“De qui fem cas: de l’Esperit de Déu o dels nostres egoismes?”.
Pentecosta
Segons
la tradició bíblica, el pecat més gran d’una persona és viure
amb un cor reclòs, tancat, endurit, un cor de pedra i no de carn: un
cor obstinat i torçat, un cor poc net. Qui viu reclòs no pot
acollir l’Esperit de Déu; no pot deixar-se guiar per l’Esperit
de Jesús. Quan el nostre cor està reclòs, els nostres ulls no hi
veuen i les nostres oïdes són incapaces d’escoltar. Vivim
separats de la vida, desconnectats. El món i les persones estan a
fora i jo estic reclòs aquí dins.
Una
frontera invisible ens separa de l’Esperit de Déu que dóna vida a
tot i a tothom. Amb un cor tancat és del tot impossible sentir la
vida com la sentia Jesús. Només quan la porta del nostre cor
comença a obrir-se, som capaços de captar-ho tot a la llum de Déu.
Quan el nostre cor està reclòs, vivim bolcats sobre nosaltres
mateixos insensibles a l’admiració i a l’acció de gràcies. Déu
ens sembla un problema i no el Misteri amorós que ho omple tot.
Només quan el nostre cor s’obre, comencem a intuir aquest Déu en
el que vivim, ens movem i existim. Només aleshores comencem a
invocar-lo com a Pare amb el mateix esperit de Jesús.
Quan
el nostre cor està reclòs, en la nostra vida no hi ha compassió,
no sabem sentir el sofriment dels altres, vivim indiferents als
abusos i a les injustícies que destrueixen la felicitat de tanta
gent. Només quan el cor s’obre, comencem a intuir amb quina
tendresa i amb quina compassió Déu mira les persones. És aleshores
quan escoltem la principal crida de Jesús: Sigueu compassius com ho
és el vostre Pare.
La
conclusió és prou clara i motivadora. Sempre que l’esperit humà
treballa i s’afanya per la pau, per la concòrdia, per comprendre
l’altre o simplement per escoltar-lo, el treball per acabar amb les
desigualtats –que són el que més ens divideix i ens contraposa–,
tot el que vagi en aquesta direcció és la prova que podem tenir els
humans de què l’Esperit de Déu està amb nosaltres, ens guia, ens
condueix, i ens envigoreix.
Tot
el que no sigui això, es queda en pietismes enganyosos i mentiders.
Es queda en fal·làcies espirituals que no serveixen per a res
de bo. De qui fem cas: de l’Esperit de Déu o dels nostres
egoismes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada