dijous, 14 de maig del 2020

DIUMENGE SISÈ SEXT 6º PASQUA


6º diumenge de Pasqua (A)
EVANGELI
Pregaré al Pare que us doni un altre Defensor.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14, 15-21
La promesa de l'Esperit
15 »Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, 16 i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. 18 No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. 19 D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. 20 Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. 21 El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.
Paraula de Déu




L' ESPERIT DE LA VERITAT
Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els veu trists i abatuts. Aviat no el tindran amb ells. ¿Qui podrà omplir son buit? Fins aleshores ha estat ell qui ha cuidat d'ells, els ha defensat dels escribes i fariseus, ha sostingut llur fe dèbil i vacil·lant, els ha descobert la veritat de Déu i els ha iniciat en son projecte humanitzat.
Jesús els parla apassionat de l' Esperit. No els vol deixar orfes. Ell mateix demanarà al Pare que no els abandoni, que els doni “un altre defensor” perquè “estigui sempre amb ells”. Jesús el nomena “l' Esperit de la veritat”. ¿Què hi ha davall aquestes paraules de Jesús?
Aquest “Esperit de la veritat” no s'ha de confondre amb una doctrina. Aquesta veritat no s'ha de cercar en els llibres dels teòlegs ni en els documents de la jerarquia.
És quelcom més profund. Jesús diu que “viu amb nosaltres i està en nosaltres”. És alè, força, llum, amor... que ens arriba del misteri últim de Déu. L'hem d'acollir amb cor senzill i confiat.
Aquest “Esperit de la veritat” no ens converteix en “propietaris” de la veritat. No ve perquè imposem a altres la nostra fe ni perquè controlem l' ortodoxia. Ve per no deixar-nos orfes de Jesús, i ens convida a obrir-nos a la veritat escoltar, acollir i viure l' Evangeli.
Aquest “Esperit de la veritat” no ens fa tampoc “guardians” de la veritat, sinó testimonis. Nostre quefer no és disputar, combatre ni derrotar adversaris, sinó viure la veritat de l' Evangeli i “estimar a Jesús guardant els seus manaments”.
Este “Esperit de la veritat” està en l'interior de cada un de nosaltres defensant-nos de tot el que ens pot apartar de Jesús. Ens convida a obrir-nos amb senzillesa al misteri d'un Déu, Amic de la vida. Qui busca a aquest Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'ell. Jesús va dir ocasión: “Tot el que és de la veritat, escolta la meva veu”. És cert.
Aquest “Esperit de la veritat” ens convida a viure en la veritat de Jesús enmig d'una societat sovint a la mentida se li diu estratègia; a l'explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, orde establert; a l'arbitrarietat, llibertat; a la falta de respecte, sinceritat...
¿Quin sentit pot tenir la Església de Jesús si deixem que es perdi en nostres comunitats el “Esperit de la veritat”?
¿Qui podrà salvar-la de l'auto-engany, les desviacions i la mediocritat generalitzada?
¿Qui anunciarà la Bona Nova de Jesús en una societat tan necessitada d'ànim i esperança?
José Antonio Pagola



