dimecres, 27 de febrer de 2019

DIUMENGE VUITÈ DURANT L'ANY


QUARESMA



DIUMENGE VUITÈ
(POWER-POINT)






8º domingo Tiempo ordinario (C)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,39-45
39 Els digué encara una paràbola:
--¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41 Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.
L'arbre i els seus fruits
(Mt 7,17-20; 12,33-35)
43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
Paraula de Déu.



ATURAR-SE
Els nostres pobles i ciutats ofereixen avui un clima poc propici al qui cerca silenci i pau per a trobar-se amb ell mateix i amb Déu. Costa alliberar-se del renou permanent i el setge constant de cridades i missatges. A banda, les preocupacions, problemes i presses de cada dia ens fan anar de banda a banda, i no ens deixen ser amos de nosaltres mateixos.
A la pròpia llar, invadida per la televisió i escenari de tensions, no és fàcil trobar assossec i recolliment per a trobar-nos amb nosaltres mateixos o per descansar davant Déu. I en aquests moments en els quals necessitem més que mai llocs de silenci, recolliment i pregària, mantenim tancats els temples i esglésies durant tot lo sant dia.
Hem oblidat el què és aturar-nos, interrompre per uns minuts les presses, alliberar-nos de nostres tensions i deixar-nos penetrar pel silenci i la calma d'un lloc sagrat. Molts homes i dones es sorprenderien i descobririen que, sovint, basta aturar-se i estar en silenci un temps per a tranquil·litzar l'esperit i recobrar la lucidesa i la pau.
Homes i dones d'avui necessitem molt trobar aquest silenci que ens ajudi a entrar amb contacte amb nosaltres mateixos per a recobrar nostra llibertat i rescatar nostra vida interior.
Avesats al renou i a l'agitació, no pensem en el benestar del silenci i la soledat. Delerosos de notícies, imatges i impressions, hem oblidat que només enriqueix de debò allò que som capaços de descobrir dins el més pregon del nostre esser.
Sense aquest silenci interior, no podem escoltar a Déu, reconéixer sa presència dins la nostra vida i créixer des de dintre com a essers humans i com a creients. Segons Jesús, la persona “treu el bé de la bondat que atresora dins son cor”. El bé no brolla de nosaltres espontàniament. Cal conrar-lo i fer-lo créixer en el fons del cor. Moltes persones transformarien llur vida si encertèssin a aturar-se per a escoltar tot el bo que Déu promou en el silenci de son cor.
José Antonio Pagola




Diumenge passat se’ns parlava de les característiques de l’amor incondicional de Déu, que estem cridats a compartir. Només des de la conversió envers aquest amor podrem nosaltres anar esdevenint deixebles, que ens assemblem al Mestre, fent realitat el que diu l’evangeli d’avui: “Només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre”.
El cec que pretén conduir a un altre cec en el camí amaga una tendència de domini. El que sembla amor -ajudar un necessitat- s'identifica amb un tret d'egoisme: guiant el cec em comporto com a amo del seu destí. El vell refrany assenyala ja la ridiculesa de la pretensió del primer cec: tots dos acabaran caient dins el forat.
En canvi Jesús, el mestre veritable, no ha volgut arrogar-se el dret de guiar en el camí el cec i dominar-lo. No jutja els altres, sinó que els ajuda; no intenta treure profit d'ells, sinó que els ofereix allò que té.
L'evangeli d'avui ens convida a mirar el món i als altres amb la mateixa mirada de Jesús: una mirada de benevolència. Ser benèvol, vol dir trobar excuses, o ser indiferent, o ser ingenu? Això seria oblidar que aquesta paraula comprèn dos termes: bé i voler. Ser benèvol significa també: descobriu-vos com a responsables, sigueu bons, vigilants, denuncieu les il·lusions, els valors falsos, les dites enganyoses. La benevolència és una responsabilitat i l'assumpció d'un deure.
Només un ésser humà lliure i conscient és capaç de guiar als altres. Així, mentre la persona segueixi embolicada per ambicions, egoismes i violències, no serà capaç de veure-hi bé. Jesús, precisament, va formar als seus deixebles en una actitud crítica, serena i responsable que els permetés veure i estimar la realitat. Mentre les persones no adquireixin una mirada misericordiosa i sòbria envers elles mateixes, envers els seus semblants i envers tota la realitat, no estaran en condicions de canviar res. Molt menys d'orientar els altres cap a la llum i la veritat.
Jesús era conscient d'aquesta simple i terrible evidència. Per això posa en joc el símbol dels ulls, per indicar quina és l'actitud dels que encara no s'han obert a l'acció de Déu, i es posen davant de la comunitat com a caps, mestres i guies. Mentre l'ésser humà no guanyi en consciència, misericòrdia, amor i solidaritat ... totes les altres guanys només seran un destorb davant els ulls que li impediran veure la realitat, la vida mateixa.
Una persona no pot ajudar a una altra a arribar a ser justa, si primer no és justa ella mateixa. A qui tracti de fer això, l’evangeli la qualifica d'hipòcrita.
Per a ser rectes davant Déu, l'únic lloc on podem anar és al peu de la creu. Allà, Déu realitza una gran transformació, ens renta els peus, i ens converteix en noves criatures en Jesucrist. Llavors podem dir amb Sant Pau: “Donem gràcies a Déu: Ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor”!.
Avui tenim una doble ensenyament. El primer estaria referit a descobrir els nostres propis errors. Som humans i com a tals tenim falles, debilitats. És doncs necessari descobrir-les. Però com podrem descobrir-les, si no ens ajuden? O com podrem superar-nos sense l'ajuda dels altres? No és fàcil ajudar el germà a sortir endavant de les seves debilitats. Requereix, com quan cal treure una palla de l'ull, molt de compte, molt d'afecte, molt d'amor i atenció. D'aquesta manera es completa l'ensenyament: som febles i estem plens d'imperfeccions, no hem tancar-nos a això; però al mateix temps hem de, d'una banda, permetre al germà que ens ajudi a superar-los, i, de l'altra, ajudar amb tendresa els altres a superar les seves imperfeccions. Som capaços de fer això en la nostra pròpia vida i pels nostres germans?
En segon lloc, l'important és saber què portem dins, quins criteris i quines actituds de fons ens mouen a actuar. Perquè si el que portem dins és "tresor de bondat", el que aflorarà seran fruits de bondat, mentre que si portem "tresor de maldat", els fruits seran de maldat. Novament, doncs, ens trobem amb aquest element clau de la manera com Jesús entén l'actuació dels seus seguidors i la seva pròpia, i que impregnava l'evangeli de diumenge passat: hi ha una "manera de ser", una manera d'entendre la vida i les relacions amb els altres, que és la del Regne, i una altra que n’és contrària.
Rebem i acollim, doncs, en primer lloc, la salvació que ens regala Jesucrist. I procurem seguir el consell de sant Pau: “Manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.”
Si perseverem en aquest camí, amb l’ajut de l’Esperit, en els nostres cors hi haurà un tresor de bondat, els nostres ulls s’aniran purificant, anirem esdevenint més semblants al Mestre i podrem ajudar-nos més els uns als altres.
Silvestre Falguera, sj.






MENTIDA
¿ És capaç un cec de guiar un altre cec ?
La veracitat ha estat sempre una preocupació important en l'educació. Ho hem sabut des de petits. Els nostres pares i educadors podien “entendre” totes les nostres travessures, però ens demanaven esser sincers. Ens volien fer veure que “dir la veritat” és quelcom molt important.
Tenien raó. La veritat és una columna de les que sostenen la consciència moral i la convivència. Sense veritat no és possible viure amb dignitat, Sense veritat no és possible una convivència justa. L'esser humà es sent traït en les exigències fonamentals.
Sembla que, mentre es condemna amb força tota mena d'atropells i abusos, no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb la qual s'intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies se nodreixen sempre amb la mentida. Només falsejant la realitat es fan guerres injustes.
Passa sovint. Els grups de poder posen mecanismes per a influir en l'opinió pública i portar la societat a una posició determinada. Però, sovint o sempre, ho fan amagant la veritat i desfigurant les dades, de manera que la gent viu una visió falsejada de la realitat.
Les conseqüències són greus. Quan s'amaga la veritat, hi ha el risc que desapareguin els contorns del “bé” i del “mal”. Ja no es pot distingir amb claretat el “just” de “l'injust”. La mentida no permet veure les injustícies. Som com a “cecs” que volen guiar altres “cecs”.
Quan seguim les informacions que donen sobre guerres i conflictes, i les declaracions dels protagonistes, pensem en aquelles paraules de Jesús: “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres”.(Jn3,20)
Davant tants falsejaments interessats, sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al sofriment dels innocents. Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum enmig de tanta foscor.





DES DE DINTRE
Del tresor de bondat que guarda en son cor, en treu el bé.
”Dins nostre interior està el germen de l'autèntic”. Així se podria formular una de les línies del missatge de Jesús. Enmig de la societat jueva, sotmesa a les lleis del pur i impur, del sagrat i el profà, Jesús introdueix un principi revolucionari per a aquelles mentalitats: “Res que entri de fora fa l'home impur; el que surt de dins és el que el fa impur”.
El pensament de Jesús és clar: l'home autèntic se fa des de dintre. És la consciència qui ha d'oriertar i dirigir la vida de la persona. Decisiu és el “cor”, aquest lloc secret i íntim de nostra llibertat, on no ens podem enganyar . Segons aquest “desvetllador de consciències” que és Jesús, aquí se cou el millor i el pitjor de nostra existència.
Les conseqüències són palpables. Les lleis mai han de substituir la veu de la consciència. Jesús no ve a abolir la Llei, però sí a superar-la i desbordar-la des del “cor”. No és viure cínicament al marge de la llei, però sí humanitzar les lleis vivint de l'esperit cap on apunten quan són rectes. Viure honestament l'amor a Déu i al germà pot portar a una “il·legalitat” més humana que la que proposen certes lleis.
El mateix amb els ritus. Jesús sent horror davant el que és fals, teatral o postís. Una frase bíblica molt citada per Jesús és aquesta d' Isaïes: “Aquest poble m'honra amb els llavis, però son cor està lluny de mi. El culte que em donen és buit”. El que Déu vol és amor i no càntics i sacrificis. El mateix passa amb els costums, tradicions, modes i pràctiques socials o religioses. L'important, segons Jesús és la netedat del cor, la “neteja interior”.
El missatge de Jesús té avui més actualitat que mai dins una societat on es viu una vida programada des de fora i on els individus són víctimes de modes i consignes. És necessari “interioritzar la vida” per a fer-nos més humans. Podem adornar l'home amb cultura i informació; podem fer créixer son poder amb ciència i tècnica. Si son interior no està net i son cor no és capaç d'estimar més, son futur no serà més humà. “El que és bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat, i el que és dolent, del tresor de maldat, en treu el mal”.
José Antonio Pagola





