dimecres, 29 d’agost del 2018

DIUMENGE VINT I DOS DURANT L'ANY


NUEVAS BEGUINAS



COMUNICACIONS:


ADORACIÓ NOCTURNA






Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx





Dijous, 6 de Setembre de 2018

Hora 20:30 h


*     *    *    *    *    *  



DIUMENGE XXII
(POWER-POINT)


22º Diumenge Temps ordinari (B)
Vosaltres, abandoneu els manaments de Déu per mantenir la tradició dels homes.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,1-8.14-15.21-23

La tradició dels antics
Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
--Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?
Ell els respongué:
--Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
» Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans.
»Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
..
14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
--Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. ...
21 Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home.
Paraula de Déu.




LA QUEIXA DE DÉU
Un grup de fariseus de la Galilea s'acosten a Jesús en actitud crítica. No van tots sols. Els acompanyen alguns escribes vinguts de Jerusalem, preocupats per defensar l'ortodòxia dels senzills camperols . L'actuació de Jesús és perillosa. És convenient corregir-la.
Han vist que, en alguns aspectes, els seus deixebles no segueixen la tradició dels majors. Malgrat parlin del comportament dels deixebles, la seva pregunta es dirigeix a Jesús, ja que és ell qui els ha ensenyat a viure amb aquella llibertat sorprenent. ¿ Per què ?
Jesús els respon amb les paraules del profeta Isaïes que il·luminen molt bé son missatge i la seva actuació- Aquestes paraules, amb les quals Jesús s'identifica totalment, cal escoltar-les amb atenció, ja que toquen quelcom fonamental de la nostra religió. Segons el profeta, aqueix és la queixa de Déu.
“Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”. Aquest és sempre el risc de tota religió: donar culte a Déu amb els llavis, repetir fòrmules, recitar salms, pronunciar paraules belles, mentre el cor “està lluny d'ell”. Tanmateix, el culte que agrada a Déu neix del cor, de l'adhesió interior, d'aquest centre íntim de la persona d'on neixen les nostres decisions i projectes.
Quan el nostre cor està lluny de Déu, el nostre culte no té contingut. Manca vida, manca escolta sincera de la Paraula de Déu, manca amor al germà. La religió esdevé una cosa externa que es practica per costum, peà hi falten els fruits d'una vida fidel a Déu.
La doctrina que ensenyen són preceptes humans. En tota religió hi ha tradicions que són “humanes”. Normes, costums, devocions que han nascut per a viure la religiositat dins una determinada cultura. Poden fer molt de bé. Però fan mal quan distreuen i allunyen del que Déu espera de nosaltres. Mai han de tenir la primacia.
Per acabar la cita del profeta Isaïes, Jesús resumeix el seu pensament amb unes paraules greus: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.
Quan ens aferrem de manera cega a tradicions humanes, risquem d'oblidar el manament de l'amor i desviar-nos del seguiment a Jesús, Paraula encarnada de Déu. En la religió cristiana, el primer és sempre Jesús i sa crida a l'amor. Només després vénen la nostres tradicions humanes, per molt importants que ens puguin semblar. No oblidem mai l'essencial.
José Antonio Pagola





