QUARTA PARAULA DE PASQUA

4ª: “SENYOR MEU I DÉU MEU!”

(Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos... Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu... no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics.

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.

SI CUIDES EL PLANETA

En desenvolupar el cinquè principi del “Decàleg Verd”, la Campanya arriba al seu equador i compleix gairebé un any de crida pública a la reflexió sobre els nostres estils de vida, la manera de viure-la pel que fa als qui ens envolten, especialment les persones més vulnerables, pobres i excloses, i la contribució que fem a cura de la Casa comuna. Com assenyalen els responsables de la Campanya, “abans de seguir endavant amb els cinc punts que ens queden, volem detenir-nos en la necessitat d'una conversió personal, comunitària i eclesial, si pretenem posar en pràctica un nou estil de vida més atent a les necessitats de les altres persones i del planeta”. Per a això, “proposem un estil que està en l'arrel del missatge i la vida de Jesús per acostar el Regne i respondre al somni de Déu sobre la humanitat i la terra sencera”

.

Una de les claus d'aquesta crida a la conversió que es llança des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA està a l’encíclica Laudato si’, un dels textos inspiradors d'aquesta iniciativa i a la qual el Papa Francesc convida a una conversió ecològica. “Vull proposar als cristians algunes línies d'espiritualitat ecològica –escriu el Sant Pare—que neixen de les conviccions de la nostra fe, perquè el que l'Evangeli ens ensenya té conseqüències en la nostra forma de pensar, sentir i viure. No es tracta de parlar tant d'idees, sinó sobretot de les motivacions que sorgeixen de l'espiritualitat per alimentar una passió per la cura del món” (LS 216).

Es tracta d'iniciar una conversió personal i comunitària amb profundes arrels i els fruits visibles de les quals siguin l'acolliment; el respecte pels altres i per la naturalesa, amb els seus ritmes i necessitats; la construcció d'unes societats on es respiri la cordialitat, la inclusió; i la defensa dels drets humans. Una conversió dirigida a fer per a tots un lloc en la taula comuna, per celebrar la festa de germanor, l'alegria de l'amistat. 

VEUS QUE CLAMEN

Com ha succeït amb els quatre principis anteriors, aquest 5è Principi del “Decàleg Verd” il·lustra la seva proposta de conversió amb històries reals d'acció comunitària orientada a preservar la Casa comuna. Una d'aquestes experiències és la dels Mosetén, un poble indígena que s'assenta a l'actual Bolívia, en el departament de La Paz y Beni, un territori fèrtil de naturalesa fluvial, entre el riu i les regions muntanyenques cobertes de boscos. La seva població, majoritàriament camperola, viu d'uns recursos cada vegada més amenaçats per la colonització agrícola i les tales indiscriminades

.

“Crec que el somni de desenvolupament que tenim és una vida digna, una vida lliure al nostre territori en harmonia amb uns altres”, explica un dels líders d'aquesta comunitat. “Tenim el Dret a fer-ho, podem fer-ho, tenim aquesta capacitat de fer alguna cosa per desenvolupar el futur, i deixar alguna cosa bé i sa als nostres fills. Cridem a l'Església perquè protegeixi la vida, perquè coneixent, defensant, acompanyant als nostres pobles defensem també la vida també per als nostres fills, per al futur”, afegeix. 

Un altre dels testimonis recollits és el de Mercedes Loring, religiosa de l'Asunción, qui recorda que “davant aquests crits no podem quedar insensibles. Estam cridats a una conversió profunda i sincera, tant personalment, o com a Església, que ens porti a renunciar a moltes de les nostres comoditats, privilegis, seguretats, fins i tot criteris, i seguim els passos de Jesús, estimant i fent el Bé, allí on ens necessitin”.

QUÈ POTS FER (O DEIXAR DE FER)?

Per a aquests dos mesos, des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA es formulen algunes propostes pràctiques perquè cadascun i les nostres comunitats poguem avançar en aquest camí de conversió “ecològica”.

1. Transformar els nostres hàbits mentals i patrons de comportament, producció i consum de manera permanent i en tots els seus aspectes. 2. Articular xarxes de suport i comunitats de solidaritat capaces de sostenir opcions de vida individuals que no resulten senzilles.

3. La conversió passa per una nova relació amb les coses, amb les persones, amb la naturalesa i amb els problemes de la pròpia societat i del món: superar la cultura de la indiferència, recuperar la capacitat de cura dels qui tenim al costat i passar de l’assistencialisme a la justícia social que tracta d'eliminar les causes de la pobresa.

4.Participar de projectes que, a petita escala, assagen una forma més sostenible de consum.

JO SOM EL CAMÍ...

    Lluerna 45 abril maig 

QUINT   DIUMENGE   PASQUA

https://www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story
ESGLESIES   DE   MALLORCA

 

”JO SOM EL CAMÍ”...

A les acaballes del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells. La sortida a l'aviat de Judes, l'anunci de que Pere prest el negarà, les paraules de Jesús parlant de partida pròxima, els han deixat a tots desconcertats i abatuts ¿ Què serà d'ells ?

Jesús capta llur tristesa i torbament. Son cor es commou. S'oblida d'ell mateix i del que li espera, i cerca donar ànims: “No us amoïneu. Confieu en Déu i confieu en mi”. Més tard, seguint la conversa, Jesús fa aqueixa confessió: “Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú pot arribar al Pare sinó és per mi”. No l'oblidem mai. “Jo som el camí”.

El problema, per a moltes persones, no és que visquin extraviats o fora del camí. Simplement viuen sense camí, perduts dins un laberint: fent i desfent els mil viaranys que, de defora, indiquen consignes i modes del moment.

¿ I què pot fer un home o una dona quan es troba sense camí ? ¿ A qui pot adreçar-se ? ¿ A qui recórre? Qui camina per les passes de Jesús podrà tenir amb problemes i dificultats, però està en el camí encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.

”JO SOM LA VERITAT”

Aquestes paraules amaguen una invitació escandalosa per les orelles modernes. I, tanmateix, també avui hem d'escoltar Jesús. No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de la ciència no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no es deixa agafar pels anàlisis més sofisticats. L'esser humà ha de viure davant el misteri últim de la seva existència.

Jesús es presenta com a camí que mena i apropa a aquest Misteri últim. Déu no s'imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respetuosa. Jesús és el camí que ens pot menar a confiar en llur bondat.

”JO SOM LA VIDA”

Jesús pot transformar la nostra vida. No com a mestre llunyà que ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del més pregó del nostre ser, infon en nosaltres un germen de vida nova.

Aquesta acció de Jesús en nosaltres es dóna quasi sempre de forma discreta i callada. El mateix creient sols intueix una presència imperceptible. A voltes, tanmateix, ens invadeix la certesa, l'alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.

Que els vostres cors s’asserenin...

Amb certa freqüència ens plantegem qüestions i preguntes que ens poden portar fàcilment a la inquietud i el desànim. No sentim, ben a prop, les preguntes per un món ben complicat i trencat? Uns conflictes i una economia que fa impossible la vida per a moltíssima gent. O les dades que ens mostren com estem destruint el planeta? No ens preguntem, a cops, si val la pena seguir buscant, seguir treballant. Si hi ha futur? Si això té solució? Si estem tots boigs i desquiciats? Que potser estem orfes. I sense notícies de Déu?

Avui, Jesús ens ofereix serenor. Serenor per als nostres cors. Mai no perdeu la calma. Confieu i treballeu. No defalliu mai. Mai no afebliu la fe. Seguiu confiant en Déu, el Pare. Deixeu-lo ser Déu. Ell disposa de la darrera paraula. Cert que ha entregat la creació a la humanitat i que estem fent un paper ben trist... Però Ell segueix essent Pare fidel i amatent. Creieu en Déu i creieu en mi.

Precisament pel seu amor pacient i etern, Jesús és un de nosaltres. Un dels nostres. Precisament Jesús és la garantia de que estem a les seves mans. Encara que a cops ho veiem amb menys claredat de la que ens agradaria. Creiem en Jesús i el seu camí obert. El seu “full de ruta”. Confiem en el Déu de Jesús. Aquesta és la confiança que sosté el nostre treball i el nostre esforç.

Que els vostres cors s’asserenin. I ho hem d’escoltar un i un altre cop. Ens ha d’entrar ben endins. Ben a fons. Estem massa agitats. I l' agitació ens fa incapaços de fer bé. De mirar la veritat i de veritat. Mirem des de la por. No anem bé. Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús. Des de la confiança. Des de l’experiència viva del Pare bo que envia el seu Fill. Veient el Fill... hem vist el Pare!

 No estem sols. Jesús és amb nosaltres.

I vol estar amb nosaltres. No ens deixa sols. Vol que nosaltres estem sempre allà on Ell hi és. Amb Ell. Les preguntes que ens inquieten, sovint, ens les plantegem com si només comptéssim amb les nostres forces i les nostres habilitats. Forces i habilitats... tan poqueta cosa i tan minvades! Massa sovint oblidem –menystenim- que no estem sols. Que Jesús vol venir amb nosaltres. Que mai no ens deixa desemparats. Cal que anem a trobar-lo. Cal que li fem espai. Per allà per on he passat, també passareu vosaltres. On jo hi sóc, també hi sereu vosaltres. On jo arribi, també arribareu vosaltres.

No anem sols, en aquest viatge de la vida.

 Camí, Veritat i Vida.

Cal posar-nos en marxa i voler caminar amb ell. Voler fer el seu camí. Sense buscar dreceres –que són marrades!-. Estar ben disposats a recórrer el que la vida ens porti. Pas a pas. També els passos complicats. Aquells pel quals Ell ha passat... i nosaltres ens els voldríem estalviar. Jesús Camí. En camí amb Jesús.
A nosaltres ens toca deixar-nos il·luminar per la Veritat. Mirar amb veritat. Captar allò que de veritat constitueix la vida i l’essencial de la persona i la humanitat. Ens toca ser veritables. Vertaders. Ser de veritat. Sense postissos ni succedanis. La Veritat és Jesús. La veritat de la Vida. La veritat de la humanitat.

I viure. Viure com Ell. Tal com Ell va viure. Com va relacionar-se. Com va acollir. Com va entendre el servei i l’entrega. Com va viure la confiança. Ell és la vida. Viure, és viure-amb-Jesús. De Jesús. Com Jesús. Vivint, de veritat, en el seu camí... farem les obres que Ell fa.

Camí que, de veritat, porta la vida. I endavant!

Josemi Esteban, sj.

TERCERA PARAULA DE PASQUA

“DE QUÈ PARLEU ENTRE VOSALTRES TOT CAMINANT?” (Lluc 24, 17)

No és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil... pica que pica a veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!

Però ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors... i moltes vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més normal del món.

Nosaltres pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de tot, ja n’estem ben tips.

Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!“

(Som a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor, en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut. Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi, primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu...? Anem a partir el pa, que és hora de deixar tant de pessimisme... i actuem, actuem i actuem.)

EL BON PASTOR

UNA NOVA RELACIÓ AMB JESÚS

Dins les comunitats cristianes necessitem viure una experiència nova de Jesús, revifant la nostra relació amb ell. Posant-lo en el centre de la nostra vida. Passar d'un Jesús confessat de rutina a un Jesús acollit vitalment. L'evangeli de Joan dóna unes sugerències importants quan parlar de la relació de les ovelles amb el seu Pastor.

Primer de tot, “escoltar la seva veu” amb frescor i originalitat. No confondre amb respecte a tradicions ni amb modes. No distreure'ns per altres veus estranyes que, si bé es senten dins l'Església, no comuniquen la Bona Nova.

És important sentir-nos cridats per Jesús “pel nostre nom”. Deixar-nos atreure personalment per ell. Descobrir poc a poc, i cada cop amb més alegria, que ningú com ell respon a les qüestions decisives, a nostres desitjos més pregons i nostres necessitats últimes.

Seguir a Jesús és decisiu. La fe cristiana no està en creure coses sobre Jesús, sinó creure-lo a ell: viure confiant en sa persona. Inspirar-nos en el seu estil de vida per a orientar la nostra existència amb lucidesa i responsabilitat.

Caminar amb Jesús “al davant nostre” és vital. No fem el camí tot sols. Experimentem qualque moment, encara que sigui maldestre, que és possible viure la vida des de les arrels: des de Déu que en Jesús s'ens ofereix més humà, més amic, més proper i salvador que totes les teories.

Aquesta relació viva amb Jesús no neix automàticament. Es va desvetllant dins nostre interior de forma fràgil i humil. Comença essent un desig, creix envoltada de dubtes, interrogants i resistències. Però, sense saber bé com, arriba un moment que el contacte amb Jesús marca decisivament la nostra vida.

Estic convençut que el futur de la fe entre nosaltres es decideix, en bona part, dins la consciència dels qui ara ens sentim cristians. Ara mateix, la fe es revifa o extingueix dins les nostres parròquies i comunitats, en el cor dels sacerdots i fidels que les formem.

Comença la descreença des del moment que la nostra relació amb Jesús perd força, o s'adorm en la rutina, la indiferència io la despreocupació. Per això, el Papa Francesc ha reconegut que “necessitem crear espais motivadors i sanejadors,... llocs on regenerar la fe en Jesús”. Cal escoltar la seva cridada.

José Antonio Pagola

QUART   DIUMENGE   DE   PASQUA

Jesús és la llum del món: qui el segueixi no caminarà a les palpentes"

Per Josep Llunell.

L’evangeli de Joan ens presenta Jesús amb imatges originals i formoses.

Vol que els seus lectors – nosaltres avui - descobreixin que només Jesús pot respondre plenament a les necessitats més fonamentals de la persona humana.

Qui és Jesús?

Jesús és el pa de vida: qui s’alimenta d’Ell no tindrà fam.

Jesús és la llum del món: qui el segueixi no caminarà ni a les palpentes ni a la foscor.

Jesús és el Bon Pastor: qui escolti la seva veu, trobarà la vida eterna.

Entre aquestes imatges, n’hi ha una, humil i gairebé oblidada, que ens ofereix un contingut profund.

“Jo sóc la porta” – ens diu Jesús.

Així és Jesús: una porta oberta.

