dimecres, 27 de juny de 2018

DIUMENGE TRETZÈ DURANT L'ANY




EVANGELI

Mc.5, 21-43
Guarició d'una dona amb hemorràgies. La filla de Jaire, retornada a la vida
21 Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
--La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
24 Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
25 Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29 Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:
--Qui m'ha tocat la roba?
31 Els seus deixebles li contestaren:
--¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?
32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33 Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la veritat. 34 Jesús li digué:
--Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
35 Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
--La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?
36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
--No tinguis por; tingues només fe.
37 I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39 Entra a la casa i els diu:
--Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
40 Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l'agafa per la mà i li diu:
Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»
42 A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. 43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.





UNA DONA DE FE GRAN
L'escena és sorprenent. L'evangelista Marc presenta a una dona desconeguda com a model de fe per a les comunitats cristianes. D'ella podran aprendre com cercar a Jesús amb fe, com arribar a un contacte guaridor amb ell i com trobar en ell la força per a començar una vida nova, plena de pau i salut.
A diferència de Jaire, identificat com a “cap de la sinagoga” i home important a Cafarnaum, aqueixa dona no és ningú. Només sabem que pateix una malaltia secreta, típica de dona, i no pot viure de manera sana, com a dona, esposa i mare.
Sofreix i molt, físicament i moralment. Ha perdut tot quant tenia darrera metges i no l'han curada. Tanmateix, no accepta viure per sempre com a malalta. Està tota sola. Ningú li ajuda a apropar-se a Jesús, però ella el trobarà.
No espera passiva que Jesús s'apropi i li imposi les mans. Ella mateixa el cerca. Superarà tots els obstacles. Farà tot quant sap i pot. Jesús capta el seu desig de vida. La confiança en sa força guaridora és completa.
La dona no es resigna amb veure Jesús de lluny. Cerca el contacte directe i personal. Actua amb determinació però assenyada. No vol enutjar ningú. S'acosta per darrera, entre la gent, i toca el mantell. En un gest delicat concreta i expressa totas la seva confiança en Jesús.
Tot ha passat en secret, però Jesús vol que tots coneguin la gran fe d'aquesta dona. Quan ella, atemorida i amb por, confessa el que ha fet, Jesús li diu: “Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau”. Aquesta dona, capaç de cercar i acollir la salvació que Jesús ofereix, és un model de fe per a tots nosaltres.
¿ Qui ajuda a les dones del nostre temps a trobar Jesús ?
¿ Qui s'esforça per comprendre els obstacles que troben dins l'Església actual per a viure llur fe amb Crist “en salut i pau” ?
¿Qui valora la fe i els esforços de les teòlogues que, sense recolzament, treballen per a obrir camins per viure les dones amb més dignitat dins l'Església de Jesús ?

Les dones no troben l'acollida, la valoració i la comprensió que trobaven en Jesús. No les sabem mirar com ell les mirava. Tanmateix, són elles les qui avui amb la seva fe en Jesús i alè evangèlic sostenen la vida de les nostres comunitats cristianes.
José Antonio Pagola


FORA DOMINACIÓ MASCULINA
Vés-te'n en pau.
L'incident que conta Marc és atractiu. Una dona empegueïda i atemorida s'apropa a Jesús, com d'amagat, amb la confiança de quedar curada d'una malaltia que la humilia fa temps. Ha perdut tot quan tenia darrera metges, està tota sola i sense futur, s'acosta a Jesús amb una fe molt gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerafons del relat s'endivina un problema greu. La dona sofreix pèrdues de sang: una malaltia que l'obliga a viure en estat de discrimació i impuresa ritual. Les lleis religioses l'obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és aquest contacte el que la podria curar.
La curació es dóna quan aquella dona, educada en categories religioses que la condemnen a la discriminació, s'allibera de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi bha una força capaç de salvar la dona. Ella “sent que son cos estava curat”; Jesús “sent la força guaridora que ha sortit d'ell”.
Aquest episodi, en aparença insignificant, és un exponent del que es recull de manera constant en les fonts evangèliques: l'actuació salvadora de Jesús, compromès sempre a alliberar la dona de l'exclusió social, de la opressió del barò dins la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu.
Presentar Jesús com un “feminista”, compromès en la lluita per la igualtat de drets home - dona..., seria anacrònic. La seva actuació és més radical. La superioritat del baró i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, entre els seus seguidors no hi ha de see. Jesús conceb el seu moviment com un espai sense dominació masculina.
La relació homes - dones està malalta, també dins l'Església. Les dones no poden sentir “la força salvadora” que surt de Jesús. És un dels nostres pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, costums, estructures i pràctiques que generen discriminació de la dona, i fer de l'Església un espai sense dominació masculina.
José Antonio Pagola