Homilia per al diumenge 2 de setembre de 2018
1- Aquest evangeli que acabem d’escoltar reflecteix una actitud que nosaltres, jo mateix, també podem tenir: escandalitzar-me de la manera d’actuar dels altres, deixant entendre que jo actuo millor.
En el fons de tota crítica hi sol haver una certa complaença en nosaltres mateixos: critiquem el defecte de l’altre perquè pensem que nosaltres no el tenim. Ens creiem millors. Però oblidem que nosaltres, potser no tenim el defecte que critiquem, però en tenim d’altres d’iguals o pitjors.
És important veure quina és la reacció de Jesús enfront d’aquesta actitud crítica que, qui més qui menys, tots tenim.
Comencem dient que Jesús dóna prioritat absoluta al cor de l’home: no són els actes externs per ells mateixos els que tenen importància, sinó la motivació interior que ens impulsa a fer-los.
Per exemple, jo puc ajudar una persona perquè la veig sofrir i em dol. Això és amor vertader. O senzillament la puc ajudar perquè els altres em vegin i m’alabin. I això no té cap valor: només és vanitat.
O pitjor: la puc ajudar perquè així estarà en deute amb mi després se sentirà més obligada a concedir-me allò que jo li demani. I això no és estimar, sinó comerciar.
Un mateix acte extern, pot tenir un valor diferent, segons sigui la motivació interior. Per això, Jesús no s’acontenta amb la façana externa, sinó que vol veure l’interior, el cor.
I no oblidem, que quan no hi ha coincidència entre allò que porto dins i l’expressió externa, Jesús ho qualifica amb una paraula molt dura: hipocresia.
Descobreixo en mi quelcom d’aquesta actitud? La meva aparença externa respon a allò que sento i crec realment?
L’home, o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè, tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden complir moltes normes externes, però tenir el cor  allunyat de Déu.
És en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor. És aquí on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la vida.
Com és el meu cor? Per quins motius actuo habitualment en la meva vida de cada dia? Què és el que m’impulsa a obrar: l’estimació, l’egoisme, la por, la bondat, l’enveja...?
2- En aquest passatge evangèlic hi ha també una altra ensenyança important: que hem de saber donar a cada cosa el valor que té, ni més ni menys.
De vegades, ens preocupem per nimietats i, en canvi, potser no donem importància a coses que realment fan mal: per exemple la crítica als altres.
O hi ha pares que fan un drama del vestit o del pentinat del seu fill adolescent, i, en canvi, potser no es preocupen d’inculcar-li actitud de servei, cosa molt més important per a la seva fe i la seva felicitat futura.
A què dono importància jo? Realment és important als ulls de Déu?
És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.
Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera.
3- Per això volia acabar recordant la necessitat de fer pregària. No sols per adquirir aquesta saviesa que ve de dalt, sinó també per purificar el nostre cor.
La pregària ens fa descobrir allò que portem al cor. D’una banda hi ha riqueses immenses de bondat, generositat, bona voluntat... perquè tots som imatge de Déu. Tots portem dins quelcom que Déu mateix hi ha posat.
Ens n’hem d’alegrar de descobrir-ho: ningú no pot pensar que és una persona de poc valor. Ningú. Tots valem molt. I hem de saber-ne donar gràcies a Déu, perquè, tal com ens ha dit Sant Jaume a la segona lectura, tot és un do seu.
Però la llum de Déu també ens farà descobrir les nostres mancances i les nostres limitacions. I és bo descobrir-ho. Perquè ens ajudarà a ser més humils i ens farà sentir més necessitats de perdó.
I també perquè ens farà veure que no tenim cap dret a judicar els altres.
En primer lloc perquè les aparences enganyen i sols Déu pot conèixer les autèntiques motivacions que els han impulsat a actuar. I en segon lloc, perquè nosaltres també fallem i no ens podem considerar millors que els altres. Jo no sóc ningú per llençar la primera pedra.
El nostre esforç no l’hem d’orientar a la crítica fàcil dels altres, sinó a renovar el nostre cor perquè sigui cada vegada més net, més generós, més humil. Tots hi sortirem guanyant: jo i els altres.
Reflexionem-hi.






