ADVENT,,,SEGON DIUMENGE ....

Evangeli Mc 1,1-8

Aplaneu el camí per al Senyor

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant».

Paraula de Déu.

Segon diumenge - Advent

Is 40,1-5.9-11
2 Pe 3,8-14
Mc 1,1-8

Pessimisme? optimisme? evasió? ... realisme??

Quan per alguna cosa, per a alguns, a cops, la vida pesa -i pesa molt- no valen gaire frases fetes ni eslògans fàcils. No valen mecanismes de defensa ni evitacions intencionades.I, reconeixem-ho obertament, per a alguns, la vida pesa molt.

Consoleu el meu poble!! Consoleu-lo. Parleu al cor.

Un primer encàrrec, ple de responsabilitat i de futur. Consolar un poble al qui se li roba la vida. Ens atrevim a assumir-lo, personal i comunitàriament??
Perquè consolar no és –torno al inici- repetir paraules boniques i tòpics sabuts.
Potser consolar s’assembli més al realisme esperançat. Acceptar la realitat, i posar-la al seu lloc. Distingir entre el que és i el que serà. Entre la realitat que toco –i em toca!- i la realitat definitiva.

Parleu-li al cor per tal que acaroni i intueixi el que serà. Que li entrin ben dins el cor aquelles raons per a l’esperança.

El Déu de Jesús és el Déu de la vida. El qui porta a coll els petits. El qui cuida els cansats.
Potser sigui, avui, aquesta, una de les primeres missions dels cristians. I val la pena que ens ho prenguem seriosament. Realisme esperançat. Al costat dels abatuts. Consol que dóna força a peus cansats.

Espereu i feu que arribi aviat.

Tampoc no en sabem massa, d’esperar com cal. A cops, al adormir-nos en diem esperar. I, més sovint, senzillament, no suportem esperar. Ho volem ara. Immediatament. Instantani. Ara i prou.

Segon encàrrec: espereu i feu que arribi aviat. Espereu tot empenyent la història. Tot treballant el moment present i tots els moments. Fer-ho possible amb esperança. Amb audàcia esperançada. Amb laboriositat serena. ... Amb el ulls oberts! Ben desperts.

Perquè arribarà. Segur. Confiem en la promesa del Senyor. No pot ser d’una altra forma. Arribarà.

El ritme de Déu és un altre, diferent del nostre. Som nosaltres els qui portem rellotges i calendaris.

Prepareu camins!

Comença l’Evangeli de Jesucrist.

De sempre m’han impressionat, aquestes paraules. No tant, enteses com l’arrancada del relat de Marc... sinó dites en el moment actual. Comença la Bona Notícia de Jesús.
Certament, que va començar fa 2000 anys. I tant que sí. Però... comença. Ara i avui. Sí. Comença l’Evangeli. Cal deixar-lo entrar. Comença a caminar. Pas a pas. De fet, 2000 anys no són gaire. Encara està per fer. Encara l’hem de fer arrelar i créixer. Fer-lo possible. Tot esperant i treballant. Comença el Regne. Fa 2000 anys que podem dir que comença. I no ha fet altra cosa que començar. Tot just començar.
Tercer encàrrec: preparar camins i abaixar turons inaccessibles. Comunicació.

I comunicació en veritat. Fer possible, dia a dia. No pugem a la parra. Baixem ran de terra. Concret. Ben concret. El Regne és concret. I es concreta en realitats i fets concrets. On ens juguem la vida és en la nostra actuació de cada dia.
Preparar camins al Senyor. Perquè ve. Està venint. Cal que ens trobi en el camí.

Josep Miquel Esteban, sj.

CONFESSAR ELS NOSTRES PECATS

Preparau el camí al Senyor.

“Comença la Bona Nova de Jesucrist, Fill de Déu”. Aquest és l'inici solemne i gojós de l'evangeli de Marc. Però, a continuació, de manera trencada i sense cap advertiment, comença a parlar de la urgent conversió que necessita viure tot el poble per a acollir al Messies i Senyor.

Al desert compareix un profeta diferent. Ve a “preparar el camí del Senyor”. Aquest és el seu servei a Jesús. La seva crida no es dirigeix només a la consciència individual de cadascun. El que cerca Joan va més enllà de la conversió moral de cada persona. Es tracta de “preparar el camí del Senyor”, un camí concret i definit, el camí que va seguir Jesús defraudant les expectatives convencionals de molts.

