27º
diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Passarà
la vinya a uns altres vinyaters .
+
Lectura del sant evangeli segons san Mateu 21, 33-43
Paràbola
dels vinyaters homicides
(Mc
12,1-12;
Lc
20,9-19)
33
»Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va
plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i
va construir-hi una torre de guàrdia . Després la va
arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. 34
Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus
servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; 35
però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van
apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. 36
Novament els envià altres servents, més nombrosos que els
primers, però els van tractar igual. 37
Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu
fill, el respectaran." 38 Però els
vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és
l'hereu: vinya, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!" 39
L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.
40
»Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells
vinyaters?
41
Li responen:
--Farà
morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns
altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.
42
Jesús els diu:
--¿No
heu llegit mai allò que diu la Escriptura: La pedra rebutjada pels
constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha
fet, i els nostres ulls se'n meravellen?
43
»Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà
donat a un poble que el faci fructificar.
Paraula
de Déu.
CRISI
RELIGIOSA
La
paràbola dels “vinyaters homicides” és un relat
en el qual Jesús descobreix amb accents al·legòrics la història de
Déu amb el seu poble elegit. És una història trista. Déu l'havia
cuidat des de el començament amb tot afecte.. Era la seva “vinya
preferida”. Esperava fer de ells un poble exemplar per la
seva justícia i fidelitat. Serien una “gran llum”
per a tots els pobles.
Tanmateix
aquell poble va rebutjar i matar, un darrere l'altre, els profetes
que Déu els enviava per a recollir els fruits d'una vida més justa.
Per últim, en un gest increïble d'amor, els envià a son propi
Fill. Però els dirigents d'aquell poble van acabar amb ell. ¿Què
pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada
les seves expectatives?
Els
dirigents religiosos que escolten atentament el relat responen
espontàniament en els mateixos termes de la paràbola: el senyor de
la vinya no pot fer altra cosa que donar mort a aquells vinyaters i
posar la seva vinya en mans d'altres. Jesús en treu ràpidament una
conclusió que no esperen: “Per
això
us
dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que
el faci fructificar”.
Comentaristes
i predicadors han interpretat sovint la paràbola de Jesús com la
reafirmació de la Església cristiana com “el nou Israel”
després del poble jueu que, després de la destrucció de
Jerusalem el any setanta, s'ha dispersat per tot el món.
Tanmateix,
la paràbola parla també de nosaltres. Una lectura honesta del text
ens obliga a fer-nos greus preguntes: ¿Estem produint en nostres
temps “els fruits” que Déu espera
del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió cap al que pateix, perdó...?
Déu
no té per què beneir un cristianisme estèril del qual no rep els
fruits que espera. No té per què identificar-se amb nostra
mediocritat, nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si
no responem a ses expectatives, Déu obrirà camins nous a son
projecte de salvació altres que donin fruits de justícia.
Nosaltres
parlem de “crisi religiosa”, “descristianització”,
“abandonament de la pràctica religiosa”... ¿No
estarà Déu preparant el camí que faci possible el naixement d'una
Església més fidel al projecte del regne de Déu?
¿No
és necessària aquesta crisi per què nesqui una Església menys
poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada
a fer un món més humà? ¿No vindran noves generacions més fidels
a Déu que nosaltres?
¿
ESTEM DECEBENT DÉU ?
Jesús
se troba en el recinte del Temple, envoltat d'un grup de
dirigents religiosos. Mai els ha tingut a prop. Per això, amb
gosadia increïble, pronunciarà una paràbola dirigida
directament a ells: Sens dubte, la més dura que ha sortit
dels seus llavis.
Quan
Jesús comença a parlar-los d'un senyor que plantà una vinya i la
va cuidar amb sol·licitud i afecte especial, es crea un clima
d'expectació. La “vinya”
és el poble de Israel. Tots coneixen el cant del profeta
Isaïes que parla de l'amor de Déu pel seu poble amb aquesta
bella imatge. Ells són els responsables d'aqueixa “vinya”
tan estimada per Déu.
El
que ningú s'espera és la greu acusació que els llançarà Jesús:
Déu
està
decebut.
Han passat els segles i no ha aconseguit recollir d'aqueix poble
estimat els fruits de justícia, de solidaritat i pau que esperava.