NO AFERRAR-NOS A TRADICIONS HUMANES
per a aferrar-nos a la tradició dels homes.
No sabem ni quan ni a on passà l'enfrontament. A l'evangelista només l'interessa evocar l'atmòsfera en la qual es mou Jesús, envoltat de mestres de la Llei, observants escrupolosos de les tradicions, que es resisteixen de manera cega a la novetat que el Profeta de l'amor vol introduir dins llurs vides.
Els fariseus noten indignats que els deixebles mengen amb les mans impures. No ho poden tolerar: “ ¿Per què els teus deixebles no segueixen les tradicions dels majors?”. Parlen dels deixebles, però és a Jesús a qui ataquen. Tenen raó. És Jesús qui romp aqueixa obediència cega a les tradicions creant en torn seu un “espai de llibertat” on el que importa és estimar.
Aquell grup de mestres religiosos no ha entès res del regne de Déu que Jesús anuncia. Dins el seu cor no regna Déu. Segueix regnant la llei, les normes, els usos i costums marcats per les tradicions. Per a ells l'important és observar l'establert “pels majors”. No pensen en el bé de les persones. No els preocupa “cercar el regne de Déu i sa justícia”.
L'error és greu. Per això, Jesús els respon amb paraules dures: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.
Els doctors parlen amb veneració de “tradició dels majors” i li donen autoritat divina. Però Jesús ho qualifica de “tradició humana”.
Seria avui també greu error que l'Església quedàs presonera de tradicions humanes d'avant-passats, quan s'ens crida a una conversió profunda a Jesucrist, el nostre únic Mestre i Senyor. Fer possible el naixament d'una nova Església més que conservar intacte el passat, unes comunitats capaces de reproduir amb fidelitat l'Evangeli i actualitzar el projecte del regne de Déu dins la nostra societat.
La responsabilitat nostra primera no és repetir el passat, sinó fer possible en nostres dies l'acollida de Jesucrist, sense amagar-lo ni obscurir amb tradicions humanes, per venerables que semblin.




RELIGIÓ BUIDA DE DÉU
El culte que em donen és buit.
Els cristians de la primera i segona generació recordaven a Jesús, no com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb llibertat els perills i paranys de la religió. No importava l'observança pietosa sinó la voluntat de Déu.
Marc, l'evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre ses crítiques més radicals, destacar: l'escàndol d'una religió buida de Déu, i el pecat de subtituir la seva voluntat que demana amor per “tradicions humanes” al servei d'altres interessos.
Jesús cita el profeta Isaïes: “Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor està lluny de mi. El culte que em donen està buit perquè la doctrina que ensenyen són preceptes humans”. Després denuncia en termes clars on està el parany: “Abandoneu els manaments de Déu per mantenir la tradició dels homes”.
Aquest és el gran pecat. Establertes les nostres normes i tradicions, les col·loquem en el lloc de Déu. Les respectem part damunt de tot inclús la seva voluntat. No botar ni la més petita descripció, encara que vagi contra l'amor i danyi les persones.
En aqueixa religió el que importa no és Déu sino una altra cosa, uns altres interessos. S'honora Déu amb els llavis però el cor està lluny d'ell, es pronuncia un credo obligatori però no es creu el que convé, es compleixen ritus però no hi ha obediència a Déu sinó als homes.
A poc a poc ens oblidem de Déu i, llavors, oblidem que l'hem oblidat. Empetitim l'evangeli per no haver-nos de convertir massa. Orientem la voluntat de Déu al nostres capritxos i al que ens interessa i oblidem l'exigència absoluta d'amor. Amb el temps, no notem a faltar Jesús; oblidem el que és mirar amb els seus ulls. Aquest potser avui sigui el nostre pecat. Aferrar-nos per instint a una religió desgastada i sense força per a transformar les vides. Seguir honrant Déu només amb els llavis. Resistir-nos a la conversió i viure oblidats del projecte de Jesús: la construcció d'un món nou segons el cor de Déu.










divendres, 24 d’agost del 2018

VIDA CREIXENT






GRUP DE “VIDA CREIXENT”


Una trentena de persones, entre joves i no tan joves,
tingueren els dies 23, 24, 25 agost , una CONVIVÈNCIA a Lluc...



Reflexions sobre l'Exhortaciò: 'Alegrau- vos i feis festa” del papa Francesc





Celebració de SANT BARTOMEU





dimecres, 22 d’agost del 2018

DIUMENGE XXI DEL TEMPS ORDINARI

(POWER-POINT)

¿ A qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna
    Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,60-69
Reaccions dels deixebles
60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
--Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
--Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:
--Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:
--¿També vosaltres em voleu deixar?
68 Simó Pere li respongué:
--Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

Paraula de Déu.



