diumenge, 31 de maig de 2020

FESTA DEL SANT CRIST 2020

CELEBRACIÓ DEL SANT CRIST



REFLEXIÓ AMB EL ST. CRIST EL DIA DE LA SEVA FESTA.
Sant Crist de Manacor, ja mos veis aquí, coberts amb mascaretes, amb les mans seques d’usar lleixiu i líquid desinfectant. I lo més dolorós: amb les portes de l’Església tancades sense deixar que el vostre poble vengui a veure-us, tocar-vos i besar-vos en el dia de la vostra festa.
Passam temps molt especials. No vull ser neutre, temps molt dolents. Per Vós no és la primera pesta en la que acompanyau el poble. Per noltros sí que ho és. I una situació tan nova ens ha obert a reptes i preguntes que mai ens havíem hagut de plantejar.
Els primers dies de reobertura de l’Església, varen ser dies en que molts de fidels acudiren a mi, el vostre indigne i minúscul representant per abocar les sorpreses que els havia donat el seu interior en aquesta situació tan nova.
La meva fe ha sortit reforçada. El ministeri em va obligar a ser àgil i imaginatiu per seguir-vos fent present enmig del poble en unes condicions inèdites. No tenc la devoció aconsellada de la missa diària. Mai havia dit missa totsol. La veritat és que tampoc he estat totsol del tot en la missa que cada dia s’ha dit a Manacor. Però he hagut d’assumir com a vivència pròpia allò que sols havia estudiat: els sacraments, especialment l’Eucaristia, vos fan present “ex opere operato”. Ho diré en castellà, que és com he tengut més fàcil trobar-ho: “el sacramento funciona independientemente de la actitud de quien lo hace, e independientemente de la actitud de aquel a quien se hace”.
Però vos he de contar, Sagrada figura, que molts de fidels han viscut el dubte. L’etern problema del mal. Com pot haver-hi tant de mal, o per dir-ho d’una forma més personalitzada, com puc patir tant de dolor, si hi ha un Déu bo per damunt de tot? S’han consumit rius de tinta escrivint sobre això. Vós no escrivíreu ni una lletra: en silenci agafàreu la vostra creu i vos posàreu a caminar devora tots els que porten creu, i aquí vos tenim, enclavat, compartint des de fa segles els dolors i la mort dels manacorins. La fe és un do de Déu. Sant Crist, Vós que cridàreu “Pare, perquè m’heu abandonat” , feis créixer la nostra dèbil fe.
El confinament, la por i el dolor ens han posat a prova. I mai superam del tot les proves. Hem descobert que no estam a l’alçada, que no som tan grans i potents com ens pensàvem. Hem caigut: hem perdut els nervis, no hem estat com tocava en la convivència tan estreta, hem incomplit alguna norma .... A Vós, aquestes coses quasi vos fan gràcia, com a uns pares les caigudes de l’infant que aprèn a caminar o les petites trastades que fa el fill quan creix. De totes maneres, des de la menudència, ens agenollam davant Vós i vos demanam perdó.
Estimat Sant Crist: Hem descobert moltes coses. M’agradaria avui compartir-ne dues d’importants.
Vós, quan vos preguntaren qui havia pecat perquè no tengués vista el cec de naixement, vàreu respondre: “aquest home no és cec perquè ningú hagi pecat, sinó perquè en ell es revelin les obres de Déu”. Moltes coses dolentes a corregir té el nostre món. Però la història ens mostra com les epidèmies arriben de forma irregularment periòdica. Senzillament són un fet donat. Una conseqüència més de la feblesa de la nostra forma d’existència. La malaltia, ha posat la nostra societat a prova. I s’han mostrat les obres de Déu: el poble s’ha mantingut al peu del canó. Els sanitaris han mostrat la seva valentia. I també les forces de seguretat, els farmacèutics els treballadors de les botigues i els supermercats. Molts pèssimament pagats. I, no oblidem que això no eren bromes els darrers dies de març, quan encara no hi havia materials ni estaven muntades les estructures de seguretat. També ha mostrat una fortalesa desconeguda la major part de la gent aguantant el confinament amb gran responsabilitat. El poble ha respost i ha mostrat la seva grandesa. El gènere humà és bo, és obra de Déu, està fet a imatge i versemblança de Déu i s’ha entregat per els altres com Vós vos entregàreu per tots. Quina llàstima que les xarxes socials hagin generalitzat tant la lluita política partidista i tants, senzillament s’hagin aferrat als seus eslògans barats: Uns parlant dels retalls de la sanitat, altres de la ineficàcia del govern. Segurament hi ha veritat als dos costats. Però la veritat major s’ha mostrat en la grandesa del poble per afrontar la situació brutal en la que ha estat posat. Sant Crist de Manacor, pagau-los-ho al Cel. Sant Crist de Manacor, moveu la nostra societat perquè els ho pagui a la Terra.
