SISÈ DE PASQUA

FESTES   DE   SANT   DOMINGO....

Sisè diumenge - Temps Pasqual

Ac 8,5-8.14-17
1Pe 3,15-18
Jn 14,15-21

La mirada
Una de les expressions humanes més significatives és la de la mirada. A través d’ella podem intuir amb certa facilitat l’actitud o la intencionalitat de la persona que ens mira. Quantes coses es poden manifestar i quantes intencions es poden deduir d’una mirada! De vegades més que amb les paraules o amb el to de veu. Mirar amb bons ulls o amb mals ulls pot expressar o provocar estats d’ànim o reaccions ben diverses. Diuen popularment que els ulls són el mirall de l’ànima.

Del que es tracta, com en tantes altres expressions humanes, és de tenir sempre la mirada adequada. Com ha de ser la nostra mirada? Hi ha una petició repetida en els salms molt significativa: “Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada!” En ella reconeixem que la seva mirada és lluminosa i descobreix les coses i les persones tal com són i fa veure tot allò que pot passar fàcilment inadvertit. Nosaltres hauríem de tenir, almenys una mica d’aquesta llum en la nostra mirada.La mirada interior
Avui Jesús ens acaba de dir que no ens deixa desemparats, sinó que, per mitjà del seu Esperit resta amb nosaltres, està en nosaltres, dintre de nosaltres. Ens n’adonem? Cal que ens mirem a la llum de la seva mirada i descobrim, enmig de les nostres limitacions i febleses, la presència de l’Esperit de Jesús. Aquest Esperit que ens inspira tantes coses bones, tants bons sentiments envers tantes persones, tants bons pensaments i desigs que ens porten a actuar amb generositat. I és, deixant-nos portar per aquest Esperit, com podrem anar vencent les nostres febleses. I amb la claror de la seva mirada, més fàcilment descobrirem també la seva presència en els altres, enmig de febleses inherents a la condició humana.Estimats
És llastimós que tinguem més facilitat per descobrir les febleses, les pròpies i sobretot les alienes, abans que els dons meravellosos de l’Esperit que hi ha en nosaltres i en els altres. Això ens fa, sovint, valorar-nos poc, estimar-nos poc i valorar poc i estimar poc els altres. Perquè, en definitiva, la llum de la mirada de Déu no és altra cosa que l’amor, el manament de Jesús. I ens exposem a deixar-nos perdre, deixar de viure la cosa més gran que hi pot haver. Diu Jesús: aquell que accepta i guarda el meus manaments, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em revelaré a ell.

Ben diferent seria la convivència en moltes famílies, en molts pobles i en molts estats, si els homes i les dones sabessin deixar-se il·luminar per la claror de la mirada de Déu i descobrissin el molt de bo que hi ha en tots per la presència de l’Esperit de Jesús, tot fent de les diferències ideològiques, racials, culturals, i religioses, no un motiu d’enfrontament, sinó una font d’enriquiment mutu.

Aquests dies els cristians ens hem de preparar per revifar, d’una manera més intensa, aquesta presència de l’Esperit en celebrar d’aquí a dues setmanes la festa de la Pentecosta.

I ara l’Esperit davallarà sobre el pa i el vi de l’Eucaristia per fer-se presència de Jesús, que per la comunió amb Ell ens podrem deixar il·luminar més intensament amb la llum de la seva mirada.

Francesc Xicoy, sj.

L'ESPERIT DE LA VERITAT

Jesús s'acomiada dels deixebles. Els veu trists i abatuts. ¿Qui omplirà el buit? Fins ara ha estat ell qui tenia cura d'ells, els ha defensat dels escribes i fariseus, ha sostingut la seva fe dèbil i vacil·lant, els ha mostrat la veritat de Déu i els ha iniciat en son projecte humanitzador.

