dijous, 26 d’octubre de 2017

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY





Trentè diumenge - Temps Ordinari

Ex 22,20-25
1 Te 1,.5c-10
Mt 22,34-40

ESTIMAR
Malament rai quan algú va a Jesús per posar-lo a prova. En sortirà escaldat. I si és humil, en sortirà alliçonat, il·luminat i vivint la vida amb més profunditat. Suposo que això és el que va viure aquell fariseu quan li va preguntar, per posar-lo a prova, quin era el manament més gran. No és una pregunta retòrica; és una qüestió de saber o no la Llei, si es dominen els 248 preceptes positius i les 365 prohibicions de què constava La Torà. Tot un repte que toca de ple la línia de flotació del vaixell de la honorabilitat, de la bona fama i la bona imatge del jueu, com a persona religiosa.

  1. No un precepte sinó dos

    No deixa de ser curiós la manera com Jesús despatxa aquella situació. I ho fa perquè per a ell era prioritari que allò humà i allò diví anessin alhora, com el cos i l’esperit. O si voleu amb una comparació més personal. La persona humana respira pels pulmons, millor dit, pels dos pulmons; fins i tot resulta anguniós suposar que només respiréssim per un dels dos. Tot és més ple, més suau, més concordant quan els dos pulmons, al mateix ritme, inspiren l’aire necessari per caminar pels camins de l’Evangeli.

    I és que per a Jesús, no es pot separar de cap manera l’amor a Déu de l’amor al proïsme. El seu deixeble Joan ens ho dirà amb una rotunditat i un “sentit comú” que fa pensar. Quan diu que “el qui diu que estima Déu que no ha vist mai, i en canvi no és capaç d’estimar el seu germà que té al costat, és un mentider. Més encara: fa “mentider, fals, poc fiable al mateix Déu”,amb una actitud allunyada de la veritat. I això no és tan estrany com pugui semblar. Hi ha molta gent que ha posat la força de la seva religió en els rituals, els signes religiosos, les pregàries i els sacrificis al marge de l’amor. I això acaba fent mal, creant un descrèdit i allunyant les persones del fet religiós, que hauria de ser, abans que res, un fet humà, amb sensibilitat envers els altres. I orientat també a Déu, quan la persona té fe...


    2. Encara una nova comparació

    I aquesta és musical. Totes les obres musicals, quan la inspiració del compositor les pensa, amb la seva melodia, la seva harmonia i el seu ritme, estan concebudes per ser interpretades en un to especial: en fa, en sol o en mi bemoll. No hi ha peça que no vagi acompanyada del seu to, que li dona la seva personalitat. Doncs bé, el to musical, el to vital de l’Evangeli és l’amor. El seu missatge s’inspira, neix, creix i es desenvolupa sota la perspectiva de l’amor. Jesús ho vivia així, quan predicava les paràboles, quan feia signes d’alliberament, quan perdonava, quan acollia els petits, els més necessitats. No hi havia altre to vital que no fos estimar, vessar la seva capacitat d’humanitzar les persones que pels motius que fossin se sentien deshumanitzades per les circumstàncies que havien de viure. Per això era un “Mestre diferent.”
  1. Més enllà de la Llei

    No m’imagino un Jesús recitant preceptes petits de la Llei en el moment de parlar al seu
    poble. Per això és capaç de fer una síntesi tan radical com dir que “tota la llei i els profetes vénen d’aquest únic precepte: estimar.” I ho diu davant d’un fariseu que se sabia, fil per randa, la Llei...

    El cristià hauria de conjugar aquest verb en tots els seus temps, modes i veus: en activa, en passiva, i en reflexiva, en present i en futur. I això no és un repàs de gramàtica. És un repàs a la pura realitat de la vida. El món anirà millor, si repassem aquesta lliçó de vida, o si repassem la nostra pròpia vida...
Francesc Roma, sj.








