel meu benestar o m'interessaré també per fer felices els altres? ¿Me tancaré en el meu egoisme de sempre o viuré de manera creativa, tractant de fer al meu voltant un món més humà i habitable?
¿Viuré d'esquena a Déu o gosaré creure que és el meu Amic? ¿Romandré mut davant ell, sense obrir llavis ni cor, o brollarà des de món interior una invocació humil però sincera.
C A N V I A R
Quan van complir-se els vuit dies...
Aquest any tampoc canviarem molt. En el calendari serà un any nou. Mai ho havíem viscut abans. Però la nostra vida serà semblant ja que cometrem els mateixos errors. ¿Se pot fer qualque cosa per aprendre a viure de manera diferent?
No hem de buscar de seguida grans canvis. No estem preparats. La vertadera transformació se dóna en nosaltres quasi sense adonar-nos. No hi ha solucions ràpides a nostres problemes. El primer és escoltar a poc a poc les preguntes que portem dintre: ¿què desig exactament?, ¿què busco?, ¿cap a on vull caminar? Hem d'estimar i ser pacients amb «el que està sense resoldre en nostre cor». Ho deia el poeta Rilke.
Aquest any ens passarà segurament com sempre. Serem víctimes fàcils dels esdeveniments. Nostre estat d'ànim i nostre comportament dependran del que ens passi. Si no vivim en atenció vigilant, nostra vida serà una seqüència de reaccions mecàniques, que no neixen del centre de nostre ésser. Sols la vigilància interior canvia nostra ment i nostre cor. Sols des de dins s'aprèn a ser millor.
Aquest any també hi haurà esdeveniments, persones i situacions que trencaran nostres plans i projectes provocant ràbia, frustració, tristesa o sensació d'impotència. No ho podem evitar. Ho viurem com «desgràcia» o «mala sort», però poden ser moments privilegiats per a conèixer-nos millor, aprendre a reaccionar i descobrir fontes més profundes per a viure.
Aqueix pot ser nostre vertader problema: no tenir forces per a canviar. ¿Qui me pot audar a transformar el meu cor? ¿Quin psicòleg m'ensenya a ser més humà cada dia? ¿Qui m'indicarà la font de la vertadera alegria?
La fe no és una recepta per a viure, però l'experiència d'un Déu proper i el seguiment evangèlic al Mestre de Galilea ofereixen una llum i una força dificils de trobar a una altra part. Aquest any serà nou si aprenc a comunicar-me de manera nova i profunda amb Déu.
A R R I S C A R
… meditant-les en son cor.
Els experts afirmen que ha crescut en la societat moderna recerca de seguretat. És normal que passi així en temps de crisi. Les persones s'arrisquen cada cop menys. És el millor per a no tenir problemes o disgustos. No cal cometre errors. S'han de calcular bé les conseqüències per a evitar crítiques o rebutjos.
Uns se defensen reduint sa vida a l'àmbit del privat. Altres es parapeten darrera una ideologia, una religió o un codi de comportament social obligat. Cal ser políticament o religiosament correctes. És perillós sortir-se del «pensament únic».
Ara bé, qui només cerca seguretat, acaba empobrint la seva existència. És difícil que en aqueixa vida aparegui una cosa realment nova. Les persones s'incapaciten per a tenir idees noves. Perden creativitat. Se les apaga la imaginació. La seva vida és pura repetició.
Aquesta recerca de seguretat que tant pot paralitzar la vida no afecta sols als individus. Hi ha un mode de fer política immediatista i pragmática que ofega qualsevol projecte renovador per al futur. Els problemes segueixen bloquejats per falta de voluntat i audàcia. Semblant passa en la Església. Vivim temps de greus crisis, però ens manca valor per a intentar camins nous. Ens sembla més segur i fins i tot més evangèlic seguir fent com sempre.
És difícil imaginar un desig més irreal i fals que aqueix del «Any Nou, vida nova», que se repeteix entre nosaltres aquests dies. Una xifra nova en nostres calendaris no introduirà res nou en nostres vides. Si els polítics no actuen de manera més audaç i decidida, nostres problemes seguiran bloquejats. Si en la Església no confiem més en la força renovadora de l' Evangeli, seguirem evitant possibles riscs i errors, però no aportarem llum i esperança al món modern.
