CORPUS CHRISTI

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

EVANGELI

Això és el meu cos. Aquesta és la meva sang.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 14-12-16. 22-26

Preparatius del sopar pasqual

12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:

--On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?

13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

--Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar.

16 Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

L'últim sopar

22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:

--Preneu: això és el meu cos.

23 Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:

--Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.

26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

Paraula de Déu.

Corpus Christi - Temps Ordinari

Ex 24,3-8 He 9,11-15 Mc 14,12-16,22-26

Cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens apleguem al voltant de la taula, per compartir el pa i el vi. Dijous Sant celebràvem el sopar de Jesús, en el seguit de les celebracions del tridu pasqual. I situàvem –celebrativament i històrica- el comiat als seus amics, tot anticipant el que anava a viure tot seguit. En aquell sopar van passar coses ben importants.

Avui celebrem la solemnitat de Corpus Christi –el cos i la sang del Crist-. Aquesta festivitat va establir-se en el s. XIII, quan alguns qüestionaven la presència real de Crist en el pa i el vi eucarístics. De d’aleshores, aquesta festivitat ens mou a estima, reconeixement públic, delicadesa i reverència amb la materialitat dels elements eucarístics, pràctiques i tradicions diverses...

Benvingut tot això, si ens ajuda a ser més autènticament cristians –seguidors de Jesús, l’amic dels petits i els pobres-. I, també, benvinguda necessària traducció als llenguatges i sensibilitats  dels  nostres dies.

La celebració d’avui ens parla de 3 coses:

1.- D’Aliment.

De la mateixa manera que el nostre cos necessita aliment, la nostra fe –la nostra vivència cristiana- també necessita aliment. Necessitem alimentar-nos de Jesús. Del mateix Jesús. No de succedanis que potser treuen la sensació de fam, però, de fet, no alimenten.

Avui és un dia per preguntar-nos ben sincerament, ben obertament: de què alimento el meu cor? De què nodreixo la meva fe? Quan Jesús s’ofereix com aliment de vida, m’acosto a alimentar-me de Jesús?  O, potser, vaig tastant de diversos plats... segons em van sortint al pas?

2.- Entrega.

En aquell sopar, Jesús identifica la seva vida amb aquell pa que es parteix per arribar i donar vida a tants afamats. La vida de Jesús és un donar-se sencerament. Partir-se per donar vida. Per alimentar la vida. La vida entregada de Jesús, present i visualitzada en un pa que es reparteix. L’entrega de Jesús.

Però és –ha de ser també- l’entrega del cristià que segueix el seu mestre. I, tot seguint-lo, s’entrega als seus germans. El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Que a ningú no li falti del necessari. Una existència entesa al servei dels altres.

3.- Comunitat.

Alimentar-me de Jesús i configurar-me en l’entrega de la vida... però no “per lliure, al meu aire”. Sinó amb una comunitat que s’aplega al voltant de la taula per fer del memorial de la seva vida entregada, el criteri del seu viure comunitari. Una colla de gent que s’aplega per reconèixer i constituir-se com la comunitat de Jesús. Com aquells que posen Jesús al seu centre i s’apleguen al seu voltant.
La comunitat cristiana som aquells que hem dinat i sopat junts, sentint-nos convocats per Jesús. Enviats per Jesús. Una comunitat per a la missió. I el re-coneixem partint el pa i passant la copa.

Començava dient que cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens trobem per escoltar la Paraula de Déu, reconèixer-nos comunitat, trobar-nos amb Jesús, contrastar el nostre viure amb el seu. Cada diumenge celebrem l’eucaristia per assimilar-nos a Jesús. Identificar-nos en la seva vida entregada al servei de la fraternitat dels fills de Déu. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres.

Josep Miquel Esteban, sj

EUCARISTIA I CRISI

Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per a compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen de tota banda.

A voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense fer cas a les crides de l'Evangeli.

El risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.

En pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de caritat, persones amenaçades per desnonament, manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable. Ens endurim o ens fem solidaris.

La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos d'una cultura individualista que ens avesa a viure i pensar només en els nostres interessos, i aprendre senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està orientada a crear fraternitat.

No podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.

José Antonio Pagola

LA CENA DEL SENYOR

Preniu, això és el meu cos.

Els estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents: els cristians de les nostres esglésies occidentals van deixant la missa dominical. La celebració, configurada al llarg dels segles, no nodreix la seva fe ni vincula a la comunitat de Jesús.

Sorprèn que la missa “es perdi” sense i que aquest fet no susciti cap reacció. ¿ No és l'Eucaristia el centre de la vida cristiana? ¿Com podem romandre passius i no prendre cap iniciativa? ¿Per què la jerarquia està callada i immòbil ? ¿ Per què els creients no manifesten preocupació amb més força i dolor?

L'afecció per la missa refreda en els que hi participen de manera responsable i incondicional. La fidelitat d'aquestes minories mantén les comunitats, però ¿ seguirà viva la missa només a base de mesures protectores que assegurin el complimet del ritu ? Preguntes:

¿ L'Església necessita en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor que la que ofereix la litúrgia actual ?

¿ Estem segurs de que fem avui el que Jesús volgué que fessin en memòria seva ?

¿ La litúrgia que repetim des de fa segles és la que millor pot ajudar en aquests temps als creents a viure el que Jesús visqué en aquella cena memorable on es concentra, es recapitula i es manifesta com i perquè va viure i morir Jesús ?

Tot sembla contrari a reformar la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessari si l'Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. La transformació serà possible quan l'Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit. Per això també ara és més responsable no absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.

TAULA PARADA A TOTS

Mentre menjaven.

Nosaltres parlem de “missa” o “Eucaristia”. Els primers cristians deien “la cena del Senyor” o inclús “la taula del Senyor”. Celebrar l'Eucaristia era actualitzar la cena que Jesús havia compartit amb els deixebles la vetlla de la seva execució. Però, com diuen els exégetes, aquell “darrer sopar” fou només el darrer de les menjades que Jesús avesava fer i compartir amb la gent. Els àpats entre els jueus tenien un caràcter sagrat que no captem. Per als jueus l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de prendre-lo està en asseure's a taula en actitud d'acció de gràcies i compartir el pa i el vi com a germans. La menjada és més que nodrir-se, és sentir-se units i en comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte en el qual es cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es fruïa d'una llarga sobretaula.

Per això, els jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No es menja amb estranys i desconeguts. Ni pecadors, impurs, menyspreables. ¿ Com compartir el pa, l'amistat i la pregària amb els que viuen allunyats de Déu?

L'actuació de Jesús sorpren i escandalitza. Jesús no selecciona els seus comensals. S'asseu a taula amb publicans, deixa apropar-se les prostitutes, menja amb gent impura i marginada, exclosa de l'Aliança amb Déu. Els acull com amic, no com a moralista. Sa taula està oberta a tots, sense excloure ningú. Son missatge és clar: tots tenen un lloc en el cor de Déu.

Vint segles després, l'Eucaristia pot semblar una celebració piadosa per persones exemplars i virtuoses. Sembla que solament han de combregar amb Crist els que es senten dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la “taula del Senyor” està oberta a tots com sempre.

L'Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que desitgen pau i respir; per a pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu amb el cor trencat i necessita amor i amistat. Jesús no ve a l'altar per als justs, sinó per als pecadors; no s'ofereix als sans, sinó als malalts. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus.

TROBADA PERSONAL

Preniu, això és el meu cos.

Fa uns anys, s'acostaven a la comunió i adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, no sol passar així. Càntics de lloança i acció de gràcies, participació comunitària, però risc de perdre comunió personal amb Crist. Manca silenci i l'unció que permeti una trobada més viva amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que “anuncia” el final de la missa.

Tanmateix, combregar no és “fer una cosa”, sinó “trobar-nos amb qualcú”. La comunió sagramental és per al creient una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt a trobar-nos i nosaltres anem a trobar Crist. Tota trobada interpersonal, demana també atenció conscients, entrega confiada i amor.

En la comunió eucarística Crist s'ofereix sempre, de manera segura i idefectible. Però, perquè aquest oferiment objectiu es faci realitat personal en cada creient, cal la resposta lliure i conscient de qui combrega... (ex opere operato...opus operantis...).

De manera senzilla, la trobada amb Crist exigeix atenció conscient. Recordar amb qui em vull trobar, què sé de Crist, que esper d'ell, què significa pedr a mi. Cada cristià té sa idea personal de Crist, més o manco clara, més o manco interioritzada. La comunió amb Crist no és un “trobar-se a les fosques”. Quan ens apropem a combregar, sabem a qui cerquem.

Però la trobada demana amor i entrega confiada. Les persones se troben plenament quan entre elles s'estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. Passa el mateix en la comunió eucarística. L'important és el diàleg entre Crist i el creient que cerca la presència de la persona estimada.

Tot això no són paraules. És l'experiència del qui combrega amb fe. La presència de Crist es fa més real, la seva Persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és l'Absolut que no pot faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, pau i alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser la trobada vital que nodreix i enforteix la nostra fe. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus Christi.

LA TRINIDAD

LA SANTÍSSIMA TRINITAT

EVANGELI

Batejats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles

16En aquell temps els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat.18Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Paraula de Déu.

La Santíssima Trinitat - Temps Ordinari

Dt 3,32-34.39-40 Rm 8,14-17 Mt 28,16-20

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

La paraula “Déu” sembla que, d'entrada, ens suggereix l'ésser superior, que està per damunt de tot i que ho domina tot. I quan es pensa amb la paraula que s’ha utilitzat en la confessió cristiana, a més a més de considerar-se'lllunyà, se l'ha considerat estrany, enigmàti i misteriós... És el que pot suggerir, d’entrada, l’expressió “Santíssima Trinitat”: Déu és “un, però en tres persones”. Tot plegat no sembla massa atractiu. No, amb l' entusiasme amb el que presenta Déu el llibre del Deuteronomi, que hem escoltat a la primera lectura.

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

Déu llunyà?

Però aquests qualificatius aplicats a Déu contrasta en la manera, com aquest Déu s'ha volgut manifestar-se a la humanitat. Déu s'ha volgut manifestar-se proper, tan proper que s'ha fet un de nosaltres, s’ha fet tan extremadament proper que s’ha fet de carn i ossos com nosaltres. És Jesús de Natzaret, el Fill de Déu encarnat, qui ens l'ha revelat. I ha volgut romandre amb nosaltres fins a la fi del món. I hi és present, d’una manera especial en el germà necessitat. Déu és llunyà? Déu és proper!

Déu estrany?

I aquest Jesús, Déu amb nosaltres, ens ha presentat la Divinitat, ens ha presentat Déu, com una família. No hi pot haver una imatge més propera i domèstica que una família; i una família ben unida: com un pare, amb el seu fill ben units per un fort  vincle, al que se li dona el nom d'Esperit, l'Esperit Sant. Déu és estrany? Déu és família!

Déu és enigmàtic?

I hem escoltat com Pau avui ens ha dit que podem dirigir-nos a Déu com a Pare, perquè, per acció d'aquest Esperit, nosaltres esdevenim també membres d'aquesta família. Nosaltres en som també fills del Pare, Déu, i germans del Fill, encarnat en Jesús de Natzaret. Déu és enigmàtic? Déu és familiar!

Déu és misteriós?

El que fa que Déu no sigui llunyà, sinó proper; el que fa que Déu no sigui estrany, sinó família; el que fa que no sigui misteriós, sinó familiar, és que Déu és amor i, per tant, es fa proper, és una família que s'estima, i el seu amor, l’Esperit Sant, ens fa familiars seus. I això fa que Déu no sigui precisament misteriós, sinó que és comunitat d'amor. Déu és misteriós? Déu és misteri d'amor!

Aquest és el Déu cristià, el Déu que ens va mostrar Jesús, i és el Déu que Ell ens envia a anunciar a tots els pobles, a tots els nostres entorns amb la nostra paraula i amb el nostre testimoni de vida, fent-nos propers, familiars, sempre moguts per l'Esperit de Déu, que és misteri d'amor, i que és ben viu en el més profund de la nostra interioritat.

EL MILLOR AMIC

En el nucli de la fe cristiana hi ha una afirmació essencial. Déu no és un esser tenebrós i impenetrable, tancat dins ell mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creim en el Misteri últim de la realitat, que dóna sentit i consistència a tot. No hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment exposa als camperols de Galilea doctrines sobre ell. Per a Jesús Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l'esser humà.

Els investigadors senyalen una dada que recullen els evangelis. La gent que escoltava a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús deia de Déu era una cosa nova i bona. L'experiència que comunica i transmet els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu. ¿ Per què ?

Primer, Déu és de tots, no sols dels que es senten dignes per anar al Temple. Déu no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que pelegrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell: “Quan pregueu digueu: ¡Pare!”.

Amb Jesús descobrim que Déu no és dels qui s'acosten carregats de mèrits. Abans que ells, escolta als qui demanen compassió perquè es senten pecadors. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que estan perduts. Per això és tan amic dels pecadors. Per això els diu que ell “ha vingut a cercar i salvar qui es sentia perdut”.

Se n'adonen que Déu no és dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè gusta de revelar als petits les coses que estan amagades als il·lustrats. Per Déu és més fàcil entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que pensen saber-ho tot. Jesús, dedicat en nom de Déu a alleugerir el sofriment dels malalts, alliberar els possessos per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir perdó als pecadors i prostitutes..., convenç que experimentava Déu com el millor amic de l'esser humà, que només cerca nostre bé i s'oposa al que ens danya.

Els seguidors de Jesús no dubten que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i només Amor cap a tots.

SOLS AMOR

-/… En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

¿ És necessari creure en la Trinitat ? És possible ? És útil ?, ¿ No és una construcció intel·lectual innecessària ?, ¿ canvia gens la nostra fe en Déu i la nostra vida cristiana si no creim en el Déu trinitari ? Ja fa temps Kant escriví: “Des del punt pràctic la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil ”.

En realitat no és així. La fe en la Trinitat canvia la nostra manera de mirar a Déu i la nostra manera d'entendre la vida. Confessar la trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d'amor. Déu no és un esser fred, tancat i impenetrable, immòbill i indiferent. Déu és un focus d'amor insondable. Llur intimitat misteriosa només és amor i comunicació. En conseqüència: en el fons últim de la realitat no hi ha sinó Amor que dóna sentit i existència a tot. Tot el que és ve de l'Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Ell comença l'amor: “Sols ell comença a estimar sense motius, més encara, ell és qui des de sempre ha començat a esimar” (E.Jüngel). El Pare estima des de sempre i per a sempre, sense estar obligat ni motivat des de fora. És el “etern Amant”. Estima i estimarà sempre. Mai decantarà el seu amor i la seva fidelitat. D'ell només brolla amor. En conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per a estimar. Sols estimant encertarem a viure amb plenitud. L'esser del Fill és rebre l'amor del Pare. Ell és “l'Amat eternament” abans de la creació del món. El Fill és l'Amor que acull, la resposta eterna a l'amor del Pare. El misteri de Déu està en donar i rebre amor. En Déu, deixar-se estimar és estimar. ¡Rebre amor és també diví! En conseqüència: creats a imatge de Déu, estem fets per estimar i ser estimats.

L'Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l'Amor etern entre el Pare estimant i el Fill estimat, el que revela que l'amor diví no és tancament o possessió gelosa del Pare ni acaparement egoista del Fill. L'amor vertader és sempre obertura, do, comunicació cap a les criatures. “L'amor de Déu ha estat vessat en vostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat” (Ro 5, 5 ). En conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets per a estimar-nos mutuament sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

TENDRESA

.... en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant.

El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat el nostre cor amb desig infinit de cercar-lo que no trobarà calma sinó és amb Ell. El nostre cor, amb desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.

En el relat de “El petit Príncep”, deliciós, A. De Saint Exupéry fa una admirable afirmació: “Sols amb el cor es pot veure bé: l'essencial és invisible als ulls”. Una bella forma d'exposar la intuició dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: “on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure”. Sant Agustí ho havia dit de manera més directa: “Si veus l'amor, veus la Trinitat”.

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en son misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea obscura i abstracta; no és una energia amagada, una força perillosa; no és un esser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'esser humà té son origen i meta en la Tendresa que és el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla dins un cor lliure, capaç d'oferir i rebre amor, un cor “parescut” al de Déu.

La tendresa és “l'emprenta” més clara de Déu dins la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que avalua el grau d'humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds prou difuses en la nostra cultura: la “duresa de cor” entesa com a barrera, com a mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el “replec damunt un mateix”, l'egocentrisme, l'absència de sol·licitud i cura de l'altre.

Alternativa del món: “cultura de la tendresa”, i, per tant, de l'amor i la vida, o “cultura de l'egoisme”, i, per tant, de la indiferència, violència, mort.

Creure en la Trinitat és saber què promoure...

RECOBRAR UN SÍMBOL

En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Els gests simbòlics poden ajudar-nos a viure l'existència amb més profunditat, però, repetits de manera distreta, poden convdertir-se en una cosa mecànica i rutinària, buida de tot significat vital. Així passa sovint amb aqueixa creu que els cristians hem après a fer de nins damunt nosaltres mateixos i que resumeix tota la nostra fe sobre el misteri de Déu i sobre l'esperit que ha d'animar la nostra vida sencera.

Aquesta creu és “la senyal del cristià” que il·lumina nostre caminar diari. Ella ens recorda un Déu proper, entregat per nosaltres. Aquesta creu ens dóna esperança. Ens mostra el camí. Ens garantitza la victòria final en Crist ressuscitat.

Però aquest gest té un significat més profund. Quan fem la creu amb la nostra mà, des del front fins al pit i des de l'espatlla esquerra fins a la dreta, consagrem nostres front, boca i pit, expressant així el desig d'acollir el misteri de Déu Trinitat en nosaltres i la trajectòria que volem seguir en nostra vida.

Això és el que volem: els pensaments de nostra ment, les paraules de nostra boca, els sentiments i desitjos de nostre pit, siguin els d'un home o dona que viu “en nom del Pare, del Fill i de l'Esperita Sant”.

El gest ens anima a superar la dispersió de la nostra vida, i unificar totes les nostres activitats per a viure en confiança total en el Pare, i seguir el Fill moguts per l'acció de l'Esperit.

El creent viu envoltat per aquest símbol expressiu...

El fem quan comencem l'Eucaristia i en rebre la benedicció, a l'inici i final de tota pregària, al beneir a taula, quan comencem el dia i en anar a dormir. Si ho féssim de manera conscient podria ser un missatge d'alegria i salvació dins la nostra vida.

En la festa de la Trinitat, cal recordar que el misteri no és assumpte de reflexió exclusiva dels teòlegs o experiència dels místics. Una persona creient i humil, i encara allunyada de la pràctica religiosa, pot elevar el cor cap a Déu i fer la senyal de la creu, a poc a poc, en nom de la Trinitat, agrair el perdó i lloar gojosa l'amor insondable.

PENTECOSTA - FESTA SANT CRIST

EL SANT CRIST

SANT CRIST CAMBRIL
SANT CRIST A

DIUMENGE DE PENTECOSTA

EVANGELI

Com el Pare m'ha enviat, així també us envio a vosaltres.

Rebeu l'Esperit Sant.

+ Lectura del Sant Evangeli segons sant Joan 15, 26-27; 16, 12-15

En aquel tiempo, dijo Jesús a sus discípulos:

26 »Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi.27I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi.... 12»Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada.13Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor.14Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.15Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi." Paraula de Déu

RENOVEU-NOS PER DINS

A poc a poc anem vivint sense interioritat. No necessitem estar en contacte amb el millor que hi ha dins nosaltres. Ens basta viure entretinguts. Ens acontentem en funcionar sense ànima i nodrir-nos només de benestar. No volem exposar-nos a cercar la veritat.

Vine, Esperit Sant, i allibera'ns del buit interior.

Hem après a viure sense arrels i sense metes. Ens deixem programar des d'afora. Ens movem i commoven i no parem, però no sabem què volem i cap on anem. Cada cop estem més informats, però anem més perduts.

Vine, Esperit Sant, allibera'ns de desorientacions.

Quasi no ens interessen les grans qüestions de l'existència. No ens preocupa quedar-nos sense llum per fer front a la vida. Ens hem tornat més escèptics però més fràgils i insegurs. Volem ser intel·ligents i lúcids, però no trobem assossec i pau.

Vine, Esperit Sant, allibera'ns de l'obscuritat i confussió interiors. Volem viure més i millor, viure més temps, però ¿ viure què ? Ens volem sentir bé, sentir-nos millor, però ¿sentir què ? Cerquem fruir intensament de la vida, treure'n el màxim profit, però ens contentem només passant-t'ho bé: fer els que ens ve a gust. No hi ha prohibicions ni vedats. ¿ Per què volem una cosa diferent ? Vine, Esperit Sant, ensenya'ns a viure.

Volem ser lliures i independents, i cada cop ens trobem més tot sols. Necessitem viure i ens tanquem dins aquest petit món nostre, a voltes tediós. Necessitem sentir-nos estimats i no sabem crear contactes vius i amistosos. Al sexe li diem “amor”, i al plaer, “felicitat”, però ¿ qui saciarà nostra set ?

Vine, Esperit Sant, i ensenya'ns a estimar.

En nostra vida no hi ha lloc per a Déu. Llur presència està reprimida o atrofiada dins nosaltres, Plens de renous per dintre, no podem escoltar la seva veu. Abocats a mil desitjos i sensacions, no encertem a percebre llur proximitat. Sabem parlar amb tothom manco amb ell. Hem après a viure d'esquena al Misteri.

Vine, Esperit Sant, ensenya'ns a creure.

Creients i no creients, poc creients i mal creients, així pelegrinem tots per la vida. En la festa cristiana de l'Esperit Sant, a tots ens diu Jesús el que un dia digué als seus deixebles, alenant damunt ells: “Rebeu l'Esperit Sant”. Aquest Esperit que sosté les nostres pobres vides i anima la nostra fe dèbil pot penetrar dins nosaltres i revifar la nostra existència per camins que sols ell coneix.

INVOCACIÓ A L'ESPERIT

Alenà damunt ells.

Vine Esperit Sant. Desvetlla la nostra fe dèbil, petita i vacil·lant. Ensenya'ns a viure confiant en l'amor insondable de Déu nostre Pare a tots els fills i filles, siguin dintre o fora de l'Església. Si aquesta fe s'apaga en nostres cors, morirà també aviat en nostres comunitats i esglésies.

Vine Esperit Sant. Feu que Jesús estigui al centre de l'Església. Que res ni ningú el suplanti ni enfosqueixi. Viu entre nosaltres i estira'ns cap a l'Evangeli i converteix-nos al seu seguiment. Que no fugim de sa Paraula, ni ens desviem del seu mandat d'estimar. Que no es perdi en el món la seva memòria.

Vine Esperit Sant. Obre nostres sentits a escoltar tes cridades, les que ens arriben avui des d'interrogants, sofriments, conflictes i contradiccions dels homes i dones del nostre temps. Feu-nos viure oberts al teu poder per a engendrar la fe nova que necessita aqueixa societat nova. Que, dins la teva Església, visquem més atents al que neix que al que mor, amb el cor sostingut per l'esperança i no minat per la nostalgia.

Vine Esperit Sant i purifica el cor de l'Església. Posa veritat entre nosaltres. Ensenya'ns a reconéixer nostres pecats i limitacions. Recorda'ns que som com tots: fràgils, mediocres i pecadors. Allinera'ns d'arrogància i falsa seguretat. Feu que aprenguem a caminar entre els homes amb més veritat i humilitat.

Vine Esperit Sant. Ensenya'ns a mirar de manera nova la vida, el món i les persones. Que aprenguem a mirar com Jesús mirava els que sofreixen, els que ploren, els que cauen, els que viuen tot sols i oblidats. Si la nostra mirada canvia, canviarà el cor i el rostre de la teva Església. Els deixebles de Jesús irradiarem més la seva proximitat, la seva comprensió i solidaritat cap als més necessitats. Ens semblarem més al nostre Mestre i Senyor.

Vine Esperit Sant. Feu de nosaltres una Església de portes obertes, cor compassiu i esperança contagiosa. Que res ni ningú ens distregui ni desvïi del projecte de Jesús: fer un món més just i digne, més amable i ditxós, obrint camins al regne de Déu.

DECISIU ÉS OBRIR EL COR

Segons la tradició bíblica, el pecat més gros d'una persona és viure amb un “cor tancat” i endurit, un “cor de pedra” i no de carn: un cor obstinat i tort , un cor brut. Qui viu “tancat” no pot acollir l'Esperit de Déu; no pot deixar-se guiar per l'Esperit de Jesús.

Quan el nostre cor està “tancat”, els nostres ulls no veuen, les nostres orelles no hi senten. Vivim separats de la vida, desconectats. El món i les persones estan “allà fora” i jo estic “aquí dintre”. Una frontera invisblde ens separa de l'Esperit de Déu que ho anima tot; és impossible sentir la vida com la sentia Jesús. Sols quan el nostre cor s'obre, comencem a captar-ho tot a la llum de Déu.

Quan nostre cor està “tancat”, vivim abocats cap a nosaltres mateixos, insensibles l'admiració i l'acció de gràcies. Déu ens sembla un problema i no el Misteri que l'omple tot. Sols quan el nostre cor s'obre, comencem a intuir aquest Déu “en el qual vivim, ens movem i som”. Només llavors comencem a invocar-lo com a “Pare”, amb el mateix Esperit de Jesús.

Quan el nostre cor està “tancat”, dins nostra vida no hi ha compassió. No sabem sentir el sofriment dels altres. Vivim indiferents als abusos i injustícies que destrocen la felicitat de tanta gent. Només quan nostre cor s'obre, comencem a intuir la tendresa i compassió amb les quals Déu mira les persones. Sols llavors escoltem la principal crida de Jesús: “Sigueu compassius com vostre Pare”.

Pau de Tars formulà de manera atractiva una convicció que es vivia entre els primers cristians: “L'amor de Déu ha esta derramat en nostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat”. ¿ Ho podem experimentar avui ? Obrir el cor és decisiu. Nostra primera invocació: “Doneu-nos un cor nou, un cor de carn, sensible i compassiu, un cor transformat per Jesús”.

José Antonio Pagola

L'ESPERIT DE JESÚS

Rebeu l'Esperit Sant.

Entre cristians es parla de “espirirualitat” amb accents prou diferents. Es demana als preveres viure una espiritualitat sacerdotal, als casats, una espiritualitat matrimonial. Segons les diferents tradicions, els religiosos fan esforços per viure sa pròpia espiritualitat: benedictina, franciscana, carmelitana. Però, ¿ quins són els trets d'una espiritualitat primera i bàsica per un seguidor de Jesús ?

Primer, captar a Jesús com a viu i pròxim. Sentir son Esperit que dóna força i anima la nostra vida, captar aquesta experiència de la proximitat absolutat de Déu i fer d'aquesta proximitat quelcom central en nostra manera de viure la fe.

Segon, captar a Jesús com a alliberador. No és una manera de xerrar. És una experiència essencial. Sentir a Jesús com el qui ens allibera en el més pregó del cor. Qui ens dóna força interior per a canviar, i ens diu un cop i un altre: “La teva fe t'ha salvat”.

Captar a Jesús com qui ens fa bé. És un autèntic regal trobar-se amb ell. No és el mateix el recorregut de la vida amb Jesús o sense ell. Amb Jesús, la vida és una càrrega exigent però lleugera alhora. Aquesta és l'experiència més genuïna de l'Esperit de Jesús amb nosaltres.

Captar a Jesús com qui ens ensenya a viure en una nova direcció. És fonamental. Aprendre a organitzar la pròpia vida, no a l'entorn ni favor d'un mateix, del propi grup o l'Església, sinó en favor dels que sofreixen de lluny o de prop. El més decisiu no és la pròpia santedat, sinó una vida més digna per a tots. Jesús ho nomenava “regne de Déu”.

De l'Esperit de Jesús brollen dins nosaltres ectituds bàsiques: una sensibilitat especial pels qui sofreixen, una recerca pràctica de justícia en les coses grans i en les petites, una voluntat sincera de pau per a tots, una capacitat cada cop més gran de fer el bé gratuitament, una esperança última per a tota cosa bona que ara sembla inabastable. Acollir l'Esperit Sant és viure amb l'alegria i el dinamisme interior de Jesús.

Pentecosta - Temps Pasqual

Fets 2,1-11 Ga 5,16-25 Jo 15,26-27;16,12-15

Avui celebrem una de les festes més importants de l’any, juntament amb el Nadal, que commemora l’encarnació, el naixement de Jesús en el nostre món, i juntament amb la Pasqua, que celebra la resurrecció de Jesús, el Senyor, perquè el nostre Déu és el Déu de la vida.

Sovint ens passa desapercebuda aquesta festa de Pentecosta, perquè sembla que sigui simplement la cloenda del temps Pasqual. Però, en realitat, és la festa de la vida de Déu en nosaltres per l’Esperit.

1. Us enviaré l’Esperit de veritat
   
   Jesús abans de la seva Passió ja anava dient als seus deixebles que marxava però que no els deixaria sols, que enviaria l’Esperit de la veritat i de la força de Déu en nosaltres. No ens ha deixat sols. Déu no ens deixa sols, mai. El seu Esperit ve a nosaltres, vol habitar en nosaltres. Ho desitja ardentment. Perquè el Senyor sap que som febles, que necessitem un Defensor. Sap que necessitem un guia que ens condueixi a la veritat i a la vida veritable. Sap que necessitem qui ens doni força i esperança.
   
   Potser avui és un dia idoni per posar-nos davant el Senyor, amb les mans obertes, físicament si és possible, en signe d’acollida. Disposats a rebre. Amb les mans obertes perquè sabem que en realitat les tenim buides. Perquè són fràgils. Obertes perquè volem que sigui Ell qui ens les ompli. Volem que, així com les mans les tenim obertes, el nostre cor també estigui obert per acollir aquest "Habitador de l’ànima" que és l’Esperit
   
   Sí, Jesús sabia perfectament que tenim “una càrrega massa pesada”, que la nostra fragilitat no ens deixa, encara, viure plenament la Vida que ell ha vingut a donar-nos. Per això ens ha donat l’Esperit, perquè ens vagi conduint, perquè ens vagi ajudant a seguir el camí.
   
   Tant de bo avui, com dèiem, obrim les mans i el cor, en silenci, per deixar que l’Esperit entri en nosaltres…
   
   2) Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre
   
   Sant Pau en la carta als Gàlates ens recorda un fet del que hem de ser ben clars. Els impulsos de l’Esperit, l’estil i els principis de l’Evangeli, no són senzills, estan confrontats amb els impulsos, l’estil i els principis ‘del món’, de la mundanitat, del prestigi, del poder, de la supèrbia, de l’autobombo, de l’egoisme, de l’exclusió, de la ignorància dels sofriments dels altres, de les rivalitats, dels excessos, dels abusos i maltractaments de tot tipus, de la mentida, de la defensa dles propis interessos per sobre de la fraternitat… Podem pensar, per un moment, com podem continuar aquesta llista, o bé com omplir de contingut cadascuna d’aquestes paraules. Malauradament estan plenes de realitat concreta.
   
   I hem de veure que sí, que els impulsos de l’Esperit van per una altra banda. Oposada a aquesta. Com diu sant Pau, els fruits de l’Esperit són ben diversos. Els podem recordar, simplement, i sentir a manera d’examen de com ens deixem portar per l’Esperit en la nostra vida. Sí, els fruits de l’Esperit són: Amor, Alegria, Pau, Paciència, Bondat, Fidelitat, Mansuetud, Sobrietat…
   
   Com visc cadascuna d’aquestes dimensions? Com em deixo conduir per cadascun d’aquests camins?...
   
   3) Sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengues
   En la primera lectura, el relat de la Pentecosta dels apòstols, i de Maria que sens dubte era també amb ells, podem fixar-nos en com l’Esperit té una qualitat ben notable: no és uniformitzador, no és una recepta igual per a tots/es. L’Esperit fa que les bondats i l’acció de Déu es declinin, s’expressin, en les diverses llengües, és a dir, les diverses identitats, maneres de ser, de cadascú. L’Esperit ve a nosaltres allà on som. No allà on creiem que hauríem de ser. I allà on som, s’adapta a la nostra realitat, per fer-nos comprendre i fer-nos viure les meravelles de Déu. És tremendament respectuós amb la condició  humana i amb la diversitat de realitats i maneres d’entendre i de viure les coses. Per a cadascú, allà on sigui, l’Esperit és Bona Nova i força per a ser-ne testimonis.
   
   Potser avui podem valorar com l’Esperit ve a nosaltres, a mi, allà on som, i proclameem les grandeses de Déu de manera íntima, adaptada a la meva manera de ser, adaptant-se allà on sóc, per fer-me avançar per a ser testimoni…
   
   Que el Senyor, doncs, tan generós que ens ha enviat la seva mateixa presència en l’Esperit, ens acoompanyi sempre, i que el sapiguem acollir i actuar en nosaltres.

QUIERO VER

                                                                     EL SANT CRIST