diumenge, 30 d’abril de 2017

SEGONA PARAULA DE PASQUA...

Segona  Paraula:

 PAU A VOSALTRES

Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)
         Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.
         PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.
         La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.
         PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?... I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?
         PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional...
La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.







diumenge, 23 d’abril de 2017

LES SET PARAULES DE PASQUA






Primera



PARAULES DE PASQUA. 1ª: MARIA!! RABUNI!!
Li diu Jesús: Maria. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus rabuni...” (Joan 20, 16)

MEDITACIÓ:    MARIA!!!...
- Sí, el teu nom, Maria, Raimon, Ricard, Pere, Mireia, Carme, Toni... Ell pronuncia el teu nom. No ets un de tants, no ets un carnet d’identitat, ni una partida de naixement. Ets tu, sí, tu mateix, que Ell et pronuncia amb la veu del cor, la més autèntica de totes les veus. Una veu permanent, total d’amor. Segurament algunes vegades a la vida la mare, el pare, un germà, una germana, un amic, una amiga, la parella, un fill... t’han pronunciat d’una forma tan especial que no ho has oblidat. Encara et ressona. Recordes?
- Déu t’ha pronunciat des del seu Cor eternament. No ets una casualitat, ets una persona sempre estimada. Quan et vas anar teixint en la mare Ell ja et coneixia, ja et volia, t’estimava. Després ha estat amb tu, ni que possiblement tu no tinguis consciència d'haver estat amb Ell. Com el fill pròdig, escapat amb valors familiars dels quals has fet un ús que només tu saps. T’esperava quan menys ho pensaves, a la sortida del metro, en aquella malaltia, en una meditació, en un moment de desesperació... MARIA!! Ernest, Pau, Meritxell, Berta, Sònia, Francesc...

RABUNI!!!... Mestre entranyable, Jesús de Nazaret, imatge visible del Déu invisible. Amor de la meva ànima, Camí, Veritat i Vida, Llum, Sentit i Presència...
- Tu m’has anat seduint sense forçar-me. Les teves trucades gairebé no feien soroll. Les podia deixar passar quasi sense esforç. Ja sabia que eren teves, però ho deixava per un altre dia. Callaves, respectaves i esperaves. No et volies imposar, però sabies molt bé que tard o d’hora, de jove o de gran, un dia em llançaria als teus braços.
- Va ser Pasqua, et creia ben mort en la meva vida. Pensava que tot plegat va ser una bonica i fins emotiva història. Però no. Em vaig sentir mirat i pronunciat dintre meu. Eres Tu, “Rabuni”.


TU!!!......  Qui és Jesús per a tu en aquests moments de la teva vida? Un record? Un dubte? Una realitat superada? Un recurs per als mals moments? Un presència esporàdica? El teu Déu? Una persona que et guia i t’estima? L’amor de la teva ànima? Aquell a qui voldries donar-li-ho tot? El que viu en els teus germans? El que s’identifica amb els pobres, explotats, malalts, refugiats?... Rabuni!!!





dijous, 20 d’abril de 2017

TEMPS DE PASQUA...


BONA   PASQUA...¡¡¡


Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.

Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir. 

Però l'ametller ha florit. 

Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.

Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.

Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg. 

Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.

Molt bona Pasqua!






http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2017/04/bona-pasqua.html?spref=fb 







JESÚS SALVARÀ LA SEVA ESGLÉSIA

Aterrits per l'execució de Jesús, els deixebles s'amaguen casa d'un conegut. Reunits de bell nou, però Jesús no és amb ells. Dins la comunitat hi ha un buit que ningú pot omplir. Jesús manca. ¿ A qui seguiran ara ? ¿ Què faran sense ell ? “Ja és fosc” a Jesusalem i, també, en el cor dels deixebles.
Dins la casa estan “amb les portes tancades”. Són una comunitat sense missió i sense horitzó, tancada dins si mateixa, sense capacitat d'acollida. Ningú pensa ja en sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i curar la vida. Amb les portes tancades no es pot apropar-se al sofriment de la gent.
Els deixebles estan morts de “por dels jueus”. Són una comunitat paralitzada per la por, en actitud defensiva. Només veuen hostilitat i rebuig a tot arreu. Amb por no es pot estimar el món com l'estimava Jesús ni donar a ningú ànim i esperança.
De cop, Jesús ressuscitat agafa la iniciativa. Ve a rescatar els seus seguidors. “Entra a la casa i es posa enmig”. La petita comunitat es transforma. De la por passen a la pau. De la fosca de la nit a l'alegria de veure'l, ple de vida. De les portes tancades a anunciar per totes parts la Bona Nova de Jesús.
Jesús els parla posant en ells, pobres homes, tota confiança: “Com el Pare m'ha enviat, així també jo us envio a vosaltres”. No els diu a qui s'han d'apropar, què han de comunicar ni com han d'actuar. Ho han après d'ell pels camins de Galilea. Seran en el món el que ell ha estat.
Jesús coneix la fragilitat dels seus. Moltes vegades els ha criticat la fe, poca i vacil·lant. Necessiten la força del seu Esperit per a complir la seva missió. Per això fa amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com els malalts. Exhala damunt ells son alè i els diu: “Rebeu l'Esperit Sant”.
Només Jesús salvarà la seva Església. Només ell, ens alliberarà de les pors que ens paralitzen, romprà els esquemes tediosos en els quals pretenim tancar-lo, obrirà tantes portes que hem tancat al llarg dels segles, endrecerà tants camins que ens han desviat d'ell.
El que s'ens demana és revifar molt més en tota Església la confiança en Jesús ressuscitat, mobilitzar-nos per a posar-lo sense por en el centre de les nostres parròquies i comumnitats, i concentrar totes les forces escoltant bé el que el seu Esperit ens està dient avui als seus seguidors.


http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2017/04/bona-pasqua.html?spref=fb 

  Al.leluia!

S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat!!! L'esglai de Maria Magdalena -o el de Pere i l'altre deixeble- és també el nostre esglai tot sovint quan ens entestem a viure de records o a cercar el Senyor en les enyorances del nostre passat. Per això, d'entrada, el missatge de pasqua ens diu: no cerqueu entre els morts Aquell qui viu i és font de Vida. Cerqueu-lo, més aviat, en els afanys i il.lusions de la vida. Descobriu el seu rostre en el rostre del germà que se us acosta... Per això, si volem viure i experimentar la joia de la pasqua, hem de refer el mateix camí que va fer Jesús: torneu a Galilea... allà El veureu!


Que tinguem una bona Pasqua aquest any 2017!!! Que el goig del Senyor Ressuscitat sigui la nostra Força i la nostra Pau!!!
Josep Giménez





DIUMENGE   II



"Per on penses començar tu?"

Les primeres generacions cristianes han entès i viscut la Pasqua com el pas de Crist de la mort a la vida, que ens convida també a nosaltres a passar d’una vida vella i gastada a una vida radicalment renovada.
Vet aquí la gran Celebració concretada en el canvi: Canvi a millor.
Pels primers cristians, la Resurrecció de Crist conté una energia capaç de transformar l’existència, omplint-la de nova vitalitat.
Els relats evangèlics insisteixen, precisament, en aquesta transformació que es produeix en trobar-se amb el Ressuscitat.
Aquests homes, tancats i reclosos a casa després de la mort del mestre, passen de l’angoixa a la pau, de la por a l’alegria, de la covardia a l’anunci valent de l’evangeli.
Siguem concrets i pràctics:
Cap a on hem de canviar nosaltres?
Quin és el pas o passos que hem de donar?
En quina direcció cal que es doni el canvi pasqual de les nostres vides?
A alguns se’ns demana, tal vegada, passar d’una vida superficial, frívola i dispersa a una existència més unificada i autèntica; d’una actitud passiva o convencional passar a una actitud més creativa i espontània.
Potser Pasqua ha de ser per uns altres el pas d’aquest home agressiu i ressentit que hi ha dins nostre a un altre més acollidor i amorós, més comprensiu i dialogant.
D’aquest home intransigent i conflictiu a un altre més tolerant i pacificador.
Per alguns, Pasqua pot ser una crida a donar un pas en aquesta direcció: de recelosos i solitaris a confiats i amistosos; d’acaparadors i individualistes a generosos i solidaris; d’invasors i antipàtics a respectuosos i amables.
Probablement a tots se’ns demana renovar la nostra actitud davant de Déu i davant dels altres.
Passar de la por a la confiança, de la fugida a l’entrega generosa, de l’arrogància a la senzillesa, de l’oblit a la pregària, de la no creença a la fe.
Pasqua significa passar de mort a vida.
Celebrar la Pasqua és viure en nosaltres un procés de renovació personal
Siguem concrets:
Per on comencem?
Per on penses començar tu?
Per on penso començar jo?
Mireu:
Les conviccions d’una persona, per nobles i sublims que siguin, si no es concreten, si no es tradueixen en saludables canvis de conducta.—no són res ni valen per a res.
Amb aquest estil de vida de no canvi ni millora personal no passaríem d’hipòcrites i comediants.
El que pretén Jesús no és la simple afirmació de veritats sagrades, com per exemple: la fe en la Resurrecció.
El que Jesús pretén de nosaltres són
-els canvis de conducta
-les millors ètiques
-la cordial i veritable estimació operativa i transformadora de la realitat quotidiana
-el millor tracte de les persones.
És en això que s’ha de concretar la fe en la Resurrecció
Ho tenim ben clar?
Ho assumim responsablement?
Ens hi comprometem?
Concretament:
Per on penses començar tu?
Per on penso començar jo?
Aquest és el canvi amb el que ens hem de comprometre.
L’assumim o no l’assumim?
Josep Llunell
**********
****

TERCER   DIUMENGE   PASQUA


DEL DESENCÍS A L'ENTUSIASME




1
2



    Oblidar el que sabem
    Per a comprendre el relat dels deixebles d'Emaús cal oblidar tot lo llegit els dies passats, des del Vetlla del Dissabte Sant, referent a les aparicions de Jesús. Perquè Lluc ofereix una versió peculiar dels esdeveniments. Al final del seu Evangeli conta només tres aparicions:
    1) A totes les dones, no a dues ni tres, s'apareixen dos àngels quan van al sepulcre a ungir el cos de Jesús.
    2) A dos deixebles que van cap a Emaús s'els apareix Jesús, però amb tal aspecte que no el poden reconéixer, i desapareix quan han de menjar.
    3) A tots els deixebles, no només als Onze, Jesús s'apareix en carn i ossos i menja amb ells carn i peix.
    A dues coses cal fer atenció si comparem amb els altres evangelis: Les aparicions són per a totes i tots, no per un grup selecte de dones ni tan sols dels onze. Una progressió creixent: àngels, Jesús irreconeixible, Jesús en carn i ossos.
    Jesús, Moisés, los profetas y los salmos
    Hi ha un detall comú en els tres relats de Lluc: la catequesi. Els àngels parlen a les dones, Jesús parla als d'Emaús, i, més tard, a tots els altres. En els tres casos l'argument és el mateix: el Messies tenia que patir i morir per a entrar a la seva glòria. El missatge més escandalós i difícil d'acceptar requereix que es tracti amb insistència.
    ¿Però, com es demonstra que el Messies havia de patir i morir? Els àngels addueixen que Jesús ja ho havia anunciat. Jesús, als d'Emaús, es basa en lo dit per Moisès i els profetes. I el mateix Jesús, a tots els deixebles, els obri la ment per a comprendre els que d'ell han dit Moisès, els profetes i els salms. La paraula de Jesús i tot l'Antic Testament estan al servei del gran missatge de la mort i resurrecció.
    La trampa política de Lluc
    Per a comprendre els deixebles d'Emaús cal fer memòria del començaments de l'evangeli de Lluc, on diversos personatges formulen grans esperances polítiques i socials posades en la persona de Jesús. Gabriel, que diu cinc cops a Maria que el seu fill serà rei d'Israel. Maria, que lloa Déu perque ha derrocat els poderosos del soli i exalçat els humils, ha omplert de bens els pobres i als riccs ha deixat sense res. Eols àngels parlen als pastors m del naixement del Messies. Zacaries, pare del Baptista també lloa Déu perquè ha suscitat a la casa de David un alliberador d'Israel de l'opressió dels enemics. Finalment, Aina parla del nen Jesús a tots els que esperen l'alliberació de Jesrusalem. Sembla com si Lluc animàs aquesta esperança política-social-econòmica.
Del desencís a l'entusiasme
Al darrer capítol del seu evangeli, Lluc recolleix el tema, encarnant-lo en els deixebles d'Emaús, que també esperaven que Jesús fora l'alliberador d'Israel. No són galileus, no són part del grup inicial, però han respirat les mateixes il·lusions respecte de Jesús. Estan convençuts de que el poder de les seves obres i la seva paraula els posarà al servei de la gran causa religiosa i política: l'alliberament d'Israel. Tanmateix, només assolí la seva condemna a mort. Ara, només queden unes dones llunàtiques i un grup de seguidors indecisos i morts de por, que no gosen sortir al carrer o tornar a Galilea. Ells no estan indecisos sinó desencisats. Han tallat la relació amb els altres deixebles i s'en van de Jesrusalem.
En aquest moment tan idadequat, Jesús els surt a camí i els dóna una catequesi que els transforma totalment. És curiós, Jesús no es revela com el ressuscitat, ni els aconsola. Només els dóna una classe d'exégesi, seguint la Llei i els Profetes, espigant, explicant i comentant els textes corresponents. Però no és latós. Més tard diran que, quan l'escoltaven, el cor els cremava.
La misteriosa trobada acaba amb un misteri més. Un gest tan habitual com partir el pa els obri els ulls per a reconéixer Jesús. I desapareix. Però el seu cor i la seva vida han canviat
Típic d'aquest relat és que s'arriba a la certesa per dos elements que seràn essencials en les reunions litúrgiques: la paraula i l'eucaristia.


De l'entusiasme al fàstic...
Malauradament, la majoria dels catòlics avui, han decidit escapar-se a Emaús però no han tornat. “La missa no els diu res”. És l'argument que usen molts, joves i no tant joves, per a justificar l'absència de la celebració eucarística. “De les lectures no entenc res, el sermó, un “rotllo”, i la comunió, no m'he confessat”... Tenen raó, però, és una pena.
La paraula i el ritus, sense contacte personal amb el Senyor, mai despertaran entusiasme ni tocaran el cor.


    José Luis Sicre




ACOLLIR LA FORÇA DE L'EVANGELI
Dos deixebles de Jesús s'en van de Jesrusalem. Caminen trists i desolats. Dins el seu cor s'ha apagat l'esperança que tenien posada en Jesús quan l'han vist mort a la creu. Tanmateix, segueixen pensant en ell. No el poden oblidar. ¿ Haurà estat tot una il·lusió ?
Jesús s'apropa i camina amb ells. Tanmateix, els deixebles no el reconeixen. Aquell Jesús en qui havien confiat i a qui havien estimat tal volta amb passió, els sembla ara un vianant estrany.
Jesús s'uneix a la conversa. Els caminants l'escolten sorpresos al començament, però a poc a poc qualque cosa es despert dins el seu cor. No sabem exactament què és .. Més tard diran: ¿ No ens cremava el cor mentre ens parlava pel camí ?”
Els caminants estan atrets per les paraules de Jesús fins al punt que necessiten la seva companyia. No el volen deixar marxar: “Queda't amb nosaltres”. Durant el sopar, s'els obrin els ulls i el reconéixen. Aquest és el primer missatge del relat: Quan acollim Jesús com a company de camí, les seves paraules poden despertar en nosaltres l'esperança perduda.
Durant anys, moltes persones han perdut la confiança en Jesús. A poc a poc, ha tornat un personatge estrany i irreconeixible. Tot el que saben d'ell és el que poden reconstruir, de manera parcial i fragmentària, a partir del que han escoltat en predicadors i catequistes.
Sens dubte, l'homilia dels diumenges acompleix una tasca insubstituïble, però és insuficient per a que les persones d'avui puguin entrar en contacte directe i viu amb l'Evangeli. Així com es fa, davant un poble que calla, sense exposar inquietuds, interrogants i problemes, es fa difícil regenerar la fe vacil·lant de tantes persones que cerquen, a voltes sense saber-ho, trobar-se amb Jesús.
¿ No és hora d'instaurar, fora del context de la litúrigia dominical, un espai nou i diferent per a escoltar junts l'Evangeli de Jesús? ¿ Per què no reunir laics i preveres, dones i homes, cristians convençuts i persones que s'interessen per la fe, a escoltar, compartir, dialogar i acollir l'Evangeli de Jesús ?
Cal donar a l'Evangeli l'oportunitat d'entrar amb tota la seva força transformadora en contacte directe i immediat amb els problemes, crisis, pors i esperances de les persones d'avui. Aviat serà tard per a recobrar la frescor original de l'Evangeli.










