8º
domingo Tiempo ordinario (C)
EVANGELI
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,39-45
39
Els digué encara una paràbola:
--¿És
que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40
El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un
cop instruït, serà com el seu mestre. 41 Com
és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la
biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots
dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si
tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu
ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull
del teu germà.
L'arbre
i els seus fruits
43
»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre
dolent que doni fruits bons. 44 Cada
arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es
veremen raïms de les bardisses. 45 L'home
bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent,
del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del
cor, en parla la boca.
Paraula
de Déu.
ATURAR-SE
Els
nostres pobles i ciutats ofereixen avui un clima poc
propici al qui cerca silenci i pau per a trobar-se amb
ell mateix i amb Déu. Costa alliberar-se del renou
permanent i el setge constant de cridades i missatges. A
banda, les preocupacions, problemes i presses de cada dia
ens fan anar de banda a banda, i no ens deixen ser
amos de nosaltres mateixos.
A
la pròpia llar, invadida per la televisió i escenari de
tensions, no és fàcil trobar assossec i recolliment per
a trobar-nos amb nosaltres mateixos o per descansar davant
Déu. I en aquests moments en els quals necessitem més que
mai llocs de silenci, recolliment i pregària, mantenim
tancats els temples i esglésies durant tot lo sant dia.
Hem
oblidat el què és aturar-nos, interrompre per uns minuts
les presses, alliberar-nos de nostres tensions i deixar-nos
penetrar pel silenci i la calma d'un lloc sagrat. Molts
homes i dones es sorprenderien i descobririen que, sovint,
basta aturar-se i estar en silenci un temps per a
tranquil·litzar l'esperit i recobrar la lucidesa i la pau.
Homes
i dones d'avui necessitem molt trobar aquest silenci que
ens ajudi a entrar amb contacte amb nosaltres mateixos per a
recobrar nostra llibertat i rescatar nostra vida interior.
Avesats
al renou i a l'agitació, no pensem en el benestar del
silenci i la soledat. Delerosos de notícies, imatges i
impressions, hem oblidat que només enriqueix de debò allò
que som capaços de descobrir dins el més pregon del
nostre esser.
Sense
aquest silenci interior, no podem escoltar a Déu, reconéixer
sa presència dins la nostra vida i créixer des de
dintre com a essers humans i com a creients. Segons Jesús,
la persona “treu el bé de la bondat que atresora dins
son cor”. El bé no brolla de nosaltres espontàniament.
Cal conrar-lo i fer-lo créixer en el fons del cor. Moltes
persones transformarien llur vida si encertèssin a aturar-se
per a escoltar tot el bo que Déu promou en el silenci
de son cor.
José
Antonio Pagola
Diumenge
passat se’ns parlava de les característiques de l’amor
incondicional de Déu, que estem cridats a compartir. Només des de
la conversió envers aquest amor podrem nosaltres anar esdevenint
deixebles, que ens assemblem al Mestre, fent realitat el que diu
l’evangeli d’avui: “Només un cop formats, els deixebles
arriben a ser com el seu mestre”.
El
cec que pretén conduir a un altre cec en el camí amaga una
tendència de domini. El que sembla amor -ajudar un necessitat-
s'identifica amb un tret d'egoisme: guiant el cec em comporto com a
amo del seu destí. El vell refrany assenyala ja la ridiculesa de la
pretensió del primer cec: tots dos acabaran caient dins el forat.
En
canvi Jesús, el mestre veritable, no ha volgut arrogar-se el dret de
guiar en el camí el cec i dominar-lo. No jutja els altres, sinó que
els ajuda; no intenta treure profit d'ells, sinó que els ofereix
allò que té.
L'evangeli
d'avui ens convida a mirar el món i als altres amb la mateixa mirada
de Jesús: una mirada de benevolència. Ser benèvol, vol dir trobar
excuses, o ser indiferent, o ser ingenu? Això seria oblidar que
aquesta paraula comprèn dos termes: bé i voler. Ser benèvol
significa també: descobriu-vos com a responsables, sigueu bons,
vigilants, denuncieu les il·lusions, els valors falsos, les dites
enganyoses. La benevolència és una responsabilitat i l'assumpció
d'un deure.
Només
un ésser humà lliure i conscient és capaç de guiar als altres.
Així, mentre la persona segueixi embolicada per ambicions, egoismes
i violències, no serà capaç de veure-hi bé. Jesús, precisament,
va formar als seus deixebles en una actitud crítica, serena i
responsable que els permetés veure i estimar la realitat. Mentre les
persones no adquireixin una mirada misericordiosa i sòbria envers
elles mateixes, envers els seus semblants i envers tota la realitat,
no estaran en condicions de canviar res. Molt menys d'orientar els
altres cap a la llum i la veritat.