Per a cada un de nosaltres, aquest any serà nou si ens entusiasmem per algun projecte nou, si prenem iniciatives noves, si ens arrisquem a estimar amb més generositat, si gosem creure en Déu amb més veritat.
A N Y N O U
Glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist ...
Comencem un any nou. Tots coneixem el ritual: sopars sorollosos, copes de champagne i auguris de felicitat. ¿Com creure de veres en aqueixa mentida repetida, desitjant-nos «any nou, vida nova». Any nou, però vida gens nova, gens diferent i renovada.
Endemés, no ens agrada el realment nou. El nou és desconegut, ens inquieta, no ho podem controlar. Ens tranquil·litza més recórrer els camins coneguts de sempre. És més segur. Tanmateix, qualque cosa volem desitjar-nos amb aquestes salutacions de començament d'any. En el fons, tots intuïm que hem nascut per a viure quelcom més gran, més ple i vertader que el que coneixem any rere any.
Però, ¿què pot haver-hi de nou en l'any que comença? ¿Què pot passaor de nu pel fet de que el rellotge anit doni dotze campanades? Res realment res. També el pròximo any se succeiran els fets de sempre, les mateixes desgràcies, els mateixos errors, satisfaccions semblants. El que pot introduir vertadera novetat en nostra vida és la manera nova de viure-la. Nostra actitud nova davant els esdeveniments, les persones i les coses.
Aquest any serà nou si sabem mirar els rostres de les persones estimades amb més afecte i comprensió, si sabem estar més atents als desconeguts i aturar-nos davant qui sofreix. Serà nou si sabem fer coses tan senzilles com mirar de manera diferent la bellesa dels paisatges de sempre o gaudir més a poc a poc de l'encant de les estacions.
Serà un any nou si fem més lloc a Déu en nostra vida, si aprenem a creure de manera diferent, amb més confiança i manco por. Si gosem resar-li no sols amb oracions prestades, sinó amb paraules sortides de nostre cor.
En la litúrgia d'aquest primer dia de l'any es recorda una bella benedicció jueva que diu així:
«Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que et faci veure la claror de la seva mirada
i s'apiadi de tu.
Que fixi damunt teu la seva mirada
i et doni la pau.»
(Nombres. 6, 24-26).
Aquesta benedicció de Déu serà nova cada dia. Déu no es repeteix i encara que nosaltres seguim els camins vells de nostres errors i pecats de sempre, Ell estarà a prop buscant en tot nostre bé. Déu serà la vertadera novetat del any.
A N Y N O U
Glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist...
S'ha dit que l'avorriment és una de les malalties més greus de nostre temps. Les persones s'avorreixen, se cansen de viure, no saben ja què fer per a sentir-se vives per dintre.
No parlem d'aqueixa sensació que podem experimentar quan ens avorreix la lectura d'un llibre o la conversació amb una persona. Se tracta d'un avorriment més profund, que ve des de dintre i envolta tota l'existència d'indiferència, escepticisme i tedi. Tot sembla llavors insípid. Res val la pena. Se viu en un desert interior.
Aquest avorriment no és una malaltia nova. Els medievals li deien accídia, i Sant Tomás de Aquino diu que és la causa primera de molts mals, ja que destrueix d'arrel el desig de viure de manera activa. És normal que les persones tractin de fugir d'aquest tedi i buit interior. Però no tots els camins són igualment encertats.
Uns cerquen la fuita en la diversió. Necessiten protegir sa vida entretenint-se en qualque cosa. Cal gaudir al màxim de tot. Però paradoxalment, una vida dedicada a l' hedonisme és sovint poc divertida. «La buena vida puede ser algo desesperadamente poco festivo» (J. Pieper).
Altres cerquen la novetat i varietat. Tracten de trencar la monotonía de sa vida visitant nous llocs, establint noves relacions o canviant els seus hàbits i costums. Tot pot ser ajuda positiva. Però la novetat ha de venir de dins cap a fora, no de fora cap a dintre.
La vertadera alliberació consisteix en descobrir de nou un sentit a la vida. Recuperar «l'amor creador», que és el més contrari a l'avorriment. Despertar nostra vida interior, cuidar-la millor, enriquir-la.