Jesús parla amb passió de l'Esperit. No els vol deixar orfes. Ell mateix demanarà al Pare que no els abandoni, que els doni “un altre defensor” perquè “estigui sempre amb ells”. Jesús el nomena “l'Esperit de la veritat” ¿ Què hi ha davall aqueixes paraules de Jesús ?

Aquest “Esperit de la veritat” no s'ha de confondre amb una doctrina. Aqueixa veritat no es troba dins els llibres dels teòlegs ni dins els documents de la Jerarquia. És quelcom més profund. Jesús diu que “viu amb nosaltres i està amb nosaltres”. És alè, força, llum, amor... que ens arriba des del misteri últim de Déu. Cal acollir amb cor senzill i confiat.

Aquest “Esperit de la veritat” no ens fa “propietaris” de la veritat. No ve perquè imposem als altres la nostra fe ni per a controlar l'ortodoxia. Ve per no deixar-nos orfes de Jesús, i ens convida a obrir-nos a la seva veritat, escoltant, acollint i vivint  el seu Evangeli.

Aquest “Esperit de la veritat” no ens fa “guardians” de la veritat, sinó testimonis. No és disputar, combatre ni derrotar adversaris, sinó viure la veritat de l'Evangeli i “estimar a Jesús guardant els seus manaments”.

Aquest “Esperit de la veritat” està dins cada un de nosaltres, defensant-nos de tot el que ens pugui apartar de Jesús. Ens convida a obrir-nos amb senzillesa al misteri d'un Déu, Amic de la vida. Qui cerca aquest Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'ell. Jesús digué una vegada: “Tot el que és de la veritat, escolta la meva veu”. És cert.

Aquest “Esperit de la veritat” ens convida a viure en la veritat de Jesús enmig d'una societat on la mentida es diu estratègia; l'explotació, negoci; la irresponsabilitat, tolerància; la injustícia, ordre establert; l'arbitrarietat, llibertat; la falta de respecte, sinceritat...

¿ Quin sentit pot tenir l'Església de Jesús si deixam que es perdi dins les nostres comunitats l'Esperit de la veritat ? ¿ Qui podrà salvar-la de l'auto-engany, les desviacions i la mediocritat generalitzada ? ¿ Qui anunciarà la Bona Nova de Jesús dins una societat mancada d'alè i esperança ?

José Antonio Pagola

QUARTA PARAULA DE PASQUA

4ª: “SENYOR MEU I DÉU MEU!”

(Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos... Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu... no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics.

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.

JO SOM EL CAMÍ...

    Lluerna 45 abril maig 

QUINT   DIUMENGE   PASQUA

https://www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story
ESGLESIES   DE   MALLORCA

 

”JO SOM EL CAMÍ”...

A les acaballes del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells. La sortida a l'aviat de Judes, l'anunci de que Pere prest el negarà, les paraules de Jesús parlant de partida pròxima, els han deixat a tots desconcertats i abatuts ¿ Què serà d'ells ?

Jesús capta llur tristesa i torbament. Son cor es commou. S'oblida d'ell mateix i del que li espera, i cerca donar ànims: “No us amoïneu. Confieu en Déu i confieu en mi”. Més tard, seguint la conversa, Jesús fa aqueixa confessió: “Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú pot arribar al Pare sinó és per mi”. No l'oblidem mai. “Jo som el camí”.

El problema, per a moltes persones, no és que visquin extraviats o fora del camí. Simplement viuen sense camí, perduts dins un laberint: fent i desfent els mil viaranys que, de defora, indiquen consignes i modes del moment.

¿ I què pot fer un home o una dona quan es troba sense camí ? ¿ A qui pot adreçar-se ? ¿ A qui recórre? Qui camina per les passes de Jesús podrà tenir amb problemes i dificultats, però està en el camí encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.

”JO SOM LA VERITAT”

Aquestes paraules amaguen una invitació escandalosa per les orelles modernes. I, tanmateix, també avui hem d'escoltar Jesús. No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de la ciència no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no es deixa agafar pels anàlisis més sofisticats. L'esser humà ha de viure davant el misteri últim de la seva existència.

Jesús es presenta com a camí que mena i apropa a aquest Misteri últim. Déu no s'imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respetuosa. Jesús és el camí que ens pot menar a confiar en llur bondat.

”JO SOM LA VIDA”

Jesús pot transformar la nostra vida. No com a mestre llunyà que ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del més pregó del nostre ser, infon en nosaltres un germen de vida nova.

Aquesta acció de Jesús en nosaltres es dóna quasi sempre de forma discreta i callada. El mateix creient sols intueix una presència imperceptible. A voltes, tanmateix, ens invadeix la certesa, l'alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.

Que els vostres cors s’asserenin...

Amb certa freqüència ens plantegem qüestions i preguntes que ens poden portar fàcilment a la inquietud i el desànim. No sentim, ben a prop, les preguntes per un món ben complicat i trencat? Uns conflictes i una economia que fa impossible la vida per a moltíssima gent. O les dades que ens mostren com estem destruint el planeta? No ens preguntem, a cops, si val la pena seguir buscant, seguir treballant. Si hi ha futur? Si això té solució? Si estem tots boigs i desquiciats? Que potser estem orfes. I sense notícies de Déu?

Avui, Jesús ens ofereix serenor. Serenor per als nostres cors. Mai no perdeu la calma. Confieu i treballeu. No defalliu mai. Mai no afebliu la fe. Seguiu confiant en Déu, el Pare. Deixeu-lo ser Déu. Ell disposa de la darrera paraula. Cert que ha entregat la creació a la humanitat i que estem fent un paper ben trist... Però Ell segueix essent Pare fidel i amatent. Creieu en Déu i creieu en mi.

Precisament pel seu amor pacient i etern, Jesús és un de nosaltres. Un dels nostres. Precisament Jesús és la garantia de que estem a les seves mans. Encara que a cops ho veiem amb menys claredat de la que ens agradaria. Creiem en Jesús i el seu camí obert. El seu “full de ruta”. Confiem en el Déu de Jesús. Aquesta és la confiança que sosté el nostre treball i el nostre esforç.

Que els vostres cors s’asserenin. I ho hem d’escoltar un i un altre cop. Ens ha d’entrar ben endins. Ben a fons. Estem massa agitats. I l' agitació ens fa incapaços de fer bé. De mirar la veritat i de veritat. Mirem des de la por. No anem bé. Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús. Des de la confiança. Des de l’experiència viva del Pare bo que envia el seu Fill. Veient el Fill... hem vist el Pare!

 No estem sols. Jesús és amb nosaltres.

I vol estar amb nosaltres. No ens deixa sols. Vol que nosaltres estem sempre allà on Ell hi és. Amb Ell. Les preguntes que ens inquieten, sovint, ens les plantegem com si només comptéssim amb les nostres forces i les nostres habilitats. Forces i habilitats... tan poqueta cosa i tan minvades! Massa sovint oblidem –menystenim- que no estem sols. Que Jesús vol venir amb nosaltres. Que mai no ens deixa desemparats. Cal que anem a trobar-lo. Cal que li fem espai. Per allà per on he passat, també passareu vosaltres. On jo hi sóc, també hi sereu vosaltres. On jo arribi, també arribareu vosaltres.

No anem sols, en aquest viatge de la vida.

 Camí, Veritat i Vida.

Cal posar-nos en marxa i voler caminar amb ell. Voler fer el seu camí. Sense buscar dreceres –que són marrades!-. Estar ben disposats a recórrer el que la vida ens porti. Pas a pas. També els passos complicats. Aquells pel quals Ell ha passat... i nosaltres ens els voldríem estalviar. Jesús Camí. En camí amb Jesús.
A nosaltres ens toca deixar-nos il·luminar per la Veritat. Mirar amb veritat. Captar allò que de veritat constitueix la vida i l’essencial de la persona i la humanitat. Ens toca ser veritables. Vertaders. Ser de veritat. Sense postissos ni succedanis. La Veritat és Jesús. La veritat de la Vida. La veritat de la humanitat.

