DIUMENGE TRENTA DOS DURANT L'ANY...

Trenta-dosè diumenge - Temps Ordinari

Sav 6,12-16

1 Te 4,13-18

Mt 25, 1-13

Aquest diumenge certament la paraula que el Déu de la vida ens proposa perquè la vida sigui vida, i sigui en abundància, és la saviesa. El gran problema és que nosaltres l'hem disfressat amb tantes coses, que no ens deixa veure el seu profund sentit, tal com Déu ens les revela. La saviesa de ser savis. Cordeu-vos perquè vénen corbes, com dirien a les típiques atraccions d'aventura.

a) La saviesa de ser savis

La saviesa revela l'estupidesa. Aquesta darrera és disfressada d'entreteniment i producte cultural a on tots condemnen i tafanegen de tot i de tots. Ser savis no és tenir molts coneixements. En canvi, té a veure amb ser subjectes de la nostra vida, i no simplement objectes de vida, la qual va sacsejant segons les persones i els esdeveniments que ens passen.

La Saviesa en els llibres sapiencials de l'Antic Testament és descrita com una dona. Sempre es troba fora, pels carrers per la qual cosa no és tan inaccessible per a nosaltres. En el llibre de la Saviesa ens diu que està a la cruïlla de camins, de carrers i de muntanyes. És significatiu, la saviesa, ser savis és per a tothom. No és elitista, per als que tenen molts títols universitaris o coneixements, doctorats, o llegeix molt. Sinó és l'oportunitat per a totes les persones en la seva vida diària. La descripció ens diu que es troba a les portes de les cases. Per tant, la Saviesa, la possibilitat de ser savis hi és on viu l'home i la dona en el seu ésser relacional, relacions públiques o privades, és el lloc de les accions humanes. I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. Un bé inestimable. La Saviesa sempre té a veure amb la paraula i amb l'escolta (cf. Sir 24: “Jo he nascut de la boca de l'Altíssim”). I ¿a què es deu això? Perquè la Saviesa, ser savis, és tenir un cor obert, capaç de reconèixer el valor del que se'ns diu i el que se'ns dóna en la vida quotidiana, en les persones i en els fets, ja siguin d'alegria o ja siguin de tristesa. En tots ells i en les persones, hi ha la gran invitació de distanciar-se del que ens passa per passar-ho pel nostre cor i davant Déu reconèixer el valor que hi ha darrere d'això. Ens posa en actitud d'escolta i en l’escola de l’escolta. Per això la Saviesa és ser savis. No és una cosa abstracte. És reconèixer i ser reconeguts. Recordo la frase de Merleau-Ponty: “si toco l'arbre la meva mà és tocada, però si toco la mà d'un altre aquesta és tocada i tocant”.

Ser savis és, per tant, sentir la paraula de Déu que toca els cors al costat dels nostres esdeveniments del dia a dia, distanciar-se d'ells per reconèixer el seu valor vivint i actuant el bé, perquè és bé. Com veieu, res d’intel·lectual, sinó de disposició afectiva, d'obrir-se i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb Déu.

b) El seny, signe de la Saviesa

Així és. Demanem i demanem, preguntem i preguntem per obtenir una resposta i, en no trobar-la, desistim resignats a viure en l'amargor de qui sent el tracte amb Déu com un pur mercader. La paràbola de les verges assenyades ens convida a la saviesa. Les noces és l’apertura del seny. No perdre l’oportunitat que el pecat i la separació de Déu ens faci desgraciats. No deixar que la llàntia s’apagui. Aquelles dones desassenyades van tenir la voluntat dormida. El nuvi ja no els va treure la son. Ens treu l’Evangeli el son? La llàntia es va secant, el cor resta infèrtil, sense passió i oblida l’amor primer. La nostra vocació és l’oli que ha de cremar i de renovar-se. Siguem “Amics en el Senyor”, homes i dones savis, capaços de reconèixer el nostre nuvi, Crist, el Senyor; distanciar-se per actuar des de i pel Bé. Humanitzats perquè hem estat divinitzats fins i tot en els moments més foscos i penosos. Viure a les alegries i en les penes diuen en els matrimonis, no? Viure les alegries i les penes amb Déu, ja és el moment de relació amb Ell.

Eduard López, sj.

* * * * * *

   

ENCENDRE UNA FE GASTADA

La primera generació cristiana va viure convençuda de que Jesús, el Senyor ressuscitat, tornaria prest ple de vida. No fou així. A poc a poc, els seguidors de Jesús tingueren que preparar-se per a una llarga espera.

És fàcil imaginar les preguntes que es feien entre ells. ¿ Com mantenir viu l'esperit dels començaments ? ¿ Com viure desperts mentre arriba el Senyor ? ¿ Com nodrir la fe sense deixar que s'apagui ? Un relat de Jesús sobre el que passa a unes noces els ajudava a trobar la resposta:

Déu al·lotes, amigues de la novia, encenen les torxes i es preparen per a rebre l'espòs. Quan, a posta de sol, arribi a prendre l'esposa, els acompanyaran a ambdós en el seguici que els portarà fins a la casa del novii on celebraran el banquet nupcial.

El narrador destaca un detall. Entre les “al·lotes n'hi ha cinc “assenyades” i previsores que porten oli per impregnar les torxes a mesura que es consumeixi la flama. Les altres cinc són “capbuits” i desassenyades que obliden agafar oli, arriscant que s'apaguin les torxes.