Una
vegada i una altra ha enviat als seus servents, els profetes, però
els responsables de la vinya els han maltractat sense pietat fins a
donar-los mort. ¿Què més pot fer Déu per sa vinya? Segons el
relat, el senyor de la vinya els mana el seu propi fill pensant: «Al
meu fill, el respectaran.».
Però
els vinyaters el maten per a “quedar-se
amb
la seva heretat!”
La
paràbola és transparent. Els dirigents del Temple es veuen obligats
a reconèixer que el senyor ha de confiar sa vinya a uns altres
vinyaters més fidels. Jesús els aplica ràpidament la paràbola:
«Per
això us dic que el Regne de Déu us serà
pres
i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Desbordats
per una crisi a la qual ja no és possible respondre amb petites
reformes, distrets per discussions que ens impedeixen veure
l'essencial, sense coratge per a escoltar la cridada de Déu a una
conversió radical a l' Evangeli, la paràbola ens obliga a fer-nos
greus preguntes.
¿Som
aqueix poble nou que Jesús vol, dedicat a produir els fruits del
regne o decebem a Déu? ¿Vivim i treballem per un món més humà?
¿Com responem des del projecte de Déu a les víctimes de la crisi
econòmica i als que moren de fam i desnutrició a Àfrica ?
¿Respectem
el Fill que Déu ens ha enviat o el tirem de moltes formes "fora
de la vinya"? ¿Acollim la tasca que Jesús ens ha confiat de
humanitzar la vida o vivim distrets per altres interessos religiosos
més secundaris?
¿Què fem amb els homes i dones que Déu ens envia avui també per a
recordar-nos son amor i sa justícia? ¿Ja no hi ha entre nosaltres
profetes de Déu ni testimonis de Jesús? ¿Ja no els reconeixem?
NO
DEFRAUDAR A DÉU
.Per
això us dic que el Regne de Déu us serà pres
.
La
paràbola dels «vinyaters homicides» és tan dura que
als cristians ens costa pensar que aquesta advertència profètica,
dirigida per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tingui
res a veure amb nosaltres.
El
relat parla d'uns pagesos encarregats per un amo per a treballar sa
vinya. Arribat el temps de la verema, succeeix una cosa sorprenent i
inesperada. Els pagesos se neguen a entregar la collita. L'amo no
recollirà els fruits que tant espera.
La
seva gosadia és increïble. Un rere l'altre, maten els criats que el
senyor els envia per a recollir els fruits. Més encara. Quan els
envia el seu propi fill, el fan «fora de la vinya» i
el maten para quedar-se com únics amos de tot.
¿Què
pot fer aqueix amo de la vinya amb aquests pagesos? Els dirigents
religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, treuen una conclusió
terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a uns altres
vinyaters que «li
donin els fruits al seu temps».
Ells mateixos se condemnen. Jesús els ho diu a la cara: «Per
això us
dic
que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el
faci fructificar».
En
la «vinya de Déu»
no hi ha lloc per als que no aporten fruits. En el projecte del regne
de Déu, que Jesús anuncia i promou, no poden ocupar un lloc
«treballadors»
indignes que no reconeguin el senyoriu de son Fill, perquè se senten
propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de ser substituïts
per «un poble que
produeixi fruits».
A
voltes pensem que paràbola tan amenaçant val per abans de Crist,
per al poble del Antic Testament, però no per a nosaltres que som el
poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia de que Crist
estarà sempre amb nosaltres.
És
un error. La paràbola parla també de nosaltres. Déu no té per què
beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que
espera. No té per què identificar-se amb nostres incoherències,
desviacions i poca fidelitat. Ara també Déu vol que els
treballadors indignes de sa vinya siguin substituïts per un poble
que produeixi fruits dignes del regne de Déu.
UN
POBLE QUE DONI FRUITS
serà
donat a un poble que el faci fructificar.
La
paràbola dels «vinyaters homicides» és, sens dubte,
la més dura que Jesús
pronuncià contra els dirigents religiosos del seu poble. No és
fàcil remuntar-se fins al relat original que va sortir dels seus llavis, però no degué ser molt diferent del que podem llegir avui
en la tradició evangèlica.