Comencem un any nou. ¿Com serà? ¿Estarà marcat per l'avorriment o per l'amor creatiu? ¿Serà un any dedicat a «fer coses», resoldre assumptes, assegurar mon petit benestar, acumular egoisme, nerviosisme i tensió? ¿Serà un any en que aprendré a ser més humà? ¿Sabré estimar amb més tendresa i dedicació?
¿Quin temps dedicaré al silenci, a la intimitat, al descans, a l'amistat, a l'oració i a l'encontre amb Déu? ¿A quines persones m'acostaré, a qui podré fer un poc més felices, en qui despertaré un poc d'alegria i esperança?
¿Què és el que realment vull d'aquest any? ¿Serà un any buit, avorrit, trist i rutinari? ¿Serà un any en que creixerà ma fe i augmentarà ma esperança? ¿Serà un any que m'acostarà a la vida eterna?
ACOMIADAR L' ANY
Glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist...
He passat els últims dies de l'any convivint amb missioners i missioneres que treballen a Rwanda. Aquí estan, enmig de la tragèdia d'aquest poble dividit per l'odi i amenaçat per la mort i la fam. Aquí viuen alleujant el dolor de la gent, curant com poden els malalts, organitzant l'acollida als orfes i tractant de treure la fam.
Els sento parlar de les seves experiències en els camps de refugiats i de les seves visites a les presons. Els veig arriscar llur pròpia seguretat per a estar a prop dels que pateixen. Parlen de les coses més terribles amb la major senzillesa. No són herois. Al manco, ells, mai es deixarien dirr així. Són homes i dones moguts per una fe en Déu i un amor a l'ésser humà.
Aquests missioners acomiaden un any dur i difícil i comencen un altre ple d'incertesa. Mentre convisc amb ells, arriben fins aquí notícies de que en el País Basc corre la sang. Passen els anys i res sembla canviar. ¿Per què no som capaços ja d'obrir camins de diàleg i i pacificació?
Arriba el moment d'acomiadar l'any. Cada uno ha de fer-ho en el pregon del seu cor perquè cada persona és diferent. L'any viscut per un, no és igual al que ha viscut un altre. Cada un recorre son propi camí. Un any més ha transcorregut. Roman per a sempre en nostre passat, amb els seus treballs i penes, els seus goigs i èxits.
Però, ¿on queda aquest any que ara acaba?, ¿desapareix en el no res?, ¿el podem confiar a Algú? Sens dubte, aquest any és nostre, l'hem viscut nosaltres i ens pertany. Però és un any que el deixem per a sempre en mans de Déu.
No ho podem fer sense demanar perdó, no sols per nostra mediocritat, sinó, sobre tot, pel bé que hem deixat de fer. Hem d'acomiadar-lo també amb un sentiment d'agraïment. Déu ens ha regalat la vida dia a dia. No importa que nosaltres ho hagem oblidat. Ell ha estat aquí. Com diu sant Pau: «En Ell vivim, ens movem i existim». No ens ha faltat la seva benedicció. La seva gràcia ha estat més gran que el nostre pecat. La seva misericòrdia, més gran que la nostra mediocritat.
Entrarem en un any nou. Sabem que serà un any com tants d'altres. La única novetat serà la que nosaltres mateixos introduïm en nostra pròpia vida.
AMB DATA DE CADUCITAT
… Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava...
No ho puc evitar. En quant les cadenes de televisió posen en marxa programes especials de fi d'any, me ve a la memòria el que escrivia Max Scheler: «Com més bigarrat, alegre, sorollós i atractiu es fa l'entorn, tant més trist és, comunament, l'interior de l'home. Coses molt alegres, contemplades per homes molt tristos, que no saben què fer amb elles; tal és el 'sentit' de la nostra cultura del plaer en les grans ciutats ..»
Tal volta els joves no ho percebin encara així. Però, a partir de la segona meitat de la vida, no resulta tan alegre i divertit deixar enrere un any i un altre per a seguir la travessia de la vida. És fàcil que aquesta mateixa nit, entre sopars renouers i animats «cotillons», més d'un senti per dins una insatisfacció profunda, una absència d'alegria i entusiasme per la vida. El descontentament no prové de cap causa en concret. Se sofreix per un mateix, per la condició fugaç de la vida, pel pas del temps.