CREURE EN L'AMOR DE DÉU
La religió cristiana resulta per a molts un sistema religiós difícil d'entendre i, sobretot, un entrunyellat de lleis massa complicat per a viure correctament davant Déu. ¿ No necessitem els cristians concentrar molt més la nostra atenció en tenir esment abans que res en l'essencial de l'experiència cristiana ?
Els evangelis han recollit la resposta de Jesús a un sector de fariseus que li demanen quin és el manament principal de la Llei. Així resumeix Jesús l'essencial: el primer és “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el teu pensament”, el segon és molt semblant: “estima els altres com a tu mateix”.
L'afirmació de Jesús és clara. L'amor ho és tot. El decisiu dins la vida és estimar. Aquí rau el fonament de tot. El primer és viure davant Déu i davant els altres amb una actitud d'amor. No perdre'ns en coses accidentals i secundàries, oblidant l'essencial. De l'amor en surt tot el demés. Sense amor tot roman pervertit.
Quan Jesús parla de l'amor a Déu, no pensa en sentiments ni emocions que poden brollar del cor; no ens convida tampoc a multiplicar resos i pregàries. Estimar el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor és reconéixer Déu com a Font última de la nostra existència, desvetllar en nosaltres una adhesió total a la seva voluntat, i respondre amb fe incondicional al seu amor universal de Pare de tots.
Per això Jesús afegeix un segon manament. No és possible estimar Déu i donar l'esquena als seus fills i filles. Una religió que predica l'amor a Déu i oblida els que sofreixen és una gran mentida. La única postura realment humana davant qualsevol persona que trobem pel camí és estimar-la i cercar el seu bé com voldríem per a nosaltres.
Aquest llenguatge pot semblar antiquat, gastat i passat de moda, poc eficaç. Tanmateix, el primer problema en el món és la manca d'amor, que deshumanitza, un rere l'altre, tots els esforços i lluites per a construir una convivència més humana.
Fa uns anys, Jean Onimus, pensador francès escrivia: “El cristianisme està encara als inicis; només fa dos mil anys que treballem. La massa és feixuga i es necessitaran segles de maduració abans que la caritat la faci fermentar”. Els seguidors de Jesús no hem d'oblidar la nostra responsabilitat. El món necessita testimonis vius que ajudin a les futures generacions a creure en l'amor ja que no hi ha un futur esperançador per l'esser humà si perd la fe en l'amor.

José Antonio Pagola






EL PRIMER
En certa ocasió els fariseus es reuneixen en grup i fan una pregunta a Jesús que era motiu de discussió i debat entre els sectors més preocupats per complir escrupulosament els sis-cents preceptes importants sobre el dissabte, la puresa ritual, els deumes i altres qüestions: “Mestre, ¿quin és el manament principal de la Llei?
La resposta de Jesús és prou coneguda entre els cristians: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”. Aquest és el més important. Després afegeix: “El segon és semblant a aquest: estimaràs els altres com a tu mateix”. I conclou amb aquesta afirmació: “Tots els manaments escrits en els Llibres de la Llei i els profetes vénen d'aquests dos”
Ens interessa i molt escoltar bé les paraules de Jesús ja que també dins l'Església, com a l'antic Israel, han crescut, al llarg dels segles, nombrosos preceptes, normes i prohibicions per a regular els diferents aspectes de la vida cristiana. ¿Què és el primer i més important? ¿Què és essencial per a viure com a seguidors de Jesús?
Jesús ho deixa clar, no tot és igualment important. És un error donar importància a qüestions secundàries de caràcter litúrgic o disciplinar deixant l'essencial. Mai oblidar que l'amor sincer a Déu i als altres és el primer i principal criteri pel seguiment a Jesús.
Segons ell, aquest amor és l'actitud de fons, la força clau i insubstituïble que dóna veritat i sentit a la nostra relació religiosa amb Déu i al nostre comportament amb les persones. ¿Què és la religió cristiana sense amor? ¿A què queda reduïda la nostra vida dins l'interior de l'Església i enmig de la societat sense amor?
L'amor allibera el nostre cor del risc de viure empobrits, empetitits o paralitzats per l'atenció malsana a normes i ritus. ¿Què és la vida d'un practicant sense amor a Déu? ¿Quina veritat hi ha en la nostra vida cristiana sense amor als altres necessitats ?
L'amor s'oposa a dues actituds prou difoses. Primer, la indiferència entesa com a insensibilitat, rigidesa de pensament, manca de cor. Segon, l'egocentrisme i desinterés pels altres.
En aquests temps tan crítics no hi ha res més important que tenir esment humilment de l'essencial: el sincer amor a Déu alimentat en celebracions sentides i viscudes des de dintre; l'amor als altres enfortint el tracte amistós entre els creiens i impulsant el compromís cap als necessitats. Contem amb l'esperit de Jesús.

