DIUMENGE CATORZÈ XIV

FULL DO0MINICAL 10.07.22 

PORTADORS DEL EVANGELI Aneu: jo us envio ... Lluc recull en son evangeli un discurs de Jesús, dirigit no a los Dotze sinó a un grup nombròs de deixebles als quals envia perquè que col·laborin amb ell en el projecte del regne de Déu. Les paraules de Jesús constitueixen com una carta fundacional on els seguidors han d'alimentar llur tasca evangelitzadora. Subratllem algunes línies mestres. «Poseu-vos en camí» Ho oblidem un pic i un altre...:, l'Església està marcada per l'enviament de Jesús. És perillós concebre-la com una institució fundada per cuidar i desenvolupar la pròpia religió. Respon més bé al desig de Jesús la imatge d'un moviment profètic que camina per la història segons la lògica de l'enviament: sortint de si mateixa, pensant en els altres, servint al món la Bona Nova de Déu. «L'Església no hi és per a ella mateixa, sinó per a la humanitat» (Benet XVI). «Quan entreu en un poble… cureu els malalts i digueu: és a prop vostre el Regne de Déu»	14º setmana del temps ordinari (C) EVANGELi reposarà damunt d'ell;la vostra pau... Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,1-12. 17-20 Aquesta és la bona nova: Déu és a prop nostre animant-nos a fer més humana la vida. ...no basta afirmar una veritat perquè sigui atractiva i desitjable. Cal revisar la nostra actuació: ¿ què és el que pot portar les persones cap a l'Evangeli?, ¿ com poden captar Déu com una cosa nova i bona? ...ens falta amor al món actual i no sabem arribar al cor de l´home i la dona d´avui. No basta predicar sermons des de l'altar. Hem d'aprendre a escoltar més, acollir, guarir la vida dels qui pateixen… només així trobarem paraules humils i bones que acostin a aquest Jesús la tendresa del qual ens posa en contacte amb Déu, el Pare Bo de tots. «Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa» La Bona Nova de Jesús es comunica amb respecte total, des d'una actitud amistosa i fraterna, contagiant pau. És un error pretendre imposar-la des de la superioritat, l'amenaça o el ressentiment. És antievangèlic tractar sense amor les persones només perquè no accepten el nostre missatge. Però com ho acceptaran si no se senten compresos pels qui ens presentem en nom de Jesús?
FORA POR A LA NOVETAT El Papa Francesc crida l'Església a sortir d'ella mateixa oblidar pors i interessos propis, i posar-se en contacte amb la vida real de la gent i fer present l'Evangeli allà on els homes i les dones d'avui pateixen i gaudeixen, lluiten i treballen . Amb el llenguatge inconfusible i les paraules vives i concretes, ens obre els ulls i adverteix del risc d'una Església que s'asfixia en una actitud autodefensiva: “quan l'Església es tanca, s'emmalalteix”; “prefereixo mil vegades una Església accidentada a una que estigui malalta per tancar-se en si mateixa”. La consigna de Francesc és clara: “L'Església ha de sortir de si mateixa a la perifèria, donar testimoni de l'Evangeli i trobar-se amb els altres”. No està pensant en plantejaments teòrics, sinó en passos molt concrets: “Surtim de nosaltres mateixos per trobar-nos amb la pobresa”. El Papa sap el què diu. Vol arrossegar l´Església actual cap a una renovació evangèlica profunda. No és gens fàcil. “La novetat ens fa sempre una mica de por, perquè ens sentim més segurs, si ho tenim tot sota control, si som nosaltres els que construïm, programem i planifiquem la nostra vida segons els nostres esquemes, seguretats i gustos”.	Però Francesc no té por de la “novetat de Déu”. En la festa de Pentecosta ha formulat a tota l'Església una pregunta decisiva a la qual haurem d'anar responent els propers anys: ¿“Estem decidits a recórrer camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens atrinxerarem en estructures caduques que han perdut la capacitat de resposta? No vull amagar la meva alegria en veure que el Papa Francesc ens crida a revifar a l'Església l'alè evangelitzador que Jesús va voler que animés sempre els seus seguidors. L'evangelista Lluc ens recorda les consignes. “Poseu-vos en camí”. No cal esperar res. No hem de retenir Jesús dins les nostres parròquies. Cal donar-lo a conèixer a la vida. “No porteu bosses,sarró ni sandàlies de recanvi”. Cal sortir a la vida de manera senzilla i humil. Sense privilegis ni estructures de poder. L´Evangeli no s´imposa per la força. S'encomana des de la fe en Jesús i la confiança en el Pare. Quan entreu en una casa, digueu: “Pau a aquesta casa”. Això és el primer. Deixeu de banda les condemnes, cureu els malalts, alleugeu els patiments que hi ha al món. Digueu a tots que Déu és a prop i ens vol veure treballant per una vida més humana. Aquesta és la gran notícia del regne de Déu.
DUES CONSIGNES DE JESÚS Els envià de dos en dos perquè anessin davant.. Després de vint segles de cristianisme és difícil escoltar amb honradesa les instruccions de Jesús sense sentir enrojolament. No es tracta de viure-les al peu de la lletra. No. Simplement de no actuar contra l'esperit que duen. Ens aturarem en dues consignes. Jesús envia els seus deixebles pels llogarets de Galilea com a «anyells enmig de llops». ¿Qui creu que aquesta ha de ser avui la nostra identitat en una societat travessada per tota mena de conflictes i enfrontaments? Però,...entre nosaltres no necessitem més llops, sinó més bens. Cada cop que des de l'Església s'alimenta l'agressivitat i el ressentiment o es llancen insults i atacs que fan més difícil la comprensió mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús. El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa és «Pau a aquesta casa». La pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l'Església no introdueix pau a la convivència, els cristians anul·lem d'arrel la nostra primera missió. UN DESTÍ SORPRENENT Com anyells enmig de llops. Hi ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense haver-nos detingut a extreure el contingut que amaguen. Paraules que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el nostre ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que estem lluny d'entendre i acollir l' Evangeli ¿Com pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, dins son cor, aquest destí inaudit del qual Jesús parla per als seus deixebles: «Jo us envio com anyells enmig de llops” ? Dins