A partir de certa edat, es percep el temp d'una altra manera. Simone de Beauvoir diu que l'edat «modifica nostra relació amb el temps. Al llarg dels anys, nostre futur s'encongeix, mentre nostre passat es torna feixuc». El jove creu «disposar» de temps sense límits. Però, a partir dels quaranta anys, el temps apareix com una reserva que s'esgota. No és fàcil canviar el calendari i no recordar que un porta amb ell la pròpia «data de caducitat».
La primera meitat de la vida és expansió i desenvolupament. La segona, reducció i capvespre. No es pot viure de la mateixa manera. És una equivocació «conservar-se» sempre jove. La vida mateixa reclama un sentit nou i ens obliga a redimensionar l'existència, si volem proseguir el viatge de forma sana.
Aquí ve el problema. Nostra societat no educa per a la segona meitat de la vida. Sols prepara l'individu per a competir i fer-se un lloc en la societat. Quan la persona acaba sa formació, sap de informàtica, números, química o.., però no entén res d'ell mateix. No sap d'on donar sentit a l'existència. Ho desconeix quasi tot sobre les travessies de la vida. I pitjor: no sap a on recórrer. A la nostra societat competitiva no li interessa res de això.
Encara no comptem entre nosaltres amb una experiència llarga i generalitzada del que és viure sense fe totes les fases de la vida, desproveïts de sentit i d'esperança davant l'irremediable. Però, quan la persona perd amb els anys la il·lusió de la immortalitat i comença a gestar-se en son interior aqueix «naixement de la mort» de que parla K Jung, l'ésser humà sent necessitat de definir l'existència des de la veritat última. El creient ho fa des de sa fe en Déu.
B
A L A N Ç
Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Concloem un any per a començar un altre nou. Són dies propicis per al balanç i la reflexió. La persona que mai s'atura per a trobar-se amb ella mateixa, risca de viure absent del seu centre, i deixar-se dur per la vida, sense renovar-se ni ser ella mateixa.
Per això, és bo en aquestes dates aturar-nos per a posar-nos en contacte amb nostre vertader jo. Sense cap por, amb pau, davant aquest Déu que sols vol nostre bé. Però, ¿com es fa un balanç personal? ¿Com començar l'any en actitud de renovació?
Suggeriments:
-Tal volta, el primer és preguntar-nos quin és nostre estat d'ànim en aquests moments. - -Comença un any nou, ¿què sento dins meu? ¿Veritat, pau, vida? O per contra, ¿percebo torbació, ansietat i confusió? És bo mirar de front nostres sentiments i posar-lis nom. Aquí podem trobar ja alguna llum per a orientar nostra vida per un camí més encertat.
Però hem de preguntar-nos de seguida pel positiu que hi ha en nostra vida. ¿Què he rebut de bo durant aquest any ? ¿Quines experiències i encontres positius he viscut? ¿Què és el que més he d'agrair? Experimentar la vida com do que rebem gratuïtament és una de les maneres més espontànies de descobrir la bondat de Déu. Sols aquest convenciment podria canviar la meva vida.
Hi ha altres preguntes de summa importància. ¿Què he après aquest any? ¿Què he descobert amb més claredat sobre jo mateix o sobre els altres? He descobert a Déu en els meus goigs i les penes, en els temors i treballs? ¿Hi ha hagut algun esdeveniment o alguna persona que m'ha donat nova llum? Nostra experiència no creix amb el pas dels anys, sinó amb la reflexió que fem sobre el viscut.
També hem de revisar nostres errors. ¿Quines equivocacions he comès durant aquest any? ¿Quines relacions he espatllat? ¿Què és el que més he descuidat? ¿Per què he viscut tan ocupat per les meves coses i tan oblidat del bé dels altres? Penedir-se i allunyar-se del dolent que hi ha hagut en nostra vida és ja renovar-se i despertar el millor que hi ha dins nostre.
