dijous, 27 de juliol de 2017

DIUMENGE DESSET. DURANT L'ANY





UN TRESOR AMAGAT
Un tresor amagat.
Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada... Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot... Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”
És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.
El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.
Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.
L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.
José Antonio Pagola





UN DÉU SENSE ATRACTIU
Jesús volia comunicar a la gent la seva experiència de Déu i del seu projecte d'anar fent un món més digne i ditxós per a tots. No sempre despertava entusiasme. Estaven massa avesats a sentir parlar d'un Déu preocupat per la Llei, el compliment del dissabte o els sacrificis del Temple.
Jesús les va contar dues breus paràboles per a sacsar llur indiferència. Volia desvetllar dins ells el desig de Déu. Els volia fer veure que trobar-se amb el que ell nomenava “regne de Déu” era quelcom més gros que el que vivien els dissabtes a la sinagoga del poble: Déu pot ser un descobriment inesperat, una gran sorpresa.
En les dues paràboles l'estructura és la mateixa. En el primer relat, un pagès “troba” un tresor amagat dins el camp... Tot content, “ho ven tot” i compra el camp. En el segon relat, un comerciant en perles fines “troba” una perla de molt valor. No dubta, “ven tot el que té” i compra la perla.
Així passa amb el “regne de Déu” amagat en Jesús, el seu missatge i la seva actuació. Aquest Déu resulta tan atractiu, inesperat i sorprenent que el qui el troba, es sent tocat fins al més pregó del seu esser. Ja res pot ser com abans.
Per primer cop, comencem a sentir que Déu ens atgreu de veres. No pot haver-hi res més gran per a animar i orientar l'existència. El “regne de Déu” canvia la nostgra manera de veure les coses. Comencem a creure en Déu dde manera diferent. Ara sabem per què viure i per a què viure.
A la nostra religió li manca “l'atractiu de Déu”. Molts de cristians es relacionen amb ell per obligació, per por, per costum, per deure..., però no perquè es sentin atrets per ell. Prest o tard poden deixar aqueixa religió.
A molts de cristians s'els ha presentat una imatge tan deformada de Déu i de la relació que podem viure amb ell, que l'experiència religiosa els resulta inaceptable i inclús insoportable. Moltes persones estan abandonant ara mateix Déu perquè poden no viure ja per més temps en un clima religiós insà, impregnat de culpes, amenaces, prohibicions o càstigs.


Cada diumenge, milers de preveres i bisbes prediquen l'Evangeli, comenten les paràboles de Jesús i els seus gests de bondat a milions de creients ¿Quina experiència de Déu comuniquem ? ¿Quina imatge transmetem del Pare i del seu regne ? ¿ Atrem els cors cap al Déu revelat en Jesús? ¿Els allunyem del seu misteri de Bondat ?





Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"

Per Josep Llunell.

Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A



Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.
A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.
Era raonable seguir-lo?
No era una bogeria?
Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.
Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?
Aquesta és la gran qüestió.


Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.
No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.


Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.
Les paràboles de Jesús eren seductores.
Deu ser així Déu?
Deu ser així trobar-se amb Ell?
Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?
Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.
Té raó Jesús?
Seguir-lo és això?
Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?


En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.
Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.
És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades
-per l’alegria
-per l’admiració
-o per la sorpresa de Déu.
No ho han estat mai.
Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.
Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.
És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.
Hi vivim nosaltres?











dijous, 20 de juliol de 2017

DIUMENGE SETZÈ : COM A FERMENT

COM A FERMENT
...SE SEMBLA AL LLEVAT




COM A FERMENT
...SE SEMBLA AL LLEVAT
Jesús ho repetia un cop i un altre: ja és aquí Déu transformant el món; el seu regnat arriba. Costa creurfe'l . La gent esperava quelcom més espectacular. ¿On estan els “signes del cel” de que parlen els apocalíptics ? ¿On es pot captar el poder de Déu imposant el seu regnat als impius ?
Jesús hagué d'ensenyar-les a captar la seva presència d'una altra manera. Recordava encara l'escena que havia vist sovinr des de petit en el corral de casa. Sa mare i les altres dones es llevaven prest, la vigília del dissabte, a elaborar el pa per a tota la setmana. A Jesús li suggeria ara l'actuació maternal de Déu introduint el seu “llevat” en el món.