Vós, fent el vostre camí i complint la vostra missió per Terra Santa, vos sabéreu aturar i interrompre la vostra activitat sempre que trobàreu el dolor i la necessitat. Noltros no, Senyor. Pensam que la nostra activitat és més important que la vostra i no ens podem aturar si tenim un familiar malalt o ancià. (Que ningú ho agafi personalment, és un mal de la nostra societat i els casos particulars s’han de considerar un per un). Com que no podem entretenir el nostre camí, hem hagut d’inventar un monstre: uns casals on aparcar els nostres sers ¿estimats? Perquè no ens etretenguin i facin nosa als nostres projectes vitals. L’epidèmia ens ha mostrat com les residències, un lloc on hi arraconam junta tanta feblesa humana, poden convertir-se en un infern a la terra. Uns diran que és perquè són privades i negocis, alguna raó deuen tenir. Altres seran proactius i crearan mitjans i protocols per si torna a passar, està molt bé. Però allà on, sigui i com sigui, concentrem tantes persones febles, qualsevol petit esdeveniment bastarà per crear-hi una devastació. Sant Crist, ajudau-nos com a societat a comprendre que criar infants i cuidar vells és una cosa gran. Molt més gran que les nostres carreres o la nostra llibertat de viatjar i divertir-nos.
Venerada Figura, em fa vergonya haver votat a qui vaig votar i també em fa vergonya el vot divers dels meus amics i veïnats. Mentre morien centenars de persones diàries, mentre el poble demostrava la seva grandesa, al parlament nacional i a les conferències de presidents autonòmics es feia campanya política partidista i electoral. Uns pensen més en derrocar el govern que en sortir de la situació en que estam. Altres pensen en cridar a la unitat per desfer-se de socis incòmodes. Altres volen aprofitar la catàstrofe per dur endavant la seva revolució particular. Altres per apuntalar la seva república. Estimat Sant Crist, és que no n’haviem sortit d’una ja estam dins una altra. La crisi econòmica va crear una situació política d’enorme inestabilitat, i hauran de ser aquests governs inestables els que estirin el carro per sortir d’aquests mals. No vos demanaré res concret. L’Església és de tots i Vos sou Déu de tots. Ho deixaré en un inconcret “donau seny i esperit de servei als nostres representants polítics”.
Sant Crist de Manacor, Vós començàreu el sermó de la muntanya dient “feliços els pobres”. Ells sempre foren un dels principals centres de la vostra atenció. Ve un estiu incert, i sobretot un hivern molt llarg. El fonament de la nostra economia està aturat, queden molts de mesos perquè els turistes, l’any que ve, tornin de la manera acostumada. Quantes famílies patiran els conseqüències! La pesta no ha esbucat cap hotel ni ens llevarà el sol i la bellesa de la nostra illa per l’any que ve. Il.luminau els nostres governants perquè l’estructura empresarial tampoc s’esbuqui, i quan torni l’altra calor ens trobi amb tot a punt.
Les Balears hem estat molt generoses durant l’altra crisi. Tot va caure i el turisme no. Quan s’estroncà l’entrada de diners que venia per els préstecs dels bancs, noltros, seguírem venent molt als estrangers, i molts dels doblers que entraven aquí, servien perquè els altres espanyols poguessin comprar coses als estrangers. Ja ho podem ser imaginatius, si no hi ha entrades, no se pot gastar, ni en polítiques socials ni en cap altra cosa. A l’altra crisi, noltros donàrem molt als altres. I no són poques les conseqüències negatives que això ens du. Ara, som els més afectats. Ens ve un mal estiu i un hivern pitjor. Ara, toca als altres ajudar-nos a noltros. Venerada figura, feis solidaris els nostres conciutadans, que no deixin a les nostres famílies i empreses penjades, i donau consol a tanta gent que, de totes maneres, patirà dificultats aquests mesos que ens esperen.
Son tantes les coses que compartesc amb Vós, Estimada Imatge, que ve un moment que m’he d’aturar. Avui és la vostra festa. El dia que donam gràcies perquè vos tenim. Celebrem l’Eucaristia, donem gràcies a Déu per aquest regal que ens ha fet de la vostra Sagrada Figura, penyora del seu amor particularitzat per la nostra ciutat de Manacor.
Gràcies per la vostra protecció i conhort.