La reacció del poble és commovedora. Segons l'evangelista, deixen Judea i Jerusalem i van cap al “desert” per a escoltar la veu que els crida. El desert els recorda l'antiga fidelitat a Déu, el seu amic i aliat, però, sobre tot, és el millor lloc per a escoltar la cridada a la conversió.

Allà el poble pren consciència de la situació en que viuen; experimenten la necessitat de canviar. Reconeixen els seus pecats sense donar culpa als altres; senten necessitat de salvació. Segons Marc, “confessaven els seus pecats” i Joan “els batejava.”.

La conversió que necessita la nostra manera de viure el cristianisme no es pot improvisar. Requereix un temps llarg de recolliment i treball interior. Passaran anys fins que facem més veritat dins l'Església i reconeguem la conversió que necessitem per a acollir més fidelment Jesucrist en el centre del nostre cristianisme.

Aquesta pot ser avui la nostra temptació. No anar “al desert”. Defugir la necessitat de conversió. No escoltar cap veu que ens convidi a canviar. Distreure'ns amb qualsevol cosa, per a oblidar les nostres pors i dissimular la manca de coratge per a acollir la veritat de Jesucrist.

La imatge del poble jueu “confessant els seus pecats” és admirable. ¿ No necessitem els cristians d'avui fer un examen de consciència col·lectiu, a tots nivells, per a reconéixer els nostres errors i pecats ? Sense aqueix reconeixement, ¿ és possible “preparar el camí del Senyor” ?

José Antonio Pagola

BONA NOVA

En aquest any litúrgic els cristians llegirem l'evangeli de Marc. Un petit escrit que comença amb aquest títol: “Comença la Bona Nova de Jesus, el Messies, Fill de Déu”. Aquestes paraules ens permeten evocar quelcom del que trobarem en el relat.

Amb Jesús “comença” qualque cosa nova. És el primer que Marc vol deixar clar. Tot allò d'abans pertany al passat. Jesús és el començament de quelcom nou i inconfundible. Dins el relat, Jesús dirà que “el temps s'ha complert”. Amb ell arriba la Bona Nova de Déu.

Això és el que experimenten els primers cristians. El qui es troba vitalment amb Jesús i entra dins el seu misteri, sap que comença una vida nova, una cosa que mai havia experimentat.

Allò que troben en Jesús és una “Bona Nova”. Quelcom nou i bo. La paraula “Evangeli” que empra Marc és freqüent entre els primers seguidors de Jesús i expressa el que senten quan es troben amb ell. Sensació d'alliberament, alegria, seguretat i fora por. En Jesús es troben amb “la salvació de Déu”.

Quan algú descobreix en Jesús a Déu amic de l'esser humà, Pare de tots els pobles, defensor dels darrers, esperança dels perduts, sap que no trobarà una nova millor. Quan coneix el projecte de Jesús: treballar per un món més humà, digne i feliç, sap que no podrà dedicar-se a res més gran.

Aquesta Bona Nova és Jesús mateix, el protagonista del relat que escriví Marc. Per això, la seva primera intenció no és oferir-nos doctrina sobre Jesús ni informació biogràfica, sinó seduir-nos per a que ens acollim a la Bona Nova que només en ell podrem trobar.

Marc dóna a Jesús dos títols: un típicament jueu, l'altre més universal: Tanmateix, guarda per als lectors qualque sorpresa. Jesús és el “Messies” que els jueus esperaven com a alliberador del seu poble. Però un Messies molt diferent del líder guerrer que molts desitjaven per a destruir els romans. En el relat, Jesús és descrit com a enviat per Déu per a humanitzar la vida i canalitzar la història cap a la salvació. Primera sorpresa.

Jesús és “Fill de Déu”, però sense el poder i la glòria que alguns havien imaginat. Un Fill de Déu profundament humà, tan humà que sols Déu pot ser així. Només quan acaba la vida de servei a tots, executat a una creu, un centurió romà confessa: “Vertaderament aquest home era Fill de Déu”. Segona sorpresa.

José Antonio Pagola

CONVERSIÓ SOSTINGUDA

Preparau-li el camí al Senyor.

Tardor de l'any 27 o primavera del 28, a l'horitzó de Palestina, un profeta original i independent compareix. Causa un gran impacte entre el poble. Nom Joan. Les primeres generacions cristianes el veren sempre com l'home que va preparar el camí a Jesús.

Quelcom nou i sorprenent hi ha en aquest profeta. No predica a Jerusalem, com Isaïes i altres profetes: viu apartat de l'elit del Temple. No és tampoc profeta de Cort; es mou lluny del palau d'Antipes. D'ell es diu que és “una veu que crida en el desert”, lloc on no pot ser gairebé controlat per cap poder.

No arriben al desert els decrets de Roma ni les ordres d'Antipes. No s'escolta allà l'enrenou del Temple. No es senten tampoc les discussions dels mestres de la Llei. A canvi, es pot escoltar Déu en el silenci i la soledat. És el millor lloc per a iniciar la conversió a Déu i preparar el camí a Jesús.

Aquest és el missatge de Joan: “Prepareu la ruta al Senyor, aplaneu els seus camins”. Aquest “ruta del Senyor” no són les calçades romanes on es mouen les legions de Tiberi. Aquests “camins” no són els camins que menen al Temple. Cal obrir camins nous al Déu que arriba amb Jesús.

Això és el que necessitem avui també: convertir-nos a Déu, tornar a Jesús, obrir-li camins dins el món i dins l'Església. No es tracta d'un “aggiornamento” ni d'una adaptació al moment actual. És més. És posar l'Església sencera en estat de conversió.

Serà necessari molt de temps per a posar la compassió en el centre dels cristianisme. No serà fàcil passar d'una “religió d'autoritat” a una “religió” de crida”. Passaran anys fins que les comunitats cristianes aprenguin a viure el regne de Déu i la seva justícia. Seran necessaris canvis profunds per a posar els pobres en el centre de la nostra religió.

Només podem seguir Jesús en estat de conversió. Necessitem alimentar una “conversió sostinguda”. Una actitud de conversió que cal transmetre a les generacions que vénen. Sols així l'Església és digna de Jesús.

José Antonio Pagola

CERCAR CAMINS

Preparau el camí del Senyor.

“Preparau el camí al Senyor “. Tal volta és la primera crida que hem d'escoltar avui els cristians. La més urgent i decisiva. Fem moltes coses, però ¿ com preparem nous camins al Senyor en les nostres comunitats ?

Abans de res, cal examinar quines zones de la nostra vida no estan il·luminades o conduïdes per l'Esperit de Jesús. Podem funcionar bé com a comunitat religiosa al voltant del culte, però seguir impermeables a aspectes essencials de l'Evangeli. ¿ En què ens reconeixeria avui Jesús com a deixebles i seguidors seus ?

A més a més, cal discernir la qualitat evangèlica del que fem. La paraula de Jesús ens pot alliberar d'alguns auto-enganys. No tot el que vivim ve de Galilea. Si no som un grup configurat pels trets essencials de Jesús, ¿ què som ?

És essencial “cercar el regne de Déu i la seva justícia”. Rebel·lar-nos davant la indiferència social que ens impedeix mirar la vida des dels que sofreixen. Resistir-nos a formes de vida que ens tanquen dins l'egoisme. Si no contagiem compassió i atenció als darrers, ¿ què difonem dins la nostra societat ?

Hi ha un “imperatiu cristià” que ens pot orientar en la recerca real de la justícia de Déu en el món: actuar entre nosaltres de tal manera que aquest comportament pogués convertir-se en norma universal per a tots els humans. Marcar testimonialment camins cap a un món més just, amable i esperançat. ¿ Canviaria molt la nostra societat si tots actuèssim com ho fem en la nostra petita comunitat ?

Seria enriquidor introduir entre nosaltres aquell lema incisiu i suggerent que va circular fa uns anys en comunitats cristianes d'Alemanya: “Pensa globalment i actua localment”. Cal obrir l'horitzó de les nostres comunitats cap al món sencer; aprendre a processar la informació que rebem des de la mirada compassiva de Déu cap a totes les criatures. Després, obrir camins de compassió i justícia dins el petit món en que ens mouem cada dia.

José Antonio Pagola

CAMÍ

Preparau-li el camí al Senyor.

Molts cristians practicants entenen la seva fe tan sols com una “obligació”. Hi ha un conjunt de creences que “s'han” d'acceptar malgrat no es conegui bé el contingut ni l'interés que puguin tenir per a la vida; hi ha un codi de lleis que “s'ha” d'observar malgrat no s'entengui bé tanta exigència de Déu, i hi ha, també, unes pràctiques religioses que “s'han” d'acomplir encara que sigui en rutina.