TABÚ
La nina no és morta.
La paraula “mortal” sempre ha designat l'home. Aquesta és la seva condició. L'esser humà és mortal: en qualsevol moment pot morir i, certament, cada instant que passa l'acosta més al seu final. Ho deia de manera gràfica Heidegger: “Des de que neix, l'home és ja bastant vell per a morir”.
Però no solament “pot” morir, sinó que “ha de” morir. Ningú fuig de la mort. Són inútils: nostre afany de viure, nostre desig de no emmalaltir, no envellir, sobreviure... Es pot viure anys sense sentir l'amenaça de la mort, però arriba un dia en el qual la malaltia, el mal funcionament de qualque òrgan o la jubilació ens fan pensar que també nosaltres ens apropem al nostre final.
Els humans sempre cerquem oblidar la mort, mem si desaparèix. Ja ho deia B. Pascal: “Els homes, per a ser felices, no podent trobar remei a la mort... han decidit no pensar-hi”. Les societats progressistes del tercer mileni també són ingènues i han convertit la mort en el gran “tabú”: no parlar-ne, no pronunciar el nom de certes malalties, viure com si fóssim immortals.
Tanmateix, quan llegim el crit de M. de Unamuno, sabem que expressa el que tots sentim en el pregon: “No vull morir-me, no, no vull ni vull voler-ho; vull viure sempre, sempre,sempre, i viure jo, aquest pobre jo, que em som i em sent ara i aquí”. Volem viure, no desaparèixer, no caure en el no res.
L'home del nostre temps repeteix els vells camins per defugir la certesa de la mort. Uns viuen sense esperança, que no desesperació i angoixa. Uns viuen al màxim l'immediat i no miren el futur. Uns viuen sense agafar res seriosament, ni amor ni esperança, no riscar en cap lluita, no fermar-se a res ni a ningú.
Cadascú fa el seu camí però ningú pot evitar certes preguntes: ¿ què m'espera en la mort ? ¿ què serà de mi i tots els meus desitjos ? ¿ m'espera el no res ?, ¿ hi ha quelcom o qualcú que m'espera per acollir mon desig de viure i portar-me a una vida plena ?
El relat que ens mostra a Jesús donant la vida a la nina que tots pensaven morta, està escrit des de la fe en un Déu que, quan ressuscita a Jesús, ens ha revelat que vol la vida de l'esser humà, inclús part damunt de la mort.


RESAR DESPRÉS DE FREU
No tinguis por; basta que tinguis fe.
Molt abans de les investigacions de Freud i del psicoanàlisis, els grans mestres de la vida espiritual havien ja advertit dels paranys en els quals pot caure una persona quan resa a Déu.
Però , sens dubte, els analisis de Freud han creat una sospita més radical: la pregària més senzilla i sincera pot amagar auto-enganys greus i nodrir fantasies infantils i neuròtiques.
En el fons, la qüestió és aquesta: ¿ Amb qui parla realment la persona quan diu parlar amb Déu ? ¿ Què fa quan es dirigeix a algú que no veu i no contesta ? Per molt que parli amb Déu, ¿ no està tancada dins son propi jo ?
Per no pocs, la divulgació d'aqueixa “cultura de sospita” ha suposat l'enfonsament de sa religió. Ja no encerten a resar. Tot els sembla engany i patologia. No poden i no volen resar. No es comuniquen amb Déu. Sa vida es va fent atea.
Per contra altres, això ajuda a purificar a religió d'il·lusions infantils no massa sanes. Descobreixen un rostre nou de Déu. Resen de forma diferent. La fe comença a ser per a ells el millor estímul per viure de manera digna i esperançada.
Primer, no confondre Déu amb una altra cosa. Déu és més enllà dels nostres sentiments i il·lusions. No s'identifica amb representacions, símbols o ritus creats pels homes. Qui resa no ha de caure en el parany de “fabricar-se” un Déu a son gust i mesura per a ús particular. Déu, per altra banda, no és una espècie de “assegurança” fàcil que protegeix de la duresa de la vida. És una equivcació fomentar l' il·lusió d'un Déu que està aquí, sempre a la vora, donant solucions màgiques als problemes. Déu no es poseeix ni maneja com una cosa més de “consum”. A banda, la pregària vertadera no allunya de la realitat, porta a fer front a sa duresa i gosar transformar-la.
Si una persona fuig davant els conflictes, és intolerant i intransigent amb els altres, tancada als seus interessos, en definitiva egoista, la seva pregària és “un joc imaginatiu”. Invocar al Pare és fer-se germà. Resar a Déu Amor és voler estimar de manera responsable.
Marc descriu dues reaccions molt diferents davant la pregària de Jaire que es preocupa per la salut de sa filla. La dels criats que van a la resignació realista: “La teva filla és morta ¿ què en treuràs d'amoinar el mestre ? “. I la de Jesús que, com a la dona malalta desconeguda, invita a la confiança total: “No tinguis por, ten fe”.