divendres, 29 de maig de 2020

SEMINARI - ESGLÉSIES DE MALLORCA





ESGLESIES DE MALLORCA

VENIU ESPERIT SANT





INVOCACIÓ
Segons Sant Joan, l' Esperit fa present a Jesús en la comunitat cristiana, ens recorda el seu missatge, ens fa caminar en sa veritat i fa interior el mandat de l'amor. A l' Esperit invoquem a Pentecostes.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a invocar Déu amb aquest nom entranyable de "Pare" que ens ensenyà Jesús. Si no sentim sa presència bona enmig de nosaltres, viurem com orfes. Recordem que sols Jesús és el camí que ens porta cap a ell. Que sols sa vida entregada als últims ens mostra son vertader rostre. Sense Jesús mai entendrem sa set de pau, de justícia i dignitat per a tots els seus fills i filles.
Veniu Esperit Sant i feu-nos caminar en la veritat de Jesús. Sense la seva llum i alè, oblidarem son Projecte del regne de Déu. Viurem sense passió i sense esperança. No sabrem per què el seguim ni per a què. No sabrem per què viure i sofrir. I el Regne seguirà esperant col·laboradors.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a anunciar la Bona Nova de Jesús. Que no carreguem res feixuc als altres. Que no dictaminem sobre problemes que no ens dolen ni condemnem a qui necessita acollida i comprensió. Que no trenquem la canya esquerdada ni apaguem el ble que vacil·la.
Veniu Esperit Sant i infoneu en nosaltres l'experiència religiosa de Jesús. Que no ens perdem en trivialitats mentre oblidem la justcia, la misericòrdia i la fe. Que res ni ningú ens distregui de seguir-lo com únic Senyor. Que cap doctrina, pràctica o devoció ens allunyi de son Evangeli.
Veniu Esperit Sant i augmenteu nostra fe per a experimentar la força de Jesús en el centre de nostra debilitat. Ensenyeu-nos a alimentar nostra vida, no de tradicions humanes ni paraules buides, sinó del coneixement intern de sa Persona. Que ens deixem guiar sempre per son Esperit audaç i creador, no per nostre instint de seguretat.
Veniu Esperit Sant, transforma nostres cors i convertiu-nos a Jesús. Si cada un de nosaltres no canvia, res canviarà en la seva Església. Si tots seguim captius de la inèrcia, res nou i bo naixerà entre els seus seguidors. Si no ens deixem arrastrar per sa creativitat, son moviment quedarà bloquejat.
Veniu Esperit Sant i defenseu-nos del risc de oblidar a Jesús. Agafats per nostres pors i incerteses, no som capaços d'escoltar la seva veu ni sentir son alè. Desvetlla nostra adhesió ja que, si perdem el contacte amb ell, creixerà en nosaltres el nerviosisme i la inseguretat.


FANG - ESPERIT




FANG ANIMAT PER L' ESPERIT
Rebeu l' Esperit Sant.
Joan ha cuidat l'escena en la qual Jesús confia als seus deixebles sa missió. Vol deixar clar què és l'essencial. Jesús està en el centre de la comunitat donant a tots pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat sols per a gaudir d'ell, sinó per a fer-lo present en el món.
Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d'anar, què han de fer o com han d'actuar: «Com el Pare m'ha enviat, així també us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell.
Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts, com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.
Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».
El gest de Jesús té una força que no sempre sabem captar. Segons la tradició bíblica, Déu modelà a Adam amb «fang»; llavors bufà sobre ell son «alè de vida»; i aquell fang se convertí en un «vivent». Això és l' ésser humà: un poc de fang, animat per l' Esperit de Déu. I això serà sempre la Església: fang animat per l' Esperit de Jesús.
Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang... Sols l' Esperit de Jesús é us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell.
Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts  com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.

Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».
Sense l' Esperit creador de Jesús, podem finir i que ningú en la Iglesia cregui diferent. Tot ha de ser com ha estat. No està permès somniar en novetats. El segur és una religió estàtica i controlada, que canvia poc. El que hem rebut és el millor. Nostres generacions han de celebrar la fe vacil·lant amb llenguatge i ritus de fa segles. Els camins estan marcats. No calen “perquès”...
¿Com no cridar: «¡Veniu, Esperit Sant! Veniu a vostra Església. Veniu a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la falta de fe en vostra força creadora»? Cal obrir cadascú nostre propi cor.

dijous, 28 de maig de 2020

PENTECOSTA


Diumenge de Pentecostés (A)

EVANGELI
Com el Pare m'ha enviat, aixíí també us envio jo.
Rebeu l'Esperit Sant.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20, 19-23
Jesús s'apareix als deixebles
19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Paraula de Déu.


VIURE A DÉU DES DE DINTRE

El teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de la Església de nostre temps és la "mediocritat espiritual". Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de la Església és "seguir caminant amb resignació i avorriment cada vegada majors camins comuns d'una mediocritat espiritual."
El problema s'ha agreujat en les darreres dècades. No han servit els intents de reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar la ortodòxia. En el cor de molts cristians s'apaga la experiència interior de Déu.
La societat moderna ha apostat per "l' exterior". Tot ens convida a viure des de fora. Tot ens pressiona per a moure'ns amb pressa, quasi sense aturar-se en res ni en ningú. La pau no troba escletxes per a penetrar fins al nostre cor. Vivim quasi sempre en la crosta de la vida. Se 'ns oblida el que és assaborir la vida des de dedins. Per ser humana, a la nostra vida le falta una dimensió essencial: la interioritat.
És trist observar que en las comunitats cristianes tampoc sabem cuidar i promoure la vida interior. Molts no saben el que és el silenci del cor, no s'ensenya a viure la fe des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronunciem oracions amb els llavis, mentre nostre cor està absent.