José Antonio Pagola






















dijous, 19 d’octubre de 2017

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY


Vint-i-novè diumenge - Temps Ordinari

Is 45,1.4-6
1 Te 1,1-5
Mt 22,15-21

Avui, el penúltim diumenge d’octubre, quan l’Església celebra el Domund, se’ns convida a renovar l’impuls missioner de l’Evangeli, que cadascú i junts hem de portar arreu.

Aquesta celebració, simultània arreu del món, cerca una sensibilització global entre nosaltres. D’aquesta manera, captem recursos de tot tipus per a les comunitats més necessitades, per donar un nou impuls al darrer encàrrec del Senyor: “Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tots els pobles”.


Per sostenir una mirada tan ampla, ens ha d’ajudar educar la mirada concreta. Una mirada quotidiana que porti a una acció transformadora.

Quan tu hi ets, és diferent. Tot sembla passar d’una altra manera”. Potser ho has sentit dir alguna vegada referint-se a algú altre o a tu mateix. I potser t’ha descol·locat el comentari, perquè no te n’havies adonat dels efectes de la teva paraula, de la teva atenció o del teu servei.


Evangelitzar allà on som vol dir deixar que l’Esperit de Jesús ens precedeixi i acompanyi el nostre estar. Abans de predicar l’evangeli amb tota convicció –com diu Sant Pau-, cal realitzar-lo amb obres. D’aquesta manera les paraules venen a reblar el que els fets ja havien dit amb eficàcia.

Evangelitzar l’espai on ens movem vol dir habitar-lo sabent que Déu ja hi és en ell. La nostra presència, amb la d’altres, fa que es desvetlli la nostra consciència de Déu present en la natura, en l’atenció als més petits o en els sagraments.


Es en aquesta convicció amb la que vivia Jesús. Estar així present en Déu és el que els fariseus volien desmuntar: els posa excessivament nerviosos tanta transparència i revelació. Hi van amb els herodians perquè, en cas de delicte  contra l’establert, puguin testimoniar davant Herodes.


La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?

Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’Emperador en detriment de les necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.


Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.


Les lectures ens proposen refer les nostres prioritats per si van errades. Retornem els ídols al seu lloc, d’on no havien d’haver sortit, i oferim cada instant de la pròpia vida a Déu, que ens l’ha donada.
David Guindulain










ELS POBRES SÓN DE DÉU
A l'esquena de Jesús, els fariseus es posen d'acord per a parar-li un parany decisiu. No van a trobar-lo ells mateixos. Envien deixebles acompanyats per partidaris d'Herodes Antipes. Tal volta, no manquen entre aquests poderosos recaudadors d'impostos per a Roma.
El parany està ben pensat: “¿ És lícit pagar tributs al César o no?”. Si respon negativament, l'acusen de rebel·lió contra Roma. Si legitima el pagament de tributs perd tot prestigi davant aquells pobres camperols que viuen oprimits pels impostos, i als quals ell estima i defensa amb tota la seva força.
La resposta de Jesús ha estat resumida en forma lapidària al llarg dels segles en aquests termes: “Al César això que és del César i a Déu, allò que és de Déu”. Poques paraules de Jesús hauran estat tan citades com aquestes. I cap, tal volta, més distorsionada i manipulada des d'interessos aliens al Profeta, defensor dels pobres.
Jesús no pensa en Déu i en el César de Roma com a dos poders que poden exigir cadascun, en terreny propi, drets als seu súbdits. Com a jueu fidel, Jesús sap que és de Déu “tota la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten” (Salm 24). ¿Què pot ser del César que no sigui de Déu? Per ventura els súbdits de l'emperador, ¿no són fills i filles de Déu?
Jesús no para esment a les diferents posicions que enfronten herodians, saduceus o fariseus sobre els tributs a Roma i el seu significat: si porten “la moneda de l'impost” dins la bossa, que complin obligacions. Però ell no viu als servei de l'Imperi de Roma, sinó parant camins al regne de Déu i la seva justícia.
Per això, els recorda el que ningú li ha demanat: “Doneu a Déu, allò que és de Déu”. És a dir, no doneu a cap César allò que solament és de Déu: la vida dels seus fills i filles. Ho ha repetit moltes vegades als seus seguidors, els pobres són de Déu, els petits els seus predilectes, el regne de Déu és seu. Ningú pot abusar d'ells.
La vida, la dignitat, la felicitat de les persones no s'han de sacrificar a cap poder. Sens dubte, cap poder sacrifica avui més vides i causa més sofriment, fam i destrucció que aqueixa “dictadura d'una economia sense rostre i sense objectiu humà vertader” que, segons el Papa Francesc, han imposat els poderosos de la Terra. No podem romandre passius i indiferents acallant la veu de la nostra consciència en la pràctica religiosa.