José Antonio Pagola












divendres, 22 de juny de 2018

DIUMENGE DOZÈ


Diumenge XII de durant l’any. Cicle B


"L’enemic número u de la fe no és l’error, sinó la por"



No sembla gens versemblant que en el petit i tranquil llac de Galilea es desencadenés un huracà de tal magnitud que posés en seriós perill a uns homes avesats al mar.
Què és el que ens interessa aquí?
Aquí no ens interessa saber si Jesús va fer o no va fer un miracle.
El que aquí ens interessa és la informació que se’ns dóna per comprendre i viure millor la fe en Jesús.
És normal que tinguessin por uns homes abocats a una situació greu, a un perill de mort.
No es veu que Jesús els hagués de renyar, per això. El que allà va passar es comprèn quan hom s’adona que Jesús associï la por a la manca de fe.
El decisiu per Jesús, en aquest relat, és que la manca de fe no consisteix en l’error o en la immoralitat, sinó en deixar-se endur per la por.
L’enemic número u de la fe no és l’error, sinó la por.
Perquè la por paralitza la capacitat de pensar correctament. I més encara, la possibilitat real de dir el que es pensa.
La por ens condemna al silenci estèril. I, a més, ens perverteix. Perquè ens fa injustament forts davant dels dèbils i ens fa dèbils davant del forts, dels poderosos i dels dèspotes.
Quan s’arriba a aquest enviliment ja no és Jesús qui condueix la nostra vida.
En tal situació, la nostra existència és joguina d’interessos inconfessables.
Per què?
Perquè no ens governa la veritat sinó la covardia.
Quina és la nostra opció habitual
la veritat
o bé la covardia?
Quina és?
Josep Llunell








¿Por qué tanto miedo?
La barca en la que van Jesús y sus discípulos se ve atrapada por una de aquellas tormentas imprevistas y furiosas que se levantan en el lago de Galilea al atardecer de algunos días de calor. Marcos describe el episodio para despertar la fe de las comunidades cristianas, que viven momentos difíciles.
El relato no es una historia tranquilizadora para consolarnos a los cristianos de hoy con la promesa de una protección divina que permita a la Iglesia pasear tranquila a través de la historia. Es la llamada decisiva de Jesús para hacer con él la travesía en tiempos difíciles: «¿Por qué sois tan cobardes? ¿Todavía no tenéis fe?».
Marcos prepara la escena desde el principio. Nos dice que era «al caer la tarde». Pronto caerán las tinieblas de la noche sobre el lago. Es Jesús quien toma la iniciativa de aquella extraña travesía: «Vamos a la otra orilla». La expresión no es nada inocente. Les invita a pasar juntos, en la misma barca, hacia otro mundo, más allá de lo conocido: la región pagana de la Decápolis.
De pronto se levanta un fuerte huracán, y las olas rompen contra la frágil embarcación, inundándola. La escena es patética: en la parte delantera, los discípulos luchando impotentes contra la tempestad; a popa, en un lugar algo más elevado, Jesús durmiendo tranquilamente sobre un cabezal.
Aterrorizados, los discípulos despiertan a Jesús. No captan la confianza  de  Jesús   en  el   Padre. Lo  único  que  ven  en  él  es una  increíble  falta de  interés por ellos. Se les ve  llenos de   miedo  y nerviosismo: "Maestro, ¿no te  importa que perezcamos ?"  
Jesús no se justifica. Se pone de pie y pronuncia una especie de exorcismo: el viento cesa de rugir y se hace una gran calma. Jesús aprovecha esa paz y silencio grandes para hacerles dos preguntas que hoy llegan hasta nosotros: «¿Por qué sois tan cobardes? ¿Todavía no tenéis fe?».
¿Qué nos está sucediendo a los cristianos? ¿Por qué son tantos nuestros miedos para afrontar estos tiempos cruciales y tan poca nuestra confianza en Jesús? ¿No es el miedo a hundirnos el que nos está bloqueando? ¿No es la búsqueda ciega de seguridad la que nos impide hacer una lectura más lúcida, responsable y confiada de estos tiempos?
¿Por qué nos resistimos a ver que Dios está conduciendo a la Iglesia hacia un futuro más fiel a Jesús y a su Evangelio? ¿Por qué buscamos seguridad en lo conocido y establecido en el pasado, y no escuchamos la llamada de Jesús a «pasar a la otra orilla» para sembrar humildemente su Buena Noticia en un mundo indiferente a Dios, pero tan necesitado de esperanza?
José  Antonio  Pagola


dimecres, 20 de juny de 2018

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA







EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Lectura del sant evangeli según sant Lluc 1,57-66. 80

Naixement i circumcisió de Joan Baptista
57 Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
59 Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60 Però la seva mare s'hi va oposar dient:
--No! S'ha de dir Joan!
61 Ells li replicaren:
--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63 Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64 A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. 65 Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
Creixença de Joan Baptista
80 L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
Paraula de Déu.