I viure. Viure com Ell. Tal com Ell va viure. Com va relacionar-se. Com va acollir. Com va entendre el servei i l’entrega. Com va viure la confiança. Ell és la vida. Viure, és viure-amb-Jesús. De Jesús. Com Jesús. Vivint, de veritat, en el seu camí... farem les obres que Ell fa.

Camí que, de veritat, porta la vida. I endavant!

Josemi Esteban, sj.

TERCERA PARAULA DE PASQUA

“DE QUÈ PARLEU ENTRE VOSALTRES TOT CAMINANT?” (Lluc 24, 17)

No és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil... pica que pica a veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!

Però ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors... i moltes vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més normal del món.

Nosaltres pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de tot, ja n’estem ben tips.

Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!“

(Som a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor, en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut. Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi, primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu...? Anem a partir el pa, que és hora de deixar tant de pessimisme... i actuem, actuem i actuem.)

SEGONA PARAULA DE PASQUA...

Segona  Paraula:

 PAU A VOSALTRES

Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)

         Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.

         PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.

         La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.

         PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?... I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?

         PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional...

La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.

SANT SEPULCRE

El secreto más oculto del Santo Sepulcro

El 20 de octubre del 2016 se produjo un acontecimiento único en los últimos siglos: la apertura de la losa de mármol que se venera en el lugar donde la tradición sitúa el sepulcro de Jesús, dentro de la basílica del Santo Sepulcro en Jerusalén. Bajo aquella losa se descubrió una segunda losa, también de mármol gris, que contiene una hendidura en toda su longitud y que lleva esculpida una cruz de Lorena. Muy probablemente, esta es de la época de las cruzadas, de comienzos del s. XII.Sacada la segunda losa, empezaron las sorpresas. Inmediatamente bajo esta losa, y a 35 cm de la actual tierra del edículo de la basílica, apareció la que es la pieza fundamental del conjunto: un banco de piedra ordinaria excavado en la roca que está en conexión directa con la pared vertical, también excavada en la roca, que hay detrás de él. Las crónicas de los viajeros medievales, como Fèlix Faber (1480), que vieron el edículo sin los mármoles de recubrimiento actuales, testifican que banco y pared forman un todo de piedra. Este todo corresponde a la pared norte de la pequeña habitación donde está el lugar venerado como sepulcro de Jesús. La segunda sorpresa saltó cuando se vio que la pared sur de esta habitación correspondía a una segunda pared vertical, también de roca ordinaria, de unos dos metros de alto.Por lo tanto, el edículo de la basílica del Santo Sepulcro contiene un conjunto formado por dos paredes de piedra (norte y sur) y un banco (al lado norte) –todo excavado en la roca–. Este conjunto corresponde a un sepulcro del tipo “cámara sepulcral” al que se accedía bajando, pues quedaba por debajo de que su anchura corresponde al espacio entre las dos paredes de piedra. El suelo de piedra original del sepulcro, aún por descubrir, ha de hallarse bajo el actual pavimento de mármol.El elemento arqueológico que hemos descrito concuerda con los datos documentales de los evangelios –a continuación ponemos entre comillas los textos que se encuentran en Mateo 27, Marcos 15-16, Lucas 24 y Juan 19-20. Por eso es legítimo suponer que nos encontramos ante la tumba de Jesús. En efecto, Jesús murió crucificado en la colina de la Calavera o Gólgota, lugar de las ejecuciones, un muñón de roca de 13 m de alto situado fuera de ciudad a 80 o 90 m de una de las puertas de Jerusalén. “Cerca”, en una zona de sepulcros que aprovechaban el berrocal de una antigua pedrera, había el “huerto” de José de Arimatea con un sepulcro “nuevo”, por estrenar. Este sepulcro se cerraba con “una piedra... muy grande” que se hacía “rodar”. La piedra indica que el sepulcro de Jesús era del tipo de cámara sepulcral y que “había sido tallado en la roca”. Se entraba bajando ligeramente hasta el “ lugar” donde se “depositaba” el cadáver, es decir, el  banco de piedra.Este banco estaba situado “a la derecha” de la entrada –igual que en el sepulcro del edículo de Jerusalén. La bajada tenía que ser suave ya que una persona como Maria Magdalena “se agachó para mirar dentro del sepulcro”. La existencia del banco se confirma por una información doble de Marcos y Juan. En Marcos 16,5 se dice que las mujeres entraron en el sepulcro y encontraron “a un joven sentado que llevaba un vestido blanco” –evidentemente, sólo se podía sentar en el banco en cuestión–, mientras que en Juan 20,12 se habla de “dos ángeles vestidos de blanco, sentados en el sitio (el banco) donde había sido puesto el cuerpo de Jesús”.

