1º
diumenge de Quaresma (A)
EVANGELI
Jesús
dijuna quaranta dies i és temptat.
Lectura
del santo evangelio según san Mateo 4, 1-11
1
Aleshores
l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés.
2
Jesús
dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3
El
temptador se li acostà i li digué:
--Si
ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
4
Però ell li va respondre:
--L'Escriptura
diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de
la boca de Déu.
5
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt
de tot del temple 6 i li diu:
--Si
ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà
ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè
els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
7
Jesús li contestà:
--També
diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
8
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta,
li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9
i li diu:
--Et
donaré tot això si et prosternes i m'adores.
10
Li diu Jesús:
--Vés-te'n,
Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna
culte a ell tot sol.
11
Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el
servien.
Paraula
de Déu.
LA
NOSTRA GRAN TEMPTACIÓ
L'escena
de “las temptacions de Jesús” es un relat que no hem
d'interpretar a la lleugera. Las temptacions que se'ns descriuen no
són propiament d'orde moral. El relat ens adverteix de que podem
arruinar nostra vida, si ens desviem del camí que segueix Jesús.
La
primera temptació és d'importància decisiva, ja que pot pervertir
i corrompre nostra vida de rel. Aparentement, a Jesús se li ofereix
quelcom innocent i bo: poser a Déu al servei de sa fam. “Si
ets Fill de Déu, mana que aquestes pedres se converteixen en pans”.
Tanmateix,
Jesús reacciona de manera ràpida i sorprenent: “No només
de pa viu l'home, sinó de tota paraula que surt de
boca de Déu”. No farà del propi pa un absolut. No posarà
a Déu al servici de son propi interés, oblidant el projecte del
Pare. Sempre buscarà primer el regne de Déu i sa justícia. En tot
moment escoltarà sa Paraula.
Nostres
necessitats no queden satisfetes solament en tenir assegurat nostre
pa. L'esser humà necessita i anhela molt més. Inclús, per a
rescatar de la fam i la misèria als que no tenen pa, hem d'escoltar
a Déu, nostre Pare, i desvetllar en nostra consciència la fam de
justícia, la compassió i la solidaritat.
Nostra
gran temptació és avui convertir-ho tot en pa. Reduir cada cop més
l'horitzó de nostra vida a la mera satisfacció de nostres desitjos;
fer de l'obsessió per un benestar sempre major o del consumisme
indiscriminat i sense límits el ideal quasi únic de nostres vides.
¿Per
què nos estremim de que augmenti de manera tràgica el nombre de
persones que se suïciden cada dia? ¿Per què seguim tancats en
nostre fals benestar, i aixequem barreres cada cop més inhumanes
per a que els famolencs no entrin en nostres països, no tenguen
abast a nostres residències ni toquin a nostra porta?
La
crida de Jesús ens pot ajudar a agafar més consciència de que no
només de benestar viu l'home. L'ésser humà necessita també
cultivar l'esperit, conèixer l'amor i l'amistat, desenvolupar la
solidaritat amb els que sofreixen, escoltar sa consciència amb
responsabilitat, obrir-se al Misteri últim de la vida amb esperança.
José
Antonio Pagola
TEMPTACIONS
No
fou fàcil per a Jesús mantenir-se fidel a la missió
rebuda del Pare i no desviar-se de la seva voluntat. Els
evangelis recorden la seva lluita interior i les proves que
tingué que superar, junt als deixebles, durant sa vida.
Els
mestres de la Llei l'empaitaven amb preguntes capcioses per a
sometrel' a l'orde establert, i oblidàs l' Esperit que l'impulsava a
curar inclús en dissabte. Els fariseus li demanen que deixés de
aliviar el sofriment de la gent i fes qualque cosa més
espectacular, "un
signe del cel",
de
proporcions còsmiques, amb el qual Déu el confirmés devant tots.
Les
temptacions li venien inclús dels seus deixebles més estimats.
Jaume i Joan li demanaven que s'oblidés dels últims, i pensés a
reservar-lis a ells els llocs de més honor i poder. Pere el repren
perquè posa en risc la vida i pot finir executat.