una societat que se'ns presenta, sovint, mesquina, insensible, agressiva i, fins i tot, de vegades, tan cruel, ¿ pot viure d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del llop? (homo homini lupus). En una convivència amenaçada per l'agitació, interessos, rivalitats i enfrontaments, pot significar alguna cosa viure «com un anyell»? I, tanmateix, hi ha una cosa atractiva en aquest destí sorprenent del deixeble cristià. Se'ns crida a viure de tal manera que els homes puguin descobrir que la bondat i la benvolença existeixen i que la vida, malgrat tot, pot ser bona. LA PAU DE DÉU Pau a n'aquesta casa. De poques paraules s'ha abusat tant com de la paraula pau. Parlem de pau, però el significat d'aquest terme ha anat canviant profundament allunyant-se cada cop més del sentit bíblic. El seu ús interessat ha fet de la pau un terme ambigu i problemàtic. Avui, en general, els missatges de pau resulten força sospitosos. Quan en les primeres comunitats cristianes es parla de pau, no pensen en primer terme en una vida més tranquil·la i menys problemàtica, que discorri amb cert ordre per camins d'un major progrés i benestar. Abans que això i a l'origen de tota pau individual o social hi ha la convicció que tots som:acceptats per Déu ... reconciliats... malgrat errors i contradiccions, tots podem viure reconciliats i en amistat amb ell. Això és el primer i decisiu: «Estem en pau amb Déu» (Rm 5, 1). RETARDAR LA PAU Pau a aquesta casa. Sorda a qualsevol crida i sense cap respecte al seu propi poble, ETA segueix el seu propi camí sembrant sang i horror. Aquesta és la seva gran aportació: matar, fer patir, terroritzar. D'altra banda, els que podrien intentar alguna cosa per desbloquejar la situació, ens diuen que, en aquest moment, no cal fer un pas. Aquesta és la seva gran contribució: deixar passar temps. Mentrestant, a la societat només li queda patir i esperar qui serà la següent víctima. Una vegada i una altra es repeteix la mateixa tragèdia. És assassinat un innocent i ràpidament s'engega la cascada de condemnes i repulses, cal trobar la paraula més dura i implacable, ningú vol faltar a la cita, hem de situar-nos el més lluny possible del crim. Passen uns dies i tot sembla tornar a la normalitat. En aquests moments, ETA està estudiant probablement com eliminar la propera víctima. Alguns ciutadans viuen amb angoixa la possibilitat de ser ells els “elegits”. Els altres seguim esperant. Pel que se'ns diu, és a dir, a la llarga, el més assenyat i eficaç. Ningú no ha de defensar altres camins. PATIR Pau a n'aquesta casa. Aquests dies no puc treure de la meva ment l'escena evangèlica. Així explica sant Lluc l'entrada de Jesús a Jerusalem: «En acostar-se i veure la ciutat, va plorar per ella dient: Si tu coneguessis el missatge de la pau. Però ara està amagat als teus ulls. » ¿Quina altra cosa es pot sentir sinó pena i tristesa davant d'un poble a qui se li impedeix conèixer la pau Sorda davant de qualsevol crida, ETA segueix el seu camí de bogeria sembrant sang i horror. Aquesta és la seva gran aportació: fer patir. D'altra banda, els que podrien introduir distensió i racionalitat, o intentar camins per desbloquejar la situació, no fan un pas. Aquesta és la contribució: deixar passar el temps. Mentrestant, a aquest poble només li queda una alternativa: patir. No sé on ens pot conduir la violència patida així. Intueixo el risc d'un poble dividit, fastiguejat i debilitat per molt de temps. Però conec també la fecunditat del patiment i la força renovadora que amaga el gra que «mor per donar fruit», segons la coneguda imatge de Jesús. Només parlaré de tres experiències. L'ART DE DESCANSAR Pau en aquesta casa. Demana Jesús als seus deixebles que vagin pels pobles i llocs encomanant pau. Tasca gens fàcil, ja que només qui la posseeix en el seu cor pot comunicar-la de debò. Les vacances són temps privilegiat per reconstruir aquesta pau interior, a voltes, tan malmesa. Vet aquí alguns suggeriments per a qui vulgui descansar d'una manera diferent. Experimentar el silenci. Potser bo oblidar-nos de la TV i la ràdio. El nostre esperit ho agrairà. Encara millor si sabem trobar de tant en tant algun racó tranquil (l'ombra d'un bosc, la riba d'un riu, la pau d'una ermita...) per «estar en silenci», sense presses. El silencio nos revelará muchas cosas. Descubriremos nuestra agitación interior y nuestras tensiones. Sentiremos la necesidad de vivir de otra manera. El silencio relajado es siempre fuerza transformadora y fuente de paz. UN DESTÍ SORPRENENT Com anyells entre llops. Hi ha expressions de Jesús a les quals ens hem acostumat sense haver-nos detingut mai a extreure el contingut que tanquen. Paraules que, quan sabem escoltar-les interiorment, toquen el nostre ésser, ens il·luminen amb llum nova i ens revelen que estem lluny d'entendre i acollir el seu Evangeli. ¿Com pot reaccionar un si escolta amb sinceritat, en el seu cor, aquest destí inaudit del qual Jesús parla per als seus deixebles: «Jo us envio com a anyells enmig de llops». ? En una societat que se'ns presenta, sovint, tan mesquina, tan insensible, tan agressiva i, fins i tot, tan cruel, ¿es pot viure d'una altra manera que no sigui la de defensa i atac del llop? (homo homini lupus). En una convivència amenaçada per agitacions, interessos, rivalitats., ¿pot significar encara alguna cosa viure «com un anyell»? Tanmateix, hi ha una cosa atractiva en aquest destí sorprenent del deixeble cristià. Se'ns crida a viure de manera que els homes puguin descobrir que la bondat i la benevolència existeixen i que la vida, «malgrat tot», pot ser bona.	