dimecres, 31 de juliol de 2019

INTEL·LIGENTS




DE MANERA INTEL·LIGENT
Neci.
Reposa, menja, beu i diverteix-te.": aquesta consigna de l'home ric de la paràbola evangèlica no és nova. Ha estat l'ideal de molts sempre, però avui es viu a gran escala i baix una pressió social forta que fa difícil cultivar un estil de vida més sobri i sa.
La societat moderna ha institucionalitzat el consum: tot s'orienta a disfrutar de productes, serveis i experiències sempre noves. La consigna del benestar és clara: “dona't bona vida”. A través de marques i models d'objectes se'ns ofereix joventut, elegància, seguretat, feminitat o virilitat, naturalitat, poder, vitalitat. Cal nodrir la vida en el consum.
Factor decisiu en la societat és la moda. Sempre hi ha hagut en la història dels pobles corrents i gusts fluctuants. La novetat és “l'imperi de la moda” que s'ha convertit en guia principal de la societat moderna. Ja no són les religions ni les ideologies les que orienten els comportaments. La publicitat i la seducció de la moda substitueixen l'Església, la família o l'escola. És la moda la que ensenya a viure i satisfer les ”necessitats artificials” del moment.
Un altre tret que marca l'estil modern de vida és la seducció dels sentits i la cura de l'extern. Cal atendre el cos, la “línea”, el pes, la gimnàsia i les “revisions”; cal aprendre teràpies i remeis nous; cal seguir els programes dels consells mèdics i culinaris. Cal aprfendre a “sentir-se bé” amb un mateix i amb els altres; cal saber moure's de manera hàbil en el “sexe”: conéixer totes les formes possibles de disfrut, goig i experiències noves.
Error seria “satanitzar” aquesta societat que ofereix tantes possibilitats per les diverses dimensions de l'esser humà i per a desnvolupar una vida integral i integradora. Però també és error deixar-se dur frivolament per qualsevol moda o reclam i reduir l'existència a un mer benestar material. La paràbola evangèlica convida a descobrir l'insensatesa que s'amaga en aquest plantejament de la vida.
Per encertar en la vida no és suficient passar-s'ho bé. L'esser humà no és només un animal famolenc de plaer i benestar. Està fet també per a cultivar l'esperit, conéixer l'amistat i la tendresa, experimentar el misteri del transcendent, agrair la vida, viure la solidaritat. És inútil queixar-se de la societat actual. L'important és acturar de manera intel·ligent.

NECIS






NECIS
Neci… Així passa amb tothom qui reuneix tresors..
Tret de la predicació de Jesús és, tal volta, la lucidesa amb la qual desemmascara el poder alienant i deshumanitzador que amaguen les riqueses.
La visió de Jesús no és de moralista que es preocupa de com adquirim nostres bens i com els usem. El risc del qui viu fruint de ses riqueses és oblidar la seva condició de fill de Déu Pare i de germà de tots els homes.
Aquí el crit d'alerta de Jesús: “No podeu servir a Déu i als diners”. No es pot ser fidel a Déu Pare, que cerca la justícia, la solidaritat i la fraternitat de tots els homes, i viure pendent dels bens i riqueses.
Els diners poden donar poder, fama, prestigi, seguretat, benestar... però, en la mesura que esclavitzen la persona, la tanquen a Déu Pare, la fan oblidar la seva condició d'home i germà, i la porten a rompre la solidaritat amb els altres. Déu no pot regnar en la vida d'un home dominat pels diners.
L'arrel profunda està en que les riqueses desperten en nosaltres la necessitat insaciable de tenir sempre més. Aleshores creix en la persona la necessitat d'acumular, capitalitzar i posseir sempre més i més.
Jesús considera com a vertadera locura, insensatesa i alienació la vida de tots aquells terratinens de Palestina, obsessionats per emmagatzemar les collites en graners cada cop més grossos. És una vertadera idiotesa consagrar energies, imaginació, temps i esforços per adquirir i conservar nostres pròpies riqueses.
Quan, al final de la vida, Déu s'acosta al ric per a recollir sa vida es mostra que l'ha feta malbé. Li manca contingut i valor: “Neci...Així passa amb tothom que reuneix tresors per a ell mateixi i no es fa ric als ulls de Déu...”
Un dia el pensament cristià descobrirà amb claretat la profunda contradicció que hi ha entre l'esperit que anima el capitalisme i l'esperit que anima el projecte de vida volgut per Jesús.



DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY


Però Déu li digué: -Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.







18º diumenge del Temps ordinari (C)

EVANGELI
Tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 12,13-21

Paràbola del ric insensat
13Llavors un d'entre la gent digué a Jesús:
--Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.
14 Ell li respongué:
--Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?
15 Llavors digué a la gent:
--Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.
16 I els explicà una paràbola:
--A un home ric, la terra li va donar molt.17 Ell pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?"18 I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, 19 i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
20 »Però Déu li digué:
»--Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?
21»Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
Paraula de Déu.



DESEMMASCARAR L'INSENSATESA-
Neci…Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix.
El protagonista de la paràbola del “ric insensat” és un terratinent d'aquells que Jesús va conéixer a Galilea. Homes poderosos que explotaven els camperols, pensant només en augmentar ses riqueses. La gent els temia i envejava: eren els afavorits. Per a Jesús, són els insensats.
Sorprès per una collita abundant que desborda les expectatives, el ric propietari reflexiona: “¿Què faré ?.” Parla amb ell mateix. A l'horitzó so sembla haver-hi ningú més. No hi ha dona, amics ni veïnats. No pensa amb els camperols que treballen les seves terres. Només es preocupa del seu benestar i la seva riquesa: la meva collita, els meus graners, els meus bens, la meva vida...
El ric no se n'adona de que viu tancat dins ell mateix, presoner d'un lògica que el deshumanitza i lleva de tota dignitat. Només viu per a acumular, emmagatzemar i augmentar son benestar material: “Tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
De cop, Jesús fa intervenir el mateix Déu. Un crit irromp els somnis i il·lusions del ric: »--Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?” Aquesta és la sentència de Déu: la vida del ric és un fracàs i una insensatesa.
Engrandeix els graners, preò no eixamplar l'horitzó de la vida. Fer créixer la riquesa, però empobreix i fa més petita la vida. Acunula bens, però no conéix l'amistat, l'amor generós, l'alegria, la solidaritat. No sap donar ni compartir, només acaparar. ¿Què hi d'humà en aquesta vida?
Ldes crisis econòmiques que sofrim són “crisis d'ambició”: les països rics, els poderosos de la terra... volen viure part damunt les possibilitats, somnien aculmuar benestar sense límits i obliden els que s'enfonsen en la pobresa i la fam. Però, la seguretat tomba per avall...
Signe dels temps” que cal llegir a la llum de l'Evangeli. Escoltar la veu la veu de Déu en el fons de nostra consciència: “Basta ja de tanta insensatesa i insolidaritat cruel”. Cal canviar nostre estil de vida i lluitar per un canvi profund: viure de manera més austera; compartir més nostre benestar...




  1. De la lectura de l'evangeli d'avui, no n'hem de treure pas la conclusió que hem de menysprear els béns materials, sinó únicament que hem de saber situar-los al seu lloc. És a dir, que no ens hem de deixar esclavitzar per ells. No se'ns convida, evidentment, a negligir el treball per a millorar el benestar de les nostres famílies. Però sí se'ns demana que no donem valor prioritari a les coses materials, perquè n'hi ha d'altres de més importants.
    Quin és el meu ideal en la vida? Guanyar diners per damunt de tot?
    Cal reconèixer que seria un ideal ben curt. No hi ha persona més pobra, fins i tot a nivell purament humà, que aquella que només té diners, riqueses materials. Encara que siguin moltes.

    2. Jesús vol que entenguem que la recerca dels béns materials no pot constituir la nostra principal preocupació, ni el motiu prioritari dels nostres esforços. Per unes raons molt clares. Unes raons que també corrobora l'experiència perquè aquesta orientació de la vida, porta a la més gran decepció i perquè no porta la felicitat.
    Tots busquem ser feliços: és una tendència que Déu ha posat en nosaltres. Per això, el motiu conscient o inconscient de les les nostres actuacions és sempre la felicitat: mediata o immediata; a curt termini o a llarg termini. Però, en el fons, sempre la busquem.
    Però no tothom encerta el camí que hi porta. Hi ha persones que creuen que si aconseguissin determinat càrrec, o si traguessin uns "millonets" a la loteria, o si els somrigués l'èxit somiat, llavors sí que serien feliços.
    Però, si ara que no tenen això, no ho són, ben segur que tampoc no ho serien si ho obtinguessin. Cal tenir les idees clares si no volem ser víctimes d'enganys i desercions.
    La felicitat no es troba fora de nosaltres. La felicitat brolla de dins del cor. És conseqüència de saber descobrir que estem plens per dins, perquè hi portem l'Esperit de Déu, la nostra major riquesa.
    És prendre consciència que allò que omple i fa feliç és deixar-se guiar per aquest Esperit que ens impulsa a estimar i respectar els altres.
    Qui viu amb aquesta convicció troba sentit a qualsevol situació que li toqui de viure. No perd mai la pau interior i té coratge per tirar endavant.

    3. No sempre ens resulta fàcil entendre-ho així. Potser per això, perquè en prenguem consciència clara, Jesús a l'evangeli d'avui fa una afirmació molt forta. Ens diu que aquell que va darrere dels diners s'equivoca. No en un aspecte més o menys important de la vida, sinó que s'equivoca del tot: que no sap què vol dir viure. És molt fort això! Ens hauria de fer reflexionar.
    És signe de saviesa saber distingir els valors importants dels que no ho són. El diner té la seva funció. Però en la vida hi ha valros millors: l'amistat, la vida de família, la cultura, la salut, l'art, la pau, la solidaritat, la fe ...
    Hi ha persones que, potser sí que guanyen molts diners, però que mai no troben temps per somriure, per dialogar amb la parella, per jugar amb els fills, per xerrar amb els amics, per fruir de la natura, per interessar-se pels altres, per contribuir a millorar el seu entorn...
    D'això se'n pot dir viure? D'això se'n pot dir sana fuïció de la vida? Aquesta mena de persones només passen pel costat de la vida, però no hi entren a fons: no la viuen. Quan se n'adonen, ja se'ls ha escapat.

    4. I, sobretot hi ha els valors espirituals. Val la pena que fem cas d'allò que ens ha dit St Pau a la segona lectura "cerqueu allò que és de dalt", "estimeu allò que és de dalt". Hem de saber valorar la Paraula de Déu i la pregària, que porten pau i serenor als nostres cors. Hem de valorar l'eucaristia que ens dóna força i ens agermana fent-nos més solidaris.
    Hem de cercar i estimar allò que Jesús ens ha ensenyat: saber compartir, saber donar la mà, esforçar-se per fer la vida amable a les persones que ens envolten, saber perdonar, posar la nostra confiança en el Senyor... Aquesta és l'única riquesa valuosa, l'única que val la pena acumular, l'única que ens emportarem a l'altra vida.
    I també l'única que, ja ara, porta pau i esperança als nostres cors.
    Reflexionem-hi.


CONTRA LA INSENSATESA
Coneixem la situació social i econòmica que Jesús va viure a Galilea els anys trenta. Mentre a les ciutats de Séforis i Tiberíades creixia la riquesa, als poblets augmentava la fam i la misèria. Els camperols romanien sense terres i els terratinents cosntruïen sitges i graners cada cop més grans.
A un petit relat, conservat per Lluc, Jesús revela el que pensa d'aqueixa situació tan contrària al projecte volgut per Déu, d'un món més humà per a tots. No narra aquesta paràbola per a denunciar els abusos i atropells que comenten els terratinents, sinó per desemmascarar la insensatesa en que estan instal·lats.
Un ric terratinent té una gran collita. No sap com gestionar tanta abundància. “¿Què faré?”. Monòleg que desvetlla la lògica insensatesa dels poderosos que només viuen per a acaparar riquesa i benestar, excloent del seu horitzó els necessitats.
El ric de la paràbola planifica la seva vida i agafa decisions. Desferà els graners vells i en construirà de més grans. Emmagatzemarà allà tota la collita. Pot acumular bens per a molts anys. En endavant, només viurà per al plaer: reposa, menja, beu i diverteix-te." De forma inesperada, Déu romp sos projectes: Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?”.
Aqueix home redueix l'existència a disfrutar de l'abundància dels seus bens. En el centre de sa vida hi ha només ell i el seu benestar. Déu és absent. Els jornalers que treballen les seves terres no existeixen. Les famílies dels poblets que lluiten contra la fam no compten. El judici de Déu és rotund: aqueixa vida sols és necedat i insensatesa.
Ara, augmenta de manera alarmant la desigualdat. Aquest és el fet més ombriu i inhumà: “els rics, sobre tot els més rics, es fan més rics, mentre els pobres, sobre tot els més pobres, es fan més pobres” (Zygmunt Bauman).
Això no és normal. És, senzillament, la darrera conseqüència de l'insensatesa més greu que comentem els humans: substituir la cooperació amistosa, la solidaritat i la recerca del bé comú de la Humanitat per la competició, la rivalitat i l'acaparement de bens en mans dels més poderosos del Planeta.
Des de l'Església de Jesús, present en tota la Terra, cal escoltar el clam dels seus seguidors contra tanta insensatesa, i la reacció contra el model que guia avui la història humana.