Sofria
Jesús i sofrien també els seus deixebles. No era fàcil ni clar.
Tots tenien que buscar la voluntat del Pare i superar proves i
temptacions de distint gènere. Poques hores abans de ser detingut
per les forces de seguretat del temple Jesús els diu: "Vosaltres
sou els que heu perseverat amb mi en les proves"
L'episodi
conegut com
"les temptacions de Jesús"
és
un relat en el qual se reagrupen i resumeixen les temptacions que
tingué qu superar Jesús durant tota sa vida. Viu mogut per
l' Esperit rebut en el Jordà, però res el dispensa de sentir-se
atret cap a formes falses de messianisme.
¿Ha
de pensar en son propi interés, o escoltar la voluntat del Pare? ¿Ha
de imposar son poder de Messies, o posar-se al servei dels que el
necessiten? ¿Ha de buscar sa pròpia glòria, o manifestar la
compassió de Déu cap als que sofreixen? ¿Ha d'evitar riscs i
eludir la crucifixió, o entregar-se a sa missió confiant en el
Pare?
El
relat de les tentaciones de Jesús fue recogido en los evangelios
para alertar a sus seguidores. Hemos de ser lúcidos. El Espíritu de
Jesús está vivo en su Iglesia, pero los cristianos no estamos
libres de falsear una y otra vez nuestra identidad cayendo en
múltiples tentaciones.
Identificar
avui las temptacions de la Església i de la jerarquia, dels
cristians i de les comunitats; fer-nos conscients com Jesús; i
afrontar-les com ho feu ell, és el primer per a seguir-lo amb
fidelitat. Una Església que no és conscient de les seves
temptacions, falsejarà la identitat i la missió. ¿No ens passa
això...? ¿No necessitem més lucidesa i vigilància per a no caure
en la infidelitat?
José
Antonio Pagola
VES-TE'N
SATANAS
Ves-te'n,
Satanas.
La
primera temptació esdevé en el «desert».
Després de un llarg dijuni entregat a l'encontre amb Déu, Jesús
sente fam. És aleshores quan el temptador suggereix actuar pensant
en ell mateix i oblidant el projecte de Déu: «Si
ets Fill
de
Déu diguès que aquestes pedres es tornin pans».
Jesús, defallit però ple de l' Esperit de Déu, reacciona:
«No
només de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de
Déu».
No viurà cercant son propi interés. No serà un Messies egoísta.
Multiplicarà pans quan vegi passar fam als pobres. Ell s'alimentarà
de la Paraula viva de Déu.
Sempre
que la Església busca son propi interés, oblidant el projecte del
regne de Déu, se desvia de Jesús. Sempre que els cristians
anteposem nostre benestar a les necessitats dels últims, ens
allunyem de Jesús.
La
segona temptació se dóna en el «temple».
El
temptador proposa a Jesús fer entrada triomfal en la ciutat santa,
davallant de dalt com a Messies gloriós. La protecció de Déu está
assegurada. Els seus àngels «cuidaran» d'ell. Jesús reacciona
ràpid:
«No
temptaràs al Senyor el teu Déu».
No serà un Messies triomfador. No posarà a Déu al servei de sa
glòria. No farà «senyals
del cel».
Sols signes per a curar malalts.
Sempre
que la Església posa a Déu al servei de sa pròpia glòria i
«davalla de dalt» per a mostrar sa pròpia dignitat, se desvia de
Jesús. Quan els seguidors de Jesús cerquem «quedar bé» més
que «fer el bé», ens allunyem d'ell.
La
tercera temptació passa a una «muntanya altísima». Des d'ella se
divisen tots els regnes del món. Tots estan controlats per Satanas,
que fa a Jesús una oferta asombrosa: li donarà tot el poder del
món. Sols una condició:
«si te
prostres
i m'adores».
Jesús reacciona violentament: «Ves-te'n,
Satanas».
«Solament
al Senyor ton Déu adoraràs».
Déu no el crida a dominar el món com l'emperador de Roma, sinó a
servir als que viuen oprimits. No serà un Messies dominador sinó
servidor. El regne de Déu no s'imposa amb poder, s'ofereix amb amor.