VÍCTIMES
La pregunta que fan a Jesús alguns sectors fariseus, confabulats amb partidaris d'Herodes Antipes, és un parany parat amb astúcia per a preparar un clima propici a eliminar-lo: “¿ És lícit pagar l'impost al César o no ?”.
Si diu que és lícit, Jesús romandrà desprestigiat davant el poble i perdrà el seu suport: així serà més fàcil actuar contra ell. Si diu que no és lícit, serà acusat per agitador subversiu davant els romans que, en les festes de Pasqua ja properes, pugen a Jerusalem per a ofegar qualsevol conat de rebel·lió contra el César.
Abans de res, Jesús els demana veure “la moneda de l'impost” i que diguin quina és la imatge i ,la inscripció. Els adversaris reconeixen que la imatge és del César com resa la inscripció: Tiberi César, Fill august del Diví August. Póntifex Màxim. Amb el seu gest, Jesús ha situat la pregunta en un context no esperat.
Primera conclusió. Si la imatge de la moneda pertany al César, “doneu al César això que és del Cesar”. Retorneu-li el que és seu: aqueixa moneda idolàtrica, encunyada amb símbols de poder religiós. Si l'utilitzeu en vostres negocis, accepteu la seva sobirania. Compliu amb vostres obligacions.
Però Jesús que no viu al servei de l'emperador de Roma, sinó “cercant el regne de Déu i la seva justícia” afegeix una greu advertència sobre quelcom que ningú li ha demanat: “A Déu donau-li allò que és de Déu”. La moneda porta la “imatge” de Tiberi, però l'esser humà és “imatge” de Déu: li pertany sols a ell. Mai sacrificareu les persones a cap poder. Defenseu-les.
La crisi econòmica que vivim en els països occidentals no té fàcil solució. És una crisi d'humanitat més que financera. Obsessionats només per un benestar material sempre més gros, acabem vivint un estil de vida insostenible inclús econòmicament.
No són suficients les solucions tècniques. Una conversió del nostre estil de vida és necessària, una transformació de les consciències: passar de la lògica de la competició a la cooperació: posar límits a la voracitat dels mercats; aprendre una nova ètica de la renúncia.
La crisi serà llarga. Ens vénen anys difícils. Els seguidors de Jesús cal que trobem en l'Evangeli la inspiració i l'alè per a viure-la de manera solidària. De Jesús escoltem la invitació a estar prop de les víctimes més vulnerables: els que estan sacrificats injustament a les estratègies dels mercats més poderosos.
José Antonio Pagola











SÓN DE DÉU, DE NINGÚ MÉS
A Déu allò que és de Déu.
“Al César això que és del César i a Déu allò que és de Déu”. Les paraules de Jesús més citades. Les paraules de Jesús més distersionades des d'interessos aliens al Profeta que va viure totalment dedicat, no a l'Emperador, sinó als oblidats, empobrits i exclosos per Roma.
Episodi carregat de tensió. Els fariseus han planejat un atac decisiu contra Jesús. Per això, envien “uns deixebles”; no vénen ells; eviten topar-se directement amb Jesús. Ells són defensors de l'orde vigent i no volen perdre privilegis dins aqueixa societat que Jesús qüestiona.
Endemés, els envien acompanyats “per uns partidaris d'Herodes” del entorn d'Antipas. Segurament, no hi manquen entre ells terratinents i recaudadors encarregats d'emmagatzemar el gra de Galilea i enviar els tributs al César.
L'elogi que fan a Jesús és insòlit en llurs boques: “Sabem que ets sincer i ensenyes el camí conforme a la veritat”. Tot és un parany, però han parlat amb més veritat del que imaginen. És així. Jesús viu totalment entregat a preparar el “camí de Déu” per a que neixi una societat més justa.
No està al servei de l'emperador de Roma; ha entrat en la dinàmica del regne de Déu. No viu per a desenvolupar l'Imperi, sinó per a fer possible la justícia de Déu entre els seus fills i filles. Quan li demanen si “és lícit pagar imposts al César o no”, la seva resposta és terminant: “Pagueu al César això que és del César i a Déu el que és de Déu”.
Jesús no pensa en Déu i el César com dos poders que poden exigir drets als súbdits. Com a jueu fidel, sap que a Déu li pentany “la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten” (salm 24). ¿Què li pot pertànyer al César que no sigui de Déu?. Només els diners injusts.
Si algú viu embolicat en el sistema del César, que compleixi les seves “obligacions”, però si entra en la dinàmica del regne de Déu ha de saber que els pobres li pertanyen sols a ell, són els fills predilectes. Ningú pot abusar d'ells. Això és el que Jesús ensenya “conforme a la veritat”.
Els seus seguidors ens hem de resistir a que ningú, ni de prop ni d'enfora, sigui sacrificat a cap poder polític, econòmic, religiós o esglesiàstic. Els humiliats pels poderosos són de Déu. De ningú més.
José Antonio Pagola






Los pobres son de Dios

A espaldas de Jesús, los fariseos llegan a un acuerdo para prepararle una trampa decisiva. No vienen ellos mismos a encontrarse con él. Le envían a unos discípulos acompañados por unos partidarios de Herodes Antipas. Tal vez no faltan entre ellos algunos poderosos recaudadores de los tributos para Roma.
La trampa está bien pensada: "¿Estamos obligados a pagar tributo al César o no?". Si responde negativamente le podrán acusar de rebelión contra Roma. Si legitima el pago de tributos quedará desprestigiado ante aquellos pobres campesinos que viven oprimidos por los impuestos, y a los que él ama y defiende con todas sus fuerzas.
La respuesta de Jesús ha sido resumida de manera lapidaria a lo largo de los siglos en estos términos: "Dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios". Pocas palabras de Jesús habrán sido tan citadas como estas. Y ninguna, tal vez, más distorsionada y manipulada desde intereses muy ajenos al Profeta defensor de los pobres.
Jesús no está pensando en Dios y en el César de Roma como dos poderes que pueden exigir cada uno de ellos, en su propio campo, sus derechos a sus súbditos. Como todo judío fiel, Jesús sabe que a Dios "le pertenece la tierra y todo lo que contiene, el orbe y todos sus habitantes" (Salmo 24). ¿Qué puede ser del César que no sea de Dios? ¿Acaso no son hijos de Dios los súbditos del emperador?
Jesús no se detiene en las diferentes posiciones que enfrentan en aquella sociedad a herodianos, saduceos o fariseos sobre los tributos a Roma y su significado: si llevan la "moneda del tributo" en sus bolsas que cumplan sus obligaciones. Pero él no vive al servicio del Imperio de Roma, sino abriendo caminos al reino de Dios y su justicia.
Por eso les recuerda algo que nadie le ha preguntado: "Dad a Dios lo que es de Dios". Es decir, no deis a ningún César lo que solo es de Dios: la vida de sus hijos. Como ha repetido tantas veces a sus seguidores, los pobres son de Dios, los pequeños son sus predilectos, el reino de Dios les pertenece. Nadie ha de abusar de ellos.
No se ha de sacrificar la vida, la dignidad o la felicidad de las personas a ningún poder. Y, sin duda, ningún poder sacrifica hoy más vidas y causa más sufrimiento, hambre y destrucción que esa "dictadura de una economía sin rostro y sin un objetivo verdaderamente humano" que, según el Papa Francisco, han logrado imponer los poderosos de la tierra. No podemos permanecer pasivos e indiferentes acallando la voz de nuestra conciencia con las prácticas religiosas.





dimecres, 11 d’octubre de 2017

DIUMENGE VINT I VUIT...







Vint-i-vuitè diumenge - Temps Ordinari

Is 25, 6- 10
Fl 4,12-14.19-20
Mt 22,1-14

Un evangeli sorprenent

En el sentit més etimològic de la paraula: ple de sorpreses. Algunes agradables i plenes de vida; les altres, inquietants. I enmig de tot això, nosaltres, com convidats als quals s'adreça aquesta paràbola. No hi ha dubte que en el seu text s'ensuma un llenguatge i unes imatges molt pròpies del temps de Mateu i de la seva Comunitat. Però anem a pams, deixem-nos "sorprendre" per una paràbola que, no podem oblidar-ho, ens descriu allò que és la màxima "obsessió" de Jesús: el seu Regne, la manera com ell vol que entenguem la vida cristiana, la fe, la identitat pròpia dels seus seguidors i seguidores...

1. Primera sorpresa

Per Jesús, la presentació de Regne és com un banquet de noces, un casament, una festa, on Déu se'ns manifesta com una figura molt allunyada de certs estereotips gens cristians: la por, un Déu que controla els comptes, sempre disposat a jutjar, a fer pagar "multes" pels nostres pecats, malhumorat, sever, i que aplega els seus súbdits per explicar-los les seves lleis, les condicions del seu servei.