IMPORTÀNCIA DE LES PERSONES
Cada arbre es coneix pels seus fruits.
El clima de violència no és fruit de la casualitat ni resultat de forces impersonals i anònimes. Darrera el terrorisme hi ha persones que mouen els fils. A cada moment històric hi ha persones que decideixen les estratègies. Si amb el pas dels anys no avancem cap a la pau és per torpesa, passivitat o manca d'audàcia per afrontar els conflictes.
Important és recordar l'advertència evangèlica: “No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons”. És així. Dins una societat danyada per una violència ja rància, necessitem homes i dones de consciència lúcida i sana, que ens ajudin a avençar amb realisme cap a la pau. No basten estratègies. És important el talant i l'actitud de les persones.
Qui té son cor ple de fanatisme i ressentiment, no pot sembrar pau al voltant; la persona que alimenta dins son interior odi i desitjos de venjança, poc pot aportar per a construir una societat reconciliada. Sols qui viu en pau amb ell mateix i amb els altres, pot obrir camins de pacificació; sols qui alimenta una actitud interior de respecte i tolerància, pot afavorir un clima de diàleg i recerca de mutu enteniment.
Igual passa amb la veritat. Qui cerca sos interessos sense escoltar la veritat de sa consciència, no aportarà llum ni objectivitat als conflictes; qui no cerca la veritat dins son cor, tomba en visions apassionades. Per contra, l'home de “cor sincer” aporta i exigeix veritat en els enfrontaments; demana que la veritat sigui cercada i respectada per tots com a camí ineludible vers la pau. A banda, només homes lliures poden alliberar la nostra societat de la violència. Persones amb llibertat per a auto-criticar-se i per a criticar llur grup. Són elles les que poden obrir camins nous, sense tancar-se en posicions inexorables, defensades cegament i apassionades, que fan impossible caminar vers la pau.
Calen homes i dones amb llibertat i coratge per a treure aquest poble d'una violència estancada i absurda. Persones que, part damunt d'enganyosos maximalismes, cerquin el bé real i possible d'aquest poble, i siguin capaces de trobar camins de diàleg i enteniment.
Amb el cor ple d'odi, condemnes, intolerància i dogmatisme, es poden fer moltes coses. Tot manco aportar vertadera pau a la convivència.



LA CEGUESA DE LA CIÈNCIA
¿ Un cec seria capaç de guiar un altre cec ?
Molts hem estat educats en un clima d'optimisme i fe cega en la ciència. Ha entrat en nosaltres la convicció de que la ciència ens rescataria de la ignorància, i la tecnologia ens alliberaria de les necessitats i misèries que impedeixen assolir avui la felicitat.
La ciència seria la gran esperança per a l'home. Per contra, la religió no és sinó un rèmora per el progrés huma, un obstacle per al desenvolupament de la humanitat.
Sens dubte, la religió hauria assolit un paper important i útil en l'època pre-científica, quan l'home primitiu i ignorant necessitava sentir-se protegit pels déus en front de les forces desconegudes del cosmos.
Però, a mesura que la ciència ens allibera de la ignorància i la misèria, la religió desapareixerà per manca d'utilitat. Així pensen molts.
Tanmateix, avui, en els ambients centífics, ja no es respira l'optimisme de fa un segle. Cada cop es veu amb més claretat que el progrés científic no es pot confondre amb desenvolupament i creixement de l'home. La ciència ens pot oferir solucions tècniques per als diversos problemes, però no podem esperar d'ella la solució de l'home com a problema.
La raó és prou clara. La ciència és cega. No té direcció. El progrés científic depèn de l'orientació que li dóna el mateix home que la mena.
De fet, el progrés ha desenvolupat el produccionisme, el consumisme artificial, la desigualdat cada vegada més grossa entre els privilegiats i els marginats.
¿No necessita aquest progrés científic una direcció des de la fe en un Déu salvador de l'home?¿ No demana aquest desenvolupament una orientació moral i religiosa que canalitzi vers la construcció d'una humanitat més justa, més fraterna, més lliure?
Segons l'exemple gràfic de Jesús, quan un cec guia un altre cec, ambdós tomben dins el clot. Nosaltres hem caigut ja dins l'espiral del creixement pel creixement, el desenvolupament pel desenvolupament, sense saber exactament cap on anem.

Tal volta la fe, lluny de desaparèixer es faci més necessària que mai per a guiar a una humanitat necessitada de llum i sentit.





ABANS DE CAURE DINS EL CLOT
¿ No cauran ambdós dins el clot?
Segons “informes” del Banc Mundial, es preveu que 600 milions d'homes i dones viuran en la “pobresa total”. Això vol dir que una minoria es beneficiarà dels progressos inimaginables de la tècnica, la informàtica i els micro-ordenadors, mentre la immensa majoria de la humanitat estarà enfonsada en la misèria sense poder resoldre els problemes elementals d'alimentació i subsistància.
La situació pot ser insostenible. “Envoltada per totes parts per la massa de famolencs i desheretats, la minoria es tancarà dins fortaleses per a guardar-se de tentatives terroristes dels desesperats. La seguretat serà una obsessió”
Perill d'aquesta carrera del progrés tecnològic: els bens i el benestar produits queden reservats a uns pocs, per a desgràcia de molts. La història es deshumaitzarà. La violència, els enfrontaments i la guerra es faran inevitables.
¿ Qui pot dirigir la història de la humanitat cap a una solució ? En el darrer segle dos sistemes econòmics dominaven el panorama internacional: el capitalista, en diverses modalitats de lliure mercat i el sistema socialista, en diferents concrecions de planificació estatal. S'han enfrontat sovint.
Avui la situació ha canviat. Els observadors lúcids diuen que “les contradiccions nort-sud substitueixen les contradiccions est-oest”. El problema és la relació entre pobles rics i pobles pobres.
Ni els països capitalistes ni els socialistes poden pretendre dirigir la història de la humanitat, oblidant els pobles pobres. Serien guies cecs que volguessin guiar a altres cecs per a caure tots dins el clot.
Es necessària una conversió a escala internacional. Una orientació nova de la vida internacional al servei dels pobles més desheretats.
Però aquesta reestructuaració no es farà sense una transformació de les nostres estructures mentals i sense una conversió dels nostres cors. Els canvis profunds de la humanitat es donen lentament, a partir de minories convençudes que a poc a poc imposen llur visió i llur actitud al conjunt de la societat.
Els cristians tenim una missió en tants països del primer i tercer món. Crear una atmósfera nova que limiti la carrera al benestar i el consum.






dimecres, 20 de febrer de 2019

DIUMENGE SETÈ DURANT L'ANY






(Power-Point)







EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,27-38


Estimar els enemics
(Mt 5,38-48)
27»Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien.29Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu.31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.
35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
36»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.
No judicar els altres
(Mt 7,1-5)
37»No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats.38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.
Paraula de Déu.