Homilia per al diumenge 26 de juliol de 2018
1- Tots nosaltres som creients, evidentment, altrament no seríem aquí. Però la nostra fe segueix un procés: ens ha calgut recórrer tot un camí per arribar a ser el que som.
Nosaltres, gairebé tots, vam rebre la fe a través els nostres pares. I, mentre so petits o molt joves, no sabem massa de què va la cosa.
Però, un cop ja més grans, arriba un moment en què comprenem millor que significa creure en Jesús. Ens adonem que seguir l’evangeli no és un joc de nens, sinó que és una formidable aventura que demana un compromís seriós. I, llavors, cal fer una opció: és l’hora de decidir-se.
És, sens dubte, un moment clau en la nostra vida de creients. És el moment de decidir de veritat, si accepto conscientment de seguir Jesús o si me n’aparto. Aquesta és la grandesa i la responsabilitat de ser lliures: jo puc refusar Jesús, puc dir no a Déu. I Ell no em forçarà mai. Perquè Ell no vol esclaus, sinó seguidors lliures.
2- L’evangeli d’avui ens presenta un d’aquests moments clau per a la vida de molts dels qui seguien Jesús. Ell els ha parlat amb molta claredat què significa ser deixeble seu. I la decisió de la majoria és abandonar-lo.
I fixem-nos que ara no es tracta dels fariseus o mestres de la Llei que ja eren contraris a Jesús, sinó de la gent que havia estat atreta per Ell: que l’admiraven i el seguien. Són aquests els qui ara entren en crisi i l’abandonen.
De vegades, pensem que l’abandó de les pràctiques religioses i, fins i tot de la mateixa fe, és un fenomen modern. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que això s’ha donat des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar.
És també el problema de molts pares creients d’avui dia. Han fet tot el possible per transmetre, de paraula i amb l’exemple, la fe als seus fills.
I resulta que quan aquests tenen edat per decidir-se, no volen seguir l’herència que els han deixat i abandonen la fe. Això, evidentment, és un motiu de tristesa i sofriment per a aquests pares.
3- També ho fou per a Jesús, tal com hem vist en el relat evangèlic. Però ens cal aprendre d’Ell. Jesús, malgrat tot, no va abandonar la partida sinó que va continuar essent fidel al Pare fins que va aconseguir el seu objectiu: la salvació de tots els homes i dones.
També els pares que es troben en aquesta situació, han de continuar essent fidels al Senyor: pregar i donar exemple als fills vivint amb coherència la seva fe.
La resta ja la farà el Senyor en el moment oportú. I poden estar ben segurs, aquests pares, que cap de les seves llàgrimes i pregàries es perdrà. Ni una.
4- L’evangeli també ens fa veure que no tots van abandonar Jesús. Ell fa una pregunta als seus deixebles i també me la fa a mi: “vosaltres també em voleu deixar?”
Preguntem-nos molt sincerament si podem donar la mateixa resposta que va donar Pere: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut”.
És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que Ell no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallen: però Jesús, no. Ell és aquell que no falla mai.
Preguntem-nos si creiem de veritat que només Jesús té paraules de vida eterna. Davant nostre se’ns ofereixen molts camins: alguns enganyosos, que no porten pas a la vida, sinó a la mort.
Jesús no força mai la nostra llibertat, però ens ofereix el seu camí. Un camí que ens impulsa a estimar, a sentir-nos tots germans, a treballar per millorar el nostre entorn.
Quina resposta li dono?
Jo haig de voler seguir Jesús, no pas perquè sempre ho he fet així o perquè és la tradició de la meva família. Jo vull seguir-lo per opció personal.
I, precisament per això, perquè és una opció lliure, donarà sentit a tota la meva vida i serà llavor de vida eterna. Per a mi i per a tots els qui m’envolten.