Els
protagonistes de major relleu són, sens dubte, els vinyaters
encarregats de treballar la vinya. La seva actuació es sinistra. No
se semblen en absolut a l'amo que cuida la vinya amb sol·licitud i
amor per què no manqui res.
No
accepten el senyor a qui pertany la vinya. Volen ser ells els únics
amos. Un rere l'altre, eliminen els servents que ell els envia amb
paciència increïble. No respecten ni al seu fill. Quan arriba, el
«fan
fora de la vinya»
i
el maten. La seva única obsessió és «quedar-se
amb la heretat».
¿Què
pot fer l'amo ? Acabar amb aquests vinyaters i donar la vinya a uns
altres «que
li
donin els fruits al seu temps».
La conclusió de Jesús és tràgica: «Per
això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un
poble que el faci fructificar».
A
partir de la destrucció de Jerusalem, el any setanta, la paràbola
fou llegida com una confirmació de que la Església havia pres el
relleu de Israel, però mai fou interpretada com si en el «nou
Israel» estigués garantida la fidelitat a l'amo de la vinya. Jesús
no diu que la vinya serà entregada a la Església o a una nova
institució, sinó
«a
un poble que el faci fructificar».
El
regne de Déu no és de la Església. No pertany a la Jerarquia. No
és propietat d'aquests teòlegs o de'aquells. Ningú se ha de sentir
propietari de sa veritat ni de son esperit El regne de Déu està en
«el
poble
que el faci fructificar” ...
fruits
de
justícia, compassió i defensa dels últims.
La
major tragèdia que pot succeir-li al cristianisme de avui i de
sempre és que mati la veu dels profetes, que els sacerdots se sentin
amos de la «vinya
del Senyor»
i que,
entre tots, tirem el Fill «fora»,
ofeguem son Esperit. Si la Església no respon a les esperances que
ha posat en ella el seu Senyor, Déu obrirà nous camins de salvació
en pobles que donin fruits.
RISC
A
un
poble que el faci fructificar.
Quan
el any setanta les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble
jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura
terrible d'aquest fet tràgic. Israel, aquell poble estimat per Déu,
no ha sabut respondre a les seves crides. Els dirigents religiosos
han anat matant als profetes enviats per ell; han crucificat, per
últim, a son propi Fill. Ara, Déu els abandona i permet la seva
destrucció: Israel serà substituït per la Església cristiana.
Així
llegien els primers cristians la paràbola dels «vinyaters
homicides»,
dirigida per Jesús als grans sacerdots de Israel. Els treballadors
encarregats de cuidar la «viny
del Senyor»
van
matant uno darrere l'altre els criats que elll els envia per a
recollr els fruits. Per últim, maten també el fill del propietari
amb la intenció de suprimir al hereu i quedar-se amb la vinya. El
senyor no pot fer altra cosa que dar-los mort i entregar sa vinya a
altres treballadors més fidels.
Aquesta
paràbola no fou recollida pels evangelistes per a alimentar l'orgull
de la Església, nou Israel, front al poble jueu derrotat per Roma i
dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: ¿Li pot
passar a la Església cristiana el mateix que li va succeir a l'antic
Israel? ¿Pot defraudar les expectatives de Déu? I si la Església
no produeix el fruit que ell espera, ¿quins camins seguirà Déu per
a dur a terme els seus plans de salvació?
El
perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les
Escriptures Sagrades; posseïen el Temple; se celebrava
escrupolosament el culte; se predicava la Llei; se defensaven les
institucions. No necessitaven res nou. N'hi havia prou en
conservar-lo tot en ordre. És el més perillós que li pot succeir a
una religió: que s'ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots,
sentint-se els amos de la «vinya
del senyor»,
vulguin administrar-la com a propietat seva.
És
també nostre perill. Pensar que la fidelitat de la Església està
garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per
tenir a Crist en propietat. Tanmateix, Déu no és propietat de
ningú. Sa vinya li pertany sols a ell. I si la Església no produeix
els fruits que ell espera, Déu obrirà nous camins de salvació.
RECONSTRUIR
LA VIDA
Es
ara la pedra angular.
No
són pocs els que pensen que ha passat quelcom en la vida interior i
espiritual del home occidental. Qualque cosa que impedeix a moltes
persones joiosa i dignament construir sa vida.
Hi
ha els que senzillament no encerten a construir-se a ells mateixos.