Claro está, pues, que cuando dieron sepultura a Jesús el viernes día 7 de abril del año 30 d.C. mientras el sol se ponía, no lo pusieron dentro de un nicho sino que lo depositaron sobre el banco de piedra –el “ sitio” del que hablan los evangelios. La razón de esta decisión es que Jesús había muerto tras una considerable agresión física y su cuerpo estaba en un estado lamentable. Tal como era costumbre entre los judíos de la época y, aún hoy en muchas culturas, un cadáver tiene que ser lavado y ungido con “aceites aromáticos”  antes de enterrarlo. Pero como Jesús tuvo que ser enterrado a toda prisa porque empezaba el “reposo del sábado”, su cuerpo fue dejado sobre el banco de piedra. El cuerpo quedó cubierto con “la sábana de amortajar” y su cabeza, sujeta por “un pañuelo”, “atado” por debajo de la mandíbula para evitar la caída.

El domingo de buena mañana”, el 9 de abril del año 30 d.C., cuando las mujeres vuelven al sepulcro para lavar y ungir el cuerpo de Jesús, se encuentran con que no está encima del banco de piedra excavado en la roca donde lo habían depositado. María Magdalena piensa primero que “se lo han llevado fuera del sepulcro”. Después, emerge en las mujeres una hipótesis que rompe todas las barreras y expectativas y cambia la historia: “Jesús, el crucificado, ha resucitado. Mirad el lugar [¡el banco!] donde lo habían puesto”. Las mujeres fueron en busca de los discípulos varones, que se mostraron del todo escépticos: “Algunas mujeres de nuestro grupo... han ido de buena mañana al sepulcro, no han encontrado el cuerpo de Jesús y han vuelto diciendo que hasta habían tenido una visión de ángeles, a los cuales aseguraban que él vive”.El escepticismo es la reacción del que no quiere hacerse demasiadas preguntas, ni complicarse ni implicarse en algo que podría romper los esquemas. Al otro lado del escepticismo está la apuesta fuerte, a todo o nada. El escéptico es temeroso. El que apuesta es audaz. ¿Puede equivocarse? Ciertamente, pero también puede acertarla. La vida no es una ecuación ni una deducción, sino una decisión que da respeto pero que puede acabarse con un triunfo, el de la misma vida sobre la muerte.

La fe en la resurrección de Jesús no es una evidencia de tipo lógico pero tampoco un salto al vacío a-racional. La investigación histórica muestra un acuerdo entre los datos arqueológicos y los de los evangelios. El dato arqueológico no demuestra aquello que la fe cree, pero le da verosimilitud  y estimula la razonabilidad. Los evangelios canónicos no son ninguna invención, sino documentos del siglo I donde la fe de sus autores y la historia que narran se mezclan y complementan. Por eso ha de leerse como cualquier otro documento antiguo, al tiempo que son el fundamento de la fe cristiana. De ellos sale una revolución: la que empezó en un banco excavado en la roca, dentro de un sepulcro de Jerusalén hace dos mil años.

PROGRAMA   dels   "CONILLETS"...