dimecres, 27 de gener del 2021

APRENDRE A ENSENYAR

 


APRENDRE A ENSENYAR

No ensenyava com els lletrats sinó amb autoritat.

El mode d'ensenyar de Jesús provocà en la gent la impressió de que estan davant quelcom desconegut i admirable. Ho senyala la font cristiana més antiga i els investigadors pensen que fou així. Jesús no ensenyava com els «lletrats» de la Llei. Ho feia amb «autoritat»: sa paraula alliberava a les persones de «esperits malignes».

No cal confondre «autoritat» amb «poder». L'evangelista Marc és precís en son llenguatge. La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no tracta d'imposar sa pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No utilitza la coacció ni la amenaça.

La seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No està revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força del Esperit. Prové de l'amor a la gent. Busca alleujar el sofriment, curar ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima a les persones a cercar un món nou.

Vivim una crisi d'autoritat. La confiança en la paraula institucional està sota mínims. Dins la Església es parla de una forta «devaluació del magisteri». Les homilies fan tedi. Les paraules estan desgastades.

¿No és hora de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ell ho feia ? La paraula de la Església ha de néixer de l'amor real a les persones. Ha de ser dita després d'una atenta escolta del sofriment que hi ha en el món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d'acompanyar la vida sofrent del ser humà.

Necessitem una paraula alliberada de la seducció del poder i plena de la força del Esperit. Un ensenyament nascut del respecto i l'estima de les persones, que generi esperança i curi ferides. Greu seria, dins la Església, escoltar una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que tant necessita avui la gent per a viure.



ENSENYAR NOU

 




UN ENSENYAR NOU

Aquest ensenyar amb autoritat és nou.

L'episodi és sorprenent i colpidor. Tot esdevé a la «sinagoga», lloc on s'ensenya oficialment la Llei, tal com és interpretada pels mestres autoritzats. Passa en «dissabte», el dia en que els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. En aquest marc Jesús comença per primer cop a «ensenyar».

Res es diu del contingut de les seves paraules. No és això el que aquí interessa, sinó l'impacte que produeix la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell quelcom especial que no troba en els seus mestres religiosos: Jesús «no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat».

Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre a mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de sa funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es basa en la tradició. Té una altra font. Està ple del Esperit vivificador de Déu.

Ho comprovaran de seguida. De forma inesperada, un posseït irromp cridant la seva ensenyança. No la pot suportar. Està aterrit: «Has vingut a destruir-nos? » Aquell home se sentia bé amb l'ensenyança dels escribes. ¿Per què se sent ara amenaçat?

Jesús no ve a destruir ningú. La seva «autoritat» està en donar vida a les persones. La seva ensenyança humanitza i allibera d'esclavituds. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. El seu missatge és la millor notícia que pot escoltar aquell home turmentat interiorment. Quan Jesús el cura, la gent exclama: «Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! ».

Els sondeigs indiquen que la paraula de la Església perd autoritat i credibilitat No basta parlar de manera autoritària per anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre la tradició per a obrir els cors a la fe. Cal un «ensenyar nou».

No som «escribes», sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el missatge, no nostres tradicions. Ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Anunciar son Esperit, no nostres teologies.



DIUMENGE QUART DURANT L'ANY

 


4º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Ensenyava amb autoritat.

Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1,21-28

Guarició d'un home posseït d'un esperit maligne

(Lc 4,31-37)

21 Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. 22 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.

23 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar:

24 --Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!

25 Però Jesús el va increpar dient:

--Calla i surt d'aquest home.

26 Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells:

--Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

28 I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.

Paraula de Déu.

CURADOR

Segons Marc, la primera actuació pública de Jesús va ser la curació d'un home posseït per un esperit maligne en la sinagoga de Cafar-naüm. És una escena colpidora, narrada per què, des del començament, els lectors descobreixin la força guaridora i alliberadora de Jesús.

És dissabte i el poble se troba reunit a la sinagoga per a escoltar el comentari de la Llei explicat pels escribes. Per primera vegada Jesús proclama la Bona Nova de Déu en el lloc precís on s'ensenya oficialment al poble les tradicions religioses d'Israel.

La gent roman sorpresa en escoltar-lo. Tenen la impressió de que fins aleshores han escoltat notícies velles, dites sense autoritat. Jesús és diferent. No repeteix el que ha sentit a altres. Parla amb autoritat. Anuncia amb llibertat i sense por a un Déu Bo.

De sobte un home “es posa a cridar: «¿Has vingut a destruir-nos? En escoltar el missatge de Jesús, s'ha sentit amenaçat. El seu món religiós se li ensorra. Se'ns diu que està posseït per un «esperit immund», hostil a Déu. ¿Quines forces estranyes le impedeixen seguir escoltant a Jesús? ¿Quines experiències nocives i perverses le bloquegen el camí cap al Dios Bo que anuncia Jesús?

Jesús no s'acovardeix. Veu al pobre home oprimit pel mal, i crida: «¡ calla i surt d'aquest home !. Que es callin les veus malignes que no el deixen trobar-se amb Déu ni amb ell mateix. Que recuperi el silenci que cura el més profund del ser humà.

El narrador descriu la curació de manera dramàtica. En un últim esforç per destruir-lo, l'esperit «el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir ». Jesús ha aconseguit alliberar l'home de sa violència interior. Ha posat fi a les tenebres i la por a Déu. En endavant podrà escoltar la Bona Nova de Jesús.

No poques persones viuen en el seu interior de imatges falses de Déu que els fan viure sense dignitat ni veritat. El senten, no com una presència amistosa que convida a viure de manera creativa, sinó com una ombra amenaçadora que controla la seva existència. Jesús sempre comença a curar alliberant d'un Déu opressor.

Les seves paraules desperten la confiança i fan desaparèixer les pors. Les seves paràboles atreuen a l'amor a Déu, no a la submissió cega a la llei. La seva presència fa créixer la llibertat, no les servituds; suscita el'amor a la vida, no el ressentiment. Jesús cura perquè ensenya a viure sols de la bondat, el perdó i l'amor, que no exclou a ningú. Sana perquè allibera del poder de les coses, del auto-engany i de l'egolatria.



UN ENSENYAR NOU

Aquest ensenyar amb autoritat és nou.

L'episodi és sorprenent i colpidor. Tot esdevé a la «sinagoga», lloc on s'ensenya oficialment la Llei, tal com és interpretada pels mestres autoritzats. Passa en «dissabte», el dia en que els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. En aquest marc Jesús comença per primer cop a «ensenyar».

Res es diu del contingut de les seves paraules. No és això el que aquí interessa, sinó l'impacte que produeix la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell quelcom especial que no troba en els seus mestres religiosos: Jesús «no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat».

Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre a mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de sa funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es basa en la tradició. Té una altra font. Està ple del Esperit vivificador de Déu.

Ho comprovaran de seguida. De forma inesperada, un posseït irromp cridant la seva ensenyança. No la pot suportar. Està aterrit: «Has vingut a destruir-nos? » Aquell home se sentia bé amb l'ensenyança dels escribes. ¿Per què se sent ara amenaçat?

Jesús no ve a destruir ningú. La seva «autoritat» està en donar vida a les persones. La seva ensenyança humanitza i allibera d'esclavituds. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. El seu missatge és la millor notícia que pot escoltar aquell home turmentat interiorment. Quan Jesús el cura, la gent exclama: «Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! ».

Els sondeigs indiquen que la paraula de la Església perd autoritat i credibilitat No basta parlar de manera autoritària per anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre la tradició per a obrir els cors a la fe. Cal un «ensenyar nou».

No som «escribes», sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el missatge, no nostres tradicions. Ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Anunciar son Esperit, no nostres teologies.

APRENDRE A ENSENYAR

No ensenyava com els lletrats sinó amb autoritat.

El mode d'ensenyar de Jesús provocà en la gent la impressió de que estan davant quelcom desconegut i admirable. Ho senyala la font cristiana més antiga i els investigadors pensen que fou així. Jesús no ensenyava com els «lletrats» de la Llei. Ho feia amb «autoritat»: sa paraula alliberava a les persones de «esperits malignes».

No cal confondre «autoritat» amb «poder». L'evangelista Marc és precís en son llenguatge. La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no tracta d'imposar sa pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No utilitza la coacció ni la amenaça.

La seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No està revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força del Esperit. Prové de l'amor a la gent. Busca alleujar el sofriment, curar ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima a les persones a cercar un món nou.

Vivim una crisi d'autoritat. La confiança en la paraula institucional està sota mínims. Dins la Església es parla de una forta «devaluació del magisteri». Les homilies fan tedi. Les paraules estan desgastades.

¿No és hora de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ell ho feia ? La paraula de la Església ha de néixer de l'amor real a les persones. Ha de ser dita després d'una atenta escolta del sofriment que hi ha en el món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d'acompanyar la vida sofrent del ser humà.

Necessitem una paraula alliberada de la seducció del poder i plena de la força del Esperit. Un ensenyament nascut del respecto i l'estima de les persones, que generi esperança i curi ferides. Greu seria, dins la Església, escoltar una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que tant necessita avui la gent per a viure.



DESCONEGUTS I TEMUTS

Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

Uns estan reclosos definitivament en un centre. Altres deambulen pels nostres carrers. La immensa majoria viuen amb la seva família. Estan entre nosaltres, però tot just susciten l' interés de ningú. Són els malalts mentals.

No resulta fàcil penetrar en el seu món de dolor i soledat. Privats, en algun grau, de vida conscient i afectiva sana, tot just gaudeixen de prestigi o ascendent. Molts d' ells són éssers febles i vulnerables, o viuen turmentats per la por en una societat que els tem o es desentén d' ells.

Des de temps immemorial, un conjunt de prejudicis, pors i recels, ha aixecat una espècie de mur invisible entre aquest món de fosca i dolor, i la vida dels que ens considerem «sans». El malalt psíquic crea inseguretat i sa presència sembla sempre perillosa. El més prudent és defensar nostra «normalitat» de nostre entorn.

Avui, tanmateix, es parla molt de la inserció social dels malalts mentals i del suport terapèutic que pot significar la seva integració en la convivència. Però tot això no deixa de ser una bella teoria si no se produeix un canvi d'actitud davant el malat psíquic i no s'ajuda de forma més eficaç a tantes famílies que se senten soles o amb poc suport per a fer front als problemes que tenen amb la malaltia d'un dels seus membres.

Hi ha famílies que saben cuidar el ser estimat amb amor i paciència i col·laboren amb els metges. Però hi ha llars on el malalt resulta una càrrega difícil de suportar. La convivència es deteriora, la família queda afectada i el malalt empitjora..

És una ironia defensar teòricament la millor qualitat de vida per al malalt psíquic, la integració social o el dret a una atenció adequada a les seves necessitats afectives, familiars i socials, sense una ajuda real a les famílies i una col·laboració entre metges i persones que sàpiguen estar a la vora des d'un relació humana i amistosa.

¿Quin lloc ocupen aquests malalts en nostres comunitats cristianes? ¿No són els grans oblidats? L'evangeli de Marc subratlla l'atenció de Jesús als “posseïts per esperits malignes». Sa proximitat a les persones més indefenses i desvalgudes davant el mal, sempre serà per a nosaltres una crida que interpel·la.

GUARIR

Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

Les primeres tradicions cristianes descriuen a Jesús com algú que posa en marxa un profund procés de guarició tant individual com social. Aqueixa va ser la seva intenció de fons: curar, alleujar, restaurar la vida. Els evangelistes posen en boca de Jesús frases que ho diuen tot: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. » (Jn 10, 10).

Per això, les curacions que Jesús porta a terme a nivell físic, psicològic o espiritual són el símbol que millor condensa o il·lumina el sentit de sa vida. Jesús no realitza curacions de manera arbitrària o per sensacionalisme. El que cerca és la salut integral de les persones: que tots, malalts, abatuts, trencats o humiliats, puguin experimentar la salut com a signe d'un Déu amic que vol per l'ésser humà vida i salvació.

No hem de pensar sols en les curacions. Tota la seva actuació tracta d'encaminar a les persones cap a una vida més sana: la seva rebel·lia enfront de tants comportaments patològics d'arrel religiosa (legalisme, hipocresia, rigorisme buit d'amor...); la seva lluita per crear una convivència més humana i solidària; son oferiment de perdó a gents enfonsades en la culpabilitat i la ruptura interior; sa tendresa cap als maltractats per la vida o per la societat; els esforços per alliberar a tots de la por i la inseguretat per a viure des de la confiança absoluta en Déu.

No és estrany que, en confiar sa missió als deixebles, Jesús els imagini no com a doctors, jerarques, liturgistes o teòlegs, sinó com grans curadors: «Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis ». La primera tasca de la Església no és celebrar cultes, elaborar teologia, predicar moral, sinó curar, alliberar del mal, treure de l'abatiment, sanejar la vida, ajudar a viure. Aqueixa lluita per la salut integral és camí de salvació.

Ho denunciava fa alguns anys B. Häring, gran moralista del segle XX: la Església ha de recuperar la seva missió sanadora si vol ensenyar el camí de la salvació. Anunciar la salvació eterna de manera doctrinal, intervenir sols amb crides morals o promeses de salvació desproveïdes d'experiència sanadora en el present, pretendre despertar l'esperança sense que es senti que la fe fa bé, és un error. Jesús no va actuar així.

NINGÚ ESTÀ PERDUT PER A DÉU

Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

«Estic perdut... No hi ha res a fer.» És dur escoltar a qui se'ns confia amb aqueixes paraules. Pocs sentiments hi haurà tan penosos per a l'ésser humà com aqueixa sensació de veure's enfonsat sense remei.

Tot es desferma, a voltes, a partir d'una desgràcia que l'individu se sent incapaç de suportar: «És massa per a mi. No puc més. Em tornaré boig.» La persona no sap on trobar consol. Ja res será com abans. Qualque cosa s'ha trencat per a sempre.

A vegades és la soledat sentida de manera angoixant: «Ningú m'entén. Ningu me vol. Tots m' han deixat sol.» Frustrada en el més íntim, la persona s'enfonsa en l'amargor. Sap que ningú l'espera ja enlloc. ¿Quin sentit pot tenir seguir vivint sense la presència d'una persona estimada?

En alguns moments pot aparèixer una inexplicable sensació de malestar: «No tinc ganes de viure. Res m'omple. Tot m'és igual.» La persona no sap com treure's de sobre aqueixa enutjosa impressió de buit i falsedat. Cal seguir vivint, pero un se sent acabat.

En altres ocasions l'ésser humà experimenta el cansament del seu propi cor: «Estic fart de tot i de tots.» Un entumiment interior s'apodera de la persona. Cal «anar tirant», però fa temps que la vida se ha apagat.

No és tampoc tan estranya l'experiència del pecat: «La meva vida és un desastre. He donat moltes passes equivocades. A poc a poc m'he allunyat de Déu, i ara no tinc forces per canviar.» La persona no gosa ja a enfrontar-se a sa pròpia consciència. Sent confusament el pes de la culpa, però no sap com sortir-se'n d'aqueix estat.

Les paràboles de l'ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut (Lucas 15, 1-32) insisteixen totes en el mateix: Déu és algú que s'alegra amb la recuperació de tot home o dona que es veia perdut. No hi ha desgràcia ni pecat, no hi ha cansament ni soledat, no hi ha crim ni foscor que te pugui destruir definitivament. Ningú està perdut per Déu.

Aquesta és la Bona Nova de l' evangeli: No hi ha desesperació definitiva; sempre se pot seguir esperant fins i tot «contra tota esperança». Déu és Salvador per a tots aquells que es veuen desbordats pel mal, el pecat, la impotència o la fragilitat. Això és el que descobreixen amb admiració aquelles gents de Galilea que són testimonis del poder i la bondat de Jesús que allibera del «esperit immund» a aquell pobre home que es retorça posseït pel mal.

UN DÉU AMIC

Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

Fa ja alguns anys, A.N Whithead va escriure una frase brillant, que després ha estat citada i comentada. Segons aquest matemàtic, filòsof i teòleg, «religió és el que l'individu fa amb sa pròpia soledat». És en la intimitat de cada persona on se juga, en últim terme, la seva actitud religiosa, ja en aqueixa soledat interior va responent a les preguntes últimes: ¿qui som jo en realitat?, ¿què puc saber de la vida?, ¿en qué puc creure o esperar?

No és fàcil saber qué succeeix avui en la interioritat dels individus i com se les veu cada un amb Déu. La cultura moderna ha transformat l'estructura interna de les persones. Hem canviat molt per dins. Ens hem fet més crítics i manco consistents, més escèptics i manco confiats. Tanmateix, el mateix Whithead ofereix algunes pistes per a entendre com se gesta l'actitud religiosa en nostres dies.

Per a bastants, Déu no és sinó un «concepte». Una idea, tal volta sublime i excelsa, però que no es deixa sentir en el seu interior. No neguen que existeixi —«alguna cosa ha d'haver-hi»—, però no saben relacionar-se amb ell. Déu està situat en el món de les idees, però no és reconegut com algú viu i personal, que fonamenta i suscita la vida de la persona. Aquests poden parlar i discutir sobre Déu, però mai parlen a Déu en la soledat del seu cor.

N'hi ha d'altres que sí senten a Déu en son interior, però l'intueixen com «enemic». Algú que les tanca el camí, els senyala els límits i no els deixa viure en pau. Quan se troben amb ell, sempre se topen amb un senyor sobirà i omnipotent, que frena les seves pretensions d'autonomia i felicitat. Per a aquests, Déu és una «amenaça fosca», que fa la vida més difícil i dura del que ja és per ella mateixa.

Ben diferent és, per contra, l'experiència dels que cerquen a Déu seguint les passes de Jesús. Aquests senten a Déu, no com el senyor amenaçador que exigeix i oprimeix, sinó com l' «amic» que sustenta, comparteix, perdona i fa viure.

Estic cada cop més convençut de que el procés religiós que moltes persones necessiten recórrer, és el que mena des del Déu «enemic» al Déu «amic» i company de camí. Si avui molts abandonen a Déu i li donen l'esquena, és perquè sols l'experimenten com exigència, i no com a do i misericòrdia.

L'experiència dels que se trobaren amb Jesús fou molt diferent. Podien comprovar que Jesús no solament parlava de Déu amb autoritat, sinó que curava a les persones i els alliberava del mal en el nom d'un Déu amic de la felicitat del ser humà.

UN PROGRESSISME INGENU

Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: Què és tot això? Una doctrina nova ...

Un dels dogmes fonamentals de la cultura moderna és la fe en el poder absolut de la raó. Amb la força de la raó, l' home és capaç de resoldre els problemes de l'existència.

En l'arrel d'aquesta postura “racionalista” hi ha una convicció que ha crescut progressiva. L'únic que existeix és el que l'home pot verificar amb sa raó. Fora del que l'ésser humà pot comprovar, res és real.

Si això és així, naturalment ja no hi ha lloc per a Déu ni per a la religió. El món es redueix a un sistema tancat que l'home pot dominar desenvolupant la ciència i les tecnologies. La fe en un Déu transcendent queda desqualificada d'arrel com una postura ingenua i primitiva.

Durant molts anys aquesta visió “racionalista” fou cultivada en cercles intel·lectuals i científics, sense provocar grans reaccions en les masses. Però la situació ha canviat profundament amb l'arribada dels grans mitjans de comunicació social. Arreu es divulga avui una cultura “racionalista” on el religiós apareix com una postura que persones desfasades encara poden cultivar en son cor, però que està superada fa temps per la ciència i el progrés.

En qualsevol programa televisiu se poden escoltar tota classe de comentaris irònics i frívols sobre el religiós, fets per “personatges” de la vida social, interessats en deixar ben clar son agnosticisme per a no ser titllats de poc progressistes.

Curiós és que, com sempre, tot això passa quan en els sectors científics més seriosos d'ara es respira un clima totalment diferent.

Fa temps que els científics més prestigiosos parlen de que la raó no pot respondre a tots els interrogants que planteja l'existència. I són ells mateixos els que afirmen la necessitat de que, junt a la ciència, la humanitat cultivi la poesia, l'ètica, la metafísica, la religió.

Per altra banda, s'ha pres consciència de que la pretensió “racionalista” de que no existeix res més que el que l'home pot conèixer amb la raó, no se basa en cap anàlisi científic de la realitat. L' home modern ha decidit que res hi ha fora del que ell mateix pot comprovar, però aquesta convicció primera no prové de cap verificació racional. És un prejudici o creença acrítica, anterior a qualsevol intervenció de la raó.

Per això, són molts els que pensen que ha arribat el moment de revisar, per una banda, la naturalesa del coneixement científic i explorar, per altra, les vertaderes arrels de l'experiència religiosa. Ciència i religió no s'exclouen. La humanitat les necessita a ambdues per al seu creixement.

Progressista no és burlar-se de la religió sinó obrir-se sense prejudicis a tota la veritat de l'existència. La “veritat” que s'amaga en l'experiència religiosa és diferent de la “veritat” que aporta la ciència. De qualque manera, és això el que descobreixen les gents de Cafar-naüm quan experimenten que “l'ensenyança de Jesús té una “autoritat diferent a la de “els lletrats

AMB AUTORITAT

Amb autoritat.

En general, solem confondre «autoritat” con «poder”, ja que normalment tota autoritat necessita per ser exercida un cert poder.

Tanmateix, hi ha persones que tenen autoritat no perquè estiguin investides de poder o tinguin una funció social encomanada, sinó perquè la seva manera de ser i viure és reconeguda i acceptada pels altres.

Són persones que irradien autoritat. No s'imposen pel seu poder o força. Sa vida atreu i deixa empremta en els que els coneixen o tracten.

«Autoritat» és un terme que ve del llatí «augere que significa «fer créixer”, “fer més gran”, “enriquir», ja que les persones amb autoritat ajuden a créixer, ens estimulen, enriqueixen la vida dels altres.

Aquesta autoritat neix de la mateixa persona, de la seva honestedat, de l'actitud responsable i coherent, de la seva fidelitat. Cap poder ni càrrec, per importants que siguin, poden substituir-la quan manca.

Tal volta sigui aqueix un dels problemes més greus de la societat occidental. Comptem amb persones que tenen “poder oficial”, però no és fàcil trobar homes i dones amb autoritat per ser guies i models a seguir.

El problema s'aguditza quan el poder o càrrec oficial és exercit per una persona indigna i sense cap autoritat moral degut al comportament personal.

És comprensible que els que ostenten poder oficial pretenguin delimitar son càrrec públic del que constitueix la vida personal privada.

Certament, un home pot ser fidel al seu càrrec encara que no sigui fidel a la seva esposa. Pot complir honest la seva responsabilitat pública encara que actuï de manera irresponsable en sa vida privada.

Però no és el millor camí per despertar en els ciutadans confiança en els poders públics i una major col·laboració amb les seves directrius.

L'evangelista Marc ens recorda que en el poble jueu se despertà l'admiració i el seguiment a Jesús quan van veure en ell a un home que actuava no com els escribes, sinó «amb autoritat».

ENSENYAR AMB AUTORITAT

....no com els lletrats, sinó amb autoritat..

Jesús no va ser un professional especialitzat en comentar la Bíblia o interpretar correctament son contingut. Sa paraula clara, directa, autèntica, tenia una força diferent que el poble va saber immediatament captar.

No és un discurs el que surt de la boca de Jesús. Tampoc és una instrucció. La seva paraula és una crida, un missatge viu que provoca impacte i s'obre camí en el més pregon de les gents.

El poble queda sorprès «perquè no ensenya com els lletrats, sinó amb autoritat». Aquesta autoritat no està lligada a cap títol o poder social. No prové tampoc de les idees que exposa o la doctrina que ensenya. La força de la seva paraula és ell mateix, sa persona, son esperit, sa llibertat.

Jesús no és «un venedor d'ideologies» ni un repetidor de lliçons apreses per endavant. És un mestre de vida que col·loca l'home davant les qüestions més decisives i vitals. Un home que ensenya a viure.

És dur reconèixer que, sovint, les noves generacions no troben «mestres de vida» a qui poder escoltar. ¿Quina autoritat poden tenir les paraules de polítics, dirigents o responsables civils i religiosos, si no van acompanyades d'un testimoni personal clar, honest i responsable?

Per altra banda, ¿quina vida poden trobar nostres joves en una ensenyança mutilada, que dóna dades, xifres i codis, però no ofereix cap resposta a les qüestions més inquietants que nien en l'ésser humà?

Difícilment ajudarà a créixer als alumnes una ensenyança reduïda a informació científica en la qual l'ensenyant pot ser substituït pel programa corresponent del «video» o de l'ordinador.

Nostra societat necessita «professors d'existència». Homes i dones que ensenyin l'art d'obrir els ulls, meravellar-se davant la vida i interrogar amb senzillesa pel sentit últim de tot.

Mestres que, amb llur testimoni personal de vida, sembrin inquietud, contagien vida i ajudin a plantejar-se honradament els interrogants més profunds de l'existència.

Fan pensar les paraules de l'escriptor anarquista A. Robin, pel que poden presagiar per a nostra societat: «Se suprimirà la fe en nom de la llum; després se suprimirà la llum. Se suprimirà l'ànima en nom de la raó; després se suprimirà la raó. Se suprimirà la caritat en nom de la justícia; després se suprimirà la justícia. Se suprimirà l' esperit de veritat en nom de l' esperit crític; després se suprimirà l' esperit crític».

El Evangeli de Jesús no és cosa superflu i inútil per a una societat que corre el risc de seguir tals camins.

LA FORÇA DEL DEMONÍAC

Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!

Durant aquests últims anys, diverses novel·les, portades al cinema, han posat en relleu que la imatge diabòlica, arraconada per la civilització contemporània, té confusa vigència en la consciència de grans masses.

Obres com «The exorcist» de W. P. Blatty, «Rosemary's baby La llavor del diable» de I. Levin y «The Other» de Th. Tryon, i la proliferació inesperada de cultes satànics a Amèrica del Nord i Europa, ens han descobert que la figura sinistra del demoníac te encara una força que ningú hauria pogut sospitar.

I és que també l'home de avui, en fer front a l'existència, percep el que Van der Leeuw ha anomenat «l'angoixa indeterminada davant l'horrible, l'inabastable». També l'home contemporani es commou quan les forces del mal adquireixen un carácter amenaçador incontrolable i d'arrels impenetrables.

Paul Valory deia a son «Faust» que l'actuació primordial del dimoni és «mostrar als homes en un mirall els desitjos ocults». El que ha aterrit als homes no ha estat l'entitat mateixa dels dimonis, sinó el que el demoníac reflecteix: els instints d'agressió, destrucció i mort que hi ha en nosaltres, i que poden desbordar-se en un moment donat.

I és això el que tampoc avui tindríem que oblidar. En la història gran dels pobles i en la petita història individual de cada un, sempre existeix la possibilitat de que el costat tenebrós i maligne de l'existència humana es rebel·li i ens desbordi fins a límits insospitats.

Per això tenen actualitat i vigència aquests relats que trobem als evangelis, on Jesús expulsa dimonis amb força salvadora.

Els psicoanalistes ens han descobert que l'inhumà, la sang, el dolor, la destrucció i la mort, exerceixen una estranya atracció sobre el psiquisme humà. I que l'home necessita obrir-se a la vida, i entrar en una dinàmica d'amor i creativitat, si no vol veure's amenaçat per la destrucció.

Aqueste Jesús, que no expulsa dimonis amb fórmules màgiques d'exorcista, sinó com l'enviat del Déu de la vida i la salut, que predica amb força alliberadora l'amor, i que ens convida a entrar en el regne de la tendresa, la fraternitat i la llibertat, pot ser també avui Algú capaç de fer callar les forces del mal i alliberar-nos de l'esclavitud de tants mals que semblen escapar a nostre control.