Quan
Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a
Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm,
vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. (...) Des
d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: Convertiu-vos, que el
Regne del cel és a prop.
EVANGELI
Anar
a viure a Cafar-Naüm., perquè s'havia de complir allò qu
anunciava Isaïes.
+
Lectura del sant evangeli segon sant Mateu 4, 12-23
12
Quan
Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a
Galilea; 13
però
va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en
els territoris de Zabuló i de Neftalí. 14
Així
es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes:
15
Terra de Zabuló i de Neftalí,
camí
del mar, l'altra banda del Jordà,
Galilea
dels pagans:
16
el poble que vivia en la fosca
ha
vist una gran llum;
una
llum ha resplendit
per
als qui vivien
al
país de mort i de tenebra.
17
Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia:
--Convertiu-vos,
que el Regne del cel és a prop.
Crida
dels primers deixebles
18
Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó,
l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a
l'aigua. Eren pescadors. 19 Jesús els
diu:
--Veniu
amb mi i us faré pescadors d'homes.
20
Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.
21
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de
Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu
pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. 22
Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van
seguir.
Activitat
de Jesús
23
Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,
anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i
xacres de tota mena.
Paraula
de Déu.
QUELCOM
NOU I BO
El
primer escriptor que recollí l'actuació i el missatge de Jesús ho
resumia tot dient que Jesús proclamava la “Bona
Nova de Déu”.
Més tard, els altres evangelistes empleen el mateix terme grec
(εὐαγγέλιον
= euanggelion)
i expressen la mateixa convicció: en el Déu anunciat per Jesús
les gents trobaven
quelcom “nou” i “bo”.
¿Pot
esser llegit aquest “Evangeli” enmig de
nostra societat, indiferent i descreguda, com quelcom
nou i bo? ¿Com és possible viure la fe en el Déu
anunciat per Jesús en nostre temps?
En
l' Evangeli de Jesús els creients ens trobem amb un Déu des del qual
podem sentir i viure la vida com un regal que té l'origen en el
misteri últim de la realitat que és Amor. Per a mí és bo no
sentir-me tot sol i perdut en l'existència, ni en mans del destí o
l'atzar. Tinc a Algú a qui puc agrair la vida.
En
l' Evangeli de Jesús ens trobem amb un Déu que ens dóna força per
a defensar nostra llibertat sense terminar esclaus de qualsevol ídol;
per a no viure sempre a mitges ni ser uns “vividors”; per a
aprendre formes noves i més humanes de treballar i de fruir, de
sofrir i d'estimar. Per a mi és bo poder comptar amb la força de
ma petita fe en aquest Déu.
En
l' Evangeli de Jesús ens trobem amb un Déu que desvetlla nostra
responsabilitat per a no desentendre'ns dels altres. No podrem fer
grans coses, però sabem que hem de contribuir a una vida més digna
i més feliç per a tots sobre tot pels més necessitats i
indefensos. Per a mí és bo creure en un Déu que em pregunta sovint
què faig pels meus germans.
En
l' Evangeli de Jesús ens trobem amb un Déu que ens ajuda a
entreveure que el mal, la injustícia i la mort no tenen la última
paraula. Un día tot el que aquí no ha pogut ser, el que ha quedat a
mitges, nostres anhels més grans i nostres desitjos més íntims
abastaran en Déu la plenitud. A mí me fa bé viure i esperar la
mort amb aquesta confiança.
Cada
un de nosaltres té que decidir cóm vol viure i cóm vol morir. Cada
un ha d'escoltar sa pròpia veritat Per a mí no és el mateix creure
en Déu que no creure. A mí me fa bé poder fer mon recorregut per
aquest món i sentir-me acollit, enfortit, perdonat i salvat pel Déu
revelat en Jesús.
SEGUIDORS
Quan
Jesús se n'adona de que el Baptista ha estat empresonat, abandona
Natzaret i se'n va a la riba del llac de Galilea per a començar sa
missió. Sa primera intervenció no és gens espectacular. No fa cap
prodigi. Simplement, crida a uns pescadors que responen immediatament
a sa veu: "Seguiu-me".