HOMILIA


SENSE ESPERAR RES

¿ Per què tanta gent viu secretament insatisfeta? ¿ Per què tants homes i dones troben la vida monótona, trivial, insípida ? ¿ Per què s'avorreixen enmig del benestar ? ¿ Què els manca per a trobar de bell nou l'alegria de viure ?

Tal volta , l'existència de molts canviaria i adquiriria un altre color i una altra vida senzillament si aprenguessin a estimar gratis a algú. Volguem no volguem, l'ésser humà està cridat a estimar desinteressadament; i, si no ho fa, dins sa vida s'obre un buit que res ni ningú pot omplir. No és ingenuïtat escoltar les paraules de Jesús: “Feu el bé... sense esperar res”. Pot ser el secret de la vida. Pot retornar-nos l'alegria de viure.  
És fàcil acabar sense estimar ningú de manera gratruïta. No fer mal a ningú. No aficar-se en els problemes dels altres. Respectar als drets dels altres. Viure ma vida. N'hi ha prou en tenir cura de les meves coses.
Però, això ¿és vida? ¿Viure despreocupat de tots, reduit a la meva feina, la meva professió, el meu ofici, impermeable als problemes dels altres, alié als sofriments de la gent, m'aïllo dins ma “campana de vidre”?
Vivim en una societat on és difícil aprendre a estimar gratuïtament. Sempre ens demanem: ¿ Per què serveix? ¿ És útil ? “¿ Què hi guany amb això ?. Tot ho calculem i mesurem. Tenim la idea de que tot s'assoleix “comprant”: aliments, vestits, vivenda, transport, diversió.... I tenim el risc de convertir totes les nostres relacions en intercanvi de serveis.
Però, l'amor, l'amistat, l'acollida, la solidaritat, la proximitat, la confiança, la lluita pel dèbil, l'esperança, l'alegria interior... no s'assoleixen amb diners. Són quelcom gratuït, que s'ofereix sense esperar res a canvi, si no és el creixement i la vida de l'altre.
Els primers cristians, quan parlaven de l'amor utilitzaven la paraula ἀγάπη “àgape”, precisament per a subratllar més aquesta dimensió de gratuïtat, en contraposició a l'amor entès només com Ἔρως “Eros” que tenia resonàncies d'interés i egoisme.
Entre nosaltres hi ha persones que només poden rebre un amor gratuït, ja que no tenen res per retornar a qui s'hi fa proper. Persones totes soles, maltractades per la vida, imcompreses per tothom, empobrides per la societat, sense sortides a la vida.
Aquell gran profeta que fou Hélder Càmara ens recorda l'invitació de Jesús amb aquestes paraules: “Per a alliberar-te de tu mateix estén un pont més enllà de l'abisme que el teu egoisme ha creat, Intenta veure més enllà de tu mateix. Intenta escoltar algún altre, i, sobre tot, prova de esforçar-te per estimar en lloc d'estimar-te només a tu”.

José Antonio Pagola






Un evangeli exigent, desconcertant, molest... Podem qualificar-lo de moltes maneres. No deixa indiferent. Ni és un genèric “heu de portar-vos bé” amb to d’avia bona i conciliadora, abans d’entrar la coca al forn.
Exigent, difícil... i del tot necessari. Bona Nova total. Totalment necessària, sempre. I també especialment, avui. En els nostres dies, en els que sembla que estem tots molt nerviosos i impacients. A la que salta... A la que salta, i saltem nosaltres!
1.- A vosaltres us dic.
Jesús es dirigeix als seus deixebles. Als qui l’escolten i el segueixen amb atenció. Als qui volen aprendre... i fer-li cas. “A vosaltres, que m’escolteu, us dic...”. Jesús ens parla a nosaltres, deixebles d’avui. Amb to seriós i dient el que hem de fer. Com conduir-nos i relacionar-nos amb els altres. Amb els qui ens envolten. Amb aquells amb qui tenim conflictes i topades. A vosaltres us dic...
Deixebles del Mestre, escoltem el seu ensenyament, aquest cop, dit en imperatiu.
Si portem el nom de cristians, i volem ser-ho, haurem d’aprendre a viure així. Sense dilació i sense excuses. Aquestes són les característiques del Regne.
2.- Estimeu.
Estimeu a fons i de veritat. “Fins que faci mal”... com deia alguna santa benemèrita del nostre temps.
I Jesús no es queda curt: Als enemic, als qui us odien, als qui diuen mal, als qui us calumnien. Estimeu. Cap altra  actitud que no sigui la de l’amor. Posar en marxa l’energia de l’amor. La que ens portarà a actuar i dur a terme diferents realitzacions davant diferents situacions. Diferents. Mai la de col.laborar amb el mal, retornant-lo i engrandint-lo.
Possiblement, estimar els enemics i els qui ens volen mal sigui de les coses més difícils que algú ens pugui demanar. I Jesús ens ho demana. No des d’una exigència ètica, ni d’un ideal de conducta. Ens ho demana des de la seva experiència i coneixença de Déu.
Estimeu.
3.- Més enllà de lògiques humanes estretes.
Ens hem adaptat quasi del tot a l’esquema “acció – reacció”. I ho fem en intensitats, mesures, formes... semblants. Fins i tot hem creat el criteri de “proporcionalitat en la resposta”. Ens hem acostumat tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que rebem. “Naturalment, vaig saltar”. “No em deixen altra opció”. “Quina altra cosa podria fer”. “ Si et quedes aturat , et prenen per babau”... Quants cops haurem escoltat -potser, dit?- aquestes i semblants expressions?
El de Jesús no és el codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment, circulem amb diferents lògiques. La de la tribu: els meus (bons)/ els altres (dolents). La lògica de la reciprocitat: Així em tracten, així responc. La lògica de la defensa del meu territori i les meves posicions. La lògica de la conveniència: ara mateix, convé?/ o no convé? N’hi ha més, certament. Fins arribar a la lògica (il·lògica) del “jo sóc així i ho vull així”.
Jesús ens ho demana, més enllà de tota mesura humana. És tota una altra cosa.
4.- Déu es així.
Compassiu i misericordiós, hem respost al salm. Déu és l’Amor, Ell mateix.
Aquesta és la gran raó. I a estimar com Ell n’aprenem. Com ja hem experimentat. Perquè Ell ens ha estimat, des del primer moment.
Perquè Ell és així. La gran i incontestable raó. El motiu que ens supera i ens desborda. Ell és així. Ell ens tracta sempre amb amor misericordiós. Sempre. A tots.






¿QUE ÉS PERDONAR?

Estimeu els vostres enemics.
El missatge de Jesús és clar i rotund: “Estimeu els enemics, feu bé als qui no vos estimen”. ¿ Que podem fer amb aquestes paraules? ¿ supimir-les de l'Evangeli ?, ¿ titllar-les com quelcom absurd i impossible ? ¿lliurar-nos a la irritació ? Tal volta, cal començar per conéixer millor el procés del perdó.
És important entendre i acceptar els sentiments de còlera, rebel·lió o agressivitat que surten dins nosaltres. És normal. Estem ferits. Per a no fer-nos encara més mal, necessitem recobrar la pau i la força interior que ens ajudin a reaccionar de manera sana.
La primera decisió del que perdona és no venjar-se. No és bo de fer. La venjança és la resposta instintiva que ens neix dintre quan ens han ferit o humiliat. Cerquem compensar el nostre sofriment fent sofrir a qui ens ha danyat a nosaltres. Per a perdonar és important no gastar energies en nostra revenja.
És decisiu no alimentar el ressentiment. No permetre que l'hostilitat i l'odi s'instal·lin dins nostre cor. Tenim dret a que s'ens faci justícia: qui perdona no renuncia als seus drets. L'important és sanar-se del dany rebut.
Perdonar pot demanar temps. El perdó no és un acte de la voluntat que ho arregla ràpidament tot. El perdó és el final d'un procés en el qual intervenen la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el creient, la fe en Déu que ens ha perdonat a nosaltres.
Per a perdonar és necessari compartir amb qualcú els nostres sentiments, records i reaccions. Perdonar no vol dir oblidar el dany rebut, però sí recordar-lo d'una altra manera manco danyosa per a  l'ofensor i per a un mateix. El que perdona es sent millor. És capaç de desitjar el bé a tots inclús als que ens han ferit.
Qui entèn així el perdó, comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser quelcom impossible i irritant, és el camí encertat per a guarir les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.




NO MANIPULAR EL PERDÓ

Estimeu els vostres enemics.

”Diga'm com parles del perdó, i et diré quin objectiu persegueixes”. És el que he sentit analitzant el que s'ha dit i escrit entre nosaltres sobre el perdó. Moltes veus es senten no per a perdonar, sinó per a reclamar a les víctimes el perdó o exigir als agressors que ho demanin; per a precisar les condicions en les quals es podria concedir, o per a declarar inútil i fins i tot nociu mentre no hi hagi penediment. previ. Tantes paraules interessades semblen una instrumentalització que buida de contingut el concepte genuí del perdó cristià. Aquest perdó brolla sempre d'una experiència religiosa. El cristià perdona perquè es sent perdonat per Déu. Altres motivacions són secundàries. Perdona qui sap que viu el perdó de Déu. Aquesta és la font última. “Perdoneu-vos mutuament com Déu us ha perdonat en Crist” (Ef 4,32). Oblidar això és parlar d'una altra cosa diferent del perdó evangèlic.
Per això, el perdó cristià no és un acte de justícia. No es pot reclamar ni exigir a ningú com a deure social. Juridicament, el perdó no existeix. El codi penal ignora el verb “perdonar”. El gest sorprenent i heroic del perdó neix d'un amor incondicional i gratuït. No depèn de condicions prèvies. No exigeix res, no reclama res. Si es perdona és per amor. Parlar de requisits per a perdonar és introduir el plantejament d'una altra cosa.
L'Evangeli ens convida simbòlicament a perdonar “..sinó setanta vegades set” (Mt 18, 22), a perdonar inclús a l'agressor que no mostra penediment, des de l'actitud del mateix Crist que en el moment de ser crucificat crida a Déu: “Pare, perdona'ls que no saben el que fan” (Lc 23, 34).
No ens enganyem. Perdonar no és bo de fer. És millor confessar-ho així. Tot manco manipular el discurs del perdó per a exigir a altres responsabilitats o per a defensar cadascú la pròpia posició. Joan Pau II convidava a “guardar l'autenticitat del perdó”, cosa que només és possible “guardant la font, això és, la misericòrdia del mateix Déu, revelada en Jesucrist” (Dives in misericordia, 14).
No és possible escoltar la crida de Jesús: “Estimeu els enemics, feu bé als qui no vos estimen, beneïu els que us maleeixen”, si no es coneix l'experiència de ser perdonat per Déu.




