dilluns, 30 de desembre de 2019

MARIA MARE


LA MARE
Maria guardava tot això en el seu cor.
A molts pot estranyar que l' Església faci coincidir el primer dia del nou any civil amb la festa de Santa Maria Mare de Déu. I tanmateix, és significatiu que, des del segle IV, l' Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, desitgi començar l'any nou baix la protecció maternal de Maria, Mare del Salvador i Mare nostra.
Els cristians d' avui ens hem de preguntar què n'hem fet de Maria, ja que probablement hem empobrit nostra fe eliminant-la massa de nostra vida.
Moguts, sens dubte, per una voluntat sincera de purificar nostra vivència religiosa trobar una fe més sólida, hem abandonat excesos piadosos, devocions exagerades, costums superficials i extraviats.
Hem tractat de superar una falsa maria-latria en la qual, tal volta, canviàvem a Crist per Maria i vèiem en ella la salvació, el perdó i la redempció que, en realitat, hem d'acollir des de son Fill.
Si ha estat corregir desviacions i col·locar a María al lloc autèntic que li correspon com a Mare de Jesucrist i Mare de l' Església, ens tindríem que alegrar i reafirmar en nostra postura.
Però, ¿ha estat exactament així? ¿No l'hem oblidada excessivament? ¿No l'hem arraconada en qualque lloc obscur de l'ànima vora les coses que ens semblen de poca utilitat?
Maria és la Mare de Crist. Però aquell Crist que va néixer del seu si estava destinat a créixer i incorporar nombrosos germans, homes i dones que viurien un día de sa Paraula i de sa gràcia. Avui Maria no és només Mare de Jesús. És la Mare del Crist total. És la Mare de totos els creients.











dijous, 26 de desembre de 2019

POEMA NADAL


POEMA DE NADAL


Alguns diuen que el desembre celebren el solstici;
jo també –la llum m’agrada tant!–,
però enllà d’aquest desfici celebro més encara:
Déu en el món,
Déu adolorit que li diguin el més gran
mentre van matant en el seu nom,
Déu que es fa petit, proper, infant,
ofrena i paradoxa, acompanyament i cant,
llei de l’univers i solitud desemparada.


Alguns celebren el solstici, jo n’espero un de més gran:
tanta llum dins nostre, menystinguda i eclipsada!:
el coratge, la tendresa, l’alegria, l’abraçada,
la bona voluntat, la humanitat pacificada:
aquesta llum, quan brillarà?


La claror que celebrem, com desborda la de l’alba,
la del dia, la del vespre: és Nadal, etern demà!
Déu infant sacseja el món amb una mà petita i balba,
trontollen els poders i tan sols l’Amor se salva,
única claror que sap salvar.


David Jou


NADAL 2019


Nadal 2019
Què és la festa de Nadal? Tota la festa de Nadal és una cordial invitació a l’alegria i al gaudi. El relat del naixement de Jesús ve precedit precisament per aquestes paraules de l’àngel: “Us porto la bona notícia, la gran alegria per a tot el poble.”
Quin és el fonament d’aquesta alegria? Que
Déu que és la mateixa alegria s’ha fet home per a compartir la nostra existència.
Aquesta alegria hem de cuidar-la amorosament. Amb ella tenim motius sobrats per a combatre tota tristesa. 
El gust per la felicitat forma part dels elements vitals del ser cristià.
Els dies que passin i per anys que vinguin, el creient se sap acompanyat i protegit pel mateix Déu. Però jo em pregunto i us pregunto: com mantenir l’alegria quan la solitud, el dolor, la malaltia, la mort d’una persona estimada i tants altres sofriments entristeixen el nostre viure?
Abans que res, convé recordar que 
aquesta alegria del creient no és fruit d’un temperament optimista,
ni el resultat d’una vida sense problemes i tensions. El creient es veu enfrontat a la duresa de la vida amb la mateixa fragilitat que qualsevol ésser humà. El secret de la seva alegria serena està en què 
se sap recolzar confiadament en Déu.
Aquest Déu proper i amic, que és el Déu nascut a Betlem.
Aquesta alegria la manté la fe. Quin és el camí segur i eficaç per a poder-la trobar i mantenir? Molt senzill:
 alleujant la sofrença o la tristesa del germà. Vet aquí l’autèntic Nadal. Com més humans, millors creients. Vet aquí el Nadal de cada dia. Si Jesús ja no és una bona nova, si el seu evangeli no ens diu res. Si no coneixem l’alegria que només ens pot arribar de Déu. Si reduïm aquestes festes a gaudir cadascú el seu benestar o a alimentar un gaudi religiós egoista, és a dir: totalment desentès del que s’ho passa malament, 
celebrarem qualsevol cosa excepte el veritable Nadal.
Arribats fins aquí, fem ara una senzilla recapitulació.
Com va entrar en la història humana Déu? Quin és el seu missatge? Déu va entrar en la història humana per on menys ens ho podríem imaginar ni preveure-ho. Ni Déu sospitar-ho. Va entrar en la història humana per un estable, lloc gens gloriós on solen haver-hi els fems i la pudor dels animals de càrrega. Déu va entrar a través de la marginalitat i l’exclusió dels últims d’aquest món.


Què vol dir això? Vol dir que 
la verdadera Salvació ve des de sota,
ve dels últims d’aquest món. No ve d’aquesta història nostra escrita sempre com la història dels vencedors, dels que triomfen, dels que poden, dels que manen.
Aquesta nit aprenem i veiem clar que 
Déu ha capgirat la història.
I ens ensenya a prendre’ns seriosament que per més dèbils, insignificants i exclosos que ens veiem. Podem aportar Salvació i Esperança. Més encara: només dels que estan a sota poden brollar les solucions per aquest món turmentat per tants problemes. Problemes als que els de dalt no hi troben solucions o, encara pitjor, els empitjoren.
Jesús no neix en el Temple ni en un lloc sagrat ni, encara menys, en un palau. 
Jesús neix en un estable entre els fems i la pudor dels animals.
La lliçó no pot ser més clara. Hem de reconciliar-nos amb el senzill, laic, profà i quotidià.  Hem de ser capaços de compartir amb els que menys tenen. La senzillesa i el saber i voler compartir són el veritable carnet d’identitat dels creient. És realment el nostre aquest carnet? Som senzills? Som solidaris?





SAGRADA FAMÍLIA





Aquest diumenge, prenent la sagrada Família com a model, demanem a Déu imitar dos aspectes seus: les virtuts domèstiques i la caritat generosa.
En primer lloc, avui no demanem una gràcia personal, sinó un do per a tots. No és per a mi, per a tu, o per a un altre. Qui espera aquests regals de Déu som nosaltres, els que ens apleguem a l’eucaristia.
Dins la sagrada Família -com dins tot grup que aspirés a ser reflex de la Santíssima Trinitat-, tan important és la individualitat com la relació. Tan important és escoltar-se com dir-se, tan important és donar com rebre, tan important és ser estimat com estimar. Perquè finalment l’amor entre els que es tracten a imatge de la Santíssima Trinitat, es conjuga còmodament en primera persona del plural.
Trobem avui una bonica ocasió per preguntar-nos si vivim d’aquesta manera a la nostra família, a la nostra casa, a la nostra comunitat. Perquè no és evident, convé demanar plegats la gràcia que ens disposem a rebre.
Demanem, en primer lloc, les virtuts domèstiques de la sagrada Família. I quan pensem el que ens suggereix “virtuts domèstiques”, imaginem una plàcida llar de foc, o una taula ben parada o un redós segur. Quan, de fet, els espais als que ens tenen habituats Josep, Maria i Jesús són els camins: de Natzaret a Betlem, de Betlem a Egipte, de Egipte de nou a casa, de casa a Jerusalem...
Les virtuts domèstiques de la sagrada Família tenen a veure amb la itinerància del qui cerca viure en la presència del Senyor. Més que esperar que Déu vingui al sofà de les sòrdides reiteracions diàries, Josep, Maria i Jesús desitgen viure en la casa del Senyor i fer de la seva vida domèstica una constant recerca del voler de Déu.
Maria, amb actitud atenta, no perd detall i conserva tots els records en el seu cor. Serà així, com la vida quotidiana deixa de ser previsible i insípida, per esdevenir, a cada jornada, una nova aventura del Regne que va arribant.
Amb els que som a casa, ens fem conscients que som protagonistes d’una història de salvació compartida? Dediquem temps a escoltar el relat del que hem  passat junts per a adonar-nos d’on ha estat Déu enmig nostre? En tenim imatges? Ho passem pel cor? Ho redactem? Heus aquí, una manera de sortir a l’encontre del Senyor com a família, ni que, pel que fos, mai tinguéssim ocasió de caminar junts realment.
I, en segon lloc, demanem la caritat generosa. Sant Pau, ens diria, que això és una reiteració. Perquè si és caritat és generosa. Perquè la caritat és pacient, bondadosa, no té enveja, no és altiva ni orgullosa, no és grollera ni interessada...
Quan Maria i Josep demanen al seu fill per què no ha fet el que devia, fent-los passar ànsia, ells cerquen entendre el motiu d’un acte tan desproporcionat, ni que, finalment, no comprenguin del tot la seva resposta. El seu amor pel fill no depèn de la conducta adequada del nen. No és un amor condicionat, sinó respectuós amb la peculiar identitat de Jesús.
En aquest temps de Nadal on familiarment ens sovintegem més que en altres èpoques de l’any, podem reflexionar una estona sobre l’amor cap als nostres propers. Es realment generós? O respon a les previsions que brollen dels tòpics on solem tancar els altres?
I dels propers a Déu: els petits, els del marge, els descartats, els que passen desapercebuts...: desitgem i demanem una caritat generosa en vers ells i elles?
A les portes d’un nou any, amb un bloc de fulls en blanc per estrenar, disposem-nos a escriure plegats, amb una nova empenta, la història de Déu.


dilluns, 23 de desembre de 2019

EL NADAL




EL COR DEL NADAL
Us ha nascut un Salvador.
A poc a poc ho assolirem. Ja hem celebrat unes festes entranyables, sense conèixer exactament la seva raó de ser. Ens felicitem uns als altres i no sabem perquè. S'anuncia el Nadal i s'amaga el motiu. Molts no recorden ja on està el cor d'aquestes festes. ¿Perquè no escoltar el «primer pregó» de Nadal? El va compondre l'evangelista Lluc el primer segle.
Segons el relat, és de nit tancada. De cop, una «claredat» envolta amb son resplendor a uns pastors. L'evangelista diu que és la «glòria del Senyor». La imatge és grandiosa: la nit queda il·luminada. Tanmateix, els pastors «s'esglaien». No tenen por a les tenebres sinó a la llum. Per això, l'anunci comença amb aquestes paraules: «No tingueu por».
No ens hem d'estranyar. Preferim viure en tenebres.
Ens fa por la llum de Déu. No volem viure en la veritat. El que no posi aquests dies més llum i veritat en sa vida, no celebrarà el Nadal.
El missatger continúa: «Us anuncio la Bona Nova que portarà gran alegria per a tot el poble». L'alegria de Nadal no és una més entre altres. No confondre-la amb qualsevol benestar, satisfacció o gaudi. És una alegria «gran», inconfundible, que ve de la «Bona Nova» de Jesús. Per això, és «per a tot el poble» i ha d'arribar, sobre tot, als que sofreixen i vien trists.
Si ja Jesús no és una «bona notícia»; si el seu evangeli no ens diu res; si no coneixem l'alegria que només ens pot arribar de Déu; si reduïm aquestes festes a fruir cada un de son benestar o a alimentar un goig religiós egoista, celebrarem qualsevol cosa menys Nadal.
La única raó per a celebrar-la és aquesta: «Us ha nascut avui el Salvador». Aquest nin no ha nascut a Maria i Josep. No és seu. És de tots. És «el Salvador» del món. L'únic en el qual podem posar nostra última esperança. Aquest món que coneixem no és la veritat absoluta. Jesucrist és l'esperança de la qual la injustícia que avui envolta tot no prevaldrà per a sempre.
Sense aquesta esperança, no hi ha Nadal. Despertarem nostres millors sentiments, fruïm de la llar i l'amistat, ens regalarem moments de felicitat. Tot això és bo. Molt bo. Encara no és Nadal.










diumenge, 22 de desembre de 2019

A UNA MENJADORA





EN UN PESSEBRE
Segons el relat de Lluc, és el missatge de l' Àngel als pastors el que nos ofereix les claus per a llegir des de la fe el misteri que se troba en un nin nascut en estranyes circumstàncies a les afores de Betlem.
És de nit. Una claredat desconeguda il·lumina les tenebres que cobreixen Betlem. La llum no baixa sobre el lloc on se troba el nin, sinó que envolta als pastors que escolten el missatge. El nin queda ocult en la fosca, en lloc desconegut. És necessari fer un esforç per a descobrir-lo.
Aquestes s´´on las primeres paraules que hem d'escoltar: «No tingueu por. Us anuncio la Bona Nova: l'alegria gran per a tot el poble». És molt gran el que ha passat. Tots tenim motiu per a alegrar-nos. Aquest nin no és de Maria i Josep. Ens ha nascut a tots. No és sols d'uns privilegiats. És per a tota la gent.
Els cristians no hem d'acaparar aquestes festes. Jesús és dels que el segueixen amb fe i dels que l'han oblidat, dels que confien en Déu i dels que dubten de tot. Ningú està tot sol devant les seves pors. Ningú està tot sol en sa soledat. Hi ha Algú que pensa en nosaltres.
Així ho proclama el missatger: «Avui us ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor». No és el fill de l'emperador August, dominador del món, celebrat com a salvador i portador de la pau gràcies al poder de les seves legions. El naixement d'un poderós no és bona notícia en un món on els dèbils són víctima de toda classe d'abusos.
Aquest nin naix en un poble sotmès a l' Imperi. No té ciutadania romana. Ningú espera en Roma son naixement. Però és el Salvador que necessitem. No estarà al servici de cap Cèsar. No treballarà per a cap imperi. Sols buscarà el regne de Déu i sa justícia. Viurà per a fer la vida més humana. En ell trobarà aquest món injust la salvació de Déu.
¿On està aquest nin? ¿Com ho podem reconèixer? Així diu el missatger: «Aquí teniu la senyal: trobareu un nin en bolquers posat a una menjadora». El nin ha nascut com un exclòs. Els seus pares no li han pogut trobar un lloc acollidor. Sa mare l'ha donat a llum sense ajuda de ningú. Ella mateixa s'ha valgut, com ha pogut, per a embolcar-lo en bolquers i posar-lo a la menjadora.
En aquest pessebre comença Déu la seva aventura entre els homes. No el trobarem en els poderosos sinó en els dèbils. No està en allò gran i espectacular sinó en allò pobre i petit. Hem d'escoltar el missatge: anem a Betlem; tornem a les arrels de nostra fe. Cerquem a Déu on s'ha encarnat.