Res de tot això: un banquet! Signe de la convivència, de la joia, del bon ambient, d'una certa intimitat, de sentir-nos confiats, ben propers a la festa del Fill. El pare dels fills pròdigs també pensa en un banquet de festa! Sorprenent, aquest Déu!



    2. Segona sorpresa

    Els convidats diuen que no, rebutgen la invitació. Els motius, ben diferents, com aquells terrenys en els quals cau la llavor del sembrador. Però aquí les excuses fins i tot són molt més realistes i agressives. Uns es desentenen de la invitació (com si diguessin: "altres preocupacions tenim que anar ara de casament!"); la feina és la feina, la pela és la pela. Aquesta és l' única realitat que compta. Però el més esfereïdor és que arriben a fer desaparèixer els missatgers de la Bona Notícia. Tot un cas, que es repeteix molt sovint. No solament maten el missatge sinó també el missatger. Quan hom entra en aquesta dinàmica de violència, tal com s'explica en una altra paràbola del mateix evangelista, s'arriba fins i tot a matar el propi Fill... Sorprenent, però real!

    3. Tercera sorpresa

    Potser és la més gran, allò que retrata millor de quin Déu ens parla Jesús. La festa no s'interromp. Ja que els convidats "privilegiats" no han volgut, omplirem la festa d'altres persones, situades en els marges de la història, en les cruïlles, en els camins llunyans. El pla de Déu no fracassa. Com diu l' Evangeli, omple la festa "de bons i dolents". Ja que no han vingut els "inclosos", que vinguin els "exclosos". Una de les constants evangèliques, una de les maneres més revolucionàries que té Jesús de veure les coses i les persones. I tot perquè l' impuls del seu cor no s'atura. Quantes vegades hem llegit a l' Evangeli aquesta mirada de Jesús als més desfavorits. Aquí torna a sortir. I ja no ens hauria de sorprendre!
    4. I la quarta sorpresa?

    És l'apèndix del convidat que no porta un vestit prou "
    maco" per assistir al casament del Fill. Sorprèn perquè si abans hem vist que la sala s'omple de pobres i marginats, a què vénen ara tants miraments i tanta severitat en assistir amb el vestit adequat? Què voldrà dir aquest detall? Es parla del sentit de responsabilitat, de ser conscient del que suposa la invitació, que el Regne de Déu no es pot prendre superficialment, a la babalà i que una "conversió" al Regne de Déu s'ha de fer en plena consciència, amb "el vestit adequat" d'una mentalitat responsable.

      Els comentaristes afirmen que, en general, les dificultats de conversió al cristianisme i a l' Evangeli van venir sobretot del judaisme, perquè potser es pensaven que l' Evangeli de Jesús era una tornada a una sinagoga més pura, més radical, més exigent.
      Jesús mai no vingué a fundar un nou judaisme, ni a implantar unes noves normes ni a donar impuls a una nova sinagoga. Ell proposà un cor nou, uns bots nous per a un vi nou, no una reforma superficial. Deixem-nos sorprendre per l'estil del Regne de Déu! I pensem que les invitacions de Jesús al seu seguiment són constants, a partir de les circumstàncies que ens toca viure. Que no ens agafin de sorpresa, sinó ben conscients!

    Francesc Roma, sj








"Què és el que fa Déu?"

Per Josep Llunell....
Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.
Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.
Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.
Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.
Jesús s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament
alguna cosa del que Déu volia dur a terme.
Per això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu.
Jesús no imposava res.
Jesús no pressionava ningú.
Jesús anunciava la Bona Notícia de Déu.
Jesús despertava la confiança en el Pare.
Jesús foragitava els temors.
Jesús encenia l’alegria i el desig de Déu.
A tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més necessitats d’esperança.
Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.
Els uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”
Els altres responen amb indiferència. “No en feren cas”
Els importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.
Hi va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.
Són molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.
En tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.
El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que els pugui transformar la vida de soca-rel.
Ens deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?
Qui són els que es neguen a anar a la boda?
Són persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres. Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.
En canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.
Al Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un banquet per a tohom!
Com és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això, ni ho necessiten.
Què és el que volen?
-Volen seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions
-Volen mantenir les distàncies amb els desgraciats.
I això precisament és el que no suporta Déu Pare.
Per això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.








INVITACIÓ
Per mitjà de les seves paràboles Jesús descobreix als seus seguidors com experimenta a Déu, com interpreta la vida des de les arrels més pregones i com respon als enigmes més amagats de la condició humana.
Qui entra en contacte viu amb les seves paràboles comença a canviar. Qualque cosa “passa” en nosaltres. Déu no és com imaginem. La vida és més gran i misteriosa que la nostra rutina convencional de cada dia. És possible viure amb un horitzó nou. Escoltem el punt de partida de la paràbola coneguda com “Invitació al Banquet”.
Segons el relat, Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles, ja que els vol veure tots asseguts vora d'ell, al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre de la vida plena. Aquesta imatge és una de les preferides per Jesús per a suggerir el final de la història humana.

En front de tantes imatges mesquines d'un Déu controlador i justicier que impedeix a molts assaborir la fe i fruir de la  vida, Jesús posa en el món l'experiència d'un Déu que ens convida a compartir amb ell una festa fraternal en la qual atényerà el millor dels nostres esforços, desitjos i aspiracions.
Jesús dedica tota la vida en difondre l'invitació de Déu: “El banquet està parat. Veniu”. Aquest missatge configura la manera d'anunciar a Déu. Jesús no predica doctrina, desvetlla el desig de Déu. No imposa ni pressiona. Convida i crida. Allibera de pors i encén la confiança en Déu.

Els homes i dones d'avui necessitem descobrir el Misteri de Déu com a Bona Nova. Els cristians hem d'aprendre a parlar d'ell amb un llenguatge més inspirat en Jesús, per a desfer malentesos, aclarir prejudicies i eliminar pors introduïdes per un discurs religiós lamentable que ha allunyat a molts d'aquest Déu que ens espera amb tot preparat per a la festa final.
En temps en el qual el descrèdit de la religió està impedint a molts escoltar la convidada de Déu, hem de parlar del seu Misteri d'Amor amb humilitat i amb respecte a tots, sense forçar les consciències, sense ofegar la vida, desvetllant el desig de veritat i de llum que segueix viu en el més pregon de l'esser humà.
Cert és que una cridada religiosa avui troba el rebuig en molts, però l'invitació de Déu no s'ha apagat. La poden escoltar tots els que en el fons de la seva consciència escolten la crida del bé, de l'amor i de la justícia.





José Antonio Pagola







CONVIDADA
Jesús conéixia prou bé com gaudïen els camperols de Galilea a les noces que es celebraven als llogarets. Sens dubte, ell mateix assistí a més d'una. ¿Quina experiència hi podia haver més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a noces i seure amb els veïnats i compartir junts un banquet de noces?
Aquests records viscuts des de petit li ajuden a comunicar la seva experiència de Déu d'una manera nova i sorprenent. Segons Jesús, Déu prepara un festí de noces per a tots els seus fills ja que els vol tots asseguts, vora d'ell, fruint per a sempre d'una vida plenament feliç.

Podem dir que Jesús entén tota la vida com una gran  invitació a una festa final en nom de Déu. Per això, Jesús no imposa res a la força, no pressiona ningú. Anuncia la Bona Nova de Déu, desvetlla la confiança en el Pare, encén dins els cors l'esperança. A tots ha d'arribar la convidada.
¿Què ha estat d'aquesta convidada de Déu? ¿Qui l'anuncia? ¿Qui l'escolta? ¿On es parla dins l'Església d'aquesta festa final? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot fora d'interessos immediats, ens sembla que ja no necessitem Déu ¿Ens avesarem a poc a poc a viure sense necessitar alimentar una esperança última?
Jesús era realista. Sabia que la convidada de Déu podia ser rebutjada. A la paràbola “dels convidats a noces” es parla de diverses reaccions dels convidats. Uns rebutgen la convidada de manera conscient i rotunda: “no hi volem anar”. Altres responen amb indiferència: “no en feren cas...” Els importen més les seves terres i negocis. 
Però, segons la paràbola, Déu no perd el coratge. Part damunt de tot, hi haurà festa final. El desig de Déu és que la sala del banquet s'ompli de convidats: Per això, cal anar a “les cruïlles dels camins”, on passen tants vianants errants, que viuen sense esperança i sense avenir. L'Església ha de seguir anunciant amb fe i alegria la convidada de Déu proclamada en l'Evangeli de Jesús.
El Papa Francesc està preocupat per una predicació que s'obsessiona “per la transmissió desarticulada d'una multitud de doctrines que se volen imposar a força d'insistència”. El perill més gros està, segons ell, en que ja “no serà propiament l'Evangeli el que s'anuncii, sinó uns accents doctrinals o morals que provenen d'opcions ideològiques. El missatge riscarà de perdre frescor i tenir olor a Evangeli”.
José Antonio Pagola