La
Església ha de esquivar totes las temptacions de poder, glòria o
dominació, cridant amb Jesús «Ves-te'n,
Satanas».
El poder mundà és una oferta diabòlica. Quan els cristians ho
cerquem, ens allunyem de Jesús.
TEMPTACIONS
Per
a ser temptat pel diable.
Els
cristians de la primera generació s'interessaren prest per les
«temptacions»
de Jesús. No volien oblidar els conflictes i lluites que tingué que
superar per a mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se
de sa única tasca: construir un món més humà seguint les petjades
de Jesús.
El
relat és esglaiador. En el «desert»
se pot escoltar la veu de Déu, però se pot sentir també l'atracció
de forces obscures que ens allunyin de Ell. El «diable»
tempta a Jesús usant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que
se resen en Israel. A l'interior de la religió s'hi pot amagar la
temptació d'allunyar-nos de Déu.
En
la primera temptació, Jesús se resisteix a utilitzar a Déu per a
«convertir»
les pedres en pa. El primer que necessita una persona es menjar, però
«no
només de pa viu l'home».
L'anhel del esser humà no s'apaga alimentant so cos. Necessita molt
més.
Per
a alliberar de la misèria, de la fam i de la mort als que no tenen
pa, hem de desvetllar la fam de justícia i d'amor en nostre món
deshumanitzat dels satisfets.
A
dalt del temple, el diable le suggereix buscar en Déu seguritat.
Podrà viure tranquil, «sostingut
per les seves mans»
i caminar sense entrebancs ni riscos de cap tipus. Jesús reacciona:
«No
temptaràs al Senyor el teu Déu».
És
diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i
pràctiques que donen seguretat. No se construeix un món més humà
refugiant-se cada un en sa pròpia religió. És necessari assumir a
voltes compromisos arriscats, i confiar en Déu com Jesús.
La
darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d'una
muntanya alta. Al seus peus se li presenten «tots
els regnes»
amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell
introducir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per
contra, li ofereix poder i esplendor si l'adora.
La
reacció de Jesús és inmediata:
«Al
Senyor el teu Déu adoraràs».
El món no se humanitza amb la força del poder. No és possible
imposar el poder sobre els altres sense servir al diable. Els que
segueixen a Jesús buscant glòria i esplendor viuen «agenollats»
devant el diable. No adoren al vertader Déu.
¿
CAL SEGUIR AIXÍ?
No
només de pa viu l'home.
Propi
de nostra «societat consumista» és que no només consumim
alllò necessari per a la vida, sinó que consumim sobre tot i
fonamentalment bens superflus. Aquest és el fet decisiu que mou
bàsicament la política i la economia. Important és «augmentar
el creixement» i «pujar el nivell de consum». És el
que esperen tots els ciutadans.
Tot
gira en torn a aquest consum de bens superflus. Molts individus han
après a xifrar l'èxit, sa felicitat i fins sa personalitat en
posseir tal model de cotxe o vestir amb tal marca. És el mode
natural de viure. En aquest consum «vivim,
ens
movem i existim».
Però,
¿sabem el que fem?, ¿volem seguir consumint d'aquesta manera?, ¿és
aquest el millor estil de vida en una societat progressista?, ¿no
ens interessa canviar i humantizar un poc més nostra vida?
Tal
volta, primer és prendre consciència del que fem. És un primer
pas, però important. ¿Per què compro tantes coses?, ¿és per a
estar a l'alçada dels amics i coneguts?, ¿per a demostrar-me a mí
i als altres que som «algú»?, ¿per a que vegin que he
triumfat?
Podem
preguntar-nos també si som lliures o esclaus. ¿Som amo de les
meves decisions o compro el que me dicta la publicitat?, ¿adquireix
el que me ajuda a viure de manera digna i feliç o omplo ma vida de
coses inútils?, ¿sé boicotejar anuncis que tracten de manipular-me
de manera matussera i degradant o som un d'aquests «esclaus
satisfets» que presumeixen de tal o qual marca?