L'altra consigna és més desconcertant: «No portareu bossa ni sarró ni sandàlies». Els seguidors de Jesús viuran com els rodamóns que trobin en el camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços com tants pobres que no tenen un parell de sandàlies de cuir. No portaran ni tan sols un «sarró» com fan certs filòsofs itinerants. Tots podran veure plasmada en la seva manera de vestir i equipar-se la seva passió pels darrers. Sorprenent és que Jesús no està pensant en allò que han de portar amb si, sinó precisament en el contrari: en allò que no han de portar; no sigui que es distanciïn massa dels més pobres. ¿Com es pot traduir avui aquest esperit de Jesús en una societat del benestar? No recorrent a un vestit que ens identifiqui com a membres d'una associació religiosa o responsables d'un càrrec o una tasca a l'Església. Cadascú hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquen amb els darrers. No ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor. També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser humà. Més encara. Encara que ens passem la vida donant importància a moltes coses, potser l'única cosa important és passar per aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i tendresa. La nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet, ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més profunda i destructiva. Però avui no és fàcil viure en aquesta actitud de respecte, comprensió i acollida. El més fàcil és endurir-se cada dia més i defensar-se atacant i fent malament. Potser hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros: «Senyor, he ocasionat molt mal al teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu m'has col·locat». Aquesta pau no és només absència de conflictes, sinó vida més plena que neix de la confiança total en Déu i afecta el mateix centre de la persona. Aquesta pau no depèn només de circumstàncies externes. És una pau que brolla al cor, va conquerint gradualment tota la persona i des d'ella s'estén als altres.Aquesta pau és regal de Déu, però també és fruit d'un treball no petit que es pot prolongar durant tota una vida. Acollir la pau de Déu, guardar-la fidelment al cor, mantenir-la enmig dels conflictes i encomanar-la als altres exigeix l'esforç apassionant però no fàcil d'unificar i arrelar la vida en Déu. Aquesta pau no és una compensació psicològica davant la manca de pau en la societat; no és una evasió pragmàtica que allunya dels problemes i conflictes; no es tracta d'un refugi còmode per a persones desenganyades o escèptiques davant d'una pau social gairebé «impossible». Si és veritable pau de Déu es converteix en el millor estímul per viure treballant per una convivència pacífica feta entre tots i pel bé de tothom. Jesús demana als deixebles que, en anunciar el Regne de Déu, el seu missatge sigui per oferir pau a tothom: «Digueu primer: pau a aquesta casa». Si la pau és acollida, s'anirà estenent pels llogarets de Galilea. En cas contrari, tornarà a ells, però mai no ha de quedar destruïda en el seu cor, ja que la pau és un regal de Déu. Ara és, però, quan les víctimes ens han d'interpel·lar. En primer lloc, a ETA que no es pot sacsejar de sobre aquesta sang innocent traspassant-la a altres. En segon lloc, els que tenen la responsabilitat directa de buscar solucions a un conflicte tan greu. Com pot haver-hi una contradicció tan abismal entre tanta manifestació de dolor, condemna i crispació al voltant de l'assassinat, i la manca de determinació per fer algun pas que tendeixi a la distensió? El nostre gran pecat és avui “retardar la pau”. Per què cal continuar repetint el mateix esquema? Per què no es vol fer res diferent? Per què no cal explorar vies diferents? No és fàcil imaginar que, després de tants anys de violència, mort i enfrontament, tot aquest conflicte es resolgui per la força policial i, encara menys, que acabi per cansament o avorriment. En algun moment es faran passos, es produiran contactes, s'acordaran solucions. Per què cal esperar més? Per què no ens fan mal ja les properes víctimes? Segons Jesús, les primeres paraules dels seus missatgers han de ser: “Pau a aquesta casa”. No és una salutació convencional. És el primer que Déu vol per a una societat. El bé més valuós, cosa que no ha de quedar subordinada a altres interessos. Les paraules que afegeix Jesús no deixen de ser sorprenents: “Si hi ha gent de pau, descansarà sobre ells la vostra pau; si no, es tornarà a vosaltres”. La pau és un bé que no es pot esvair. Si no trobeu acollida, retornarà al seu origen. No s'ha de renunciar mai. Cal continuar proclamant-la i fent-la possible. Aquest poble experimenta en la seva pròpia carn el que és la por imposada per les amenaces i l'agressivitat. Però no és pànic irracional allò que es viu. És una por patida de forma lúcida, que ens està fent veure que una societat atemorida mai no serà «pàtria» ni llar veritable per a ningú. Aquesta és la lliçó a aprendre: res humà no es construirà des de la coacció. Aquest poble està patint en el seu propi si l'enfrontament i la divisió. Fins i tot es pot caure a l'odi, que no és només sentir aversió cap a l'altre sinó buscar-ne positivament el mal. Però aquest enfrontament patit amb lucidesa ens pot ensenyar una gran veritat: no es pot cercar el bé comú d'un poble fomentant l'odi i el rebuig mutu. ,Aquest poble fa molts anys que pateix la violència sota totes les seves formes: assassinats, segrests, tortures, destrucció. Se li ha predicat el terror, l'han pressionat perquè oblidi tot criteri moral i doni suport a l'assassinat. Tot això ens podia haver portat a l'enviliment i la degradació. No ha estat així. El terrorisme no ha aconseguit eliminar la consciència ètica d'aquest poble que lluita, com a pocs, per defensar la seva identitat, però no ho vol fer a costa de deixar de ser humà. Aclaparats per la violència de cada dia, ens resulta difícil entreveure una cosa esperançadora per al futur. Jo vull recordar en aquests moments foscos la força regeneradora que pot tancar tant de dolor. Estem, potser, gravant a la memòria històrica d'aquest poble una cosa que pot il·luminar les generacions futures: l'assassinat, l'odi o l'enfrontament no porten mai a construir un poble més alliberat. Mentrestant, hem de seguir recordant la consigna de Jesús als seus deixebles: “Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa” Sentir nostre cos . La major part del temps vivim «en nostre cap», oblidats absolutament del nostre cos, crispat i tens per les mil preocupacions de cada dia. Fem una experiència nova almenys un temps: sentir nostre cos, respirar conscients i amb calma, prendre consciència de les diverses sensacions, asseure'ns relaxats, passejar sentint el nostre caminar. Descobrirem amb més força l'alegria de sentir-nos vius. Gaudir de la vida. Tendim, quasi sempre, a acumular en nostre interior experiències negatives, sense aturar-nos davant del bo i bell de la vida. ¿Per què no dedicar uns dies a viure més a poc a poc, fruint de les coses petites i assaborint agraïts tants plaers senzills que ofereix viure diari? Quedarem sorpresos del que se'ns regala constantment. Aprendre a mirar. Gairebé sempre correm pel món sense captar la vida que omple el cosmos i sense obrir-nos al misteri que ens envolta. És bo prendre temps per aprendre a mirar l'entorn més a poc a poc i amb més profunditat. No es tracta d'afinar els sentits, sinó de captar la vida que batega dins les persones, els éssers i les coses, i escoltar el seu ressò en nosaltres. Sanar els records dolorosos. Per recuperar la pau cal guarir les ferides que ens fan patir. Alliberar-nos de records dolorosos del passat i d'amenaces de futur. És un art viure plenament el moment present, aquí i ara. El creient ho aprèn des de la fe: el passat pertany a la misericòrdia de Déu; el futur queda confiat a la seva bondat. No ha de ser tot rivalitat, competència i enfrontament destructor. També és possible acostar-se a la vida i les persones amb una altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home pot ser per a un altre home no pas un llop sinó, senzillament, un ésser humà. Més encara.... malgrat ens passem la vida donant importància a moltes coses, potser l'única cosa important és passar per aquesta vida aportant al món una mica més de bondat, amor i tendresa. La nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que es pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que es comet, ens està empenyent a tots cap a una confusió cada cop més profunda i destructiva.....no és fàcil viure en aquesta actitud de respecte, comprensió i acollida. ...més fàcil és endurir-se cada dia més i defensar-se atacant i fent malament. Potser hem de començar per pronunciar amb humilitat i sinceritat aquella bella pregària del teòleg hongarès Ladislao Boros: «Senyor, he ocasionat molt mal al teu bell món; he de suportar pacientment allò que els altres són i allò que jo mateix sóc; concedeix-me que pugui fer alguna cosa perquè la vida sigui una mica millor allà on tu m'has col·locat».
SENSE ALFORGES No porteu bossa, ni sarrò, ni sandàlies. Sovint entenem l'evangelització de manera excessivament doctrinal. Portar l'evangeli seria fer conèixer la doctrina de Jesús als que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient. Si ho entenem així, les conseqüències són evidents. Necessitem, abans que res, "mitjans de poder" amb els quals assegurar la propagació del nostre missatge davant d'altres ideologies, modes i corrents d'opinió. A més, calen cristians ben formats doctrinalment, que coneguin bé la doctrina i siguin capaços de transmetre-la de la manera més persuasiva i convincent. Necessitem estructures, tècniques i pedagogies per propagar el missatge cristià. Finalment, és important el nombre d'evangelitzadors que amb els millors mitjans arribin a convèncer el nombre més gran de persones. Tot això és molt raonable i conté, sens dubte, grans valors. Però quan s'aprofundeix una mica en l'actuació de Jesús i en la seva acció evangelitzadora, les coses canvien força. PAU A AQUEST POBLE Pau a aquesta casa. «Quan entreu a una casa, digueu primer: Pau a aquesta casa». És la primera actitud que ha d'adoptar el seguidor de Jesús, a qualsevol lloc on sigui: donar pau. Quan hom escolta aquestes paraules de Jesús i és fill d'un poble travessat per la violència, l'agressivitat i la mort, sent al fons de la seva ànima una pregunta inevitable: ¿Què fem els creients per posar pau a casa nostra? ¿Què aportem al nostre poble? ¿Pau o violència? No aportem pau quan assistim indiferents a les injustícies estructurals, sense rebel·lar-nos contra la violència establerta a la nostra societat, més greu com s'exerceix de manera permanent, profunda, silenciosa i fins i tot legal en molts casos. No aportem pau quan, fins i tot sense exercir nosaltres directament la violència, seguim sostenint la d'uns quants, per aprofitar-nos egoistament pels nostres interessos partidistes.	El Evangeli no és una doctrina. L'Evangeli és la persona de Jesús: Experiència humanitzadora, salvadora, alliberadora que començà amb Jesús. Per això, evangelitzar no és només propagar una doctrina sinó fer present al cor mateix de la societat i de la vida humana la força salvadora de l'esdeveniment i la persona de Jesucrist. Per fer present l'experiència alliberadora, els mitjans adequats no són els poder i el domini sinó els mitjans pobres dels quals es va servir el mateix Jesús: Solidaritat amb els abandonats, acollida a cada persona, perdó, creació de comunitat, oferir sentit a la vida... Aleshores, l'important és comptar amb testimonis en la vida dels quals es pugui percebre la força humanitzadora que amaga la persona de Jesús quan és acceptada. Amb això no es rebutja la importància de la formació doctrinal, però només quan és al servei de la vida mateixa. El testimoni té primacia absoluta. Les estructures, institucions i tècniques són necessàries per sostenir la vida i el testimoniatge dels creients..important no és el nombre sinó la qualitat de vida. Escoltem les paraules de Jesús als enviats: «No porteu talega ni alforja ni sandàlies». No aportem pau quan absolutitzem les nostres postures i posicions polítiques fins al dogmatisme intolerant, que és component de gairebé totes les violències. No aportem pau, quan no estem disposats a pagar el preu que costa la no violència, treballant pacientment en la construcció lenta però realista duna societat ms justa. No aportem pau, quan en comptes de reduir al mínim la violència inevitable, plantegem de tal manera la lluita política que la violència acaba sent considerada com l'únic mitjà per obtenir uns èxits polítics. No aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar perquè mai no ho sigui. No aportem pau, quan només ens preocupa precisar si la violència pot ser legítima en alguna circumstància, en lloc de treballar perquè mai no ho sigui. No aportem pau, quan degradem l'adversari qualificant-lo de “gos”, “assassí”, “mafiós”... fent més fàcil la seva execució i extermini. I encara menys, quan ho considerem com a enemic absolut, sense cap dret a l'existència. I Jesús continua convidant a cridar: «Pau a aquesta casa. Pau a aquest poble».