Queden mutilats. Sense desenvolupar les energies i possibilitats que
hi ha en ells.
Altres
construeixen només son món exterior. Però per dintre estan
immensament buits. Són persones que ni donen ni reben res.
Simplement se mouen i giren per la vida.
Altres
construeixen la seva identitat de manera falsa. Desenvolupen un «jo»
fort i poderós, però inautèntic. Ells mateixos saben secretament
que sa vida és aparença i ficció.
Hi
ha també els que construeixen sa persona de manera parcial i
incompleta. Atents només a un aspecte de sa vida, descuiden
dimensions importants de la existència. Poden ser bons
professionals, persones cultes i dinàmiques que, tanmateix,
fracassen com a éssers humans davant ells mateixos i davant les
persones que estimen.
Sens
dubte, són molt complexes els factors de tot orde que generen aquest
clima inhòspit i difícil per al creixement del ésser humà. Hem
destruït lleugerament creences on s'arrelaven el ser de moltes
persones. La família ha deixat de ser «llar»
per a molts. El contacte personal i la relació càlida i amistosa
s'ha fet difícil. La vida interior de molts està sufocada i
reprimida. No és fàcil així creure i construir-se. Moltes persones
se senten desguarnides i sense defensa davant els atacs que pateixen
des de fora i des de dintre de son ser. Necessitarien aqueixa «font
de llum i de vida»
que,
a judici del cèlebre psiquiatra Ronald
Laing,
ha perdut l'home contemporani.
No
sembla, per això, cap niciesa escoltar el missatge de Jesucrist que
s'ofereix com a «pedra
angular»
per
a tot home que vulgui construir-se de manera digna. Era costum entre
els mestres d'obra jueus seleccionar bé cada una de les pedres
destinades a la construcció d'un edifici. Aplicant-se a ell mateix
un antic salm jueu, Jesús pronuncia aquestes paraules: «La
pedra
rebutjada pels constructors, ara
és la pedra principal.»
(salm
118)
Els
arquitectes de la societat contemporània rebutgen avui la fe com a
cosa perfectament inútil. ¿No serà, tanmateix, aqueixa «la
pedra angular»
que
podria fonamentar i rematar la construcció de l'home contemporani ?
JUDICI
FINAL
Quan
vingui l'amo de la vinya...
En
una època encara no molt llunyana la cèlebre seqüència de Tomás
de Celano,
«Dies
irae, dies illa»
encongia l'ànim dels assistents al ofici de difunts: «Dia
de còlera aquell dia...
en que el món quedarà reduït a cendres... ¡
Quin
terror s'apoderarà de nosaltres quan es presenti el Jutge!»
Durant molt temps aquest llenguatge i aquestes imatges tenebroses han
alimentat una «pastoral de la por», que difícilment
ajudava a desvetllar la confiança en Déu. Avui, pel contrari, ni
tan sols es predica sobre el Judici final, tal volta perquè no se
sap exactament com fer-ho.
El
primer que cal dir és que sols se pot parlar del judici de Déu a
partir del seu amor, mai fora d'aquest amor. Per això, el judici de
Déu no té res a veure amb el judici dels homes. Obeeix a una altra
lògica perquè el judici de Déu no és sinó la manifestació del
seu amor, la seva victòria definitiva sobre el mal.
Per
això hi ha que entendre bé el que diu la Bíblia sobre la «còlera
de Déu». Aquesta còlera divina no té com objectiu destruir al ser
humà. Al contrari, sols se desvetlla per a destruir el mal que fa
dany a l'home. Déu és amor, i no còlera. La còlera no és sinó
la reacció de l'amor de Déu que sols cerca i vol el bé i la joia
definitiva de l'home.
Un
Déu que abandonés per a sempre la història humana en mans del mal
i la injustícia, que no reaccionés davant la mentida i la
ambigüitat que l'envolten tot, que no restablís la pau i la
veritat, no seria un Déu Amor. El judici és necessari per a
comprendre l'amor de Déu. Un judici no contra l'home, sinó contra
allò que va contra ell.
Per
això, el judici de Déu és una Bona Notícia per als que volen de
veres el bé i la felicitat total del ésser humà. Un judici que no
se sembla en res als tribunals humans perquè neix no de l'acusació
sinó del seu amor salvador. Un judici que ens alliberarà per a
sempre de nostra impotència contra el mal i de nostra complicitat
amb ell.
