SANT CRIST
EVANGELI
Al·leluia
Jo 14,23
Qui
m'estima, farà cas de les meves paraules,
diu
el Senyor;
el
meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.
Evangeli
Jo 15,9-17
Ningú
no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics
Lectura
de l'evangeli segons sant Joan
En
aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Tal
com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos
en el meu amor. 10
Si
guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo
guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
11»Us
he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la
vostra joia sigui completa. 12 Aquest és
el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he
estimat. 13 Ningú no té un amor més
gran que el qui dóna la vida pels seus amics.14
Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15
Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el
seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot
allò que he sentit del meu Pare. 16 No
m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres
i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un
fruit que duri per sempre.
I
tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17
Això us mano: que us estimeu els uns als altres.
Paraula
de Déu
Ac 10,25-26.34-35.44-48 1 Jn 4,7-10 Jn 15,9-17
Un
cop més?
Potser ens provoca cansament, tornar a predicar el mateix: "Déu és amor... estimeu-vos!". Ho hem predicat, escoltat, meditat tantes vegades...!
La llegenda diu que els seus deixebles li deien el mateix a Joan evangelista, quan ja era molt gran: "Mestre, sempre ens dieu el mateix!". La reiteració ens cansa, ja ho sabem; tornar a repetir el mateix no és gens original. Potser entre els seus deixebles hi havia la sospita si el bon mestre no començava ja a repapiejar. Diu la llegenda que Joan evangelista contestava valent i rotund: "això és el que el Senyor ens va ensenyar!". Per als cercles del Deixeble estimat hi pot haver "molts" manaments (en plural), però només hi ha un "manament" (en singular). D'això n'ha fet el seu credo.
1. Doncs sí! Tornem-hi: Déu és amor...!
Déu, el misteri insondable, inabastable, Déu l'origen d'on venim i la fita on anem...: és Pare/Mare! El nostre rerefons no és el Fat, ni l'Absurd; no som com una mena de molsa aberrant que li ha sortit a la superfície del globus terraqui. Déu no és "senyor feudal" exigent (exigeix homenatge, impostos... obres “perfectes”). Déu no és monarca absolut (davant la majestat del qual hom tem de terror). Déu no es "Cosa" perfecta, però impersonal.
Moltes religions han donat el nom de Pare a Déu, també Israel. Però cap i menys Israel, hagués gosat dir "Abbà" al Misteri Insondable de l'existència. Per Jesús Déu és tota una altra realitat. Es Pare/Mare: braços oberts, gestació carinyosa i infantament amb dolor i goig, cor tendre, generador, estimulant, que llança a la creativitat... Creador i no aturador, generador... sempre acollidor, cor sempre...
Sabem per experiència que és ser pare/mare; o sovint hem somniat com ho seríem, com cuidaríem dels nostres fills: els voldríem lliures, els voldríem que fossin "ells mateixos" plenament, etc. Justament en això som imatges de Déu: Déu somnia això per als seus fills i filles. Déu és tot ell amor. Ens ho hem de dir i ens ho hem de repetir per treure encara imatges falses de Déu.2. “Agafem l’amor de Déu i fem-lo home”: el que surt és Jesús.
Jesucrist és aquest amor fet persona. Jesús és un que pot dir jo estimo com el Pare m’estima (és de la pasta de Déu). Jesús és Déu que "necessita" fer-se un de nosaltres, i així pot rentar els nostres peus, esdevé servent, perquè és amic. I perquè se sap tot ell fet d'amor, pot dir al seu entorn que al Déu Amor el que li interessa no són els "drets de Déu" (els dissabtes, les lleis de la puresa... com exigeix qualsevol fariseu de les nostres esglésies), sinó els "drets de la persona humana", que és la imatge i el temple de Déu l’home.
I aquest "Déu Amor" no té massa lloc en alguns medis i per això el maten. Però la força del Déu Amor és tan infinita, que el Senyor és ressuscitat, i nosaltres ho celebrem i gaudim un cop més en aquesta Pasqua.
3.
Per tant: “estimeu-me, reseu-me...”