Així
comença el moviment de seguidors de Jesús. Aquí està el germen
humil del que un dia serà l' Església. Aquí s'ns manifesta per
primer cop la relació que s'ha de tenir sempre viva entre Jesús i
els que creuen en ell. El
cristianisme és, abans que res, seguiment a Jesucrist.
Això
significa que la fe cristiana no és només adhesió doctrinal, sinó
conducta i vida marcada per nostra vinculació a Jesús. Creure
en Jesucrist és viure son estil de vida,
animats per son Esperit, col·laborar en son projecte del regne de
Déu i carregar amb la creu per a compartir sa resurrecció.
Nostra
temptació és sempre voler ser cristians sense seguir a Jesús,
reduint nostra fe a una afirmació dogmàtica o a un culte a Jesús
com Senyor i Fill de Déu. Tanmateix, el criteri per a verificar si
creiem en Jesús como Fill encarnat de Déu és comprovar si le
seguim sols a ell.
La
adhesió a Jesús no consisteix sols en admirar-lo com home ni en
adorar-lo com a Déu. Qui l'admira o l'adora, quedant-se
personalment fora, sense descobrir en ell la exigència a seguir-lo
de prop, no viu la fe cristiana de manera integral. Solament
el que segueix a Jesús se col·loca en la vertadera perspectiva per
a entendre i viure l'experiència cristiana de forma autèntica.
En
el cristianisme actual vivim una situació paradoxal. A l' Església
no sols hi pertanyen els que segueixen o intenten seguir a Jesús,
sinó, endemés, els que no se preocupen en absolut de caminar
darrera ses petjades. Basta estar batiat i no rompre la comunió amb
la institució, per a pertànyer oficialment a l' Església de Jesús,
encara que mai s'hagin proposat seguir-lo.
El
primer que hem d'escoltar de Jesús en aquesta Església és sa crida
a seguir-lo sense reserves, alliberar-nos de lligadures, covardies i
desviacions que ens impedeixen caminar darrera ell. Aquests temps de
crisi poden ser la millor oportunitat per a corregir el cristianisme
i moure a l' Església en direcció cap a Jesús.
Hem
d'aprendre a viure en nostres comunitats i grups cristians de manera
dinàmica, amb els ulls fixos en ell, seguint les seves passes i
col·laborar amb ell en humanitzar la vida. Fruirem la nostra fe de
manera nova.
LA
PRIMERA PARAULA DE JESÚS
Convertiu-vos
L'evangelista
Mateu cuida molt l'escenari en el qual farà Jesús l'aparició
pública. S'apaga la veu del Baptista i se comença a escoltar la veu
nova de Jesús. Desapareix el paisatge sec i ombrívol del desert i
ocupa el centre la verdor i la bellesa de Galilea. Jesús abandona
Natzaret i se desplaça a Cafar-Naüm a la riba del llac. Tot
suggereix l'aparició de una vida nova.
Mateu
recorda que estem en la «Galilea de los gentils». Ja
sap que Jesús ha predicat en les sinagogues jueves d'aquells
llogarets i no s'ha mogut entre pagans. Però Galilea és creuer de
camins, Cafar-Naüm una ciutat oberta a la mar. Des d'aquí arribará
la salvació a tots els pobles.
De
moment, la situació és tràgica. Inspirant-se en un text del
profeta Isaïes, Mateu veu que «el poble habita en tenebres».
Sobre la terra «hi ha ombres de mort». Regna el caos, la injustícia
i el mal. La vida no pot créixer. Les coses no són com les vol Déu.
Aquí no regna el Pare.
Tanmateix,
enmig de les tenebres, el poble començarà a veure «una
llum gran». Entre les ombres de mort, «comença
a brillar una llum». Això és sempre Jesús: una llum gran
que brilla en el món.
Segons
Mateu, Jesús començà la predicació amb un crit: «Convertiu-vos».
Aquesta es s primera paraula. És l'hora de la conversió. Hi ha que
obrir-se al regne de Déu. No romandre «asseguts en les
tenebres», sinó «caminar en la llum».