En la Església se parla molt de Déu, però, ¿on i quan escoltem els creients la presència callada de Déu en el més profund del cor? ¿On i quan acollim a l' Esperit del Ressuscitat en nostre interior? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dedins ?
Acollir l' Esperit de Déu vol dir deixar de parlar només amb un Déu al qual casi sempre col·loquem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre'l en el més pregon de nostre ésser.
Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, transforma nostra fe. Un es pot sorprendre de com ha pogut viure sense descobrir-lo abans. Ara sap per què és possible creure inclús en una cultura secularitzada. Ara coneix una alegria interior nova i diferent. Me sembla difícil mantenir per molt temps la fe en Déu enmig de l'agitació i la frivolitat de la vida moderna, sense conèixer, encara de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

INVOCACIÓ
Segons Sant Joan, l' Esperit fa present a Jesús en la comunitat cristiana, ens recorda el seu missatge, ens fa caminar en sa veritat interior el mandat de l'amor. A l' Esperit invoquem a Pentecostes.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a invocar Déu amb aquest nom entranyable de "Pare" que ens ensenyà Jesús. Si no sentim sa presència bona enmig de nosaltres, viurem com orfes. Recordem que sols Jesús és el camí que ens porta cap a ell. Que sols sa vida entregada als últims ens mostra son vertader rostre. Sense Jesús mai entendrem sa set de pau, de justícia i dignitat per a tots els seus fills i filles.
Veniu Esperit Sant i feu-nos caminar en la veritat de Jesús. Sense la seva llum i alè, oblidarem son Projecte del regne de Déu. Viurem sense passió i sense esperança. No sabrem per què el seguim ni per a què. No sabrem per què viure i sofrir. I el Regne seguirà esperant col·laboradors.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a anunciar la Bona Nova de Jesús. Que no carreguem res feixuc als altres. Que no dictaminem sobre problemes que no ens dolen ni condemnem a qui necessita acollida i comprensió. Que no trenquem la canya esquerdada ni apaguem el ble que vacil·la.
Veniu Esperit Sant i infoneu en nosaltres l'experiència religiosa de Jesús. Que no ens perdem en trivialitats mentre oblidem la justícia, la misericòrdia i la fe. Que res ni ningú ens distregui de seguir-lo com únic Senyor. Que cap doctrina, pràctica o devoció ens allunyi de son Evangeli.
Veniu Esperit Sant i augmenteu nostra fe per a experimentar la força de Jesús en el centre de nostra debilitat. Ensenyeu-nos a alimentar nostra vida, no de tradicions humanes ni paraules buides, sinó del coneixement intern de sa Persona. Que ens deixem guiar sempre per son Esperit audaç i creador, no per nostre instint de seguretat.
Veniu Esperit Sant, transforma nostres cors i convertiu-nos a Jesús. Si cada un de nosaltres no canvia, res canviarà en la seva Església. Si tots seguim captius de la inèrcia, res nou i bo naixerà entre els seus seguidors. Si no ens deixem arrastrar per sa creativitat, son moviment quedarà bloquejat.
Veniu Esperit Sant i defenseu-nos del risc de oblidar a Jesús. Agafats per nostres pors i incerteses, no som capaços d'escoltar la seva veu ni sentir son alè. Desvetlla nostra adhesió ja que, si perdem el contacte amb ell, creixerà en nosaltres el nerviosisme i la inseguretat.




FANG ANIMAT PER L' ESPERIT
Rebeu l' Esperit Sant.
Joan ha cuidat l'escena en la qual Jesús confia als seus deixebles sa missió. Vol deixar clar què és l'essencial. Jesús està en el centre de la comunitat donant a tots pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat sols per a gaudir d'ell, sinó per a fer-lo present en el món.
Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d'anar, què han de fer o com han d'actuar: «Com el Pare m'ha enviat, així també us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell.
Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts, com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.
Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».
El gest de Jesús té una força que no sempre sabem captar. Segons la tradició bíblica, Déu modelà a Adam amb «fang»; llavors bufà sobre ell son «alè de vida»; i aquell fang se convertí en un «vivent». Això és l' ésser humà: un poc de fang, animat per l' Esperit de Déu. I això serà sempre la Església: fang animat per l' Esperit de Jesús.
Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang... Sols l' Esperit de Jesús és  us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell. 
Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts, com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.
Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».
El gest de Jesús té una força que no sempre sabem captar. Segons la tradició bíblica, Déu modelà a Adam amb «fang»; llavors bufà sobre ell son «alè de vida»; i aquell fang se convertí en un «vivent». Això és l' ésser humà: un poc de fang, animat per l' Esperit de Déu. I això serà sempre la Església: fang animat per l' Esperit de Jesús.
Sense l' Esperit creador de Jesús, podem finir i que ningú en la Iglesia cregui diferent. Tot ha de ser com ha estat. No està permès somniar en novetats. El segur és una religió estàtica i controlada, que canvia poc. El que hem rebut és el millor. Nostres generacions han de celebrar la fe vacil·lant amb llenguatge i ritus de fa segles. Els camins estan marcats. No calen “perquès”...
¿Com no cridar: «¡Veniu, Esperit Sant! Veniu a vostra Església. Veniu a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la falta de fe en vostra força creadora»? Cal obrir cadascú nostre propi cor.



CUIDAR EL COR
Rebeu l' Esperit Sant.
En la cultura actual el «cor» és la seu de l'amor. No ha estat sempre així. Segons una tradició que arrela en la fe bíblica i fou cultivada per grans místics dels primers segles, el «cor» és el més íntim de la persona, el lloc d'on se poden integrar i harmonitzar totes les dimensions del ésser.
La visió d'aquests pares i mares del desert és grandiosa. L' ésser humà no és només un compost biològic: una ànima agafada en la carn, un «pobre animal» sacsejat per forces i pulsions. En el més íntim de son «cor» hi ha un espai on pot acollir l' Esperit de Déu que és font de vida, integració i harmonia de tota la persona.
En la soledat del desert, aquests homes i dones se conegueren interiorment de manera difícil de superar. Per a ells, el pecat no és una «qüestió moral», sinó la força que descentra l'individu, el disgrega i el fa perdre harmonia i alegría interior.
El pitjor que pot passar a una persona és viure amb un cor de pedra, ressec i endurit, incapaç d'obrir-se a l' Esperit Sant; un cor tancat a l'amor i la tendresa, dividit i dispers, sense força per unificar son ser i alimentar sa vida.
Els homes i dones creiem saber de tot i no sabem cuidar nostre cor. Víctimes de nostra frivolitat, no coneixem una vida harmoniosa i integrada: vivim avorrits en buscar diversió; sempre canviem i sempre perseguits per la monotonia; sempre busquem benestar i sempre decebuts. Ens manca un cor obert a l' Esperit de Déu que faci conèixer la font de la vida.
Per això, invocar l' Esperit de Déu no és una oració més. Cridar des del fons de nostre ésser: «Veniu, Esperit San», és desitjar vida nova. Nostre cor de pedra se pot convertir en cor de carn; nostre buit interior, omplir de Esperit. La festa cristiana de Pentecostes viscuda en actitud d'invocació seria punt de partida d'una vida renovada per l' Esperit.


CURACIÓ MÉS PROFUNDA
Rebeu l' Esperit Sant.
La medicina occidental corregeix l'oblit del paper de l'esperit en la curació de la persona. Avui se reconeix que moltes malalties modernes són d'origen psico-somatic o condicionades per la deterioració espiritual de la persona. És normal que la ciència mèdica tracti d'analitzar les causes i el procés de cada malaltia concreta, però és lamentable que ningú pari més atenció a l'existència de la persona que pot estar malalta en la rel del seu ser, a un nivell més profund que el detectat pels metges.
Se nota una convergència notable entre els que se fiquen a estudiar el misteri del emmalaltir humà i les causes més profundes. Hi ha, dos factors que fan emmalaltir a molts: la falta de sentit i la necessitat d'amor. És difícil que coneguin una vida més sana si no coneixen una experiència més viva de l'amor o no troben una raó per a viure. No se tracta sols d'encontrar el sentit de la vida familiar, amorosa o econòmica, sinó el sentit de la existència mateixa, que alliberi l'individu de la sensació de buit, absurd i frustració. No se tracta de viure experiències amoroses de qualsevol tipus, sinó de saber-se estimat de manera plena i segura.
L' experiència de l' Esperit viscuda des del origen del cristianisme com l' experiència de l'amor indestructible de Déu a cadascun de nosaltres. Ho descriu sant Pau de manera insuperable: «L'amor de Déu ha estat derramat en nostres cors per l' Esperit Sant que ens ha estat donat» (Rm 5, 5). Aquesta és la convicció radical del creient: «Jo som estimat per Déu, no perquè sigui bo, sant i sense pecat, sinó perquè Ell és bo, sant i m'estima amb amor insondable. Som acceptat incondicionalment. Ningú me podrà separar de l'amor que Déu me té i que se m'ha revelat en Crist».
D'aquest «saber-se estimat» per Déu neix estabilitat interior i pau «puc confiar, cap mal és definitiu, res me pot destruir per a sempre. Puc viure sense odiar-me; les ferides del passat són aquí; la meva mediocritat no desapareix, però l'important és la seguretat de l'amor de Déu». Aquesta convicció cura interiorment. Aqueste amor viscut en la fe dura fins a la mort i més enllà de la mort. Ja no acaba. És promesa de vida eterna. Una cosa així és acollir en nosaltres l' Esperit Sant de Déu.


LA GRÀCIA DE L' ESPERIT
Rebeu l' Esperit Sant.
No és fàcil parlar de l' Esperit Sant. L'home contemporani se posa en guàrdia davant tot allò que no pot verificar amb proves tangibles, i l' «espiritual» suggereix un món desconegut incert i eteri. ¿Qui pot creure avui en l' Esperit Sant?
Per altra banda, ¿què és creure en l' Esperit Sant? La catequesis cristiana ha oblidat sovint la importància d'ensenyar a creure en l'acció de l' Esperit de Déu. Molts cristians invoquen al Pare, s'esforcen per viure com Jesús, però ignoren l'acció de l' Esperit. El Credo de Nicea afirma que és «Senyor i dador de vida», però per als creients, és el gran desconegut.
Jo sé que no és possible comunicar a altres la pròpia fe a través de paraules. Sé també que cada un té sa forma concreta de viure la experiència cristiana i que cadascú ha d'obrir-se a l'acció de l' Esperit des de son propi ser. Però diré amb paraules senzilles l' experiència que viuen molts creients.
Déu m'ha creat i m'ha donat la vida. No ha estat cosa meva. Ma vida sols té una explicació: «A mi hi ha algú que m'estima inclús abans d'haver arribat a la existència.» Però Déu no és per a mi una força que ha posat en marxa la meva vida per a després desentendre's. Aquesta vida que jo visc i experiment ara, és creada, sostinguda i animada per son Esperit.
Ma vida entera està així baix el signe de l'amor. Esdeveniments, persones, goigs i sofriments, errors i encerts..., res queda fora de l'amor de Déu. Ni el meu pecat i mediocritat són obstacle. L' Esperit de Déu m'embolca me amb son amor.
La teologia cristiana ha encunyat una paraula clau per a parlar d'aquesta experiència: la vida entera se m'ofereix com a «gràcia». Habit un món que se m'ha regalat. Visc en un moment de la història que jo no he elegit. Som estimat per persones que no han estat creades per mí. Ma vida no és només fruit del meu treball, ni resultat del que m'aporten els altres. Dec a persones, però ¿a qui he d'agrair l'amor que sento, la confiança que m'anima, l'esperança que me sosté, la vida que me habita? Jo no me «explico» ma existència sense l' Esperit de Déu.
També el no creient pot experimentar la vida com a gràcia i regal, ja que l' Esperit de Déu actúa en tots, i ningú pot viure si no és sostingut per son amor. Per això, Gilbert K. Chesterton diu que «el moment més enutjós per a un ateu és quan sent que ha d'agrair i no sap a qui». En la festa de Pentecostes, els cristians acollim amb fe la gràcia de l' Esperit.  


PREGÀRIA D'UN HOME MEDIOCRE
Rebeu l' Esperit Sant.
Senyor, celebrem aquest regal que Tú ens fas a tots i a cada un dels éssers humans i que és ton Esperit Sant. Avui és Pentecostes.
¿Per què sento aquest dematí amb força especial mon buit interior i la mediocritat del meu cor? Mes hores, mons dies, ma vida està plena de tot, menys de Tu. Agafat per les ocupacions, treballs i impressions, visc dispers i buit, oblidat quasi sempre de ta proximitat. Mon interior està habitat pel renou i tragí diaris. Ma pobre ànima és com «un immens magatzem» on se posa de tot. Tot hi cap, manco Tú.
Aquesta experiència se repeteix un cop i un altre. Arriba un moment que aqueix renou i tragí sòn més dolços que el silenci vora teu.
Déu de ma vida, teniu misericòrdia de mi. Tu saps que quan fuig de l'oració i silenci, no vull fugir de Tu. Fuig de jo mateix, de mon buit i superficialitat ¿On podría anar amb ma rutina, mes ambigüitats i pecat ? ¿Qui podria entendre la meva mediocritat interior i mon desig de Déu ?
Déu de ma alegria, jo sé que Tu m'entens. Sempre has estat i seras el millor que tinc. Tú ets el Déu dels pecadors. També dels pecadors corrents, ordinaris i mediocres com jo. Senyor, ¿no hi ha qualque camí enmig de la rutina, que me pugui portar cap a Tu? ¿qualque escletxa enmig del renou i l'agitació, on pugui trobar-te ?
Tú ets «l'etern misteri de ma vida». M'atreus com ningú, des del fons del meu ésser. Però, un pic i un altre, m'allunyo de Tu cap a altres coses i persones que me semblen més acollidores que ton silenci.
Penetra en mi amb la força consoladora de ton Esperit. Tu tens poder per a actuar en aquesta profunditat meva on a mi se m'escapa quasi tot. Renova mon cor cansat. Desvetlla en mi el desig. Dóna'm força per a començar sempre de nou; alè per a esperar contra tota esperança; confiança en les meves derrotes; consol en les tristeses.
Déu de ma salvació, sacseja la meva indiferència. Neteja'm de tant egoisme. Omple el meu buit. Ensenyeu-me els vostres camins. Tu coneixes ma debilitat i inconstància. No te puc prometre grans coses. Jo viuré de ton perdó i misericòrdia. La meva pregària de Pentecostes és hoy humil com la del salmista: «Ton Esperit que és bo, me guia per terra plana»


 PREGAR NO ÉS TAN DIFÍCIL
Rebeu l' Esperit.
Tot sembla indicar que perdem el sentit de la profunditat i del misteri. Molts no coneixen ja els camins que menen a la interioritat. Molts no encerten a encontrar-se amb Déu.
Per això, hi ha preguntes broten en aquesta festa de Pentecostes: ¿Podem aprendre a obrir-nos a l' Esperit ? ¿Podem recuperar el gust per la pregària ? ¿Què pot fer un home o una dona que vol encontrar a Déu i no té qui li ensenya a orar?
Des d'aquest petit racó oferir suggerències que, tal volta, poden despertar en algú la recerca de Déu.
Hem de recordar una cosa muy important. Si jo no trobo a Déu dins meu, difícilment l'encontraré fora. Si, per contra, puc percebre'l en mon interior, el podré descobrir enmig de la vida.
Per a obrir-me a Déu, he d'adoptar sempre una actitud de confiança i amistat. Déu m'estima, m'enten i me perdona com jo mateix no som capaç d'estimar-me, entendre'm i perdonar-me. Puc sentir-me segur davant son amor insondable.
Davant Déu me presento tal com som en realitat. Posant a banda aquest «personatge» que vull ser davant els altres o que els altres creuen que som. Déu me coneix i me mira amb amor. No té sentit cercar defensar-me, enganyar-lo o dissimular.

Davant Déu he d'estar jo tot enter, amb mon cos relaxat, un esperit atent i una respiració en calma. Jo, amb el que sento i visc en aquest moment. Amb els meus desitjos i necessitats. Amb les meves pors, alegries i sofriments.
En l'oració sempre comencem per parlar nosaltres a Déu quan el més important i decisiu és escoltar. Escoltar el que brota dintre de nosaltres. Fer silenci per a percebre la presència amorosa i gojosa de Déu
Tot el que és part de la meva vida pot ser ocasió d'oració. Una alegria, un dolor, un èxit, un fracàs, un problema, una necessitat, un moment feliç. Així la pregària se fa a vegades invocació, a vegades acció de gràcies, altres, lloança o petició de perdó.
No se necessita parlar molt davant Déu. Basten poques paraules, repetides a poc a poc i amb fe: «Déu meu, te necessito». «Tu coneixes la meva debilitat». «Ensenya'm a viure». «Tu sols ets gran i bo». «Ten compassió de mi que no som capaç de canviar». «Te dono gràcies perquè ens estimes». «Ta força me sostén sempre». «Guieu-me pel camí recte». «Desvetlla en mi l'alegria». «Ensenya'm a orar».



CURAR-SE PER DINTRE
Rebeu l' Esperit Sant.
La medicina actual reconeix que les malalties de moltes persones tenen origen a un nivell més profund que la úlcera de estomac o la deterioració del sistema nerviós.
El que destrueix la salut de les persones no és un mal funcionament bioquímic ni un psiquisme alterat. El mal és més profund. És l'ésser de la persona el que està malalt i necessita ser curat.
La societat moderna agafa major consciència de la importància de les dietes, els hàbits de vida i els métodes de relaxació per a una vida sana.
Per altra banda, se albiren les possibilitats que té el yoga, el control mental o la meditació zen.
Però l'home occidental ignora el paper de l' Esperit en la curació de la persona.
Tanmateix, la malaltia més profunda de tot home és sa caducitat, sa infidelitat a ell mateix, sa limitació, aqueixa impotència per a donar-se a ell mateix el que busca, la por existencial a perdre's.
Per això, encara que ho vulguem ignorar, la pregunta clau que hem de fer-nos és aquesta: ¿Què ens pot fer sentir-nos bé des de la rel del ser?  
La resposta compartida avui pels estudiosos del ser humà apunta en una direcció: la vertadera seguretat i curació de l' home neix de la experiència de saber-se estimat de manera total i absoluta.

I aquesta experiència és una experiència religiosa. L' home se sent salvat quan viu la experiència de que és acceptat i estimat.
No és que sigui estimat perquè som bo, sant i sense pecat. És quelcom més decisiu i sorprenent. Som estimat per Déu tal com som, amb els meus pecats i mediocritat. Som estimat encara que no canvii.
Aquesta és la experiència que impactà als primers creients: «l'amor de Déu ha estat derramat en nostres cors per l' Esperit Sant que ens ha estat donat” (Rm 5, 5).
Una experiència que ens permet viure amb confiança als nivells més profunds de nostre ser i consciència. Una experiència que ens ajuda a alliberar-nos de fixacions negatives que poblen nostre esperit.
Una fe en la qual ens podem refugiar amb nostra debilitat i nostres ambigüitats. Una fe que ens ajuda a suportar-nos a nosaltres mateixos i a mirar compassivament i en cert humor nostres covardies i pecats.
Una experiencia que ens treballa des de dins i en s defensa de la destrucció.«Veniu, Esperit Sant i saneu en nosaltres el que és malalt “.