DIUMENGE TRETZÈ DURANT L'ANY

 FELICITACIÓ

13º setmana del temps ordinari (C)

EVANGELI

Jesús resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Et seguiré arreu on vagis.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,51-62

Jesús comença a fer camí cap a Jerusalem

51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem.

54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:

--Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?

55 Però Jesús es va girar i els renyà. 56 I se n'anaren en un altre poble.

Seguir Jesús

(Mt 8,19-22)

57 Mentre feien camí, un li digué:

--Et seguiré arreu on vagis.

58 Jesús li respongué:

--Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.

59 A un altre li digué:

--Segueix-me.

Ell respongué:

--Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.

60Jesús li contestà:

--Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.

61 Un altre li digué:

--Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.

62 Jesús li va respondre:

--Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.
Paraula de Déu

SENSE INSTAL·LAR-SE

NI MIRAR ENRERE

Seguir Jesús és el cor de la vida cristiana. Allò essencial. No hi ha res més important o

decisiu. Precisament per això, Lluc descriu tres petites escenes perquè les comunitats que llegeixin el seu evangeli, prenguin
consciència que, als ulls de Jesús, res no pot haver-hi més urgent i inajornable. Jesús empra imatges dures escandaloses..

Vol sacsejar les consciències. No cerca més seguidors, sinó seguidors compromesos, que segueixin sens reserves, renunciïn a falses seguretats i facin ruptures necessàries. Les paraules plantegen en el fons una sola qüestió: ¿quina relació volem establir amb ell els qui ens diem seguidors seus?

Primera escena. Un se sent tan atret per Jesús que, abans que li truqui, ell pren la iniciativa: “Et seguiré on vagis” Jesús li fa prendre consciència del que està dient: «Les guineus tenen caus, i els ocells niu», però ell «no té on reclinar el cap». Seguir Jesús és tota una aventura. Ell no ofereix als seus seguretat o benestar. No ajuda a guanyar diners o adquirir poder. Seguir Jesús és "viure de camí", sense instal·lar-nos al benestar i sense buscar un fals refugi en la religió. Una Església menys poderosa i més vulnerable no és pas una desgràcia. És el millor que ens pot passar per purificar la nostra fe i confiar més en Jesús.

Segona escena. Un altre està disposat a seguir-lo, però demana complir primer l'obligació d'«enterrar el seu pare». Cap jueu no pot estranyar,..es tracta d'una de les obligacions més importants. La resposta de Jesús, desconcertant: «Deixa que els morts enterrin els seus morts: vés-te'n a anunciar el regne de Déu».

Obrir camins al regne de Déu treballant per una vida més humana sempre és la tasca més urgent. Res no ha de retardar la nostra decisió. Ningú no ens ha de retenir o frenar. Els "morts", que no viuen al servei del regne de la vida, ja es dedicaran a altres obligacions religioses menys urgents que el regne de Déu i la seva justícia.

Tercera escena. A un altre que vol acomiadar la seva família abans de seguir-lo, Jesús li diu: «El qui té la mà a l'arada i segueix mirant enrere no val per al regne de Déu». No és possible seguir Jesús mirant enrere. No és possible obrir camins al regne de Déu quedant-nos en el passat. Treballar en el projecte del Pare demana dedicació total, confiança en el futur de Déu i audàcia per caminar després dels passos de Jesús.

COM SEGUIR A JESÚS

Jesús emprèn la marxa cap a Jerusalem.Sap el perill que corre a la capital, però res no l'atura. La seva vida té un objectiu: anunciar i promoure el projecte del Regne de Déu. La seva marxa comença malament: els samaritans la rebutgen. Està acostumat: el mateix li ha passat al seu poble de Natzaret.

Jesús sap que no és fàcil acompanyar-lo a la seva vida de profeta itinerant. No pot oferir als seus seguidors la seguretat i el prestigi que poden prometre els lletrats de la llei als deixebles. Jesús no enganya ningú. Els qui ho vulguin seguir hauran d'aprendre a viure com ell.

Mentre van de camí, se li acosta un desconegut. Se'l veu entusiasmat: “Et seguiré on vagis”. Jesús li fa veure que no n'esperi seguretat, avantatges ni benestar. Ell mateix “no té on reclinar el cap”. No té casa, menja allò que li ofereixen, dorm on pot.

No ens enganyem. El gran obstacle que ens impedeix avui a molts cristians seguir de veritat Jesús és el benestar en què vivim instal·lats. Ens fa por prendre'l de debò perquè sabem que ens exigiria viure de manera més generosa i solidària. Som esclaus del nostre petit benestar. Potser la crisi econòmica ens pot fer més humans i més cristians.

Un altre demana a Jesús que deixi anar a enterrar el seu pare abans de seguir-lo. Jesús li respon amb un joc de paraules provocatiu i enigmàtic: “Deixa que els morts enterrin els seus morts, tu vés a anunciar el regne de Déu”. Aquestes paraules desconcertants qüestionen el nostre estil convencional de viure.

Hem d'eixamplar l'horitzó on ens movem. La família no ho és tot. Hi ha una cosa més important. Si ens decidim a seguir Jesús, hem de pensar també en la família humana: ningú no hauria de viure sense llar, sense pàtria, sense papers, sense drets. Tots podem fer una mica més per un món més just i fratern.

Un altre està disposat a seguir-lo, però abans es vol acomiadar de la família. Jesús el sorprèn amb aquestes paraules: “El qui posa la mà a l'arada i segueix mirant enrere no val pel regne de Déu”. Col·laborar en el projecte de Jesús exigeix dedicació total, mirar endavant sense distreure'ns, caminar cap al futur sense tancar-nos en el passat.

El Papa Francesc ens ha advertit d'alguna cosa que està passant avui a l'Església: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus.