“El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”, estimeu-vos amb el meu estil, com jo us he estimat. Reseu a l'Amor i adoreu-lo. Renteu-vos els peus...! "Així haureu nascut de Déu" (1Jn). Es a dir: perquè Déu us estima aneu pel món essent justícia i misericòrdia pels altres, no aneu de fatxendes, prepotents; feu miracles com Jesús i amb ell, en el vostre entorn: miracles a nivells personal i estructural, que tornin a encarnar el Déu Amor en les nostres realitats de cada dia.
UNA
ALEGRIA DIFERENT
Perquè
la meva alegria estigui en vosaltres.
Les
primeres generacions cristianes tenien molta cura de
l'alegria. No podien viure d'altra manera. Les cartes de
Pau de Tarts que circulaven per les comunitats repetien
un cop i un altre: “estigueu
alegres en el Senyor”. L'evangeli
de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules
inoblidables: “Us
he parlat... perquè la meva alegria estigui en
vosaltres i la vostra alegria sigui plena”.
¿
Que ha passat perquè la vida dels cristians avui
sembli per a molts una cosa trista, avorrida i penosa ?
¿
En que hem convertit l'adhesió a Crist ressuscitat ? ¿
On és aquesta alegria que Jesús comunicava als seus
seguidors? ¿ Que n'hem fet ? L'alegria no és una cosa
secundària en la vida del cristià. És un tret
característic. Una manera d'estar en la vida: la única
manera de seguir i viure a Jesús. Encara que ens sembli
“normal”, és realment estrany “practicar” la religió
cristiana, sense experimentar
que Crist és font d'alegria vital.
L'alegria
del creent no és fruit d'un temperament optimista. No és el
resultat d'un benestar tranquil. No cal confondre-la amb
una vida sense problemes ni conflictes. Ho sabem: un cristià
experimenta la duresa de la vida amb la mateixa
cruesa i fragilitat que tot ser humà.
El
secret d'aquesta alegria està a una altra banda: més
enllà d'aqueixa alegria que s'experimenta quan les coses
quan “les coses vénen ben dades”. Pau de Tars diu que
és una “alegria
en el Senyor”, que
es arrelats en Jesús. Joan diu encara més: “és
la mateixa d'alegria de Jesús dins nosaltres”.
L'alegria
cristiana neix de la unió íntima amb Jesucrist. Per això
no es manifesta en l'eufòria o l'optimisme, sinó que s'amaga
humilment en el fons de l'ànima creient. És una alegria
que és a la rel mateixa de la nostra vida, sostinguda
per la fe en Jesús.
Aquesta
alegria no viu d'esquena al sofriment que hi ha en
el món, ja que és l'alegria del mateix Jesús dins
nosaltres. Per contrari, esdevé principi d'acció contra la
tristesa. Poques coses farem més grans i evangèliques
que alleugerir el sofriment de les persones donant
alegria realista i esperança.
José
Antonio Pagola
POR
A L'AMOR
Manteniu-vos
en mon amor.
No
és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri
i promesa, és la clau del cristianisme: “Com
el Pare m'ha estimat, així jo us he estimat:
manteniu-vos en mon amor”. Aquí
rau el cor mateix de la fe cristiana, l'últim criteri
per a discernir la seva veritat. Únicament “romanent en
l'amor”, podem caminar en la vertadera direcció. Oblidar
aquest amor és perdre's, entrar per camins no cristians,
deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de les
arrels.
Tanmateix,
no sempre ens hem mantingut en aquest amor. En la vida
de molts cristians hi ha hagut i encara hi ha massa
temor, massa manca d'alegria i espontaneitat filial amb Déu.
La teologia i la predicació que ha nodrit aquests
cristians ha oblidat massa l'amor de Déu, ofegant així
aquella alegria inicial, viva i contagiosa
que tenia el cristianisme.
Allò
que un dia fou Bona Nova (ευαγγέλιον)
perquè anunciava a la gent “l'amor increïble” de Déu,
s'ha convertit per a molts en mala nova (dis-ευαγγέλιον)
d'un Déu que amenaça i que es rebutjat perquè no
deixa ser, no deixa viure.