PREGUNTA DECISIVA
L'evangeli de Joan ha conservat el record d'una crisi forta entre els seguidors de Jesús. No tenim gaire dades: Solament s'ens diu que els deixebles sentien dura la seva manera de parlar. Probablement sentien excesiva l'adhesió que reclamava. A un cert moment “molts deixebles feren marxa enrera i ja no anaven amb ell”.
Per primer cop experimenta Jesús que les seves paraules no tenen la força desitjada. Tanmateix, no les retira sinó que les reafirma més: “Les paraules que us he dit són Esperit i són vida, però alguns de vosaltres no creuen”. Les seves paraules són dures, però transmete vida, fan viure, ja que contenen Esperit de Déu. Jesús no perd la pau. No l'importa el fracàs. Dirigint-se als Dotze els fa la pregunta decisiva: “¿ Vosaltres també em voleu deixar?”. No els vol retenir a la força. Els deixa la llibertat de decidir. Els seus deixebles no han de ser servents sinó amics. Si volen poden tornar a casa.
Una vegada més Pere respon en nom de tots: La seva resposta és exemplar. Sincera, humil, sensata, pròpia d'un deixeble que coneix suficientment Jesús per no deixar-lo. La seva actitud pot encara avui ajudar als que amb fe vacilant es plantegen prescindir de tota fe.
“Senyor, ¿ a qui aniríem ?” No té sentit deixar Jesús de qualsevol manera, sense haver trobat un mestre millor i més convincent: Si no segueixen Jesús es quedaran sense saber a qui seguir. No cal precipitar-se. No és bo quedar-se sense llum ni guia en la vida.
Pere és relista. ¿ És bo deixar Jesús sense haver trobat un esperança més convincent i atractiva? ¿Basta sustituir-lo per un estil de vida rebaixada, sense metes ni horitzons? ¿ Ës millor viure sense preguntes, plantajaments ni recerques de cap mena ?
Una cosa en Pere no oblida: “Les teves paraules donen vida eterna”. Les paraules de Jesús no són paraules buides ni enganyoses. A la seva vora ha descobert la vida d'una altra manera: El seu missatge els ha obert a la vida eterna. ¿ On podriem trobar una nova millor de Déu ?
Pere recorda l'experiència fonamental. Conviure amb Jesús han descobert que ve del misteri de Déu. D'enfora, des de la indiferència o el desinterés no es pot reconéixer el misteri que s'amaga en Jesús. Els dotze l'han conegut de prop. Per això poden dir: “Nosaltres creim i sabem que tu ets el Sant de Déu”. Seguiran amb Jesús.
José Antonio Pagola



¿PER QUÈ ENS QUEDEM ?
Senyor, ¿ a qui aniríem ?
Aquests anys s'han multiplicat els analisis i estudis sobre la crisi de les Esglésies cristianes dins la societat moderna. Aquesta lectura és necessària per a conéixer millor algunes dades, però resulta insuficient per a discernir quina ha de ser la nostra reacció. L'episodi narrat per Joan pot ajudar a interpretar i viure la crisi amb profunditat evangèlica.
Segons l'evangelista, Jesús resumeix així la crisi que s'ha creat dins el grup: “Les paraules que us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen”. Cert, Jesús dóna als que el segueixen un esperit nou; les seves paraules sempre és aqueixa: ¿ comuniquen vida; el programa que proposa pot generar un moviment capaç d'orientar el món cap a una vida més digna i plena.
Però, no pel fet d'estar dins el grup, està la fe garantida. N'hi ha que es resisteixen a acceptar son esperit i sa vida. La seva presència vora Jesús és fictícia; la seva fe en ell no és real. La vertader crisi dins l'interior és aqueixa: ¿ creure o no creure en Jesús ?
El narrador diu que “molts l'abandonaren i ja no anaven més amb ell. “ En la crisi es revela quins són els vertaders seguidors de Jesús. L'opció deciva és sempre aqueixa: ¿ els qui es fan enrera i els qui romanen amb ell, identificats amb son esperit i sa vida ? ¿ Qui està a favor i qui està en contra de son projecte ?
El grup comença a tornar petit. Jesús no s'irrita, no pronuncia cap judici contra ningú: Només fa una pregunta als que han quedat vora seu: “¿Vosaltres també em voleu deixar ?”. És la pregunta que s'ens fa avui als qui seguim en l'Església: ¿ Que volem nosaltres ? ¿Per què ens hem quedat ? ¿És per a seguir Jesús, acollint son esperit i vivint son estil ? ¿ És per a treballar en son projecte ?
La resposta de Pere és exemplar: “Senyor, ¿ a qui aniríem. Només vós teniu paraules de vida eterna”. Els que queden, ho han de fer per Jesús. Només per Jesús. Per res més. Es comprometre'ns amb ell. L'únic motiu per a quedar-se en el grup és ell. Ningú més. Pot ser dolorosa la crisi actual, però serà positiva si els que ens quedem dins l'Església, pocs o molts, ens convertim en deixebles de Jesús, en homes i dones que vivim de les seves paraules de vida.