Ara comença un any nou. ¿No sento cap crida en mon interior? ¿Com vull que sigui aquest any? ¿Què he de fer per a viure de manera més sana i més humana? No sabem què ens espera al llarg d'aquest any que comença. Una cosa és segura. Déu estarà sempre buscant nostre bé. Podrem confiar en Ell.
VIDA NOVA
…Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Fem moltes coses al llarg de la vida. Treballem, ens divertim, creiem relacions i s entestem en mil activitats. Però l'important és nostra manera de ser en tot això que realitzem.
Aqueixa manera nostra de viure les coses és la que dóna sa vertadera qualitat a cada instant de nostra vida. Des de nostra actitud interior posem un segell personal a tot el que fem, espatllant els moments més sublims o transfigurant els detalls més insignificants.
Els instants més bells i les activitats més gojoses s'enfosqueixen quan la persona els viu des del avorriment, la tristesa o el ressentiment. Per contra, una actitud positiva i creadora posa calor i vida fins i tot als treballs més tediosos i desagradables.
L'inici d'un any nou pot ser bona ocasió per a preguntar-nos com vivim, i per a decidir com volem ser al llarg de l'any que comença.
No és necessari elaborar molts projectes. L'important no és la quantitat de coses noves que tindríem que fer en el nou any, sinó la qualitat de vida que hem de cuidar dia a dia.
Decisiu és aprendre a viure de l'essencial. Fer-nos preguntes com aquesta: Quan me trobi agitat i contrariat per mil experiències negatives, ¿m'aturaré a recuperar el centre de ma vida? Quan em senti desbordat por un programa sobrecarregat d'activitats i compromisos, ¿on posaré l'essencial?, ¿a què le donaré importància? Si en passar els anys no unifiquem nostra vida sinó que vivim cada cop més dispersos, seguim un camí equivocat.
Hem de ser realistes i comptar sempre amb les nostres limitacions. També en el futur cometrem errors: espatllarem relacions amb nostre maldestre egoisme, ens deixarem portar per interessos mesquins, serem incoherents amb nostres pròpies conviccions.
Però tots aquests errors i ombres poden ser integrats des d'una actitud positiva més profunda. Se pot viure obert sincerament a l'essencial malgrat tots els pecats i debilitats. Aqueix és el secret i la força del creient. Els problemes no desapareixen, la mediocritat segueix. Però comptem sempre amb l'acollida i el perdó renovador de Déu.
Podem saludar l'any nou amb confiança. Només hem de tenir cura de nostra disponibilitat. Pel demés, el Déu que guia nostra vida vol per a nosaltres el millor.
ORACIÓ PER A CAP D' ANY
Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Senyor, abans d'entrar en el “bullici” i l'atordiment de Cap d'Any, vull trobar-me amb tu a poc a poc i amb calma.
Poques són les vegades que ho faig. Tu saps que ja no encerto a resar. He oblidat aquelles oracions que m'ensenyaren de nin i no he après a parlar amb tu d'altra manera més viva i concreta.
Senyor, en realitat, ja no sé molt bé si crec en Tu. Han passat tantes coses aquests anys. Ha canviat tant la vida i he envellit tant per dedins. Jo voldria sentir-te més viu i més proper. M'ajudaria a creure. Però me resulta tot tan difícil.
I tanmateix, Senyor, jo te necessito. A voltes me sento molt malament dintre meu. Passen els anys i sento el desgast de la vida. A fora tot sembla funcionar bé: la feina, la família, els fills. Qualsevol em tendria enveja. Però jo no em sento bé.
Ha passat un any més. Començarem un any nou, però jo sé que tot seguirà igual. Els mateixos problemes, les mateixes preocupacions, les mateixes feines. I així, ¿fins quan?
Quant desitjaria poder renovar ma vida des de dins. Trobar en mi una alegria nova, una força diferent per a viure cada dia. Canviar, ser millor amb jo mateix i amb tots.
Però a la meva edat no es poden esperar grans canvis. Estic ja massa avesat a un estil de vida. Ni jo mateix crec massa en la meva transformació.
Per altra banda, Tu saps com em deixo arrossegar per l'agitació de cada dia. Tal volta per això no me trobo quasi mai amb tu. Tu estàs dins mi i jo camino quasi sempre fora de mí. Tu estàs amb mi i jo camino perdut en mil coses.