NECIS
Neci… Així passa amb tothom qui reuneix tresors..
Tret de la predicació de Jesús és, tal volta, la lucidesa amb la qual desemmascara el poder alienant i deshumanitzador que amaguen les riqueses.
La visió de Jesús no és de moralista que es preocupa de com adquirim nostres bens i com els usem. El risc del qui viu fruint de ses riqueses és oblidar la seva condició de fill de Déu Pare i de germà de tots els homes.
Aquí el crit d'alerta de Jesús: “No podeu servir a Déu i als diners”. No es pot ser fidel a Déu Pare, que cerca la justícia, la solidaritat i la fraternitat de tots els homes, i viure pendent dels bens i riqueses.
Els diners poden donar poder, fama, prestigi, seguretat, benestar... però, en la mesura que esclavitzen la persona, la tanquen a Déu Pare, la fan oblidar la seva condició d'home i germà, i la porten a rompre la solidaritat amb els altres. Déu no pot regnar en la vida d'un home dominat pels diners.
L'arrel profunda està en que les riqueses desperten en nosaltres la necessitat insaciable de tenir sempre més. Aleshores creix en la persona la necessitat d'acumular, capitalitzar i posseir sempre més i més.
Jesús considera com a vertadera locura, insensatesa i alienació la vida de tots aquells terratinens de Palestina, obsessionats per emmagatzemar les collites en graners cada cop més grossos. És una vertadera idiotesa consagrar energies, imaginació, temps i esforços per adquirir i conservar nostres pròpies riqueses.
Quan, al final de la vida, Déu s'acosta al ric per a recollir sa vida es mostra que l'ha feta malbé. Li manca contingut i valor: “Neci...Així passa amb tothom que reuneix tresors per a ell mateixi i no es fa ric als ulls de Déu...”
Un dia el pensament cristià descobrirà amb claretat la profunda contradicció que hi ha entre l'esperit que anima el capitalisme i l'esperit que anima el projecte de vida volgut per Jesús.


DE MANERA INTEL·LIGENT
Neci.
Reposa, menja, beu i diverteix-te.": aquesta consigna de l'home ric de la paràbola evangèlica no és nova. Ha estat l'ideal de molts sempre, però avui es viu a gran escala i baix una pressió social forta que fa difícil cultivar un estil de vida més sobri i sa.
La societat moderna ha institucionalitzat el consum: tot s'orienta a disfrutar de productes, serveis i experiències sempre noves. La consigna del benestar és clara: “dona't bona vida”. A través de marques i models d'objectes se'ns ofereix joventut, elegància, seguretat, feminitat o virilitat, naturalitat, poder, vitalitat. Cal nodrir la vida en el consum.
Factor decisiu en la societat és la moda. Sempre hi ha hagut en la història dels pobles corrents i gusts fluctuants. La novetat és “l'imperi de la moda” que s'ha convertit en guia principal de la societat moderna. Ja no són les religions ni les ideologies les que orienten els comportaments. La publicitat i la seducció de la moda substitueixen l'Església, la família o l'escola. És la moda la que ensenya a viure i satisfer les ”necessitats artificials” del moment.
Un altre tret que marca l'estil modern de vida és la seducció dels sentits i la cura de l'extern. Cal atendre el cos, la “línea”, el pes, la gimnàsia i les “revisions”; cal aprendre teràpies i remeis nous; cal seguir els programes dels consells mèdics i culinaris. Cal aprfendre a “sentir-se bé” amb un mateix i amb els altres; cal saber moure's de manera hàbil en el “sexe”: conéixer totes les formes possibles de disfrut, goig i experiències noves.
Error seria “satanitzar” aquesta societat que ofereix tantes possibilitats per les diverses dimensions de l'esser humà i per a desnvolupar una vida integral i integradora. Però també és error deixar-se dur frivolament per qualsevol moda o reclam i reduir l'existència a un mer benestar material. La paràbola evangèlica convida a descobrir l'insensatesa que s'amaga en aquest plantejament de la vida.
Per encertar en la vida no és suficient passar-s'ho bé. L'esser humà no és només un animal famolenc de plaer i benestar. Està fet també per a cultivar l'esperit, conéixer l'amistat i la tendresa, experimentar el misteri del transcendent, agrair la vida, viure la solidaritat. És inútil queixar-se de la societat actual. L'important és acturar de manera intel·ligent.


VIURE MOTIVATS

Guardeu-vos de la cobdícia.
Les investigacions al voltant de la motivació subratllen cada cop més la seva importància. No basta que l'individu posseeixi una personalitat brillant o qualitats admirables. Només la persona motivada arribarà més lluny i creixerà de manera creativa.
Tots actuem dins la vida “motivats” de qualque manera per uns onjectius o una meta. A voltes són motivacions clares, ben conegudes per nosaltres. Altres, poden estar amagades i romandre inclús emmascarades. A voltes són conviccions arrelades en el més profund del nostre esser. Altres, són “motivacions manllevades” que ens porten a actuar gregàriament imitant els altres.
Per tot això, és important fer-se preguntes: “¿per què faig això ?”, “¿per què vaig així?”, ¿ perquè visc d'aqueixa manera?”, “¿què busco amb això?”. La motivació que s'amaga darrera aquestes preguntes és la que, de fet, ens configura durant els anys.
Una motivació sana manté viva la persona, la fa créixer, alimenta la creativitat. A banda, estar motivat vol dir viure amb esperança. La motivació deteriora la depressió. Sense motivació es viu sense il·lusió; la persona tomba en la tristor, el tedi i la fosca.
En la vivència de la fe religiosa és també important la motivació. Quan es viu amb “motivacions manllevades” perquè manca una experiència personal de Déu o només es coneix son amor “de nom”, és fàcil que la religió torni un comportament extern que es viu sense il·lusió i que es pot apagar qualsevol dia.
La paràbola del “ric insensat” descriu la vida d'un home motivada només per un objectiu: guanyar i fer-se ric; i, a partir d'aquí, “menjar, beure i bona vida”, ¿ No és aqueixa la motivació secreta de moltes vides, mancades de qualsevol noble ideal? Vides esmarçades en guanyar diners, alienes al Déu de l'amor. Jesús diu que són vides “nècies”.



¿DE QUÈ SERVEIX?
Neci.
Estesa està la convicció de que important per a viure intensament és “obtenir-ho tot i ara mateix”. Una educació permisiva, una manca d'auto-disciplina, un ambient social carregat d'estímuls que empenyen a guanyar, fruir, gastar i gaudir, la por a no viure al límit , el desig de no semblar fracassat o reprimit... porta a un estil de vida en el qual la renúncia no hi cap..
Tanmateix, no pocs comencen a constatar que aqueix no és el camí encertat per a viure en plenitud. Quan satisfem nostres desitjos de manera immediata, no creixem interiorment. La persona no encerta a assaborir la satisfacció assolida. L'esperit no s'aquieta. Sorgeix sempre un nou desig més apremiant i excitant que l'anterior.
Es viu en tensió, no s'assacien apetencies i ambicions noves. L'existència es torna una carrera en la qual l'únic que omple és tenir sempre més i gaudir amb intensitat més grossa. Però, assolida la satisfacció torna el buit, el decaïment o el tedi. I torna a començar “agafats en una trampa que no acaba”. Tal volta aqueixa experiència pugui ajudar a entendre millor les paraules de Jesús: ”¿ De què li serveix a l'home guanyar tot el món si perd la seva ànima? ¿ O què podria donar per a recobrar-la?”.
    Volguem no volguem, l'esser humà no està fet per romandre assaciat amb qualsevol cosa. L'home madura i creix com a persona quan sap renunciar a la satisfacció immediata i capritxosa dels desitjos en nom de la llibertat, uns valors i una plenitud de vida mes noble i més digna.