En
això consisteix el nucli de la fe cristiana: «...Déu
ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es
perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.»
(Jn
3, 16). La darrera paraula de Déu sobre la història no pot ser sinó
una paraula de gràcia. El judici posarà a descobert la veritat de
nostres vides i la profunditat real del mal, però també la
immensitat de l'amor infinit de Déu. Per això, davant el Judici
final la reacció més cristiana no és la por irracional i insana,
sinó el reconeixement de nostre pecat i la confiança en el perdó
de Déu. A això ens convida la paràbola dels vinyaters
homicides.
¿
COM ENCERTAR ?
Serà
donat a un poble que el faci fructificar.
¿Què
fer en la vida per a encertar? No és fàcil respondre, però sens
dubte és una pregunta vital. ¿Com viure per què es pugui dir que
nostra vida és un encert? Ens podem equivocar en moltes coses, però,
¿no haurem en qualque cosa encertat ?
Se
sol dir que per a omplir una vida és necessari tenir un fill,
plantar un arbre i escriure un llibre. Tanmateix, jo conec persones
que no han fet cap d'aquestes tres coses i de les quals la vida me
sembla un encert. I conec a persones que han tingut fills i escrit
llibres i llur vida no sembla molt encertada.
Sens
dubte, hi ha saviesa popular en aquesta dita, ja que, en definitiva,
quan se parla de tenir un fill, plantar un arbre o escriure un
llibre, se apunta a quelcom fonamental. En la vida se encerta quan se
viu un amor fecund, capaç d'engendrar vida o fer viure als altres.
Sols aquest amor justifica i omple una vida.
De
aquí la dura amenaça que se escolta en el rerefons d'aqueixa
paràbola dels vinyaters que, lluny d'entregar els fruits de son
treball, maten el fill de l'amo. Se'ls prendrà tot per a donar-lo a
altres vinyaters que «
el
facin fructificar ».
Hi
ha moltes formes de «perdre la vida». Basta
dedicar-se a fer cada vegada més coses en menys temps, i creure que
pel fet de «fer coses» se viu més. És una
equivocació. Per coses que un faci, si viu sense estimar i sense
posar vida en les persones i l'entorn, buidarà sa vida del contingut
més preciós.
Una
reflexió de Luis
Espinal,
jesuïta, assassinat en 1980 a Bolivia. Diu així: «Pasan
los años y, al mirar atrás, vemos que nuestra vida ha sido estéril.
No la hemos pasado haciendo el bien. No hemos mejorado el mundo que
nos legaron. No vamos a dejar huella. Hemos sido prudentes y nos
hemos cuidado. Pero, ¿para qué? Nuestro único ideal no puede ser
llegar a viejos. Estamos ahorrando la vida, por egoísmo, por
cobardía. Sería terrible malgastar ese tesoro de amor que Dios nos
ha dado.»
Record
que, en morir Joan
XXIII,
aquell Papa bo que feu entrar dins la Església i en el món un aire
nou d'esperança, de bondat i de convivència pacífica, el cardenal
Suenens
va poder dir que «deixava
el món més habitable
que
quan ell va arribar».
De Jesús va quedar aquest record: «Passà
tota la
vida
fent el bé». A
qualcú li semblarà tal volta poc. Per al cristià és el millor
criteri per a viure amb encert.
EL IMPERI DEL EFÍMER
La
pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal (salm
118, 22)
Així
se titula el llibre de G.
Lipovetsky al voltant
de la moda. Un estudi lúcid i provocatiu sobre un fenomen
aparentment fútil, però de importància vital en la modernitat
occidental.
Segons
el professor de Grenoble, la moda ja no és només un luxe estètic i
perifèric dels individus, sinó que s'ha convertit en un element
central que governa la producció i consum d'objectes, la publicitat,
la cultura i fins i tot els canvis ideològics i socials.
Lipovetsky
analitza de manera penetrant els diversos trets que caracteritzen la
moda: la variació ràpida de les formes, la proliferació de models,
la importància de la seducció, la generalització de l'efímer en
la vida social.
Però
el fet a ressaltar és que la moda s'ha convertit en la societat
occidental en el principi que organitza la vida quotidiana dels
individus i la producció soci-cultural dels nostres dies.