EL MÉS IMPORTANT

Feu el bé als qui no us estimen.
Per a moltes persones, el perdó és una paraula sense contingut real. La consideren un valor amb el qual s'identifiquen interiorment però mai han demanat perdó ni n'han donat. No han tingut ocasió d'experimentar personalment la dificultat que suposa ni tampoc la riquesa que conté l'acte de perdonar.
Tanmateix, el clima social que s'ha generat entre nosaltres, amb enfrontaments pels carrers, insults, amenaces i agressions, al mateix temps obre ferides i desvetlla sentiments d'odi i rebuig mutu, demana un plantejament realista del perdó.
Les postures davant el perdó són diferents. Molts el rebutgen com a cosa inoportuna i inútil. En uns sectors s'escolta que cal “endurir” la dinàmica de la lluita, “fer sofrir” a tots, pressionar amb violència a la societat sencera; des d'aquesta perspectiva, el perdó només serveix per a “debilitar” o “frenar” la lluita; cal cridar el poble a tot manco al perdó.  En altres sectors, es diu que és necessari “mà dura”, “tallar pel viu”, “retornar” amb la mateixa moneda; el perdó seria, un “destorb” per a actuar amb eficàcia.
Altres el consideren com una actitud sublim i fins i tot heròica, que està bé reconéixer, però que és millor posar a un costat com a una cosa impossible. Ja parlarem de perdó, amnistia i reconciliació quan es donin les condicions adequades. Mentre, és més realista i pràctic alimentar l'agressivitat i l'odi mutu.
Endemés, hi ha els que s'alcen en jutges suprems que dictaminen el que podria ser perdonat i el que és “imperdonable”. Ells decideixen quan, com i en quines circumstàncies es pot concedir el perdó. A banda, si es perdona, serà per a recordar sempre a l'altre que ha estat perdonat; el perdó es converteix així en el que el filòsof francès, Olivier Abel, anomenava “eternització del ressentiment”.
No és fàcil parlar de perdó en situacions com la nostra. ¿ Com perdonar a qui no es considera culpable ni es penedeix de res ?, ¿ a qui perdonar quan es sent ferit pel col·lectiu ?, ¿ què vol dir perdonar quan, al mateix temps, és necessari exigir en justícia la sanció que restauri l'orde social ?





dijous, 14 de febrer de 2019

DIUMENGE SISÈ DURANT L'ANY



Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:
Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!
Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!
Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu!
Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes



DIUMENGE SISÈ
(Power-Point)

6º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,17.20-26

Jesús i les multituds
17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, 18 per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. 19 Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que guaria tothom.

Benaurances i malaurances
(Mt 5,1-12)
20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:
--Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!
21 »Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!
»Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu!
22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! 23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.
24 »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!
25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam!
»Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!
26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!
Paraula de Déu.




FELICITAT
Podem llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre la superació de la crisi i la recuperació progressiva de l'economia.
S'ens diu que hi ha creixement econòmic, però ¿Creixement de què ? ¿ creixement per a qui ? No s'ens informa de tota la veritat del que passa.
La recuperació econòmica va endavant consolida i perpetua la “societat dual”. Un abisme cada cop més gros entre els que poden millorar son nivell de vida amb seguretat i els que queden despenjats, sense feina ni futur dins aqusta vasta recuperació econòmica.
De fet, creix alhora un consum ostentós i provocatiu dels cada cop més rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.
La paràbola de l'home ric “que es vestia de porpra i lli i celebrava festes esplèndides cada dia” i del pobre Llàtzer que esperava satisfer la fam amb les miques que queien de la taula del ric, ès una realitat en la societat dual.
Entre nosaltres existeixen “mecanismes econòmics, financers i socials” denunciats pel Papa, “els quals manejats per la voluntat del homes, funcionen de manera quasi automàtica, i fan més rígides les situacions de riquesa dels uns i pobresa dels altres”. Un cop més consolidem una societat desigual i injusta.
Podem donar explicacions tècniques, però quan el resultat que es constata és l'enriquiment sempre més gros dels ja rics i l'enfonsament dels més pobres, es consolida la insolidaritat i la injustícia.
A les benauraces, Jesús adverteix que un dia es girarà la sort dels rics i la dels pobres. Pot ser hi hagi també avui bastants que, com Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és fruit del ressentiment i la impotència de qui no pot assolir la justícia i demana venjança divina.
Tanmateix, el missatge de Jesús no neix de la impotència d'un home derrotat i ressentit, sinó de sa visió intensa de la justícia de Déu, que no pot permetre el triumf final de la injustícia.
Passats vint segles, la paraula de Jesús segueix essent decisiva per als rics i per als pobres. Paraula de denúncia per a uns i promesa per als altres. Segueix viva i ens interpel·la a tots.






El Regne de Déu
El Regne de Déu és per a vosaltres”. Què és el Regne de Déu? El Regne de Déu no és un premi de consolació per a aquells que ho passen malament! El Regne de Déu no és aconseguir un ajustat equilibri entre el dolor d’aquest món i el goig i felicitat de l’altre. El Regne de Déu no és una mera promesa, que no es realitzarà fins al món futur.
El Regne de Déu és quelcom present. El Regne de Déu és el projecte de Déu per a la humanitat, és el desig de Déu de felicitat per a tothom, i especialment per als que ho estan passant malament.
El Regne de Déu és ja present entre nosaltres. Jesús mateix ho va dir en algunes ocasions, el Regne de Déu és entre vosaltres, és dintre de vosaltres. El Regne de Déu és el mateix Jesús, que entre nosaltres, realitza el projecte, el desig de Déu. La vinguda de Jesús és Regne de Déu. Ell el va començar a realitzar.
Cap al Regne de Déu
El Regne de Déu no és un estat. sinó un procés; no és una situació, sinó un dinamisme; no és una pura promesa, sinó un compromís. És el projecte al que Déu s’hi ha compromès i, per això, ens va enviar el seu Fill, Jesús de Natzaret, que el va anar realitzant. I Jesús ens ha comunicat el seu Esperit, perquè mogui els nostres cors a seguir col·laborant-hi. El Regne de Déu és la tasca dels seguidors de Jesús. Jesús va dirigir la seva mirada bondadosa, el seu cor obert i el seu gest acollidor als pobres, als qui ploraven, als famolencs i als menyspreats.
Feliços vosaltres...Ai de vosaltres!
Amb Jesús, els pobres, els qui ploren, els famolencs, els menyspreats estan d’enhorabona, són benaurats, són feliços, perquè el projecte de Déu va dirigit en benefici d’ells. Aquesta és la Bona Notícia!
I l’evangelista Lluc vol reblar aquesta bona notícia, a tots aquests, amb un dur advertiment als qui es situen al marge del projecte de Déu; es més, l’ obstaculitzen, quedant-se en la soledat i l’engany dels seus diners, amb la rialla buida i superficial del seu benestar individualista, amb el fred plaer del seu estómac saciat, i amb l’afalac dels seus, sovint interessats, admiradors.
Conversió i compromís
Però sempre hi ha, per a tots aquests, la possibilitat d’ entrar a la dinàmica del Regne de Déu, sempre hi la possibilitat de col·laborar al projecte del Regne, de convertir-se al Regne de Déu anunciat per Jesús.
Sempre hi ha aquesta possibilitat, per a tots aquells que tenen sobrats recursos, si viuen austerament per ajudar a poder fer que els pobres ho siguin menys i tinguin els suficients recursos. Sempre hi ha aquesta possibilitat per a tots aquells que viuen contents i eufòrics per la seva bona sort, si es solidaritzen amb els qui ploren, perquè se sentin confortats. Sempre hi ha aquesta possibilitat per als qui se senten ben satisfets i saciats, si amb la seva sobrietat poden ajudar a satisfer la fam d’altres. Sempre hi ha aquesta possibilitat per als qui viuen afalagats per la bona fama i prestigi, si es mouen per defensar i promoure la dignitat dels marginats, menyspreats i rebutjats pel motiu que sigui.
Nosaltres portem dins nostre l’Esperit de Jesús Ressuscitat, sigui la que sigui  la situació en la que ens trobem. I l’Esperit de Jesús ens empeny a fer Regne de Déu, benaurança i felicitat al nostre món. La Paraula que hem escoltat i l’aliment  i beguda que prendrem ens hi compromet. El pa i el vi de l’eucaristia són aliment i beguda de solidaritat. És Jesús mateix! És Regne de Déu!
Francesc Xicoy, sj.AGAFAR SERIOSAMENT ELS POBRES




AGAFAR ELS POBRES SERIOSAMENT
Avesats a escoltar les “benaurances” a l'Evangeli de Mateu, costa als cristians dels països rics llegir el text que ofereix Lluc. Sembla que aquest evangelista i no pocs dels seus lectors eren de classe acomodada. Tanmateix, Lluc no suavitza el missatge de Jesús sinó que el presenta de manera provocativa.
A costat de les “benaurances” als pobres, l'evangelista recorda les “malaurances” asl rics. “Feliços els pobres,... els que ara teniu fam... els que ploreu”.. Però: “Ai de vosaltres, els rics... els que ara aneu tips...els que ara rieu”. L'Evangeli no pot ser escoltat d'igual manera per tots. Mentre per als pobres és Bona Nova que els convida a l'esperança, per als rics és amenaça que els crida a la conversió. ¿ Com escoltar avui aquest missatge a les nostres comunitats cristianes ?
Jesús ens posa a tots al davant la realitat més sagnant que hi ha en el món, la que més el fa sofrir, la que més arriba al cor de Déu, la que està present als seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, volem ignorar i silenciar un cop i un altre, tapant de mil maneres la injustícia més cruel i inhumana de la qual tots nosaltres en som culpables.
¿ Volem seguir enganyant-nos o obrir els ulls a la realitat dels pobres ? ¿ Agafarem seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la marxa del benestar ?
Els cristians no hem descobert encara la importància que poden tenir els pobres en la història dels cristianisme. Ells ens donen llum més que ningú per a veure la nostra pròpia veritat, sacsegen nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ells ens poden ajudar a configurar l'Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans i més capaços d'austeritat, solidaritat i generositat.
L'abisme que separa rics i pobres creix de manera imparable. En el futur, cada vegada serà més impossible presentar-se davant el món com Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O agafem seriosament els pobres o oblidem l'Evangeli. Dins els països rics serà cada cop més difícil escoltar l'advertència de Jesús: “No podeu servir a Déu i als diners”. Es farà insoportable.
José Antonio Pagola