DADOR DE VIDA
Rebeu l' Esperit Sant.
Segons estimacions de sicòlegs, la majoria de persones només viuen al deu per cent de les seves possibilitats.
Veuen el deu per cent de la bellesa del món que els envolta. Escolten el deu per cent de la música, la poesia i la vida que hi ha als voltants. Sols estan oberts al deu per cent de ses emocions, sa tendresa i son pensament. Son cor vibra només al deu per cent de sa capacitat d'estimar. Són persones que moriran sense haver viscut realment.
Se podria dir semblant de molts cristians. Moriran sense haver conegut mai per experiència personal el que podia haver estat per a ells la vida creient.
En Pentecostés, molts confessaran sa fe en l' Esperit Sant «Senyor i dador de vida», sense sospitar tota la energia, l'impuls i la vida que poden rebre d'ell.
I tanmateix, aquest Esperit, dinamisme misteriós de la vida íntima de Déu, és el regal que el Pare ens fa en Jesús per a donar-nos vida.
És aquest Esperit el que ens ensenya a assaborir la vida en tota sa pregonesa, a no malgastar-la, a no passar a vora de l'essencial.
És aquest Esperit el que ens infon gust nou per l'existència i ens ajuda a trobar una harmonia nova amb el ritme més profund de nostra vida.
És aquest Esperit el que ens obre a una comunicació nova i més profunda amb Déu, amb nosaltres i amb els altres.
És aquest Esperit qui ens envaeix amb alegría secreta, ens dóna transparència interior, confiança en nosaltres i amistat nova amb les coses.
És aquest Esperit qui ens allibera del buit interior i la difícil soletat i ens torna la capacitat de donar i rebre, d'estimar i ser estimats. 
És aquest Esperit qui ens ensenya a estar atents a allò bo i senzill, amb atenció fraterna a qui sofreix perquè li falta l'alegria de viure.
És aquest Esperit qui ens fa renéixer cada dia i ens permet un nou començament malgrat el desgast, el pecat i el deterior del viure diari.
Aquest Esperit és la vida de Déu que se'ns ofereix com do. L'home més ric, poderós i satisfet, és desgraciat si falta aquesta vida de l' Esperit.
Aquest Esperit no se compra, no s'obté, no s'inventa ni se fabrica. És un regal de Déu. El que podem fer és preparar nostre cor per a acollir-lo amb fe senzilla i atenció interior.


HOMES VACUS
Rebeu l' Esperit Sant.
Pot ser nostre vertader problema no sigui tant el tenir que enfrontar-nos a diari en diversos problemes i conflictes com el no comptar amb força interior i energía espiritual per a escometre'ls.
Solament gosem confessar la pobresa i el buit que albirem, quan som capaços de mirar amb sinceritat nostre món interior.
Poc alimentats espiritualment i amb una «vida interior» raquítica, acabem per ser joquina de les més variades manipulacions.
Bolcats cap a fora, incapaços d'escoltar les aspiracions més nobles i els desitjos més humans que sorgeixen de nostre interior, vivim com a «robots» programats i dirigits des del exterior.
L'home actual té una necessitat quasi obsesiva d'estar informat, i les notícies li arriben onsevulla que es trobi mediante la premsa, la ràdio o la televisió. Tot això afegeix una dimensió nova a la seva existència.
Vivim rebent una informació constant de tot, però sense capacitat de assimilar-la i sense força interior per a reaccionar amb vertadera llibertat i créixer com a éssers humans amos d'ells mateixos.
Des de fora ens diuen el que hem de pensar, els ídols que hem d'admirar, els productes que necessitem comprar, la concepció de la vida que hem d'acceptar.
I hi ha persones que s'identifiquen tan bé amb les consignes rebudes que acaben per viure amb ànima de dòcils esclaus, satisfets i contents.
En la societat actual no se pot ser vertader lliure sense lluitar per una llibertat interior i sense cultivar i enriquir la vida de l'esperit en el silenci, l'encontre amb un mateix, la reflexió i l'obertura a Déu.
Els primers creients parlaven de l' home interior, és a dir, de l'home que sap viure des de dins, escolta des del més íntim de son ser la veu de l 'Esperit i s' esforça per ser dòcil a la seva cridada.
En Pentecostes, hem d'escoltar el crit de Pau de Tars: «No apagueu l' Esperit». Perquè també avui és veritat la convicció dels primers cristians: «On està l' Esperit del Senyor, allí està la llibertat».