NO ESTEM ORFES
Una Església formada per cristians que se relacionen amb un Jesús mal conegut, poc estimat i no recordat de manera ferma, és una Església que corre el risc d'extingir-se. Una comunitat cristiana reunida en torn a un Jesús apagat, que no sedueix ni toca els cors, és una comunitat sense futur.
En la Església de Jesús necessitem una qualitat nova en nostra relació amb ell. Necessitem comunitats cristianes marcades per l'experiència viva de Jesús. Tots podem contribuir a que en la Església se senti i se visqui a Jesús de manera nova. Podem fer que sigui més de Jesús, que visqui més unida a ell. ¿ Com ?
Joan recrea en son evangeli el comiat de Jesús en la última cena. Els deixebles intueixen que dins poc temps els serà pres. ¿Què serà d'ells sense Jesús? ¿A qui seguiran? ¿On alimentaran la seva esperança? Jesús els parla amb tendresa especial. Abans de deixar-los, vol fer-lis veure com podran viure units a ell, inclús després de sa mort.
Abans de res, ha de quedar gravat en son cor una cosa que no han d'oblidar mai «No us deixaré orfes. Tornaré». No han de sentir-se mai sols. Jesús els parla d'una experiència nova que els envoltarà i els farà viure perquè els arribarà al més íntim del ser. No els oblidarà. Vindrà i estarà amb ells.
Jesús no podrà ser vist amb la llum d'aquest món, però podrà ser captat pel seus seguidors amb els ulls de la fe. ¿No hem de cuidar i revifar molt més aquesta presència de Jesús ressuscitat enmig de nosaltres? ¿Com treballarem per un món més humà i una Església més evangèlica si no el sentim a ell vora nosaltres?
Jesús els parla d'una experiència nova que fins aleshores no han conegut els seus deixebles mentre el seguien pels camins de Galilea: «Sabreu que jo estic amb el meu Pare i vosaltres amb mi». Aquesta és la experiència bàsica que sosté nostra fe. En el fons de nostre cor  cristià sabem que Jesús està amb el Pare i nosaltres estem amb ell. Això ho canvia tot.
Aquesta experiència està alimentada per l'amor: «A qui m'estima... jo també l'estimaré i me revelaré a ell». ¿És possible seguir a Jesús agafar la creu cada día, sense estimar-lo i sense sentir-nos estimats entranyable per ell? ¿És possible evitar la decadència del cristianisme sense reavivar aquest amor? ¿Quina força podrà moure a la Església si el deixem apagar? ¿Qui podrà omplir el buit de Jesús? ¿Qui podrà substituir la seva presència viva enmig de nosaltres?



VIURE EN LA VERITAT DE JESÚS
El Esperit de la veritat.
No hi ha en la vida una experiència tan misteriosa i sagrada com la despedida del ésser estimat que se'ns va més enllà de la mort. Per això, l'evangeli de Joan tracta de recollir en la despedida última de Jesús son testament: ¿què faran ara sense Jesús?
Una cosa és clara per l'evangelista. El món no va a poder «veure» ni «conèixer» la veritat que s'amaga en Jesús. Per a molts, Jesús haurà passat per aquest món com si res hagués passat; no deixarà cap rastre en les seves vides. Se necessiten uns ulls nous. Sols els que l'estimen podrán experimentar que Jesús està viu i fa viure.
Jesús és la única persona que mereix ser estimada de manera absoluta. Qui l'estima així, no pot pensar en ell com si fos algú que pertany al passat. La seva vida no és un record. El que estima a Jesús viu les seves paraules, «guarda els seus manaments», se «omple» de Jesús.
No és fàcil expressar aquesta experiència. L'evangelista l'anomena «Esperit de la veritat». .És una expressió encertada, ja que Jesús se converteix en una força i una llum que ens fa «viure en la veritat». Qualsevol que siga el punt en que ens trobem en la vida, acollir en nosaltres a Jesús ens porta vers la veritat.
Aquest «Esperit de la veritat» no hi ha que confondre amb una doctrina. No se troba en els estudis dels teòlegs, ni en els documents del magisteri. Segons la promesa de Jesús, «viu amb nosaltres i està en nosaltres». L'escoltem en nostre interior i resplendeix en la vida del que segueix les passes de Jesús de manera humil, confiada i fidel.
L'evangelista l'anomena «Esperit defensor» perquè, ara que Jesús no està física amb nosaltres, ens defensa del que ens podria separar d'ell. Aquest Esperit «està sempre amb nosaltres». Ningú el pot assassinar com a Jesús. Seguirà sempre viu en el món. Si l'acollim en nostra vida, no ens sentirem orfes i desemparats.
Tal volta la conversió que més necessitem avui els cristians és passar d'una adhesió verbal, rutinària i poc real a Jesús, vers la experiència de viure arrelats en son «Esperit de la veritat».





