PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA

Entre conflictos y tentaciones

Antes de comenzar a narrar la actividad profética de Jesús, Marcos nos dice que el Espíritu lo impulsó hacia el desierto. Se quedó allí cuarenta días, dejándose tentar por Satanás; vivía entre alimañas y los ángeles le servían.

Estas breves líneas son un resumen de las tentaciones o pruebas básicas vividas por Jesús hasta su ejecución en la cruz.

Jesús no ha conocido una vida fácil ni tranquila. Ha vivido impulsado por el Espíritu, pero ha sentido en su propia carne las fuerzas del mal. Su entrega apasionada al proyecto de Dios le ha llevado a vivir una existencia desgarrada por conflictos y tensiones. De él hemos de aprender sus seguidores a vivir en tiempos de prueba.

«El Espíritu empuja a Jesús hacia el desierto»

No lo conduce a una vida cómoda. Lo lleva por caminos de pruebas, riesgos y tentaciones. Buscar el reino de Dios y su justicia, anunciar a Dios sin falsearlo, trabajar por un mundo más humano es siempre arriesgado. Lo fue para Jesús y lo será para sus seguidores.

«Se quedó en el desierto cuarenta días»

El desierto será el escenario por el que transcurrirá la vida de Jesús. Este lugar inhóspito y nada acogedor es símbolo de pruebas y dificultades. El mejor lugar para aprender a vivir de lo esencial, pero también el más peligroso para quien queda abandonado a sus propias fuerzas.

«Tentado por Satanás»

Satanás significa «el adversario», la fuerza hostil a Dios y a quienes trabajan por su reinado. En la tentación se descubre qué hay en nosotros de verdad o de mentira, de luz o de tinieblas, de fidelidad a Dios o de complicidad con la injusticia.

A lo largo de su vida, Jesús se mantendrá vigilante para descubrir a «Satanás» en las circunstancias más inesperadas. Un día rechazará a Pedro con estas palabras: «Apártate de mí, Satanás, porque tus pensamientos no son los de Dios». Los tiempos de prueba los hemos de vivir, como él, atentos a lo que nos puede desviar de Dios.

«Vivía entre alimañas y los ángeles le servían»

Las fieras, los seres más violentos de la tierra, evocan los peligros que amenazarán a Jesús. Los ángeles, los seres más buenos de la creación, sugieren la cercanía de Dios, que lo bendice, cuida y sostiene. Así vivirá Jesús: defendiéndose de Antipas, al que llama «zorro», y buscando en la oración de la noche la fuerza del Padre.

Hemos de vivir estos tiempos difícilescon los ojos fijos en Jesús. Es el Espíritu de Dios el que nos está empujando hacia el desierto. De esta crisis saldrá un día una Iglesia más humana y más fiel a su Señor

Domingo 1 Cuaresma – B (Mc. 1,12-15)

Primer diumenge - Quaresma

Gn 9,8-15
1 Pe 3,18-22
Mc 1,12-15

Jesús, quin misteri! Què sorprenent és el seu caminar! Què perplexes ens deixa el seu dir i fer! A l’hora, quina gran esperança ens desvetlla!

Diu que ser el primer és estar entre els últims; guanyar la vida, disposar-se a perdre-la per amor; i l’autoritat és per a qui es disposa a rentar els peus dels amics.

Avui hem escoltat que l’Esperit Sant empeny Jesús al desert. Acaba de reconèixer la veu dels cels dient que Ell és el fill estimat, en qui Déu s’ha complagut. Amb l’evidència del missatge nosaltres ens posaríem, de seguida, mans a l’obra i a dir de totes les maneres possibles la benaurada proximitat de Déu, el que això significa.