MOLT CLAR
Feliços els pobres perquè vostre és el regne de Déu.
Jesús no tenia poder polític ni religiós per a transformar la situació injusta que es vivia al seu poble. Només tenia la força de sa paraula. Els evangelistes recolliren els crits que Jesús llançava pels poblets de Galilea en ocasions diverses. Ses benaurances quedaren gravades per a sempre en els seus seguidors.
Jesús es troba amb gents empobrides que no poden defensar ses terres dels poderosos terratinents i el diu: “Feliços els que no teniu res perquè vostre rei és Déu. Veu la fam de dones i nins desnodrits, i no pot reprimir-se: Feliços els que ara teniu fam perquè sereu saciats. Veu plorar de ràbia i imnpotència els camperols, quan els recaudadors s'enduen el millor de les collites i els anima: Feliços els que ara ploreu perquè riureu.
¿ No és això burla ? ¿No és cinisme ? Ho seria si Jesús els parlés des d'un palau de Tiberíades o una vil·la de Jesrusalem, però Jesús està amb ells. No porta diners, camina descalç i sense túnica de respost. És un indigent més que els parla amb fe i convicció total.
Els pobres l'entenen. No són feliços per sa pobresa. Sa misèria no és un estat envejable ni ideal. Jesús els diu feliços perquè Déu està de part seva. Son sofriment no durarà sempre. Déu farà justícia
Jesús és realista. Sap molt bé que les seves paraules no signifiquen ara el final de la fam ni de la misèria dels pobres. Però el món ha de saber que ells són els fills predilectes de Déu, i això dóna a llur dignitat una serietat absoluta. La seva vida és sagrada.
Això és el que Jesús vol deixar clar dins un món injust: els que no interessen a ningú, són els que més interessen a Déu; els que nosaltres marginem són els que tenen un lloc de privilegi en son cor; els que no tenen qui els defensi, el tenen a ell com a Pare.
Els que vivim acomodats en la societat de l'abundància no tenim dret a predicar a ningú les benaurances de Jesús. El que hem de fer és escoltar-les i començar a mirar els pobres, els famolencs i els que ploren, com els mira Déu. D'aquí pot néixer la nostra conversió.
José Antonio Pagola







FELICITAT
Feliços...
Totes les persones portem en el més profund del nostre esser una fam insaciable de felicitat. Allà on trobem un home, podem estar segurs que ens trobem davant algú que cerca exactament el mateix que nosaltres: ser feliç.
Tanmateix, quan s'ens demana què és la felicitat i com trobar-la, no sabem donar una resposta massa clara. La felicitat és sempre quelcom que ens manca. Una cosa que encara no assolim en plenitud.
Per això, escoltar de manera senzilla les benaurances suscita sempre dins la persona un eco especial. A banda, el to paradoxal i el contingut ple de contrasts produeix dins nosaltres un cert desconcert. Per altra, la promesa que porten ens atreu, ja que ofereixen una resposta a aquesta set que neix al fons del nostre ésser. L'esperança de trobar la felicitat penetra dins nostre cor de manera inoblidable.
Els cristians hem oblidat massa que l'evangeli és una crida a la felicitat. I que ser cristià és sentir-se cridats a ser feliç i descobrir des de Jesús el camí vertader de la felicitat.
No tots els camins menen a la felicitat. Aquí és on precisament ens trobem amb el repte de Jesús de Natzaret. La vertadera felicitat s'assoleix per camins diferents als que ofereix la societat actual.
Segons Jesús, és millor donar que rebre, és millor servir que dominar, compartir que acaparar, perdonar que venjar-se, crear vida que explotar. I en el fons, quan es tracta d'escoltar sincerament el millor que hi ha en el pregon nostre, intuïm que Jesús té tota la raó. I des de molt endins sentim la necessitat de cridar també avui les benaurances i les malaurances que Jesús cridà.
Feliços els que saben ser pobres i compartir el poc que tenen amb els seus germans. Maleïts els que només es preocupen de ses riqueses i els seus interessos.
Feliços els que coneixen la fam i la necessitat perquè no volen explotar, oprimir i trepitjar els altres. Maleïts els que són capaços de viure tranquils i satisfets, sense preocupar-se dels necessitats.
Feliços els que ploren les injustícies, les morts, les tortures, els abusos i el sofriment dels dèbils. Maleïts els que riuen del dolor dels altres i s'alegren de la mort del germà.




FRONT A LA SAVIESA CONVENCIONAL
Dichosos los pobres
Ens adonem o no, tots aprenem a viure del nostre entorn cultural. Hem interioritzat la “saviesa convencional” que predomina en la societat. Al final, és aqueixa “consciència cultural” la que modela la nostra manera d'entendre o viure la vida.
Aqueixa “saviesa convencional” ens dóna els principis, valors i criteris d'actuació que orienten nostre estil de vida. Aquesta manera de funcionar no és quelcom propi d'algunes persones. És habitual. Es pot dir inclús que fer-se adult vol dir per a molts interioritzar la “saviesa convencional” que domina en la societat.
Avesats a respondre un cop i un altre als dictats de la cultura dominant, ens costa advertir la nostra ceguesa i manca de llibertat per a viure de manera més profunda i original. Ens creim lliures i en realitat vivim domesticats: ens considerem intel·ligents però només fem cas del que la cultura social ens indica.
Encara més greu. Creim escoltar dins nostre interior la veu de la consciència, però el que escoltem són els “valors” que hem interioritzat de la consciència social, i que porten noms concrets: seguretat, èxit, satisfacció, bona imatge, diners, poder.
Els investigadors moderns destaquen en Jesús el seu afany per alliberar les persones d'aqueixa “saviesa convencional” que sempre i en tot lloc empobreix la vida dels humans. Son missatge és clar: cal aprendre a viure des d'un altre “lloc”, cal escoltar la veu d'un Déu que vol una vida més digna i feliç per a tots, cal viure amb un “cor nou”.
Front a la “saviesa convencional”, Jesús viu i ensenya a viure d'una manera nova i provocativa, modelada per valors diferents: compassió, defensa dels darrers, servei als desvalguts, acollida incondicional, lluita per la dignitat de tot ésser humà.
En aquest context cal escoltar les paraules de Jesús: “Feliços els pobres... els que ara teniu fam... els que ara ploreu, perquè vostre és el Regne de Déu”. Déu vol regnar en un món diferent en el qual tots puguin conéixer la felicitat i la dignitat.
José Antonio Pagola