Vivim
una
època de «moda
plena».
Es creen necessitats artificials a gran escala. Se cultiva el gust
per allò nou i diferent més que pel vertader i bo. L'efímer
envaeix la vida cultural.
És
fàcil observar una mobilitat i inconstància cada cop més major en
les conductes. Decau la passió per les grans causes i creix
l'entusiasme dels sentits. Ja no hi ha cultiu de ideologies, sinó
comunicació publicitària i pragmatisme.
El
món de la consciència se troba baix l'imperi del superficial. Se
canvia de manera de pensar com se canvia de residència, de dona o de
cotxe. Occident se buida així de tota fe en ideals superiors i viu
cada cop més entregat als plaers de la moda.
Lipovetsky
tracta
d'interpretar tot aquest fenomen positivament, com un progrés de la
vertadera democràcia i la autonomia dels individus.
Però
no pot menys d'acabar son anàlisi amb afirmacions realment
inquietants: «El regne ple de la moda... permet més llibertat
individual, però engendra una vida més infeliç... Hi ha més
estímuls de tot gènere, però major inquietud de vida. Hi ha més
autonomia privada, però més crisis íntimes».
Lipovetsky,
tal
volta condicionat ell mateix per la moda, no parla del buit essencial
que s'amaga en aquesta «societat governada per la moda». Baix
l'imperi de l'efímer, l' home no coneix res ferm i consistent sobre
el qual edificar la seva existència. La societat no sap cap on fer
convergir els seus esforços per a construir un futur més humà.
Des
de «la
societat de la moda plena»,
els creients escoltem amb fe renovada les paraules de Jesús, quan es
veu rebutjat pels dirigents d'aquella societat: «La
pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal».
En
la societat de l'efímer i passatger, Jesucrist sembla inútil i,
tanmateix, és la pedra principal si l'home vol construir una vida
autèntica i humana.
CONSTRUIR
...ara
és la pedra principal».
No
són pocs els que pensen que quelcom ha passat en la vida interior i
espiritual del home occidental. Qualque cosa que impedeix a moltes
persones construir gojosa i dignament sa vida.
Hi
ha els que senzillament no encerten a fer-se a ells mateixos. Queden
mutilats. Sense desenvolupar les energies i possibilitats que tenen.
Altres
construeixen només son món exterior. Però per dins estan buits. Són
persones que ni donen ni reben. Simplement es mouen i volten per la
vida.
Altres
construeixen la seva identitat de manera falsa. Desenvolupen un “jo”
fort i poderós, però no autèntic. Saben que sa vida és
aparença i ficció.
N'hi
ha que construeixen sa persona de manera parcial i incompleta. Atents
només a un aspecte, descuiden dimensions importants de la
existència. Poden ser bons
professionals, persones cultes que fracassen com éssers humà davant qui els estima.
Hem
destruït creences on s'arrelava el ésser de moltes persones. La
família ha deixat de ser “llar». El contacte personal i la
relació càlida i amistosa s'ha fet difícil. La vida interior de
molts està sufocada i reprimida.
No
és fàcil així créixer i construir-se. Moltes persones se senten
desguarnides i sense defensa davant els atacs que sofreixen des de
fora i des de dins de son ser. Necessitarien aqueixa “font de llum
i de vida» que ha perdut el home contemporani.
No
sembla cap neciesa escoltar el missatge de Jesucrist que se ofereix
com «pedra
angular»
per
a tot home que vulgui construir-se de manera digna.
Era
costum entre els mestres d'obra jueus seleccionar bé cada pedra
destinada a la construcció d'un edifici. Aplicant-se un salm, Jesús
pronuncia aquestes paraules:“La pedra que rebutjaren els
arquitectes és ara pedra angular”.
Els
arquitectes de la societat contemporània rebutgen la fe com cosa
inútil. ¿No serà, tanmateix, aquesta precisament “la
pedra angular” que podrà fonamentar i rematar la
construcció del home contemporani?
DESPRÉS
DE LA MORT DE DÉU
Vingui,
matem-lo i quedem-nos la seva heretat!"
És
difícil encara avui no estremir-se davant els crits del boig en La
Gaia Ciència» de F.
Nietzsche:
«On està Déu?