En canvi, l’Esperit Sant sembla corregir el que seria el primer moviment de qualsevol -potser també, de Jesús-: l’empeny a anar lluny d’on és la gent, aquells que Déu estima. Jesús va al desert. Allà, com si fos l’únic home sobre la faç de la terra, convivint amb la natura i els animals feréstecs, experimenta la mateixa batalla que has de lliurar tu, i també jo, i cadascú: exercir la llibertat amb l’ajut dels àngels, vencent les proves del temptador.
Calia així aprendre que la Paraula de Déu és mitjà per la victòria. Per a mi: és ella el meu ajut? L’estimo com la meva guardaespatlles en els tràngols?

Tot d’una Joan el Baptista és empresonat per anunciar la imminència de Déu. No seria la defensa la primera reacció que esperaríem d’un batejat seu? amagar-se, deixar passar un temps prudencial?

Però –de nou, misteri de salvació- és en aquesta contrarietat que Jesús comença a proclamar la Bona Nova de Déu. El Regne de Déu és a prop i aquesta no és una opinió empresonable. Simplement, és. De manera que, convertiu-vos! No hi ha excuses. No es pot silenciar l’evidència. Déu ha fet una aliança amb nosaltres irrevocable.

Per aquells que juguem amb la procrastinació diferint la conversió de cor, per aquells que refem l’argumentari per portar Déu on som sense des instal·lar-nos: Jesús, tot i que costi posar-se en camí, és l’esperança d’arribar.

Simplement cal mirar més enllà de la mandra, de la dificultat present, del dejuni forçós, per entendre que Déu mai deixa sol, sinó que té cura sempre  qui som. Res ens podrà excloure de la salvació: cap diluvi, cap pèrdua, cap mort... Sols cal deixar-nos remoure, atraure i abraçar per Déu. Vet aquí el que comença en aquesta Quaresma, camí de Resurrecció.

EVANGELI

Evangeli Mc 1,12-15

Era temptat per Satanàs i l'alimentaven els àngels

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Paraula de Déu

ENTRE TEMPTACIONS I CONFLICTES

Abans de començar a contar l'activitat profètica de Jesús, Marc ens diu que l'Esperit l'empenyé cap al desert. Romangué allà quaranta dies, deixant que Satanàs el temptàs; vivia entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. Aquestes breus paraules són el resum de les temptacions o proves bàsiques viscudes per Jesús fins a la mort en creu.

Jesús no ha tingut una vida fàcil ni tranquil·la. Ha viscut empès per l'Esperit, però ha sentit en pròpia carn les forces del mal. La seva entrega apassionada al projecte de Déu l'ha portat a viure una existència esquinçada per conflictes i tensions. Els seus seguidors hem d'aprendre d'ell a viure en temps de prova.

“L'Esperit empenyé Jesús cap al desert”.

No el mena a una vida còmoda. El mena per camins de proves, riscs i temptacions. Cercar el regne de Déu i la seva justícia, anunciar a Déu sense falsejar-lo, treballar per un món més humà sempre és arriscat. Ho va ser per a Jesús i ho serà per als seus seguidors.

“Passà en el desert quaranta dies”.

El desert serà l'escenari per on passarà la vida de Jesús. Aquest lloc inhòspit i gens acollidor és símbol de proves i dificultats. El millor indret per a aprendre a viure l'essencial, però també el més perillós per a qui es queda amb les pròpies forces.

“Temptat per Satanàs”

Satanàs vol dir “l'adversari”, la força hostil a Déu i als qui treballen pel seu regne. Dins la temptació es veu què hi ha en nosaltres de veritat o de mentida, de llum o de tenebres, de fidelitat a Déu o de complicitat amb la injustícia.

Durant la seva vida, Jesús vigilarà sempre per a descobrir “Satanàs” en les circumstàncies més inesperades. Un dia rebutjarà En Pere amb aqueixes paraules: “Fuig de mi, Satanàs, perquè els teus pensaments no són els de Déu”. Cal que visquem els temps de prova com ell, atents a tot allò que ens pugui desviar de Déu.