Jesús
era conscient d'aquesta simple i terrible evidència. Per això posa
en joc el símbol dels ulls, per indicar quina és l'actitud dels que
encara no s'han obert a l'acció de Déu, i es posen davant de la
comunitat com a caps, mestres i guies. Mentre l'ésser humà no
guanyi en consciència, misericòrdia, amor i solidaritat ... totes
les altres guanys només seran un destorb davant els ulls que li
impediran veure la realitat, la vida mateixa.
Una
persona no pot ajudar a una altra a arribar a ser justa, si primer no
és justa ella mateixa. A qui tracti de fer això, l’evangeli la
qualifica d'hipòcrita.
Per
a ser rectes davant Déu, l'únic lloc on podem anar és al peu de la
creu. Allà, Déu realitza una gran transformació, ens renta els
peus, i ens converteix en noves criatures en Jesucrist. Llavors podem
dir amb Sant Pau: “Donem gràcies a Déu: Ell ens dóna la victòria
per Jesucrist, el nostre Senyor”!.
Avui
tenim una doble ensenyament. El primer estaria referit a descobrir
els nostres propis errors. Som humans i com a tals tenim falles,
debilitats. És doncs necessari descobrir-les. Però com podrem
descobrir-les, si no ens ajuden? O com podrem superar-nos sense
l'ajuda dels altres? No és fàcil ajudar el germà a sortir endavant
de les seves debilitats. Requereix, com quan cal treure una palla de
l'ull, molt de compte, molt d'afecte, molt d'amor i atenció.
D'aquesta manera es completa l'ensenyament: som febles i estem plens
d'imperfeccions, no hem tancar-nos a això; però al mateix temps hem
de, d'una banda, permetre al germà que ens ajudi a superar-los, i,
de l'altra, ajudar amb tendresa els altres a superar les seves
imperfeccions. Som capaços de fer això en la nostra pròpia vida i
pels nostres germans?
En
segon lloc, l'important és saber què portem dins, quins criteris i
quines actituds de fons ens mouen a actuar. Perquè si el que portem
dins és "tresor de bondat", el que aflorarà seran fruits
de bondat, mentre que si portem "tresor de maldat", els
fruits seran de maldat. Novament, doncs, ens trobem amb aquest
element clau de la manera com Jesús entén l'actuació dels seus
seguidors i la seva pròpia, i que impregnava l'evangeli de diumenge
passat: hi ha una "manera de ser", una manera d'entendre la
vida i les relacions amb els altres, que és la del Regne, i una
altra que n’és contrària.
Rebem
i acollim, doncs, en primer lloc, la salvació que ens regala
Jesucrist. I procurem seguir el consell de sant Pau: “Manteniu-vos
ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia
en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no
serà en va.”
Si
perseverem en aquest camí, amb l’ajut de l’Esperit, en els
nostres cors hi haurà un tresor de bondat, els nostres ulls s’aniran
purificant, anirem esdevenint més semblants al Mestre i podrem
ajudar-nos més els uns als altres.
Silvestre
Falguera, sj.
MENTIDA
¿
És capaç un cec de guiar un altre cec ?
La
veracitat ha estat sempre una preocupació important en
l'educació. Ho hem sabut des de petits. Els nostres pares i
educadors podien “entendre” totes les nostres travessures,
però ens demanaven esser sincers. Ens volien fer veure que
“dir la veritat” és quelcom molt important.
Tenien
raó. La veritat és una columna de les que sostenen la
consciència moral i la convivència. Sense veritat no és
possible viure amb dignitat, Sense veritat no és possible
una convivència justa. L'esser humà es sent traït en
les exigències fonamentals.
Sembla
que, mentre es condemna amb força tota mena d'atropells i
abusos, no sempre es denuncia amb la mateixa energia la
mentida amb la qual s'intenta emmascarar-los. I, tanmateix,
les injustícies se nodreixen sempre amb la mentida. Només
falsejant la realitat es fan guerres injustes.
Passa
sovint. Els grups de poder posen mecanismes per a
influir en l'opinió pública i portar la societat a una
posició determinada. Però, sovint o sempre, ho fan amagant
la veritat i desfigurant les dades, de manera que la
gent viu una visió falsejada de la realitat.
Les
conseqüències són greus. Quan s'amaga la veritat, hi ha
el risc que desapareguin els contorns del “bé”
i del “mal”. Ja no es pot distingir amb
claretat el “just” de “l'injust”. La mentida no
permet veure les injustícies. Som com a “cecs”
que volen guiar altres “cecs”.
Quan
seguim les informacions que donen sobre guerres i
conflictes, i les declaracions dels protagonistes, pensem
en aquelles paraules de Jesús: “Tots
els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten
a la llum perquè quedarien al descobert les seves
obres”.(Jn3,20)
Davant
tants falsejaments interessats, sempre hi ha persones
que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com
és. Són els que estan atents al sofriment dels innocents.
Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum
enmig de tanta foscor.
DES
DE DINTRE
Del
tresor de bondat que guarda en son cor, en treu el bé.
”Dins
nostre interior està el germen de l'autèntic”.
Així se podria formular una de les línies del missatge
de Jesús. Enmig de la societat jueva, sotmesa a les
lleis del pur i impur, del sagrat i el profà, Jesús
introdueix un principi revolucionari per a aquelles
mentalitats: “Res
que entri de fora fa l'home impur; el que surt de
dins és el que el fa impur”.
El
pensament de Jesús és clar: l'home autèntic se fa des
de dintre. És la consciència qui ha d'oriertar i
dirigir la vida de la persona. Decisiu és el “cor”,
aquest lloc secret i íntim de nostra llibertat, on no ens
podem enganyar . Segons aquest “desvetllador de
consciències” que és Jesús, aquí se cou el millor i
el pitjor de nostra existència.
Les conseqüències són palpables. Les lleis mai han de
substituir la veu de la consciència. Jesús no ve a
abolir la Llei, però sí a superar-la i desbordar-la des
del “cor”. No és viure cínicament al marge de la
llei, però sí humanitzar les lleis vivint de l'esperit
cap on apunten quan són rectes. Viure honestament l'amor a
Déu i al germà pot portar a una “il·legalitat” més
humana que la que proposen certes lleis.
El
mateix amb els ritus. Jesús sent horror davant el que és
fals, teatral o postís. Una frase bíblica molt citada
per Jesús és aquesta d' Isaïes: “Aquest poble m'honra
amb els llavis, però son cor està lluny de mi. El
culte que em donen és buit”. El que Déu vol és
amor i no càntics i sacrificis. El mateix passa amb els
costums, tradicions, modes i pràctiques socials o religioses.
L'important, segons Jesús és la netedat del cor, la
“neteja interior”.
El
missatge de Jesús té avui més actualitat que mai dins
una societat on es viu una vida programada des de
fora i on els individus són víctimes de modes i
consignes. És necessari “interioritzar la vida” per a
fer-nos més humans. Podem adornar l'home amb cultura i
informació; podem fer créixer son poder amb ciència i
tècnica. Si son interior no està net i son cor no és
capaç d'estimar més, son futur no serà més humà.
“El que és bo, del tresor de bondat que guarda en el
cor, en treu fora la bondat, i el que és dolent, del
tresor de maldat, en treu el mal”.
José
Antonio Pagola
IMPORTÀNCIA
DE LES PERSONES
Cada
arbre es coneix pels seus fruits.
El
clima de violència no és fruit de la casualitat ni
resultat de forces impersonals i anònimes. Darrera el
terrorisme hi ha persones que mouen els fils. A cada
moment històric hi ha persones que decideixen les
estratègies. Si amb el pas dels anys no avancem cap a
la pau és per torpesa, passivitat o manca d'audàcia per
afrontar els conflictes.
Important
és recordar l'advertència evangèlica: “No hi ha cap
arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent
que doni fruits bons”. És així. Dins una
societat danyada per una violència ja rància, necessitem
homes i dones de consciència lúcida i sana, que ens
ajudin a avençar amb realisme cap a la pau. No basten
estratègies. És important el talant i l'actitud de les
persones.
Qui
té son cor ple de fanatisme i ressentiment, no pot
sembrar pau al voltant; la persona que alimenta dins son
interior odi i desitjos de venjança, poc pot aportar per
a construir una societat reconciliada. Sols qui viu en
pau amb ell mateix i amb els altres, pot obrir camins de
pacificació; sols qui alimenta una actitud interior de
respecte i tolerància, pot afavorir un clima de diàleg i
recerca de mutu enteniment.
Igual
passa amb la veritat. Qui cerca sos interessos sense
escoltar la veritat de sa consciència, no aportarà llum
ni objectivitat als conflictes; qui no cerca la veritat
dins son cor, tomba en visions apassionades. Per contra,
l'home de “cor sincer” aporta i exigeix veritat en els
enfrontaments; demana que la veritat sigui cercada i
respectada per tots com a camí ineludible vers la pau.
A banda, només homes lliures poden alliberar la nostra
societat de la violència. Persones amb llibertat per a
auto-criticar-se i per a criticar llur grup. Són elles
les que poden obrir camins nous, sense tancar-se en
posicions inexorables, defensades cegament i apassionades, que
fan impossible caminar vers la pau.
Calen
homes i dones amb llibertat i coratge per a treure
aquest poble d'una violència estancada i absurda. Persones
que, part damunt d'enganyosos maximalismes, cerquin el bé
real i possible d'aquest poble, i siguin capaces de
trobar camins de diàleg i enteniment.
Amb
el cor ple d'odi, condemnes, intolerància i dogmatisme, es
poden fer moltes coses. Tot manco aportar vertadera pau
a la convivència.
LA
CEGUESA DE LA CIÈNCIA
¿
Un cec seria capaç de guiar un altre cec ?
Molts
hem estat educats en un clima d'optimisme i fe cega en
la ciència. Ha entrat en nosaltres la convicció de que
la ciència ens rescataria de la ignorància, i la
tecnologia ens alliberaria de les necessitats i misèries que
impedeixen assolir avui la felicitat.
La
ciència seria la gran esperança per a l'home. Per contra,
la religió no és sinó un rèmora per el progrés huma,
un obstacle per al desenvolupament de la humanitat.
Sens
dubte, la religió hauria assolit un paper important i
útil en l'època pre-científica, quan l'home primitiu i
ignorant necessitava sentir-se protegit pels déus en front
de les forces desconegudes del cosmos.
Però,
a mesura que la ciència ens allibera de la ignorància
i la misèria, la religió desapareixerà per manca
d'utilitat. Així pensen molts.
Tanmateix,
avui, en els ambients centífics, ja no es respira
l'optimisme de fa un segle. Cada cop es veu amb més
claretat que el progrés científic no es pot confondre amb
desenvolupament i creixement de l'home. La ciència ens pot
oferir solucions tècniques per als diversos problemes, però
no podem esperar d'ella la solució de l'home com a
problema.
La
raó és prou clara. La ciència és cega. No té
direcció. El progrés científic depèn de l'orientació que
li dóna el mateix home que la mena.
De
fet, el progrés ha desenvolupat el produccionisme, el
consumisme artificial, la desigualdat cada vegada més grossa
entre els privilegiats i els marginats.
¿No
necessita aquest progrés científic una direcció des de la
fe en un Déu salvador de l'home?¿ No demana aquest
desenvolupament una orientació moral i religiosa que canalitzi
vers la construcció d'una humanitat més justa, més
fraterna, més lliure?
Segons
l'exemple gràfic de Jesús, quan un cec guia un altre
cec, ambdós tomben dins el clot. Nosaltres hem caigut ja
dins l'espiral del creixement pel creixement, el
desenvolupament pel desenvolupament, sense saber exactament cap
on anem.
Tal
volta la fe, lluny de desaparèixer es faci més
necessària que mai per a guiar a una humanitat necessitada
de llum i sentit.
ABANS
DE CAURE DINS EL CLOT
¿
No cauran ambdós dins el clot?
Segons
“informes” del Banc Mundial, es preveu que 600 milions
d'homes i dones viuran en la “pobresa total”. Això vol
dir que una minoria es beneficiarà dels progressos
inimaginables de la tècnica, la informàtica i els
micro-ordenadors, mentre la immensa majoria de la humanitat
estarà enfonsada en la misèria sense poder resoldre els
problemes elementals d'alimentació i subsistància.
La
situació pot ser insostenible. “Envoltada per totes parts
per la massa de famolencs i desheretats, la minoria es
tancarà dins fortaleses per a guardar-se de tentatives
terroristes dels desesperats. La seguretat serà una obsessió”
Perill
d'aquesta carrera del progrés tecnològic: els bens i
el benestar produits queden reservats a uns pocs, per a
desgràcia de molts. La història es deshumaitzarà. La
violència, els enfrontaments i la guerra es faran
inevitables.
¿
Qui pot dirigir la història de la humanitat cap a una
solució ? En el darrer segle dos sistemes econòmics
dominaven el panorama internacional: el capitalista, en
diverses modalitats de lliure mercat i el sistema
socialista, en diferents concrecions de planificació estatal.
S'han enfrontat sovint.
Avui
la situació ha canviat. Els observadors lúcids diuen
que “les contradiccions nort-sud substitueixen les
contradiccions est-oest”. El problema és la relació
entre pobles rics i pobles pobres.
Ni
els països capitalistes ni els socialistes poden
pretendre dirigir la història de la humanitat, oblidant
els pobles pobres. Serien guies cecs que volguessin guiar
a altres cecs per a caure tots dins el clot.
Es
necessària una conversió a escala internacional. Una
orientació nova de la vida internacional al servei dels
pobles més desheretats.
Però
aquesta reestructuaració no es farà sense una transformació
de les nostres estructures mentals i sense una conversió
dels nostres cors. Els canvis profunds de la humanitat
es donen lentament, a partir de minories convençudes que
a poc a poc imposen llur visió i llur actitud al conjunt
de la societat.
Els
cristians tenim una missió en tants països del primer i
tercer món. Crear una atmósfera nova que limiti la
carrera al benestar i el consum.