Ens
hem de preguntar, sobre tot, si aquest consumisme tan irresponsable
ens sembla just. Ja res és prou per a viure bé. Seguim creant i
creant necessitats sempre noves, i mai ens sentim satisfets. Mentre,
milions d'éssers humans no tenen allò necessari per a sobreviure.
¿Què pensar de tot això? ¿No és injust i estúpid?
«No
només de pa viu l'home».
Aquestes paraules de Jesús no són una exhortació piadosa per a
creients. Contenen una veritat que necessitem escoltar tots.
DEJUNI
No
només de pa viu l'home.
Molts
costums i pràctiques socials, en pocs anys, han quedat superats pel
ritme de la vida moderna. Avui només serveixen pel record divertit i
el comentari jocós. Una cosa així passa amb el dejuni i
l'abstinència. ¿Qui gosa proposar avui una cosa tan anacrònica?
Tanmateix,
el dejuni te una curiosa vigència en l'actual societat. Poques
vegades s'han observat dietes tan severes per a eliminar l'obesitat,
cuidar la silueta o prevenir problemes de salut. A banda, ¿qui se'n
riu dels que fan «vaga de fam” com a signe de protesta o gest de
pressió en favor de causes justes?
Important
en aquestes coses és no oblidar el valor original i la saviesa que
contenen. Estic convençut que introduir dejuni i austeritat en
nostra vida individual i col·lectiva no és cap neciesa. Al
contrari, pot ser remei eficaç per a moltes malalties.
El
primer és aclarir que no se tracta de «mortificar» el cos
perquè sí, ni de matar en nosaltres el gust per la vida i el fruir
agraït de les coses. És el contrari. Alliberar-nos d' allò que ens
impedeix ser amos de nosaltres mateixos per a fruir d'una vida sana i
humana.
Qui
viu de forma sòbria, manté una llibertat crítica front els
reclams insans de la cultura consumista. Se fa més sensible als que
sofreixen necessitat, i més disponible per a l'ajuda solidària. Li
resulta més fàcil cultivar la vida de l'esperit i obrir-se a la
dimensió transcendent de la existència.
Cada
un sabrà com introduir en sa vida més dejuni i austeritat. Alguns
necessiten urgentment moderar els menjars i no caure en l'excés de
alcohol i tabac. A altres les faria bé ser menys esclaus de la
publicitat i alliberar-se de coses superflues que asfixien sa vida.
Alguns necessitarien «dejunar» de tanta televisió i rompre
la dependència... Altres, renunciar a un estil de «cap de setmana»
agotador i frustrant.
Però
el decisiu no és dejunar, sinó encertar a alimentar-se bé. D'aquí
la màxima evangèlica: «No només de pa viu l'home. » És
necessari també el silenci, la reflexió, l'opertura a la natura,
l'art, l'oració. Per al creient, és vital la escolta de la Paraula
de Déu.
Els
cristians comencem aquests dies un temps litúrgic que se diu
«Quaresma». És un temps en el qual ens esforcem per cuidar
més nostra comunicació amb Déu, l'escolta de l' Evangeli i la
conversió a Crist. No te perquè ser un temp trist i ombrívol. Al
contrari, és un temps de renovació que ens portará a viure la
Pasqua «ressuscitant» a una vida nova.
FER
MALBÉ LA VIDA
No
només de pa...
És lamentable veure amb quina facilitat ens arrastrem per costums i
modes de viure que s'implanten en nostra societat, canviant son
vertader contingut, les experiències més nobles i gojoses de
l'ésser humà.
Pensem
en la cultura del «tirat després d'usat», que tendeix a imposar
entre nosaltres tot un estil de vida. Un cop usat un producte, hi ha
que cercar aviat un substitut.
Aquesta
cultura pot estar configurant nostra manera de viure les relacions
inter-personals. En qualque manera, se introdueix la temptació de
«usar» a les persones per a rebutjar-les quan ja no
interessen.
Ho
podem constatar diàriament: amistats que se fan i desfan segons la
utilitat; amors que duren el que duren el'interés i l'atracció
física; esposes i esposos abandonats per a ser substituïts per una
relació més excitant.
