JESÚS
ÉS DE TOTS
Una
dona pagana agafa la iniciativa d'anar a Jesús
malgrat no pertànyer al poble. És una mare angoixada
que viu sofrint amb una filla “turmentada per un
esperit maligne”. Es troba amb Jesús i crida: “Teniu
compassió de mi, Senyor, Fill de David”.
La
primera reacció de Jesús és inesperada i sorprenent.
Ni s'atura per a escoltar-la. Encara no ha arribat
l'hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans.
La dona insisteix i Jesús justifica la seva actuació:
“Només m'han enviat a les ovelles esgarriades de la
casa d'Israel”.
La
dona no es fa enrere. Supera tots els entrebancs
i resistències. En un gest agosarat s'agenolla davant
Jesús, para la seva marxa i de “genollons”, amb
un cor humil però ferm, li fa un sol crit: “Senyor,
ajudau-me”.
La
resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aquella
època els jueus nomenaven amb naturalitat “cussets”
als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les
nostres orelles. “No està bé tirar als cussets el
pa dels fills”. Tornant a la imatge de manera
inteli·ligent: La dona gosa des d'en terra corregir
Jesús. “Teniu raó, Senyor, però també els cussets
mengen les miques que cauen de taula dels senyors”.
La
seva fe és admirable. Segur que a la taula del
Pare es poden alimentar tots: els fills d'Israel i
també els cussets pagans. Jesús sembla pensar només
en les “ovelles esgarriades” d'Israel, però també
ella és “una ovella perduda”. L'Enviat de Déu no
pot ser només dels jueus. Ha de ser de tots i
per a tots.
Jesús
es rendeix davant la fe de la dona. La seva
resposta ens revela la seva humilitat i la seva
grandesa: “Dona, ¡ quina fe tan gran! Que es
compleixi el que desitges”. Aquesta dona li descobreix
que la misericòrdia de Déu no exclou a ningú. El
Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i
religioses que tracem els humans.
Jesús
reconeix la dona com a creient malgrat visqui en una
religió pagana. Inclús troba en ella una “fe
gran”, no la fe petita dels seus deixebles als qual
recrimina més d'un cop com “homes de poca fe”.
Qualsevol esser humà pot anar a Jesús amb confiança.
Ell sap reconéixer la seva fe malgrat visqui fora
de l'Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un
Mestre de vida.
Els
cristians ens hem d'alegrar que Jesús sigui atraient
avui dia a tantes persones que viuen fora de
l'Església. Jesús és més gran que totes les nostres
intitucions. Ell segueix fent molt de bé, inclús a
aquells que s'han allunyat de les nostres comunitats
cristianes.
José
Antonio Pagola
L'escena
és sorprenent. Una dona pagana surt cridant a
l'encontre de Jesús: És una mare de personalitat forta
que reclama compassió per a la filla malalta, ja
que està segura de que Déu vol una vida digna per
a tots els seus fills i filles, encara que siguin
pagans, encara que siguin dones.
La
seva petició és directa:
“Compadiu-vos de mi, Senyor, Fill de David. La meva
filla està turmentada per un dimoni”. Tanmateix,
el seu crit cau dins el buit: Jesús guuarda un
silenci difícil d'explicar. ¿No es commou el seu cor
davant la desgràcia d'aquella mare tota sola i
desemparada?
La
tensió es fa insuportable quan Jesús trenca el
silenci per negar-se de manera rotunda a escoltar la
dona. La seva negativa és ferma i surt del desig de
ser fidel a la missió rebuda del Pare: “Unicament
m'han enviat a les ovelles escarriades d'Israel”.
La
dona no es desanima. S'acuita, abasta el grup,
s'agenolla davant Jesús i, des de terra, insisteix en
la seva súplica: “Senyor,
ajudau-me”.
En el seu crit ressona el dolor de tants homes i
dones que no són del grup d'aquell Guaridor i
sofreixen una vida indigna. ¿Han de quedar exclosos
de la seva compassió ?
Jesús
es manté ferm en la negativa: “No
està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo
als cussets”. La
dona no es rendeix davant la fredor esgarrifosa de
Jesús. No discuteix, accepta la dura imatge, però en
treu una conseqüència que desmunta a Jesús: “Teniu
raó, Senyor, però els cussets mengen també de les
miques que cauen de la taula dels amos”. A
la taula de Déu hi ha pa per a tots.
Jesús
reacciona tot sorprès. Escoltant fins al fons el
desig d'aquesta dona pagana, comprèn que el que
demana és exactament el que Déu vol: “Dona,
quina fe tan gran: que es compleixi el que
desitges”. L'amor
de Déu als que sofreixen no té fronteres, ni sap
de creients o pagans. Atendre aquesta dona no
l'allunya de la voluntat del Pare sino que li
descobreix el seu vertader abast.
Avui,
hem d'aprendre els cristians a conviure amb agnòstics,
indiferents o pagans. No són adversaris a decantar
del nostre camí. Si escoltem el seu sofriment,
descobrirem que són fràgils i vulnerables que
cerquen, com nosaltres, un raig de llum i alè per
a viure.
Jesús
no és propietat dels cristians. La seva llum i
la seva força guaridora són per a tots. És un
error tancar-nos en els nostres grups i comunitats,
posant a part, excloent o condemnant als qui no són
dels nostres. Només acomplim la voluntat del Pare
quan vivim oberts a tot esser humà que sofreix i
gemega demanant compassió.
José
Antonio Pagola
EL CRIT DE LA DONA
Es
posà a cridar-li.
Quan
als anys vuitanta, Mateu escriu el seu evangeli,
l'Església té una greu qüestió plantejada: ¿Què han
de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el
marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?
Jesús només havia actuat dins les
fronteres d'Israel. Prest executat pels dirigents del
temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix,
rastrejant en la seva vida, els deixebles recordaven
dues coses molt il·luminadores: Primer, Jesús era capaç
de descobrir entre els pagans una fe més gran
que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia
reservat la seva compassió sols als jueus. El Déu
de la compassió és de tots.
L'escena
és commovedora. Una dona surt a trobar Jesús. No
pertany al poble elegit. És pagana. Prové del
maleït poble dels cananeus, que tant havien combatut
Israel. És una dona tota msola i sense nom. No té
marit ni germans que la defensin. Tal volta, és
mare fadrina, viuda, o ha estat abandonada pels seus.
Mateu
només destaca la seva fe. És la primera dona
que parla en el seu evasngeli. Tota la seva vida
es resumeix en un crit que expressa el profund de
la seva disort. Va darrera els deixebles “cridant”.
No es detura davant el silenci de Jesús ni
davant el malestar dels deixebles. La desgràcia de la
seva filla, poseïda per “un dimoni molt dolent”,
s'ha convertit en el seu propi dolor: “Senyor,
compatiu-vos de mi”.
A
un moment determinat la dona abasta el grup, atura
a Jesús, es postra davant ell i de genollons li
diu: “Senyor,
ajudeu-me”. No
accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu
quefer en Israel. No accepta l'exclusió ètnica,
política, religiosa i de sexes en la qual es
troben tantes dones, sofrint en soletat i marginació.
És
llavors quan Jesús es manifesta amb tota humilitat
i grandesa: “Dona
quina fe que tens: que es compleixi el que
desitges”. La
dona té raó. No serveixen de res altres
explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. La
seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.
¿Què
fem els cristians avui davant els crits de tantes
dones totes soles , marginades, maltractades i oblidades
per l'Església? ¿ Les deixem de banda justificant el
nostre abandó per exigències d'altres quefers? Jesús
no ho va fer.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada