4º
diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Ensenyava
amb autoritat.
Lectura
del sant evangeli segons sant Marc 1,21-28
Guarició
d'un home posseït d'un esperit maligne
(Lc
4,31-37)
21
Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a
la sinagoga i ensenyava. 22 La gent
estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb
autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
23
En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit
maligne, que es posà a cridar:
24
--Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has
vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!
25
Però Jesús el va increpar dient:
--Calla
i surt d'aquest home.
26
Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà
un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots
quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells:
--Què
és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot
dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
28
I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió
de Galilea.
Paraula
de Déu.
CURADOR
Segons
Marc, la primera actuació pública de Jesús va ser la curació d'un
home posseït per un esperit maligne en la sinagoga de Cafar-naüm.
És una escena colpidora, narrada per què, des del començament, els
lectors descobreixin la força guaridora i alliberadora de Jesús.
És
dissabte i el poble se troba reunit a la sinagoga per a escoltar el
comentari de la Llei explicat pels escribes. Per primera vegada Jesús
proclama la Bona Nova de Déu en el lloc precís on s'ensenya
oficialment al poble les tradicions religioses d'Israel.
La
gent roman sorpresa en escoltar-lo. Tenen la impressió de que fins
aleshores han escoltat notícies velles, dites sense autoritat.
Jesús és diferent. No repeteix el que ha sentit a altres. Parla amb
autoritat. Anuncia amb llibertat i sense por a un Déu Bo.
De
sobte un home “es posa a cridar: «¿Has
vingut a destruir-nos? En escoltar el missatge de
Jesús, s'ha sentit amenaçat. El seu món religiós se li ensorra.
Se'ns diu que està posseït per un «esperit
immund», hostil a Déu. ¿Quines forces estranyes le
impedeixen seguir escoltant a Jesús? ¿Quines experiències nocives
i perverses le bloquegen el camí cap al Dios Bo que anuncia Jesús?
Jesús
no s'acovardeix. Veu al pobre home oprimit pel mal, i crida: «¡
calla i surt d'aquest home
!. Que es callin les veus malignes que no el deixen
trobar-se amb Déu ni amb ell mateix. Que recuperi el silenci que
cura el més profund del ser humà.
El
narrador descriu la curació de manera dramàtica. En un últim
esforç per destruir-lo, l'esperit «el
sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir
».
Jesús ha aconseguit alliberar l'home de sa violència interior. Ha
posat fi a les tenebres i la por a Déu. En endavant podrà escoltar
la Bona Nova de Jesús.
No
poques persones viuen en el seu interior de imatges falses de Déu
que els fan viure sense dignitat ni veritat. El senten, no com una
presència amistosa que convida a viure de manera creativa, sinó com
una ombra amenaçadora que controla la seva existència. Jesús
sempre comença a curar alliberant d'un Déu opressor.
Les
seves paraules desperten la confiança i fan desaparèixer les pors.
Les seves paràboles atreuen a l'amor a Déu, no a la submissió cega
a la llei. La seva presència fa créixer la llibertat, no les
servituds; suscita el'amor a la vida, no el ressentiment. Jesús cura
perquè ensenya a viure sols de la bondat, el perdó i l'amor, que no
exclou a ningú. Sana perquè allibera del poder de les coses, del
auto-engany i de l'egolatria.
UN
ENSENYAR NOU
Aquest
ensenyar amb autoritat és nou.
L'episodi
és sorprenent i colpidor. Tot esdevé a la «sinagoga»,
lloc on s'ensenya oficialment la Llei, tal com és interpretada pels
mestres autoritzats. Passa en «dissabte»,
el dia en que els jueus observants es reuneixen per a escoltar el
comentari dels dirigents. En aquest marc Jesús comença per primer
cop a «ensenyar».
Res
es diu del contingut de les seves paraules. No és això el que aquí
interessa, sinó l'impacte que produeix la seva intervenció. Jesús
provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell quelcom especial
que no troba en els seus mestres religiosos: Jesús «no
ensenya com els escribes, sinó amb autoritat».
Els
lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les
tradicions. Citen un cop i un altre a mestres il·lustres del passat.
La seva autoritat prové de sa funció d'interpretar oficialment la
Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució.
No es basa en la tradició. Té una altra font. Està ple del Esperit
vivificador de Déu.
Ho
comprovaran de seguida. De forma inesperada, un posseït irromp
cridant la seva ensenyança. No la pot suportar. Està aterrit: «Has
vingut a destruir-nos? »
Aquell home se sentia bé amb l'ensenyança dels escribes. ¿Per què
se sent ara amenaçat?
Jesús
no ve a destruir ningú. La seva «autoritat»
està en donar vida a les persones. La seva ensenyança humanitza i
allibera d'esclavituds. Les seves paraules conviden a confiar en Déu.
El seu missatge és la millor notícia que pot escoltar aquell home
turmentat interiorment. Quan Jesús el cura, la gent exclama: «Una
doctrina nova
ensenyada
amb autoritat! Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! ».
Els
sondeigs indiquen que la paraula de la Església perd autoritat i
credibilitat No basta parlar de manera autoritària per anunciar la
Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre la tradició per a
obrir els cors a la fe. Cal un
«ensenyar nou».
No
som «escribes», sinó
deixebles de Jesús. Hem de comunicar el missatge, no nostres
tradicions. Ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments.
Anunciar son Esperit, no nostres teologies.
APRENDRE
A ENSENYAR
No
ensenyava com els lletrats sinó amb autoritat.
El
mode d'ensenyar de Jesús provocà en la gent la impressió de que
estan davant quelcom desconegut i admirable. Ho senyala la font
cristiana més antiga i els investigadors pensen que fou així.
Jesús no ensenyava com els «lletrats»
de la Llei. Ho feia amb «autoritat»:
sa paraula alliberava a les persones de «esperits
malignes».
No
cal confondre «autoritat»
amb «poder».
L'evangelista Marc és precís en son llenguatge. La paraula de Jesús
no prové del poder. Jesús no tracta d'imposar sa pròpia voluntat
sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la
gent. No utilitza la coacció ni la amenaça.
La
seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No
està revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de
la força del Esperit. Prové de l'amor a la gent. Busca alleujar el
sofriment, curar ferides, promoure una vida més sana. Jesús no
genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon
confiança en Déu, anima a les persones a cercar un món nou.
Vivim
una crisi d'autoritat. La confiança en la paraula institucional està
sota mínims. Dins la Església es parla de una forta «devaluació
del magisteri». Les homilies fan tedi. Les paraules estan
desgastades.
¿No
és hora de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ell ho feia ?
La paraula de la Església ha de néixer de l'amor real a les
persones. Ha de ser dita després d'una atenta escolta del sofriment
que hi ha en el món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç
d'acompanyar la vida sofrent del ser humà.
Necessitem
una paraula alliberada de la seducció del poder i plena de la força
del Esperit. Un ensenyament nascut del respecto i l'estima de les
persones, que generi esperança i curi ferides. Greu seria, dins la
Església, escoltar una «doctrina de
lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que tant
necessita avui la gent per a viure.
DESCONEGUTS
I TEMUTS
Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
Uns
estan reclosos definitivament en un centre. Altres deambulen pels
nostres carrers. La immensa majoria viuen amb la seva família. Estan
entre nosaltres, però tot just susciten l' interés de ningú. Són
els malalts mentals.
No
resulta fàcil penetrar en el seu món de dolor i soledat. Privats,
en algun grau, de vida conscient i afectiva sana, tot just gaudeixen
de prestigi o ascendent. Molts d' ells són éssers febles i
vulnerables, o viuen turmentats per la por en una societat que els
tem o es desentén d' ells.
Des
de temps immemorial, un conjunt de prejudicis, pors i recels, ha
aixecat una espècie de mur invisible entre aquest món de fosca i
dolor, i la vida dels que ens considerem
«sans». El malalt psíquic crea inseguretat i sa
presència sembla sempre perillosa. El més prudent és defensar
nostra «normalitat» de nostre
entorn.
Avui,
tanmateix, es parla molt de la inserció social dels malalts mentals
i del suport terapèutic que pot significar la seva integració en la
convivència. Però tot això no deixa de ser una bella teoria si no
se produeix un canvi d'actitud davant el malat psíquic i no s'ajuda
de forma més eficaç a tantes famílies que se senten soles o amb
poc suport per a fer front als problemes que tenen amb la malaltia
d'un dels seus membres.
Hi
ha famílies que saben cuidar el ser estimat amb amor i paciència i
col·laboren amb els metges. Però hi ha llars on el malalt resulta
una càrrega difícil de suportar. La convivència es deteriora, la
família queda afectada i el malalt empitjora..
És
una ironia defensar teòricament la millor qualitat de vida per al
malalt psíquic, la integració social o el dret a una atenció
adequada a les seves necessitats afectives, familiars i socials,
sense una ajuda real a les famílies i una col·laboració entre
metges i persones que sàpiguen estar a la vora des d'un relació
humana i amistosa.
¿Quin
lloc ocupen aquests malalts en nostres comunitats cristianes? ¿No
són els grans oblidats? L'evangeli de Marc subratlla l'atenció de
Jesús als
“posseïts per esperits malignes».
Sa proximitat a les persones més indefenses i desvalgudes davant el
mal, sempre serà per a nosaltres una crida que interpel·la.
GUARIR
Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
Les
primeres tradicions cristianes descriuen a Jesús com algú que posa
en marxa un profund procés de guarició tant individual com social.
Aqueixa va ser la seva intenció de fons: curar, alleujar, restaurar
la vida. Els evangelistes posen en boca de Jesús frases que ho diuen
tot: «Jo
he
vingut
perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.
»
(Jn
10, 10).
Per
això, les curacions que Jesús porta a terme a nivell físic,
psicològic o espiritual són el símbol que millor condensa o
il·lumina el sentit de sa vida. Jesús no realitza curacions de
manera arbitrària o per sensacionalisme. El que cerca és la salut
integral de les persones: que tots, malalts, abatuts, trencats o
humiliats, puguin experimentar la salut com a signe d'un Déu amic
que vol per l'ésser humà vida i salvació.
No
hem de pensar sols en les curacions. Tota la seva actuació tracta
d'encaminar a les persones cap a una vida més sana: la seva
rebel·lia enfront de tants comportaments patològics d'arrel
religiosa (legalisme, hipocresia, rigorisme buit d'amor...); la seva
lluita per crear una convivència més humana i solidària; son
oferiment de perdó a gents enfonsades en la culpabilitat i la
ruptura interior; sa tendresa cap als maltractats per la vida o per
la societat; els esforços per alliberar a tots de la por i la
inseguretat per a viure des de la confiança absoluta en Déu.
No
és estrany que, en confiar sa missió als deixebles, Jesús els
imagini no com a doctors, jerarques, liturgistes o teòlegs, sinó
com grans curadors: «Pel
camí prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop. Cureu
malalts, ressusciteu
morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis
».
La primera tasca de la Església no és celebrar cultes, elaborar
teologia, predicar moral, sinó curar, alliberar del mal, treure de
l'abatiment, sanejar la vida, ajudar a viure. Aqueixa lluita per la
salut integral és camí de salvació.
Ho
denunciava fa alguns anys B.
Häring,
gran moralista del segle XX: la Església ha de recuperar la seva
missió sanadora si vol ensenyar el camí de la salvació. Anunciar
la salvació eterna de manera doctrinal, intervenir sols amb crides
morals o promeses de salvació desproveïdes d'experiència sanadora
en el present, pretendre despertar l'esperança sense que es senti
que la fe fa bé, és un error. Jesús no va actuar així.
NINGÚ
ESTÀ PERDUT PER A DÉU
Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
«Estic
perdut... No hi ha res a fer.» És dur escoltar a qui
se'ns confia amb aqueixes paraules. Pocs sentiments hi haurà tan
penosos per a l'ésser humà com aqueixa sensació de veure's
enfonsat sense remei.
Tot
es desferma, a voltes, a partir d'una desgràcia que l'individu se
sent incapaç de suportar: «És massa per a
mi. No puc més. Em tornaré boig.» La persona no sap on
trobar consol. Ja res será com abans. Qualque cosa s'ha trencat per
a sempre.
A
vegades és la soledat sentida de manera angoixant: «Ningú
m'entén.
Ningu me vol. Tots m' han deixat sol.» Frustrada
en el més íntim, la persona s'enfonsa en l'amargor. Sap que ningú
l'espera ja enlloc. ¿Quin sentit pot tenir seguir vivint sense la
presència d'una persona estimada?
En
alguns moments pot aparèixer una inexplicable sensació de malestar:
«No tinc ganes de viure. Res m'omple. Tot
m'és igual.» La persona no sap com treure's de sobre
aqueixa enutjosa impressió de buit i falsedat. Cal seguir vivint,
pero un se sent acabat.
En
altres ocasions l'ésser humà experimenta el cansament del seu propi
cor: «Estic fart de tot i de tots.»
Un entumiment interior s'apodera de la persona. Cal «anar
tirant», però fa temps que la vida se ha apagat.
No
és tampoc tan estranya l'experiència del pecat: «La
meva vida és un
desastre. He donat moltes passes equivocades. A poc a poc m'he
allunyat de Déu, i ara no tinc forces per canviar.»
La persona no gosa ja a enfrontar-se a sa pròpia consciència. Sent
confusament el pes de la culpa, però no sap com sortir-se'n d'aqueix
estat.
Les
paràboles de l'ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut
(Lucas
15, 1-32)
insisteixen totes en el mateix: Déu és algú que s'alegra amb la
recuperació de tot home o dona que es veia perdut. No hi ha
desgràcia ni pecat, no hi ha cansament ni soledat, no hi ha crim ni
foscor que te pugui destruir definitivament. Ningú està perdut per
Déu.
Aquesta
és la Bona Nova de l' evangeli: No hi ha desesperació definitiva;
sempre se pot seguir esperant fins i tot «contra tota esperança».
Déu és Salvador per a tots aquells que es veuen desbordats pel mal,
el pecat, la impotència o la fragilitat. Això és el que
descobreixen amb admiració aquelles gents de Galilea que són
testimonis del poder i la bondat de Jesús que allibera del «esperit
immund»
a aquell pobre home que es retorça posseït pel mal.
UN
DÉU AMIC
Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
Fa
ja alguns anys,
A.N Whithead
va escriure una frase brillant, que després ha estat citada i
comentada. Segons aquest matemàtic, filòsof i teòleg, «religió
és el que l'individu fa amb sa pròpia soledat».
És en la intimitat de cada persona on se juga, en últim terme, la
seva actitud religiosa, ja en aqueixa soledat interior va responent a
les preguntes últimes: ¿qui som jo en realitat?, ¿què puc saber
de la vida?, ¿en qué puc creure o esperar?
No
és fàcil saber qué succeeix avui en la interioritat dels individus
i com se les veu cada un amb Déu. La cultura moderna ha transformat
l'estructura interna de les persones. Hem canviat molt per dins. Ens
hem fet més crítics i manco consistents, més escèptics i manco
confiats. Tanmateix, el mateix Whithead
ofereix
algunes pistes per a entendre com se gesta l'actitud religiosa en
nostres dies.
Per
a bastants, Déu no és sinó un «concepte».
Una idea, tal volta sublime i excelsa, però que no es deixa sentir
en el seu interior. No neguen que existeixi —«alguna
cosa ha d'haver-hi»—, però no saben relacionar-se
amb ell. Déu està situat en el món de les idees, però no és
reconegut com algú viu i personal, que fonamenta i suscita la vida
de la persona. Aquests poden parlar i discutir sobre Déu, però mai
parlen a Déu en la soledat del seu cor.
N'hi
ha d'altres que sí senten a Déu en son interior, però l'intueixen
com «enemic».
Algú que les tanca el camí, els senyala els límits i no els deixa
viure en pau. Quan se troben amb ell, sempre se
topen amb un senyor sobirà i omnipotent, que frena les seves
pretensions d'autonomia i felicitat. Per a aquests, Déu és una
«amenaça fosca», que fa la vida més difícil i dura del que ja és
per ella mateixa.
Ben
diferent és, per contra, l'experiència dels que cerquen a Déu
seguint les passes de Jesús. Aquests senten a Déu, no com el senyor
amenaçador que exigeix i oprimeix, sinó com l' «amic» que
sustenta, comparteix, perdona i fa viure.
Estic
cada cop més convençut de que el procés religiós que moltes
persones necessiten recórrer, és el que mena des del Déu «enemic»
al Déu «amic» i company de camí. Si avui molts abandonen a Déu i
li donen l'esquena, és perquè sols l'experimenten com exigència, i
no com a do i misericòrdia.
L'experiència
dels que se trobaren amb Jesús fou molt diferent. Podien comprovar
que Jesús no solament parlava de Déu amb autoritat, sinó que
curava a les persones i els alliberava del mal en el nom d'un Déu
amic de la felicitat del ser humà.
UN
PROGRESSISME INGENU
Tots
quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: Què
és tot això? Una doctrina nova ...
Un
dels dogmes fonamentals de la cultura moderna és la fe en el poder
absolut de la raó. Amb la força de la raó, l' home és capaç de
resoldre els problemes de l'existència.
En
l'arrel d'aquesta postura “racionalista” hi ha una convicció que
ha crescut progressiva. L'únic que existeix és el que l'home pot
verificar amb sa raó. Fora del que l'ésser humà pot comprovar,
res és real.
Si
això és així, naturalment ja no hi ha lloc per a Déu ni per a la
religió. El món es redueix a un sistema tancat que l'home pot
dominar desenvolupant la ciència i les tecnologies. La fe en un Déu
transcendent queda desqualificada d'arrel com una postura ingenua i
primitiva.
Durant
molts anys aquesta visió “racionalista” fou cultivada en cercles
intel·lectuals i científics, sense provocar grans reaccions en les
masses. Però la situació ha canviat profundament amb l'arribada
dels grans mitjans de comunicació social. Arreu es divulga avui una
cultura “racionalista”
on el religiós apareix com una
postura que persones desfasades encara poden cultivar en son cor,
però que està superada fa temps per la ciència i el progrés.
En
qualsevol programa televisiu se poden escoltar tota classe de
comentaris irònics i frívols sobre el religiós, fets per
“personatges” de la vida
social, interessats en deixar ben clar son agnosticisme per a no ser
titllats de poc progressistes.
Curiós
és que, com sempre, tot això passa quan en els sectors científics
més seriosos d'ara es respira un clima totalment diferent.
Fa
temps que els científics més prestigiosos parlen de que la raó no
pot respondre a tots els interrogants que planteja l'existència. I
són ells mateixos els que afirmen la necessitat de que, junt a la
ciència, la humanitat cultivi la poesia, l'ètica, la metafísica,
la religió.
Per
altra banda, s'ha pres consciència de que la pretensió
“racionalista” de que no
existeix res més que el que l'home pot conèixer amb la raó, no se
basa en cap anàlisi científic de la realitat. L' home modern ha
decidit que res hi ha fora del que ell mateix pot comprovar, però
aquesta convicció primera no prové de cap verificació racional. És
un prejudici o creença acrítica, anterior a qualsevol intervenció
de la raó.
Per
això, són molts els que pensen que ha arribat el moment de revisar,
per una banda, la naturalesa del coneixement científic i explorar,
per altra, les vertaderes arrels de l'experiència religiosa. Ciència
i religió no s'exclouen. La humanitat les necessita a ambdues per al
seu creixement.
Progressista
no és burlar-se de la religió sinó obrir-se sense prejudicis a
tota la veritat de l'existència. La “veritat”
que s'amaga en l'experiència religiosa és diferent de la “veritat”
que aporta la ciència. De qualque manera, és això el que
descobreixen les gents de Cafar-naüm quan experimenten que
“l'ensenyança”
de
Jesús té una “autoritat”
diferent
a la de “els
lletrats
“
AMB
AUTORITAT
Amb
autoritat.
En
general, solem confondre «autoritat”
con «poder”, ja que
normalment tota autoritat necessita per ser exercida un cert poder.
Tanmateix,
hi ha persones que tenen autoritat no perquè estiguin investides de
poder o tinguin una funció social encomanada, sinó perquè la seva
manera de ser i viure és reconeguda i acceptada pels altres.
Són
persones que irradien autoritat. No s'imposen pel seu poder o força.
Sa vida atreu i deixa empremta en els que els coneixen o tracten.
«Autoritat»
és un terme que ve del llatí «augere”
que
significa «fer
créixer”,
“fer
més gran”,
“enriquir»,
ja que les persones amb autoritat ajuden a créixer, ens estimulen,
enriqueixen la vida dels altres.
Aquesta
autoritat neix de la mateixa persona, de la seva honestedat, de
l'actitud responsable i coherent, de la seva fidelitat. Cap poder ni
càrrec, per importants que siguin, poden substituir-la quan manca.
Tal
volta sigui aqueix un dels problemes més greus de la societat
occidental. Comptem amb persones que tenen “poder oficial”, però
no és fàcil trobar homes i dones amb autoritat per ser guies i
models a seguir.
El
problema s'aguditza quan el poder o càrrec oficial és exercit per
una persona indigna i sense cap autoritat moral degut al comportament
personal.
És
comprensible que els que ostenten poder oficial pretenguin delimitar
son càrrec públic del que constitueix la vida personal privada.
Certament,
un home pot ser fidel al seu càrrec encara que no sigui fidel a la
seva esposa. Pot complir honest la seva responsabilitat pública
encara que actuï de manera irresponsable en sa vida privada.
Però
no és el millor camí per despertar en els ciutadans confiança en
els poders públics i una major col·laboració amb les seves
directrius.
L'evangelista
Marc ens recorda que en el poble jueu se despertà l'admiració i el
seguiment a Jesús quan van veure en ell a un home que actuava no com
els escribes, sinó «amb autoritat».
ENSENYAR
AMB AUTORITAT
....no
com els lletrats, sinó amb autoritat..
Jesús
no va ser un professional especialitzat en comentar la Bíblia o
interpretar correctament son contingut. Sa paraula clara, directa,
autèntica, tenia una força diferent que el poble va saber
immediatament captar.
No
és un discurs el que surt de la boca de Jesús. Tampoc és una
instrucció. La seva paraula és una crida, un missatge viu que
provoca impacte i s'obre camí en el més pregon de les gents.
El
poble queda sorprès «perquè
no ensenya com els lletrats, sinó
amb
autoritat».
Aquesta autoritat no està lligada a cap títol o poder social. No
prové tampoc de les idees que exposa o la doctrina que ensenya. La
força de la seva paraula és ell mateix, sa persona, son esperit, sa
llibertat.
Jesús
no és «un
venedor d'ideologies» ni un repetidor de lliçons
apreses per endavant. És un mestre de vida que col·loca l'home
davant les qüestions més decisives i vitals. Un home que ensenya a
viure.
És
dur reconèixer que, sovint, les noves generacions no troben «mestres
de vida» a qui poder escoltar. ¿Quina autoritat poden
tenir les paraules de polítics, dirigents o responsables civils i
religiosos, si no van acompanyades d'un testimoni personal clar,
honest i responsable?
Per
altra banda, ¿quina vida poden trobar nostres joves en una
ensenyança mutilada, que dóna dades, xifres i codis, però no
ofereix cap resposta a les qüestions més inquietants que nien en
l'ésser humà?
Difícilment
ajudarà a créixer als alumnes una ensenyança reduïda a informació
científica en la qual l'ensenyant pot ser substituït pel programa
corresponent del «video»
o de l'ordinador.
Nostra
societat necessita «professors
d'existència».
Homes i dones que ensenyin l'art d'obrir els ulls, meravellar-se
davant la vida i interrogar amb senzillesa pel sentit últim de tot.
Mestres
que, amb llur testimoni personal de vida, sembrin inquietud,
contagien vida i ajudin a plantejar-se honradament els interrogants
més profunds de l'existència.
Fan
pensar les paraules de l'escriptor anarquista A.
Robin,
pel que poden presagiar per a nostra societat: «Se
suprimirà la fe en nom de la llum; després se suprimirà la llum.
Se suprimirà l'ànima en nom de la raó; després se suprimirà la
raó. Se suprimirà la caritat en nom de la justícia; després se
suprimirà la justícia. Se suprimirà l' esperit de veritat en nom
de l' esperit crític; després se suprimirà l' esperit crític».
El Evangeli
de Jesús no és cosa superflu i inútil per a una societat que
corre el risc de seguir tals camins.
LA
FORÇA DEL DEMONÍAC
Fins
i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
Durant
aquests últims anys, diverses novel·les, portades al cinema, han
posat en relleu que la imatge diabòlica, arraconada per la
civilització contemporània, té confusa vigència en la consciència
de grans masses.
Obres
com «The exorcist» de W.
P. Blatty,
«Rosemary's baby La llavor del diable» de I.
Levin
y
«The Other» de Th.
Tryon,
i la proliferació inesperada de cultes satànics a Amèrica del
Nord i Europa, ens han descobert que la figura sinistra del demoníac
te encara una força que ningú hauria pogut sospitar.
I
és que també l'home de avui, en fer front a l'existència, percep
el que Van
der Leeuw
ha
anomenat «l'angoixa indeterminada davant l'horrible, l'inabastable».
També l'home contemporani es commou quan les forces del mal
adquireixen un carácter amenaçador incontrolable i d'arrels
impenetrables.
Paul
Valory
deia
a son «Faust» que l'actuació primordial del dimoni és «mostrar
als homes en un mirall els desitjos ocults».
El que ha aterrit als homes no ha estat l'entitat mateixa dels
dimonis, sinó el que el demoníac reflecteix: els instints
d'agressió, destrucció i mort que hi ha en nosaltres, i que poden
desbordar-se en un moment donat.
I
és això el que tampoc avui tindríem que oblidar. En la història
gran dels pobles i en la petita història individual de cada un,
sempre existeix la possibilitat de que el costat tenebrós i maligne
de l'existència humana es rebel·li i ens desbordi fins a límits
insospitats.
Per
això tenen actualitat i vigència aquests relats que trobem als
evangelis, on Jesús expulsa dimonis amb força salvadora.
Els
psicoanalistes ens han descobert que l'inhumà, la sang, el dolor, la
destrucció i la mort, exerceixen una estranya atracció sobre el psiquisme humà. I que l'home necessita obrir-se a la vida, i entrar
en una dinàmica d'amor i creativitat, si no vol veure's amenaçat
per la destrucció.
Aqueste
Jesús, que no expulsa dimonis amb fórmules màgiques d'exorcista,
sinó com l'enviat del Déu de la vida i la salut, que predica amb
força alliberadora l'amor, i que ens convida a entrar en el regne de
la tendresa, la fraternitat i la llibertat, pot ser també avui Algú
capaç de fer callar les forces del mal i alliberar-nos de
l'esclavitud de tants mals que semblen escapar a nostre control.