QUELCOM MÉS QUE UN SISTEMA
Això que volies guardar, ¿de qui serà?...
S'ha dit que “tots els homes som espontàniament capitalistes”. Cert és que les ganes de posseir sense límits no són exclusives d'una època ni d'un sitema social. El sistema capitalista desenvolupa aquesta tendència innoble de l'home i no la combat i no afavoreix una convivència més solidària i fraterna.
Ho vegem cada dia. El mòbil que guia l'empresa capitalista és crear la major diferència possible entre el preu de venda del producte i el preu de cost de producció.
Aquest mòbil guia la conducta de quasi tota la societat. El màxim benfici possible i l'acumulació indefinida de riquesa és quelcom acceptat per la majoria dels cristians com a principi indiscutible que orienta el comportament pràctic en la vida de cada dia.
A banda, el capitalisme, lluny de promoure la comunió i la solidaritat, afavoreix la dominació d'uns damunt els altres i tendeix a crear i reforçar la lluita de classes.
Aquest mateix esperit el podem observar ja en molt “treballadors” que ingressen cada mes com avantajats capitalistes.
El replegament egoista sobre els propis bens, el consum indiscriminat i sense límits, la lluita implacable per el propi benestar, l'oblit sistemàtic de les víctimes més afectades per la crisi, són signes d'una posició “capitalista” per moltes confessions de “socialisme” que poguem fer amb els llavis.
L'home occidental s'ha fet materialista fins en el pensament, en una sobrevaloració morbosa dels diners i la propietat, del poder i la riquesa” (Ph. Bosmans),
Nostra equivocació. Ho cridà Jesús. És una necedat viure i tenir com a únic horitzò “uns graners plens on seguir emmagatzemant nostres collites” és signe de pobresa interior.
Malgrat no ho creguem, els diners poden empobrir. Viure acumulant, pot ser la fi de tot goig humà, de tota alegria de viure, la fi de tot vertader.


















dimecres, 24 de juliol de 2019

PARE DEL CEL





EL PARE DEL CEL
Demaneu, i Déu us donarà.
Quan els cristians resen el Parenostre no obliden que es dirigeixen a un Pare “que està en el cel”. Un Pare proper i atent a cada esser humà, però que no s'ha de confondre amb un pare qualsevol. Jesús ho adeverteix:perquè de pare només en teniu un, que és el del cel” (Mt 23,9) ¿Què vol dir pregar a un Pare que “està en el cel”?
En cosmologia elemental els hebreus concebien el món com dividit en tres regions. Els cels (samayin), on habita Déu; la terra (ha’ares), on vivim els humans; el que queda davall terra, el país poblat per les ombres de la mort (scheol). Dins aquesta copcepció, el cel és per l'home bíblic símbol de la transcendència de Déu que no pot estar tancat dins nostre petit món. Així, diu el rei Salomó a la inauguració del temple  de Jerusalem: “Però, ¿és que Déu podria veritablement residir a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la teva immensitat, molt menys aquest temple que jo t'he construit” (1Re 8,27).
Per això, invocar a un Pare “que està en el cel” és recordar que Déu no està lligat a cap lloc sagrat, no roman tancat en cap temple ni és propietat de cap religió. En qualsevol moment i des de qualsevol lloc, de dia i de nit, de dalt una muntanya, des del banc d'una església o dels del llit d'un hospital es poden alçar els ulls al cel per a invocar-lo com Pare estimat
A banda, resar al Pare del cel és pregar al que és Déu de tots, sense exclusió ni discriminació. El Pare dels que l'invoquen amb fe i dels que viuen d'esquena. El Pare que espera el fill pròdig que ve de lluny i el fill major que no sap estimar al germà. El Déu bo vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt. 5,45).
Encara més. Jesús acostumava resar “alçant els ulls al cel”, gest no freqüent al seu temps, ja que els jueus pregaven dirigint la mirada al Temple. Quan una dona samaritana li demana on cal adorar Déu: si en el Temple jueu de Jerusalem o en el samarità del mont Garizim, Jesús contesta:
Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. (Jn 4,21-23)

En el temple o fora d'ell, a Déu se li dóna culte vertader quan vivim amb esperit de fills i escoltem amb veritat la seva crida a ser germans.
L'oració del Parenostre ha estat recollida de forma diferent en Mateu i en Lluc. Només Mateu recorda des del començament que la pregària va dirigida al Pare del cel. Els cristians han fet bé en seguir aquesta versió, ja que ens situa millor davant el Pare de tots, que només sap “donar coses bones als seus fills”.