A LES CRUÏLLES DELS CAMINS

Convidats a noces.
Jesús coneixia molt bé la vida dura i monótona dels camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte per a “alliberar-se” del treball. Els veia fruir a les festes i a les noces. ¿ Quina experiència podia haver-hi més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a un banquet i seure's amb veïnats a compartir una festa ?
Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús parlava d'una manera sorprenent. La vida no és només aqueixa vida de treballs i preocupacions, penes i amargors. Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots els vol asseguts vora ell , al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre d'una vida feliç.
Jesús no s'acontenta amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava tots a taula i menjava inclús amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu i crear un clima més amistós i fraternal que els preparàs adientment per a la festa final.

¿ Què n'hem fet d'aquesta convidada ?, ¿ qui l'anuncia ?, ¿ on es poden tenir noves d'aquesta festa ? Satisfets amb nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre interés  immediat, no creim necessitar Déu. ¿ No ens estem acostumant poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança última ?
A la paràbola de Mateu, quan els qui tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als criats: “Aneu ara a les cruïlles dels camins i a tots els que trobeu, convidau-los a noces”. L'orde és inaudita, però reflexa el que Jesús sent. Malgrat tants rebutjos i menyspreus, hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal seguir convidant.
Però ara el millor és anar a “les cruïlles dels camins” per on passen tants vianant errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai per a res.. Ells poden entendre millor que ningú la convidada. Poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos esperança.



José Antonio Pagola







Invitación




Jesús conocía muy bien cómo disfrutaban los campesinos de Galilea en las bodas que se celebraban en las aldeas. Sin duda, él mismo tomó parte en más de una. ¿Qué experiencia podía haber más gozosa para aquellas gentes que ser invitados a una boda y poder sentarse con los vecinos a compartir juntos un banquete de fiesta?
Este recuerdo vivido desde niño ayudó a Jesús más tarde a comunicar su experiencia de Dios de una manera nueva y sorprendente. Según él, Dios está preparando un banquete final para todos sus hijos, pues a todos los quiere ver sentados junto a él disfrutando para siempre de una vida plenamente dichosa.
Podemos decir que Jesús entendió su vida entera como el ofrecimiento de una gran invitación en nombre de Dios a esa fiesta final. Por eso Jesús no impone nada a la fuerza, no presiona a nadie. Anuncia la Buena Noticia de Dios, despierta la confianza en el Padre, enciende en los corazones la esperanza. A todos les ha de llegar su invitación.
¿Qué ha sido de esta invitación de Dios? ¿Quién la anuncia? ¿Quién la escucha? ¿Dónde se habla en la Iglesia de esta fiesta final? Satisfechos con nuestro bienestar, sordos a lo que no sean nuestros intereses inmediatos, ¿no necesitamos ya de Dios? ¿Nos estamos acostumbrando poco a poco a vivir sin necesidad de alimentar una esperanza última?
Jesús era realista. Sabía que la invitación de Dios puede ser rechazada. En la parábola de "los invitados a la boda" se habla de diversas reacciones de los invitados. Unos rechazan la invitación de manera consciente y rotunda: "No quisieron venir". Otros responden con absoluta indiferencia: "No hicieron caso". Les importan más sus tierras y negocios.
Pero, según la parábola, Dios no se desalienta. Por encima de todo habrá una fiesta final. El deseo de Dios es que la sala del banquete se llene de invitados. Por eso hay que ir a los "cruces de los caminos", por donde caminan tantas gentes errantes, que viven sin esperanza y sin futuro. La Iglesia ha de seguir anunciando con fe y alegría la invitación de Dios proclamada en el Evangelio de Jesús.
El Papa Francisco está preocupado por una predicación que se obsesiona "por una transmisión desarticulada de una multitud de doctrinas que se intentan imponer a fuerza de insistencia". El mayor peligro está, según él, en que ya "no será propiamente el Evangelio lo que se anuncie, sino algunos acentos doctrinales o morales que proceden de determinadas opciones ideológicas. El mensaje correrá el riesgo de perder su frescura y dejará de tener olor a Evangelio".
28 Tiempo ordinario - A