Dintre
de l' Església hi ha una «gran llum». És Jesús. En
ell s'ens revela Déu. No ho hem d'amagar amb nostre protagonisme. No
ho hem de suplantar amb res. No ho hem de convertir en doctrina
teòrica, en teologia freda o en paraula avorrida. Si la llum de
Jesús s'apaga, els cristians ens convertirem en el que temia Jesús:
«uns cecs que guien altres cecs».
Per
això, també avui aqueixa és la primera paraula que hem d'escoltar
de Jesús en l' Església: «Convertiu-vos». Recobreu
vostra identitat cristiana. Torneu a vostres arrels. Ajudeu a la
Església a passar a una nova etapa de cristianisme más fidel a
Jesús. Viviu amb nova consciència de seguidors. Poseu-vos al servei
del regne de Déu. Demaneu per a la Església un «cor nou».
PUNTS
CLAU
Convertiu-vos
perquè està a prop el Regne.
És
fàcil resumir el missatge de Jesús: Déu no és un esser indiferent
i llunyà, que se mou en son món desconegut, interessat solament pel
seu honor i els seus drets. És algú que busca per a tots el millor.
Sa força salvadora actua en el més pregon de la vida. Solament vol
la col·laboració de les seves criatures per a conduir el món a sa
plenitud: «El
regne de
Déu
és a prop. Canvieu».
Però,
¿qué és col·laborar en el projecte de Déu?, ¿en què cal
canviar? La crida de Jesús no es dirigeix solament als «pecadors»
perquè abandonin sa conducta i s'assemblin un poc més als que ja
observen la llei de Déu. Jesús se dirigeix a tots, ja que tots han
d'aprendre a mirar la vida i a actuar de manera diferent. El seu
objectiu no és que a Israel se visqui una religió més fidel a Déu,
sinó que els seus seguidors posin en el món una nova dinàmica: la
qual respongui al projecte de Déu. Punts clau.
Primer.
La compassió ha de ser sempre el principi d'actuació. Hi ha que
introduir en el món compassió als que sofreixen: «Sigueu
compassius com és vostre Pare».
Sobren les grans paraules que parlen de justícia, igualtat o
democràcia. Sense compassió als últims no són res. Sense ajuda
pràctica als desgraciats de la terra no hi ha progrés humà.
Segon.
La dignitat dels últims ha de ser la primera meta.
«Els últims
seran
els primers». Hi
ha que imprimir a la història una nova direcció. Hi ha que posar a
la cultura, a la economia, a las democràcies i a les esglésies
mirant els que no poden, una vida més digna.
Tercer.
Hi ha que impulsar un procés de curació que alliberi a la humanitat
de tot el que la destrueix i degrada. «Aneu
i curau».
Jesús no trobar un llenguatge millor. Decisiu és curar, aliviar el
sofriment, sanejar la vida, construir una convivència orientada al
màxim de felicitat per a tots.
Aquesta
és la herència de Jesús. Mai se construirà la vida tal com la vol
Déu, si no és alliberant als últims de humiliació i sofriment.
Mai serà beneïda per Déu cap religió si no cerca justícia per a
ells.
AIGUALIR
L'EVANGELI
…
curant les malalties i dolences
del poble
Els
que han begut d'altres aigües podran gustar en Crist un «vi
nou», una experiència bona de Déu. Això vol dir el relat
de les noces de Canà. Malauradament sempre és fàcil «aigualir»
l'evangeli i oblidar son sabor original. Basta perdre la perspectiva
de Jesús.
El
profeta de Galilea no pensà en altra cosa sinó en cridar a les
gents a viure acollint «el
regne de Déu i sa justícia».
Per a ell, tota altra cosa era secundària. Vint segles després,
nosaltres vivim ocupats en qüestions doctrinals i morals que poden
ser llegítimes per a organtizar bé una religió, però que ens
distrauen del primer que interessa a Déu: que els pobres, els
famolencs i els que ploren, puguin ser més felices.