Sant Joan Baptista - Festa



Is 49,1-6 Ac 13,22-26 Lc 1,57-66.80



Què serà d'aquest nen?”

Una de les preguntes més difícils de contestar. Quan caminant pels carrers de la ciutat, et trobes amb uns pares joves que passegen portant el cotxet en el qual hi reposa un infant adormit, beatíficament aliè a tot el que passa en els nostres carrers més estressats, després de mirar-te’l i demanar al Senyor que el beneeixi, et fas immediatament preguntes: què serà aquest infant? Què serà d’aquest infant? Quin món li tocarà viure? Quin món li estem deixant? Tindrà “sort”, aquest concepte potser no massa providencial, però tan nostre...?

Això és el que, en un context ben diferent, es preguntaven els familiars i amics de Zacaries i Elisabet, feliç ella per ser mare a les seves velleses, superant per la bondat de Déu un estigma social d’aquells temps; ell, agraït al Senyor per donar-li un fill que perllongués la seva vocació sacerdotal...

    1. Aquí el nom sí que fa la cosa.
És popular l’escena familiar sobre quin nom li posaran. I és ben carregada de simbolisme la decisió de la mare que, convençuda, diu a tothom que Joan ha de ser el nom del seu fill. Joan vol dir “Déu és misericordiós, és fidel”. I la mare que ha viscut la meravellosa experiència de ser fecunda a la seva edat, no fa altra cosa que “visibilitzar” en el seu fill la bondat que ella ha viscut de part del Senyor. El seu fillet és una prolongació de la seva vida. El Senyor ha estat misericordiós amb ella

I és el començament d’una història que té un projecte en aquests moments insospitat. El seu fill prepararà els camins de Jesús. Amb el temps, la història farà un gir de 180 graus. Per uns paisatges religiosos molt diferents. Joan acabarà el temps de l’Antic Testament, de l’Antiga Aliança, del règim d’una fe i una religiositat que ja no té massa paraula a dir en els temps del Senyor. Potser la mudesa de Zacaries també vol significar que aquella manera de buscar i trobar Déu ja no té missatges nous a comunicar. Així ho experimentarà aquell infant quan sigui gran.

2. Paraula i veu

No hi ha paraula sense veu; ni veu sense paraula. Les dues es necessiten. Però la grandesa d’aquest binomi és La Paraula, El Missatge, L’Anunci. Joan quan sigui gran tindrà una força en la seva Paraula que, s’escoltarà des del desert, arribarà als cors de molta gent que l’anirà a veure i es farà batejar amb aigua. Serà un missatge profètic, amb regust encara de Jeremies, de conversió, de rigor penitencial. La Paraula tindrà un altre so: el missatge parlarà del Regne de Déu que s’acosta, al qual s’ha d’obrir les portes del cor i de la llibertat. I anunciarà un baptisme de l’Esperit. I anirà ressonant per carrers i places, per claustres i Temples, per menjadors i taules de festa. Enmig de la vida, de la malaltia i de la mort. Però benvingut Joan, que amb el teu nom profetitzes que Déu és fidel i misericordiós. Una misericòrdia que és fidel, que mai no es cansa de nosaltres. Aquest Jesús ens portarà un altre rostre de Déu, una altra manera de pregar, d’estimar. Una altra forma de viure. La teva festa, a més de portar-nos el foc, els petards, la coca i el començament de l’estiu, ens ha portat la presència d’Aquell que és la Vida en plenitud. Bon estiu tinguem tots!







REDESCOBRIR LA FESTA
El Senyor li havia fet gran misericòrdia..
La festa de Sant Joan és el pòrtic a les festes que es celebren pels pobles durant el temps d'estiu.
¿ Què és “fer festa” ? ¿què fa diferent un dia de festa d'un dia ordinari? “¿Per què uns dies són majors que els altres si tots els dies la llum ens ve del sol?”, demana el llibre de l'Eclesiàstic.
Es perd la capacitat de “celebrar festes”. Anem cap a una “civilització sense festes”.
Quan “l'activittat nua”, el treball i l'eficàcia marquen el sistema de la societat i de tota la nostra vida, la festa queda buida de contingut profund.
La festa esdevé llavors un dia “no laborable”, dia de vacació. Un temps en el qual, paradoxalment, cal “treballar” i esforçar-se per a assolir una alegria que no està en la nostra vida.
Aleshores, la festa dóna lloc a l'espectacle, al turisme, fugir de viatge o embriagar-se en “cases d'esbarjo”.
La festa és més que un “no fer feina” o una distensió física.. La persona humana és més que un “animal laborable” o una màquina que necessita recuperació.
Cal quelcom més que unes vacacions que ens distreguin i ens facin oblidar les preocupacions dels dies feiners. Qualque cosa que no pot assolir “la indústria del temps lliure” per moltes fórmules que inventi, per a omplir o “passar el temps” i vèncer el tedi.
L'important és “viure en festa” per dintre. Saber celebrar la vida. Obrir-nos al regal del Creador. Desvetllar el millor que hi ha en nosaltres i roman amagat per l'oblit, la superficialitat, l'activitat i el ritme agitat de cada dia.
Viure amb el cor obert a aquest Pare que dóna sentit i valor definitiu al nostre viure de cada dia. Sentir-nos germans dels homes i amics de tota la creació. Deixar parlar al nostre Déu i fruir de la seva presència amorosa dins nostra existència.
Llavors la festa es carrega de significat autèntic, es tenyès d'una alegria que és més que el goig del treball ben fet i eficaç, ens regenera i ens redimeix del fàstic i desgast diaris. Qui no ho descobreix confon la festa en vacació, senzillamment no és capaç de “viure en festa”.


José Antonio Pagola






dimecres, 13 de juny de 2018

DIUMENGE ONZÈ DURANT L'ANY


Campanar  de   Manacor  "TORRE  RUBÍ·


Per una ciutat com Manacor, l’església té molts d’edificis per mantenir”

En motiu de les obres de reparació del campanar, hem contactat amb el rector Andreu Genovart per parlar-ne, i per reflexionar també sobre el manteniment dels edificis i béns patrimonials de l’església






Costaran molts de doblers les obres del campanar?

Resulta que l’obra és de tanta envergadura que el constructor no s’ha atrevit a fer un pressupost, ell coneix bé el temple, sé que no ens estafarà, i quan diu que són males de pressupostar és perquè ho sap bé. El que ja et puc dir és que el muntatge dels bastiments ha durat quinze dies, dos homes, dos picapedrers, només per muntar els batiments, quinze dies… I ara, per restaurar els bocins deteriorats, s’han de fer uns motles per poder fer els trams que substituïguem, perquè siguin ben iguals dels que hi havia abans.
Quin és el problema que hi ha exactament?

Arran que l’Ajuntament fa revisar els edificis que tenen més de 50 anys, es va revisar l’església dels Dolors, i el campanar. Això ho va fer Bartomeu Bennàssar, arquitecte tècnic del bisbat, i el resultat va ser que als passamans de l’escala del campanar, les varetes de ferro, que hi ha dins l’interior, amb l’erosió, han esblandit; i està tan mal consentit que fins i tot han hagut de posar una fusta perquè aguanti. Aquestes obres sempre solen resultar molt costoses.
Com fareu front econòmicament a aquesta obra?

Mirarem si trobam qualque subvenció oficial, un temps era més fàcil que no ara, i també apel·larem a la generositat del poble. Per exemple, dia 30 del mes de juny, a l’eucaristia de les 20.00 hores dels Dolors, farem una col·lecta extraordinària per dedicar íntegrament a aquesta causa, pot ser per pagar el muntatge dels bastiments. Després farem qualque sopar, qualque rifa, per ajudar, perquè si no, són mals d’arreplegar, aquests doblers. Per altra banda m’han fet un suggeriment, que potser m’hauria d’estudiar… Com que ve molta de gent a visitar l’església, i la tenim oberta en el culte, però també en moltes hores que no hi ha culte (de les 8.30 a les 12.45 i de les 17.30 a les 20.00 hores l’església es pot visitar, tant per creients com per no creients); i també com que molts de turistes demanen per pujar al campanar, potser podríem fer pagar una petita quota i així ajudar al manteniment. L’Ajuntament ja ens dóna una subvencioneta per tenir l’església oberta. Però és que ara parlam de l’arrambador, però hi ha moltes de coses, tenim un conveni signat pel manteniment de les campanes, amb una empresa de Palma, el darrer any hem fet una assegurança a tot risc per mor dels llamps, perquè destrempen, les tempestes a vegades fan molt de mal… hi ha moltes coses.


Totes aquestes altres despeses de què parlau, com les finançau?

Hi ha hagut uns anys que no hi ha hagut cap tipus d’ajuda, el que podem dir és que la parròquia dels Dolors com a tal, tots els actes de culte, és deficitària; però ens salven, en part, els lloguers dels locals que tenim. Especialment Ca’n Vallespir. I gràcies a això podem capejar el temporal. Només en el manteniment de la parròquia hem gastat devers 20.000 euros, en les coses de cada dia, una canal que s’ha de canviar, les petites coses…


No rebeu ajudes de les institucions?

Ara ho provarem. La darrera que jo record ha estat per les obres de culminació del campanar, en què l’inauguraren el pinacle, l’any 2000, per aquesta n’hi va haver una. Entre el 2005 i el 2007 n’hi va haver una altra pel Convent.


De qui eren exactament aquestes ajudes, de l’Ajuntament, el Govern?
La primera, jo encara no era aquí, crec que va ser sobretot el Govern Balear, i la del Convent, el Govern va pagar una part de la teulada, l’Ajuntament va aportar, crec, 10.000 euros i el Consell Insular es va fer càrrec de la restauració de la façana.


Com està el tema de l’acabament de les torres i la façana? Està completament aturat?
Podem dir que la iniciativa era bona, es varen fer tots els tràmits legals, tots els projectes tècnics, se començaren les obres, però ens va arribar la crisi econòmica, això ens va fer claudicar i la cosa va quedar morta… I no l’hem ressuscitada, entre d’altres coses, perquè sempre hem tengut bony o forat, és el que et comentava abans… Per posar-te més exemples: a la capella del Roser, del Convent, haguérem de fer tot el paviment nou; hem restaurat cinc terradets, perquè que les rajoles havien bufat per la humitat, una altra que tenim ara molt urgent: l’any passat hi va haver una tempesta que trencà vidres de la claraboia de la façana principal… Precisament avui l’arquitecte tècnic m’ha dit una frase molt certa: Allò més urgent no ens deixa fer el que és necessari.

Creu que a qualque moment es podrà reprendre?

Si t’he de ser sincer: si no hi ha un donatiu molt gros, o una herència, o subvencions, avui per avui és molt mal d’emprendre, ja m’agradaria a jo que qualque dia s’acabàs. Certament, la parròquia dels Dolors, a més de ser un edifici catalogat, és un edifici emblemàtic, i sobretot el campanar.


Quins edificis patrimonials ha de mantenir l’església de Manacor?

Del bisbat directament, depenen les tres parròquies: Dolors, Crist Rei i Sant Pau, llavors, també, el Convent de Sant Vicenç Ferrer, l’església de Sant Josep, i Son Negre.


La de Fartàritx?

És de la congregació de les Monges de la Puresa, les capelles són de les monges.


L’ermita de qui és propietat?

Dels dominics.


I el Convent no és dels Dominics?

Hem de distingir entre l’edifici del Convent i la sala Font i Roig, que és del bisbat; i l’edifici que hi ha mirant el Convent, a la dreta, l’antic convent residencia, que és dels Dominics. Un temps havia estat llogat per les dones maltractades, ara no hi ha ningú. Ja que parlam del convent m’agradaria dir que de dilluns a divendres està obert de les 10.00 a 13.00. I que hi ha en aquests moments una associació que fa passes per restaurar l’orgue del Convent.


Voleu afegir qualque cosa més ?

Només dir que per una ciutat com Manacor són molts d’edificis per mantenir.



* * * * *

LLUERNA 54

EVANGELI Marc 4, 26-34


Paràbola de la llavor que creix tota sola
26 Deia encara:
--Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
Paràbola del gra de mostassa
30 Deia també:
--A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.
Jesús parla en paràboles
33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
Paraula de Déu






Onzè diumenge - Temps Ordinari

Ez 17,22-24 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34

A què compararem el Regne de Déu?
La Paraula avui s’esmerça en donar-nos pinzellades d’aquest paisatge, que Déu ens convida a somniar. El Regne és un estat de coses, on Déu és el primer, qui marca pauta, el referent de tot i tots. I perquè Ell passa al davant, tot secunda la seva inèrcia: les relacions entre les persones, amb tot el creat, amb nosaltres mateixos...es fonamenta en Ell i en Déu troba la plenitud.

Visualitzar aquest somni atrapa la nostra afectivitat, i ens fa desitjar-lo, perquè comprenem que es allà on reposen totes les nostres inquietuds. Reconeixem l’horitzó del nostre anhel quan sentim parlar del Regne.

De les lectures extraiem quatre comparacions, que ens ajudaran a entendre el que passa quan Déu és Senyor:
  • com un esqueix de cedre plantat dalt la muntanya,
  • com un emigrant que anhela viure de nou al seu país,
  • com un pagès que recull el fruit d’allò que va sembrar
  • i, finalment, el Regnat de Déu és com un minúscul gra de mostassa que serà arbust.
Una comparació és un esclat de significats. Per això, tot i que ara descrivim alguns trets comuns entre elles, no exhaurirem tot el que ens poden arribar a suggerir en sentir-les de nou amb les orelles ben obertes.

En primer lloc, el Regne de Déu demana cooperació. Les capacitats de tot allò creat han d’entrar en joc perquè s’assoleixi el fruit. No som la causa de la plenitud, però sí que ens cal aportar el que és a les nostres mans. Déu conduirà tot el que som a la seva feliç realització si, per part nostra, arrisquem, ens oferim del tot i confiem.

En segon lloc, el Regne de Déu implica un desenvolupament progressiu. No és màgia, sinó que respecta els temps, que cada cosa necessita per ser transformada en el seu ser més profund. Per això, ens caldrà ser pacients, sortir de les nostres presses egoistes i entendre que res que a Déu aspiri pot quedar oblidat. Sigui en el meu interior, sigui col·lectivament, tot viu en l’esperança i en l’anhel d’arribar a ser ple ben aviat.

En tercer lloc, el Regne de Déu és sorpresa. Allò que s’esdevé supera els nostres càlculs. El fruit final no és la projecció del nostre somni, tot i que prou entenem la necessària cooperació entre Déu i nosaltres. Les nostres expectatives queden sempre depassades i les paraules “gràcies. Moltes gràcies!” ens venen als llavis davant el resultat de la comunió, que es dóna en el Regne de Déu.

En quart lloc, quan Déu senyoreja, el capgirament esdevé majúscul. En efecte, allà on Déu encara no és tot en tots, patim una jerarquia on els rics, prestigiosos i poderosos són al cap de munt. Darrera d’ells i baixant, segons participin dels seus valors, es situen els menystinguts. En canvi, quan Déu és, els primers passen a ser darrers. Els que quedaven als marges són posats al mig. Els descartats pel sistema anterior són restablerts en la dignitat que se’ls negava.

En cinquè lloc, sense concloure, fins la més minsa criatura gaudeix de la novetat que arriba. Més que els prepotents dominadors que acaparen tresors, els petits són qui anuncien el Regnat de Déu instaurat per fi. Els ocells s’ajocaran a l’ombra dels arbres que creixen i, amb la seva alegria i simplicitat, anuncien Aquell que ja està arribant.
David Guindulain, sj.



AMB HUMILITAT I CONFIANÇA
A Jesús li preocupa que els seus seguidors estiguin un dia desanimats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no assoleixin l'èxit esperat. ¿ Oblidaràn el regne de Déu ? ¿ Mantindran la confiança en el Pare ? El més important és que no oblidin com han de treballar.
Amb exemples, agafats de l'experiència dels camperols de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb gran confiança. Els camins al Regne de Déu no s'obrin de qualsevol manera. Cal fixar-se en com treballa Jesús.
Primer, saber que la seva tasca és sembrar, no recollir. No viure pendents dels resultats. No pensar en l'eficàcia ni en l'èxit. La seva atenció estar en sembrar bé l'Evangeli. Els col·laboradors de Jesús són sembradors.
Passats segles d'expansió religiosa i poder social, els cristians hem de recobrar dins l'Església el gest humill del sembrador. Oblidar la lògica del recol·lector, que surt a recollir fruits, i entrar en la lògica pacient del qui sembra per un futur millor.
Sembrar sempre és cosa humil. Més si es sembra el Projecte de Déu en l'esser humà. La força de l'Evangeli mai és una cosa espectacular i clamorosa. Segons Jesús, és sembrar una cosa petita i insignificant com “un gra de mostassa” que germina en secret dins el cor de les persones.
L'Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús fa veure amb les petites paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta una dintre una força salvadora i transformadora que no depèn del sembrador. Quan la Bona Nova d'aquest Déu penetra dins una persona o dins un grup humà, allà comença a créixer qualque cosa que ens desborda.
Dins l'Església no sabem com fe en aqueixa situació nova i inèdita, enmig d'una societat més indiferent i nihilista cada cop més. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. Necessitem camins nous d'humilitat i confiança de Jesús.

Prest o tard, els cristians necessitarem tornar a l'essencial  Descobrirem que només la força de Jesús pot regenerar la fe dins la societat descristianitzada de nostre temps. Llavors aprendrem a sembrar amb l'humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, no transmesa per nostres esforços pastorals, sinó engendrada per ell.











SEMBRAR
Passa com quan un home que tira llavor a la terra.
En l'home del nostre temps es donen canvis profunds. Passem d'una “societat de creences” en la qual els individus actuaven moguts per qualque fe que dóna sentit, criteris i normes de vida, a una “societat d'opinions” en la qual cadascú diu la seva sobre la vida, i no necessita fonamentar-ho en cap tradició ni sistema religiós.
Les religions han perdut l'autoritat que tenien. Els valors que orientaven els comportaments de les persones es qüestionen. Les “antigues raons de viure” se deixen. Vivim una situació inèdita: els punts de referència d'abans no serveixen gaire i els nous no estan definits.
Mesurar les conseqüències de tot plegat és difícil. Oblidades les tradicions religioses i perduts els marcs de referència, cadascú ha de cercar per la seva banda raons per a viure i donar sentit al curt pas per aquest món. La pregunta és inevitable: ¿ en què es creu quan s'ha deixat de creure? ¿on orienta la vida qui ha deixat les “raons de viure”?
Resultat poc satisfaent. Hi ha persones que orienten sa vida de manera noble i digna. Tanmateix, molts tomben en la indiferència, l'escepticisme i la mediocritat. La crisi actual porta poc a poc cap al dessinterés, l'oblit i l'abandó d'una fe que tenia significat. Les grans qüestions no interessen, i els nobles ideals, manco. Ja n'hi ha amb el benestar.
Jesús parla d'una sembra misteriosa de la Paraula de Déu en el cor humà. Pot semblar que hi hagi persones en l'interior de les quals ningú hi pot sembrar avui cap llavor: les persones no escolten predicacors; les noves generacions no creuen en tradicions. Tanmateix, Déu segueix sembrant dins les persones inquietud, esperança i desitjos de vida més digna. Ho fa des dels testimonis que viuen llur fe en Déu de manera atractiva i envejable.




EL GRATUÏT
La llavor germina i creix.
Avui s'ens convida a viure en activitat, programació i rendiment. Poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. En valorar una persona se la mesura per la capacitat de producció.
En la societat moderna, la convicció pràctica és que dóna sentit i contingut ple a la vida, obtenir el màxim rendiment per l'esforç i l'activitat.
Aquesta paràbola, recollida només per l'evangelista Marc, en la qual Jesús compara el “Regne de Déu” amb una llavor que creix tota sola, ens fa nosa.
La feina de sembrar que fa el pagès és important sens dubte, però a la llavor hi ha cosa que no ha posat l'esser humà, una força vital que no depèn del seu esforç.
La paràbola ens recorda que la vida és més que treball i activitat. En el més pregon, l'existència està impregnada per la gràcia. Sant Pau diu això que sempre ens sorprèn: “Que tens que no ho hagis rebut? I si ho has rebut, ¿per què te n'ufanes com si no ho haguessis rebut?” .
Experimentar la vida com a regal i do és el que ens pot fer viure com a homes i dones d'avui de manera nova, més atents al que rebem gratuïtament que al que assolim amb nostre treball.
La nostra “desgràcia” és, tal volta, viure només del nostre esforç, i no deixar-nos agraciar i beneir per Déu, i no fruir del que s'ens dóna constantment. Passar per la vida sense deixar-nos sorprendre per la novetat de cada dia, sense deixar-nos estimar ni ajudar, sense deixar créixer dins nosaltres la bondat i la generositat.
Hem d'aprendre a viure de manera oberta i acollidora, en actitud contemplativa i agraïda. Hi ha problemes que no es resolen amb esforç, sinó que es “dissolen” quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Deia G.Bernanos, “tot és gràcia”, perquè tot, absolutament tot, està afirmat i penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, perdó i acollida per a totes les criatures.
José Antonio Pagol



NO TOT ÉS FER FEINA
I ell no sap com.
Aquesta petita paràbola del Regne de Déu comparat amb el creixement de la llavor sense intervenció del sembrador xoca amb la nostra cultura del rendiment, productivitat i eficàcia.
Aquesta paràbola, molt oblidada avui, resalta el contrast entre la pacient espera del sembrador i el creixement irresistible de la llavor. Mentre el sembrador dorm, la llavor germina i creix “tota sola”, sense la intervenció del pagès i “sense que ell sàpiga com”.
Avesats a valorar quasi exclusivament l'eficàcia del treball i el rendiment de les persones, hem oblidat que l'evangeli parla de fecunditat, no d'eficàcia, ja que Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà no és el treball, sinó l'acollida de la gràcia que rebem de Déu.
La societat actual ens empeny amb força al treball, a l'activitat i al rendiment i no ens adonem que la vida s'empobreix quan tot es redueix a actuar de manera eficient i assolir el màxim rendiment de la nostra activitat.
De fet, la “lògica de l'eficàcia” porta l'home d'avui a una existència tensa i opressora, a una deterioració creixent de les relacions amb el món i les persones, a un buidament interior i a aqueix “síndrome d'immanència” on Déu desapareix poc a poc de l'horitzó de la persona.
La vida no és només treball eficaç i productivitat, sinó do de Déu que cal acollir i fruir amb cor agraït. Endemés d'útil i rentable, l'home, per a ser humà, necessita aprendre a estar en la vida, no sols des d'una actitud productiva, sinó des d'una actitud contemplativa. La vida es transforma i assoleix una dimensió nova i més profunda quan la persona encerta a viure l'experiència de l'amor gratuït, creatiu i dinamitzador de Déu.
L'home d'avui necessita educar-se per a la contemplació; aprendre a viure més atent a tot el que hi ha de regal en l'existència; desvetllar en son interior l'agraïment i la lloança; alliberar-se de la feixuga “lògica de l'eficàcia” i obrir en la vida espais per al gratuït.
Aprendre a ser agraïts amb les persones que elegren nostra vida i no passar de llarg per tants paisatges fets per a ser contemplats. Assaboreix la vida com a gràcia qui es deixa estimar, qui es deixa sorprendre per això bo de cada dia, qui es deixa agraciar, beneir i perdonar per Déu.

José Antonio Pagola