No
sempre som conscients de com podem espatllar nostra vida quan donem
culte a modes i estils de viure que acaben per deshumanitzar-nos.
És
una equivocació viure esclaus del diner, de l'èxit professional,
del prestigi social o de qualsevol ídol, sacrificant tot: el
descans, la amistat, la famiíia, la vida entera.
Quantes
persones ho constaten secretament en son interior. Guanyen cada cop
més diners, tenen prestigi, han assolit el que perseguien, però se
senten cada vegada més soles i frustrades.
Llur
vida s'ha omplert de coses, però ha quedat buida d'amistats
vertaderes. Saben competir i lluitar, però no saben donar ni rebre
amor. Dominen les situacions més difícils, però no encerten a
créixer com a persones.
L'advertència
de Jesús sempre serà d'actualitat: «No només de pa viu l'home,
sinò de tota paraula que surt de la boca de Déu». No basta
alimentar la vida de diners, prestigi, poder o sexe. Ho sàpiga o no,
l'home necessita estimar i ser estimat, perdonar i ser perdonat,
acollir i ser acollit.
No
li basta a l'ésser humà escoltar-se a ell mateix i alimentar els
seus propis interessos. Necessita obrir-se a Déu i escoltar les
exigències i les promeses de l'amor.
La
conversió no és una práctica ja en desús que hi ha que recordar
en temps de Quaresma. És la orientació nova de tota nostra vida, el
canvi de rumb que necessitem per a viure de manera més sana sense
espatllar nostra persona.
ESCAPAR
DE DÉU
Al
Senyor el teu Déu adoraràs...»
Escapar
de Déu ha estat sempre la temptació de molts homes. Paul
Tillic deia que “l'home que mai ha intentat fugir de Déu,
és el que mai tingué experiència del Déu que és
realment Déu...”
Però
en la societat moderna molts són els que reprimeixen, inclús,
la pregunta mateixa sobre Déu i ofeguen tot plantejament
religiós.
Bastants
s'han creat «petits déus» que omplen llurs vides i
amb els quals conviuen amb certa tranquil·litat, sense poder fer
fugir del tot una sensació d'insatisfacció i tristesa.
Altres
viuen sempre «ocupats», sempre fent plans, sempre en preparatius,
sempre fugint d' allò més profund d'ells mateixos, evitant qualsevol
possible encontre amb Déu.
En
el fons, ens resistim a que Algú conegui allò que som i fem.
Intentam ocultar les profunditats de nostra ànima a nostres propis
ulls. No podem suportar un Déu que siga realment Déu i ens sondegi
fins als racons més obscurs de nostre esser.
Per
això, molts protesten silenciosament contra aquest Déu, desitjant
que no existeixi, El
rebaixen fins al nivell de les coses dubtoses i fugen cap a
l'ateisme.
Però,
¿existeix qualque refugi últim que ens aïlli i «defensi»
de Déu? ¿ No estem sostinguts i continguts per quelcom que és
major que nosaltres mateixos, que abasti nostra vida i nostra mort i
que exigeixi nostra resposta?
Per
un temps, podrem expulsar-lo de nostra consciència, rebutjar-lo de
mil maneres, refutar-lo, buscar raons per a convèncer-nos de que no
existeix, viure sense ell. Però, ¿escapa un de Déu sols perquè
tracta de oblidar-lo?
Sense
gosar confessar-lo públicament, ¿no serem els homes i dones uns
«reprimits religiosos»?
El
relat de les temptacions de Jesús ens convida a fer-nos una pregunta
decisiva: ¿ Quina és la manera més humana d'enfrontar-se a la
pregunta sobre Déu? ¿Fugir d'ell o buscar-lo?
Segons
Jesús, no se tracta de fugir de Déu sinó de descobrir la seva
presència amistosa i el rostre de infinita bondat d'un Déu que no
és nostre rival, sinó el fons mateix, la font creadora de nostre
existir, el destí últim al qual tendim misteriosament.
Molts
contemporanis saben en el secret de son cor que necessiten
«reconciliar-se» amb Déu.