NO DECANTAR-NOS DE LA VERITAT
L' Esperit de la veritat.
La gent del Primer Món no està avui per a escoltar veritats. El que de veres interessa és viure tranquils nostre propi benestar. No volem veure la realitat ni enterar-nos de com va el món. Ens molesta pensar en els que sofreixen. Allò real som nosaltres; el món va bé. Així pensem en nostra arrogància.
Quelcom semblant passa en la Església. No estem per escoltar la veritat de l'evangel. Temem dir en veu alta les exigències concretes que podría tenir a Roma, a nostres Diòcesis i en nostres comunitats. Preferim oblidar-la i buscar la seguretat que proporciona viure còmodes en una tradició religiosa multisecular. ¿No som els catòlics la religió més poderosa del món?
Si una cosa caracteritza a Jesús és la voluntat de viure en la realitat. No se deixa enganyar pel poder i benestar dels romans que dominen el món. No se deixa seduir per la litúrgia del temple ni l' ortodoxia de la religió jueva. Ell busca la veritat de Déu. Sols creu en aquesta veritat perquè solament ella pot humanitzar-nos a tots.
Per això, Jesús va al fons de les coses. No roman en les aparences. Mira a les persones com les mira Déu. Capta les seves pors, sofriments i aspiracions com els capta ell. No viu de ideologies polítiques ni de teories religioses. Busca el regne de Déu i sa justícia. En això consisteix per a ell la veritat.
Segons el quart evangeli, aquest és l' Esperit que vol Jesús perquè els seus seguidors se defensin del que pot desviar-los. «Jo le pregaré al Pare que us doni un altre Defensor que quedi per sempre amb vosaltres, l' Esperit de la veritat». La primera tasca de la Església és cuidar aquest «Esperit de la veritat», no apartar-nos d'ell, deixar-nos transformar per sa força, difondre'l i contagiar-lo entre nosaltres.
En el llibre El Déu de Jesucrist, Benet XVI diu així: «La font de l ' Esperit és Jesús. Quant més penetrem en Jesús, tant més realment penetrem en l' Esperit i aquest penetra en nosaltres». Segons ell, una Església «marcada per l' Esperit» és aquella que sap recordar amb profunditat l'evangeli i compenetrar-se més amb la paraula de Jesús per a fer-la més viva i més fecunda.



UN ALTRE DEFENSOR
que us doni un altre Defensor.
La veritat és que els humans som bastant complexes. Cada individu és un cúmul de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap a on ens movem en nostra vida. ¿Qui ens pot ensenyar a viure de manera encertada?
Aquí no serveixen els plantejaments abstractes ni les teories. No basta aclarir les coses de manera racional. És insuficient tenir davant nostres ulls normes i directrius correctes. Decisiu és l'art d'actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.
Per a un cristià, Jesús és sempre el gran mestre de vida, però ja no el tenim al nostre costat. Per això, tenen tanta importància aquestes paraules de l'evangeli: «Jo pregaré al Pade que us doni un altre Defensor que estigui sempre amb vosaltres l' Esperit de la veritat».
Necessitem que algú ens recordi la veritat de Jesús. Si l'oblidem, no sabrem qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l'evangeli una vegada i una altra. Defensarem en son nom causes i interessos que tenen poc a veure amb Jesús. Ens creurem en possessió de la veritat al mateix temps que la desfigurarem.
Necessitem que l' Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, sa presència viva, la seva imaginació creadora. No se tracta de despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però record. El que l' Esperit del ressuscitat fa amb nosaltres és obrir nostre cor a l'encontre personal amb Jesús com algú viu. Sols aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de transformar-nos i generar en nosaltres una manera nova de ser i de viure.
A l' Esperit se'l nomena a en el quart evangeli «defensor» o «paraclet» perquè ens defensa del que ens pot destruir. Hi ha moltes coses en la vida de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l' Esperit. és la millor manera de posar-nos en contacte amb Jesús i viure defensats de tot quant ens pot desviar d'ell.