PARAULES INCREÏBLES
Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.
Dins la societat moderna vivim acossats per paraules, comunicats, imatges i notícies de tot tipus. Ja no és possible viure en silenci. Anuncis, publicitat, noticiaris, discursos i declaracions envaiexen nostre món interior i nostre àmbit domèstic.
Aqueixa “inflació de la paraula” també ha penetrat dins alguns sectors de l'Església. Avui els eclesiàstics i teòlegs parlen i escriuen molt. Tal volta més que mai. La pregunta que ens hem de fer és senzilla: ¿Que capta la gent en nosaltres ?, ¿paraules “plenes d'esperit i vida”, com eren les de Jesús, o paraules buides ?
Es senten moltes crítiques a la predicació de l'Església. S'ens acusa de poca fidelitat a l'evangeli o al magisteri del Papa, d'aliança amb ideologies polítiques d'un signe o d'un altre, de poca obertura a la modernitat.. Molts que s'allunyen avui de l'Església volen saber si, al manco per a nosaltres, les nostres paraules volen dir qualque cosa. La paraula de Jesús era diferent. Naixia del seu propi esser, brollava del seu amor apassionat al Pare i als homes. Era una paraula creïble, plena de vida i de veritat. S'entén la reacció espontània de Pere: “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.
Molts d'homes i dones d'avui no han tingut la sort d'escoltar amb senzillesa i de manera directa les seves paraules. El missatge els ha arribat, sovint desfigurat i distorsionat per doctrines, fórmules ideològiques i discursos poc evangèlics.
Posar la persona i el missatge de Jesús a l'abast dels homes i dones del nostre temps, posar-los en contacte amb sa persona és un servei a fer per l'Església. La gent no necessita escoltar les nostres paraules sinó les seves. Només les seves són “esperit i vida”.
És sorprenent veure que, quan ens esforcem per presentar Jesús de manera viva, directa i autèntica, el seu missatge resulta més actual que tots els nostres discursos.






dimarts, 21 d’agost del 2018

CARDENAL LADÀRIA, MISSA ACCIÓ DE GRÀCIES






El Nou Cardenal Monsenyor Lluís Ladària, 
diumenge 19 d'agost 2018, 
 va presidir l'eucaristia a la Parròquia dels Dolors de Manacor, acompanyat del Bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull 
del nou rector dels Dolores Mn. Antoni Amorós Terrassa, 
 i 
 una trentena de capellans i religiosos, 
 de Manacor 
 i 
 Mallorca.

Mn. Bartomeu Tauler Valens, li va fer entrega en nom de la comunitat Cristiana manacorina d'un rellotge, que el cardenal Ladària va agrair diguent que li serviria per arribar puntual.
















































dijous, 16 d’agost del 2018

NOU RECTOR DE LES PARRÒQUIES DE MANACOR




Dimecres dia 15, solemnitat de la Mare de Déu Assumpta, 

Entrada el nou rector Mn. Antoni Amorós als Dolors a les 20h. 

Aquesta missa serà presidida pel Vicari Episcopal Mn. Xisco Vicens que el presentarà. Queden suprimides aquest dia les misses vespertines de les altres parròquies.