Aqueixa manera d'entendre i viure la fe genera un tipus de cristià avorrit, sense desig de Déu, sense creativitat ni cap passió per viure i contagiar la seva fe. Acomplir és suficient. Aqueixa religió no té atractiu; es torna un pes mal de suportar, a molts els dóna al·lèrgia. Bé ho entenia Simone Weil quan escrivia que “on manca el desig de trobar-se amb Déu allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que recorren a Déu per por o per interés”.

Dins les primeres comunitats cristianes es vivien les coses d'una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un “sistema religiós”. Es deia “camí” i es proposava com a la via més encertada per a viure amb sentit i esperança. Es diu que és un “camí nou i viu” que “ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres”, un camí a recórrer “amb els ulls fixos en ell”.

És important prendre consciència de que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. Dins un recorregut hi ha de tot: marxar amb goig i moments de recerca, proves a superar i retrocesos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot forma part del camí, també les dubtes, que poden ser més estimulants que moltes certeses i seguretats tingudes de manera rutinària i simplista.

Cadascú ha de fer el recorregut propi. Cadascú és responsable de “l'aventura” de sa vida. Cadascú té el ritme propi. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: les persones poden viure moments i situacions diferents. L'important és “caminar”, no aturar-se, escoltar la crida que a tots ens fa de viure de manera digna i feliç. Aquesta és la millor manera de “preparar el camí del Senyor”

José Antonio Pagola

Con Jesús comienza algo bueno

A lo largo de este nuevo año litúrgico, los cristianos iremos leyendo los domingos el evangelio de Marcos. Su pequeño escrito arranca con este título: «Comienzo de la buena noticia de Jesús, el Mesías, Hijo de Dios». Estas palabras nos permiten evocar algo de lo que encontraremos en su relato.

Con Jesús «comienza algo nuevo». Es lo primero que quiere dejar claro Marcos. Todo lo anterior pertenece al pasado. Jesús es el comienzo de algo nuevo e inconfundible. En el relato, Jesús dirá que «el tiempo se ha cumplido». Con él llega la buena noticia de Dios.

Esto es lo que están experimentando los primeros cristianos. Quien se encuentra vitalmente con Jesús y penetra un poco en su misterio sabe que con él empieza una vida nueva, algo que nunca había experimentado anteriormente.

Lo que encuentran en Jesús es una «Buena Noticia». Algo nuevo y bueno. La palabra «evangelio» que emplea Marcos es muy frecuente entre los primeros seguidores de Jesús y expresa lo que sienten al encontrarse con él. Una sensación de liberación, alegría, seguridad y desaparición de miedos. En Jesús se encuentran con «la salvación de Dios».

Cuando alguien descubre en Jesús al Dios amigo del ser humano, el Padre de todos los pueblos, el defensor de los últimos, la esperanza de los perdidos, sabe que no encontrará una noticia mejor. Cuando conoce el proyecto de Jesús de trabajar por un mundo más humano, digno y dichoso, sabe que no podrá dedicarse a nada más grande.

Esta Buena Noticia es Jesús mismo, el protagonista del relato que va a escribir Marcos. Por eso su intención primera no es ofrecernos doctrina sobre Jesús ni aportarnos información biográfica sobre él, sino seducirnos para que nos abramos a la Buena Noticia que solo podremos encontrar en él.

Marcos le atribuye a Jesús dos títulos: uno típicamente judío; el otro, más universal. Sin embargo, reserva a los lectores algunas sorpresas. Jesús es el «Mesías» al que los judíos esperaban como liberador de su pueblo. Pero un Mesías muy diferente del líder guerrero que muchos anhelaban para destruir a los romanos. En su relato, Jesús es descrito como enviado por Dios para humanizar la vida y encauzar la historia hacia su salvación definitiva. Es la primera sorpresa.

Jesús es «Hijo de Dios», pero no dotado del poder y la gloria que algunos hubieran imaginado. Un Hijo de Dios profundamente humano, tan humano que solo Dios puede ser así. Solo cuando termine su vida de servicio a todos, ejecutado en una cruz, un centurión romano confesará: «Verdaderamente este hombre era Hijo de Dios». Es la segunda sorpresa.

Domingo 2 Adviento – B

(Marcos 1,1-8)

10 de diciembre 2017