VIURE EN LA VERITAT
L' Esperit de la veritat.
Mai els cristians s'han sentit orfes. El buit deixat per la mort de Jesús s'ha omplert per la presència viva de l' Esperit del Ressuscitat. Aqueste Esperit del Senyor omple la vida del creient. L' Esperit de la veritat que viu amb nosaltres, està en nosaltres i ens ensenya l'art de viure en la veritat.
El que configura la vida d'un vertader creient no és l'ànsia de plaer ni la lluita per l'èxit ni l'obediència estricta a una llei, sinó la cerca gojosa de la veritat de Déu baix l'impuls de l' Esperit.
El vertader creient no tomba ni en el legalisme ni en l'anarquia, sinó que busca amb el cor net la veritat. La seva vida no està programada per prohibicions, sinó que ve animada i impulsada positivament per l' Esperit.
Quan viu aquesta experiència de l' Esperit, el creient descobreix que ser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l'amor creador de l'Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb espontàniament que neix no de nostre egoisme, sinó de l'amor. Actitud en la qual un renúncia als interessos egoistes i se confía al goig de l' Esperit. Actitud que és regeneració, renaixement i re-orientació continua vers la veritat de Déu.
Aquesta vida nova en l' Esperit no significa únicament vida interior de pietat i oració. La veritat de Déu que genera en nosaltres un estil de vida nou enfrontat a l'estil de vida que sorgeix de la mentida i l'egoisme. Vivim en una societat en la qual a la mentida se la diu diplomàcia, a la explotació negoci, a l' irresponsabilitat tolerància, a la injustícia orde establert, a la sensualitat amor, a l'arbitrarietat llibertat, a la falta de respecte sinceritat.
Difícilment pot aquesta societat entendre o acceptar una vida encunyada per l' Espíritu. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i le fa caminar vers la veritat alliberar-se de la mentida social, la farsa i la intolerància de nostres egoismes.
S'ha dit que el cristià és un soldat sotmès a la llei cristiana. Es més exacte dir que el cristià és un «artista». Un home que baix l'impuls creador i gojós de l' Esperit aprèn l'art de viure amb Déu i per a Déu.


DES DE DINTRE
Viu amb vosaltres i està en vosaltres.
Hi ha una cosa que no sempre se senyala en estudiar la crisis religiosa de nostres dies. Uns s'allunyen de la religió, altres l'han reduïda al mínim, no pocs viuen una fe apagada. Però, sovint, tot això se dóna sense que les persones se plantegin de forma conscient quina actitud volen adoptar davant Déu i per què. Se actúa quasi sempre sense criteris ni punts clars de referència.
Per altra banda, és fàcil observar que moltes vegades se parla de Déu com «de nom». No hi ha experiència personal. S'oblida, com adverteix W. Schmidt, que «la religió sols pot captar-se amb veritat des de dintre», per la qual cosa tenim el perill de parlar d'ella «com parlaria un cec dels colors».
La fe en Déu se pot debilitar o apagar de moltes maneres, però només conec un camí per a reavivar-la: la oració personal. Ese «posar-se davant Déu» en silenci i a soles. No sé de ningú que hagi tornat a Déu sense haver-lo escoltat com a amic en el fons del seu ser. La fe se desvetlla quan la persona invoca a Déu, el busca, el crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'oculta a qui el cerca així. Més encara. Està ja present en aquesta recerca.
He assistit a una Setmana de Teologia Pastoral, aquest tema: « On està Déu? Itineraris i llocs d'encontre.» S'han plantejat qüestions de no poco interés per a dissenyar una recerca de Déu en nostres temps, però J. Martín Velasco ha recordat que «Sin oración personal, resulta extraordinariamente difícil hacer la experiencia de Dios en las celebraciones comunitarias y en el desarrollo de la vida ordinaria.»
En aquesta oració personal se dóna, segons el teòleg, «una cierta ruptura de nivel», que permet al subjecte viure una experiència diferent, que està més enllà d'altres vivències centrades en la utilitat, la possessió, l'interés econòmic, que constitueixen la vida ordinària. En aquesta oració, la persona «se col·loca davant Déu». Això és lo decisiu, el cor de tota religió. Qui l'ha coneguda diu les paraules de Job: «Fins ara parlava de tu de sentit; ara t'han vist els meus ulls» (Job 42, 5).
L'evangeli de Joan ens recorda que dins de nosaltres viu «un Defensor» que està sempre amb nosaltres. És l' Esperit de Déu. El món no el veu ni el coneix, però ell viu amb els creients i està amb ells. Hi ha molts camins per a encontrar-se amb Déu, però tots ells porten a ell solament si escoltem en nostre interior a aquest «Esperit de la veritat».


