CREURE
El
que està unit a mi..
La
fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient
sent la fe, l'experimenta i la gaudeix, però seria un error
reduir-la a «sentimentalisme».
La fe no depèn dels sentiments: «Ja
no sento res; dec haver perdut la fe».
Ser creients és una actitud responsable i raonada.
La
fe no és tampoc una opinió personal. El creient es compromet a
creure personalment en Déu, però la fe no pot ser reduïda a
«subjectivisme»:
«Jo tinc
les
meves idees i crec el que a mi em sembla».
La realitat de Déu no depèn de mi ni la fe cristiana és fabricació
d'un. Brolla de l'acció de Déu en nosaltres.
La
fe no és tampoc costum o tradició rebuda dels pares. És bo néixer
en una família creient i rebre des de nin una orientació cristiana
de la vida, però seria molt pobre reduir la fe a «costum
religiós»:”En la meva família sempre
hem estat molt de Església».
La fe és una decisió personal de cada un.
La
fe no és tampoc una recepta moral. Creure en Déu té les seves
exigències, pero seria equivocació reduir-ho a «moralisme»:
«Jo respecto a tots
i
no faig mal a ningú».
La fe és, endemés, amor a Déu, compromís per un món més humà,
esperança de vida eterna, acció de gràcies, celebració.
La
fe no és tampoc un «tranquil·litzant».
Creure en Déu és, sens dubte, font de pau, consol i serenitat, però
la fe no és un «agafador»
pels moments crítics: «Jo
quan estic apurat vaig a la Mare de Déu».
Creure és el millor estímul per a lluitar, treballar i viure de
manera digna i responsable.
La
fe cristiana comença a despertar-se en nosaltres quan ens trobem amb
Jesús. El cristià és una persona que se troba amb Crist i en ell
descobreix a un Déu Amor que cada dia l'atreu més. Ho diu molt bé
Joan: «Nosaltres
hem conegut
l'amor
que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor »
(1
Jn 4, 16).
Aquesta
fe creix i dóna fruits sols quan romanem dia a dia units a Crist, és
a dir, motivats i sostinguts pel seu Esperit i la seva Paraula: «
Aquell
qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no
podeu fer res”
¿FE
SENSE MORAL?
El
que està en mí...dóna fruit.
Existeix
una relació molt estreta entre la imatge que cada un se fa de Déu i
el mode d'entendre i viure la moral. Com diu Marciano
Vidal,
també aquí se pot aplicar la dita: «Digues-me
quina imatge de Déu tens, i et diré quina moral practiques»; i
digueu-me quina moral vius, i et diré quina idea de Déu tens».
Quan
un creu en un Déu «abstracte»,
allunyat de la realitat humana, que no afecta en la vida (aqueix
«quelcom
hi ha d'haver»,
que diuen alguns quan se'ls demana per Déu), és normal que hi hagi
un divorci entre religió i moral. Aqueixa fe no fa viure, no
estimula el compromís moral, no mena a decisions fermes. Tanmateix,
la moral cristiana sempre porta a vida nova a l'estil de Crist.
Quan
es veu Déu com el «legislador»
universal
i «jutge»
suprem
de les criatures, és fàcil caure en una moral infantil que lluny
d'ajudar a créixer a la persona, la fa viure permanent en la por al
càstig o en la recerca del premi. Tanmateix, viure responsable
davant un Déu que t'estima és una altra cosa.
Quan
es pensa que Déu és algú «interessat»
que
sols cerca el propi honor i glòria, la moral se converteix en una
«càrrega feixuga» de la qual es voldria alliberar per a viure de
manera més joiosa i plaent. Tanmateix, Jesús parla de que sa
proposta és un «jou
suau»
i
una “càrrega lleugera”:
«el
meu jou és
suau, i la meva càrrega, lleugera »
(Mateu
11, 30).
La
vertadera moral cristiana brolla i s'alimenta de la fe en un Déu que
cerca sols i exclusivament el bé de tots sense cap contrapartida. El
que interessa a Déu som nosaltres i nostra felicitat total. El que
li dóna «glòria» és veure-nos a tots viure de manera digna i
feliç. D'aquí neix el comportament cristià que consisteix
fonamentalment en cercar el bé integral de tots. Aquesta és la
síntesi de la moral cristiana segons el Vaticà II: «Produir
fruits en la caritat per
a la vida del món»
(Optatam
totius, n. 16).