Qui El segueix creua una llinda que el condueix a un món nou. És a dir: a una nova manera d’entendre i de viure la vida.

L’evangelista ens ho explica en tres punts essencials.

Primer: Qui entri per mi, se salvarà.

       La vida té moltes sortides

      No totes porten a l’èxit ni ens garanteixen la vida plena.

Qui d’alguna manera entén Jesús i tracta de seguir-lo està entrant per la porta encertada. No malmetrà la seva vida. La salvarà.

Segon: L’evangelista diu quelcom més. Qui entra per Jesús podrà sortir i entrar. Té llibertat de moviments. Entra en un espai on pot ser lliure, ja que només es deixa conduir per l’Esperit de Jesús. No és el país de l’anarquia o del llibertinatge.

Entra i surt passant sempre a través d’aquesta porta que és Jesús.

Tercer: L’evangelista ens ofereix un altre detall: qui entri per aquesta porta, que és Jesús, trobarà bones pastures. No passarà ni fam ni set. Trobarà aliment sòlid i abundant per a poder viure.

Crist és també la porta per la que  hem d’entrar avui els cristians si volem revifar la nostra identitat.

Un cristianisme format per batejats que es relacionen amb un Jesús mal conegut, vagament recordat, afirmat de manera abstracte, un Jesús mut que no diu res essencial al món d’avui, un Jesús que no toca els cors... és un cristianisme sense futur.

Només Jesucrist ens pot conduir a un nivell nou de vida cristiana millor fonamentada, motivada i nodrida per l’evangeli.

Cadascun de nosaltres podem contribuir a què en l’Església dels pròxims anys se’l senti i se’l visqui de manera més viva i apassionada.

Podem fer que l’Església sigui més de Jesús

-més viva

-més autèntica

-més suggestiva

-més seductora

De què depèn que això sigui veritat?

Depèn de tu.

Depèn de mi.

Depèn de nosaltr

SEGONA PARAULA DE PASQUA...

Segona  Paraula:

 PAU A VOSALTRES

Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)

         Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.

         PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.

         La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.

         PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?... I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?

         PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional...

La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.

LES SET PARAULES DE PASQUA

Primera

PARAULES DE PASQUA. 1ª: MARIA!! RABUNI!!

“Li diu Jesús: Maria. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus rabuni...” (Joan 20, 16)

MEDITACIÓ:    MARIA!!!...

- Sí, el teu nom, Maria, Raimon, Ricard, Pere, Mireia, Carme, Toni... Ell pronuncia el teu nom. No ets un de tants, no ets un carnet d’identitat, ni una partida de naixement. Ets tu, sí, tu mateix, que Ell et pronuncia amb la veu del cor, la més autèntica de totes les veus. Una veu permanent, total d’amor. Segurament algunes vegades a la vida la mare, el pare, un germà, una germana, un amic, una amiga, la parella, un fill... t’han pronunciat d’una forma tan especial que no ho has oblidat. Encara et ressona. Recordes?

- Déu t’ha pronunciat des del seu Cor eternament. No ets una casualitat, ets una persona sempre estimada. Quan et vas anar teixint en la mare Ell ja et coneixia, ja et volia, t’estimava. Després ha estat amb tu, ni que possiblement tu no tinguis consciència d'haver estat amb Ell. Com el fill pròdig, escapat amb valors familiars dels quals has fet un ús que només tu saps. T’esperava quan menys ho pensaves, a la sortida del metro, en aquella malaltia, en una meditació, en un moment de desesperació... MARIA!! Ernest, Pau, Meritxell, Berta, Sònia, Francesc...

RABUNI!!!... Mestre entranyable, Jesús de Nazaret, imatge visible del Déu invisible. Amor de la meva ànima, Camí, Veritat i Vida, Llum, Sentit i Presència...

- Tu m’has anat seduint sense forçar-me. Les teves trucades gairebé no feien soroll. Les podia deixar passar quasi sense esforç. Ja sabia que eren teves, però ho deixava per un altre dia. Callaves, respectaves i esperaves. No et volies imposar, però sabies molt bé que tard o d’hora, de jove o de gran, un dia em llançaria als teus braços.

- Va ser Pasqua, et creia ben mort en la meva vida. Pensava que tot plegat va ser una bonica i fins emotiva història. Però no. Em vaig sentir mirat i pronunciat dintre meu. Eres Tu, “Rabuni”.

TU!!!......  Qui és Jesús per a tu en aquests moments de la teva vida? Un record? Un dubte? Una realitat superada? Un recurs per als mals moments? Un presència esporàdica? El teu Déu? Una persona que et guia i t’estima? L’amor de la teva ànima? Aquell a qui voldries donar-li-ho tot? El que viu en els teus germans? El que s’identifica amb els pobres, explotats, malalts, refugiats?... Rabuni!!!