Amb el regne de Déu passa com amb el “llevat” que una dona “amaga” dins la massa de farina per a que “tot” quedi fermentat. Així és ola forma d'actuar de Déu. No ve a imposar-se des de fora amb poder com l'emperador de Roma, sinó a transformar des de dintre la vida humana, de manera callada i oculta.
Així és Déu: no s'imposa, transforma; no domina, atreu. Així han d'actuar els qui col·laboren en el seu projecte: com a “llevat” que introdueix en el món veritat, justícia i amor de manera humil, però amb força...
Els seguidors de Jesús no podem presentar-nos en aquesta societat “des de fora”, cercant imposar-nos per a dominar i controlar els qui no pensen com nosaltres. No és aqueixa la forma d'obrir camí al regne de Déu. Hem de viure “dins la societat”, compartint les incerteses, crisis i contradiccions del món actual, i aportant nostra vida transformada per l'Evangeli.
Cal aprendre a viure “en minoria” com a testimonis fidels de Jesús. L'Església no necessita més poder social o polític, sinó més humilitat per a deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment d'un món més humà.





PARÀBOLA   DEL   "JULL"   I   EL   BLAT






"Jesús condemna el puritanisme i la intolerància”

Per Josep Llunell.
Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A
L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.
Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor)
I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.
En conseqüència:
Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.
Ningú té dret a fer això.
Ningú pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.
Per què?
Perquè corre el perill d’equivocar-se.
De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.
Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.
Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.
I, sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:
-condemnant
-refusant
-ofenent
-insultant
Però aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.
Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.
Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.
La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.
En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.
Nietzsche ho va dir molt bé:
Foren els mateixos bons, és a dir,
-els nobles
-els poderosos
-els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”
I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?
El cregut, el pet bufat, no mereix cap crèdit.
Som d’aquesta mena nosaltres?
-orgullosos i creguts?
-pets bufats insuportables?




dimecres, 12 de juliol de 2017

DIUMENGE XV DURANT L'ANY



SORTIR A SEMBRAR
Abans de contar la paràbola del sembrador que “sortí a sembrar”, l'evangelista ens presenta a Jesús que “surt de casa” a trobar-se amb la gent per a “seure's” sense presses i dedicant-se “bona estona” a sembrar l'Evangeli entre tota classe de gent. Segons Mateu, Jesús és el vertader sembrador. D'ell hem d'aprendre també avui a sembrar l'Evangeli.
Primer de tot, sortir de casa. És el que sempre demana Jesús als deixebles. “Aneu per tot el món...”, “Aneu i feis deixebles...”. Per a sembrar l'Evangeli hem de sortir de les nostres seguretats i interessos. Evangelitzar és “desplaçar-se”, cercar trobar-se amb la gent, comunicar-se amb l'home i la dona d'avui, no viure tancats dins el nsotre petit món eclesial.
Aquesta “sortida” cap als altres no és proselitisme. Res d'imposició ni reconquista. És oferir a les persones l'oportunitat de trobar-se amb Jesús i conéixer una Bona Nova que, si l'acullen, els pot ajudar a viure millor i de manera més encertada i sana. És l'essencial.
No es pot sortir a sembrar sense dur la llavor. Abans d'anunciar l'Evangeli als altres, cal acollir-lo dins l'Església, dins les nostres comunitats i dins les nostres vides. És un error sentir-nos depositaris de la tradició cristiana amb l'única tasca de transmetre-la a altres. Una Església que no viu l'Evangeli, no el pot contagiar. Una comunitat que no respira el desig de viure seguint les passes de Jesús, no pot convidar ningú a seguir-lo.
Les energies espirituals que hi ha dins les nostres comunitats queden sovint sense explotar, bloquejades per un clima generelitzat de desànim i desencant. Ens dediquem a “sobreviure” més que a sembra vida nova. Hem de desvetllar la nostra fe.
La crisi que vivim ens duu a la mort d'un cristianisme, però també al començament d'una fe renovada, més fidel a Jesús i més evangèlica. L'Evangeli té força per a engendrar a cada època la fe en Crist d'una manera nova. També ara, als nostres dies.
Cal aprendre a sembrar-lo amb fe, amb realisme i amb veritat. Evangelitzar no és transmetre una herència, sinó fer possible el naixement d'una fe que brolli, no com a “clonació” del passat, sinó com a resposta nova a l'Evangeli escooltat des de les preguntes, els sofriments, els goigs i les esperances del nostre temps. No és el moment de distreure la gent amb qualsevol cosa. És l'hora de sembrar dins els cors l'essencial de l'Evangeli.
José Antonio Pagola