Per
a revifar la consciència moral en nostres dies, important no és
apel·lar a la por a Déu, ni desenvolupar una predicació més
rigorista, sinó ajudar a descobrir en Crist a Déu bo que ens urgeix
a ser bons amb tothom. Des d'aquesta perspectiva cobren llum les
paraules de Jesús: «El
que està en mí...dóna fruit»
(Jn 15, 5).
L'adhesió a Jesús es tradueix sempre en vida moral.
VIDA
QUOTIDIANA
Aquell
qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit...
La
vida quotidiana ocupa, amb gran diferència, la major part de nostra
vida. Per altra banda, encara que pensem que l'important de nostra
existència passa en els moments excepcionals, fora del quotidià,
cert és que la persona creix o s'empobreix en aqueixa vida petita de
cada dia. Podem «somniar» grans coses, pero en el fons no som sinó
el que som en el viure diari.
He
estat rellegint aquests dies —petit homenatge al professor
desaparegut recentment— l'estudi que va publicar fa 10 anys J.L.
L. Aranguren
amb
el títol «Moral
de la vida cotidiana».
Un llibre, com tots els seus, ple d'agudes reflexions i sàvies paraules per aprendre a viure…
Segons
el pensador, no és gens bo de fer viure amb certa autenticitat en
nostre petit món de cada dia. D'entrada, vulguem no vulguem, quasi
tots hem d'exercir un rol, a voltes, imposat, cal ajustar-se al
«guió» i representar bé nostre paper. Però, ¿se tractarà sols
de ser un bon «actor»? ¿Com ser el «director» de la pròpia
vida?
Hi
ha la pressió social; cal estar atents «al que se fa», “el que
se diu», «el que se porta». Moltes persones perceben la seva vida
com monòtona i rutinària, sense cap al·licient. Se pot deure, en
part, a aqueixa submissió cega al comportament establert per la
majoria. Però, ¿com ser més lliures davant tanta alienació
col·lectiva?
Aranguren
apunta
formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'ha ha que
viuen procurant en tot moment dominar la situació i treure el major
partit del que sigui. Per altres l'important és aparentar, quedar
bé, donar bona imatge; no els interessa «ser», sinó «semblar».
Molts vien pensant només en l'immediat; esclaus del rellotge, la
“agenda” i el calendari, sols viuen per fer feina i «fer coses».
Així se'ls passa la vida.
Però
la vida quotidiana pot ser molt més. Aranguren
recorda
que «hi ha un com
fem el que fem i un perquè ho fem,
és a dir, un projecte». Cada un de nosaltres està cridat a
apropiar-se personalment de la vida penetrant-la de sentit. El
problema està en com elaborar i viure el projecte de persona que
volem ser.
Per
al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font más
decisiva del seu viure diari. Del seu missatge i esperit extreu
sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com
ésser humà. La crida de Jesús que escolta en el seu interior no és
una crida entre altres, sinó la que dóna sentit últim a sa vida.
Qui s'agafa de debò l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu en
les seves paraules: «Aquell
qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit »
DOGMES
PROGRESSISTES
Si
esteu en mi.
Algú
haurà d'estudiar un dia amb rigor què vol dir ser progressista, ja
que pocs termes són utilitzats avui de manera més lleugera i
equívoca. El progressisme s'ha convertit en una mena de “mite”
dins el qual hi cap tot, si es defensa el darrer imposat per la moda
social.
Progressar
significa “avançar cap endavant”,
però ¿en quina direcció? ¿És progressista destruir els valors
sobre els quals es fonamenta la dignitat humana? ¿És un progrés
caminar cap a un estil de vida egoista i insolidari, tan vell com la
mateixa humanitat ?
No
hem d'oblidar que se pot caminar cap enrere i canviar a pitjor. I
llavors, el més progressista no és sintonitzar amb els retrocessos
de la societat, sinó restar fidel al que fa progressar l'home en
dignitat i convivència justa i solidària.
Des
d'aquí hem d'entendre la invitació de Jesús a “restar
units”
a ell i que les seves paraules “restin”
en
nosaltres. En l'última Carta Pastoral, els Bisbes ens recordaven
algunes conviccions inquebrantables que no hem d'abandonar si volem
romandre en la veritat. Resumeixo breument les més importants.