EL MISTERI D'UN INFANT






DAVANT EL MISTERI DE L'INFANT

Les persones humanes ens avesem a tot. Sovint, el costum i la rutina buiden de vida nostra existència. Ch. Peguy deia que “hi ha una cosa pitjor que tenir una ànima perversa, i és tenir una ànima acostumada a quasi tot”. Per això, no ens estranya massa que la celebaració de Nadal, voltada de superficialitat i consumisme foll, no digui res a tants homes i dones d'ànima “avesada”

Ens hem avesat a escoltar que “Déu ha nascut en el portal de Betlem”. Ja no ens sorprèn ni commou un Déu que s'ofereix com un nin. Ho diu A. Saint-Exupery en el pròleg del deliciós Petit Príncep: “Totes les persones majors han estat nins abans. Però moltes no s'en recorden”. Ens oblidem el que és ser nins. I ens oblidem que la primera mirada de Déu quan s'apropa al món ha estat la mirada d'un infant.
I aquesta és la gran nova de Nadal. Déu és un Misteri. Però ara sabem que no és tenebrós, inquietant i terrible, sinó algú que s'ens ofereix proper, indefens, entranyable, des de la tendresa i transparència d'un infant.
I aquest és el missatge de Nadal. Sortir a l'encontre d'aquest Déu. Canviar el cor, fer-nos infants, néixer de bell nou, recobrar la transparència del cor, obrir-nos amb confiança a la gràcia i al perdó.

















divendres, 20 de desembre de 2019

RECUPERAR NADAL


Recuperar el Nadal



D’aquí a 8 dies ja haurem passat el Nadal. Les fartaneres, les indigestions, el bicarbonat, els excessos, la disbauxa d’alcohol, les despeses desmesurades, etcètera.
¿Haurà quedat algun espai per la devoció sincera, per la solidaritat activa i fraternal?
Per a la majoria, no. La majoria celebra el que ignora. I ho celebra egoísticament. Això no té res a veure amb l’Evangeli.
Què és el Nadal?
El Nadal és molt més que tot aquest ambient superficial i manipulat que es respira aquests dies en els nostres carrers i aparadors. El Nadal és una festa molt més fonda i alegra que tots els artilugis i trampes de la nostra societat de consum.
Els creients
hem de recuperar de bell nou el cor d’aquesta festa
i descobrir darrere de tanta faramalla el misteri que dóna origen a tanta
alegria.
No entendrem res del Nadal veritable si no sabem
fer silenci en el nostre cor
i obrir la nostra ànima al misteri de Déu que se’ns apropa. Hem de reconciliar-nos amb la Vida que se’ns ofereix i assaborir la festa de l’arribada d’un Déu Amic.
Enmig del nostre viure diari, a vegades tan insubstancial, apagat i trist, se’ns convida
al goig sense fronteres.
Com diu S. Lleó Magne:
No pot haver-hi tristesa quan neix la Vida”.
No es tracta d’una alegria insulsa i frívola. L’alegria d’aquells que estan alegres sense saber perquè. Nosaltres, creients, tenim motius sobradíssims pel goig radiant, per l’alegria plena i per la festa solemne: Déu s’ha fet home i ha vingut a habitar entre nosaltres. Hi ha una alegria que només poden gaudir-la els que s’obren al veïnatge de Déu i deixen acaronar-se per la seva tendresa.
Una alegria que ens allibera de les pors i les desconfiances da Déu.
Per què? Com témer un Déu que se’ns apropa com un nen? Com fugir davant de qui se’ns apareix com un menut fràgil, indefens i vulnerable? Déu no ha vingut armat de cap poder per imposar-se als homes. Déu se’ns ha apropat en la
tendresa
d’un
nen al que podem fer somriure o plorar. Déu no pot ser ja l’Ésser Omnipotent i Totpoderós que nosaltres sospitem reclòs en la serietat i el misteri d’un món inaccessible.
Déu és aquest nen lliurat carinyosament a la humanitat. Aquest petit que busca la nostra mirada per alegrar-nos amb el seu somriure. El fet, inaudit, de què Déu s’hagi fet nen diu i explicita més de com és realment Déu que totes les nostres cavil·lacions i especulacions sobre el seu misteri. Si sapiguéssim i volguéssim aturar-nos en silenci davant d’aquest Nen i acollir des del fons del nostre ésser tot el veïnatge i tendresa de Déu, potser entendríem, perquè el cor d’un creient ha d’estar amarat d’una alegria diferent aquests dies de Nadal: senzillament perquè Déu està amb nosaltres. Estem nosaltres amb Ell?



ESPIRITUALITAT BÍBLICA BB






dimecres, 18 de desembre de 2019

NOM JESÚS





EL NOM DE JESÚS
Entre els hebreus no se posava a les persones un nom qualsevol de forma arbitrària, ja que el «nom», com en quasi totes les cultures antigues, indica el ser de la persona, sa vertadera identitat, el que s'espera d'ella.
Per això l'evangelista Mateu té interés en explicar des del començament als seus lectors el significat profund del nom d'aquest personatge del qual parlarà al llarg de tot l'evangeli. El «nom» d'aquest nin que encara no ha nascut és «Jesús», que significa «Déu salva». Se anomenarà així perquè «salvarà son poble dels pecats».
L'any 70 Vespasià, designat com nou emperador mentre estava sufocant la rebel·lió jueva, anà cap a Roma on és rebut i aclamat amb dos noms: «salvador» i «benefactor». L'evangelista Mateu vol deixar les coses clares. El «salvador» que necessita el món no és Vespasià sinó Jesús.
La salvació no ens vindrà de cap emperador ni de cap victòria d'un poble sobre altre. La humanitat necessita ser salvada del mal, de les injustícies i la violència, necessita ser perdonada i reorientada vers una vida més digna del ser humà. Aquesta és la salvació que se'ns ofereix en Jesús.
Mateu li asigna endemés un altre nom: «Emmanuel». Sap que Jesús no ha estat anomenat així històricament. És un nom xocant, absolutament nou, que significa «Déu-amb-nosaltres». Un nom que sols atribuïm a Jesús els que creiem que, en ell i des d'ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i ens salva.
Les primeres generacions cristianes portaven el nom de Jesús gravat en son cor. El repeteixen una i altra vegada. Se bategen en son nom, se reuneixen a orar en son nom. Per a Mateu, és una síntesis afectiva de sa fe. Per a Pau, res més gran. Segons uno dels primers himnes cristians, «devant el nom de Jesús s'ha de doblegar tot genoll».
Després de vint segles, hem d'aprendre a pronunciar el nom de Jesús de manera nova. Amb afecte i amor, amb fe renovada, en actitud de conversió. Amb son nom en nostres llavis i en nostre cor podem viure i morir amb esperança.

DIUMENGE 4º ADVENT


4º diumenge d'Advent (A)
EVANGELI
Jesús naixerà de Maria, desposada amb Josep, fill de David.
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 1,18-24
18 El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. 19 Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. 20 Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
--Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. 21Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
22 Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta:23 La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
24Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Paraula de Déu.


EXPERIÈNCIA INTERIOR
L'evangelista Mateu té interés especial en dir als seus lectors que Jesús ha de ser anomenat també Emmanuel”. Sap molt bé que pot resultar xocant i estrany. ¿A qui se pot anomenar amb un nom que significa Déu amb nosaltres”? Tanmateix, aquest nom enclou el nucli de la fe cristiana i és el centre de la celebració de Nadal.
Aquest misteri últim que ens envolta per tot i que els creients anomenem “Déu” no és quelcom llunyà i distant. Està amb tots i cada un de nosaltres. ¿Com ho podem saber? ¿ És possible creure de manera raonable que Déu està amb mi, si jo no tinc cap experiència personal, ni gran ni petita?
Als cristians no se'ns ha ensenyat a percebre la presència del misteri de Déu en nostre interior. Per això, molts l'imaginen en qualque lloc indefinit i abstracte de l'Univers. Altres el cerquen adorant a Crist present a l'eucaristia. Altres miren d'escoltar-lo en la Bíblia. Per a altres, el camí millor és Jesús.
El misteri de Déu té els seus camins per a fer-se present en cada vida. Però es pot dir que si no l'experimentem de qualque manera dins nosaltres, difícilment el trobarem defora. Per contra, si percebem la seva presència en nostre interior, ens serà més fàcil rastrejar son misteri en nostre entorn.
¿És possible? El secret està, sobre tot, en saber estar amb els ulls tancats i en silenci apacible, acollint amb un cor senzill aqueixa presència misteriosa que ens anima i sosté. No es tracta de pensar en això, sinó de “acollir” la pau, la vida, l'amor, el perdó...que ens arriben des del més pregon de nostre esser.
Quan entrem en nostre propi misteri, ens trobem amb nostres pors i preocupacions, nostres ferides i tristeses, nostra mediocritat i nostre pecat.
Un teòleg important afirma que, enmig de la societat secular de nostres dies, “aquesta experiència del cor és la única amb la qual es pot comprendre el missatge de fe del Nadal. Déu s'ha fet home”. L'últim misteri de la vida és un misteri de bondat, de perdó i salvació, que està amb nosaltres. Si l'acollim en silenci, coneixerem l'alegria de Nadal.
Moltes persones han sobreviscut a conflictes al seu país d’origen, han patit l’angoixa i la privació a camps de refugiats i lluiten en un país nou, en una llengua nova i amb una nova forma de viure. D’alguna manera, han aconseguit desafiar situacions que semblaven insuperables. Ens meravellem pel coratge, la determinació i l’impuls que sovint caracteritzen persones en aquestes circumstàncies extraordinàries.
Com a creients, també aprenem la lliçó de reconèixer el Déu de les sorpreses que es manifesta en esdeveniments improbables i inesperats. La paraula de Déu d’aquest 4t diumenge d’Advent reforça aquesta lliçó. Ens ensenya que Déu ens assoleix de maneres que ens sorprenen i ens desafien. Hem d’estar disposats a deixar anar el nostre desig de controlar el futur i a acceptar el camí de Déu amb humilitat i coratge.
A la primera lectura, el profeta Isaïes va parlar amb el rei Acaz sobre el pla de Déu per al seu poble durant el temps turbulent abans de l’ensorrament de Judà i l’exili. Acaz s’havia aliat amb el poderós rei d’Assíria per salvar la seva pròpia pell. Havia intentat reforçar la seva base de poder mitjançant astutes aliances! Era una oportunitat i un oportunisme polític clàssic.
Isaïes, però, va anar contra l’opció de la política de supervivència. Li preocupava més la fidelitat al pacte amb Déu i a la tradició d'Israel, que haurien estat en perill per l'aliança amb un rei estranger. Va dir a Acaz que Déu salvarà el seu poble no mitjançant aliances poderoses, sinó mitjançant un nen vulnerable i indefens. Que Déu treballa a través de la debilitat i la vulnerabilitat és una lliçó punyent tant per al poble de l’aliança com per a tots nosaltres.
L’evangeli ens explica la història de com el pla de Déu es desplega i repercuteix en les vides de Maria i Josep. Sembla que hi ha un patró de manera de fer de Déu que irromp, trastorna i desafia el pensament i el comportament humà. En el relat de l’anunciació, va entrar en la vida pacífica d’una noia de Natzaret.
A l'episodi d'avui, Josep va ser pertorbat i es va capgirar la seva vida arran de la intervenció divina. En descobrir que Maria ja estava embarassada quan no s’havien mudat junts, va planejar divorciar-se d’ella. Va ser llavors quan Déu va ajudar a Josep a acollir la realitat i la situació concreta com a designi i camí de salvació. Això demana molta humilitat, obertura, valentia i confiança per part de Josep. Va ser capaç, amb l’ajuda de Déu, de modificar el seu projecte de vida segons la inspiració de Déu.
A nosaltres, com els va passar al rei Acaz a Maria i a Josep, el Déu de les sorpreses també ens ve a trobar en els esdeveniments i, sovint, ens repta, tot capgirant les nostres expectatives.
Ens cal desitjar i demanar gràcia a Déu per a créixer en fe, bondat, obertura, humilitat, atenció, disponibilitat, abnegació... i per procurar disposar-nos i posar mitjans per a que l’Esperit ens pugui anar treballant. És important que dediquem estones, en pregària, a meditar i contemplar. I també a ‘passar per la pregària’ allò que anem vivint. Jesús mateix necessitava pregar. Això ens pot ajudar a copsar el pla de Déu, com a Maria, Josep, Isaïes...La Bona Notícia del Nadal ens diu que Déu és Emmanuel, Déu-amb-nosaltres i que ens ve a trobar en les cruïlles i desconcerts de les nostres vides i, especialment, en les persones que són es situació de desconcert, inseguretat i trasbals, en situació de marge, de llindar.
En uns dies, celebrarem el pla més gran de Déu per a la humanitat: l’Encarnació. El Messies vindrà com un infant. Naixerà de Maria mitjançant el poder de l’Esperit Sant i serà acollit per Josep, de la casa de David. Jesús salvarà el seu poble del pecat. És la revelació radical de l’amor fidel i la màxima expressió de salvar la vida.
Que Maria i Josep siguin els nostres intercessors i models de fe i confiança en Déu, mentre ens preparem per acollir novament Jesucrist, Llum del món i Príncep de la Pau.



ESTÀ AMB NOSALTRES
Li posará per nom Emmanuel.
Abans de que nasqui Jesús en Belén, Mateu declara que durà el nom de «Emmanuel», que significa «Déu-amb-nosaltres». Indicació que no deixa de ser sorprenent, ja que no és el nom amb el qual Jesús fou conegut, i l'evangelista ho sap molt bé. En realitat, Mateu està oferint als seus lectors la clau per a acostar-nos al relat que oferirà de Jesús, veient en sa persona, en sos gests, en son missatge i en sa vida entera el misteri de Déu compartint nostra vida. Aquesta fe anima i sosté als qui seguim a Jesús.
Déu està amb nosaltres. No pertany a una religió o una altra. No és propietat dels cristians. Tampoc dels bons. És de tots els seus fills i filles. Està amb els que l'invoquen i amb els que l'ignoren, ja que habita en tot cor humà, acompanyant a cada un en els goigs i penes. Ningú viu sense la seva benedicció.
Déu està amb nosaltres. No escoltem sa veu. No veiem son rostre. La seva presència humil i discreta, propera i íntima, ens pot passar inadvertida. Si no profunditzem en nostre cor, ens semblarà que caminem sols per la vida.
Dios està amb nosaltres. No crida. No força a ningú. Respecta sempre. És nostre millor amic. Ens atreu cap el bo, el bell, el just. En ell podem encontrar llum humil i força vigorosa per a afrontar la duresa de la vida i el misteri de la mort.
Déu està amb nosaltres. Quan ningú ens compren, ell ens acull. En moments de dolor i depressió, ens consola. En la debilitat i la impotència ens sosté. Sempre ens convida a estimar la vida, a cuidar-la i fer-la sempre millor.
Déu està amb nosaltres. Està en els oprimits defensant sa dignitat, i en els que lluiten contra l'opressió animant llur esforç. I en tots està cridant-nos a construir una vida més justa i fraterna, més digna per a tots, començant pels últims.
Déu està amb nosaltres. Desvetlla nostra responsabilitat i posa dempeus nostra dignitat. Enforteix nostre esperit per a no acabar esclaus de qualsevol ídol. Està amb nosaltres salvant el que nosaltres podem perdre.
Déu està amb nosaltres. Això és el que celebrem els cristians en les festes de Nadal: creients, menys creients, mals creients i quasi in-creients. Aquesta fe sosté nostra esperança i posa alegria en nostres vides.



EL NOM DE JESÚS
Entre els hebreus no se posava a les persones un nom qualsevol de forma arbitrària, ja que el «nom», com en quasi totes les cultures antigues, indica el ser de la persona, sa vertadera identitat, el que s'espera d'ella.
Per això l'evangelista Mateu té interés en explicar des del començament als seus lectors el significat profund del nom d'aquest personatge del qual parlarà al llarg de tot l'evangeli. El «nom» d'aquest nin que encara no ha nascut és «Jesús», que significa «Déu salva». Se anomenarà així perquè «salvarà son poble dels pecats».
L'any 70 Vespasià, designat com nou emperador mentre estava sufocant la rebel·lió jueva, anà cap a Roma on és rebut i aclamat amb dos noms: «salvador» i «benefactor». L'evangelista Mateu vol deixar les coses clares. El «salvador» que necessita el món no és Vespasià sinó Jesús.
La salvació no ens vindrà de cap emperador ni de cap victòria d'un poble sobre altre. La humanitat necessita ser salvada del mal, de les injustícies i la violència, necessita ser perdonada i reorientada vers una vida més digna del ser humà. Aquesta és la salvació que se'ns ofereix en Jesús.
Mateu li asigna endemés un altre nom: «Emmanuel». Sap que Jesús no ha estat anomenat així històricament. És un nom xocant, absolutament nou, que significa «Déu-amb-nosaltres». Un nom que sols atribuïm a Jesús els que creiem que, en ell i des d'ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i ens salva.
Les primeres generacions cristianes portaven el nom de Jesús gravat en son cor. El repeteixen una i altra vegada. Se bategen en son nom, se reuneixen a orar en son nom. Per a Mateu, és una síntesis afectiva de sa fe. Per a Pau, res més gran. Segons uno dels primers himnes cristians, «devant el nom de Jesús s'ha de doblegar tot genoll».
Després de vint segles, hem d'aprendre a pronunciar el nom de Jesús de manera nova. Amb afecte i amor, amb fe renovada, en actitud de conversió. Amb son nom en nostres llavis i en nostre cor podem viure i morir amb esperança.


LA LEGENDA DE NADAL
Ell salvarà el seu poble.
Plou amb força en tot Rwanda. Es la estació de les pluges. Aquest matí he caminat per Butare acompanyant a uns joves de Médicus Mundi. Sempre la mateixa escena: nins i més nins mullats fins als ossos que no et deixen caminar. No entenc el que ens diuen, però son gest és suficientment clar: una mà estesa amb insistència cap a nosaltres, l'altra senyalant sa panxa, i una mirada desgarradora difícil d'oblidar.
Una altra imatge se m'ha quedat avui de manera especial. La d'una dona amb una malaltia que desfigurava horriblement sos ulls, bellugant-se lentament com sense forces per a espantar les mosques que cobrien el rostre del seu fill desnutrit. ¿Cóm escric jo des d'aquí un comentari sobre el Nadal?, ¿qué puc dir?, ¿no seria millor callar? Tanmateix, ara entenc tal volta millor aqueixa «legenda del Nadal» que, en imatges senzilles però certeres, ha sabut recollir l'essencial del misteri de Déu i de la seva vinguda al món.
«Era de nit.» Els evangelis no ho diuen, sempre s'ha pensat que Jesús nasqué enmig d'una nit, il·luminada sols per les estrelles. I és veritat. En el món és de nit i els homes caminem a les fosques. Creiem saber-ho tot i no veiem l'essencial. La legenda té raó. Si Déu neix en nosaltres, sempre serà per a il·luminar nostra ceguesa i obrir nostres ulls al dolor del germà que sofreix.
«Feia fred a Betlem» i fa fred en el món actual. Falta el calor de l'amor i l'amistat. S'ha gelat el cor d'Occident i, bloquejat per la superficialitat i el benestar, ja no és capaç de sentir vertadera compassió per als que moren de fam. La legenda diu la veritat. Si Déu neix en nosaltres, serà per a posar en el món el calor de l'amor i la solidaritat.
Només hi ha una manera d'acollir a Déu: abandonar nostres presumpcions i seguretats, deixar d'enganyar-nos, no confiar en tantes paraules vanes que surten de nostra boca i tenir el coratge de creure més en l'amor i la compassió. Podem ser millors. En el món pot créixer la solidaritat. Però això sí, Déu solament pot néixer allà on se'l deixa entrar, i sols se'l deixa entrar allà on se deixa entrar l'amor.


MARIA

Tindrà u n fill i li has de posar per nom Emmanuel.
Després d'un eclipse de la devoció mariana, provocat en part per abusos i desviacions notables, els cristians tornen a interesar-se per Maria per a descobrir le seu vertader lloc dins l'experiència cristiana.
No es tracta d'acudir a ella per a escoltar “missatges apocalíptics” que amenacen amb càstigs terribles un món enfonsat en la impietat i la in-creença, mentre s'ofereix la seva protecció maternal als que facin penitència i resin determinades oracions.
No es tracta tampoc de fomentar una pietat que nodreixi una relació infantil de dependència i fusió amb una mare idealitzada. Fa temps que la sicologia ens adverteix dels riscs d'una devoció que exaltés falsament Maria com a “Verge i Mare”, afavorint un menyspreu vers la “dona real” com a temptadora del baró.
Primer criteri per a comprovar la “veritat cristiana” de tota devoció a Maria és saber si replega el creient damunt ell mateix o si l'obri al projecte de Déu; si el fa anar en rera cap a una devoció infantil amb “mare imaginària” o si l'impel·leix a viure la fe de forma adulta i responsable en seguiment fidel a Jesucrist.
Els millors esforços de la mariologia actual volen menar els cristians a una visió de Maria com a Mare de Jesucrist, primera deixeble del seu Fill i model de vida autèntica cristiana.
En concret, Maria és avui per a nosaltres model d'acollida fidel de Déu des d'una postura de fe obedient; exemple d'actitud servicial al seu Fill i cura solidària per tots els que sofreixen; dona compromesa pel “Regne de Déu” predicat i impulsat per son Fill.
En temps de fatiga i pessimisme incrèdul, Maria, amb l'obediència radical a Déu i l'esperança confiada, pot donar-nos la pauta per a una vida cristiana més profunda i més fidel a Déu.
La devoció a Maria no és un element secundari per a nodrir la religió de persones “senzilles” aficionades a pràctiques supersticioses o ritus “folfkòrics”. Apropar-se a Maria és col·locar-se en el punt central per a descobrir el misteri de Crist i acollir-lo. Recordar aquests dies pròxims a Nadal que l'evangeli ens recorda Maria com Mare de “Emmanuel”, és a dir, la dona que ens pot fer pròxim Jesús, “el Déu-amb-nosaltres”