“Vivia entre les feres, i l'alimentaven els àngels”.

Les feres, els essers més violents de la terra, evoquen els perills que amenaçaran a Jesús. Els àngels, els essers més bons de la creació, suggereixen la proximitat de Déu, que beneeix, té cura i sostèn. Així viurà Jesús: defensant-se d'Antipes, el “guineu” i cercant en la pregària de la nit la força del Pare.

Tenim que viure aquests temps difícils amb la mirada fita en Jesús. És l'Esperit de Déu que ens empeny al desert. D'aqueixa crisi sorgirà un dia una Església més humana i més fidel al seu Senyor.

José Antonio Pagola

EMPESOS CAP AL DESERT

L'Esperit empenyé Jesús cap al desert.

Marc presenta l'escena de Jesús en el desert com un resum de sa vida. Dóna algunes claus. Segons l'evangelista, “l'Esperit empenyé Jesús cap al desert”. No és iniciativa seva. És l'Esperit de Déu qui el desplaça fins a col·locar-lo en el desert: la vida de Jesús no fou un camí d'èxit fàcil; més tost de proves, inseguretat i amenaces.

Però el “desert” és, al mateix temps, el lloc millor per a escoltar, en silenci i soledat, la veu de Déu. El lloc al qual cal tornar en temps de crisi per a obrir camins al Senyor dins el cor del poble. Així pensaven en temps de Jesús.

En el desert, Jesús “és temptat per Satanàs”. No es diu res del contingut de les temptacions. Només que provénen de “Satanàs”, l'Adversari que cerca la ruïna de l'esser humà destruint el pla de Déu. No tornarà sortir en tot l'evangeli de Marc; Jesús el veurà en tots aquells que el volen desviar de la seva missió, inclús en Pere.

Aquest curt relat conté dues imatges “contrastants”: Jesús “viu entre feres”, però “els àngels l'alimenten”. Les “feres”, els essers més violents de la creació, evoquen els perills que sempre amenaçaran Jesús i el seu projecte. Els “àngels”, els essers més bons de la creació, evoquen la proximitat de Déu que beneeix, té cura i guarda a Jesús i la seva missió.

El cristianisme viu moments difícils. Els estudis sociològics parlen de crisi, secularització, rebuig, per part del món modern... Tal volta però, des d'una lectura de la fe, podem dir una altra cosa: ¿ No serà Déu qui ens està empenyent al “desert” ? ¿ No necessitem qualque cosa així per a alliberar-nos de vanaglòries, poders mundans, vanitats i falsos èxits acumulats inconscientment durant segles ? Mai nosaltres hauriem elegit aquest camí.

Aquesta experiència de desert, creixerà els pròxims anys, és un temps inesperat de gràcia i purificació que cal agrair a Déu. Ell seguirà tenint cura del seu projecte. Només s'ens demana rebutjar amb lucidesa les temptacions que ens poden desviar, una vegada més, de la conversió a Jesucrist.

José Antonio Pagola

AIXÍ SERIA LA VIDA...

Creieu la Bona Nova.

En realitat, Jesús no va ensenyar una “doctrina religiosa” per a que els seus deixebles l'aprenguessin i difonguessin correctament. Jesús anuncia més tost un “esdeveniment” que demana ser acollit, ja que pot canviar-ho tot. Això ja està experimentat: “Déu entra dins la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc”.

Segons l'evangeli més antic, Jesús “proclamava aquesta Bona Nova de Déu: el temps s'ha complert. El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu la Bona Nova”. És un bon resum del missatge de Jesús: “Un temps nou s'acosta. Déu no vol deixar-nos tot sols en front dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu la manera de pensar i actuar. Viviu creient aquesta bona nova”.

Pensen els experts que això que Jesús anomena “regne de Déu” és el bessó del seu missatge i la passió que animà tota sa vida. És sorprenet que Jesús mai expliqui directament què és el “regne de Déu”. El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si la gent actués com ell.

