divendres, 29 de novembre de 2019

ADVENT EXPERIÈNCIA DE DÉU




Advent: revifar l’ experiència de Déu

Quina era la gran preocupació de Jesús? Que el foc inicial s’apagués. Que els seus seguidors s’ adormissin. Aquest és el gran risc de tots els cristians, instal·lar-nos còmodament en les nostres creences, acostumar-nos a l’ Evangeli, viure endormiscats en l’observança tranquil·la d’una religió apagada.
És possible desvetllar-se? Com ens podem despertar? El primer és tornar a Jesús i sintonitzar amb l’ experiència primera que ho va desencadenar tot. Hem de fer arrelar la nostra fe en la persona de Jesús, tornar a néixer del seu esperit. Només Jesús ens pot conduir novament al que és essencial. Necessitem, a més, revifar l’ experiència de Déu. El més essencial de l’Evangeli no s’aprèn des de fora: ho descobreix cadascú al seu interior com a Bona Nova de Déu.
¿De què servirà discutir de religió si no despertem en ningú el gust per un Déu Amic, font de vida digna i benaurada? Encara hi ha més. La clau en què Jesús vivia Déu i mirava tota la vida no era el pecat, la moral, o la Llei. Era el patiment de la gent. Jesús no sols estimava els desgraciats, sinó que res no estimava més o per davant seu.
No seguim prou bé els passos de Jesús si vivim més preocupats per la religió que pel patiment de les persones. Res no despertarà l’Església de la seva rutina, de l’immobilisme o de la mediocritat si no ens commouen més la gana, la humiliació, l’explotació i la sofrença de les persones.
Què és el més important per Jesús? La vida digna i benaurada de les persones. Per aquest motiu, si el nostre cristianisme no serveix per a fer viure i créixer.- no serveix per al més essencial, per molt que el designem amb noms piadosos i venerables. Si l’Advent és un temps propici per a reaccionar, no hem de mirar ni excusar-nos amb els altres.
Cadascú s’ha d’espolsar del damunt la indiferència, la rutina i la passivitat que ens mantenen passius i endormiscats: inoperants. Jesús no va passar per la vida amenaçant i fent por. Viure vigilants com Jesús és estar en la mateixa disposició que ell vivia. Viure amb honradesa. Fer el que cal fer. Dir el que cal dir, encara que això representi per a mi una amenaça real.
Jesús ni amenaça ni fa por. El que ens demana és responsabilitat.




dijous, 28 de novembre de 2019

ADVENT - PRIMER DIUMENGE


Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.













1º diumenge d'Advent (A)
EVANGELI
Vetllau i estigueu a punt.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 24,37-44
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
37»Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. 38 Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; 39 no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. 40 Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43 Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa 44Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
Paraula de Déu.




AMB ELS ULLS OBERTS
Les primeres comunitats cristianes visqueren anys molt difícils. Perduts dins l' Imperi de Roma, enmig de conflictes i persecucions, aquells cristians cercaven força i ànim esperant la pròxima vinguda de Jesús i recordant les seves paraules: “Vigileu. Viviu desperts. Teniu els ulls oberts. Estigueu a punt”.
¿Encara volen dir quelcom per a nosaltres les crides de Jesús? ¿Que vol dir per als cristians posar l'esperança en Déu i viure amb els ulls oberts?
¿S'acabarà dins nostre món secular l'esperança en una última justícia de Déu per a aqueixa immensa majoria de víctimes innocents que sofreixen sense cap culpa?
La manera més fàcil de falsejar l'esperança cristiana és esperar de Déu nostra salvació eterna, mentre donem l'esquena al sofriment que hi ha en nostre món. Haurem que reconèixer nostra ceguesa devant Crist Jutge. ¿Quan et vérem famolenc o assedegat, estranger o nuu, malalt o a la presó, i no t'assistirem? Aquest serà el nostre diàleg final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Cal desvetllar-nos i obrir els ulls. Viure vigilants per a mirar més enllà dels nostres petits interessos i preocupacions. L'esperança del cristià no és una actitud cega, ja que no oblida mai els que sofreixen. L'espiritualitat cristiana no és només una mirada cap a l'interior, ja que el cor està atent als que viuen abandonats a sa sort.
En les comunitats cristianes hem de tenir cura cada cop més del nostre mode de viure l'esperança que no ens dugui a la indiferència o oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en la religió per a no sentir el clam dels que moren cada dia de fam. No  està permès nodrir nostra il·lusió d'innocència per a defensar nostra tranquil·litat.
Una esperança en Déu, que s'oblida dels que viuen en aquesta terra sense poder esperar res, ¿no pot ser com una versió religiosa de cert optimisme, viscut sense lucidesa ni responsabilitat? Una recerca de la pròpia salvació eterna d'esquena als que sofreixen, ¿ no pot ser acusada de ser subtil “egoisme allargat cap al més allà” ?
La poca sensibilitat al sofriment immens que hi ha en el món és un símptoma d'envelliment del cristianisme actual. Quan el Papa reclama “una Església més pobre i dels pobres”, ens crida el missatge més important pels cristians dels països del benestar.
José Antonio Pagola






SIGNES DELS TEMPS
Esteu a punt.
Els evangelis han recollit la crida insistent de Jesús a viure desperts i vigilants, molt atents als signes del temps. Al començament, els primers cristians donaren importància a aquesta “vigilància” per a estar a punt davant la vinguda del Senyor. Més tard prengueren consciència de que viure amb lucidesa, atents als signes de cada època, és imprescindible per a mantenir-nos fidels a Jesús al llarg de la història.
Així recollia el Concili aquesta preocupació: “És deure permanent de l' Església escrutar a fons els signes d'aquesta època i interpretar-los a la llum de l' Evangeli, de forma que, acomodant-se a cada generació, pugui respondre als perennes interrogants de l' humanitat sobre el sentit de la vida present i futura...”
Entre els signes d'aquests temps, el Concili senyala un fet penòs: “Creix de dia en dia el fenomen de masses que, en la pràctica, es desentenen de la religió”. ¿Com llegir aquest signe greu? ¿Som conscients del que passa ? ¿És suficient atribuir-ho al materialisme, la secularització o el rebuig social de Déu? ¿Cal escoltar en l'interior de l'Església una crida a la conversió?
La majoria han partit silenciosament, sense fer renou. Sempre han estat muts en l'Església. Ningú els ha preguntat res important. Mai han pensat que podien tenir qualque cosa a dir. Se'n van calladament. ¿ Què bhi ha en el fons del seu silenci ? ¿Qui els escolta? ¿S'han sentit mai acollits, escoltats i acompanyats dins nostres comunitats?
Molts eren cristians senzills, avesats a complir per costum els seus deures religiosos. La religió que havien rebut s'ha esbucat. No han trobat en ella la força que necessitaven per fer front als nous temps. ¿Quin aliment han rebut de nosaltres ? ¿On podran escoltar l' Evangeli? ¿ On podran topar-se amb Crist?
Altres se'n van decebuts. Cansats d'escoltar paraules que no arriben al cor ni responen als seus interrogants. Penats en descobrir “l'escàndol permanent” de l' Església. Alguns segueixen cercant a palpentes ¿ Qui els farà creïble la Bona Nova de Jesús?
El Papa ha dit que el perill més gros per a l' Església no prové de fora, sinó que està dins ella mateixa, en son pecat i infidelitat. És el moment de reaccionar. La conversió de l' Església és possible, però comença per nostra conversió, la de cada cristià.
José Antonio Pagola








DESVETLLAR
Estigueu a punt.
Jesús ho va repetir un cop i un altre: “esteu sempre a punt”. Era la seva preocupació: que el foc inicial s'apagaria i els seus seguidors se dormirien. És el gran risc dels cristians: instal·lar-nos còmodament en nostres creences, “avesar-nos” a l'evangeli i viure adormits en l'observança tranquil·la d'una religió apagada. ¿ Com despertar ?
Primer, retornar a Jesús i sintonitzar amb l'experiència primera que ho desfermà tot. No val instal·lar-nos “correctament” en la tradició. Hem d'arrelar nostra fe en la persona de Jesús, tornar a néixer de son Esperit. Res més important dins l' Església. Sols Jesús ens pot menar de bell nou a l'essencial.
Necessitem revifar l'experiència de Déu. L'essencial de l' Evangeli no s'aprèn des de fora. Ho descobreix cada un en son interior com a Bona Nova de Déu. Cal aprendre i ensenyar camins per a trobar-nos amb Déu. Poc serveix desenvolupar temes didàctics de religió o discutir qüestions de “moral sexual”, si no desvetllem en ningú el gust per un Déu amic, font de vida digna i feliç.
Més encara. La clau des de la qual Jesús vivia a Déu i mirava la vida sencera no era el pecat, la moral o la llei, sinó el sofriment de la gent. Jesús no només estimava als desgraciats sinó que no estimava res més o part damunt d'ells. No seguim les petjades de Jesús si vivim més preocupats per la religió que pel sofriment de les persones. Res desvetllarà l' Església de sa rutina, immobilisme o mediocritat si no ens commou més la fam, la humiliació i el sofriment.
Important per a Jesús és sempre la vida digna i feliç de les persones. Per això, si nostre “cristianisme” no serveix per a fer viure i créixer, no serveix per l'essencial per noms pietosos i venerables amb el qual el vulguem designar.
L'Advent és un temps apropiat per a reaccionar. No hem de mirar els altres. Cada un hem de sacsejar-nos del damunt la indiferència, la rutina i la passivitat que ens fa viure adormits.
José Antonio Pagola



REORIENTAR LA VIDA
Esteu sempre a punt.
No sempre és fàcil posar nom al malestar profund i persistent que podem sentir en qualque moment de la vida. Moltes persones que cercaven “quelcom diferent”, una llum nova, tal volta una experiència capaç de donar color nou al viure diari.
Podem dir “buit interior”, insatisfacció, incapacitat de trobar quelcom sòlid que ompli el desig intens de viure. Tal volta podríem dir “tedi”, cansament de viure sempre el mateix, sensació de no encertar amb el secret de la vida: ens equivoquem en qualque cosa essencial i no sabem ben bé que és.
A voltes, la crisi agafa to religiós. ¿ Podem parlar de “pèrdua de fe ?” No sabem ja en què creure, res ens il·lumina per dintre, hem abandonat la religió ingènua d'altre temps però no ml'hem substituïda per res millor. Pot créixer aleshores en nosaltres una sensació estranya de culpabilitat: ens quedem sense clau per a orientar nostra vida. ¿Què podem fer ?
Primer, no deixar-nos a la tristesa ni a la crispació: tot ens crida a viure. Dintre d'aquest malestar persistent hi ha qualque cosa important: nostre desig de viure quelcom més gran i manco postís, quelcom més digne i manco artificial. Necessitem reorientar nostra vida. No és corregir un aspecte concret de nostra persona. L'important és anar a l'essencial, trobar una font de vida i de salvació.
Aquest diumenge d'Advent, comencem un any nou litúrgic. La crida urgent que s'escolta és : “Estigueu a punt”, “Adoneu-vos del moment que viviu”, “És hora de desvetllar-nos”. Tots hem de demanar-nos què és el que descuidem en nostra vida, què cal canviar, a què parar més atenció i més temps.
Les paraules de Jesús van per a tots i per cada un de nosaltres: “Vigileu”. Hem de reaccionar. Si ho fem, viurem moments en els qual ens sentirem “desperts” des del més progon de nostre esser.





La celebració d' avui, que inaugura un nou any litúrgic, empra múltiples imatges per a engrescar-nos, tant a esperar una irrupció espiritual, com a posar-nos en camí. Ens espera durant l'any una experiència de doble cara, passiva i activa. Comprovarem fins on arriba l'amor de Déu que inunda tots  els racons de la nostra vida, ni que siguin ben recòndits, i serem convidats a participar en l'exquisida solidaritat divina. 
Sant Ignasi recull aquest doble moviment en la petició definitiva del seu llibre d'exercicis: poder reconèixer en tot l'amor tan gran rebut de Déu per a en tot estimar-lo i servir-lo.
Desgranem el fet. Estem davant un repte i una oferta espiritual. L'any litúrgic que proposa l'Església és el record i l'actualització del pla salvador de Déu dut a terme en Jesús de Natzaret. Cada diumenge el poble celebra la resurrecció de Jesús. Ell viu i fa camí amb la comunitat, que creu en el valor definitiu de la seva passió. Ho recordàvem el diumenge passat, l'últim de l'any litúrgic, amb la bella escena del bon lladre. Enfilat a la creu, el bon pastor trobà l'ovella perduda: Aquest vespre estaràs amb mi al Paradís.
Justament al bell mig d'aquest llarg pelegrinatge, que és l'any litúrgic, celebrem la Pasqua, el pas de Jesús ben puntual a l'hora de fundar la Jerusalem celestial. A l'entorn de la celebració pasqual s'organitzen tots els diferents moments de l'any litúrgic, començant per l'Advent, i el seu primer diumenge que és avui.
La litúrgia l'omple d'imatges, començant per la finor i rotunditat d'Isaïes: mai més ningú s'ensinistrarà per la guerra; de les espases en faran relles, i de les llances, falçs. Si ho traduíssim a la nostra esbojarrada carrera d'armament! Quantes escoles, quanta sanitat, quant equilibri ecològic!
Aquesta lliçó de pau s'aprèn a Jerusalem, al cor de la ciutat que resplendeix a la muntanya més alta. Cal anar-hi, entrem en la ruta de l'any litúrgic guiats pel mateix Déu. El salmista en viu l'alegria: anem a la casa del Senyor!.
Sant Pau escrivint el text que hem llegit dirigit als romans pinta dues imatges més. Despertar i vestir-se. Ha esclatat el dia. La salvació és a tocar, el Regne ja és aquí. Proposa un cop més, tal com fa sovint a les seves cartes, que ens  revestim de Jesús. Assenyala clarament la pretensió de l'Any litúrgic.
L'evangeli rebla el clau, comparant la vinguda del fill de l'home amb el diluvi. En la comparació se subratllen diversos elements. Primer la distracció del poble. Està adormit, està dispers, està enfangat. Després, la irrupció impensada a l'hora imprevista. En acabat, la globalitat absoluta de la inundació. En el cas de Jesús la collita i tria absoluta de tot. Una tria que discriminarà, fins i tot, entre dos homes o dues dones que estiguin fent la mateixa feina. Però és que hi ha dues maneres d'estar en aquest món. A punt o adormits; llests en l'amor i servei o enganxats als bens moridors.
En tot cas la litúrgia convida a viure un any espiritual d'espera i compromís.
Per a alguns, aquesta repetició anual se'ls fa avorrida, cíclica, un sant-tornem-hi allà mateix.
Pensem que per l'experiència de la vida, segurament per sort o potser per desgràcia, no és mai el mateix. Ja no som els qui érem l'any anterior. Ni personalment, ni en  comunitat, ni mundialment. Estem a més de sis mil milions de quilòmetres d'on érem el dos de desembre de 2018!
Com diu l'Apocalipsi: Jesús és a la porta i truca. Amén! Vine, Senyor Jesús! Que la gràcia de Jesús sigui amb tothom (Ap 22,20-21).














dimecres, 27 de novembre de 2019

DESVETLLAR-NOS





DESVETLLAR
Estigueu a punt.
Jesús ho va repetir un cop i un altre: “esteu sempre a punt”. Era la seva preocupació: que el foc inicial s'apagaria i els seus seguidors se dormirien. És el gran risc dels cristians: instal·lar-nos còmodament en nostres creences, “avesar-nos” a l'evangeli i viure adormits en l'observança tranquil·la d'una religió apagada. ¿ Com despertar ?
Primer, retornar a Jesús i sintonitzar amb l'experiència primera que ho desfermà tot. No val instal·lar-nos “correctament” en la tradició. Hem d'arrelar nostra fe en la persona de Jesús, tornar a néixer de son Esperit. Res més important dins l' Església. Sols Jesús ens pot menar de bell nou a l'essencial.
Necessitem revifar l'experiència de Déu. L'essencial de l' Evangeli no s'aprèn des de fora. Ho descobreix cada un en son interior com a Bona Nova de Déu. Cal aprendre i ensenyar camins per a trobar-nos amb Déu. Poc serveix desenvolupar temes didàctics de religió o discutir qüestions de “moral sexual”, si no desvetllem en ningú el gust per un Déu amic, font de vida digna i feliç.
Més encara. La clau des de la qual Jesús vivia a Déu i mirava la vida sencera no era el pecat, la moral o la llei, sinó el sofriment de la gent. Jesús no només estimava als desgraciats sinó que no estimava res més o part damunt d'ells. No seguim les petjades de Jesús si vivim més preocupats per la religió que pel sofriment de les persones. Res desvetllarà l' Església de sa rutina, immobilisme o mediocritat si no ens commou més la fam, la humiliació i el sofriment.
Important per a Jesús és sempre la vida digna i feliç de les persones. Per això, si nostre “cristianisme” no serveix per a fer viure i créixer, no serveix per l'essencial per noms pietosos i venerables amb el qual el vulguem designar.
L'Advent és un temps apropiat per a reaccionar. No hem de mirar els altres. Cada un hem de sacsejar-nos del damunt la indiferència, la rutina i la passivitat que ens fa viure adormits.
José Antonio Pagola




SIGNES DEL TEMPS





SIGNES DELS TEMPS
Esteu a punt.
Els evangelis han recollit la crida insistent de Jesús a viure desperts i vigilants, molt atents als signes del temps. Al començament, els primers cristians donaren importància a aquesta “vigilància” per a estar a punt davant la vinguda del Senyor. Més tard prengueren consciència de que viure amb lucidesa, atents als signes de cada època, és imprescindible per a mantenir-nos fidels a Jesús al llarg de la història.
Així recollia el Concili aquesta preocupació: “És deure permanent de l' Església escrutar a fons els signes d'aquesta època i interpretar-los a la llum de l' Evangeli, de forma que, acomodant-se a cada generació, pugui respondre als perennes interrogants de la humanitat sobre el sentit de la vida present i futura...”
Entre els signes d'aquests temps, el Concili senyala un fet penós: “Creix de dia en dia el fenomen de masses que, en la pràctica, es desentenen de la religió”. ¿Com llegir aquest signe greu? ¿Som conscients del que passa ? ¿És suficient atribuir-ho al materialisme, la secularització o el rebuig social de Déu? ¿Cal escoltar en l'interior de l' Església una crida a la conversió?
La majoria han partit silenciosament, sense fer renou. Sempre han estat muts en l' Església. Ningú els ha preguntat res important. Mai han pensat que podien tenir qualque cosa a dir. Se'n van calladament. ¿ Què hi ha en el fons del seu silenci ? ¿Qui els escolta? ¿S'han sentit mai acollits, escoltats i acompanyats dins nostres comunitats?
Molts eren cristians senzills, avesats a complir per costum els seus deures religiosos. La religió que havien rebut s'ha esbucat. No han trobat en ella la força que necessitaven per fer front als nous temps. ¿Quin aliment han rebut de nosaltres ? ¿On podran escoltar l' Evangeli? ¿ On podran topar-se amb Crist?
Altres se'n van decebuts. Cansats d'escoltar paraules que no arriben al cor ni responen als seus interrogants. Afligits en descobrir “l'escàndol permanent” de l' Església. Alguns segueixen cercant a palpentes ¿ Qui els farà creïble la Bona Nova de Jesús?
El Papa ha dit que el perill més gros per a l' Església no prové de fora, sinó que està dins ella mateixa, en son pecat i infidelitat. És el moment de reaccionar. La conversió de l' Església és possible, però comença per nostra conversió, la de cada cristià.
José Antonio Pagola




divendres, 22 de novembre de 2019

CRUCIFICATS


Unit a tots els crucificats de la història


L’evangelista Lluc descriu, amb accents tràgics, l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels que l’envolten. Ningú sembla valorar el seu gest altruista. Ningú ha captat ni valorat el seu amor envers els més desgraciats. Ningú ha vist en el seu rostre la
mirada compassiva
de Déu a la persona humana.
Des d’una certa distància, les autoritats religioses i el poble es burlen de Jesús fent ganyotes: “A altres ha salvat; que se salvi a si mateix, si és el Messies!”. Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: “Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!”. I el mateix li diu un dels delinqüents crucificat amb Ell: “¿No ets el Messies, tu? Doncs salva’t a tu mateix!”. Fins a tres cops repeteix Lluc la burla:
Salva’t a tu mateix!”.
Quin Messies pot ser aquest si no té poder per a salvar-se a ell mateix? Quina classe de Rei pot ser? ¿Com va a salvar el seu poble de l’opressió de Roma si no pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de la seva part si no intervé per a alliberar-lo?
De sobte, enmig de tantes burles, una invocació: “Jesús,
recorda’t de mi quan arribis al teu regne!”.
És l’altre delinqüent que reconeix la innocència de Jesús. Jesús li respon tot seguit:
Avui estaràs amb mi al Paradís”.
¿Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia Salvació escapant
d’aquesta creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història?
¿Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en la nostra culpa i en la nostra impotència davant la mort? N’hi ha molts que també avui es burlen cruelment del Crucificat. No saben el que fan. No ho farien amb un Che Guevara ni amb un Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història humana.
¿Quina és l’actitud més digna davant d’aquest crucificat, revelació suprema del veïnatge de Déu al sofriment humà: burlar-se d’Ell o invocar-lo amb fe i gratitud? Ho deixo a la vostra atenta consideració: ¿Burlar-se’n o invocar-lo?








dimecres, 20 de novembre de 2019

ELS INDIS DE CRIST REI

AVUI AMB MI AL PARADÍS



RECORDEU-VOS DE MI

Segons el relat de Lluc, Jesús ha agonitzat enmig de burles i menyspreus dels que l'envolten. Ningú sembla haver entès la seva vida. Ningú sembla haver captat la seva entrega als que sofreixen ni el seu perdó als culpables. Ningú ha vist en el seu rostre la mirada compassiva de Déu. Ningú sembla intuir en aquella mort cap misteri.
Les autoritats religioses se burlen amb gestos despectius: ha pretès salvar-ne d'altres; que es salvi ara a ell mateix. Si és el Messies de Déu, “l'Elegit” per ell, ja vindrà Déu en defensa.
Els soldats també s'afegeixen a les burles. Ells no creuen en cap Enviat de Déu. Se'n riuen de rètol que Pilat ha manat col·locar a la creu: “Aquest és el rei dels jueus”. És absurd que ningú pugui regnar sense poder. Que demostri sa força salvant-se a ell mateix.
Jesús roman callat, però no baixa de la creu. ¿Què fariem nosaltres si l'enviat de Déu cerqués la pròpia salvació escapant d'aquesta creu que l'uneix per a sempre a tots els crucificats de la història ? ¿ Com podríem creure en un Déu que ens abandona per a sempre a la nostra sort ?
De cop, enmig de tantes burles i menyspreus, una sorprenent invocació: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. No és un deixeble ni un seguidor de Jesús. És un dels delinqüents crucificats vora ell. Lluc el proposa com un exemple admirable de fe en el Crucificat.
Aquest home, a punt de morir ajusticiat, sap que Jesús és home innocent, que no ha fet més que bé a tots. Intueix en sa vida un misteri que a ell li escapa, però està convençut que Jesús no és derrotat per la mort. De son cor brolla una súplica. Sols demana a Jesús que no s'oblidi: qualque cosa podrà fer per ell.
Jesús respon de seguida: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís”. Ara ambdós units per l'angoixa i la impotència, però Jesús l'acull com a company inseparable. Moriran crucificats, però entraran junts en el misteri de Déu.
Enmig de la societat descreguda del nostrs temps, molts viuen desconcertats. No saben si creuen o no creuen. Sense saber-ho, porten en el cor una fe petita i fràgil. A voltes, sense saber perquè ni com, agobiats pel pes de la vida, invoquen a Jesús a la seva manera. “Jesús, recordeu-vos de mi” i Jesús els escolta: “Tu seràs sempre amb mi”. Déu té camins per a trobar-se amb cada persona i no sempre passen per on indiquen els teòlegs. Decisiu és tenir un cor que escolta la pròpia consciència.


REGNAR DES DE LA CREU






CARREGAR AMB LA CREU
Aquest és el rei dels jueus,
El relat de la crucifixió, proclamat en la festa de Crist Rei, ens recorda als seguidors de Jesús que el seu regne no és un regne de glòria i de poder, sinó de servei, amor i entrega total per a rescatar l'esser humà del mal, dels pecat i de la mort.
Avesats a proclamar la “victòria de la Creu”, arrisquem d'oblidar que el Crucificat no té res a veure amb un fals triumfalisme que buida de contingut el gest més sublim de servei de Déu a les criatures. La Creu no és una espècie de trofeu que mostrem amb orgull, sinó el símbol de l'Amor crucificat de Déu que ens convida a seguir el seu exemple.
Cantem, adorem i besem la Creu de Crist perquè en el pregon de nostre esser sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, però sense oblidar que el que ens demana Jesús de manera insistent no és besar la Creu sinó carregar amb ella. I això és senzillament seguir les seves petjades de manera responsable i compromesa, sabent que aquest camí ens portarà prest o tard a compartir son destí dolorós.
No ens està permès apropar-nos al misteri de la Creu de manera passiva, sense intenció de carregar amb ella. Per això, hem de tenir cura de certes celebracions que poden crear   en torn a la Creu una atmosfera atractiva però perillosa, si ens desviem del seguiment fidel al Crucificat i ens fem la il·lusió d'un cristianisme sense Creu. Quan besem la Creu hem d'escoltar la crida de Jesús: Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi.”
Per als seguidors de Jesús, reivindicar la Creu és apropar-se servicialment als crucificats; introduir justícia allà on s'abusa dels indefensos; reclamar compassió allà on hi ha indiferència devant els que sofreixen. Això ens durà conflictes, rebuig i sofriment. Serà nostra manera humil de carregar amb la Creu de Crist.
El teòleg catòlic J. Bp. Metz adverteix del perill que la imatge del Crucificat ens oculti el rostre dels que viuen avui crucificats. En el cristianisme del països del benestar passa un fenómen molt greu: “La Creu no intranquil·litza a ningú, no té agulló; ha perdut la tensió del seguiment a Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que descarrega d'ella”.
¿No hem de revisar tots quina és la nostra vertadera actitud devant el Crucificat ? ¿ No hem d'apropar-nos a ell de manera més responsable i compromesa ?