Aviat se n'adonaran del seu erro. El novii tarda i quan arriba ja és mitjanit. Quan senten la crida per anar a rebre'l, les assenyades alimenten d'oli la flama de les torxes i aconpanyen l'espòs fins entrar a la festa. Les desassenyades només saben lamentar-se: “Que s'apaguen les torxes”. Ocupades cercant oli, arriben al banquet quan la porta està ja tancada. Massa tard.

Molts comentaristes cerquen un significat al símbol de “l'oli”. ¿ Parla Jesús del fervor espiritual, de l'amor, de la gràcia baptismal...? Tal volta és més senzill recordar el seu desig: “Jo he vingut a portar foc a la terra, i ¿què he de voler sinó que s'encengui?”. ¿Què pot encendre més la nostra fe que el contacte viu amb ell?

Insensatesa és pretendre conservar la fe gastada sense revifar-la amb el foc de Jesús. Contradicció és creure'ns cristians sense conéixer el seu projecte i sentir-nos atrets pel  seu estil de vida:

Necessitem urgentment una qualitat nova en la nostra relació amb ell. Tenir cura de tot el que ens ajudi a centrar la nostra vida en la seva persona. No malgastar energies en el que ens distregui o desvii del seu Evangeli. Encendre la nostra fe rumiant les seves paraules i combregant vitalmen amb ell. Ningú com Jesús pot trasnsformar les nostres comunitats.

ENCENDRE LES TORXES

S'ens apaguen les torxes.

Entre els primers cristians hi havia, sens dubte, deixebles “bons” i deixebles “dolents”. Tanmateix, quan Mateu escriu l'evangeli té cura sobretot per recordar que, dins la comunitat cristiana, hi ha deixebles “assenyats” que actuen amb responsabilitat, i deixebles “capbuits”, que actuen amb lleugeresa. ¿ Què vol dir això ?

Mateu ho explica recollint dues paràboles de Jesús. La primera és molt clara. N'hi ha que “escolten les paraules de Jesús”, i “les posen en pràctica”. Agafen l'Evangeli seriosament i al tradueixen a la vida. Són com “l'home assenyat” que construeix la casa damunt roca. És el sector més responsable: els que construeixen la vida i l'Església damunt l'autenticitat i la veritat de Jesús.

Però n'hi ha també que escolten les paraules de Jesús, i “no les posen en pràctica”. Són tan “capbuits” com l'home que “edifica la casa damunt arena”. Llur vida és un disbarat. Construeixen en buit. Si només fos per ells, el cristianisme seria només façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta paràbola ens ajuda a captar el missatge fonamental d'un altre relat en el qual un grup de joves surten, totes alegres, a esperar el novii, per a acompanyar-lo a la festa de noces. Des de l'inici s'ens adverteix que unes són “assenyades”· i altres “capbuits”.

Les “assenyades” porten oli per a mantenir enceses les torxes; les “capsbuits” no hi pensen gens ni mica. El novii fa tard, però arriba a mitjanit. Les “assenyades” surten amb les seves torxes a fer llum pel camí, acompanyant l'espòs i “entren amb ell” a la festa. Les “capsbuits”, a la seva banda, no saben resoldre el problema: “les torxes apagades”, no poden acompanyar el novii. Quan arriben és tard. La porta està tancada.

El missatge és clar i urgent. És una capbuidada seguir escoltant l'Evangeli sense fer un esforç més gran per a convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt arena. I és una insensatesa confessar a Jesucrist amb un vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar a Jesús amb les “torxes apagades”. Jesús pot tardar, però no podem fer esperar més la nostra conversió.

José Antonio Pagola

ABANS QUE ES FACI TARD

S'ens apaguen les torxes.

Mateu va escriure el seu evangeli en un moment crític per als seguidors de Jesús. La vinguda del Crist trigava massa. La fe de no pocs es relaxava. Era necessari revifar de bell nou la conversió primera.

Mogut per aqueixa preocupació, recollí tres paràboles de Jesús i les elaborà profundament per a cridar a tots a la responsabilitat:

“No esperis que altres et donin “oli” per a encendre la teva “torxa”, tu mateix has de tenir cura de la teva fe.

No et conformis en conservar el teu “talent” baix terra; t'has d'arriscar a fer-lo fructificar.

No esperis a que apareixi Crist, el pots anar a trobar en tota persona sofrent”.

La primera paràbola ens parla d'una festa de noces. Pletòriques, unes al·lotes “surten a esperar el novii”. No totes van ben preparades. Unes porten oli a bastament per encendre les torxes; les altres ni hi pensen. Només pensen a portar les torxes a les mans.

Com que l'espòs triga, “a totes els agafa son i se dormen”. Els problemes comencen quan s'anuncia l'arribada del novii. Les al·lotes previsores encenen les torxes i entren amb ell al banquet. Les insconscients han d'anar a comprar-ne. Però quan tornen “la porta està tancada”. Ja és massa tard.

És un error cercar un significat secret a “l'oli”: ¿ Una al·legoria per parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l'amor...?

La paràbola és senzillament una crida a viure units a Crist de manera responsable i lúcida ara, abans que es faci tard. Cadascú sabrà de que li cal tenir cura.

Es una irresponsabilidad llamarnos cristianos y vivir la propia religión, sin És irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense esforçar-nos per a semblar-nos a Crist. És un error viure amb auto-complaença, dins la pròpia Església, i no plantejar-nos una vertadera conversió als valors evangèlics. És d'insconscients sentir-nos seguidors de Jesús i no “entrar” en el projecte de Déu que ell vol promoure.

En aquests moments en que és tan bo de fer “relaxar-se”, caure en l'escepticisme o “anar tirant” pels camins segurs de sempre, penso que sols hi ha una manera d'estar en l'Església: convertir-me a Jesucrist.