dimecres, 31 de gener de 2018

DIUMENGE QUINT DURANT L'ANY...















Cinquè diumenge - Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials... Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.


Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.


1.-
Temps de trobada

Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes...
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.

2.- Temps d’alliberament.

En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.

3.- Temps de pregar.

En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de
pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

4.- Temps d’acceptar.

Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.


Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.

Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.
Josep Miquel Esteban, sj.










Evangeli Mc 1,29-39
Jesús va curar molts malalts de diverses malalties
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.
Paraula de Déu


A LA PORTA DE CASA
A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.
Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.
Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.
“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.
Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.
Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.
Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.
José Antonio Pagola









RETIRAR-SE A PREGAR
I allà començà a pregar
Enmig d'intensa activitat de profeta itinerant, Jesús tingué sempre cura de comunicació amb Déu en el silenci i la soledat. Els evangelis han conservat el record d'aquest costum que produí profunda impressió: Jesús acostumava retirar-se de nit a pregar.
L'episodi que conta Marc ens ajuda a conéixer el que significava la pregària per a Jesús. El dia abans havia sigut una jornada dura. Jesús “havia curat molts malalts”. L'èxit havia estat molt gros. Cafarnaüm estava commogut: “Tota la població s'amuntegava” envoltant Jesús. Tothom parlava d'ell.
Aqueixa mateixa nit, “de bon matí”, entre les tres i les sis de la matinada, Jesús es lleva i, sense dir res els deixebles, es retira a camp obert. “Allà es posà a pregar”. Necessita estar tot sol amb el seu Pare. No vol deixar-se enterbolir per l'èxit. Només cerca la voluntat del Pare: conéixer bé el camí a recórrer.
Sorpresos per la seva absència, Simó i companys, corren a cercar-lo. No dubten en interrompre el seu diàleg amb Déu. Només el volen retenir: “Tothom vos cerca”. Però Jesús no es deixa programar des de fora. Només pensa en el projecte del seu Pare. Res ni ningú l'apartarà del seu camí.
Cap interés a quedar-se a fruir de l'èxit a Cafarnaüm. No afluixarà davant l'entusiasme popular. Hi ha llogarets que encara no han escoltat la Bona Nova de Déu: “Anem... a predicar també allà”
Un tret positiu del cristianisme del nostre temps és desvetllar la necessitat de cuidar més la comunicació amb Déu, el silenci i la meditació. Els cristians més lúcids i responsables volen dur l'Església d'avui a viure de manera més contemplativa.
És urgent. Els cristians, en general, ja no sabem estar a soles amb el Pare. Els teòlegs, predicadors i catequistes parlem molt de Déu, però parlem poc amb Ell. El costum de Jesús s'ha oblidat fa temps. En les parròquies es fan moltes reunions de treball, però no sabem retirar-nos per a descansar en la presència de Déu i omplir-nos de la seva pau.
Cada cop som menys per a fer més coses. El risc és caure en l'activisme, el desgast i el buit interior. Tanmateix, el nostre problema no és tenir molts problemes, sinó tenir la força espiritual necessària per assolir-los o afrontar-los.
José Antonio Pagola










VIRTUTS.
La Fe
un pas ençà.

L'Esperança
un pas enllà.

La Caritat
un pas ençà i enllà.

Josep M. Ballarín - 30.01.16







Profunditats
Hi ha formes de pregar que es basen en això: “Jo parlo, Tu escoltes”. Descarreguem a Déu tot allò que portem dins, que ens satura, o ens il·lusiona, o ens inquieta…


N’hi ha d’altres, en canvi, que segueixen el “Jo escolto, Tu parles”. Es tracta d’una pregària més profunda, més subtil, que requereix entrenar-se pacientment en descobrir el llenguatge de Déu en el cos, en l’esperit, en els esdeveniments.

Si baixem a zones més pregones trobarem el “Jo escolto, Tu escoltes”. És una comunió interior amb Déu en la qual cap dels dos necessita res més que estar amb l’altre per regenerar-se.


I encara hi ha un últim nivell espiritual, en què “Ningú fa res, l’un esdevé l’Altre, i només s’assaboreix el silenci”. Aquesta plenitud, que ja no necessita paraula ni expressió, és un cim que alguns cops ens pot sorprendre, i que serà un autèntic regal.


A vegades serà més adequada la primera pregària, altres vegades la tercera… depèn del dia, de les circumstàncies, de la pròpia sintonia. No n’hi ha de bones i dolentes, tota profunditat és bella.

Submergim-nos aquesta setmana en alguna d’elles. Provem de tirar el cable al mar, i baixar, i experimentar. Ell ens hi espera.












dimecres, 24 de gener de 2018

DIUMENGE QUART DURANT L'ANY




>



Quart diumenge - Temps Ordinari

Dt 18,15-20
1 Co 7,32-35
Mc 1,21-28

Autoritat
El tema de l'autoritat, i de la seva possible crisi, tant dels pares, com dels mestres, dels polítics o dels que exerceixen qualsevol tipus de càrrec en la societat, és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, en publicacions i en diversitat de cercles de la nostra societat.

Per això és oportú, després d'escoltar l'evangeli d'avui, preguntar a què es devia, que, de Jesús, es pogués dir que la seva manera d'ensenyar era amb autoritat. El mateix evangeli apunta que la seva manera d'ensenyar no era com la dels mestres de la Llei. Potser fixant-nos com ho feien ells, per contrast podem albirar el secret de la manera d'ensenyar autoritat de Jesús.
L'ensenyament dels mestres de la llei

Els mestres de la Llei ensenyaven, com els acusarà en altres passatges el mateix Jesús, amb hipocresia, perquè no complien el que ensenyaven, imposaven fortes càrregues a la gent senzilla de les que ells es dispensaven, perquè exigien detalls i oblidaven el principal, perquè ensenyaven amb orgull i supèrbia, des de la superioritat; perquè el que buscaven era ser molt ben considerats pels altres. I aquests, per la seva banda, se sentien humiliats. Sovint els mestres de la Llei formulaven normes que venien dictades pel seu propi interès i conveniència. Podríem dir que era un ensenyament «autoritari».

L'autoritat de Jesús

Evidentment, la forma d'ensenyar i l'autoritat de Jesús no era la mateixa. Era tot el contrari. Jesús ensenyava des de la senzillesa, sense imposicions (només s'imposava als dimonis, al mal que afligia les persones), ensenyava tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seva sana autoestima, el que els ajudava a créixer. Jesús ensenyava, no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l'amor als oients. Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina. Feia èmfasi en el que era important ("El dissabte era per a la persona i no la persona per al dissabte"). La misericòrdia estava molt per sobre de la rígida exigència. No buscava la seva lloança, sinó que feia callar els que volien manifestar la seva condició de Fill de Déu o Messies o el volien proclamar rei.
I, el que ensenyava, com dirà en altres passatges, era el que li donava entendre el seu Pare en les llargues estones de pregària, com hem sentit a la primera lectura, parlant del que ha de dir el profeta: "Ell els dirà tot el que jo l ordenaré ".


La meva autoritat

Així doncs, tinguem la situació que tinguem, examinem la nostra manera d'exercir l'autoritat. Adquirir autoritat no és aconseguir més poder. L'autoritat no és poder, sinó servei. I per tenir autèntica autoritat, no cal tenir cap càrrec rellevant. Tots tenim la nostra autoritat, la nostra influència en els altres. I, per tant, la nostra autoritat s'ha de basar en la coherència personal. Exercir l'autoritat és valorar, estimar la persona a la que et dirigeixes. I, sobretot, per a exercir l'autoritat cal posar-se abans davant Déu i el seu evangeli, pregar, escoltar, estar atent a la necessitat dels altres i fer el que creguis bo per a ells.

Com més visquem la comunió amb els altres, més autoritat tindrem, perquè ens portarà a un millor coneixement, a dir i a fer el millor per al seu bé. L'Eucaristia és font de comunió. Visquem-la!
Francesc Xicoy, sj.









Evangeli Mc 1,21-28
Jesús ensenyava amb autoritat
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.
Paraula de Déu




GUARIDOR
Segons Marc, la primera actuació pública de Jesús fou la curació d'un home posseït per un esperit maligne a la sinagoga de Cafarnaüm. És una escena esglaiadora, contada perquè, des del començament, els lectors descobreixin la força guaridora i alliberadora de Jesús.
És dissabte i el poble està reunit a la sinagoga per a escoltar el comentari de la Llei explicat pels escribes. Per primer cop Jesús proclamarà la Bona Nova de Déu precisament en el lloc on s'ensenyen oficialment al poble les tradicions religioses d'Israel.
Tothom roman sorprès quan l'escolta. Tenen la impressió de que fins ara han escoltat noves velles, dites sense autoritat. Jesús és diferent. No repeteix el que ha sentit a altres. Parla amb autoritat. Anuncia amb llibertat i sense pors a un Déu Bo.
De sobte, un home se posa a cridar: “¿ Has vingut a destruir-nos ?”. Quan ha sentit el missatge de Jesús s'ha sentit amenaçat. El seu món religiós s'enfonsa. S'ens diu que està posseït per un “esperit immund”, hostil a Déu. ¿ Quines forces extranyes l'impideixen escoltar a Jesús ? ¿ Quines experiències nocives i perverses li bloquegen el camí cap al Déu Bo que Jesús anuncia ?
Jesús no perd coratge. Veu el pobre home oprimit pel mal, i crida: “¡Calla i surt d'aquest home!”. Mana que callin aqueixes veus malignes que no deixen trobar-se amb Déu i amb un mateix. Que recuperi el silenci que sana el més profund de l'esser humà.
El narrador descriu la curació de manera dramàtica. En un últim esforç per destruir-lo, l'esperit “el retorce violentament i, en un esgarrip fort, surt d'ell”. Jesús ha alliberat l'home de la violència interior. Ha acabat amb les tenebres i la por a Déu. En endavant podrà escoltar la Bona Nova de Jesús.
Moltes persones viuen dins el seu interior imatges falses de Déu que els fan viure sense dignitat ni veritat. El senten, no com a presència amistosa que convida a viure de manera creativa, sinó com una ombra amenaçant que controla l'existència. Jesús sempre comença curant i alliberant d'un Déu opressor.
Les seves paraules donen confiança i fan desaparéixer les pors. Les seves paràboles atreuen cap a l'amor a Déu, no a l'acatament cec a la llei. La seva presència fa créixer la llibertat, no les servituds, promou l'amor a la vida, no al ressentiment. Jesús cura perquè ensenya a viure de la bondat, el perdó i l'amor, que no exclouen ningú. Guareix perquè allibera del poder de les coses, de l'auto-engany i de l'egolatria.
José Antonio Pagola




UN ENSENYAMENT NOU
L'episodi és sorprenent i esglaiador. Tot s'esdevé a la “sinagoga”, en el lloc on oficialment s'ensenya la Llei, talment com l'interpreten els mestres autoritzats. S'esdevé en “dissabte”, el dia en el qual els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. És dins aquest marc on Jesús comença per primera vegada a “ensenyar”.
Res es diu del contingut de les seves paraules. No és el que aquí interessa, sino l'impacte que dóna la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell qualque cosa especial que no troben en els mestres religiosos: Jesús “no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat”.
Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de la funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es fonamenta en la tradició. Té una altra font. Està ple de l'Esperit vivificador de Déu.
Ho comproven de seguida. De manera inesperada, un possés interromp a crits l'ensenyament: No ho pot suportar. Està esporuguit: “¿ Has vingut per acabar amb nosaltres ?”. Aquell home es trobava bé escoltant els escribes. ¿ Per què se sent ara amenaçat ?
Jesús no viene a destruir a nadie. Precisamente su «autoridad» está en dar vida a las personas. Su enseñanza humaniza y libera de esclavitudes. Jesús no ve a destruir ningú. La seva autoritat està en donar vida a les persones. El seu ensenyar humanitza i allibera d'esclavatges. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. Els sondejos mostren que la paraula de l'Església està perdent autoritat i credibilitat. No basta parlar de manera autoritària per a anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre correctament la tradició per a obrir els cors a l'alegria de la fe. Necessitem urgentment un “ensenyar nou”.
No som “escribes”, sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el seu missatge, no les nostres tradicions. Hem d'ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Hem d'anunciar el seu Esperit, no les nostres teologies.
José Antonio Pagola




* * * * * * * * 


ADORACIÓ NOCTURNA




Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx


Dijous, 1 de febrer de 2018
Hora 20:30 h




* * * * * * * 

dimecres, 17 de gener de 2018

SETMANA SEGONA DURANT L'ANY



LES   COMPLETES:   

16 - gener -  2018

/











* * * * * * * *



DIUMENGE   TERCER   DEL   TEMPS    ORDINARI






Evangeli Mc 1,14-20
Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.
Paraula del Senyor





UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE



No sabem amb certesa com reaccionaren els deixebles del Baptista quan Herodes Antipes l'empresonà a la fortalesa de Maqueront. Coneixem si la reacció de Jesús. No romangué al desert. Tampoc es refugià entre els familiars de Natzaret. Començà a recórrer els llogarets de Galilea predicant un missatge original i sorprenent.
L'evangelista Marc ho resumeix dient que “és presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu”. Jesús no repeteix la predicació del Baptista ni parla del seu baptisme en el Jordà. Anuncia a Déu com quelcom nou i bo. Aquest és el seu missatge.
”Ha arribat l'hora”.
El temps d'espera que viu Israel s'ha acabat. Ha acabat també el temps del Baptista. Amb Jesús comença una era nova. Déu no vol deixar-nos tots sols davant els nostres desafiaments, sofriments i problemes. Vol construir amb nosaltres un món més humà.
”El Regne de Déu és a prop”
Amb una audàcia desconeguda, Jesús sorprén a tothom anunciant una cosa que cap profeta havia gosat declarar: “Ja és aquí Déu, amb la força creadora de sa justícia, regnant entre nosaltres”. Jesús experimenta Déu com una Presència bona i amistosa que cerca obrir-se camí entre nosaltres per a humanitzar la nostra vida.
Per això tota la vida de Jesús és una crida a l'esperança. Hi ha alternativa. No és veritat que la història hagi de descórrer per camins d'injustícia que marquen els poderosos de la terra. És possible un món més just i fratern. Podem modificar la trajectòria de la història.
“Convertiu-vos”
Ja no és possible viure com si res hagués estat. Déu demana als seus fills col·laborar. Per això Jesús crida: “Canvia la manera de pensar i actuar”. Som les persones les que primer hem de canviar. Déu no imposa res a la força, però està sempre cridant les nostres consciències vers una vida més humana.
”Creieu en la Bona Nova”
Agafeu-lo en sèrio. Desperteu de la indiferència. Mobilitzeu les vostres energies. Creieu que és possible humanitzar el món. Creieu en la força alliberadora de l'Evangeli. Creieu que és possible la transformació. Introduïu en el món confiança.
¿ Què n'hem fet d'aquest missatge apassionant de Jesús ? ¿ Com ho hem pogut oblidar ? ¿ Amb què l'hem substituït ? ¿ En què passem el temps si el primer és “cercar el regne de Déu i sa justícia” ? ¿ Com podem viure tanquils mirant que el projecte creador de Déu d'una terra plena de pau i justícia és aniquilat pels homes ?
















A DARRERA JESÚS
Veniu darrera mi.
Quan el Baptista fou detingut, Jesús se n'anà a Galilea i començà a “proclamar la Bona Nova de Déu”. Segons Marc, no ensenya una doctrina perquè els deixebles aprenguin i difonguin correctament. Jesús anuncia un esdeveniment que està passant. Ell ho està vivint i vol compartir la seva experiència amb tots.
Marc resumeix així el missatge: “Ha arribat l'hora”: ja no hi ha que mirar m enrera: “El regne de Déu és a prop”: ja que vol construir un món més humà. “Convertiu-vos”: no podeu seguir com si no passés res; canvieu la vostra manera de pensar i actuar. “Creieu aquesta Bona Nova”. Aquest projecte de Déu és la millor notícia que podeu escoltar.
Després d'aquest solemne resumen, la primera actuació de Jesús és cercar col·laboradors per a tirar endavant el seu projecte. Jesús va “passant vora el llac de Galilea”. Ha començat el seu camí. És un profeta itinerant que cerca seguidors per a fer amb ells un recorregut apassionant: viure obrint camins al regne de Déu. No és un “rabí” assegut a càtedra, que cerca alumnes per a formar una escola religiosa. Ser cristià no és aprendre doctrines, sinó seguir Jesús en el seu projecte de vida.
Jesús pren sempre la iniciativa. S'acosta, fixa la mirada en aquells quatre pescadors i els crida a donar una nova orientació a les seves vides. Sense la seva intervenció mai neix un vertader cristià. Els creients hem de viure amb més fe la presència viva de Crist i la seva mirada damunt cada un de nosaltres. Si no és ell, ¿ qui pot donar nova orientació a les nostres vides ?
El decisiu però és escoltar des de dintre la seva cridada: “Veniu darrera mi”. No és tasca d'un dia. Escoltar aquesta cridada significa desvetllar la confiança en Jesús, revifar la nostra adhesió personal a ell, tenir fe en el seu projecte, identificar-nos amb el seu programa, reproduir en nosaltres les seves actituds... i, d'aquesta manera, guanyar més persones per al seu projecte.
Aquest podria ser avui un lema bo per a una comunitat cristiana: anar darrera Jesús. Posar-lo davant tot i tots. Recordar-lo cada diumenge com a líder que va al davant nostre. Generar una nova dinàmica. Centrar-ho tot en seguir més de prop Jesucrist. Les nostres comunitats cristianes es transformarien. L'Església seria diferent.
José Antonio Pagola






TOT LO ALTRE ÉS RELATIU
El regne de Déu és a prop.
Moltes i importants obres s'han escrit per a definir amb precisió on està “l'essència del cristianisme”. Tanmateix, per a conéixer el centre de la fe cristiana, no cal anar a cap teoria teològica. Cal captar quin fou per a Jesús el seu objectiu, el centre de sa vida, l'absolut, la causa a la qual es dedicà amb cos i ànima.
L'evangeli de Marc ho resumeix de manera encertada amb aquestes paraules: “El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu aquesta Bona Nova”. L'objectiu de Jesús fou introduir en el món el que ell deia “el regne de Déu”: una societat estructurada de manera justa i digna per a tots, tal com la vol Déu.
Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A n'això es dedicà Jesús amb vertadera passió. Per això fou perseguit, torturat i executat: “El regne de Déu” fou el seu absolut.
La conclusió és evident: la força, el motor, l'objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és “el regne de Déu”, no altra cosa. El criteri per a mesurar la identitat dels cristians, la veritat d'una espiritualitat o el valor del que fa l'Església és sempre “el regne de Déu”.
La única manera de mirar la vida com la mirava Jesús. La única manera de sentir les coses com les sentia ell, l'únic modo d'actuar com ell actuava, és orientar la vida per construir un món més humà. Tanmateix, molts cristians no han sentit parlar així del “regne de Déu”. I molts teòlegs ho han descpbert a poc a poc durant la vida.
Una heretgia molt greu que ha entrat en el cristianisme és fer de l'Església un absolut. Pensar que l'Església és el centre, la realitat davant la qual lo altre està subordinat; fer de l'Església el “substitutiu” del regne de Déu; treballar per l'Església i preocupar-nos dels seus problemes, oblidant el sofriment que hi ha en el món i la lluita per una organització més justa de la vida.
No és bo de fer mantenir un cristianisme orientat segons el regne de Déu, però quan es fa feina en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i, sobre tot, més evangèlica i cristiana.



Tercer diumenge - Temps Ordinari

Jo 3,1-5.10
1 Co 7,29-31
Mc 1,14-20

Ens trobem a l’inici de l’Evangeli de Marc, que majoritàriament anirem seguint aquest cicle anual de lectures, el cicle B, en el que ens trobem.

Un cop batejat Jesús, i després dels 40 dies al desert, Jesús inicia la seva vida pública. I la fa amb tres grans pilars de la seva missió: la crida a la conversió, la crida a l’esperança que mobiliza, i la crida a persones concretes a seguir-lo i a compartir la seva missió.