Jo
us ho diré. ¡Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! ¡Tots som els
seus assassins! Però, ¿com hem pogut fer això?... ¿Què hem fet
en tallar la cadena que unia aquesta terra al sol? ¿Cap a on es
dirigeix ara? ¿A on ens dirigim nosaltres?»
Segons
F.
Nietzsche,
el major esdeveniment dels temps moderns és que «Déu
ha mort».
Déu
no existeix. No ha existit mai. En qualsevol cas, els homes estem
sols per a construir nostre futur.
Aquesta
és la convicció profunda que s'amaga en tots els projectes
d'alliberació que se li ofereixen al home modern, siguin de caràcter "cientifista", d'inspiració marxiana o d'origen freudià.
Les
religions representen avui una resposta arcaica, ineficaç,
insuficient per alliberar l'home. Una resposta lligada a una fase
encara infantil i immadura de la història humana.
Ha
arribat el moment d'emancipar-nos de tota tutela religiosa. Déu és
un obstacle per a la autonomia i el creixement del home. Hi ha que
matar a Déu per què nesqui el vertader home. És, una vegada més,
l'actitud dels vinyaters de la paràbola: «Vinga,
matem-lo i quedem-nos la seva heretat!».
La
història recent comença a descobrir-nos que no li és tan fàcil al
home
recollir
la herència de «un Déu mort». Després de la declaració solemne
de la mort de Déu, són bastants els que comencen a entreveure la
mort del home. Bastants els que se demanen com A.
Malraux
si
el «botxí
de Déu»
podrà sobreviure a sa víctima.
Les
revolucions socialistes no semblen haver portat la llibertat a la
qual l'home aspira des del més pregon de son ser. La lliure expansió
dels impuls instintius, predicada por S. Freud, lluny de fer sorgir
un home més sa i madur, originen noves neurosis, frustracions i una
incapacitat cada cop més profunda per a l'amor de comunió. «El
desenvolupament científic, privat de direcció de sentit,
converteix el món en una immensa fàbrica»
(H.
Marcuse)
i produeix
no solament màquines que s'assemblen a homes sinó «homes que
s'assemblen cada vegada més a màquines» (I.
Silone).
Aquest
home, frustrat en les seves necessitats més autèntiques, víctima
de la «neurosis
més radical»,
la falta de sentit totalitzant per la existència, atemorit davant la
possibilitat ja real de una autodestrucció total, ¿no està
necessitat més que mai de Déu? Però, ¿ja trobarà entre els
creients aquest Déu capaç de fer al home més responsable, més
lliure i més humà?
ELS FRUITS DE UN POBLE
Serà
donat a un poble que el faci fructificar.
No
és una visió simple la d'aquells que consideren «la
propietat privada, el lucre i el poder» com els pilars en
els qual es basa la societat industrial.
Si
analitzem les constants que estructuren nostra conducta social veurem
que fiquen ses arrels quasi sempre en el desig il·limitat d'adquirir,
lucrar i dominar. Els fruits amargs d'aquesta conducta són evident en nostres dies.
L'afany
de posseir
configura normalment un estil de home insolidari, preocupat quasi
exclusivament dels seus bens, indiferent al bé comú de la societat.
No oblidem que si a la propietat se l'anomena privada
és perquè se considera al propietari amb poder per a privar
als
altres del seu ús o gaudi.
El
resultat és una societat estructurada en funció dels interessos
dels més poderosos, i no al servei dels més necessitats i més
«privats» de benestar.
Per
altra banda, el
desig il·limitat d'adquirir, conservar i augmentar
els
propis bens, crea un home que lluita egoistament pel seu i se
organitza per a defensar-se dels altres.
Sorgeix
així una societat que separa i enfronta els individus i empeny cap a
la rivalitat i la competència, i no a la solidaritat i el mutu
servei.
El
desig de poder
fa
sorgir una societat assentada sobre l'agressivitat i la violència, i
on, sovint, només compta la llei del més fort i poderós.
No
ho oblidem. En una societat es recullen els fruits que se sembren en
nostres famílies, nostres centres docents, nostres institucions
polítiques, nostres estructures socials i nostres comunitats
religioses.
Eric
Fromm
se
demanava amb raó: «Es
cristià el món occidental?».
