dimecres, 27 de desembre de 2017

SAGRADA FAMÍLIA, NADAL... 2017

Sagrada Familia - Nadal

Sir,3,2-6.12-14
Col 3,12-21
Lc 2,22-40

365 DIES...! I LA SAGRADA FAMÍLIA!

a)365 dies...!

Avui és el dia de mirar enrere, amb pau (“la pau vostre dintre de l’ull nostre”) i reconèixer sorpresos: “Déu hi era!”. És dia per a veure les coses transfigurades, quan a la millor al llarg del nostre any hi ha hagut massa creu...! “Transfiguració” és el regal que ens fa Déu de descobrir en la fragilitat de la “carn”, el rostre resplendent de Déu. Betlem ens anima a aquesta actitud cristiana: ¡quin fracàs anar a raure a una Cova immunda, quina frustració per a l’Omnipotent entrar al món entre bous i mules (i els seus excrements...!!!). La “Transfiguració” és escoltar cants d’àngels en una menjadora d’una caverna impresentable, en la quotidianitat dels nostres dies, bons i dolents. Que Déu ens ho concedeixi!

Això ens suggereix el misteri de Nadal per al dia de Cap d’Any. Rere la fotesa, la debilitat, la contingència dels esdeveniments... Rere de les creus grans i petites de cadascun dels dies dels 365 dies. Rere els problemes, trencaments, ferides, fracàs, mort. I també rere la joia, l’amistat, el problema que s’ha solucionat... Rere la petita gaubança de cada dia, hi havia una mirada “carinyosa”: la de Déu. Carinyosa... i potser plorosa, del Pare-Mare que pateix per la injustícia que hem fet.

b) La proposta d’Ignasi de Loiola

En els Exercicis (a la primera setmana i a la “Contemplació per assolir amor”) ens anima a mirar els nostres dies de manera evangèlica. Tant de bo que ens quedés alguna estoneta aquests dies per a mirar així el nostre any. Una mirada a cinc nivells.

1. D’entrada, gràcies! És tota una actitud positiva. Rebre el dia, la setmana, l’any, acollir-lo: que reposi tranquil·lament, pacíficament, en el meu cor, davant Déu. Amb agraïment. Rebre el dia com a do. Comptabilitzar les gratuïtats de Déu, les meves, les dels altres (i anar cantant després de cadascuna: "perquè és eterna la seva misericòrdia").2. De seguida, demanar llum i pau. Perquè es tracta de veure "la meva veritat", de "sorprendre" l'Esperit al llarg dels meus dies. I també d'obrir-me a la "sospita", desmuntar les meves defenses. De discernir, trobar els fils autèntics de la meva vida enmig de tantes mogudes internes i externes.

Ens cal la llum de l’Esperit, perquè no es tracta de fer un exercici ètic (davant d'una llei), ni es tracta de la "culpa" psicològica (davant el jo), sinó de mirar amb els ulls de Déu, sempre carinyosament, mai amb odi (mirar-se al mirall com ens mira el Pare). Sempre des de la justícia “més gran” del Regne que cal conrear amb Jesús.

3.Entretenir-se passant la pel·lícula pròpia, de la família, del món. Agafa dels 365 dies alguns fotogrames essencials. Mira’ls amb realisme i veritat, però assegut al costat del Senyor. Moments essencials, rostres, esdeveniments, etc. Les nostre jornades han estat un continu de sentiments, vivències, estats d'ànim, contradiccions... Que no passin simplement al subconscient sense digerir-les. Potser la dura activitat dels dies (o la poca sensibilitat, o la tasca que “demana tot l'home”...) no ens ho ha permès. Ara és el moment per mirar-les amb pau, però sempre ben al costat del Senyor.

4.-Pare, ja veus!És el moment de deixar-ho tot a les seves mans... Les meves estultícies i les dels altres, el pecat, el fracàs, la creu...,  la gràcia, les reeixides, la bondat. Ens neix de l’interior, a la vegada, un fort “perdó” (a Déu, als germans, al món...), i un fort “gràcies” (a Déu, als germans, al món...). Davant de “tant de bé rebut”, davant del perdó acollit... sorgeix la reciprocitat, que Ignasi de Loiola formula en la seva pregària: “Preneu Senyor i rebeu... tot és vostre... doneu-me el vostre amor i gràcia, que això em basta”.5.-El demà serà millor! La mirada al nou any. Al llarg d’aquesta contemplació de l’any reflexió se m’ha palesat el meu desig profund, el que jo voldria per a l’any nou. I també el meu propòsit de l’esmena! Les ganes d’encaixar la vida que neix, amb optimisme, creativitat, amb ganes de fer-ho millor. Ganes de posar-se al costat de Jesús, i dels “amics de Jesús”: els darrers... i els lluitadors per un món més humà.

  1. L’aldarull i l’eufòria dels vells en un Temple vell i caduc

    Si encara teniu un minut, mirem l’evangeli d’avui: Jesús infant fa la seva primera sortida de casa, i en arribar al Temple tot esclata i es desbarata en un gran aldarull. Tot es riure, satisfacció. Simeó i Anna son eufòria contagiosa. Són una crida a començar l’any “enjogassats”. Només cal fer una ullada al vell i caduc Temple: acaba d’arribar Jesús i tot exulta com si fos nou, acabat de néixer, amb optimisme.

    Simeó inicia l’aldarull. Un home que esperava (un home fet d’advent), “veu la salvació”. Ni que sigui a la vellesa pot esclatar amb el Glòria com nosaltres a la nit de Nadal! En una escena idíl·lica pren el nen (amb quina qualitat...!) i plora i riu i profetitza... “ara podeu deixar anar el vostre servent en pau!”


    I continua l’esclat una velleta entranyable, Anna, la típica beata que es passa tot el dia al temple, posant espelmes... silenciosa, devota, en un racó. Avui desborda, és una profetessa incendiària, que no pot deixar de parlar la bona notícia a tothom. Quasi que no s’ho pot creure: Déu fet infant, regal per a tots...

    Bona actitud per començar l’any amb la Sagrada Família i dos vellets, nascuts de nou, capaços de començar un any nou de Déu.
Francesc Riera, sj.




LLARS CRISTIANES



Actualment es parla molt de la crisi de la institució familiar. De veres, la crisi és greu. Tanmateix, malgrat siguem testimonis d'una vertadera revolució dins la conducta familiar, i molts han predicat la mort de les diverses formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.
Pel contrari, la història sembla ensenyar-nos que en temps difícils els vincles familiars s'estrenyen més. Abondó separa les persones. Crisis i penúria uneixen. Davant el presentiment que viurem temps difícils, molts presàgien un renaixement de la família.
Sovint, molts cristians amb el desig sincer d'imitar la Família de Nazaret han afavorit l'ideal d'una família fonamentada en l'harmonia i la felicitat pròpia de la llar. Sens dubte, també és necessari promoure avui l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors, la família fracassarà.
Però, no respon qualsevol família a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies egoistes, replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies o es pot dialogar. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.
En concret, dins el context de la greu crisi econòmica que patim, la família pot ser escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar es converteix en criteri d'actuació i configura el comportament social dels fills. I pot ser, pel contrari, lloc on el fill recorda als pares que tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de casa.
Per això no podem celebrar la Festa de la Família de Natzaret sense escoltar el repte de la nostra fe. ¿ Seran les nostres llars un lloc on noves generacions podran escoltar la crida de l'Evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats i la recerca d'un societat més justa, o es convertiran en l'escola més eficaç d'indiferència, inhibició i passivitat egoista davant els problemes aliens ?
José Antonio Pagola
Sagrada Familia- B

(Lucas 2,22-40)




AVUI SANTA MARIA MARE DE DÉU Lluc finalitza el relat del naixement de Jesús indicant als lectors que “Maria guardava totes aquestes coses i les meditava dins el seu cor”. No conserva el que ha succeït com un record del passat, sinó com una experiència que actualitzarà i reviurà durant la seva vida. No és una observació gratuïta. Maria és model de fe. Segons aquest evangelista, creure en Jesús Salvador no és recordar esdeveniments d'altre temps, sinó experimentar avui la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida. Per això Lluc utilitza un recurs literari molt original. Jesús no pertany al passat. Amb intenció repeteix que la salvació de Jesús ressuscitat s'ens ofereix avui, ara mateix, sempre que ens trobem amb ell. Uns exemples. Així s'ens anuncia el naixement de Jesús: “Us ha nascut avui, a la ciutat de David, un Salvador”. Avui pot néixer Jesús per a nosaltres. Avui pot entrar en la nostra vida i canviar-la per sempre. Ara mateix podem néixer amb ell a una existència nova. A un llogaret de Galilea porten un paralític davant Jesús. Ell es commou quan el veu bloquejat pel pecat i el cura oferint-li perdó: “Els teus pecats queden perdonats”. La gent reacciona lloant Déu: “Avui hem vist coses admirables”. També nosaltres podem experimentar avui el perdó, la pau de Déu i l'alegria interior si ens deixem curar per Jesús. A la ciutat de Jericó, Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, ric i poderós recaptador d'impostos. L'encontre amb Jesús el transforma: tornarà el que ha robat a molta gent i compartirà els seus bens amb els pobres. Jesús li diu: “Avui, la salvació ha arribat a aqueixa casa”. Si deixem entrar Jesús dins la nostra vida, avui mateix podem començar una vida més digna, fraternal i solidària. Jesús agonitzant a la creu enmig de dos malfactors. Un d'ells es confia a Jesús: “Recorda't de mi quan siguis al teu regne”. Jesús reacciona immediatament: “Avui estaràs amb mi en paradís”. El dia de la nostra mort serà també un dia de salvació. A la fi escoltarem de Jesús aquestes paraules tan esperades: “Descansa, confia en mi, avui estaràs amb mi per a sempre”. Avui comencem un any nou. Però ¿ què pot ser per a nosaltres quelcom realment nou i bo ? ¿ Qui farà néixer en nosaltres una alegria nova ? ¿ Quin sicòleg ens ensenyarà a ser més humans ? De res serveixen els bons desitjos. Decisiu és estar més atents al bo que Jesús desvetlla dins nosaltres. La salvació s'ens ofereix cada dia. No cal esperar res. Avui mateix pot ser per a mi un dia de salvació. Santa María, Madre de Dios- B 














dimarts, 19 de desembre de 2017

QUART DIUMENGE D'ADVENT I NADAL ...



AMB ALEGRIA I CONFIANÇA






El Concili Vaticà II presenta a Maria, Mare de Jesucrist, com a “prototipus i model per a l'Església”, i la descriu com a dona humil que escolta a Déu amb confiança i alegria. Des d'questa actitud hem d'escoltar Déu en l'Església actual.

Alegra't”
      El primer que escolta Maria de Déu és el primer que hem d'escoltar també nosaltres avui. Entre nosaltres manca alegria. Amb freqüència ens deixem contavgiar per la tristor d'una Església envellida i gastada. ¿ Ja no és Jesús Bona Nova ? ¿ No sentim l'alegria de ser seguidors seus ? Quan manca l'alegria, la fe perd frescor, la cordialitat desapareix, l'amistat entre creients refreda. Tot és fa difícil.

El Senyor és amb vós”.
     No és bo de fer tenir alegria dins l'Església del nostre temps. Només pot néixer de la confiança en Déu. No estem orfes. Invoquem cada dia a Déu Pare que ens acompanya, ens defensa i cerca sempre el bé de tot esser humà. Déu sempre és amb nosaltres.
Aquesta Església, a voltes desconcertada i perduda, que no encerta a tornar a l'Evangeli, no està tota sola. Jesús, el Bon Pastor, ens cerca. El seu Esperit ens atreu. Tenim el seu alè i comprensió. Jesús no ens ha abandonat. Amb ell tot és possible.

No tinguis por”.
     Molts temors i pors paralitzen als seguidors de Jesús. Por al món modern i una societat descreguda. Por a un futur incert. Por a la conversió a l'Evangeli. La por ens fa molt mal. Ens impedeix caminar cap el futur amb esperança. Ens tanca dins la conservació estèril del passat. Creixen els fantasmes. Desapareix el realisme sà i la sensatesa evangèlica.
Cal construir una Església de la confiança. La fortalesa de Déu no es revela en una Església poderosa, sinó humil. També dins les nostres comunitats hem d'escoltar les paraules que escolta Maria: “No tinguis por".

Tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús”.
      A nosaltres, com a Maria, se'ns confia una missió: contribuir a posar llum enmig de la fosca. No hem de jutjar el món, sinó sembrar esperança. La nostra tasca no és apagar el ble que s'extingeix, sinó encendre la fe que, en no pocs, vol brotar: hem d'ajudar als homes i dones d'avui a descobrir Jesús.
     Des de les nostres comunitats, cada cop més petites i humils, podem ser llevat d'un món més sà i fraternal. Estem en bones mans. Déu no està en crisi. Som nosaltres que no gosem seguir Jesús amb alegria i confiança. Maria és el nostre model.

Domingo 4 Advent - B

(Lluc 1,26-38)

24 de desembre 2017


* * * * * * * * 


LECTIO DIVINA
QUART DIUMENGE D’ADVENT – B




Aquell qui ha de néixer s’anomenarà Fill de Déu

2Samuel 7,1-5.8-12.14.16
Salm 88
Romans 16, 25-27
Lluc 1, 26-38

Introducció
Déu no s’oblida dels compromisos adquirits amb el seu poble, i l’Advent ens ha ofert l’oportunitat de celebrar-ho. La primera Lectura i el Salm responsorial recorden l’aliança que el Senyor va fer amb el rei David, quan li assegurà que la seva dinastia es mantindria per sempre en el trono de Judà.
El compliment d’aqueixa promesa no es realitza segons les expectatives polítiques i nacionalistes d’Israel, sinó que es verifica, de manera paradoxal (com una contradicció), en Jesucrist. Ell és el Messies esperat, el Regnat del qual no tindrá fi; és el Fill de l’Altíssim concebut en el ventre d’una humil al·lota de Natzaret. La disponibilitat de Maria és el mitjà pel qual es fa present la salvació de Déu. Aquest és el misteri que, segons la carta de Pau als Romans, Déu havia mantingut en secret des de l’eternitat, i ara és anunciat com a Bona Notícia a totes les nacions.

Llegim i contemplam
Maria es, juntament amb Joan Baptista, un dels personatges centrals de l’Advent. Per això, la litúrgia n’havia de fer esment en aquest temps. Ella és la dona disponible que va saber escoltar i posar en pràctica la Paraula; ella és la que va saber conduir la seva vida segons la voluntat de Déu. Deixant que Ell actuàs, es va comprometre amb la seva obra alliberadora i va consentir que el Fill s’encarnàs al seu si perquè la salvació arribàs a la humanitat sencera. Gràcies a ella, l’esperança es féu realitat.

Proclamació de l’evangeli de Lluc 1, 26-38
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una al·lota verge, unida per acord matrimonial amb un home que nomia Josep i era descendent de David. L’al·lota es deia Maria.  L'àngel entrà a trobar-la i li digué:
--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.  L'àngel li digué:
--No tenguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el trono de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l'àngel:
--Com podrà ser això, si jo som verge?
L'àngel li respongué:
--L'Esperit Sant vindrà damunt tu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
--Som l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
I l'àngel es va retirar.

Aquest relat se situa en el context narratiu de l’anomenat “evangeli de la infància” (Lluc 1-2). Per a compondre aquests capítols, Lluc va utilizar certes tècniques i procediments literaris característics de la seva época. A través d’ells no pretenia escriure un resum de la vida de Jesús quan era petit, sinó reflexar la seva fe en el Ressuscitat que, com una llum, es projecta també sobre la seva infantesa.
Des del començament, el passatge fa referencia al relat anterior: “Al cap de sis mesos…”. Allà s’havia narrat l’anunci d’un altre naixement: el de Joan Baptista (Lluc 1, 5-25). En els dos casos s’empra la mateixa estructura, en la qual es repeteixen una sèrie d’elements característics d’aquest gènere literari, que s’anomena ‘esquema d’anunci’: aparició i salutació del missatger diví, perplexitat (astorament) de qui rep l’anunci, transmissió del missatge celestial, pregunta de l’interessat seguida d’una explicació, acceptació final i signe ofert per Déu com a garantia.
Facem l’exercici de reconèixer aquests sis elements en el relat de Lluc. L’evangelista aclareix la identitat del nin i quina será la seva missió. Facem una llista dels títols que s’apliquen aquí a Jesús.
Als títols típicament messiànics, Lluc afegeix el de “Fill de Déu” per a fer-nos entendre las seva relació única amb el Pare. El mateix nom “Jesús” resulta eloqüent, perquè vol dir “Déu salva”· Pot resultar xocant referir-se d’aquesta manera al fill d’una dona humil com Maria, natural d’un racó perdut de la Galilea, regió allunyada de Jerusalem, seu de les grans institucions polítiques i religioses d’Israel. La salvació de Déu no arriba pels camins esperats… Però tot això respon a la intenció que té Lluc per a contar l’obra de Déu. Per a ell és primordial reconèixer qui és en veritat Jesús, des dels primers moments de la seva vida, encara que la seva plena identitat no es reveli del tot fins després de la Pasqua.
Per altra banda, crida l’atenció la importància que l’evangelista concedeix a l’Esperit Sant. Observem-ho i vegem quin paper exerceix en la concepció i el naixement de Jesús.
Tota l’obra de Lluc (l’Evangeli i el llibre dels Fets dels Apòstols) atorga un paper preponderant a l’Esperit. L’expressió que llegim per a descriure la seva acció en Maria recorda la que s’aplica parlant de la Creació al llibre del Gènesi (G. 1,2). Això significa que el naixement de Jesús és obra de Déu i que amb ell comença un temps nou, en el qual la humanitat será recreada. Model d’aquesta humanitat nova és l’Església, nascuda en el Pentecostès com a fruit també de l’Esperit Sant. És el mateix Esperit que mogué tota la vida de Jesús (Lluc 4,18) i per això pot enfortir els seus deixebles per tal que continuïn la seva missió (Fets 1,8).
Finalment, ens hem de fixar en la resposta de Maria, ja que és la destinatària de l’anunci. El text ens aclareix que està desposada amb Josep, un home de “la nissaga de David”, al·ludint d’aquesta manera a la promesa messiànica. En el seu diàleg amb l’àngel, Maria va comprenent que el Senyor l’ha escollida, per gràcia, per a ser mare del Messies, i entén l’actitud que ha de prendre davant allò que Déu li demana.
Assenyalem les actituds que aquest passatge fa notar en la mare de Jesús. Primer, la seva reacció de sorpresa i torbació davant la salutació de l’àngel; llavors l’estranyesa davant tal anunci, i els interrogants que suscita en el seu cor i, finalment, la seva absoluta disponibilitat al pla de Déu. És així com Lluc ens mostra el procés que ha de recorrer qualsevol creient – també nosaltres – quan descobreix el que Déu vol dur a terme en ell.

Meditem i apliquem a la vida
Aquest darrer diumenge d’Advent ja fa olor de Nadal, i Maria ens ensenya quin és el millor mode de preparar-nos per a celebrar aquesta festa. Abans que la Paraula s’encarnàs a les seves entranyes, ja s’havia encarnat en el seu cor. Per això va saber dir ‘sí’. La seva resposta ens pot ajudar a revisar les nostres actituds, en aquests temps que el Senyor ve. Així tindrem preparat el ‘bres’ del Déu Infant, aquest Nadal

***********       **********       **********        ************     **********




NADAL 






ORIGEN DEL PESSEBRE...

        Ens hem de remuntar vuit segles enrere i fixar-nos en que feia aleshores sant Francesc d'Assís. Era la vigília de Nadal de l'any 1223 quan el sant va voler donar una visió plàstica del misteri que s'estava celebrant. S'explica que va agafar un bou i una mula de veritat i ell, revestit de diaca, va cantar l'Evangeli. D'aquesta experiència comencen a col·locar-se en convents, monestirs i catedrals, pessebres monumentals, grandíssims, "perquè la gent visualitzés de manera catequètica que el Fill de Déu entra en la nostra història i es fa carn d'una manera visible", explica fra Valentí.
El Misteri entra a les llars


      Però aleshores, entra en joc el franciscanisme d'inspiració caputxina. Durant els segles XVII i XVIII el franciscanisme té una gran intuïció, calia reduir aquelles figures monumentals i possibilitar que el pessebre, el Misteri, entrés dins les cases de les famílies. Comença així la tradició de muntar el pessebre a les cases, i es fa tenint en compte la realitat i idiosincràsia de cada indret.
Això explica que el pessebre provençal, el pessebre napolità, balear, el pessebre català, estigui inserit en el nostre paisatge i que les figures siguin gent de la nostra tradició i del nostre poble, que surtin pagesos, oficis. "La vida de cada dia que és salvada per Jesucrist i que entra de manera senzilla, humil, amb pobresa i humilitat".


LES   MATINES    DE   MANACOR   


* * * * * 

http://www.agenciabaleria.com/mostrar_noticia.php?id=10573&&idioma=cat    

(enllaç   per  HORARI   DE   MATINES   a   Tot-Mallorca)

http://www.bisbatdemallorca.com/llistat.php?categoria=121

* * * * * * 


DINS UNA MENJADORA

Segons Lluc, és el missatge de l'Àngel als pastors el que ens dóna la clau per a llegir des de la fe el misteri que s'amaga en un nin nascut en circunstàncies estranyes a les afores de Betlem.

         És de nit. Una claretat desconeguda il·lumina les tenebres que envolten Betlem. La llum no baixa on es troba el nin, sinó que embolica els pastors que escolten el missatge. El nin roman ocult en la fosca, a lloc desconegut. Cal esforç per trobar-lo
Les primeres paraules que escoltem són: “No tingueu por. Us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble”. És gros el que ha passat. Hi ha motius per estar contents. Aquest nin no és de Maria i Josep. Ha nascut per a tots. No per uns privilegiats. És per tothom.
        Els cristians no hem d'acaparar aquestes festes. Jesús és dels qui el segueixen amb fe i dels que ho han oblidat, dels qui confien en Déu i dels qui dubten. Ningú està tot sol davant les seves pors. Ningú en soledat. Algú pensa en nosaltres.
      Així ho proclama el missatger: “Us ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor”. No és fill de l'Emperador August, dominador del món gràcies al poder de les legions. El naixement d'un poderós no és bona nova en un món on els dèbils són víctimes.
   Aquest nin neix dins un poble sotmès a l'Imperi. No té ciutadania romana. A Roma ningú espera el seu naixement. Però és el Salvador que necessitem. No estarà al servei de cap César. No treballarà per cap imperi. És el Fill de Déu que es fa home.              Només cercarà el regne de son Pare i llur justícia. Viurà per a fer la vida més humana. En ell aquest món injust trobarà la salvació de Déu.

    ¿ On és aquest nin ? ¿ Com el podem trobar ? Així parla el missatger: “Aqueixa és la senyal: trobareu el nin en bolquers colgat dins una menjadora”. El nin ha nascut com exclòs. Els pares no han trobat posada. La mare ha donat a llum com ha pogut sense cap ajuda.
       Dins una menjadora comença Déu l'aventura entre els homes. No el trobarem entre els poderosos sinó entre els dèbils. No està en allò gros i espectacular sinó en allò pobre i senzill. Anem a Betlem.   Anem a les arrels de la nostra fe.


















dimecres, 13 de desembre de 2017

TERCER DIUMENGE D'ADVENT

Esperar sense els braços plegats

Quan esperem que un dia qualsevol arribi, no hi dediquem cap atenció: el calendari avança, i aquell dia “cau del cel” com l’anterior o el següent. En canvi, quan una data inclou una notícia explosiva i ens fa molta il·lusió, el temps per arribar-hi es transforma: la guineu ho deia al Petit Príncep, quan l’esperava i gaudia més estona d’aquella frissança: “Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç (...), m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat.


Ara en l’Advent, un temps en què preparem la vinguda de Jesús. És per a mi una notícia bomba? Si és així, obre les portes a una nova ocasió per aprofundir en moltes qüestions que la meva vida té pendents: la joia diària, la relació amb Déu, el sentit del moment que visc, per què l’anomenem ‘Salvador’, per què neix en una situació tant pobra i desemparada, quin paper tenen els qui sofreixen al món en tot això... Són interrogants que amaguem sota l’estora per anar passant setmanes, però que transformaran la nostra manera de viure.
T’atreveixes a un Nadal diferent?




Tercer Diumenge d'Advent (B)


Evangeli Jo 1,6-8.19-28
Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el sóc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Sóc una veu que crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».
Això va passar a Bet-Ània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Paraula del Senyor



OBRIR-NOS A DÉU
Aplaneu el camí del Senyor.
La fe ha esdevingut per a molts una experiència problemàtica. No saben exactament que els ha passat aquests anys. Una cosa és clara: ja no creuran més el que creien de nins. De tot allò, sols queden perfils borrosos. Cadascú s'ha construit el seu interior, sense evitar greus incerteses i interrogants.
Molts fan el seu “recorregut religiós” de forma solitària i quasi en secret. ¿ Amb qui parlar d'aquestes coses ? No hi ha guies ni punts de referència. Cadascú actua com pot en aquestes qüestions que atanyen al més profund de l'esser humà. Molts no saben si el que els passa és normal o inquietant.
Els estudis del professor d'Atlanta, James Fowler, sobre el desenvolupament de la fe, poden ajudar a molts a entendre millor llur propi recorregut. Al matex temps, donen llum sobre les etapes que ha de seguir la persona per a estructurar el seu “univers de sentit”.
En els primers estadis de la vida, el nin assoleix sense reflexió les creences i valors que li proposen. La seva fe no és encara una decisió personal. El nin estableix el que és vertader o fals, bo o dolent, a aprtir del que li ensenyen des de fora.
Més envant, l'individu accepta les creences, pràctiques i doctrines de manera reflexionada, però sempre talment com estan definides pel grup, la tradició o les autoritats religioses. Ni li passa pel cap dubtar seriosament de res. Tot és digne de fe, tot és segur.
La crisi arriba més tard. L'individu pren consciència de que la fe ha der lliure i personal. Ja no es sent obligat a creure de manera incondicional en el que l'Església ensenya. A poc a poc comença a relativitzar unes coses i seleccionar-ne d'altres. El seu món religiós es modifica i fins i tot se clivella. No tot és desig d'autenticitat. També hi ha frivolitat i incoherències.
Pot quedar tot així. Però l'individu pot també eixamplar el seu univer interior. Si s'obri a Déu i el cerca en les zones més pregones del seu esser, pot brollar un fe nova. L'amor de Dé, crescut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més profund a tot. La persona coneix una coherència interior harmoniosa. Els dubtes no són obstacle. L'individu intueix el valor últim que hi ha en les pràctiques i símbols més criticats. Es desvetlla novament a la comunicació amb Déu. Viu en comunió amb tot el que hi ha de bo en el món i es sent cridada a estimar i protegir la vida.
És decisiu fer sempre dins nosaltres un lloc real a Déu. D'aquí la importància d'escoltar la crida del Profeta: “Preparau el camí del Senyor”. Aquest camí cal obrir-lo dins l'intim del nostre cor.
José Antonio Pagola




TESTIMONIS DE LA LLUM
La fe cristiana neix de l'encontre sorprenent d'uns homes i dones amb Jesús. Tot començà quan aquests deixebles es posen en contacte amb ell i experimenten “la proximitat salvadora de Déu”. Aquesta experiència alliberadora, tranformadora i humanitzadora que viuen amb Jesús és la que ho ha suscitat tot.
Llur fe brota enmig de dubtes, incerteses i malentesos mentre el segueixen pels camins de Galilea. Queda nafrada per la covardia i la negació davant l'execució a la creu. Es referma i esdevé contagiosa quan l'experimenten ple de vida després de mort.
Per això, si durant els anys es contagia i transmet aquesta experiència d'una generació a una altra, entra dins la història del cristianisme una ruptura tràgica. Els bisbes i preveres segueixen predicant el missatge cristià. Els teòlegs escriuen els seus escrits. Els pastors administren sagraments. Però, si no hi ha testimonis capaços de contagiar qualque cosa del que es visqué als començaments amb Jesús, manca l'essencial, l'únic que pot mantenir viva la fe en ell.
Dins les nostres comunitats necessitem aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a desvetllar avui dins l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de les tenebres dels nostre temps necessitem “testimonis de la llum.
Creients que desperten el desig de Jesús i fan creïble el seu missatge. Cristians que, amb la seva experiència personal, el seu esperit i la seva paraula, faciliten trobar-se am ell: Seguidors que el rescaten de l'oblit i de la relegació per fer-lo més vissible entre nosaltres.
Testimonis humils que, a l'estil del Baptista, no se donen cap funció que centri l'atenció de la persona robant protagonisme a Jesús. Seguidors que no el supleixen ni l'eclipsen. Cristians sostinguts i animats per ell, que deixen entreveure darrera gests i paraules la presència inconfundible de Jesús, viu enmig de nosaltres.
Els testimonis de Jesús no parlen d'ells mateixos. La seva paraula més important sempre la deixen dir a Jesús. En realitat, el testimoni no té paraula. És només “una veu” que anima a tots a “aplanar” el camí que ens pot dur cap a ell. La fe de les nostres comunitats es sosté també avui en l'experiència d'aquests testimonis humils i senzills que enmig de tants desconcerts i desànims posen llum, ja que amb la seva vida ens ajuden a sentir Jesús a prop.
José Antonio Pagola










APLANAR EL CAMÍ CAP A JESÚS
Aplaneu els camins del Senyor.
”Entre vosaltres n'hi ha un que no conéixeu”. Aquestes paraules el Baptista les diu en referència a Jesús, que ja es mou entre els qui s'acosten al Jordà a batejar-se, quan encara no s'ha manifestat. Llur preocupació és “aplanar el camí” perquè aquella gent pugui creure en ell.
Així presentaven les primeres comunitats cristianes la figura del Baptista.
Les paraules del Baptista estan redactades de tal forma que, llegides avui pels qui ens deim cristians, provoquen preguntes inquietants. Jesús està enmig nostre, pero ¿ el conéixem de veres ?, ¿ combreguem amb ell ?, ¿ el seguim de prop ?
Cert és que en l'Església sempre parlem de Jesús. En teoria és el més important per a nosaltres. Però mirem tant els nostres pensaments, projectes i activitats que, a voltes, Jesús queda en segon terme. Nosaltres som els qui, sense adonar-nos, l'”amaguem” amb nostre protagonisme.
Tal volta, el pitjor mal del cristianisme és que tants homes i dones que es diuen “cristians” no conéixen Jesús, dins el seu cor està absent. No vibren amb ell. No els atreu ni sedueix. Jesús és un figura inerta i apagada. Està mut. No els diu res especial que animi llurs vides. Llur existència no està marcada per Jesús.
Aquesta Església necessita urgentment “testimonis” de Jesús, creients que se li assemblin, cristians que, amb la seva manera de ser i viure, facilitin el camí per a creure en Crist. Necessitem testimonis que parlin de Déu com en parlava ell, que comuniquin son missatge de compassió com feia ell, que contagiïn confiança en el Pare com ell.
¿ De que serveixen les catequesis i predicacions si no menen a conéixer, estimar i seguir amb més fe i més goig a Jesucrist ? ¿ Què queda de les nostres eucaristies si no ajuden a combregar de manera viva amb Jesús, amb el seu projecte i amb la seva entrega crucificada a tots ? Dins la Església ningú és “la Llum”, però tots la podem irradiar amb la nostra vida. Ningú és “la Paraula de Déu”, però tots podem ser una veu que convida i anima a centrar el cristianisme en Jesucrist.

José Antonio Pagola




TESTIMONIS DE LA LLUM
Aplanau el camí del Senyor.
És curiós com presenta la figura de Joan Baptista el quart evangeli. És un “home”, sense qualificatius ni precisions. Res s'ens diu del seu origen o condició social. Ell mateix sap que això no és important. No és el Messies, No és Elies ni tan sols el Profeta que esperen.
Només es veu a ell mateix com “la veu que crida en el desert: aplaneu el camí al Senyor”. Tanmateix s'ens diu que Déu l'envia com a “testimoni de la llum” capaç de desvetllar la fe de tots. Una persona que pot contagiar llum i vida. ¿ Què és ser testimoni de la llum ?
El testimoni és Joan. No es dóna importància. No cerca ser original ni cridar l'atenció. No cerca sorprendre ningú. Simplement viu la vida de manera convençuda. Se veu que Déu il·lumina la seva vida.. Ho irradia en la manera de viure i creure,
El testimoni de la llum no xerra molt, però és una veu. Viu quelcom inconfundible. Comunica el que a ell el fa viure. No diu coses sobre Déu, però contagia “Déu”. No ensenya doctrina religiosa, però convida a creure.
La vida del testimoni atreu i desvetlla interés. No dóna culpa a ningú. Contagia confiança en Déu, allibera de pors i temors. Obri sempre camins. És com el Baptista, “aplana el camí al Senyor”.
El testimoni es sent dèbil i limitat. A voltes comprova que la seva fe no troba recolzament i eco social. Inclús se sent envoltat de indiferència o rebuig. El testimoni no jutja a ningú. No veu els altres com adversaris als quals combatre o convèncer. Déu sap com trobar-se amb cadascun dels seus fills i filles.
El nostre món, diuen, es va convertint en un “desert”, però el testimoni ens revela que sap qualque cosa de Déu i de l'amor, qualque cosa en sap de la “font” i de com saciar la set de felicitat que hi ha en l'esser humà.
La vida està plena de petits testimonis. Són creients senzills, humils, només coneguts al seu entorn. Persones entranyables i bones. Viuen des de la veritat i l'amor. Elles ens “aplanen el camí” vers Déu.



ENMIG DEL DESERT
Aplaneu el camí del Senyor.
Els grans moviments religiosos han nascut sempre en el desert. Són els homes i dones del silenci i la soledat els qui veient la llum poden convertirse en mestres i guies de la Humanitat. En el desert no és possible res superflu. En el silenci només s'escolten les preguntes essencials. En el desert sols sobreviu qui s'alimenta de l'interior.
En el quart evangeli, el Baptista queda reduït a l'essencial. No és el Messies, ni Elies ni el profeta. És “una veu que crida en el desert”. No té poder polític, no posseix cap títol religiós. No parla des del Temple o la sinagoga. La seva veu no neix de l'estratègia política ni dels interessos religiosos. Prové del qui escolta l'esser humà quan aprofundeix en l'essencial.
El presentiment del Baptista es pot resumir així: “Hi ha quelcom més gran, més digne i esperançador que el que vivim. La nostra vida ha de canviar de soca rel”. No és suficient freqüentar la sinagoga dissabte rera dissabte, no serveix de res llegir amb rutina els textos sagrats, és inútil oferir sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu vivent.
Dins la societat de l'abundància i el progrés, és cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. Es sent la superficialitat del superflu, la divulgació d'allò trivial, la xerrameca dels polítics en la seva estratègia i fins i tot discursos religiosos interessats.
Podem pensar que ja no és possible conéixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna ens podem trobar amb persones que irradien saviesa i dignitat ja que no viuen del superflu. Gent senzilla, entranyable i humana. No xerren molt. Parla la seva vida.
Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos “batejar”, a endinsar-nos dins una vida tot diferent, rebre un nom nou , “renéixer” a no sentir-nos producte d'aqueixa societat ni fills de l'ambient, sinó fills estimats de Déu.





ESPERAR
Aplaneu el camí al Senyor.
Moltes persones no saben esperar. Volen satisfer-ho tot de seguida; la seva vida es tanca dins lo immediat; no tenen paciència per a madurar les coses, les trobades, les decisions; no conéixen l'enriquiment propi de l'espera. Dins elles no creixerà quelcom gran i profund.
L' espera més enriquidora és, sens dubte, la de qui espera l'encontre amb l'esser estimat. Aquesta espera produeix diversos efectes en la persona. Crea dins nosaltres una tensió sana, ens prepara interiorment per a acollir a qui nostre cor estima, eixampla l'ànima, excita el nostre desig, dilata la nostra existència, manté la nostra alegria.
Aquesta espera assoleix la major plenitud quan no sols esperem a la persona estimada, sinó que nosaltres també som esperats per ella. Aquesta és la major font d'alegria humana: esperar i ser esperats pel qui ens estima. Quan no esperem ningú i ningú ens espera enlloc, la nostra vida es perd en monotonia i tristor.
Aquesta experiència humana pot ajudar-nos a “entendre” de qualque manera l'estructura de la fe que anima el creient. No és difícil captar en nosaltres una “nostàlgia” de quelcom que no sabem definir. Sempre “esperem” més que el que rebem de la vida; res ens omple de tot.; el nostre desig sempre va més enllà. ¿ Què esperem ? ¿ què desitja el nostre cor ? El creient és un home o una dona que, a poc a poc, albira des del més pregó del seu esser que “espera” a Déu, més encara, “és esperat” per Déu.
Els evangelis presenten Joan Baptista com “l'home de l'espera”. Tota la seva vida és tensió, espera, preparació per a acollir el Salvador. Quan sent que Jesús recórre Galilea sembrant salut, perdó i vida, del seu cor sols surt una pregunta: “¿ Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre ?”. La resposta de Jesús ho diu tot: “Benaurat el que no es senti defraudat de mi”. La fe brota en nosaltres de manera humil i misteriosa, però quasi sempre juga amb aquestes preguntes: ¿ Esperem quelcom de la vida ? ¿ esperem algú ?, ¿ quin és el desig més profund del meu cor ? Només quan he entrat en cotacte amb els meus desitjos més profunds em puc preguntar: ¿ Em defrauda Crist en aquest desig de mon cor ?
José Antonio Pagola



Abrirnos a Dios




La fe se ha convertido para muchos en una experiencia problemática. No saben exactamente lo que les ha sucedido estos años, pero una cosa es clara: ya no volverán a creer en lo que creyeron de niños. De todo aquello solo quedan algunas creencias de perfil bastante borroso. Cada uno se ha ido construyendo su propio mundo interior, sin poder evitar muchas veces graves incertidumbres e interrogantes.
La mayoría de estas personas hace su «recorrido religioso» de forma solitaria y casi secreta. ¿Con quién van a hablar de estas cosas? No hay guías ni puntos de referencia. Cada uno actúa como puede en estas cuestiones que afectan a lo más profundo del ser humano. Muchos no saben si lo que les sucede es normal o inquietante.
Los estudios del profesor de Atlanta James Fowler sobre el desarrollo de la fe pueden ayudar a no pocos a entender mejor su propio recorrido. Al mismo tiempo arrojan luz sobre las etapas que ha de seguir la persona para estructurar su «universo de sentido».
En los primeros estadios de la vida, el niño va asumiendo sin reflexión las creencias y valores que se le proponen. Su fe no es todavía una decisión personal. El niño va estableciendo lo que es verdadero o falso, bueno o malo, a partir de lo que le enseñan desde fuera.
Más adelante, el individuo acepta las creencias, prácticas y doctrinas de manera más reflexionada, pero siempre tal como están definidas por el grupo, la tradición o las autoridades religiosas. No se le ocurre dudar seriamente de nada. Todo es digno de fe, todo es seguro.
La crisis llega más tarde. El individuo toma conciencia de que la fe ha de ser libre y personal. Ya no se siente obligado a creer de modo tan incondicional en lo que enseña la Iglesia. Poco a poco comienza a relativizar ciertas cosas y a seleccionar otras. Su mundo religioso se modifica y hasta se resquebraja. No todo responde a un deseo de autenticidad mayor. Está también la frivolidad y las incoherencias.
Todo puede quedar ahí. Pero el individuo puede también seguir ahondando en su universo interior. Si se abre sinceramente a Dios y lo busca en lo más profundo de su ser, puede brotar una fe nueva. El amor de Dios, creído y acogido con humildad, da un sentido más hondo a todo. La persona conoce una coherencia interior más armoniosa. Las dudas no son un obstáculo. El individuo intuye ahora el valor último que encierran prácticas y símbolos antes criticados. Se despierta de nuevo la comunicación con Dios. La persona vive en comunión con todo lo bueno que hay en el mundo y se siente llamada a amar y proteger la vida.
Lo decisivo es siempre hacer en nosotros un lugar real a la experiencia de Dios. De ahí la importancia de escuchar la llamada del profeta: «Preparad el camino del Señor». Este camino hemos de abrirlo en lo íntimo de nuestro corazón.
Domingo 3 Adviento - B
(Juan 1,6-8.19-28)

17 de diciembre 2017