"L’Evangeli no és una moral, ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur"

Per Josep Llunell.


Què és la paràbola del sembrador?
És una invitació a l’esperança veritable.
La sembra de l’Evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions.-- té una força incontenible.
A pesar de tots els obstacles i entrebancs. La sembra acaba amb collita fecunda que fa oblidar tots els fracassos ocasionals.
Els creients no hem de perdre l’alegria a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu.
Sempre sembla que la causa de Déu està en decadència i que l’Evangeli és una realitat insignificant i sense futur.
Però no és així.
L’Evangeli no és una moral
-ni una política
-ni tan sols una religió amb més o menys futur.
L’Evangeli és la força salvadora de Déu, sembrada per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el que no rutlla, el que va malament.
I ja no sabem veure aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més minses o desanimadores.
Si podéssim observar l’interior de les vides, ens meravellaríem davant de tanta bondat
entrega
sacrifici
generositat i veritable amor.
Hi ha malentesos i violència entre nosaltres, però està creixent, en moltes persones, l’anhel d’una verdadera pau.
És evident que s’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però cada vegada són més les persones que descobreixen el goig d’una vida senzilla i la gràcia del saber compartir.
La indiferència sembla haver apagat la religió, però avui són molts els cors on desvetlla la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia transformadora de l’Evangeli està treballant el cor de la humanitat.
La set de justícia i amor seguiran creixent.
La sembra de Jesús, de cap manera acabarà en fracàs.
El que sí ens demana és acollir la bona llavor, removent la terra del nostre cor.
És en nosaltres mateixos, que en les hores de claror interior descobrim
-la força de créixer
-de ser més humans
-de ser més accessibles
-de ser més acollidors
-de transfigurar la nostra vida
-d’edificar relacions noves i generoses entre les persones
-de viure amb més transparència
-d’obrir-nos més a Déu
Vet aquí la bona ruta a seguir i la bona llavor a sembrar.




dimecres, 5 de juliol de 2017

CATORZÈ DIUMENGE DTO



"La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar"

Per Josep Llunell.


Aquest text impressionant és una revelació de la intimitat de Jesús.
Una revelació en la que posa de manifest els seus sentiments més íntims.
Aquests sentiments es refereixen a dues realitats:
Primera: la seva relació íntima i única amb el Pare.
Segona: les seves preferències socials.
La seva relació amb el Pare del Cel és tan profunda que Jesús parla d’una relació exclusiva en quan que el coneixement mutu entre ells és exclusiva d’ells.
Però el que més crida l’atenció és que aquesta relació amb el transcendent de Déu, portava a Jesús a prendre posició clara en aquest món.
Aquesta posició de Jesús consistia en la seva preferència per la gent senzilla.
Cosa que el portava inevitablement a anteposar els senzills per davant i per damunt dels savis i entesos.
Què vol dir això?
Vol dir que el que es relaciona en serio i a fons amb Déu no pot estar amb tot el món.
És a dir: el que pren seriosament a Déu, és el que pren seriosament els més humils i desemparats de la societat.
Pretendre estar en íntima relació amb Déu i alhora pretendre mantenir una posició de privilegiat social, aquestes dues coses són senzillament impossibles. Del tot impossibles.
D’aquí, que la crida de Jesús s’adreça de ple als que van per la vida afeixugats i cansats.
Afeixugats per un jou que els oprimeix. Aquest jou és, de fet, tot el que els fa sofrir, sigui el que sigui i vingui d’on vingui.
A la Bíblia es fa referència al jou dels poderosos i polítics opressors: Egipte, Síria, Babilònia i Roma.
Però en temps de Jesús, quan es mencionava el jou, es tractava sobretot del jou que era la Llei religiosa, que s’havia convertit en una càrrega insuportable.
Per tant, Jesús no vol, no tolera una llei religiosa que resulti una càrrega dura per a la pobre gent.
La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar.
Per què?
Perquè és humanitat i felicitat per a tothom.
És així com la vivim nosaltres?

TRES CRIDES DE JESÚS




L'evangeli de Mateu recull tres cridades de Jesús que els seus seguidors hem d'escolar amb atenció, ja que poden transformar el clima de desànim, cansament i tedi que a voltes es respira en sectors de les nostres comunitats cristianes.


Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar”.
És la primera crida. Dirigada a tots els qui viuen la religió com una càrrega pesada. Molts són els cristians que es senten carregats per la seva consciència. No són grans pecadors. Simplement ha estat educats per a tenir sempre present el pecat i no coneixen l'alegria del perdó constant de Déu. Si troben Jesús es sentiran alleugerits.
També hi ha cristians cansats de viure la religió com una tradició gastada. Si es troben amb Jesús aprendran a viure confiant en Déu Pare. Descobriran una alegria interior que avui no conéixen. Seguiran Jesús no per obligació, sinó per atracció.


Accepteu el meu jou, ... perquè és suau i la meva càrrega lleugera”.
És la segona crida. Jesús no aclapara ningú. Ans al contrari, allibera el millor que hi ha dins nosaltres, ja que ens proposa viure fent la vida més humana, digna i sana. No és fàcil trobar una manera més apassionant de viure.
Jesús allibera de pors i pressions, no les posa; fa créixer la nostra llibertat, no les nostres servituds; desvetlla en nosaltres la confiança, mai la tristesa; ens atreu cap a l'amor, no cap a lleis i preceptes. Ens convida a viure fent el bé.
Apreneu de mi que som benèvol i humil de cor, trobareu el repòs que tant desitjau..”
És la tercera crida. Aprendre de Jesús a viure com ell. Jesús no complica la vida. La fa clara i senzilla, més humil i més sana. Ofereix tranquil·litat i pau. No proposa mai als seus el que no ha viscut. Per això pot entendre les nostres dificultats i els nostres esforços, pot perdonar les nostres ximpleries i bajanades, els nostres errors, animant-nos sempre a aixecar-nos.
Hem de centrar esforços en promoure un contacte més vital amb Jesús dins les nostres comunitats, tan necessitades d'alè, quietud i pau. Dóna pena veure que precisament la manera d'entendre i de viure la religió condueix a molts, inevitablement, a no conéixer l'experiència de confiar en Jesús. Penso en tantes persones que, dintre i fora de l'Església, viuen “perdudes”, sens saber a quina porta tocar. Jesús podria ser per a elles la gran notícia.
14 Tiempo ordinario - A
(Mateo 11,25-30)
09 de julio 2017





"





  

TRES   LLAMADAS DE JESÚS
El evangelio de Mateo ha recogido tres llamadas de Jesús que hemos de escuchar con atención sus seguidores, pues pueden transformar el clima de desaliento, cansancio y aburrimiento que a veces se respira en algunos sectores de nuestras comunidades.
Venid a mí todos los que estáis cansados y agobiados. Yo os aliviaré”. Es la primera llamada. Está dirigida a todos los que viven su religión como una carga pesada. No son pocos los cristianos que viven agobiados por su conciencia. No son grandes pecadores. Sencillamente, han sido educados para tener siempre presente su pecado y no conocen la alegría del perdón continuo de Dios. Si se encuentran con Jesús, se sentirán aliviados.
Hay también cristianos cansados de vivir su religión como una tradición gastada. Si se encuentran con Jesús, aprenderán a vivir a gusto con Dios. Descubrirán una alegría interior que hoy no conocen. Seguirán a Jesús, no por obligación sino por atracción.
Cargad con mi yugo porque es llevadero y mi carga ligera”. Es la segunda llamada. Jesús no agobia a nadie. Al contrario, libera lo mejor que hay en nosotros pues nos propone vivir haciendo la vida más humana, digna y sana. No es fácil encontrar un modo más apasionante de vivir.
Jesús libera de miedos y presiones, no los introduce; hace crecer nuestra libertad, no nuestras servidumbres; despierta en nosotros la confianza, nunca la tristeza; nos atrae hacia el amor, no hacia las leyes y preceptos. Nos invita a vivir haciendo el bien.
Aprended de mí que soy manso y humilde de corazón y encontraréis descanso”.
Es la tercera llamada. Hemos de aprender de Jesús a vivir como él. Jesús no complica nuestra vida. La hace más clara y más sencilla, más humilde y más sana. Ofrece descanso. No propone nunca a sus seguidores algo que él no haya vivido. Nos invita a seguirlo por el mismo camino que él ha recorrido. Por eso puede entender nuestras dificultades y nuestros esfuerzos, puede perdonar nuestras torpezas y errores, animándonos siempre a levantarnos.
Hemos de centrar nuestros esfuerzos en promover un contacto más vital con Jesús en tantos hombres y mujeres necesitados de aliento, descanso y paz. Me entristece ver que es precisamente su modo de entender y de vivir la religión lo que conduce a no pocos, casi inevitablemente, a no conocer la experiencia de confiar en Jesús. Pienso en tantas personas que, dentro y fuera de la Iglesia, viven “perdidos”, sin saber a qué puerta llamar. Sé que Jesús podría ser para ellos la gran noticia.
José Antonio Pagola










UN    MANACORÍ    AL   CAPDAMUNT   DE   LA   S. C..F.

LA GRANDEZA DE LO SIMPLE
INMA CALVO...

LAS ROZAS (MADRID).
ECLESALIA, 05/07/17.- Amigas y amigos Parece que es parte de nuestra limitación la tendencia a complicar las cosas. Y de esa complicación surgen luego conflictos, cansancio y desesperanza. Jesús nos ayuda a descubrir la grandeza de lo simple. Cuando dejamos a un lado las reivindicaciones de nuestro ego, los agobios desaparecen y se allana el camino de la fraternidad y la sororidad.


En este sentido valoramos la decisión de Francisco por renovar la Iglesia buscando la sencillez evangélica. Podéis leer varios artículos sobre la destitución de dos Cardenales de la Curia romana y el nombramiento de Ladaria al frente de la Congregación para la Doctrina de la Fe.







Ladaria: “Ni progresista, ni tradicionalista. Un hombre equilibrado”

Un perfil del nuevo prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe en la pluma de uno de sus alumnos, obispo argentino y uno de sus dirigidos de tesis



ERGIO BUENANUEVA*
CÓRDOBA, ARGENTINA
El nombramiento del arzobispo Luis Ladaria como Prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe es – en mi modesta opinión – una muy buena noticia.

Sustituye al cardenal Gerhard Müller, que está cumpliendo los cinco años para los que fue nombrado. Vale aclarar que el Papa Francisco ha determinado que, de ordinario, se respete este período de tiempo para quienes desempeñan servicios en la Curia. Cumplido el plazo, la persona vuelve a su diócesis o asume otro oficio. Claro, aquí se trata de un cardenal. Esto lo hace más llamativo.

Es cierto que seguramente hay otras razones para no renovar su servicio al frente de la Congregación. Al Papa le toca evaluar a sus colaboradores, eligiéndolos libremente. Mucho más en este caso, pues la Congregación para la Doctrina de la Fe es la más importante de la Curia, ya que en ella el Papa delega parte de su oficio magisterial. La congregación y, por ende, su prefecto hablan en nombre del Papa de manera singular.

Pero vuelvo a Ladaria. Es de un jesuita español, nacido en Mallorca. Un teólogo muy conocido. Enseñó en Comillas y también en la Gregoriana. Tuve la suerte de tenerlo como profesor. Me dirigió la tesis de licenciatura. Hice con él un seminario sobre el Espíritu Santo en la enseñanza de los Padres: Atanasio y Basilio.
Se trata de un hombre de muy buen carácter, amable y con una envidiable claridad a la hora de exponer los temas de sus clases. Cualidad que brillaba, de manera especial, cuando el autor o el tema a exponer era de especial complejidad. Sus clases estaban siempre abarrotadas de alumnos. De todos modos, quisiera destacar también la exquisitez humana de su trato con las personas, especialmente percibida por quienes éramos sus alumnos.

Fuimos nombrados obispos en el mismo año. Él fue ordenado en julio y yo en setiembre. Tuve ocasión de entrevistarlo en dos ocasiones: para la Visita “ad limina” de 2009 y más recientemente, mientras la Conferencia Episcopal Argentina elaboraba sus Líneas guía para responder a los abusos sexuales de clérigos. Volví a comprobar entonces sus cualidades para abordar temáticas difíciles con gran calidad en el trato humano.

No se lo puede enrolar en las corrientes teológicas más progresistas. Tampoco en el conservadurismo. Menos aún en el integrismo tradicionalista. Creo que esto es, en los tiempos que corren, un activo de su persona.

Siendo profesor de varias materias de teología dogmática – Gracia y Trinidad, por ejemplo – usé con provecho sus libros. También muy bien valorados por los alumnos. Sus autores de referencia son: De Lubac, Rahner, Von Balthasar, Pannenberg, Alfaro. 

En temas difíciles y polémicos suele tener una postura muy equilibrada, sin tensar la cuerda hasta hacer imposible la búsqueda de la verdad integrando diversas posiciones. Esto es, a mi criterio, un activo a su favor, en este momento de fuerte transición eclesial, bajo el ministerio del Papa Francisco. En este punto, tengo expectativas muy alentadoras.
Por otra parte, me consta que se preocupaba de unir a su intensa vida académica el ejercicio del ministerio pastoral, tanto y en cuanto se lo permitían sus tiempos, sobre todo, en la predicación de Ejercicios espirituales.

La Congregación de la Fe tiene como misión «promover y tutelar la doctrina de la fe y la moral en todo el mundo católico. Por esta razón, todo aquello que, de alguna manera toca este tema, cae bajo su competencia».

Ayuda al Papa en el desafiante anuncio del Evangelio en las circunstancias de hoy. Por eso, su misión de ayudar a discernir contenidos teológicos y formas de lenguaje que, respetando la fe recibida, actualicen el mensaje del Evangelio de la salvación.

Dentro de su competencia está también una sección judicial que se ocupa, entre otros delitos contra los sacramentos, de los casos de abusos sexuales a menores cometidos por clérigos (diáconos y presbíteros). En esta materia, ayuda a los obispos a responder con justicia y verdad a las denuncias que se reciben. En esta delicada materia se han dado muchos pasos valiosos. Quedan muchos todavía por dar.

Auguro al arzobispo Luis Ladaria muchos frutos en esta nueva y delicada misión que le confía el Papa. Cuenta con la oración de la Iglesia. Por supuesto, con la mía también.

* Obispo de San Francisco, en Argentina