No
és veritat que la ciència hagi provat que la fe en Déu estigui ja
superada i condemnada, per tant, a desaparèixer inexorablement. La
ciència és impotent per afirmar o negar l'existència de Déu. Dir
el contrari és una mentida que cap persona progressista tindria que
utilitzar per a enganyar a ningú.
No
és cert que cal eliminar a Déu per a alliberar l'home i tornar-li
la dignitat perduda. Al contrari, qui viu una relació sana amb Déu
descobreix en la fe l'energia més estimulant per a créixer com home
lliure i alliberador. Qui digui altra cosa, no sap de què parla o
està condemnant “caricatures”
de fe.
És
un engany destruir, en base a una suposada modernitat, valors ètics
imprescindibles per a salvar a l'home. Al contrari, correm el risc de
sacrificar a l'home en nom d'un progrés superficial i fals que mina
les bases que sostenen la dignitat de l'ésser humà. No voler
advertir-ho és tancar els ulls a la veritat.
És
una greu mutilació de la persona fixar-li com objectiu únic de sa
vida el gaudi del màxim plaer en cada moment o situació. El plaer
és necessari i positivu, però no ha d'ocupar el primer lloc. L'amor
i la solidaritat exigeixen, moltes vegades, diferir el plaer o, fins
i tot, renunciar a ell. Qui no ho reconeix així, no coneix encara el
secret últim de l'existència.
És
greu equivocació valorar l'home pel que té i no pel que és.
L'afany de posseir sempre més i més, acaba per esclavitzar i
degradar la persona. L'ésser humà és més gran que totes les coses
i val pel que és, no pel que guanya i posseeix. Qui no ho entén
així, equivoca la trajectòria en la vida.
U
DE MAIG
Aqueix
dóna fruit abundant.
L'u
de Maig és una data carregada de història, de lluites i d'esperança
en un món més just i més humà. Tanmateix, els grans valors que
representa (justícia social, dignitat humana, solidaritat obrera)
semblen diluir-se de dia a dia.
Les
noves tecnologies i la disminució progressiva de mà d'obra treuen
força i protagonisme a la classe obrera tradicional, vertader motor
de la revolució social promoguda per l'esquerra.
Per
altra banda, la crisi econòmica ha introduït en el món obrer una
profunda divisió entre aturats i obrers en actiu, sense que el
sentit de classe hagi assolit mantenir una solidaritat bàsica.
Sindicats
obrers s'enfronten entre si moguts per interessos contraposats. Els
diferents sectors lluiten per les seves reivindicacions sectorials i
els seus interessos corporatius encara que el seu èxit danyi a
l'altre sector.
Cada
un cerca el seu propi interés cada vegada amb manco pudor. No estan
els temps per plantejaments idealistes de solidaritat. Importa
“sobreviure» i no perdre el lloc de feina o nivell salarial.Una
consigna sembla moure tot el món socio-econòmic i també a la
classe obrera: “ Campi qui pugui ”.
Per
això, tot just estranya ja a ningú que la crisi econòmica sigui
afrontada per un Govern socialista des de solucions lliberals que
permetin la imposició del més fort i l'augment dramàtic de les
desigualtats.
Fa
uns anys es despertà l'esperança de molts en sentir consignes de
“canvi» i de “ètica»
nova en la vida socio-política.
Avui
aquestes paraules han desaparegut d'escena substituïdes per altres
més pragmàtiques com “modernització»,
“societat progressista», “homologació
amb els països de la Comunitat europea»,
que certament no prometen una ètica més justa, digna i solidària.
Però,
¿en què queda convertit el u de Maig si perd la seva mística de
solidaritat i lluita per una societat més justa i digna per a tots
els treballadors?
El
“U
de Maig”
és avui, abans que res, una crida a reconstruir la
solidaritat i
recuperar l'esperança
en
una ètica de major justicia i igualtat social.
Els
creients no podem sentir-nos aliens a aquesta tasca. La fe no és un
sentiment inoperant sinó un estímul per a lluitar per canvis
humanitzadors. És la promesa de Jesús: “Aquell
qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit ».
VIDES
ESTÈRILS
Sense
mi no podeu fer res...
Els
homes som un desig intens de vida i compliment. Dins nosaltres hi ha
quelcom que vol viure, viure intensament i viure per a sempre. Més
encara, els homes naixem per a fer créixer la vida.