Si al manco et sentís com el meu millor Amic. A voltes penso que això ho canviaria tot. Quina alegria si jo no et tingués aqueix temor que no sé d'on brolla però que me allunyo de Tu.
Senyor, grava en mon cor que Tu per mi sols pots sentir amor i tendresa. Recorda'm des dintre que Tu m'acceptes tal com som, amb la mediocritat i mon pecat, i que m'estimes fins i tot encara que no canviï.
Senyor, em passa la vida i, a voltes, penso que el meu gran pecat és no acabar de creure en Tu i ton amor. Per això, et demano coses. Només que despertis ma fe el suficient per a creure que Tu estàs sempre a prop i m'acompanyes.
Que al llarg d'aquest any nou no m'allunyi molt de Tu Que sàpiga trobar-te en els meus patiments i les meves alegries. Aleshores tal volta canviaré. Serà un any nou.
FELIÇ ANY NOU
Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.
Aquestes són les paraules rituals que repetirem aquests dies de manera rutinària o sentida, amb aire distret o amb vertader afecte.
Feliç Any Nou.
Però, ¿què és el que, en realitat, ens desitgem uns a altres? ¿Que ens acompanyi la sort? ¿Que no ens afecti cap desgràcia ? ¿Que ens vegem lliures de problemes?
És evident que la verdadera felicitat no depèn de l'atzar. No li arriba a cada un per casualitat. La felicitat és una cosa que la persona ha de cercar, crear i fruir. I no tothom en sap.
En escoltar aquests dies tants desitjos de felicitat, penso en una ensenyança que vaig escoltar de llavis d'aquell gran mestre hindú que fou Tony de Mello. (Anthony de Mello va ser un líder espiritual jesuïta i hindú. Va escriure contes, meditacions i exitosos llibres de filosofia i creixement personal. Per a ell la causa inicial de tota mena de patiment és la por, i aquesta només es cura amb amor, amb l'inconvenient que l'amor fa por).
Segons ell, hi ha “plaers enganyosos» que alimenten el propi “jo” de manera falsa. Són plaers que ens tanquen en nosaltres mateixos, inflen nostre egocentrisme però ens aïllen de la vertadera vida.
Així és el plaer que assaborim quan algú lloa nostre èxit, quan vencem a un adversari, dominem a una persona o assolim posseir un objecte llargament desitjat.
Aquest plaer no ofereix felicitat sinó satisfacció de desitjos. Precisament per això està sempre amenaçat. Quan els meus desitjos no queden satisfets, quedaré deprimit i trist.
Hi ha, per altra banda, “plaers vertaders” que no inflen el propi “jo». No ens tanquen en nosaltres sinó que ens obrin a la vida i ens conviden a l'agraïment i a la lloança.
Són plaers que no es deuen a nostre esforç, poder o vàlua, i, manco, a nostres injustícies i opressions. Plaers que se'ns regalen cada día de manera totalment gratuïta.
No tots saben assaborir-los. El secret està, tal volta, en viure més a poc a poc, de manera més conscient, atents a gaudir tot el que és vida dedins i fora de nosaltres, per petit que pugui semblar.
Es fa necessari aprendre a mirar, gustar, tocar, olorar i escoltar tot de manera nova. Assaborir amb una altra fondària els encontres, les mirades, els rostres, la bellesa. Gaudir més del costat bo, positiu i gojós de les persones i els esdeveniments.
Enmig de nostre viure quotidià s'obre llavors un camí humil però real vers la Vida i cap a Aquell que és la font i l'origen de tot el que és felicitat i vida vertadera.
Feliç Any Nou.
LA NO - VIOLÈNCIA
Li van posar el nom de Jesús;
Des de fa uns anys, les esglesies cristianes de tot el món comencen l'any nou celebrant el Dia mundial de la pau. La pau anunciada i promoguda per aquest Jesús que neix a Betlem.
Sovint els cristians no hem sabut veure allò que M. Gandhi descobrí amb goig en llegir l'evangeli: la convicció de Jesús de que sols la no-violència pot salvar a la humanitat.