MOURE'S

Mentre anaven de camí.

Les primeres generacions cristianes mai no van oblidar que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Així de clar i senzill. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

A Jesús no se'l pot seguir cercant seguretat, ja que ell «no té on reclinar el cap». Per seguir Jesús, cal oblidar-se d'altres obligacions, perquè el primer és «anunciar el regne de Déu». No se'l pot seguir «mirant enrere» ja que qui el segueix així, «no val per al regne de Déu».

«Seguir» a Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d'ell; caminar, moure's i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això, l'immobilisme dins de la Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la vida, la causa i el destí.

L'instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a cercar seguretat. La jerarquia s'afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l'ambient. No sabem "on reclinar el cap". És el moment d'aprendre a seguir Jesús de manera més desposseïda i vulnerable, però també més autèntica i real.

En la Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat però no ajuden avui a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com a «morts dedicats a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i cercar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe cristiana com volia ell.

Però els qui miren només enrere, no valen per al regne de Déu. Quan s'ofega la creativitat, es mata la imaginació evangèlica i es controla tota novetat com a perillosa, s'està promovent una religió estàtica que impedeix el seguiment viu de Jesús. És el moment de cercar una vegada més «vi novell en odres nous». Ho demanava Jesús.

DÉU NO ÉS VIOLENT

Es va girar i els renyà

Jesús no va acceptar cap violència. Al contrari, la va voler eliminar d'arrel. No hi ha dubte. Ho han proclamat sempre els cristians i ho afirma rotundament la investigació actual.

La no-violència és un dels trets essencials de l'actuació i del missatge de Jesús. En el relat de Lluc, Jesús reacciona enèrgicament i reprèn els seus deixebles perquè desitgen que «el foc del cel» destrueixi els odiats samaritans que no els han acollit.

Tanmateix, aquesta no-violència de Jesús no ha estat considerada normativa ni rellevant per al cristianisme. Al llarg dels segles, els cristians l'han considerat desconnectada de la fe o del comportament cristià. S'ha arribat fins i tot a beneir guerres, croades i posicions militaristes, sense tenir consciència d'anar contra res essencial de la fe cristiana.

¿On és l'arrel d'aquesta contradicció? Segons diversos teòlegs, el cristianisme segueix atrapat per la idea del Déu violent de la Bíblia, sense gosar seguir Jesús. Es coneix i s'admira la no-violència del Mestre de Galilea, però en la consciència social dels pobles «cristians» segueix viu i operant l'arquetip d'un Déu justicier i castigador que s'imposa a tothom perquè té més força que ningú. És aquest Déu el que ens porta una vegada i una altra a la guerra.

Si va voler alguna cosa Jesús va ser arrencar de les consciències la imatge d'un Déu violent. Els seus gestos, les seves paraules, tota la seva vida revelen un Déu Pare que no s'imposa mai per la violència. Per a Jesús, acollir el Regne de Déu vol dir precisament eliminar tota forma de violència entre els individus i entre els pobles. El seu missatge és sempre el mateix: «Déu és un Pare que és a prop. Només vol una vida més digna i feliç per a tots. Canvieu la vostra manera de pensar i d'actuar, i creieu en aquesta Bona Nova».

La fe de Jesús encara no ha aconseguit canviar la inclinació humana al recurs a la violència. Els qui dominen el món només semblen entendre el llenguatge de la guerra. Pensen “imposar la justícia” actuant a imatge del Déu violent del Antic Testament. Cal canviar i creure en el Déu de Jesús. No és absurd intentar camins no violents. L'absurd és que encara hi hagi algú que segueixi creient en la guerra malgrat tants segles de la seva bàrbara inutilitat

.¿CAP A ON ?

Et seguiré arreu on vagis.

És difícil que una persona faci el recorregut de la seva vida sense preguntar-se mai pel sentit de la seva existència. Per molt monòtona i rutinària que sigui la seva vida, tard o d'hora acabarà per escoltar les preguntes que porta al fons del seu ésser:

¿d'on vinc?, ¿on vaig? ¿Què m'espera? ¿Quin sentit té tot ?

Aquestes preguntes poden brollar en moments de crisi i desgràcia o en les hores de goig més intenses. Us poden sorprendre durant el silenci de la nit o en l'enrenou d'una festa. Se les planteja l'espòs feliç envoltat de la seva esposa i fills, i el rodamón que camina solitari pels carrers. La dona que pateix al llit d'un hospital i la que es bronzeja al sol en una platja de moda.

És inútil que alguns filòsofs ens diguin que «no té sentit cercar sentit a la vida». (J. Sádaba). L'ésser humà vol saber d'on ve i on va. Al nou mil·lenni es continuaran fent les mateixes preguntes que en mil·lennis anteriors, ja que la qüestió del sentit de la vida no és un entreteniment per a persones desocupades, sinó un assumpte en què «ens va la vida».

Per això és tan greu que l'home modern es vagi quedant sense Déu i sense res que pugui donar coherència i sentit, fonament i finalitat a la vida. Ja no s'accepten veritats ni fites absolutes. Cal aprendre a viure sense cap sentit últim. Segons G.Váttimo, la tasca actual de la filosofia ha de ser «ensenyar a viure en la condició de qui no es dirigeix enlloc».

Però, ¿com viure sense dirigir-se enlloc?, ¿ què espera a l'ésser humà si ja no sap quan progressa i quan retrocedeix, quan construeix i quan es destrueix? L'home d'avui no sembla sentir necessitat d'una «salvació religiosa» del pecat i de la mort, però necessita ser salvat del nihilisme i el sense sentit que sembla envair-ho tot.

Prest o tard, el veritable creient se situa davant de Crist amb aquestes preguntes: ¿què és per a Jesús viure?, ¿ com entén la vida?, ¿ on és el secret del seu estil de viure? No ho fa per trobar receptes per resoldre problemes concrets de la seva vida, sinó per orientar i donar sentit a la seva existència sencera. És més tard quan, atret per la vida de Jesús, diu convençut:

«Et seguiré on vagis».