Tanmateix,
la vida no canvia fàcilment. La injustícia, el patiment, la mentida
i el mal ens dominen. Sembla que tots els esforços dels homes per
millorar el món acabin prest o tard en fracàs.
Moviments
que es diuen compromesos en lluitar per á llibertat acaben provocant
iguals o pitjors esclavituds. Homes i dones que cerquen la justícia
generen noves i interminables injustícies.
¿Qui
de nosaltres, fins i tot el més noble i generós, no ha tingut un
día la impressió de que tots els seus projectes, esforços i
treballs no servien per a res?
¿Serà
la vida quelcom que no condueix a res? ¿Un esforç buit i sense
sentit ? ¿Una «passió
inútil»
com deia J.P.
Sartre?
Els
creients hem de tornar a recordar que la fe és «font
de vida». Creure no és afirmar que ha d'existir Algú
últim en algun lloc. Creure és descobrir a Algú que ens «fa
viure» superant nostra impotència, nostres errors i nostre pecat.
Una
de les majors tragèdies dels cristians és «practicar
la religió» sense cap contacte amb el Vivent. I
tanmateix, es comença a descobrir la veritat de la fe cristiana quan
s'encerta a viure en contacte personal amb el Ressuscitat. Només
llavors es descobreix que Déu no és una amenaça o un desconegut,
sinó Algú viu que posa nova força i nova alegria en nostres vides.
Sovint,
el nostre problema no és viure envoltats en problemes i conflictes
constants. Nostre problema més
profund és no tenir força interior per enfrontar-nos als problemes
diaris de la vida.
L'experiència
diària ens ha de fer pensar als cristians la veritat de les paraules
de Jesús:
«Jo
sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en
ell, dóna molt de fruit, perquè
sense
mi no podeu fer res
».
¿
No està precisament aquí l'arrel més profunda de tantes vides
estèrils i tristes d'homes i dones que ens diem creients?
FE
ESTÈRIL
Jo
som el cep, vosaltres les sarments.
La
imatge és realment expressiva. Tota sarment que està viva ha de
donar fruit. I si no en dóna és perquè no respon a la vida que el
cep pot comunicar. No circula per ell la saba del cep.
Així
és també nostra fe. Viu, creix i dóna fruits, quan vivim oberts a
la comunicació amb Crist. Si aquesta relació vital s'interromp hem
tallat la font de nostra fe.
Aleshores
la fe s'asseca. Ja no és capaç d'animar nostra vida. Es converteix
en confessió verbal, buida de contingut i experiència viva. Trista
caricatura del que els primers creients van viure en trobarse amb el
ressuscitat.
Diguem-ho
sincerament. Aqueixa absència de dinamisme cristià, aqueixa
capacitat per créixer en amor i fraternitat amb tots, aqueixa
inhibició i passivitat per lluitar arriscadament per la justícia
entre els homes, aqueix immobilisme i manca de creativitat evangèlica
per descobrir les noves exigències del Esperit, ¿no delaten una
falta de comunicació viva amb Crist ressuscitat?
Per
paradoxal que pugui semblar, una solitud interior s'amaga en el cor
de més d'un cristià. Agafat en una xarxa de relacions, activitats,
ocupacions i problemes, pot sentir-se més sol que mai en son
interior, incapaç de comunicar-se vitalment amb aquest Crist en qui
diu creure.
Potser
la derrota més greu de l'home occidental sigui la seva incapacitat
de vida interior. L'home contemporani sembla viure sempre fugint.
Sempre d'esquena a si mateix. Sense saber què fer amb el seu buit
interior.
Es
diria que l'ànima de molts homes i dones és un desert. Són molts
els
afectats
per aqueixa epidèmia de solitud i buit vacío interior. Ho advertia
ja P.
Claudel:
«Mai
els homes han estat tan solitaris, ni estat tan tot sols».
Aquest
aïllament interior d'aquest Crist que és font de vida, condueix a
poc a poco a un «ateisme pràctic».
Serveix de poc confessar fórmules, si un no coneix la comunicació
càlida, joiosa, revifadora amb el ressuscitat.
Aqueixa
comunicació de qui sap gaudir del diàleg silenciós amb ell,
alimentar-se cada dia de la seva paraula, recordar-lo amb goig enmig
de l'agitació i el treball quotidià descansar en ell en els moments
d'aclaparament.