¿ CAL DIR-LI LA VERITAT ?
No us deixaré orfes.
¿Cal dir la veritat al malalt terminal? ¿Hi ha que ocultar-li la proximitat de sa mort? Vet aquí una qüestió sempre difícil per als professionals que atenen al malalt i per a tots els que acompanyen de prop a un ésser estimat en sa última malaltia.
La doctora E. Kübler-Ross arriba a la conclusió de que els malalts prefereixen conèixer la veritat i organitzar-se. Per altra banda, segons els seus estudis, no pocs malalts arriben a saber son estat pel comportament dels seus familiars i del personal sanitari.
Tanmateix, l'actuació més generalitzada avui entre nosaltres és tenir informada la família mentre se priva al malalt de qualsevol dada realment greu. Se crea així en torn al malalt una «conspiració de silenci», que ell acceptarà «deixant-se enganyar» o davant la qual se rebel·larà mostrant son ressentiment. ¿Què se pot dir?
Hi ha que partir del dret del malalt a conèixer la veritat. El fet de morir és una cosa personal i íntima, que pertany al malalt. Ell és el primer que té dret a la informació adequada per a prendre decisions i ser protagonista de son propi morir.
Per altra banda, sembla que cada cas requereix plantejament particular. Hi ha que considerar quina veritat hi ha que comunicar, quanta veritat, quan i qui ha de comunicar aquesta veritat Per això, les primeres preguntes han de ser aquestes: ¿Vol el malalt més informació? ¿Què vol saber? ¿Està preparat per a rebre informació? ¿Com pot reaccionar?
En qualsevol cas, hi ha que recordar que la comunicació de la veritat no ha de ser una cosa puntual, sinó un procés continuat que respecti el ritme i les condicions personals del malalt. Per altra banda, encara que se doni información, és important no llevar mai al malalt tota esperança.
Tots els experts adverteixen que cal acompanyar-lo de prop i respondre a les seves necessitats: ¿Què més el preocupa? ¿Desitja qualque cosa més? ¿Com se sent? ¿Com vol esser ajudat? El malalt ha d'estar segur de que no se l'abandonarà. Que se faran tots els esforços per cuidar-lo, per aliviar son dolor, per ajudar-li a sentir-se bé.
Important pot ser pel malalt creient sentir de prop la presència de persones que l'ajudin a viure aquests moments tan difícils des de la fe. El passat, amb errors i pecats, pertany a la misericòrdia de Déu; el present pot ser viscut des de la confiança total en Ell; el futur queda en les seves mans.
El relat evangèlic ens recorda un fragment de les converses de Jesús amb els seus. Amb quin pau escolta el malalt creient las paraules de Jesús: «No us deixaré orfes, tornaré... Vosaltres me veureu i viureu, perquè jo visc. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, vosaltres en mi i jo en vosaltres.»