dimarts, 18 d’abril de 2017

SANT SEPULCRE




El secreto más oculto del Santo Sepulcro


El 20 de octubre del 2016 se produjo un acontecimiento único en los últimos siglos: la apertura de la losa de mármol que se venera en el lugar donde la tradición sitúa el sepulcro de Jesús, dentro de la basílica del Santo Sepulcro en Jerusalén. Bajo aquella losa se descubrió una segunda losa, también de mármol gris, que contiene una hendidura en toda su longitud y que lleva esculpida una cruz de Lorena. Muy probablemente, esta es de la época de las cruzadas, de comienzos del s. XII.Sacada la segunda losa, empezaron las sorpresas. Inmediatamente bajo esta losa, y a 35 cm de la actual tierra del edículo de la basílica, apareció la que es la pieza fundamental del conjunto: un banco de piedra ordinaria excavado en la roca que está en conexión directa con la pared vertical, también excavada en la roca, que hay detrás de él. Las crónicas de los viajeros medievales, como Fèlix Faber (1480), que vieron el edículo sin los mármoles de recubrimiento actuales, testifican que banco y pared forman un todo de piedra. Este todo corresponde a la pared norte de la pequeña habitación donde está el lugar venerado como sepulcro de Jesús. La segunda sorpresa saltó cuando se vio que la pared sur de esta habitación correspondía a una segunda pared vertical, también de roca ordinaria, de unos dos metros de alto.Por lo tanto, el edículo de la basílica del Santo Sepulcro contiene un conjunto formado por dos paredes de piedra (norte y sur) y un banco (al lado norte) –todo excavado en la roca–. Este conjunto corresponde a un sepulcro del tipo “cámara sepulcral” al que se accedía bajando, pues quedaba por debajo de que su anchura corresponde al espacio entre las dos paredes de piedra. El suelo de piedra original del sepulcro, aún por descubrir, ha de hallarse bajo el actual pavimento de mármol.El elemento arqueológico que hemos descrito concuerda con los datos documentales de los evangelios –a continuación ponemos entre comillas los textos que se encuentran en Mateo 27, Marcos 15-16, Lucas 24 y Juan 19-20. Por eso es legítimo suponer que nos encontramos ante la tumba de Jesús. En efecto, Jesús murió crucificado en la colina de la Calavera o Gólgota, lugar de las ejecuciones, un muñón de roca de 13 m de alto situado fuera de ciudad a 80 o 90 m de una de las puertas de Jerusalén. “Cerca”, en una zona de sepulcros que aprovechaban el berrocal de una antigua pedrera, había el “huerto” de José de Arimatea con un sepulcro “nuevo”, por estrenar. Este sepulcro se cerraba con “una piedra... muy grande” que se hacía “rodar”. La piedra indica que el sepulcro de Jesús era del tipo de cámara sepulcral y que “había sido tallado en la roca”. Se entraba bajando ligeramente hasta el “ lugar” donde se “depositaba” el cadáver, es decir, el  banco de piedra.Este banco estaba situado “a la derecha” de la entrada –igual que en el sepulcro del edículo de Jerusalén. La bajada tenía que ser suave ya que una persona como Maria Magdalena “se agachó para mirar dentro del sepulcro”. La existencia del banco se confirma por una información doble de Marcos y Juan. En Marcos 16,5 se dice que las mujeres entraron en el sepulcro y encontraron “a un joven sentado que llevaba un vestido blanco” –evidentemente, sólo se podía sentar en el banco en cuestión–, mientras que en Juan 20,12 se habla de “dos ángeles vestidos de blanco, sentados en el sitio (el banco) donde había sido puesto el cuerpo de Jesús”.

Claro está, pues, que cuando dieron sepultura a Jesús el viernes día 7 de abril del año 30 d.C. mientras el sol se ponía, no lo pusieron dentro de un nicho sino que lo depositaron sobre el banco de piedra –el “ sitio” del que hablan los evangelios. La razón de esta decisión es que Jesús había muerto tras una considerable agresión física y su cuerpo estaba en un estado lamentable. Tal como era costumbre entre los judíos de la época y, aún hoy en muchas culturas, un cadáver tiene que ser lavado y ungido con “aceites aromáticos”  antes de enterrarlo. Pero como Jesús tuvo que ser enterrado a toda prisa porque empezaba el “reposo del sábado”, su cuerpo fue dejado sobre el banco de piedra. El cuerpo quedó cubierto con “la sábana de amortajar” y su cabeza, sujeta por “un pañuelo”, “atado” por debajo de la mandíbula para evitar la caída.


El domingo de buena mañana”, el 9 de abril del año 30 d.C., cuando las mujeres vuelven al sepulcro para lavar y ungir el cuerpo de Jesús, se encuentran con que no está encima del banco de piedra excavado en la roca donde lo habían depositado. María Magdalena piensa primero que “se lo han llevado fuera del sepulcro”. Después, emerge en las mujeres una hipótesis que rompe todas las barreras y expectativas y cambia la historia: “Jesús, el crucificado, ha resucitado. Mirad el lugar [¡el banco!] donde lo habían puesto”. Las mujeres fueron en busca de los discípulos varones, que se mostraron del todo escépticos: “Algunas mujeres de nuestro grupo... han ido de buena mañana al sepulcro, no han encontrado el cuerpo de Jesús y han vuelto diciendo que hasta habían tenido una visión de ángeles, a los cuales aseguraban que él vive”.El escepticismo es la reacción del que no quiere hacerse demasiadas preguntas, ni complicarse ni implicarse en algo que podría romper los esquemas. Al otro lado del escepticismo está la apuesta fuerte, a todo o nada. El escéptico es temeroso. El que apuesta es audaz. ¿Puede equivocarse? Ciertamente, pero también puede acertarla. La vida no es una ecuación ni una deducción, sino una decisión que da respeto pero que puede acabarse con un triunfo, el de la misma vida sobre la muerte.

La fe en la resurrección de Jesús no es una evidencia de tipo lógico pero tampoco un salto al vacío a-racional. La investigación histórica muestra un acuerdo entre los datos arqueológicos y los de los evangelios. El dato arqueológico no demuestra aquello que la fe cree, pero le da verosimilitud  y estimula la razonabilidad. Los evangelios canónicos no son ninguna invención, sino documentos del siglo I donde la fe de sus autores y la historia que narran se mezclan y complementan. Por eso ha de leerse como cualquier otro documento antiguo, al tiempo que son el fundamento de la fe cristiana. De ellos sale una revolución: la que empezó en un banco excavado en la roca, dentro de un sepulcro de Jerusalén hace dos mil años.





PROGRAMA   dels   "CONILLETS"...

dissabte, 15 d’abril de 2017

PASQUA DE RESURRECCIÓ...



La Resurrecció ha succeït.

I succeeix. 

Què és la Resurrecció?
La Resurrecció no és el retorn de Jesús a aquesta vida. Jesús
-ja no torna a aquesta terra
-ni entra de bell nou en la història humana
-ni el que passa és que Jesús reviu.
No. Jesús ressuscita.
És a dir, transcendeix l’espai i el temps. Per això transcendeix les condicions d’aquesta vida i d’aquesta terra.
I així, inaugura les condicions d’una altra vida.
O sigui: és una vida sense limitacions, sense cap mena de limitacions.
Tot això vol dir, òbviament, que la Resurrecció no és un esdeveniment històric, sinó que és un esdeveniment, una realitat que se situa més enllà de la història.
La Resurrecció ha succeït. I succeeix.
Però no en el nostre món, sinó més enllà del nostre món. Com és lògic, això, no es pot conèixer per la raó o pels sentits.
Això només és assolible i assumible per la fe.
Per tant, és quelcom exposat sempre a la foscor, al dubte, als sentiments d’inseguretat.
Per això la fe en la Resurrecció, la de Jesús i la nostra, és la culminació de la fe cristiana.
No sabem ni podem saber del que és o de com és aquesta nova vida. O sigui, és una vida sense cap mena de limitació i, per tant, omple tots els anhels que els humans podem sentir i experimentar. És i serà la Plenitud total i absoluta.
 
Unes preguntes bàsiques poden ser aquestes:
Com ens hi preparem, nosaltres, en el dia a dia de la nostra existència i de la nostra convivència?
Som agraïts amb Déu?
Som fraternals amb els germans?
Som generosos amb els germans?



L’aspiració suprema de la persona humana és viure. I viure feliç.

Pasqua de Resurrecció.



Josep Llunell
El fet mateix de la Resurrecció no l’explica cap autor del Nou Testament.
Per què?
Perquè no es pot explicar un esdeveniment que no està al nostre abast humà.
No existeixen mitjans de comunicació entre aquest món nostre – caòtic i moridor - i l’altre món, el definitiu i etern.
El que ens expliquen els evangelis de les aparicions són les experiències del Ressuscitat que van tenir i van viure els primers testimonis de la Resurrecció.
El testimoniatge d’aquells primers testimonis, perllongat durant segles, és el fil conductor que ens uneix al Ressuscitat.
D’aquí, la importància decisiva que té, pels creients en Jesucrist, mantenir-nos fidels i perseverar, sense cap desànim, en la fe dels que visqueren aquelles primeres experiències de Jesús com el Vivent que supera la força inevitable de destrucció i d’aniquilació que és la mort.
L’aspiració suprema de la persona humana és viure. I viure feliç.
La resposta a aquesta aspiració fonamental és Jesús Ressuscitat.
Hi ha qui es queixa de què Déu no respon mai. No és cert. Perquè aquí tenim la Resposta Definitiva, en el fet de la Resurrecció.
Què vol dir això?
Què significa?
Significa que un dia
-tot el que aquí no ha pogut ser
-tot el que haurà quedat a mig fer
-tot el que haurà sigut arruïnat per la malaltia
per la traïció
per la ingratitud
i per la mort física
arribarà a la plena realització, perquè la vida eterna escombrarà, per sempre més, els límits i la mort temporal.


dilluns, 3 d’abril de 2017

SETMANA SANTA





**********




AMOR PER COMPRAR TOT EL MÓN


Preguntaren a l'amic si volia
vendre el seu desig. I ell respongué
que l'havia venut per
tants diners que es podia comprar
tot el món.



(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 280.)


Meditació
(D'una carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)
Ahir Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui ben animada.
Jo, des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que remou els cors.
A mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell. Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.
SOM BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS, POBRES I EXPLOTATS.


EL   PECAT   DE   DAVID





Semana Santa: El miedo al Evangelio
Una de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del Señor, que la Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que da el Evangelio. Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un delincuente ejecutado (G. Theissen).
La muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”. Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura, se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos condiciones se dio en la muerte de Jesús.
Más aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17 par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15, 27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles… Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo, desamparado, abandonado.
¿Qué nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner en cuestión la realidad en que vivimos. La realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.
Sabemos que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la corrupción de los que mandan y, sobre todo, el silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder su poder, sus dignidades y sus privilegios.
La belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor. Pero, ¿ nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?



LA LLUM DE LA CREU
INTRODUCCIÓ
1.- Tot el dia d’avui està centrat en la creu de Jesús.
2.- Adorarem Jesús en creu. Moment significatiu.
3.- Suplici i tortura terrible sobre una persona santa i innocent.
4.- També una llum per a la nostra vida.
5.- La creu com a símbol dels cristians. Escàndol i identitat.
1.- LA VIDA TAMBÉ ÉS PATIMENT
El patiment és una realitat en tota vida humana
Patiments d’origen físic: malalties, accidents, cansaments...
Patiments psicològics: desequilibris, soledats, aïllaments...
Patiments morals: separacions, morts d’altres, injustícies...
Patiments solidaris: dels altres, compartir, injustícies...
Una societat que amaga el patiment
Tema tabú a les escoles. Amagar una realitat que hi és.
Per molt que el pal·liem no el podem anul·lar.
Sentit del dolor? Símptoma, solidaritat, amor...
Estar al costat de la persona que pateix, ajuda insubstituïble.
Jesús és llum per al nostre patiment
Ell no va esquivar el patiment, va patir com qualsevol home.
Va afrontar el sofriment (oració de l’hort).
Va ser solidari amb el dolor dels altres. Ser solidaris.
Ens acompanya quan patim. Sap de què va.


2.- LA MORT SEMPRE PRESENT
La vida porta a la mort
Volem viure, ens agrada viure, som fets per a la vida.
Però la mort és la part final de la vida. Sort que morim!
Mort sobtada, mort accidentada, final per malaltia o desgast.
Incògnites: quan, com, de quina manera, què passa realment?
Jesús il·lumina la nostra mort
Ell va passar per la mort. Un Déu que sap el que és morir.
La seva mort i la total donació de la seva vida.
Experiència dels cristians: va morir per nosaltres.
Morint Jesús ens obre el camí vers una nova vida.
Prendre compromís per la vida
Ajudar a viure, ajudar a sofrir, ajudar a morir.
Treball per la qualitat de vida dels altres.
Compromís per la vida de la natura i de la terra.
Deixar el món una mica millor. Procés d’una nova evolució.
Vers el cel nou i la terra nova.
Textos per a avui:
Isaïes: 42, 1 -9; 49, 1-6; 50, 4-9; 52, 13-53, 12.
Salms: 3, 23.
Carta de Pere 2, 21-24.
Joan, capítols 14-17.
Marc 14, 32-42: L’oració de Jesús a Getsemaní.
Marc 15, 21-41: Jesús mort en creu.
Lectura divina” de la passió i mort del Senyor (4 evangelis).


LES    SET   PARAULES    Th.  Dubois













DIUMENGE   DE   RAMS:

"És evident que l’Església oficial s’ha equivocat"

RAMS, Cicle A
Només una senzilla observació.
Després del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial s’ha equivocat.
Per què s’ha equivocat?
Perquè s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.
I què fan avui els seus representants a la terra?
Pugen en carrosses luxoses
en altars encimbellats
en trons monumentals
i aparatosos i caríssims mitjans de transport.
Quedi ben clar que això
-no és secundari
-no és accidental
Això sí que té importància. I molta.
Les nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta importància, tanta transcendència.
I, per què hi va donar tanta importància i transcendència?
Per dir-nos, ben clarament
-qui era Ell
-i què és el que pretenia.
Ell era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els infatuats.
 Ell era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els egoistes i mesquins.
Què fem nosaltres?
Com som nosaltres?
Som servidors dels germans o aprofitats?
Som sincers o bé mentiders?
Aquí tenim plantejada la nostra veritable reforma.
La nostra sincera conversió.
Hi serem fidels?
O no en farem ni cas?
Josep Llunell






DIJOUS   SANT:


COMIAT

Jesús sap que les seves hores estan comptades Tanmateix no pensa amagar-se ni fugir. Organitza una cena especial de comiat amb els amics i amigues més propins. Moments greus i delicats per a ell i per als seus deixebles: els vol viure en tota pregonesa. És una decisió pensada.
Conscient de la imminència de la mort, necessita compartir amb els seus la confiança total en el Pare, incloint aqueixa hora. Els vol preparar per un cop tan dur; la seva execució no els ha d'enfonsar en la tristor o el desesper. Han de saber compartir junts els interrogants que es desperten dins ells: ¿Què serà del regne de Déu sense Jesús? ¿Què han de fer els seus seguidors? ¿On nodriran endavant l'esperança en la vinguda del regne?
Sembla que no és una cena pasqual. Cert és que fonts indiquen que Jesús volgué celebrar la Pasqua amb els seus deixebles (seder), quan els jueus commemoraven l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte. Tanmateix, quan descriuen el banquet, no es fa cap al·lusió a la litúrgia de la Pasqua, no es diu res de l'anyell pasqual ni de les herbes amargues...
Però no és un sopar corrent, sinó una cena solemne, la darrera de tantes altres celebrades pels llogarets de Galilea. Begueren vi com en les grans ocasions No és una cena de Pasqua però es respira ja l'ambient de les festes pasquals... Jesús de cop, adopta una actitud selectiva i restringida.
Jesús vivia els dinars i sopars a Galilea com a símbol i anticipació del banquet final en el regne de Déu. Tots coneixien aquestes menjades animades per la fe de Jesús en el regne definitiu del Pare. Aquest vespre també, aquesta cena li fan pensar en el banquet final del regne. Dos sentiments ennuegen a Jesús... Primer, la certesa de sa mort imminent: aquella és la darrera copa que compartirà amb els seus; tots ho saben: no es fan il·lusions. Al mateix temps, la confiança indestructible en el regne de Déu...
Comença el sopar seguint el costum jueu: dempeus, agafa el pa i diu, en nom de tots, una benedicciò a Déu i tots responen: “amen”. Llavors dóna un tros de pa a cadascú. Tots saben que vol dir això. Ho han vist fer a Jesús més d'un cop. Saben el que significa aquest gest del que presideix la taula: fer arribar la benedicció de Déu. Al rebre el pa, tots se senten units entre ells i amb Déu. Però aquell vespre, Jesús hi afegeix unes paraules que donen un contingut nou i insòlit al seu gest. Mentre els dóna el pa va dient: “Això és el meu cos. Jo som aquest pa. Mirau-me en aquests trossos donant-me fins al final, per a fer-vos arribar la benedicció del regne de Déu”.
¿Què sentiren aquells homes i dones quan escoltaren per primer cop aquestes paraules ?
Sorprèn més encara el que fa quan acaben el sopar. Tots coneixen el ritu acostumat. Cap al final de la menjada, el que presidia la taula, assegut, agafava amb la mà dreta una copa de vi, i pronunciava damunt ella una oració d'acció de gràcies pel menjar, i tot responien: “amen”. A continuació bevia de la seva copa, la qual cosa servia de senyal als altres perquè cadascún beguessin de la seva. Tanmateix, aquella nit, Jesús canvia el ritual i convida als deixebles a que tots beguin d'una única copa: ¡la seva! Tots comparteixen aqueixa “copa de salvació” beneïda per Jesús. En aquesta copa que passa d'un a l'altre i s'ofereix a tots i totes, Jesús veu quelcom “nou” i peculiar que vol explicar: “Aquesta copa és la nova Aliança en la meva sang. La meva mort obrirà un nou futur per a vosaltres i per a tots”. Jesús no pensa només en els seus deixebles que té al davant...
Aquest moment decisiu, l'horitzó de la seva mirada el fa universal: la nova Aliança, el regne definitiu de Déu serà per a molts, “per a tots”. “Per vosaltres”: aquestes paraules resumeixen el que ha estat la seva vida al servei dels pobres, els malats, els pecadors, els menystinguts, els oprimits, tots els necessitats...
Així fou el comiat de Jesús, que restà gravat per a sempre en les comunitats cristianes... No els deixà orfes.
Hi ha un nou signe convidant els deixebles al servei fratern: l'evangeli de Joan diu que, en un moment donat del sopar, s'aixecà de taula i “es posà a rentar els peus als deixebles”. Segons el relat ho feu per a donar exemple a tots ... L'escena és probablement una creació de l'evangelista, però recolleix de manera admirable el pensament de Jesús.
Dins una societat, en la qual està perfectament determinat el rol de les persones i els grups, és impensable que el comensal d'un banquet festiu, i manco el que presideix la taula, es posi a rentar els peus, una tasca humil reservada a criats i esclaus. Segons el relat, Jesús deixa el seu lloc i, com un esclau, comença a rentar els peus als deixebles. És difícil dibuixar una imatge més expressiva del que ha estat la seva vida i del que vol deixar gravat per a sempre en els seus seguidors Ho ha repetit moltes vegades: “El que vulgui ser gran entre vosaltres serà vostre servidor i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres , serà esclau de tots”. Jesús ho expressa ara plàsticament en aquesta escena, rentant els peus als seus deixebles està actuant com servent i esclau de tots; dins unes hores morirà crucificat, un càstig reservat sobre tot als esclaus.
José Antonio Pagola

DIUMENGE DE RAMS

Avui és Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de la Passió del Senyor. La Passió de Nostre Senyor Jesucrist és un relat sublim cridat a inspirar les morts i les resurreccions del nostre viure cristià.

Si l’agafem fora del context de la Setmana Santa, la paraula “passió” també significa aquella activitat on s’hi posa molt afecte i, per tant, molta vida. L’escultor és un apassionat de la seva creació i el col·leccionista, dels seus segells. També ens hi referim en l’amor apassionat que viu la parella que frisa per trobar-se de nou. Viure una passió és deixar-se afectar per allò altre, tot sabent que mai es podrà abastar del tot.


En aquest sentit, el que va viure Jesús, des del Sant Sopar fins a la mort en creu, culminant la seva vida històrica, és la passió de Déu per la seva gent.

Cadascun dels gestos i paraules que intercanvia el Senyor amb els actors del relat fa cert el que prefigura Isaïes en el servent sofrent: “El Senyor m’ha donat una llengua de mestre per a que amb la paraula sàpiga sostenir als cansats”.

Aquest “passar fent el bé” contrasta amb el progressiu desengany dels deixebles que es senten amenaçats i arriben a vendre el seu mestre com un esclau, per trenta monedes, o el neguen tantes vegades com calgui.

L’amor fins a l’extrem del Senyor també es troba amb la incomprensió dels “homes de Déu”, incapaços de reconèixer el seu Fill. Fins i tot, aquells que tenen la màxima autoritat que emanava de dalt, es burlen de l’amor a fons perdut de l’Ungit. I tanmateix Crist els estima, els perdona i els justifica tots ells. Tal és la seva passió pel món que Déu estima.


Diu Isaïes: el Senyor que obre la boca per sostenir amb la paraula, “un matí i l’altre desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”. Així, Jesús obedient accepta que es faci el que Déu vol i no el propi voler, tot i sentir a Getsemaní una tristor a l’ànima com per morir. Més endavant a la creu, Jesús no comprèn el silenci de Déu. I és allí on comença a recitar el psalm 21 “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Però aquest silenci de Déu no fa minvar la passió de Jesús. Com diu el mateix psalm 21: “Força meva, cuiteu a defensar-me”. Fins a fer seva l’esperança del salmista: “Anunciaré als germans el vostre nom”


Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè tothom doblegui el genoll al nom de Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.”



La Passió de Nostre Senyor Jesucrist interpel·la allò que ens mou al fons del cor i ens convida a reconèixer Déu en el nostre desig més pregon. La seva Passió ens porta a sostenir la confiança en el voler de Déu, malgrat totes les dificultats. I finalment, la seva Passió ens recorda que seva –i per tant nostra- és la victòria definitiva.




DEL CENACLE AL SEPULCRE.

¿DISPOSTS A SEGUIR JESÚS?

    Amb el Diumenge de Rams comencem la setmana més solemne de l'any litúrgic: La Setmana Santa, en la qual tots, com Església, recordem i actualitzem en fe el Misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, nostre Senyor.
    Aquesta festa, envoltada de molts símbols,... benedicció de rams, processó, cants alegres, lectura completa de la Passió.... ens ajuda a preparar-nos i disposar-nos per al que celebrarem durant tota la setmana. En concret, la Paraula així ho proclama: ¡Jesús és el Senyor, el Rei!
    D'aqueixa manera és aclamat quan travessa les portes de Jerusalem. Així és nomenat pels soldats entre befes i el rètul que posen a la creu. Paradoxalment, sols travessant l'experiència de mort, sols experimentant el fracàs de la creu, podran els seus deixebles albirar i conéixer-lo, no com el rei que esperaven sinó com el Rei del regnat ofert als senzills, als humils, als empobrits... És el regnat de l'Amor, de l'Esperança, de l'Alegria. Solament així podrem reconéixer n Jesús el Rei de l'Univers, el Senyor de la Vida.
    A tot això ens convida la litúrgia quan ens proposa com a lectura de l'Evangeli tota la narració de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. És aqueixa una forma bella de situar-nos, de fer-nos parar esment perquè no ens fugi el sentit pregó del que celebrem.
El mateix relat no necessita comentaris. El coneixem prou bé. L'invitació és a no romandre com a espectadors davant aquesta lectura, veient com porten a Jesús d'un cap a l'altre,... Getsamaní, casa de Caifàs, tribunal de Pilat, el Gòlgota, el sepulcre,...Entrem dins el text com un personatge més,... impliquem-nos, deixem-nos qüestionar. Una manera possible pot ser, tal volta, fer-nos les preguntes i interrogant que es donen en el relat.
    Tota pregunta vol resposta. Tota pregunta surt d'una cerca, d'una necessitat. Cada una d'aquest evangeli ens convida a respondre i, sobretot, a situar-nos davant Jesús.
    Fixem-nos en algunes: “¿ Què em doneu si el vos entrego ?”, diu Judes. “¿ On vols que preparem el sopar ?”, demanen els deixebles. “¿Som jo, Senyor ? ¿ Som tal volta jo, Mestre ?” “¿ No heu pogut aguantar una estoneta , ni una hora ? ¿ Encara dormiu i badoqueu ?”, demana Jesús a Getsamaní. Més envant, n'escoltarem altres que ens interpel·len ferm: “¿ A nosaltres què...?, demanen els sacerdots i ancians quan Judes es penedeix d'haver traït l'amic i reconeix: “He pecat entregant un innocent”. O la pregunta inquietant de Jesús, ja a la creu: “Déu meu, Déu meu, ¿ per què m'heu abandonat ?”.
    Cada pregunta ens demana una resposta. Cada pregunta ens ajuda a qüestionar-nos la nostra pròpia vida: ¿ per quants diners entrego a Jesús ?, ¿ per quants els “Jesús” d'avui ?, ¿ estic despert o domo davant el sofriment dels meus germans ? ¿ la vida dels altres, per a mi,... què ? ¿ m'importen de veres les altres persones ? Amb qui m'identificaria: ¿ Pot ser Judes ?, Caifàs o Pilat ? ¿ Com els deixebles,... fuig ? O, com Pere, nego ? ¿Com Simó de Cirene, que comparteix el pes de la creu, ? o com les dones que romanen arran de la creu ? Com Josep d'Arimatea que gosa demanar el cos...? o com Maria Magdalena i l'altra Maria que van fins al sepulcre?...
Que acompanyar l'Amor que se dóna per dar-nos Vida ens transformi en el més pregó del nostre ser....