Per a Jesús, el “regne de Déu” és la vida tal com la vol construir Déu. Aqueix era el foc que portava dintre: ¿ Com seria la vida dins l'Imperi si a Roma regnàs Déu i no Tiberi ?, ¿ com canviarien les coses si imitassin, no a Tiberi que cerca poder, riquesa i honor, sinó a Déu que demana justícia i compassió per als darrers ?

¿ Com seria la vida en els llogarets de Galilea si a Tiberiades reinàs Déu i no Antipes ?, ¿ com canviaria tot si la gent s'assemblàs, no als grans terratinents que explotaven els camperols, sinó a Déu que els vol veure menjant i no amb fam ?

Per a Jesús el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant dins el món. L'únic objectiu per als seus seguidors. ¿ Com seria l'Església si es dedicàs només a construir la vida talment com la vol Déu, no com la volen els amos del món ?, ¿ com seríem els cristians si visquéssim convertits al regne de Déu ? ¿ com lluitaríem pel “pa de cada dia” per a tot esser humà ? ¿ com cridaríem “Vingui el teu regne” ?

José Antonio Pagola

CONVERTIR-SE FA BÉ

Covertiu-vos i creieu en l'evangeli.

La cridada a la conversió evoca dins nosaltres sempre records de l'esforços exigents i l'esquinç propi de tota feina de renovació i purificació. Tanmateix, les paraules de Jesús: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, ens conviden a descobrir la conversió com passar a una vida més plena i gratificant.

L'evangeli de Jesús ens diu una cosa que mai hem d'oblidar: “És bo convertir-se. Ens fa bé. Ens permet experimentar una manera nova de viure, més sana, més gojosa”. Però, ¿ com viure aqueixa experiència ?, ¿ quines passes donar ?

Primer de tot, aturar-se. No tenir por a restar tot sols amb nosaltres mateixos per a fer-nos preguntes importants: ¿ Qui som jo ? ¿ Què faig de ma vida ? ¿ És això l'únic que vull viure ?

Aquesta trobada amb un mateix demana sinceritat. L'important és no enganyar-se més. Cercar la veritat del que vivim. No amagar-nos el que som ni voler aparentar el que no som.

Potser experimentem aleshores buidor i mediocritat. Sorgiran davant nosaltres actuacions i postures que fan malbé la nostra vida. No és això el que haguérem volgut. En el pregon, desitgem viure quelcom millor i més gojós.

Descobrir com fem mal a la nostra vida no ens ha d'enfonsar dins el pesimisme o la desesperança. Aqueixa consciència de pecat és saludable. Ens dignifica i ens ajuda a recobrar l'auto-estima personal. No és dolent ni ruïnós en nosaltres. Dins cadascú opera sempre una força que ens atreu i empeny cap al bé, l'amor i la bondat.

La conversió exigeix introduir canvis concrets en la nostra manera d'actuar. Però la conversió no consisteix en aquests canvis. Ella és el canvi. Convertir-se és caviar el cor, adoptar una postura nova dins la vida, agafar una direcció més saludable.

Tots, creients i no creients, podem donar aquestes passes evocades. La sort del creient és poder viure aquesta experiència obrint-se a Déu amb confiança. Un Déu que s'interessa per mi més que jo mateix, per a resoldre no els meus problemes sinó “el problema”, aqueixa vida meva mediocre i fallida que sembla no tenir solució. Un Déu que m'entén, m'espera, em perdona i vol veure'm viure de manera més plena, gojosa i gratificant.

Per això el creient viu la seva conversió invocant Déu amb les paraules del salmista: “Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes, renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats. Creeu en mi un cor ben pur, feis renéixer en mi un esperit ferm. Torneu-me el goig de la vostra salvació”. (Salm 50). La Quaresma pot ser un temps decisiu per a iniciar una nova vida.

José Antonio Pagola