LA IMMORTALITAT
Vosaltres viureu.
És una experiència singular per a un creient llegir durant aquest temps de Pasqua l'obra de Milán Knndera, «La immortalitat», impregnada tota ella d'escepticisme, desengany i cínica desesperança.
Mentre la litúrgia ens recorda la Bona Nova de la resurrecció, l'escriptor xec ens predica sense pietat el caduc, absurd i efímer de l'existència humana.
Segons Kundera, l'home modern «ja ni tan sols veu sa vida com un camí, sinó com una carretera: una línia que va d'un punt a un altre punt». Res més. Viure s'ha convertit per a molts en «portar pel món son dolorit jo».
Però el ser humà no se contenta. Busca qualque cosa més. Així se lamenta un personatge de la novel·la: «¿Per què he viscut durant tots aquests anys, si no he deixat en ningú cap empremta, ni una? ¿Què ha quedat de ma vida? ¡Res, Agnes, res!».
Llavores se busca la immortalitat. Alguns ho fan com Bettina, lluitant per «una gran immortalitat»: trascendir-se a ells mateixos, arribar a ser part de la història i ser recordats per a sempre. Altres, com Laura, només aspiren a «la petita immortalitat»: fer qualque cosa perquè la recordin tots els que l'han conegut.
Però Kundera insisteix en que aquest afany de supervivència és absolutament inútil. «La immortalitat és una il·lusió ridícula, una paraula vacua, un vent atrapat en una xarxa de papellones». Els que nosaltres diem inmortals ja no existeixen. A l'home no li queda altre destí que «assaborir el plaer del total no ser». Això és tot.
La fe del creient és diferent. Ell escolta en el fons de l'ànima aquestes paraules de Jesús: «No us deixaré orfes, tornaré... i vosaltres viureu perquè jo visc».
Tenia raó Kundera. La immortalitat és «una il·lusió ridícula» i els homes busquen l'impossible si parlem d'una immortalitat que els éssers humans han de fabricar-se ells mateixos.
Però hi ha una immortalitat que té origen en un Déu que ressuscita i que l'home pot acollir i gaudir per a sempre, com a do i regal del Creador.
Per al creient, el món no és el final de tot. La vida que ha posat Déu en nosaltres és més que aquesta vida que coneixem. La història humana té un futur immortal perquè Déu la mira amb una tendresa que Kundera desconeix.
Déu acull amb amor els esforços i treballs, les llàgrimes i les alegries dels homes. Res que el ser humà ha cercat de bo, just i digne quedarà perdut per a sempre en la mort.
Déu vol vida, i vida eterna i feliç, per aquests homes i dones de nostre temps que el novel·lista xec descriu com éssers que deambulen per aquest món «traslladant l'ànima dolorida d'un lloc a un altre amb l'esperança de que els dolgui manco».



UN TRACTE MÉS HUMÀ
Si m' estimeu...
Així diu el lema d'aquest Dia del Malalt invitant a humanitzar nostre tracte i atenció a tot malalt.
Sens dubte, front a generalitzacions superficials i injustes, hem de reconèixer, valorar i agrair aquest treball honest i sofert de tants professionals de la salut que assisteixen al malalt no solament amb competència i professionalitat, sinó també amb dedicació i cura sol·lícites.
Metges, auxiliars, religioses i personal sanitari que saben apropar-se al malalt, al minusvàlid o a l'ancià, amb respecte, comprensió i paciència il·limitada, encara que, sovint, no se sentin degudament valorats, reconeguts o estimulats en son quefer.
Tanmateix, també en el camp sanitari se reflexa la deshumanització de nostra societat. Resulta paradoxal que el progrés i desenvolupament de l'assistència tècnica al malalt no estiguin acompanyats d'una atenció humana cada vegada més cuidada a tota sa persona.
Sens dubte, són molts els factors concrets a tenir en compte en valorar el malestar, la desconfiança i les crítiques que se fan avui a la institució sanitària. Però hi ha una cosa que no s'ha d'oblidar: l'assistència sanitària comença a deshumanitzar-se des del moment en que no està al servei integral del malalt.
És bo que la societat sigui sensible i reaccioni críticament davant qualsevol manipulació de l'assistència sanitària al servei d'interessos polítics, sindicals o lucratius.
Però no és suficient. Davant cada malalt concret, tots, personal sanitari, familiars, amics, hem d'agafar una consciència més viva de que ens trobem davant una persona que sofreix en son cos i en son esperit.
Basta mirar a aquesta persona malalta amb un poc d'amor per a descobrir en aquest home o aquesta dona un ésser arrancat de tot allò que posava alegria en sa vida, desconcertat davant son futur incert, doblegat per la impotència, atemorit pel dolor.
Aquest malalt no és solament un problema biològic que necessita ser resolt amb professionalitat. És un ésser desvalgut que demana ser escoltat i comprès dins son sofriment. Una persona que necessita ser respectada, acompanyada i enfortida des de sa mateixa arrel.
Per això, no basta amb hospitalitzar-lo ràpidament i exigir que se li donin els millors auxilis tècnics. Aquest malalt necessita algú que l'acompanyi en son dolor, el conforti i li ajudi a ser protagonista de sa pròpia curació.
O tal volta algú que l'ajudi a despedir-se dignament d'aquesta vida per a enfrontar-se amb fe i confiança a l'enigma de la mort i al misteri insondable de Déu.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada