4º
diumenge d'Advent (A)
EVANGELI
Jesús
naixerà de Maria, desposada amb Josep, fill de David.
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 1,18-24
18
El
naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva
mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure
junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de
l'Esperit Sant. 19
Josep,
el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la
públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. 20
Ja
havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un
àngel del Senyor que li digué:
--Josep,
fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a
casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant.
21Tindrà un fill, i li posaràs el nom
de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
22
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor
havia anunciat pel profeta:23 La
verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel ,
que vol dir «Déu amb nosaltres».
24Quan
Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat
i va prendre a casa la seva esposa.
Paraula
de Déu.
EXPERIÈNCIA
INTERIOR
L'evangelista
Mateu té interés especial en dir als seus lectors que Jesús ha de
ser anomenat també “Emmanuel”.
Sap molt bé que pot resultar xocant i estrany. ¿A qui se pot
anomenar amb un nom que significa “Déu
amb nosaltres”? Tanmateix,
aquest nom enclou el nucli de la fe cristiana i és el centre de la
celebració de Nadal.
Aquest
misteri últim que ens envolta per tot i que els creients
anomenem “Déu”
no és quelcom llunyà i distant. Està amb tots i cada un
de nosaltres. ¿Com ho podem saber? ¿ És possible creure
de manera raonable que Déu està amb mi, si jo no tinc
cap experiència personal, ni gran ni petita?
Als
cristians no se'ns ha ensenyat a percebre la presència del
misteri de Déu en nostre interior. Per això, molts
l'imaginen en qualque lloc indefinit i abstracte de
l'Univers. Altres el cerquen adorant a Crist present a
l'eucaristia. Altres miren d'escoltar-lo en la Bíblia. Per a
altres, el camí millor és Jesús.
El
misteri de Déu té els seus camins per a fer-se present
en cada vida. Però es pot dir que si no l'experimentem de
qualque manera dins nosaltres, difícilment el trobarem
defora. Per contra, si percebem la seva presència en nostre
interior, ens serà més fàcil rastrejar son misteri en
nostre entorn.
¿És
possible? El secret està, sobre tot, en saber estar amb
els ulls tancats i en silenci apacible, acollint amb un cor
senzill aqueixa presència misteriosa que ens anima i sosté.
No es tracta de pensar en això, sinó de “acollir” la
pau, la vida, l'amor, el perdó...que ens arriben des del
més pregon de nostre esser.
Quan
entrem en nostre propi misteri, ens trobem amb nostres pors i
preocupacions, nostres ferides i tristeses, nostra mediocritat
i nostre pecat.
Un
teòleg important afirma que, enmig de la societat secular
de nostres dies, “aquesta experiència del cor és la
única amb la qual es pot comprendre el missatge de fe
del Nadal. Déu s'ha fet home”. L'últim misteri de la
vida és un misteri de bondat, de perdó i salvació, que
està amb nosaltres. Si l'acollim en silenci, coneixerem
l'alegria de Nadal.
Moltes
persones han sobreviscut a conflictes al seu país d’origen, han
patit l’angoixa i la privació a camps de refugiats i lluiten en un
país nou, en una llengua nova i amb una nova forma de viure.
D’alguna manera, han aconseguit desafiar situacions que semblaven
insuperables. Ens meravellem pel coratge, la determinació i l’impuls
que sovint caracteritzen persones en aquestes circumstàncies
extraordinàries.
Com
a creients, també aprenem la lliçó de reconèixer el Déu de les
sorpreses que es manifesta en esdeveniments improbables i inesperats.
La paraula de Déu d’aquest 4t diumenge d’Advent reforça aquesta
lliçó. Ens ensenya que Déu ens assoleix de maneres que ens
sorprenen i ens desafien. Hem d’estar disposats a deixar anar el
nostre desig de controlar el futur i a acceptar el camí de Déu amb
humilitat i coratge.
A
la primera lectura, el profeta Isaïes va parlar amb el rei Acaz
sobre el pla de Déu per al seu poble durant el temps turbulent abans
de l’ensorrament de Judà i l’exili. Acaz s’havia aliat amb el
poderós rei d’Assíria per salvar la seva pròpia pell. Havia
intentat reforçar la seva base de poder mitjançant astutes
aliances! Era una oportunitat i un oportunisme polític clàssic.
Isaïes,
però, va anar contra l’opció de la política de supervivència.
Li preocupava més la fidelitat al pacte amb Déu i a la tradició
d'Israel, que haurien estat en perill per l'aliança amb un rei
estranger. Va dir a Acaz que Déu salvarà el seu poble no mitjançant
aliances poderoses, sinó mitjançant un nen vulnerable i indefens.
Que Déu treballa a través de la debilitat i la vulnerabilitat és
una lliçó punyent tant per al poble de l’aliança com per a tots
nosaltres.
L’evangeli
ens explica la història de com el pla de Déu es desplega i
repercuteix en les vides de Maria i Josep. Sembla que hi ha un patró
de manera de fer de Déu que irromp, trastorna i desafia el pensament
i el comportament humà. En el relat de l’anunciació, va entrar en
la vida pacífica d’una noia de Natzaret.
A
l'episodi d'avui, Josep va ser pertorbat i es va capgirar la seva
vida arran de la intervenció divina. En descobrir que Maria ja
estava embarassada quan no s’havien mudat junts, va planejar
divorciar-se d’ella. Va ser llavors quan Déu va ajudar a Josep a
acollir la realitat i la situació concreta com a designi i camí de
salvació. Això demana molta humilitat, obertura, valentia i
confiança per part de Josep. Va ser capaç, amb l’ajuda de Déu,
de modificar el seu projecte de vida segons la inspiració de Déu.
A
nosaltres, com els va passar al rei Acaz a Maria i a Josep, el Déu
de les sorpreses també ens ve a trobar en els esdeveniments i,
sovint, ens repta, tot capgirant les nostres expectatives.
Ens
cal desitjar i demanar gràcia a Déu per a créixer en fe, bondat,
obertura, humilitat, atenció, disponibilitat, abnegació... i per
procurar disposar-nos i posar mitjans per a que l’Esperit ens pugui
anar treballant. És important que dediquem estones, en pregària, a
meditar i contemplar. I també a ‘passar per la pregària’ allò
que anem vivint. Jesús mateix necessitava pregar. Això ens pot
ajudar a copsar el pla de Déu, com a Maria, Josep, Isaïes...La Bona
Notícia del Nadal ens diu que Déu és Emmanuel, Déu-amb-nosaltres
i que ens ve a trobar en les cruïlles i desconcerts de les nostres
vides i, especialment, en les persones que són es situació de
desconcert, inseguretat i trasbals, en situació de marge, de
llindar.
En
uns dies, celebrarem el pla més gran de Déu per a la humanitat:
l’Encarnació. El Messies vindrà com un infant. Naixerà de Maria
mitjançant el poder de l’Esperit Sant i serà acollit per Josep,
de la casa de David. Jesús salvarà el seu poble del pecat. És la
revelació radical de l’amor fidel i la màxima expressió de
salvar la vida.
Que
Maria i Josep siguin els nostres intercessors i models de fe i
confiança en Déu, mentre ens preparem per acollir novament
Jesucrist, Llum del món i Príncep de la Pau.
ESTÀ
AMB NOSALTRES
Li
posará per nom Emmanuel.
Abans
de que nasqui Jesús en Belén, Mateu declara que durà el nom de
«Emmanuel»,
que significa «Déu-amb-nosaltres». Indicació que no deixa de ser
sorprenent, ja que no és el nom amb el qual Jesús fou conegut, i
l'evangelista ho sap molt bé. En realitat, Mateu està oferint als
seus lectors la clau per a acostar-nos al relat que oferirà de
Jesús, veient en sa persona, en sos gests, en son missatge i en sa
vida entera el misteri de Déu compartint nostra vida. Aquesta fe
anima i sosté als qui seguim a Jesús.
Déu
està amb nosaltres. No pertany a una religió o una altra.
No
és
propietat
dels cristians. Tampoc dels bons.
És de tots els seus fills i filles. Està amb els que l'invoquen i
amb els que l'ignoren, ja que habita en tot cor humà, acompanyant a
cada un en els goigs i penes. Ningú viu sense la seva benedicció.
Déu
està amb nosaltres. No escoltem sa veu. No veiem son rostre. La
seva
presència humil i discreta, propera i íntima, ens pot passar
inadvertida.
Si no profunditzem en nostre cor, ens semblarà que caminem sols per
la vida.
Dios
està amb nosaltres. No
crida. No força a ningú. Respecta sempre.
És nostre millor amic. Ens atreu cap el bo, el bell, el just. En ell
podem encontrar llum humil i força vigorosa per a afrontar la duresa
de la vida i el misteri de la mort.
Déu
està amb nosaltres. Quan
ningú ens compren, ell ens acull.
En moments de dolor i depressió, ens consola. En la debilitat i la
impotència ens sosté. Sempre ens convida a estimar la vida, a
cuidar-la i fer-la sempre millor.
Déu
està amb nosaltres.
Està
en els oprimits defensant sa dignitat, i en els que lluiten contra
l'opressió animant llur esforç.
I en tots està cridant-nos a construir una vida més justa i
fraterna, més digna per a tots, començant pels últims.
Déu
està amb nosaltres. Desvetlla nostra responsabilitat i posa dempeus
nostra dignitat. Enforteix nostre esperit per a no acabar esclaus de
qualsevol ídol. Està
amb nosaltres salvant el que nosaltres podem perdre.
Déu
està amb nosaltres. Això és el que celebrem els cristians en les
festes de Nadal: creients, menys creients, mals creients i quasi
in-creients. Aquesta fe sosté nostra esperança i posa alegria en
nostres vides.
EL
NOM DE JESÚS
Entre
els hebreus no se posava a les persones un nom qualsevol de forma
arbitrària, ja que el «nom»,
com en quasi totes les cultures antigues, indica el ser de la
persona, sa vertadera identitat, el que s'espera d'ella.
Per
això l'evangelista Mateu té interés en explicar des del
començament als seus lectors el significat profund del nom d'aquest
personatge del qual parlarà al llarg de tot l'evangeli. El «nom»
d'aquest nin que encara no ha nascut és «Jesús»,
que
significa «Déu
salva».
Se anomenarà així perquè «salvarà
son poble dels pecats».
L'any
70 Vespasià, designat com nou emperador mentre estava sufocant la
rebel·lió jueva, anà cap a Roma on és rebut i aclamat amb dos noms:
«salvador» i
«benefactor».
L'evangelista Mateu vol deixar les coses clares. El
«salvador»
que necessita el món no és Vespasià sinó Jesús.
La
salvació no ens vindrà de cap emperador ni de cap victòria d'un
poble sobre altre. La humanitat necessita ser salvada del mal, de les
injustícies i la violència, necessita ser perdonada i reorientada
vers una vida més digna del ser humà. Aquesta és la salvació que
se'ns ofereix en Jesús.
Mateu
li asigna endemés un altre nom: «Emmanuel».
Sap que Jesús no ha estat anomenat així històricament. És un nom
xocant, absolutament nou, que significa «Déu-amb-nosaltres».
Un nom que sols atribuïm a Jesús els que creiem que, en ell i des
d'ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i ens salva.
Les
primeres generacions cristianes portaven el nom de Jesús gravat en
son cor. El repeteixen una i altra vegada. Se bategen en son nom, se
reuneixen a orar en son nom. Per a Mateu, és una síntesis afectiva
de sa fe. Per a Pau, res més gran. Segons uno dels primers himnes
cristians, «devant
el nom de Jesús s'ha de doblegar tot genoll».
Després
de vint segles, hem d'aprendre a pronunciar el nom de Jesús de
manera nova. Amb afecte i amor, amb fe renovada, en actitud de
conversió. Amb son nom en nostres llavis i en nostre cor podem viure
i morir amb esperança.
LA
LEGENDA DE NADAL
Ell
salvarà el seu poble.
Plou
amb força en tot Rwanda. Es la estació de les pluges. Aquest matí
he caminat per Butare acompanyant a uns joves de Médicus Mundi.
Sempre la mateixa escena: nins i més nins mullats fins als ossos que
no et deixen caminar. No entenc el que ens diuen, però son gest és
suficientment clar: una mà estesa amb insistència cap a nosaltres,
l'altra senyalant sa panxa, i una mirada desgarradora difícil
d'oblidar.
Una
altra imatge se m'ha quedat avui de manera especial. La d'una dona
amb una malaltia que desfigurava horriblement sos ulls, bellugant-se
lentament com sense forces per a espantar les mosques que cobrien el
rostre del seu fill desnutrit. ¿Cóm escric jo des d'aquí un
comentari sobre el Nadal?, ¿qué puc dir?, ¿no seria millor
callar? Tanmateix, ara entenc tal volta millor aqueixa «legenda del
Nadal» que, en imatges senzilles però certeres, ha sabut recollir
l'essencial del misteri de Déu i de la seva vinguda al món.
«Era
de nit.»
Els evangelis no ho diuen, sempre s'ha pensat que Jesús nasqué
enmig d'una nit, il·luminada sols per les estrelles. I és veritat.
En el món és de nit i els homes caminem a les fosques. Creiem
saber-ho tot i no veiem l'essencial. La legenda té raó. Si Déu
neix en nosaltres, sempre serà per a il·luminar nostra ceguesa i
obrir nostres ulls al dolor del germà que sofreix.
«Feia
fred a Betlem»
i fa fred en el món actual. Falta el calor de l'amor i l'amistat.
S'ha gelat el cor d'Occident i, bloquejat per la superficialitat i el
benestar, ja no és capaç de sentir vertadera compassió per als
que moren de fam. La legenda diu la veritat. Si Déu neix en
nosaltres, serà per a posar en el món el calor de l'amor i la
solidaritat.
Només
hi ha una manera d'acollir a Déu: abandonar nostres presumpcions i
seguretats, deixar d'enganyar-nos, no confiar en tantes paraules
vanes que surten de nostra boca i tenir el coratge de creure més en
l'amor i la compassió. Podem ser millors. En el món pot créixer la
solidaritat. Però això sí, Déu solament pot néixer allà on se'l
deixa entrar, i sols se'l deixa entrar allà on se deixa entrar
l'amor.
MARIA
Tindrà
u n fill i li has de posar per nom Emmanuel.
Després
d'un eclipse de la devoció mariana, provocat en part per
abusos i desviacions notables, els cristians tornen a
interesar-se per Maria per a descobrir le seu vertader lloc
dins l'experiència cristiana.
No
es tracta d'acudir a ella per a escoltar “missatges
apocalíptics” que amenacen amb càstigs terribles
un món enfonsat en la impietat i la in-creença, mentre
s'ofereix la seva protecció maternal als que facin penitència
i resin determinades oracions.
No
es tracta tampoc de fomentar una pietat que nodreixi una
relació infantil de dependència i fusió amb una mare
idealitzada. Fa temps que la sicologia ens adverteix dels
riscs d'una devoció que exaltés falsament Maria com a “Verge
i Mare”, afavorint un menyspreu vers la “dona
real” com a temptadora del baró.
Primer
criteri per a comprovar la “veritat cristiana”
de tota devoció a Maria és saber si replega el creient
damunt ell mateix o si l'obri al projecte de Déu; si el fa
anar en rera cap a una devoció infantil amb “mare
imaginària” o si l'impel·leix a viure la fe de forma
adulta i responsable en seguiment fidel a Jesucrist.
Els
millors esforços de la mariologia actual volen menar els cristians a
una visió de Maria com a Mare de Jesucrist, primera deixeble del seu
Fill i model de vida autèntica cristiana.
En
concret, Maria és avui per a nosaltres model d'acollida fidel de
Déu des d'una postura de fe obedient; exemple d'actitud servicial al
seu Fill i cura solidària per tots els que sofreixen; dona
compromesa pel “Regne de Déu” predicat i
impulsat per son Fill.
En
temps de fatiga i pessimisme incrèdul, Maria, amb l'obediència
radical a Déu i l'esperança confiada, pot donar-nos la pauta per a
una vida cristiana més profunda i més fidel a Déu.
La
devoció a Maria no és un element secundari per a nodrir la religió
de persones “senzilles” aficionades a pràctiques
supersticioses o ritus “folfkòrics”. Apropar-se a
Maria és col·locar-se en el punt central per a descobrir el misteri
de Crist i acollir-lo. Recordar aquests dies pròxims a Nadal que
l'evangeli ens recorda Maria com Mare de “Emmanuel”,
és a dir, la dona que ens pot fer pròxim Jesús, “el
Déu-amb-nosaltres”