HIVERN EN LA ESGLÉSIA

Tu vés i anuncia el Regne de Déu.

En els darrers anys de la seva vida, el cèlebre teòleg K. Rahner deia que a Europa la fe es troba en «temps hivernal». Després han estat diversos els teòlegs europeus que han fet servir la mateixa metàfora per descriure el moment actual de la Església.

Es tracta, sens dubte, d'una expressió dura, però suggerida per alguns indicis greus. Només assenyalaré els que s'hi apunta amb més força.

Bastants cristians se senten sacsejats en la seva mateixa identitat. No estan segurs de ser creients. Tampoc no encerten a comunicar-se amb Déu. La teòleg I.F. Górres parlava fa de la «secreta increença» que creix a l'interior de la Església. A banda, no sembla que les Esglésies estiguin aconseguint transmetre la fe a les generacions noves. Una altra dada important és la pèrdua de credibilitat del cristianisme. La Església ja no desperta la confiança de fa uns anys. La seva paraula, sovint autoritària i exigent, no té el pes moral d'altres temps. L'autoritat religiosa és qüestionada cap a dins i cap a fora de la Església. Al cristianisme se li demanen fets i no discursos. A més, «allò cristià» sembla cada cop més irrellevant socialment. El teòleg Greinacher, afirma que «la Església s'està convertint cada cop més en un fenomen marginal de la nostra societat». En alguns ambients, la seva actuació ni és considerada digna de discussió o de crítica.

La imatge de K. Rahner té, però, un sentit més profund que el de la «rigidesa hibernal». A cada hivern s'anuncia la primavera i, sota els camps gelats, la vida es prepara per a un nou renéixer. Però res important neix de forma fàcil. El mateix Rahner demanava, en primer lloc, radicalitat, tornada a les arrels espirituals. «És difícil saber de quina manera i amb quins mitjans fer-ho, però si el cristianisme estigués marcat per la radicalitat, sorgiria la primavera en la Església. » Avui no tenim sants entre nosaltres o, potser, ni som capaços de reconèixer-los. Aquest és el nostre primer problema.

A més, la Església ha d'acostar-se al dolor de l'home actual, al buit interior, a la impotència per trobar-se amb Déu. Per ningú no és fàcil creure. I la Església s'ha de desprendre de falses seguretats per acompanyar els homes i les dones d'avui en la recerca de sentit i esperança. El «restauracionisme» només condueix a embussos perillosos d'enduriment i crispació. El que necessitem és conversió personal i col·lectiva al Déu viu de Jesucrist. Potser ha arribat el moment en què la Església, oblidant qüestions secundàries, ha d'escoltar la crida de Jesús: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; vés-te'n a anunciar el Regne de Déu.»

Contra la violència

...es va girar i els renyà.

La primera reacció de molts en sentir parlar de la no-violència és una reacció d'escepticisme o de desconfiança. En el fons, són pocs els que creuen de debò que els greus conflictes que enfronten els homes es puguin resoldre sense acudir a la violència.

Som hereus d'una llarga tradició en que la violència ha jugat un paper decisiu. La història que ens ha ensenyat és una història de guerres. Des de petits se'ns ha fet creure que les armes són l'únic mitjà eficaç per assolir la victòria. Les mateixes Esglésies han contribuït a fer que la història d'Europa hagi estat una història violenta. Allunyant-se de l'Esperit de Crist han elaborat diferents teologies que justificaven la violència o permetien als combatents emprendre «guerres santes» o, si més no, «justes». Es diria que la humanitat no sap alliberar-se de la fatalitat de la violència. A finals del segle que ha conegut guerres horribles, a ningú commou massa que es desencadenin nous combats dins Europa per resoldre els conflictes entre els pobles, o que se segueixi predicant entre nosaltres la necessitat de la violència.

Per això, un dels signes més esperançadors en aquest moment de la història és el naixement de grups i moviments compromesos a crear una nova cultura de no-violència. Una cultura que no consisteix en estèrils condemnes de la violència, sinó en la creació d'un nou pensament sobre els conflictes i en la recerca de camins i estratègies per lluitar eficaçment per la justícia sense introduir noves violències.

Potser, el primer pas és desemmascarar la maldat que conté tota violència. Sobre nosaltres pesen fan pensar que la violència no només és necessària, sinó fins i tot honorable. Al nostre subconscient col·lectiu la violència apareix associada a les causes més nobles de justícia i de llibertat, com la reacció natural d'homes moguts per la noblesa, el sacrifici, la generositat o l'honor.

Cal prendre consciència que estem totalment equivocats. La violència engendra sempre un procés deshumanitzador que perverteix radicalment les relacions entre els homes, introdueix a la història noves injustícies i torna a obstaculitzar el camí cap a la reconciliació.

Per això la necessitat de cercar alternatives eficaces a la violència posant en pràctica mètodes i estratègies que forcin a resoldre els conflictes per les vies del diàleg, l'acostament de postures i l'acord.

La Església ha de comprometre's decididament per aquesta cultura de la no-violència si vol ser fidel a aquell Jesús que va fustigar la típica reacció de violència destructora d'uns deixebles que demanaven «foc del cel» per acabar amb un llogaret que no els havia acollit.

LA NO-VIOLÈNCIA DE JESÚS

Els renyà.

La escena és significativa. Els samaritans, poble hostil als jueus, rebutgen Jesús i li neguen l'hospitalitat acostumada. La reacció de Jaume i Joan és ràpida: “Senyor, vols que enviem foc del cel que acabi amb ells?”. Jesús els reprèn i els convida a anar a un altre llogaret.

Moltes vegades els cristians no hem sabut veure el que M. Gandhi va descobrir amb goig quan llegir el evangeli: la profunda convicció de Jesús que només la no-violència pot salvar la humanitat. Després de la seva trobada amb el evangeli, Gandhi escrivia aquestes paraules: "Llegint tota la història d'aquesta vida... em sembla que el cristianisme encara està per fer... Mentre no hàgim arrencat d'arrel la violència de la nostra civilització, Crist no ha nascut encara" . La vida sencera de Jesús ha estat, des del principi fins al final, una crida a resoldre els problemes de la humanitat per camins no violents.