Després de l'encontre amb l'evangeli, Gandhi escrivia aquestes paraules: «Llegint tota la història d'aquesta vida.., me sembla que el cristianisme està encara per realitzar... Mentre no hagem arrencat d'arrel la violència de la civilització Crist no ha nascut encara».
La vida sencera de Jesús ha estat, des del principi fins al final, una crida a resoldre els problemes de la humanitat per camins no violents.
La violència tendeix sempre a destruir. Porta dins ella la tendència a l'excés, Pretén solucionar els problemes de la convivència humana arressant al que considera enemic, però no fa sinó posar en marxa una reacció en cadena que no té fi.
Jesús urgeix a «fer violència a la violència». El vertader enemic de l'home a qui tenim que dirigir nostra agressivitat no és l'altre sinó nostre propi «jo» egoísta, capaç de destruir a qui se'ns oposi.
És una equivocació creure que el mal se pot detenir amb el mal i la injustícia amb la injusticia. El respecte total a cada home i a cada dona, tal com ho entén Jesús, demana un esforç constant por reduir progressivament la mútua violència per a estendre la cooperació, el diàleg i la recerca comú de la justícia.
Els cristians hem de preguntar-nos per què no hem sabut encara extreure de l'evangeli totes las conseqüències de la «no-violència» de Jesús ni hem donat el paper central que ha d'ocupar en la vida i la predicació de les Esglésies.
Paradoxalment, han estat els països de tradició cristiana els primers en fer possible el desig dels deixebles. Ja tenim sobre nostres caps aqueix «paraigua nuclear» que pot fer baixar foc del cel i arrasar-nos a tots.
Tal volta, un dels majors pecats de les Esglésies actuals sigui no promoure i impulsar amb força i convicció un moviment de no-violència que desenvolupi una cultura diferent de la que estem habituats a escoltar dels profetes del armamentisme i el «equilibri del terror».
AMB CONFIANÇA
Quan van complir-se els vuit dies...
Sense fe, nostre calendari no és altra cosa que la mesura de les rotacions de la terra. En vint i quatre hores gira la terra al voltant de si mateixa i en tres-cents seixanta-cinc dies, al voltant del sol. El dia i l'any no són, en definitiva, més que mesures purament mecàniques.
Així, el temps és com un cercle. Una marxa circular que se repeteix sempre de nou. La terra realitza la seva carrera, prescindint dels patiments i les esperances dels homes i dones que viuen sobre ella.
Sols la fe transforma el temps i li dóna sentit. Al llarg de l'any celebrem els creients les festes que ens recorden les accions de Déu, des del naixement de Jesús fins a la resurrecció de Crist.
La celebració d'aquestes festes és quelcom totalment distint del discórrer dels dies. És la celebració de l'amor inesgotable de Déu que ens condueix vers l'eternitat.
Així, el començament cristià de l'any amb la celebració del Nadal és una cosa totalment distinta de l'inici d'un any civil. És començar un nou pas hacia l'eternitat de Déu recolzats en la fe en aquest mateix Déu encarnat entre els homes.
Per això, tots els anys, al llindar del nou any la Església ens presenta unes paraules de la Carta als Gàlatas on se'ns convida a cridar: «Abba», Pare. La Església ens suggereix aquestes paraules per a despertar en nosaltres una confiança que ens ajudi a caminar cap al nou any consolats i animosos
No ens resulta fàcil als homes de avui posar aquesta invocació en nostres llavis. Ens manca ingenuïtat i esperit filial que ens faci cridar: ¡Pare! Ens resistim a presentar-nos davant Déu com nins débils, avesats com estem a defensar nostra posició d'adults davant tots.
Tanmateix, tenim l'experiència amarga del passat. Quan volem caminar sols per la vida, ens trobem amb nostra pròpia impotència. ¿No farem tampoc aquest any l'experiència nova de viure amb més confiança en el Pare? ¿Per què no va a ser possible en aquests temps moderns viure amb aqueixa confiança profunda en Déu?
No sabem el que ens espera en el nou any, però sabem que ens espera Déu. No coneixem els problemes, conflictes, patiments i soledats que poden sacsejar nostre cor, però sempre podrem invocar a Déu. No sabem quins pecats cometrem i en quins errors caurem, però sempre podrem comptar amb el seu perdó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)