Tanmateix,
la fe cristiana sols pot ser viscuda sense trair llur
essència d'experiència positiva, confiada i gojosa. Per
això, quan molts deixen un cert “cristianisme”, (el
que coneixem), l'Església s'ha de demanar si en la
gestació d'aquest abandó i altres factors poc legítims,
s'hi amaga una reacció col·lectiva contra un estat de
coses que es veu poc fidel a l'evangeli.
L'acceptació
o el rebuig de Déu es mouen, en gran part, en la
manera en la qual sentim Déu cap a nosaltres. Si el
sentim com vigilant de la nostra conducta, farem el que
sigui per defugir-lo. Si l'experimentem com a pare que
anima la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això,
un gran servei que l'Església pot fer a l'home
d'avui és ajudar-lo a passar de la por a l'amor
de Déu.
Sens
dubte, hi un temor de Déu que és sà i fecund.
L'escriptura ho considera “l'inici de la saviesa”. És
el temor a malmetre la nostra vida i caure en la
mediocritat. Un temor que desvetlla l'home de la
superficialitat, i el fa tornar a Déu. Però hi ha
una por a Déu que és dolenta. No apropa a Déu.
Ans al contrari, allunya d'ell: Una por que deforma el
vertader esser de Déu i el fa inhumà. Una por
destructiva, sense fonament real, que ofega la vida i
el creixement sà de la persona.
Pot
ser un canvi decisiu. Passar de la por a Déu, que
engendra angoixa i rebuig, a una confiança en ell, que
fa brollar dins nosaltres aqueixa alegria promesa per
Jesús: “Us he dit això perquè la meva alegria
estigui en vosaltres i la vostra alegria arribi a
plenitud”.
A
L'ESTIL DE JESÚS
Jesús
s'acomiada dels seus deixebles. Els ha estimat amb passió.
Els ha estimat amb el mateix amor amb el qual l'ha
estimat el Pare. Ara els ha de deixar. Coneix el
seu egoisme. No se saben estimar. Els veu discutint
pels primers llocs. ¿ Que serà d'ells ?
Les
paraules de Jesús agafen un to solemne. Han de romandre
ben gravades dins tots. “Aquest és el meu manament: que
us estimeu uns als altres així com jo us he
estimat”. Jesús vol que els seu estil d'estimar no
es perdi entre els seus. Si l'obliden ningú els
reconéixerà com a deixebles seus.
De
Jesús romangué un record inesborrable. Les primeres generacions
ho resumien així: “Passà fent el bé”. Era bo
trobar-se amb ell. Sempre cercava el bé de les
persones. Ajudava a viure. La seva vida fou una Bona
Nova. En ell es descobria la proximitat bona de Déu.
Jesús
té un estil d'estimar inconfusible. És sensible al
sofriment de les persones. No passa sense veure el qui
sofreix. Quan comença
el dia, en un llogaret de Naïn, es troba en un enterro:
una viuda acomiada el seu fill únic. Jesús li surt a
camí: “Dona, no ploris”. Qui estima Jesús viu
alleugerint el sofriment, eixugant llàgrimes.
Els
evangelis recorden sovint com Jesús albirava el sofriment
de la gent. Els mirava i es commovia: els veia sofrents,
abatuts, com ovelles sense pastor. De seguida els sanava i
nodria amb les seves paraules. El qui estima Jesús
aprèn de mirar a la cara de les persones amb
compassió.
La
disponibilitat de Jesús per a fer el bé és cosa
admirable. No pensa en ell. Atent a qualsevol cridada, dispost
sempre a fer el que pot. Un captaire cec demana compassió
mentre va pel camí, l'acull amb aqueixes paraules: “¿Que
vols que faci per tu ?”.
Jesús
sap estar devora els més desvalguts. No cal que li demanin.
Fa el que sigui per guarir llurs dolències, alliberar
llurs cosnciències o transmetre confiança en Déu. Però
no pot solucionar tots els problemes d'aquella gent.
Llavors
es dedica a fer gests de bondat: acarona els nins del
carrer: no vol que ningú es senti orfe; beneeix els
malalts: no vol que es sentit oblidats per Déu; besa la
pell dels leprosos... Així són els gests del qui estima com
Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada