dimecres, 28 de juny de 2017

TOMEU TAULER, NOCES D'OR








HOMILIA PER A LA CELEBRACIÓ DE LES NOCES D’OR DE PREVERE

Monestir de la Santa Família, 25 de juny de 2017

Lectures: Jeremies 1, 4-12
Salm 139
Efesis 4, 1-7; 11-16; 21b-24
Joan 21, 1-13

1.- En preparar les lectures d’avui, he procurat triar-ne unes que pensava ens podrien ajudar a tots a destriar la pròpia vocació de cristians: tants dels laics com dels preveres, tant dels religiosos com dels pares o mares de família, padrins o padrines, ties o concos, educadors o administratius...
En efecte, per a cada un el Senyor sap bé a quins moments de la vida ens ha obert un camí, ens ha encès un llumeneret blau insospitable... Camí, llampec, que ens ha obert els ulls per a ser feliços i fer un poc més feliços els altres.

2.- Hem començat recordant que Déu ens coneix en profunditat, fins a les entreteles del nostre cor. Ja ‘abans de formar-nos en el ventre de la mare’, deia el salm.
Així i tot, coneixent-nos bé, ens ha cridat a deixar el món un poc millor de com l’hem trobat... Ho feim? Ho hem fet?...

3.- Per molt dèbils que ens trobem i per molts de pecats que ens pesin, per molta por que ens sempentegi, Ell és sempre al nostre costat, ens dóna una mà, ens crida pel nostre nom. En el procés – el camí – a vegades difícil i embullat que hàgim pogut viure, no hi ha mancat mai la llum de l’Amat, que deleja un petit ‘sí’ de l’amic.

4.- L’evangeli s’iniciava en la nit, dins la foscor, quan els deixebles surten a pescar. És tot un indici de les ombres de mort que sovint ennegreixen el món i la vida: violència, destrucció, desert, indiferència, mentida, corrupció... Però, a l’altra vorera, sempre hi trobam Jesús de Natzaret, el Senyor, quan clareja l’alba i trobam a punt sobre els calius els pans i els peixos de l’amistat més sincera. Allà on hi ha Jesús s’acaba la nit i neix el Dia, el Sol vertader que ve del cel.
Només Déu – Pare i Mare – fa possible que de la soca d’un ametler envellit en brotin fulles verdes, flors i fruits. L’ametler: ‘l’arbre vigilant’, que deia el profeta Jeremies.

5.- Contemplem d’escena evangèlica i meditem les paraules del Senyor. Tots tenim uns deures i unes tasques a fer en aquesta vida. Però el fruit, el mèrit, l’abundor de la collita i la xerxa plena de la pescada només és do, regal, mèrit del Senyor...
Podem fer molts de plans i programes, organitzar grans estructures, fer moltes coses... Però no valen res si el Senyor no les fa retre. I el Senyor és el Ressuscitat que ens mostra encara les ferides de la seva creu.

6.- Siguem capellans, siguem pares i mares, joves o majors, padrins, germans, concos o ties, professionals o pagesos, el que se’ns demana és treballar amb il·lusió i amb gratuïtat, i encara – després d’haver treballat i servit – no ens queda més que dir: “no he fet altra cosa més que complir amb el meu deure”.
No actuem mai com a simples ‘complidors’, com a funcionaris de la vida o de la religió, i molt manco com a ‘mercenaris’...
Que Déu ens alliberi de la indiferència i de la presumpció. Que ens faci veure que tot és un do seu.
Al cap i a la fi, de Déu envers nosaltres, tot és gràcia! Amén

P.D.
Naturalment, en acabar, endemés de donar gràcies a Déu, he d’agrair als meus pares – mon pare fa sis anys que va morir, i mu mare és aquí, amb els seus 100 anys ben duits - , als meus germans, nebodes i tota la família; de manera especial a aquelles persones que feren possible que sorgís en el meu cor d’infant la crida de Jesús. A les monges de l’escola dels petits, a l’escolania, mestres i capellans de la parròquia de St. Miquel de Felanitx. I sobretot al Seminari, rectors, professors, formadors i prefectes. El foc de llar colgat que es va mantenir amb els condeixebles propicià la constància i el manteniment de la fe i la fidelitat.
A les parròquies i comunitats cristianes: de l’Encarnació de Ciutat, de Contumazà i Cascas (a la serra dels Andes peruans), de Son Macià, de Montuïri i de Porreres, de Sant Josep Obrer i de Corpus Christi de Palma. Amb una memòria entranyable i ben reconeguda per al bisbe nostre D. Teodor, i per a l’equip dels bons companys Vicaris diocesans. Finalment, una remembrança molt cordial per a tanta gent de les parròquies, grups i comunitats de Manacor – començant pel rector N’Andreu, i seguint pels bons germans preveres - on m’he sentit escoltat i comprès, valorat i estimat: jo també vos vull escoltar, valorar i estimar. Els membres de Vida Creixent amb D. Guillem al front; els grups de Lectio divina, catequistes, animadors de la catequesi familiar; el Consell interparroquial; voluntaris de pastoral de la salut; laics responsables de cada església; corals i grups animadors de la Litúrgia... Tots m’heu ensenyat molt i heu recolzat la meva tasca. Pregau per mi. Estic content de ser un germà més entremig de vosaltres.
Gràcies, des del més pregon del meu cor!

Tomeu Tauler Valens






TRETZÈ DIUMENGE TEMPS ORDINARI...







LA FAMÍLIA INTOCABLE ...



Sovint, els creiens hem defensat la “família” en abstracte. Sense parar esment i reflexionar sobre el contingut concret d'un projecte familiar entès i viscut des de l'Evangeli. I, tanmateix, no basta defensar el valor de la família així, perquè la família pot plasmar-se sw maneres força diferents en la realitat.
Hi ha famílies obertes al servei de la societat i families replegades dins sos propis interessos. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat. Famílies alliberadores i famílies opressores.
Jesús ha defensat amb fermesa la institució familiar i l'estabilitat del matrimoni. Ha criticat amb duresa els fills que es desentenen dels pares. Però la família no és per a Jesús quelcom absolut i intocable. No és un ídol. Hi ha qualque cosa que està part damunt i és abans: el regne de Déu i la seva justícia.
El primer no és la família de carn, sinó aquesta gran família que entre tots els fills i filles hem de construir, col·laborant amb Jesús, obrint camins al regnat del Pare. Per això, si la família es torna un obstacle per a seguir Jesús en aquest projecte, Jesús exigeix ruptura i deixar aquesta relació familiar: “Qui estima son pare o sa mare més que a mi no és digne de mi. Qui estima el seu fill o la seva filla més que a mi no és digne de mi”.
Quan una família impedeix la solidaritat i fraternitat amb els altres i no deixa als seus membres treballar per la justícia que Déu vol entre els homes, Jesús exigeix una llibertat crítica, malgrat això dugui conflictes i tensions familiars.

¿ Són les nostres llars escola de valors evangèlics com fraternitat, recerca responsable d'una societat més justa, austeritat, servei, pregària, perdó ? ¿ O són lloc de “desevangelització” i corretja de transmissió dels  egoismes, injustícies, convencionalismes, alienacions i superficialitat de la nostra soocietat ?
¿ Què dir de la família en la qual s'orienta el fill a un classisme egoista, una vida instal·lada i segura, un ideal del màxim lucre, oblidant tota la resta ? ¿ S'està educant al fill quan se'l mou sols per a la competència i rivalitat, i no per al servei i la solidaritat ?
¿ És aquesta la família que hem de defensar els catòlics ? ¿ És aquesta la família on les noves generacions poden escoltar l'Evangeli ? ¿ O és aquesta la família que també avui hem de “abandonar”, en certa manera, per a ser fidels al projecte de vida que Jesús vol ?


13 Temps ordinari - A
(Mateu 10,37-42)
02 de juliol 2017














"Buscar el bé i la felicitat per tothom porta molts problemes"


Diumenge XIII de durant l’any
Jesús no volia veure patir a ningú.
El patiment és dolent.
Jesús mai no el va buscar per a ell mateix o pels altres.
Al contrari: tota la seva vida va consistir en lluitar contra el patiment i el mal que tant de dolor provocava a les persones.
Les fonts el presenten sempre combatent el patiment que s’amaga
en la malaltia
en les injustícies
en la solitud
en la desesperança
en la culpabilitat.
Així va ser Jesús: un home dedicat
a eliminar el patiment
a suprimir les injustícies
a encomanar força per viure.
Però buscar el bé i la felicitat per tothom porta molts problemes.
Jesús ho sabia per experiència. No es pot estar amb els que pateixen i buscar el bé dels més petits sense provocar el rebuig i l’hostilitat d’aquells a qui no interessa cap mena de canvi.
És impossible estar amb el crucificat i no trobar-se “crucificat” un dia.
Jesús mai no ho va ocultar als seus seguidors. En diverses ocasions va emprar una metàfora inquietant que Mateu ha resumit així: “Qui no pren la meva creu i em segueix, no és digne de mi.”
No podia haver escollit un llenguatge més gràfic.
Tots coneixien la imatge terrible del condemnat que, nu, indefens, era obligat a portar sobre les seves espatlles el travesser horitzontal de la creu fins al lloc de l’execució on l’esperava el pal vertical fixat a terra.
Portar la creu era part del ritual de la crucifixió. L’objectiu era que el condemnat aparegués davant la societat com a culpable, un home indigne de viure.
Tothom descansaria veient-lo mort.
Els deixebles miraven d’entendre’l.
Jesús els venia a dir més o menys això: “si em seguiu, heu d’estar disposats a ser rebutjats. Us passarà el mateix que a mi. Als ulls de molta gent, semblareu culpables. Us condemnaran. Miraran que no molesteu. Haureu de portar la vostra creu. Llavors us assemblareu més a mi. Sereu dignes seguidors meus. Compartireu la sort dels crucificats. Amb ells entrareu un dia en el Regne de Déu.”

Per Josep Llunell

dimecres, 21 de juny de 2017

DURANT L'ANY DIUMENGE 12 .- FORA POR







LES NOSTRES PORS


Quan el nostre cor no està habitat per un amor fort o una fe ferma, la nostra vida queda fàcilment a mercè de les nostres pors. A voltes és la por a perdre prestigi, seguretat, comoditat o benestar el que ens atura a prendre decisions. No gosam arriscar la nostra posició social, els nostres doblers o la nostra petita felicitat.
A voltes ens paralitza la por a no ser acollits. Temem quedar-nos sols, sense l'amistat o l'estima de les persones. Haver d'afrontar la vida de cada dia sense la companyia propera d'algú.
Freqüentment vivim absorbits només per quedar bé. Tenim por a fer el ridícul, manifestar les nostres vertaderes conviccions, donar testimoni de la nostra fe. Tenim por a les crítiques, als comentaris i al rebuig dels altres. No volem estar classificats. A voltes ens invadeix la por al futur. No veim clar el nostre esdevenir. No tenim seguretat de res. Potser no confiem en ningú. Tenim por a afrontar el demà.
Sempre ha estat temptador per als creients cercar en la religió un refugi segur que ens alliberi de les nostres pors, incerteses i temors. Però és un error veure en la fe la barana fàcil dels pusil·làmins, els covards i els porucs.
La fe confiada en Déu, quan s'enten bé, no duu el creient a eludir la pròpia responsabilitat davant els problemes. No el porta a fugir dels conflictes per tancar-se còmodament dins l'aïllament. Ans al contrari, és la fe en Déu que omple el seu cor de força per a viure amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança viva en el Pare la que li ajuda a superar covardies i pors per a defensar amb més audàcia i llibertat el regne de Déu i la seva justícia.
La fe no fa homes covards, sinó persones resoltes i coratjoses. No tanca els creients en ells mateixos, sinó que els obre a la vida problemàtica i conflictiva de cada dia. No els acotxa en la peresa i comoditat, sinó que els anima per al compromís.
Quan un creient escolta de veres dins el seu cor les paraules de Jesús: “No tingueu por”, no se sent convidat a defugir els seus compromisos, sinó encorajat per la força de Déu a fer-lis front.

José Antonio Pagola






"Urgeix avivar l’experiència personal de la fe cristiana i donar la cara per Déu"

Diumenge XII de durant l’any. cicle A


Qui més qui menys, són avui molts i moltes els que es pregunten què redimonis és això de l’Evangeli?
La resposta no pot ser més clara ni més consoladora i estimulant.
L’Evangeli és bona notícia per a tots i a tots ha de ser transmesa.
Per què?
Perquè és Notícia de Salvació, i de Salvació Eterna.
És clar que l’Evangeli topa frontalment amb una jerarquia de valors marcada per l’individualisme del que només busca el seu benestar personal, carregant sobre les costelles dels altres.
Per això l’evangelització és conflictiva.
I segon: els paradigmes i la mentalitat dels humans canvien en el temps.
Aleshores, ¿com presentar avui l’Evangeli amb un llenguatge que la gent entengui?
En una societat com la nostra tan secularitzada i a on la indiferència religiosa abunda arreu, avui més que mai no hi cap l’anonimat i urgeix avivar l’experiència personal de la fe cristiana i donar la cara per Déu.
Res d’anonimats i covardies.
Quin llenguatge emprar per una transmissió creïble de l’Evangeli?
L’Església, pràcticament reduïda al clero, és percebuda per molts i per moltes com una instància de poder i això els evoca els clàssics signes clericals que, en comptes d’ajudar, destorben i escandalitzen.
A pesar de tot, no hem de caure en l’anonimat del que s’ho mira des de fora.
Cal una presència pública i visible dels creients: hem de parlar clar i donar la cara per Déu.
Com trobar els signes adequats i convincents?
Aquesta és una tasca que encara tenim pendent.
Com hi pensem col·laborar activament, nosaltres?
Tu, jo, cadascú.
Com hi pensem col·laborar , nosaltres?
Tu, jo, cadascú.
Les preguntes demanen bones respostes.
Quina serà la nostra?
Què és respondre?
Respondre és comprometre’s!





MISSES I ALTRES SAGRAMENTS JUNY/JULIOL 2017


DIA
DOLORS

DIA

CRIST REI

DIA

SANT PAU

24
JUNY
19h. Fartàritx (G. Parera)
20h Dolors (Andreu)
24
18.30h (T. Tauler)

24
18h Sant Josep (J. Perelló)
19.30h (F. Xavier)

25

8h Dolors (Andreu)
9h Serralt (T. Riera)
12h B. Tauler
18 Benedictines (Concelebració T. Tauler)
20h Dolors (T. Riera)
25
11h (F.Xavier)
12h (F.Xavier)
19h (J. Perelló)
25
19.30h (F.Xavier)

01
JULIOL
19h Fartàritx (T. Riera)
20h Dolors No hi ha missa
22:30h Vigília de les Espigues (Andreu i J. Perelló)
01
18:30h (T.Tauler)

01
18h St.Josep (J.Perelló)
19h Baptisme(F.Xavier)
19:30h (F.Xavier)


02
8h (Andreu)
9h Serralt (T.Riera)
12h Dolors (T.Tauler)
18 Benedictines (J. Perelló)
20h Dolors (F.Xavier)
02
11h No missa
19h (Andreu)

02
19:30h No missa


08
18h Noces+baptisme (Andreu)
19h Fartàritx (G.Parera)
19h Baptismes (Andreu)
08
18:30h (T.Tauler)

08
18h Sant Josep (J.Perelló)
19:30h Comunions (F.Xavier)


09

8h Dolors (Andreu)
9h Serralt (T.Riera)
12h Dolors. Baptismes (F.Xavier)
18h Benedictines (G.Parera)
20h Dolors (T.Tauler)
09
19h (J.Perelló)
09


15
19h Fartàritx (T.Riera)

15

18.30h (F.Xavier)
15
18h Sant Josep (J.Perelló)
19.30h (Andreu)

16
8h Dolors (Andreu)
9h Serralt (T.Riera)
12h Dolors. Comunions (F.Xavier)
18h Benedictines (Andreu)
18h Baptisme Dolors (T.Tauler)
20h Dolors (T.Tauler)
16
19h (J.Perelló)
16




22
19h Fartàritx (G.Parera)
18h Noces (F.Xavier)
19h Baptisme (F.Xavier)
22
18:30h (Andreu)
22
18h Sant Josep (J.Perelló)
19:30h (T.Tauler)



23
8h Dolors (Andreu)
9h Serralt (T.Riera)
12h Dolors (T.Tauler)
18h Benedictines (J.Perelló)
20h Dolors (G.Parera)
23
12h Baptisme Crist Rei (F.Xavier)
19h (F.Xavier)
23



25
20h Dolors. Missa del Patró (Concelebració.F.Xavier)
25

25
19.30h NO MISSA A SANT PAU


29
19h Fartàritx (T.Riera)

29
18.30h (T.Tauler)
29
18h Sant Josep (J.Perelló)
19.30h (F.Xavier)


30
8h Dolors (Andreu)
9h Serralt (T.Riera)
12h Dolors. (F.Xavier)
18h Benedictines (G.Parera)
20h Dolors (F.Xavier)
30
19h (J.Perelló)
30




dimecres, 14 de juny de 2017

EL CORPUS





ESTANCATS
El Papa Francesc repeteix un pic i un altre que les pors, els dubtes, la manca de gosadia... poden impedir de soca-rel impulsar la renovació que l'Església avui necessita. En la seva Exhortació: “L'alegria de l'Evangel”” diu que, si quedem paralitzats per la por, podem quedar-nos com a “espectadors d'un estancament infecund de l'Església”.
Les seves paraules donen que pensar. ¿ Què podem veure entre nosaltres ? ¿ Ens mobilitzem per a revifar la fe de les nostres comunitats cristianes, o seguim instal·lats dins aquest “estancament infecund” de que parla Francesc ? ¿ On podem trobar forces per a reaccionar ?
Gran aportació del Concili fou impulsar el pas de la “missa”, entesa com a obligació individual per a acomplir un precepte sagrat, a “l'eucaristia” viscuda com a celebració gojosa de tota la comunitat per a alimentar la fe, créixer en fraternitat i revifar l'esperança en Jesucrist ressuscitat.
Sens dubte, al llarg d'aquests anys, hem donat passes importants. Queden lluny aquelles misses celebrades en llatí en les quals el sacerdot “deia la missa” i el poble cristià venia a “oir” missa o “assistir” a la celebració. Però, ¿ no celebrem encara l'eucaristia de manera rutinària i latosa ?
Hi ha un fet innegable. La gent s'allunya sense aturai de la pràctica dominical perquè no troba en les nostres celebracions el clima, la paraula clara, el ritus expressiu, l'acollida estimulant que necessita per a alimentar la seva fe dèbil i vacil·lant.
Sens dubte, pastors i creients, ens hem de demanar què fem perquè l'eucaristia sigui, com vol el Concili, “centre i cim de tota la vida de la comunitat cristiana”. Però, ¿ basta la bona voluntat de les parròquies o la creativitat aïllada d'alguns, sense més criteris de renovació ?
La Cena del Senyor és massa important perquè deixem que es “perdi”, com “espectadors d'un estancament infecund” ¿ No és l'eucaristia el centre de la vida cristiana ? ¿ Com està tan callada i immòbil la jerarquia ? ¿ Perquè els creients no mostrem a nostra preocupació i el nostre dolor amb més força ?
El problema és greu. ¿ Seguim “estancats” dins una manera de celebració eucarística, tan poc atractiva pels homes i dones d'avui ? ¿ És aquesta litúrgia que repetim des de fa segles la que millor ens pot ajudar a actualitzar aquella cena memorable de Jesús en la qual es concentra de manera admirable el nucli de la nostra fe ?
José Antonio Pagola











AVISOS 17-18 JUNY

La Col·lecta d’avui és per Càritas

Aquest diumenge, dia 18, el nostre Vicari Mn. Bartomeu Tauler compleix 50 anys de la seva ordenació sacerdotal. Vos demanam per ell una pregària donant gràcies per tots aquests anys d’entrega a Déu i servei als germans i a la vegada una petició demanant que pugui continuar amb il·lusió i força les tasques pastorals que porta a terme entre nosaltres.

Amb motiu de la festa del Corpus, Càritas de Manacor ha publicat la memòria de l’any 2016. La trobareu damunt les tauletes i vos demanam que l’agafeu i llegiu. Gràcies!






Corpus Christi - Temps Ordinari




Per entendre l’Eucaristia hem de recordar la vida de Jesús, sobre tot el que diem Dijous Sant, la Passió i Mort de Jesús (Divendres Sant) i la Resurrecció (diumenge de Pasqua)


Dijous Sant

De fet la festa d’avui (Corpus) és reviure el misteri de l’últim sopar en un context de “temps ordinari”. Allò que diu Joan: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”, es refereix a donar la vida amb un amor i desig immens. I ho fa d’una manera simbòlica, incruenta. Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment.


El símbol de l’aliment és clau en la seva doble dimensió personal i social, de comunió amb Ell i amb els germans, d’aliment que nodreix i de menjar-àpat que uneix, solidari, fraternal (el Regne de Déu és com un banquet). El metabolitzem per significar que és cos del nostre cos; i el mateix pa i el mateix vi es dóna a tots com a símbol d’amor i que tots posseïm la vida de Jesús


El cos i la sang per separat, com es donarà al dia següent en la seva mort: el cos clavat a la creu i la sang (tota) vessada per nosaltres. (“Del seu costat va sortir sang i aigua”).

La festa d’avui vol ser, tota ella, d’agraïment, sense el transfons de dolor d’aquell primer dijous sant, i de joia pel símbol extraordinari que ens deixà i manté viva la vida cristiana dels creients i de l’Església.


Divendres Sant

L’Eucaristia d’aquest dia en la vida de Jesús és cruenta. És simbòlica en l’amor, en la donació, però és dolorosa en el patiment i en la crueltat. Les paraules de Jesús a la creu són també paraules eucarístiques: de comunió amb el Pare, de perdó als qui el clavaven a la creu, d’acolliment, ... L’amor més gran és el d’aquell que dóna la vida pels seus amics. La mort de Jesús és l’acceptació amorosa de la seva condició humana. Jesús mor perquè nosaltres morim i perquè nosaltres matem. I Ell vol posar amor en aquesta doble condició nostra.


Quan parlem de l’Eucaristia com a sacrifici, estem recordant aquell divendres sant, aquella passió i aquella mort. Sacrifici significa “fer sagrada una realitat”, en aquest cas, la mort. És posar en mans de Déu aquell lliurament fins a la mort, donant un sentit únic a allò que es fa amb estima.
La Resurrecció de Jesús

En l’Eucaristia participem de la vida del Senyor ressuscitat. El ressuscitat és qui està present enmig nostre quan celebrem l’Eucaristia.


L’Evangeli d’avui (Jo 6, 51-58) s’ha d’entendre des de la Resurrecció de Jesús. Jesús explica quina és la seva acció en l’Eucaristia. Primerament contraposa el mannà, el pa que menjaren els seus avantpassats al desert, amb el pa que Ell dóna. Els primers van morir; en canvi, els qui mengen aquest pa (la meva carn), viuran per sempre. A continuació presenta el “nou pa”:
-és un pa que fa viure per sempre, 
pa que dóna la vida eterna, la seva vida
--és un 
pa que dóna vida al món, que fa que el món visqui
-només té vida el que participa de l‘Eucaristia. Qui no menja la meva carn ni beu la meva sang, no pot tenir vida (la vida per sempre)
-qui menja la meva carn (...) 
jo el ressuscitaré a l’últim dia
-qui menja i beu 
està en mi i jo en ell, segueix en comunió amb mi i jo amb ell
-com jo visc gràcies al Pare, igualment qui em menja 
viurà gràcies a mi.


Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb els seu Esperit. Menjar la seva carn i beure la seva sang és un llenguatge simbòlic, com el del dijous sant, i ho confirma l’evangelista al verset 63 del mateix capítol 6è: “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”... L’Esperit és qui divinitza les realitats humanes humanitzadores, qui converteix el pa i el vi en el cos i la sang del Senyor ressuscitat, qui uneix els qui participen del cos i la sang de Crist.


Donem gràcies a Jesús pel do immens d’amor que ens va deixar, per acompanyar-nos “dia rere dia fins a la fi del món”, per invitar-nos a fer real la seva vida en les nostres vides.
Ignasi Vila, sj.




dimecres, 7 de juny de 2017

LA TRINITAT



L'INTIMITAT DE DÉU



Si per un impossible l'Església digués un dia que Déu no és Trinitat, ¿canviaria gens l'existència de molts creients ? Probablement no. Per això sorprèn aquesta confessió del P. Varillon: “Penso que si Déu no fos Trinitat jo seria probablement ateu... En qualsevol cas, si Déu no és Trinitat, jo no comprenc absolutament res”.
Moltíssims cristians no saben que quan adoren Déu com a Trinitat estem confessant que Déu, dins la seva intimitat més pregona, és sols amor, acollida, tendresa. Aquesta és tal volta la conversió que necessitem més els cristians: el pas progressiu d'un Déu tingut com a Poder a un Déu adorat amb goig com Amor.
¿Podem confiar en un Déu de qui només sabem que és omnipotent ? És difícil abandonar-se a qualcú totpoderós. Sembla més fàcil desconfiar, esser cauts i guardar la nostra independència.


Però Déu és Trinitat, és un misteri d'Amor. La seva omnipotència és l'omnipotència de qui sols és amor, tendresa insondable i infinita. És l'amor de Déu que és omnipotgent. Déu no ho pot tot. Déu no pot sinó el que pot l'amor infinit. Sempre que l'oblidem sortim de l'esfera de l'amor, i ens fabriquem un Déu fals, una espècie d'ídol extrany que no existeix.
Quan no hem descobert que Déu és sols Amor, ens relacionem amb ell des de l'interés o la por. Un interés que ens mou a utilitzar la seva omnipotència per al nostre profit. Una por que ens duu a cercar tota classe de mitjans per a defensar-nos del seu poder amenaçant. Però, aqueixa religió, feta d'interessos i de pors, està més a prop de la magia que de la vertadera fe cristiana.
Sols quan intuïm des de la fe que Déu és Amor, i sols Amor, descobrim fascinats que no pot ser altra cosa sinó Amor, present i palpitant en el més pregó de la nostra vida, comença a créixer, lliure dins el nostre cor, la confiança en un Déu Trinitat, del qual l'únic que sabem per Jesús és que no pot sinó estimar-nos.







CONFIAR EN DÉU
L'esforç fet, al llarg dels segles, pels teòlegs per a exposar amb conceptes humans el misteri de la Trinitat, no ajuda gaire als cristians d'avui a revifar la seva confiança en Déu Pare, refirmar la seva adhesió a Jesús, el Fill encarnat de Déu, i acollir amb fe viva la presència de l'Esperit de Déu en nosaltres.
Per això, pot ser bo fer un esforç per a apropar-nos al misteri de Déu amb paraules senzilles i cor humil, seguint de prop el missatge, els gestos i la vida tota de Jesús: misteri del Fill de Déu encarnat.
El misteri del Pare és amor entranyable i perdó continu. Ningú està exclòs del seu amor, a ningú es nega el perdó. El Pare ens estima i ens cerca a cada un dels seus fills i filles per camins que sols ell coneix. Mira cada esser humà amb tendresa i profunda compassió. Per això, Jesús l'invoca sempre amb una sola paraula: “Pare”.
La nostra primera actitud davant aquest Pare ha de ser: confiança. El misteri últim de la realitat, que els creients diem “Déu”, mai no ens ha de causar por ni angoixa. Déu sols pot estimar-nos. Ell entén la nostra fe petita i vacil·lant. No ens hem de sentir trists per la nostra vida, quasi sempre mediocre, ni descoratjar-nos quan descobrim que hem viscut allunyats d'aquest Pare. Ens podem lliurar a ell amb senzillesa. La nostra poca fe basta.
També Jesús ens convida a la confiança. Aquestes són les seves paraules: “que els vostres cors s'asserenin. Creis en Déu. Creis també en mi”. Jesús és el viu retrat del Pare. En els seus gests i en el seu mode d'actuar, entregat totalment a fer la vida més humana, ens descobreix com ens vol Déu.
Per això, en Jesús podem trobar-nos, en qualsevol situació, amb un Déu concret, amic i proper. Ell posa pau en la nostra vida. Ell ens fa passar de la por a la confiança, del recel a la fe senzilla en el misteri últim de la vida, que només és Amor.
Acollir l'Esperit que alena el Pare i el seu Fill Jesús, és acollir dins nosaltres la presència invisible, silenciosa, però real del misteri de Déu. Quan ens fem conscients d'aquesta presència continua, comença a desvetllar-se en nosaltres una confiança nova en Déu.
La nostra vida és fràgil, plena de contradiccions i incertesa: creients i no creients, vivim envoltats de misteri. Però, la presència, misteriosa també, de l'Esperit en nosaltres, encara que dèbil, és suficient per a sostenir la nostra confiança en el Misteri últim de la vida que sols és Amor.
José Antonio Pagola