Jesús
no ensenyà una doctrina per a ser apresa pels seus seguidors, sinó
que anuncià un esdeveniment que ha de ser cercat i acollit. Segons
ell, Déu està ja actuant en aquest món i convida a tots a cercar
un orde de coses més humà i més just. A nosaltres ens sembla molt
important saber qué pensem de Déu. Jesús, per contra, somniava en
que a la terra homes i dones actuassin com actúa Déu. Era la seva
obsessió: ¿cóm sería la vida si la gent se semblés més a Déu?
Jesús
cridava: «Sigueu
misericordiosos com vostre Pare és misericordiós».
Era sa crida primera i més important. Per això ensenyava a tots a
mirar a les persones de manera diferent: els pecadors eren els seus
amics, les prostitutes li semblaven més dignes que molts piadosos,
els últims eren per a ell els primers, els malalts eren sa
debilitat... ¿Què ha estat de la mirada compassiva de Jesús? Per a
nosaltres, les prostitutes són prostitutes, els pecadors són
pecadors mentre no es converteixin, i els últims són els últims.
Un
perilli que ens amenaça avui als cristians és viure correctament
dintre d'una religió organitzada, sense atendre ni entendre en sa
veritat original l'evangeli de Jesús. El que assaborim no és moltes
vegades el «vi nou» aportat per ell,
sinó el cristianisme «aigualit» per nosaltres
mateixos.
L'evangeli
ens recordara sempre la vida de Jesús: recorria Galilea «proclamant
la Bona Nova de Déu... i curant les malalties i dolences del poble».
UN
ESTIL D'ESTIMAR
Curant
les malalties i dolences del poble.
El
cristianisme començà la seva expansió en una societat en la qual
hi havia distints termes par a expressar el que nosaltres diem amor.
La paraula més usada era
«philia»
que
designava l'afecte vers una persona propera, i s'usava per a parlar
de l'amistat, l'afecte o l'amor als parents i amics. Se parlava també
del «eros»
per
a designar la inclinació plaent, l'amor apassionat o senzillament el
desig orientat a qui produeix en nosaltres goig i satisfacció.
El
cristianisme abandonà pràcticament aquesta terminología i usà una
altra paraula quasi desconeguda, «agape»,
a la qual donaren un contingut nou i original. No volien que es
confongués amb qualsevol cosa l'amor inspirat en Jesucrist. Aquí
son interés en formular el «mandat
nou de
l'amor»:
«Us
don un manament nou: que us estimeu uns als altres com jo us he
estimat»
(Jn
13, 34).
L'estil
d'estimar de Jesús és inconfundible. No s'acosta a les persones
cercant son propi interés o satisfacció, la seguretat o benestar.
Sols sembla interessar-se en fer el bé, acollir, regalar el millor
que ell té, oferir amistat, ajudar a viure. Ho recordaran així anys
més tard en les primeres comunitats cristianes: «Passà
tota sa vida fent el bé.»
El
seu amor té un caràcter servicial. Jesús se posa al servei dels
qui el poden necessitar més. Fa lloc dins son cor i en sa vida als
qui no tenen lloc en la societat ni en la preocupació de les gents.
Defensa als dèbils i petits, els que no tenen poder per a
defensar-se a ells mateixos, els que no són grans o importants per a
ningú. S'acosta als que estan sols i desvalguts, els que no tenen
qui tingui cura d'ells.
Habitual
entre nosaltres és estimar a qui ens aprecia de veritat; ser
afectuosos i atents amb nostres familiars i amics; viure indiferents
a qui sentim com estranys i aliens a nostre petit món d'interessos.
Sembla correcte viure rebutjant i excloent a qui ens rebutja o
exclou. El que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol
«amor», sinó precisament aquest estil d'estimar que
consisteix en saber apropar-se als qui sofreixen oblidats de tots.
L'evangelista
Mateu ens recorda cóm vivía Jesús a Galilea i cóm era son estil
d'actuar: «Recorria
tota Galilea.., proclamant l' Evangeli del Regne i curant les
malalties i dolences del poble.»
Així
era Jesús. No cal oblidar-ho.
ESCRIT
SUGGERENT
Convertiu-vos
perquè està a prop el Regne dels cels.
Cada
cop me trobo amb més persones interessades per Déu. Són homes i
dones que no se resignen a viure passivament la crisi religiosa de
nostre temps. Quelcom els demana des de dintre buscar a Déu inclús
des d'una fe débil i vacil·lant. En general, són encontres de gran
riquesa, que me fan molt de bé. Poques coses hi ha més conmovedores
que arrimar-se a l'interior d'una persona que busca amb sinceritat a
Déu enmig de l'obscuritat i els dubtes.
Però,
moltes vegades, he quedat sense saber què dir quan m'han preguntat
per qualque llibre que pugui acompanyar-los en son caminar: ¿Què
puc llegir mentre busco?» Hi ha molts estudis que analitzen la
actual crisis religiosa, però no moltes publicacions que, de forma
senzilla i clara, puguin orientar a qui desitja revifar llur fe.
Per
això m'ha alegrat la Carta pastoral que han publicat nostres Bisbes.
Un escrit nat, segons diuen ells, per a «oferir un servei
concret a aquells homes i dones que volen saber on estan en aquests
moments de crisi religiosa, i es demanen quin camí seguir per a
trobar-se amb Déu».
Al
lector avesat a l'estil del magisteri eclesiàstic sorprendrà aquest
cop el llenguatge senzill d'aquest escrit. Per altra part, trobarà
un text que «fa pensar», ja que les
expressions que s'usen i les preguntes que se suggereixen conecten
directament amb la realitat que viuen molts. Diran: «Això és
exactament el que me passa a mi.»
L'escrit
no es perd en disquisicions teòriques. Amb estil directe i clar
aborda les qüestions concretes que preocupen avui a molts: ¿Què
puc fer jo enmig de la crisis religiosa de nostres dies?, ¿què és
important per a creure en Déu?, ¿puc creure en ell enmig de tants
dubtes?, ¿cóm passar d'aqueixa por a Déu, que encara sento en el
fons de ma consciència, a una confiança nova en ell?, ¿cóm puc
trobar-me amb Déu?, ¿per on he de començar?
Aquesta
Carta, llegida de forma atenta i sosegada, pot ajudar a escoltar la
crida que se'ns fa des de l'evangeli: «El
Regne de Déu está a prop...
Escolteu
la Bona Nova. »
Ara
sé quina lectura recomanar a qui me demani orientació en sa recerca
de Déu. Senzillament aquest escrit que porta com a títol: «Al
servici d'una fe més viva.»
ENTRE
EL REBUIG I LA NECESSITAT
Convertiu-vos
Vivim
temps de crisi religiosa. Sembla que la fe queda com ofegada en la
consciència de moltes persones, reprimida per la cultura moderna i
per l'estil de vida de l'home d' avui. Però, al mateix temps, és
fàcil observar que de nou es desvetlla en bastants la recerca de
sentit, l'anhel d'una vida diferent, la necessitat d'un Déu Amic.
És
cert que s'ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat
devant els grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen eco els
discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció».
Ha minvat fins quasi desaparèixer, l'esperança mateixa de que es
pot realment sentir una Bona Nova per a la humanitat.
Però,
al mateix temps, creix en no pocs la sensació de que hem perdut la
direcció. Qualque cosa s'enfonsa baix nostres peus. Ens estem
quedant sense metes ni punts de referència. Ens adonem de que podem
solucionar «problemes», però que som cada cop menys
capaços de resoldre «el problema» de
la vida. ¿No estem més necessitats que mai de salvació?
Vivim
també «temps de fragmentació». La vida s'ha atomitzat. Cada un
viu en son compartiment. Queda lluny aquell humanisme que cercava la
veritat i el sentit de totalitat. Avui no s'escolta al savi
humanista, sinó a l'expert especialista que sap molt d'una
parcel·la, però ignora tot sobre el sentit de la vida.
Però,
al mateix temps, no poques persones comiencen a sentir-se malament en
aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No poden
evitar els interrogants eterns de l'home. ¿D'on venim? ¿A on anem?
¿No hi ha on encontrar un sentit últim a la vida?
Són
també temps de pragmatisme científic. L'home modern ha decidit que
solament existeix allò que pot comprovar la ciència. No hi ha més.
Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment,
en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi cab
i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no
progressistes.
Tanmateix,
són molts els que prenen consciència de que aquest plantejament se
queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un
«gran mecano», ni l'home solament «una peça» d'un món que pot
ser desentranyat per la ciència. Per totes parts se present el
misteri: en l'interior del ser humà, en la immensitat del cosmos, en
la història de la humanitat.
Per
això, sorgeix de nou la sospita: ¿No seran justament les
«qüestions» sobre les quals la ciència guarda
silenci, les que constitueixen el sentit de la vida? ¿No serà una
greu equivocació perdre la resposta al misteri de la existència?
¿No es una tragèdia prescindir tan «ingènuament» de Déu?
Mentre,
segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos,
perquè
està
a prop el Regne de Déu. »
LA
SEGONA CRIDADA
Jesús
els cridà.
Quasi
sempre que se parla de la vocació o de la cridada de Déu, se
considera que és un assumpte de joves que encara no han estrenat la
vida.
Certament,
per a un creient és molt important l'escolta de Déu en aquesta
decisió o direcció inicial cadascú dóna a sa existència, en
elegir un determinat projecte de vida.
Però
Déu no se queda mut al passar els anys, i sa cridada, discreta però
persistent, ens pot interpel·lar quan hem caminat ja un tram de
vida. Aquesta «segona cridada» pot ser, en ocasions, tan important
o més que la primera.
És
normal, en plena joventut, seguir la pròpia vocació amb temor però
també amb il·lusió i generositat. La parella que se casa, el
sacerdot que puja a l'altar, la religiosa que se compromet devant
Déu, saben que inicien «una aventura», però ho fan amb entusiasme
i fe.
Després,
els frecs de la vida i nostra pròpia mediocritat ens desgasten.
Aquell ideal que vegem sembla enfosquir-se. S'apodera de nosaltres
el cansament i la insensibilitat.
Tal
volta seguim caminant, però la vida se fa més dura i pesada. Ya
solament ens agafem a nostre petit benestar. Seguim, però, en el
fons, sabem que quelcom ha mort en nosaltres. La vocació primera
sembla apagar-se.
És
precisament en aquest moment quan hem d'escoltar aquesta «segona
crida» que pot retornar el sentit i el goig a nostra vida.
Déu comença sempre de nou. És possible reaccionar.
L'escolta
de la «segona cridada» es ara més humil i realista.
Coneixem nostres possibilitats i nostres limitacions. No ens podem
enganyar. Tenim que acceptar-nos tal com som.
És
una crida que ens obliga a desasir-nos de nosaltres mateixos per a
confiar més en Déu. Coneixem ja el desànim, la por, la temptació
de la fuita. No podem comptar només amb nostres forces. Pot ser el
moment de iniciar una vida més arrelada en Déu.
Aquesta
«segona cridada» ens convida a no perdre més nostra vida. És el
moment d'encertar en allò essencial i respondre a allò que pot
donar vertader sentit a nostre viure diari.
La
«segona
cridada»
exigeix conversió i renovació. Diu L.
Boros que
«sols
el pecador és vell, ja que coneix el fàstic de la vida, i el fàstic
és una senyal de vellesa».
Déu
segueix en silenci nostre caminar, però ens crida. La seva veu la
podem escoltar en qualsevol fase de nuestra vida, com aquells
deixebles de Galilea que, ja adults, seguiren la crida de Jesús.
EL
DIA DEL SENYOR
Convertiu-vos
El
diumenge es diu justament així perquè és el dia
del Senyor
(dies
dominica), és a dir, el día en que, ja des dels primers temps, els
cristians se reunien per a celebrar la resurrecció del Senyor.
Segons
totes les tradicions, els deixebles se trobaren amb el Ressuscitat al
dia següent del “sabbat” i des d' aleshores, aquest
dia es convertí per als cristians en un dia especial, el dia de
l'alegria i l'esperança, el dia festiu per excel·lència.
El
Concili Vaticà II, en convidar als creients a descobrir de nou tota
la importància i fondària que enclou el diumenge, ens diu que «el
dia del Senyor és el fonament i el nucli de tota la
vida litúrgica”.
Més
que una obligació privada i individual de cada cristià, celebrar el
diumenge és deure i missió de tota la Església que està cridada a
ser testimoni de l'esperança que la resurrecció del Senyor ha obert
per a tots els homes i dones.
Sense
aquesta celebració setmanal de la resurrecció de Crist, la
esperança de la Església se debilitaria. S'entenen les paraules de
Emérit,
aquell cristià del segle tercer que, acusat devant el proconsul de
reunió il·lícita el diumenge, diu així: «És
cert, hemos celebrat a casa el dia del Senyor. Nosaltres no podem
viure sense celebrar el dia del Senyor”.
Els
cristians no interromprem el treball setmanal per a “passar el cap
de setmana” sinó “per a celebrar el diumenge”, el día del
Senyor. I per a això, no basta deixar el vestit de feina i “mudar-se
de diumenge”. És necessari revestir-nos interiorment d'alegria.
Revifar en nosaltres l'esperança en Crist ressuscitat.
El
diumenge no és, tanmateix, una espècie de “aniversari” de Jesús
ressuscitat. No és el record d'un fet passat cada cop més allunyat
de nosaltres. És la celebració de Crist ressuscitat que viu i està
present ara enmig de la història dels homes i en el més pregon de
ma pròpia vida.
A
la església més suntuosa o en el temple més humil i retirat, cada
vegada que uns cristians se reuneixen el diumenge per a celebrar el
dia del Senyor, seguin molts o seguin pocs, eleven sobre la terra un
signe d'esperança.
Per
això, celebrar el diumenge és més que complir un deure religiós.
És alimentar setmanalment nostra esperança cristiana i anunciar-la
a tots els homes.
SEGUIR A JESUS
… i
el seguiren.
Si
preguntàssim a molts cristians què entenen per fe, descobrirem que
per a molts la fe se redueix a pertànyer a la Església, la
confessió ferme d'un credo, l'adhesió a la moral catòlica o el
compliment d'uns ritus cultuals.
En
les primeres comunitats cristianes ens haurien respost d'una altra
manera. Creure en Jesús és seguir-lo.
Aquest és el terme quasi tècnic que empleen els primers creients.
Cristià és l'home que s'esforça per construir sa vida seguint les
petjades del seu Mestre.
Tal
volta després de vint segles, els cristians necessitem recordar
que l'element essencial i primer de la fe cristiana consisteix en
seguir
a
Jesucrist.
Però
hem d'entendre bé aquest seguiment. No se tracta d'una postura
infantil i inmadura d'imitació a la qual falta esperit creador i
responsable.
No
se tracta de la mera imitació d'un model, com si haguéssim de
copiar literalment i des de fora els gests de Jesús.
Seguir
a Jesús és inspirar-se en ell per a continuar avui de manera
responsable l'obra apassionant de «redempció de l'home»
començada amb ell i per ell. Assumir les grans actituds que
donaren sentit a sa vida i viure-les avui en nostre propi context
històric de manera creadora.
Considerada
així, la fe cristiana adquireix un altre dinamisme i una altra
vitalitat. Ser cristià és anar descobrint poc a poc el significat
salvador que s'enclou en Jesús, identificar-se amb les actituds
fonamentals que donaren sentit a sa existència,
adquirir son
«estil de vida».
Se
tracta de creure el que ell cregué, donar importància a allò que
ell en donà, interessar-se pel que ell s'interessà, defensar la
causa que ell defensà, mirar als homes com ell els va mirar,
apropar-se als necessitats com ell ho feu,
estimar a les gents com ell les estimà, confiar en el Pare com ell
confià, enfrontar-se a la vida amb l'esperança amb que ell
s'enfrontà.
Els
primers creients entengueren la vida cristiana com una aventura
constant de renovació, un fer-se «homes nous».
Si
la fe és seguiment de Jesús, hem de preguntar-nos tots sincerament
a qui seguim en nostra vida, quins missatges escoltem, a quins líders
ens adherim, quines causes defensem i a quins interessos obeïm, al
mateix temps que pretenem ser cristians, és a dir, «seguidors» de
Jesucrist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada