divendres, 28 de setembre de 2018

INICI DE CURS- DIOCESI





                                                    CARTA BISBE TROBADES DIOCESANES










DIUMENGE  XXVI º  

TEMPS  DURANT   L'ANY


    


NINGÚ TÉ L'EXCLUSIVA DE JESÚS
L'escena és sorprenent. Els deixebles s'a costen a Jesús amb un problema. Aquest pic, el portador del grup no és Pere, sinó Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara pretenen que el grup de deixebles tingui l'exclusiva de Jesús i el monopoli de l'acció alliberadora.
Estan neguitosos. Un exorcista no integrat en el grup treu dimonis en nom de Jesús. Els deixebles no s'alegren de que hi hagi persones curades i puguin començar una vida més humana. Només pensen en el prestigi del seu grup. Per això, volen tallar d'arrel la seva actuació. Aqueixa és la única raó: “No és dels nostres”.
Els deixebles pensen donen que, per a actuar en nom de Jesús i amb sa força guaridora, cal ser membre del grup: Ningú pot apel·lar a Jesús i treballar per un món més humà, sense formar part de l'Església. ¿ És així ? ¿ Què en pensa Jesús ?
Les primeres paraules són determinants: “No ho impedigueu”. El Nom de Jesús i sa força humanitzadora són més importants que el petit grup de deixebles. És bo que la salvació que porta Jesús s'estengui més enllà de l'Església establerta i ajudi a lea gent a viure de manera més humana. Ningú ha de veure una competència deslleial.
Jesús romp tota temptació sectària en els seus seguidors. No ha format un grup per a controlar la salvació mesiànica. No és un rabí d'una escola tancada sinó un Profeta d'una salvació oberta a tothom. La seva Església ha de recolzar son nom onsevulla sigui invocat per a fer el bé.
Jesús no vol que entre els seus seguidors es parli dels qui són nostres i els qui no ho són, els de dins i els de fora, els que poden actuar en son nom i els qui no. Veu les coses de manera diferent: “Qui no està contra nosaltres està a favor nostre”.
Dins la societat moderna hi ha homes i dones que treballen per un món més just i més humà i no pertanyen a l'Església. Alguns no són ni creients, però obrin camins al regne de Déu i sa justícia. Són dels nostres. Alegrem-nos i no mirar-los amb resentiment. Recolzar-los i no desqualificar-los.

És un error viure dins l'Església i veure per tot arreu hostilitat i maldat, pensar que només nosaltres som els portadors del Esperit de Jesús. Ell no ho aprovaria i ens convidaria a col·laborar amb alegria amb tots els que viuen de manera evangèlica i tenen cura dels més pobres i necessitats.
José Antonio Pagola



Perquè, a vegades, en comptes d’ajudar fem mal"

Què és el primer i més important per Jesús?
Dins del grup dels seus seguidors, el primer i més important és: oblidar-se dels propis interessos i ambicions i posar-se a servir col·laborant en el seu projecte de fer un món més humà.
Evidentment, això no resulta gens fàcil.
Perquè, a vegades, en comptes d’ajudar fem mal.
És el que preocupa a Jesús: que entre els seus hi hagi qui escandalitzi a un d’aquests petits que creuen o que ho intenten. Que entre els cristians hi hagi persones que amb la seva manera d’actuar facin mal a creients més dèbils i trontollants.
Jesús utilitza imatges extremadament dures per aconseguir que cadascú extirpi, arrenqui de la seva vida allò que s’oposa a l’estil de Jesús d’entendre i viure l’existència.
Perquè el que aquí està en joc és entrar en el regne de Déu o bé quedar-ne exclòs.
El llenguatge utilitzat aquí per Jesús és metafòric.
En concret:
la mà és símbol de l’activitat i del treball
Jesús utilitzava les seves mans per
-beneir
-curar
-tocar els exclosos segons la Llei.
És dolent, utilitzar les mans per
-ferir
-colpejar
-sotmetre o humiliar.
Per això diu Jesús: Si la teva mà et fa caure, talla-te-la i renuncia a actuar en contra de l’estil de Jesús.
També els peus poden fer mal i perjudicar si ens porten per camins contraris a l’entrega i al servei.
Jesús caminava per estar ben a prop dels més necessitats i per buscar als que estaven perduts.
Si el teu peu et fa caure, talla-te’l i abandona els camins errats que no ajuden a ningú a seguir a Jesús.
Els ulls representen els desigs i aspiracions de la persona. Però, si no miren les persones amb l’amor i la tendresa amb què les mirava Jesús.- acabarem pensant només en el nostre propi interès egoista.
Si el teu ull et fa caure arrenca-te’l i aprèn a mirar la vida de manera més evangèlica.
¿Com se li va acudir a Jesús aquesta figura tràgica i, al mateix temps còmica, d’un home sense braç, coix i amb un sol ull entrant en la plenitud de la vida?
Què va experimentar la gent en sentir-lo parlar així?
Com podem reaccionar avui nosaltres?
Per molt doloroses que siguin, si els cristians no fem opcions que assegurin la fidelitat màxima a Jesús.—el seu projecte salvador no s’obrirà pas mai camí en el món.
I nosaltres, en serem
els responsables
i els culpables.




dimecres, 26 de setembre de 2018

DIUMENGE XXVIº DURANT L'ANY



(Power-point)




26º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,38-43.45.47-48

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres
38 Joan digué a Jesús:
--Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.
39 Jesús respongué:
--No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. 41 Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa.
Fer caure en pecat
42 »Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar.
43 »Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga.
Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. ( 46 )
47 »I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s'apaga:
Paraula de Déu




NINGÚ TÉ L'EXCLUSIVA DE JESÚS
L'escena és sorprenent. Els deixebles s'a costen a Jesús amb un problema. Aquest pic, el portador del grup no és Pere, sinó Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara pretenen que el grup de deixebles tingui l'exclusiva de Jesús i el monopoli de l'acció alliberadora.
Estan neguitosos. Un exorcista no integrat en el grup treu dimonis en nom de Jesús. Els deixebles no s'alegren de que hi hagi persones curades i puguin començar una vida més humana. Només pensen en el prestigi del seu grup. Per això, volen tallar d'arrel la seva actuació. Aqueixa és la única raó: “No és dels nostres”.
Els deixebles pensen donen que, per a actuar en nom de Jesús i amb sa força guaridora, cal ser membre del grup: Ningú pot apel·lar a Jesús i treballar per un món més humà, sense formar part de l'Església. ¿ És així ? ¿ Què en pensa Jesús ?
Les primeres paraules són determinants: “No ho impedigueu”. El Nom de Jesús i sa força humanitzadora són més importants que el petit grup de deixebles. És bo que la salvació que porta Jesús s'estengui més enllà de l'Església establerta i ajudi a lea gent a viure de manera més humana. Ningú ha de veure una competència deslleial.
Jesús romp tota temptació sectària en els seus seguidors. No ha format un grup per a controlar la salvació mesiànica. No és un rabí d'una escola tancada sinó un Profeta d'una salvació oberta a tothom. La seva Església ha de recolzar son nom onsevulla sigui invocat per a fer el bé.
Jesús no vol que entre els seus seguidors es parli dels qui són nostres i els qui no ho són, els de dins i els de fora, els que poden actuar en son nom i els qui no. Veu les coses de manera diferent: “Qui no està contra nosaltres està a favor nostre”.
Dins la societat moderna hi ha homes i dones que treballen per un món més just i més humà i no pertanyen a l'Església. Alguns no són ni creients, però obrin camins al regne de Déu i sa justícia. Són dels nostres. Alegrem-nos i no mirar-los amb resentiment. Recolzar-los i no desqualificar-los.
És un error viure dins l'Església i veure per tot arreu hostilitat i maldat, pensar que només nosaltres som els portadors del Esperit de Jesús. Ell no ho aprovaria i ens convidaria a col·laborar amb alegria amb tots els que viuen de manera evangèlica i tenen cura dels més pobres i necessitats.
José Antonio Pagola



1- Aquest evangeli d’avui, ens dóna unes pistes de referència que ens poden ajudar a orientar les nostres relacions amb els altres.
Comencem dient que la formació de les persones és lenta: no s’aconsegueix en un dia. Fa falta temps i un contacte molt continuat amb el Senyor. Dic això, perquè precisament Joan, el deixeble predilecte de Jesús, diu unes paraules que mostren que no ha entès encara gran cosa del seu missatge.
Li sap greu –diu- que un “que no és dels que venen amb nosaltres” alliberi del mal, en nom de Jesús. Li dol que un faci el bé pel simple fet de no ser dels seus. Podríem dir que, a Joan, li ha entrat el “complex de grup”.
Però això també ens podria passar a nosaltres. Sobretot en el camp de les ideologies polítiques, però també en tots els altres grups on ens movem.
De vegades, no m’alegro tant perquè creix el bé, sinó perquè això es realitza a través meu. Amb la meva actuació, aparentment, estic buscant el bé, però en el fons el que busco és el meu protagonisme personal.
Si fos així, no estaria contribuint a fer créixer el Regne de Crist, sinó, en tot cas, a fer créixer el meu propi regne, que és una cosa molt diferent.


2- Enfront d’aquesta actitud, la resposta de Jesús és clara: “Deixeu-lo fer”. És a dir, no li impediu de fer el bé. Perquè l’Esperit bufa allà on vol, i nosaltres no som ningú per impedir-ho. Moltes persones que no són de la “nostra corda” són també capaces de fer sincerament el bé, d’obrar amb rectitud.
Jesús vol que entenguem que no admet el sectarisme intransigent que intenta monopolitzar el bé com a propietat seva. Perquè els qui pensen així, tenen tendència a veure malícia en les paraules i actuacions dels altres, que sempre són vistos com a enemics, com a gent de mala fe.
I això no contribueix de cap manera a fomentar la solidaritat i la fraternitat entre tots. Al contrari: més aviat és ferment de divisió i de violència.
Descobreixo en mi quelcom d’aquesta actitud? Si fos així, demanem humilment de ser-ne alliberats, perquè això és antievangèlic.


3- També ens ha dit Jesús, que tothom qui doni un vas d’aigua en nom seu, no quedarà sense recompensa.
El vas d’aigua és el signe d’un servei molt petit. La nsotra vida està feta de gestos petits, de detalls menuts. I tots tenen la seva importància. Jesús vol que entenguem que el valor d’una acció es mesura solament per la càrrega d’amor amb què es fa.
Un gran sacrifici fet només per ser ben vist, per orgull, o de mala gana, no val per a res. En canvi, donar un vas d’aigua per amor del Senyor, és un fet positiu davant d’Ell.
Sabem tenir delicadeses amb els altres? Sempre és al meu abast donar les gràcies, saber escoltar, saber fer una carícia quan l’altre està trist, fer companyia quan se sent sol, donar un cop de mà... Què m’impulsa a fer-ho?


4- Finalment, hem vist que Jesús parla amb un llenguatge molt dur contra l’escàndol: tirar al mar, tallar-se la ma o el peu, treure’s l’ull... Aquestes paraules de Jesús són molt dures. Poques vegades parla així a l’evangeli. Contra qui van dirigides?
El qui mereix aquesta pena, és aquell que allunya els altres de Jesús. Es comprèn que sigui així, perquè allunyar algú de Jesús, és causar-li el dany pitjor: un dany definitiu, irreparable. És desfer l’obra de Crist, que ha vingut a portar la salvació a tots els homes i dones.
Sant Jaume, a la segona lectura, ens parla d’una de les coses que més escandalitzen, que més aparten de la fe les persones senzilles: la insensibilitat, d’aquells que es manifesten cristians, davant les necessitats dels pobres.
I no pensem que les paraules de Sant Jaume van dirigides solament a les grans fortunes. Ens afecten a tots. Avui dia, tothom qui té feina i té uns ingressos assegurats és ric, si ens comparem amb els molts homes i dones que viuen en la inseguretat: immigrants, persones en atur, moltes viudes i pensionistes... I, evidentment, totes les víctimes de la fam i de la malaltia del Tercer Món.
Per això, de tant en tant, hauríem de revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli, per verificar si les nostres paraules, els nostres costums, la nostra manera de viure, la nostra sensibilitat envers les persones necessitades, impulsa als altres a acostar-se a Jesús o a més aviat apartar-se’n.
Aquestes imatges de treure’s l’ull o tallar-se la mà, no s’han de prendre, evidentment, al peu de la lletra. Però Jesús, amb aquest llenguatge tan radical, vol que entenguem que, de vegades, per ser fidels al seu evangeli, ens caldrà trencar hàbits i actituds que tenim molt arrelats i que costen de treure.
Intentem de fer-ho i no tinguem por, perquè hi sortirem guanyant. El Senyor no es deixa vèncer mai en generositat. Sap donar el cent per u de tot allò que renunciem per amor a Ell.
Qui s’esforça per ser fidel a l’evangeli, viu amb esperança, i experimenta dintre del seu cor una pau i una alegria serena que res ni ningú no li podrà prendre.
Reflexionem-hi.




SÓN AMICS, NO ADVERSARIS
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres
Malgrat els esforços de Jesús per ensenyar-los a viure com ell, al servei del regne de Déu, fent la vida de les persones més humana, més digna i feliç, els deixebles no entenen l'Esperit que l'anima, son amor més gran cap als necessitats i l'orientació profunda de sa vida.
El relat de Marc és molt clarificant. Els deixebles informen Jesús d'un fet que els ha enutjat molt. Han vist un desconegut “expulsar dimonis”. Actua “en nom de Jesús” i en la seva línia: allibera les persones del mal que els impedeix viure de manera humana i en pau. Tanmateix, el seu treball alliberador no agrada als deixebles. No pensen en l'alegria dels que són curats per aquell home. La seva actuació els sembla una intrusió que cal tallar.
Exposen a Jesús la seva reacció: “li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres”. Aquell estrany no pot curar perquè no és membre del grup. No els preocupa la salut de la gent, sinó el prestigi del grup. Volen monopolitzar l'acció salvadora de Jesús: ningú ha de curar en son nom si no s'adhereix al grup.
Jesús reprova els deixebles i es posa en una altra lògica. Veu les coses d'una altra manera. Primer i més important no és el creixement del grup, sinó que la salvació de Déu arribi a tot esser humà, en que sigui per persones que no pertanyen al grup: “qui no està contra nosaltres, és amb nosaltres”. El que fa present en el món la força guaridora i alliberadora de Jesús està a favor nostre.
Jesús rebutja la postura sectària i excloent dels deixebles que només pensen en prestigi i creixement, i adopta una actitud oberta i inclusiva on primer és alliberar l'esser humà d'allò que el destroça i fa desgraciat. Aquest és l'Esperit que ha d'animar sempre els seus seguidors.
Fora de l'Església catòlica, hi ha molts homes i dones que fan el bé i treballen per una humanitat més digna, més justa i més alliberada. En ells està viu l'Esperit de Jesús. Cal tenir-los com amics i aliats, mai com adversaris. No estan contra nosaltres ja que estan a favor de l'esser humà, com ho estava Jesús.
José Antonio Pagola







UN LLENGUATGE DUR
Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la.
Per a Jesús, en el grup de seguidors, primer és oblidar-se dels propis interessos i ambicions i posar-se a servir, col·laborar junts amb el projecte de fer un món més humà. No és bo de fer. A voltes, en lloc d'ajudar a altres creients, podem fer-lis mal.
És el que preocupa a Jesús. Que, entre els seus, hi hagi qui “allunyi a un petit que té fe”. Que, entre cristians, hi hagi persones que, amb la manera d'actuar, facin mal a creients més dèbils, i els desviin del missatge i el projecte de Jesús. Seria desvirtuar son moviment.

Jesús usa imatges força dures perquè cadascú arranqui tot allò que s'oposa al seu estil d'entendre i viure la vida. Està en joc “entrar en el regne de Déu” o quedar exclòs, “entrar en la vida” o acabar en destrucció total.
El llenguatge de Jesús és metafòric. La “mà” és símbol de l'activitat i el treball. Jesús usava les mans per a beneir, curar i tocar els exclosos. Usar-les per ferir, copejar, sotmetre o humiliar és dolent. “Si la teva mà et fa caure, talla-te-la” i renuncia a actuar en contra de l'estil de Jesús.
Els “peus” també poden fer mal si ens porten per camins contraris a l'entrega i el servei. Jesús caminava per a estar prop dels necessitats, i per a cercar els que s'havien perdut. “Si le teu peu et far caure, talla-te'l”, i deixa camins errats que no ajuden ningú a seguir Jesús. Els “ulls” representen els desitjos i aspiracions de la persona. Però, si no mirem les persones amb l'amor i la tendresa amb que les mirava Jesús, pensem només en nostre propi interés. “Si el teu ull et fa caure, talla-te'l” i aprèn a mirar la vida de manera més evangèlica. ¿ Com pensà Jesús en aqueixa figura tràgica i còmica d'un home manc, coix i cec que entra a la plenitud de la vida ? ¿ què pensava la gent quan el sentia parlar així ?, ¿ com podem reaccionar nosaltres ? Per doloroses que siguin, els cristians hem de fer opcions que guardin fidelitat a Jesús i a son projecte. Així s'obrirà camí en el món.




SÓN DELS NOSTRES
Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres.
L'evangelista Marc ens descriu un episodi en el qual Jesús corregeix de manera contundent una actitud equivocada dels Dotze. ¿ No haurem d'escoltar també avui l'advertència de Jesús ?
Els Dotze volen impedir l'activitat d'un home que “expulsa dimonis”, és a dir, algú que es allibera les persones del mal que bloqueja i esclavitza, i les retorna llibertat i dignitat. És un home que fa el bé a la gent. Inclús actua “en nom de Jesús”. Però els Dotze veuen quelcom que, segons ells, és greu: “no és dels nostres”.
Els Dotze no toleren l'activitat alliberadora d'algú que no està amb ells. Els sembla inadmissible. Només a través de l'adhesió cap a ells es pot assolir la salvació que ofereix Jesús. No miren el bé que fa aquest home. Veuen només que no està amb ells.
Jesús, al contrari, reprova de manera rotunda l'actitud dels deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzadora està ja vinculat a Jesús i al seu projecte de salvació. Els seus seguidors no el poden monopolitzar.
Els Dotze volen exercir un control damunt l'activitat de qui no pertany a son grup, i han vist un rival. Jesús sols cerca el bé de l'esser humà ha vist un aliat i amic: “Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”.
La crisi que pateix avui la “religió cristiana” és una oportunitat perquè els seguidors de Jesús recordem que la primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb èxit una religió, sinó ser ferment d'una humanitat nova.
Per això, nosaltres no hem de viure recelosos ni condemnar posicions o iniciatives que no s'ajusten als nostres desitjos o esquemes religiosos. No és propi de l'Església de Jesús veure enemics per tot arreu. Jesús ens convida a alegrar-nos per tot el que es fa per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un home més digne de sa condició de fill de Déu.



* *  *  *  *  * *



Camí de pregària amb l'ermità Benet.
(L'ERMITÀ  BENET  ERA  NATURAL DE  MANACOR)


El dissabte, 22 de setembre, un grup d'amics i familiars de l'ermità Benet, convocats pel grup d'espiritualitat "Amic e Amat", realitzaren un "camí de pregària" dins l'entorn de l'ermita de Valldemossa per tal de recordar la seva figura i donar gràcies al Senyor per la seva generosa entrega. 

Aquell matí es visitaren set llocs molt significatius dins la vida de l'ermità: el camí de l'ermita, la clastra i el mirador, la capella, el bosc, el taller, l'hortet… 

Durant la pregària es varen escoltar alguns fragments del Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull, tan estimador aquest de la vida solitària; alguns fragments biogràfics de l'ermità Benet i, finalment, uns preciosos salms. 

El "camí de pregària" va finalitzar al cementiri de l'ermita amb la recitació de la glosa "Comiat al tio Pedro" d'Andreu Matamalas. Mentre les estrofes s'escampaven com a espurnes per tota la rodalia, tal volta la llum d'unes petites espelmes, als peus de la tomba de l'ermità, dugueren a la memòria de tots la seva imatge, les seves converses, el seu somriure… 

Al llarg de l'itinerari un sol càlid i lluminós acaronà delicadament les faccions dels presents. El bosc, la paraula i el silenci afavoriren una pregària recollida i profunda. A cada un del llocs es visqueren moments intensos i emotius en els quals Déu es va fer presència. 





dimecres, 19 de setembre de 2018

DIUMENGE VINT I CINC DURANT L'ANY





25º diumenge Temps ordinari (B)

El Fill de l'home serà entregat... Si algú vol ser el primer, ha de ser el servidor de tots.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,30-37

Jesús anuncia per segona vegada la seva mort i resurrecció
30 Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31 Instruïa els seus deixebles i els deia:
--El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
El més important
33 Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important.
35 Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
37 --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
Paraula de Déu.








1- Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que ens parlen de conflictes de tota mena: guerres, assassinats, manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures matrimonials... I el mateix passa amb els telenotícies: sovint ens venen ganes de tancar el televisor.
Cal reconèixer sincerament que el panorama no és gaire afalagador: la nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta situació?
Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.


2- Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això lluiteu i us baralleu”.
Ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant Jaume? Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les mateixes famílies, i fan impossible la pau.
Tenir, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
    Per què ens entestem en tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És trist que moltes persones segueixin barallant-se per acumular diners perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és quelcom més profund que rau en el cor. Un cor buit, no pot ser feliç. I el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.


3- També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tibantors i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats, de més lluïment que permeten més protagonisme.

Contra totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No s’hi arriba cometent injustícies, trepitjant els altres, aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona sinó al contrari, l’empetiteix. I és una actitud que fa mal perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.

El creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seva actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte, però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessita. No es tracta d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil petites coses de cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al barri, a la universitat...
Seria bo que avui reviséssim amb sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient .
Com considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal superar i, si fa falta, trepitjar? En el primer cas estarem construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.


4- I una darrera reflexió important. A l’eucaristia de cada diumenge, el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli. Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquests evangeli, a aquesta Paraula de Jesús.
Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Per a mi, l’evangeli més important ha de ser el cinqué. Sí, el cinquè, és a dir, aquell que escric cada dia amb la meva pròpia vida, tenint els altres quatre evangelis com a punt de referència en el meu pensament i en el meu cor.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús. Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la meva vida.

De veritat, la meva vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu per tot arreu? Per què?
Reflexionem-hi.




¿PER QUÈ HO OBLIDEM?
Camí de Jerusalem, Jesús instrueix els seus deixebles sobre el final que li espera. Insisteix un cop més a dir que serà entregat en mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el ressuscitarà. Marc diu que “no entenien el que volia dir, però no gosaven fer-li preguntes”. Aqueixes paraules mostren la pobresa dels cristians de tot temps. No entenem Jesús i no gosem aprofundir dins el seu missatge. Quan arriben a Cafar-Naüm, Jesús els demana: “¿Què discutieu pel camí?” Els deixebles callen . Estan empegueïts. Marc ens diu que, pel camí, havien discutit sobre quin d'ells serà el més important. Certament, fa vergonya veure a Jesús, camí de la creu, acompanyat per un grup de deixebles plens d'estúpides ambicions. ¿ De què discutim avui dins l'Església mentre diem seguir a Jesús?
A casa, Jesús els dóna una ensenyança. La necessiten: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Entre els que segueixen Jesús, sobresortir i ser més que els altres, és posar-se l'últim, darrera tots; així es pot veure el que necessiten i servir-los.
La vertadera grandesa està en servir. Per a Jesús, el primer no és el que ocupa un càrrec important, sinó el que viu servint i ajudant als altres. Els primers dins l'Església no són el jerarques sinó aquestes persones senzilles que ajuden als qui troben pel camí. No l'oblidem.
Per a Jesús, l'Església és un espai on tots pensen en els altres. Una comunitat on estem atents al qui ens necessita. No és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els posa un exemple gràfic. S'asseu i crida els deixebles. Llavors apropa un nen i el posa en mig de tots perquè posin en ell l'atenció. En el centre de l'Església apostòlica hi ha d'haver sempre un nin, símbol de les persones dèbils i desvalgudes, els necessitats d'acollida, recolzament i defensa. No han d'estar defora, lluny de l'Església de Jesús. Han d'ocupar el centre de la nostra atenció.
Després acarona el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així: Identificat amb els dèbils. Mentre els diu: “Qui acull a un nin com aquest en el meu nom m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi , sinó al qui m'ha enviat”.
L'ensenyança de Jesús és clara: el camí per a acollir Déu és acollir al seu Fill Jesús present en els petits, els indefensos, els pobles i mels desvalguts. ¿ Per què ho oblidem tant ? ¿ Què hi ha en el centre de l'Església si ja no hi està aquest Jesús identificat amb els petits ?




DUES ACTITUDS DE JESÚS
Si algú vol ser el primer, que es faci el servidor de tots.”
Jesús i els seus passen per Galilea, camí de Jerusalem. De manera discreta, sense cridar l'atenció. Jesús vol dedicar-se a instruir els seus. Vol gravar dins els seus cors que el seu camí no és un camí de glòria, èxit i poder. Ans el contrari: porta a la crucifixió i al rebuig, però acabarà en resurrecció.
Als deixebles no els cap dins el cap el que Jesús diu. No gosen fer preguntes. No volen pensar en crucifixió. No entre en els seus plans i expectatives. Mentre Jesús els parla d'entrega i creu , ells parlen de llurs ambicions: ¿ Quí serà el més important en el grup? ¿ Qui tindrà el lloc més preeminent ? ¿ Qui rebrà més honors ?
Jesús “s'asseu”. Vol ensenyar-los una cosa que mai ha d'oblidar. Crida el Dotze, els qui més associats estan a ell i sa missió, i els convida a que s'acostin, ja els veu llunyans. Per a seguir ses petjades i semblar-se a ell han d'aprendre dues actituds fonamentals.

Primera actitud: “Qui algú vol ser primer, ha de ser el darrer i servidor de tots”. El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i categories. Dins el seu grup ningú està part damunt els altres. Ans el contrari, estar en l'últim lloc, posar-se a nivell dels qui no tenen poder ni jerarquia. I, a partir d'aquí, ser com Jesús: “servidor de tots”.
Segona actitud: és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable: Posa un nen enmig dels Dotze, en el centre del grup, per què aquells homes ambiciosos s'oblidin d'honors i grandeses, i mirin els petits, els dèbils, els necessitats de defensa i esment. Després, l'acarona i els diu: “Qui acull un d'aquests nens en nom meu, m'acull a mi”. Qui acull a un “petit” acull al més “gran”, a Jesús. I qui acull a Jesús, acull al Pare que l'ha enviat.
Una Església que acull als petits i indefensos ensenya a acollir Déu. Una Església que mira als grans i s'associa amb els poderosos de la terra perverteix la Bona Nova de Déu anunciada per Jesús.




¿ DE QUÈ DISCUTIM NOSALTRES ?

¿ Què discutieu pel camí ?
Segons el relat de Marc, fins a tres cops Jesús insisteix, camí de Jerusalem, en el destí que li espera. La seva entrega al projecte de Déu no acabarà en l'èxit triomfal que imaginen els deixebles: Al final hi haurà “resurrecció”, però, en que no semble ver, Jesús “serà crucificat”. Cal que ho sàpiguen els seguidors.
Els deixebles no ho entenen. No gosen preguntar. Ells pensen que Jesús portarà glòria, poder i prestigi. No pensen altra cosa. Arribats a Cafar-Naüm, Jesús fa una pregunta: “¿Què discutieu pel camí ?” ¿ de què han parlat al darrera quan Jesús ha estat absent ?
Els deixebles callen. Estan empegueïts. Mentre Jesús parla d'entrega i fidelitat, ells només pensen en qui serà el més important. No creuen en la igualtat i la fraternitat que Jesús cerca. En realitat, els mou és l'ambició i la vanitat: ser més que els altres.
A esquena de Jesús i sense son Esperit molt present, ¿ no seguim igual, discutint coses semblants?: ¿ l'Església ha de renunciar a privilegis seculars o cercar “poder social”?, ¿quines congregacions i moviments tenen importància i quins cal deixar a part ? ¿ quins teòlegs cal considerar “ortodoxes” i quins marginals ?, ¿ només els barons han d'accedir al sacerdoci o també les dones ?
Davant el silenci dels deixebles, Jesús s'asseu i els crida. Vol que l'escoltin. El que els dirà no ho han d'oblidar: “Si algú vol sder el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
En el seu moviment no hi ha que mirar tant els qui estan als primers llocs i tenen nom, títols i honors. Importans són els que, sense pensar molt en nom, prestigi o tranquil·litat personals, es dediquen sense ambicions i amb llibertat a servir, col·laborar i contribuir al projecte de Jesús. No ho oblidem: l'important no és quedar bé, sinó fer el bé.




L'ART D'EDUCAR
Qui acull un d'aquests infants...
Es diu que la tragèdia més greu de la societat del nostre temps és la crisi de la relació educativa. Els pares cuiden els fills i els mestres ensenyen els alumnes, però dins les llars s'ha perdut “l'esperit de l'educació”.

Tanmateix, si una societat no sap educar a les noves generacions no assolirà esser més humana, malgrat els avanços tecnològics i èxits econòmics. Per al creixement humà, els educadors són més importants i decisius que els polítics, els tècnics i els economistes.
Educar no és instruir, adoctrinar, manar, obligar, imposar o manipular. Educar és l'art d'apropar-se a l'infant, amb respecte i amor, per a ajudar-lo a desplegar una vida humana vertadera.
L'educació està sempre al servei de la vida. Educador vertader és el que sap desvetllar tota la riquesa i possibilitats que hi ha dins el nen. Qui sap estimular i fer créixer dins ells, no sols aptituds físiques i mentals, també el món interior i el sentit gojós i responsable de la vida. Una educadora cèlebre, M Danielou, deia que “el nin més humil té dret a una iniciació a la vida interior i a la reflexió personal”
Quan a les institucions educatives s'ofega “el gust per la vida”, i els ensenyants només transmeten un conjunt de matèries de manera disciplinada, assignat a cadascun (assignatures), allí es perd “l'esperit de la'educació”.
A banda, la relació educativa exigeix veritat. S'enganyen els educadors que, per tenir ascedència i interés, es presenten com a déus. Els nens necessiten trobar-se amb persones reals, senzilles, properes i profundament bones.
Tanmateix, el vertader educador respecta el nin, no l'humilia, no fa malbé la seva auto-estima. Manera senzilla i nefasta de bloquejar son creixement és repetir constantment: “no hi ha qui t'aguanti”, “ets un desastre”, “seràs un desgraciat el dia de demà”.
Dins la autèntica relació educatia hi ha clima d'alegria ja que l'alegria és “signe de creació” i, per tant, estímul de l'acte educatiu.
Escrivia així Simone Weil: “La intel·ligència no pot esser estimulada sinó per l'alegria. Perquè hi hagi desig cal plaer i alegria. L'alegria d'aprendre és tan necessària per als estudis com la respiració per als corredors”.
A les Escoles: ¿ Qui tindrà la sort de trobar vertaders educadors o educadores? ¿ Qui els acollirà amb el respecte i la solicitud d'aquell que un dia a Cafar-Naüm n'acaronà un, dient: Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat”.?
José Antonio Pagola





LLUERNA Nº 55