Nosaltres també estem cridats a conrear, en la nostra vida, aquestes tres dimensions: la conversió, l’esperança, la missió. Anem a veure una mica més detalladament què vol dir cadascuna d’elles.
  1. La crida de Jesús a la conversió. Joan Baptista era el precursor, aquell que preparava els camins del Senyor. L’evangeli d’avui comença dient que Joan va ser empresonat, i immediatament apareix Jesús, fent també una crida valenta a la conversió. Sembla, d’alguna manera, com si la Bona Nova de Jesús, la seva crida a canviar el nostre cor, hagués de sortir d’una manera o una altra: si no és ja possible a través de Joan Baptista, ara haurà de ser directament amb Jesús mateix. Puc percebre l’apassionament que Jesús posaria en la seva crida: ‘si han empresonat Joan, ara és el meu torn, ara és el moment de fer allò que havia vingut a fer’…

    I, com dèiem, aquesta primera crida és a la conversió, a la renovació del cor. Podríem dir, més precisament, que és una crida a canviar el ‘nord’ que orienta el nostre cor: les nostres valoracions, la nostra sensibilitat, les nostres preferències, les nostres decisions, les nostres opcions… És una crida a convertir-nos en el sentit profund de ‘canvi d’orientació’, de canvi de nord de la brúixola de la nostra vida…

    Em puc preguntar quin és el rumb de la meva vida, ara, i quina és la nova orientació, el nou ‘nord’ que Jesús em proposa quan crida: “convertiu-vos, converteix-te”...
  1. La segona crida és a l’esperança: “ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop”. A vegades ens pot costar adonar-nos d'això: “el Regne de Déu és a prop”. Ens sembla que hi ha tantes coses, tantes realitats, tantes actituds en el nostre món tan allunyades del Regne de Déu… I malgrat això, malgrat els temps de Jesús no eren pas millors que els nostres, ell diu: “el Regne de Déu és a prop”.

    És evident que és a prop perquè ell, com a Fill de Déu, ja estava entre nosaltres, ja havia vingut a sembrar moltes llavors del Regne. Però avui, ell mateix, com a Senyor Ressuscitat, segueix present entre nosaltres, i l’Esperit habita el nostre món i és hoste en els nostres cors. És cert que el mal, el pecat, el dolor, la injusticia, tenen una paraula que ens preocupa, ens fa patir, que ens vol robar l’esperança. Però Jesús ens recorda un i altre cop: “el Regne de Déu és a prop”, com dient: ‘no ho veieu? No veieu també tants signes d’amor, de generositat, d’esforços amagats esmerçats pels altres, pels més petits, per construir un món millor?’

    Potser avui Jesús ens ve a dir quelcom així: ‘quan la nit es faci fosca, quan el mal i el dolor amenacin la teva esperança, recorda: el Regne de Déu és a prop, és ja present, en forma de petites llavors de Regne, de presència, de llum… no la veus? Aprèn a mirar bé…’ I potser això ens ajudarà a recuperar l’esperança, una esperança que ens convida a perseverar, a no llençar la tovallola quan no veiem fruits, a ser generosos en el nostre donar-nos, en el nostre compromís…

    3. I finalment, la tercera crida és el que normalment entenem per ‘la crida’ de Jesús: la crida a seguir-lo, i a col·laborar en la seva missió. Jesús crida quan i com vol, a vegades sobtadament, com suggereixen els relats d’avui. Ell pot fer meravelles inesperades.

    Però ‘en les condicions normals’, si tenim el cor re-orientat, i si conreem motius renovats per l’esperança que no defalleix, estarem a punt per escoltar millor aquesta crida a compartir amb Ell la seva missió. Perquè la missió de Jesús no es pot servir si no tenim el cor orientat cap a Ell i les seves preferències, si no tenim l'esperança posada en Ell i la seva força… Només així sabrem que el que fem, les nostres 'missions’, no són ja nostres, sinó seves. Perquè Jesús no ens crida a organitzar-nos les nostres pròpies missions, sinó a ser servidors de la seva missió, la missió del Crist.

    Em puc preguntar avui si el Senyor no m'estarà cridant a fer com els deixebles: deixar immediatament els filats de les meves 'missionetes particulars’, per començar a ser 'servidors de la missió del Crist’, del seu Regne. Que això és molt més gran, molt més profund, molt més agosarat… i demana més coratge i alhora més humilitat.

    Que el Senyor, doncs, ens ajudi a convertir el nostre cor orientant-lo cap a Ell, a trobar en Ell motius d’esperança, i a disposar-nos a ser servidors de la missió del Crist, no la nostra, sinó la seva… Que així sigui.
Llorenç Puig, sj.