La violència tendeix sempre a destruir. Porta dins seu la tendència a l'excés. Pretén solucionar els problemes de la convivència humana arrasant el que considera enemic, però no fa sinó engegar una reacció en cadena que no té fi.

Jesús crida a “fer violència a la violència”. El veritable enemic del home a qui hem de dirigir l'agressivitat no és l'altre, sinó el nostre “jo” egoista, capaç de destruir a qui se'ns oposi. És una equivocació creure que el mal es pot aturar amb el mal i la injustícia amb la injustícia. El respecte total a cada home i cada dona, tal com ho entén Jesús, està demanant un esforç constant per reduir progressivament la mútua violència per anar estenent la cooperació, el diàleg i la cerca comuna de la justícia.

Els cristians ens hem de preguntar per què encara no hem sabut extreure del evangeli totes les conseqüències de la “no-violència” de Jesús ni li hem donat el paper central que ha d'ocupar en la vida i predicació de les esglésies.

Paradoxalment, els països de tradició cristiana han estat els primers a fer possible el desig dels deixebles. Ja tenim sobre els nostres caps aquest “paraigua nuclear” que pot fer baixar foc del cel i arrasar-nos a tots.

Potser, un dels pecats més grans de les Esglésies actuals és no promoure i impulsar amb força i convicció un moviment de no-violència que vagi desenvolupant una cultura diferent de la que estan imposant avui els profetes de l'armamentisme i l'equilibri del terror .

FER-SE CRISTIÀ

Segueix-me.

Ser cristià no és tenir fe sinó fer-se creient. Sovint entenem la vida cristiana d'una manera estàtica, i no la vivim com un procés de creixement i seguiment constant a Jesús.

Tanmateix, en realitat, s'és cristià quan se camina darrere les empremtes del Mestre. Per això, potser hauríem de dir que som cristians, però, sobretot, ens anem fent cristians en la mesura que gosem seguir Jesús.

Per molts, la vida cristiana es redueix més o menys a viure una moral molt general que consisteix senzillament a «fer el bé i evitar el mal»....No han entès que el seguiment de Jesús és una cosa molt més profunda i viva, i d'exigències més concretes. Es tracta d'anar-nos obrint dòcilment l'Esperit de Jesús per viure com ell va viure i passar per on ell va passar.

Per això, el cristià no només evita el mal, sinó que lluita contra el mal i la injustícia com ho va fer Jesús, per eliminar-los i suprimir-los entre els homes. No només fa el bé, sinó que lluita per un món millor, adopta la postura concreta de Jesús i pren les mateixes opcions.

No n'hi ha prou en cercar la voluntat de Déu de qualsevol manera sinó cercar-la seguint de prop les empremtes de Jesús. Com ha dit P. Miranda,

«la qüestió no és si algú busca Déu o no, sinó si el cerca on ell mateix va dir que estava».

De vegades pensem que és difícil saber quina és la voluntat de Déu en la nostra vida. I tanmateix sabem molt bé quin és l'estil de vida senzill, auster, fratern, proper als pobres, que cal reproduir dia a dia seguint Jesús. Hi ha coses que són molt clares si ens posem a seguir Jesús. «La voluntat de Déu no és un misteri almenys pel que fa al germà i es tracta de l'amor» (E. Kasemann).

Cert, és arriscat i exigent seguir Jesús. No es pot servir Déu i els diners, no es pot donar mà a l'arada i tornar la vista enrere, es pot quedar sense cap suport on reclinar el seu cap. Però és l'única cosa que pot infondre veritable alegria a la nostra vida. Quan el creient s'esforça per seguir Jesús dia a dia, experimenta de manera creixent que sense aquest “seguir Jesús”, la seva vida seria menys vida, més inert, més buida i més sense sentit.

                UN CRISTIÀ  

DE
SEGUIMENT

Segueix-me.

En moments de crisi com els que vivim temptació és cercar seguretat, i retornar a posicions fàcils, i tocar a les portes d'una religió que ens “protegeixi” de problemes i conflictes.

Per això, un creient que ho vulgui ser de veritat ha de preguntar-se una vegada i una altra: ¿Com ser cristià avui? I naturalment, la resposta és la de sempre. Cal tornar a Jesús. Cal tornar a una espiritualitat de seguiment a Jesús.

Es tracta de configurar tota la nostra vida cristiana en el seguiment de Jesús, sense caure en la temptació de seguir altres interessos ni altres corrents que aparentment ens poden oferir una “seguretat religiosa”, però que ens allunyen de l'esperit de l'evangeli.

J. B. Metz ens ha parlat del desafiament més greu a què ens enfrontem els cristians a Europa. Decidir-nos entre “una religió burgesa” o “un cristianisme de seguiment”.

Seguir Jesús no vol dir fugir cap a un passat ja mort, sense mirar de viure avui amb l'esperit que el va animar a ell. Com ha dit algú amb enginy, es tracta de viure avui “amb l'aire de Jesús” i no “el aire que bufa més”.

Aquest seguiment no consisteix primàriament a apropiar-nos d'un conjunt d'idees noves, ni passar a pertànyer a un grup de selectes, sinó fer de Jesús l'eix únic del nostre viure diari i posar-nos decididament al servei dels que ell anomenava regne de Déu.

Aquest seguiment a Jesús implica gairebé sempre caminar contra corrent en actitud de rebel·lia i ruptura davant de costums, modes, corrents d'opinió que no concordin amb l'esperit de l'evangeli. I això exigeix no sols resistir-se a deixar-se domesticar per una societat superficial i consumista, sinó fins i tot saber contradir els propis amics i familiars quan ens conviden a seguir camins contraris de l'evangeli.

Per això, seguir Jesús implica també estar disposat a la conflictivitat i a la creu. Estar disposat a compartir la sort. Acceptar lliurement el risc d´una vida crucificada com la seva, sabent que ens espera resurrecció. ¿Ja no som els cristians de avui capaços d'escoltar la crida sempre viva de Jesús: “Segueix-me”?