A jutjar pels fruits, la resposta seria negativa. Nostra societat
occidental tot just produeix «fruits
del regne de Déu»:
solidaritat, fraternitat, servei mutu, justícia als més desfavorits,
perdó.
Avui
seguim escoltant el crit de alerta de Jesús: «El regne de Déu serà
donat a un poble que produeixi fruits». No és el lamentar-se
estèril. La creació d'una societat nova sols és possible si
els estímuls de lucre, poder i domini són substituïts pels de la
solidaritat i la fraternitat.
*
* * * * * *
Is
5,1-7
Fl
4,6-9
Mt
21,33-43
Israel,
la vinya del Senyor
“La
vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel, i els homes de
Judà són els ceps que ell havia preferit. N'esperava justícia,
però no hi veu sinó injustícies; n'esperava bondat, però hi sent
el clam dels oprimits”. Són
paraules del profeta Isaïes a la primera lectura d’avui.
Jesús
inspirat en aquest text d’Isaïes elabora la paràbola que hem
escoltat, amb la que vol significar la història del seu poble, el
poble estimat per Déu, el poble que ha estat objecte de les
seves promeses, el poble que ha estat alliberat del l’esclavatge,
el poble a qui se l’hi ha donat una terra fèrtil que , amb
llenguatge de la tradició jueva, brolla llet i mel, una
terra que havia de ser cuidada, els fruit de la qual n’havia de
gaudir tot el poble.
El
Senyor ha volgut recollir el fruit que havia de donar la vinya, que
no era altre que el fruit compartit. I al llarg de la història havia
enviat profetes que, davant la apropiació de la vinya per part dels
poderosos, en perjudici dels senzills, denunciaven aquestes grans
injustícies vigents al llarg dels diversos temps, i instaven
al poble a reparar-les i a emmenar-se. Però els poders establerts i
fàctics els perseguien i els eliminaven. Fins arribar a perseguir i
treure’s del damunt executant-lo a la creu el mateix Fill del
Senyor, Jesús de Natzaret.
La
creació, la vinya del Senyor
La
vinya relatada per Jesús és no solament tot el que Déu va donar al
Poble considerat escollit i estimat. És, també, tota la gran vinya
que ha donat a tota la humanitat. És tota la creació sortida del
seu amor, perquè la humanitat la cuidés, la cultivés i compartís
els seus fruits amb tots els éssers humans, molt estimats per Ell.
Al
llarg de la història de la humanitat, com s’ha cuidat, cultivat i
compartit aquesta gran vinya de la creació? I el Senyor de la gran
vinya al llarg de la historia i, especialment, després d’haver
enviat els seu propi Fill mort a la creu, però després ressuscitat,
ha seguit enviant nombrosos, incomptables homes i dones que esperaven
poder cuidar, cultivar i compartir els fruits de tota aquesta vinya.
I no han tingut opció, o se’ls hi ha negat l’obtenció del fruit
de la vinya, que, inclús molts d’ells, s’havien esmerçat a
cuidar i cultivar amb la seva pròpia suor.
I
Jesús ens va dir que aquests incomptables homes i dones a qui
se’ls impedia i negava el gaudi dels fruits de la vinya de la
creació, eren Ell mateix. Jesús s’ identifica amb ells. A Jesús
mateix se li nega.
El
clam de la terra i el clam dels pobres
Per
això el papa Francesc, recollint l’esperit de sant Francesc
d’Assís, la festa del qual avui també celebrem, va donar un crit
d’alerta en la encíclica “Laudato si”, denunciant
el mal tractament que la humanitat està donant a la gran vinya de la
creació, i la injusta distribució que es fa dels seus fruits.
Tot
plegat, una perversió del pla i projecte de Déu: ni la
desitjada cura i respecte per la seva obra, ni el cultiu degut i
compartit, ni la justa distribució dels fruits.
Des
del primer de setembre, fins avui, sota el lema “Temps de
Creació” el papa ha promogut, en comunió amb les altres
esglésies cristianes, unes setmanes de pregària i sensibilització,
perquè s’aconsegueixi donar resposta “al clam de terra i
al clam dels pobres”.
Tant
de bo ens sentim moguts a secundar-ho, cada u des del seu context i
amb les petites o grans oportunitats i possibilitats.
Francesc
Xicoy, sj