dimecres, 28 de novembre de 2018

EL PERDÓ






   Francesc  TORRALBA  






PRIMER DIUMENGE D'ADVENT




PRIMER ADVENT

(Power-Point )




Primer diumenge d'Advent



Lc. 21, 25-28...34-36
La vinguda del Fill de l'home
25 »Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. 26 La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. 27 Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. 28 Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.
Exhortació a vetllar
34 »Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, 35 que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36 Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home.
Paraula de Déu






INDIGNACIÓ I ESPERANÇA

Una convicció indestructible sosté des dels inicis la fe dels seguidors de Jesús: animada per Déu, la història humana s'encamina cap a l'alliberació definitiva. Les contradiccions insuportables de l'esser humà i els horrors que es cometen en totes les èpoques no han destruit nostra esperança.
Aquest món que ens manté no és definitiu. Un dia la creació entera donarà “signes” de que ha arribat son final per a donar pas a una vida nova i alliberada que nosaltres no podem imaginar ni comprendre.
Els evangelis recullen el record d'una reflexió de Jesús sobre aquest final dels temps. Paradoxalment, l'atenció no es concentra en els “esdeveniments còsmics” que puguin donar-se aleshores. El principal objectiu és proposar als seguidors un estil de vida amb lucidesa front aquest horitzó.
El final de la història no és el caos, la destrucció de la vida, la mort total. A poc a poc, entre llums i ombres, escoltem les cridades del cor o fem el sord al millor que duem dedins, però caminen cap al misteri últim de la realitat que els creents anomenem “Déu”.
No vivim en la por ni l'ànsia. “El “darrer dia” no és un dia d'ira ni venjança, sinó d'alliberació. Lluc resumeix el pensament de Jesús amb unes paraules admirables: “Alceu el cap ben alt, perquè prest sereu alliberats”. Llavors coneixerem de veritat com estima Déu el món.
Cal revifar la nostra confiança, aixecar l'ànim i desvetllar l'esperança. Un dia els poders financers s'enfonsaran, L'insensatesa dels poderosos s'acabarà. Les víctimes de tantes guerres, crims i genocidis coneixeran la vida. Els nostres esforços per un món més humà no es perdran per a sempre.
Jesús malda per sacsar les consciències dels seus seguidors. “Estigueu alerta” que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor”... Mantingueu viva la indignació, amb lucidesa i responsabilitat. No us desanimeu. Mantingueu sempre l'esperança.
¿ Com vivim aquests temps difícils per a quasi tots, angoixants per a molts, i cruels pels qui s'enfonsen dins la impotència ? ¿ Estem desperts ? ¿ Estem adormits ? Des de les comunitats cristianes cal animar la indignació i la esperança. Sols hi ha un camí: estar a prop dels que es queden sense res, enfonsats en la desesperança, la ràbia i la humiliació.

José Antonio Pagola






L´evangeli i les lectures del 1rI Diumenge d´Advent ens desconcerten una mica a tots. Sempre esperem el temps litúrgic  d´Advent com un temps de preparació al Nadal. La propaganda comercial ja fa dies que ens atabala parlant de regals de Nadal, de torrons, neules i cava, de joguines pels nens, per tot arreu ja se senten músiques nadalenques i apareix el Pare Noel.
I en canvi l´evangeli d´avui, 1r diumenge d´Advent ens parla de la fi del mon, de prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles, de la vinguda del Fill de l´home sobre un núvol, amb poder i majestat, que cal estar alerta, vigilants i preparats. En què quedem, ens preparem al Nadal o la  fi del món?
Potser per entendre aquesta duplicitat de sentits de l´Advent ens pot ajudar recordar que Advent és la traducció de la paraula grega "Parusía", que significava presència, vinguda o visita: la visita d´una divinitat als seus fidels, o la presència oficial d´un rei o personatge il·lustre als seus ciutadans. L´Esglèsia fa servir en l´any litúrgic aquesta paraula Advent-Parusía per expressar la doble vinguda del Senyor, la primera vinguda al mig de la nostra historia  i la darrera vinguda a la fi del temps, a la fi de la història. La primera vinguda va ser en pobresa i humilitat al pessebre de Belén, la darrera vinguda, al final de la història, serà en gloria i majestat.
També el prefaci d´Advent ens parla d´aquestes dues vingudes del Senyor, de la primera quan vingué per primera vegada humil i fet semblant a nosaltres, i de la segona vinguda en glòria i majestat, quan ell mateix ens donarà els béns que ara esperem, tot vetllant, confiats en la seva promesa. Per això l´Advent és temps d´esperança i la litúrgia ens presenta textos dels profetes que anuncien que el desert florirà i que les armes es convertiran en arats, les ovelles pastaran amb el llop i el nen jugarà amb la serp
 Però no podem viure només del record del passat i de l´esperança del futur. El Senyor ve avui, ve cada dia, ve en  mig de nostra vida quotidiana de la família, del treball, de la ciutat, de la comunitat cristiana, se ens fa present en els pobres i desvalguts, en els nens i el ancians, en els malalts i marginats, en els emigrants i estrangers que no tenen papers ni feina, en les víctimes de guerres absurdes i cruels, en els joves en atur, en les dones abusades, en les indígenes expulsats de les seves terres  per les multinacionals, també en l´amor i la bellesa, en la natura i el cel estelat.
Com diu el poeta indi Rabindranth Tagore: “Ell ve, ve sempre, en cada instant i en cada edat, tots el dies i totes les nits. Ell ve, ve sempre, en els esplèndids dies de sol primaveral i en la foscor pluviosa de les nits d´hiver. Ell ve, ve, ve sempre.”
El Senyor ve ara i avui, ve cada día,  hem de començar a preparar els camins del Senyor, talment que  la memòria de la primera vinguda no sigui purament un record folklòric i de consum i que així també ens prepararem amb esperança a la seva darrera vinguda, quan serem examinats sobre l´amor. Aleshores serem plenament alliberats i estarem per sempre amb el Senyor.
Vine, Senyor, no triguis, que t´esperem!
Víctor Codina, sj




ESTEU SEMPRE DESPERTS

Esteu sempre desperts.
Els discursos apocalíptics recollits en els evangelis reflexen les pors i la incertesa d'aquelles primeres comunitats cristianes, fràgils i vulnerables, que vivien enmig del extens imperi romà, entre conflictes i persecucions, amb futur incert, sense saber quan tornaria Jesús, el seu estimat Senyor.
Les exhortacions d'aquests discursos representen també les exhortacions que es feien entre ells recordant el missatge de Jesús. Aquesta cridada a viure despets, en la pregària i la confiança; són un tret original i característic del seu Evangeli i de la seva pregària.
Per això, les paraules que escoltem avui, després de molts segles, no estan dirigides a altres destinataris. Són cridades que hem d'escoltar els que vivim ara en l'Església de Jesús enmig de les dificultats i incerteses d'aquests temps.
L'Església actual camina, a voltes, com una vella “corbada” pel pes dels segles, les lluites i treballs del passat. “Anb el cap baix”, conscient dels seus errors i pecats, sense poder mostrar amb urc la glòria i el poder d'altres temps.
És el moment d'escoltar la crida que Jesús ens fa a tots. “Aixequeu-vos”, encoratgeu-vos uns als altres. “Alceu el cap” amb confiança. No mireu el futur des dels vostres càlculs i previsions. “Prest sereu alliberats”. Vindrà dia que ja no viureu corbats, oprimits ni temptats pel desànim. Jesucrist és vostre Alliberador.
  
Hi ha maneres de viure que impedeixen a molt caminar amb el cap ben alt confiant en aquesta alliberació definitiva. Per això, “Estigueu alerta, que no s'afeixugués el vostre cor”. No us aveseu a viure amb un cor insensible i ofuscat, cercant omplir vostra vida de benestar i plaer, d'esquena al Pare del Cel i a ls seus fills que sofreixen a la terra.. Aquest estil de vida us farà cada cop manco humans.
“Estigueu sempre desperts”. Desvetllau la fe en les vostres comunitats, més atents al meu Evangeli. Cuideu millor la meva presència enmig de vosaltres. No sigueu comunitats adormides. Viviu “demanant força”. ¿ Com seguireu les petjades de Jesús si el Pare no vos sosté? ¿ Com podreu “mantenir-vos en peu davant el Fill de l'Home”?

José Antonio Pagola




ALCEU EL CAP...

Alceu el cap ben alt.
Ningú coneix son final. Ningú coneix la fi del món. ¿ En que acabarà tot això ?, ¿ que ens espera a tots i a cada un de nosaltres ? ¿què en serà dels nostres esforços i treballs, dels nostres desitjos i aspiracions ?
Quan Lluc copiava de l'evangeli de Marc el discurs de Jesús sobre el Final, no parà massa esment en els “cataclismes còsmics”. Tots els escrits apocalíptics parlaven així. Ell pensà més tost en el que ens passa a les persones quan tot s'enfonsa baix els peus i trontolla el que, normalment, ens dóna seguretat.
Tots tenim dins nostra pròpia vida moments de crisi, en els quals no sabem què fer i a on acudir. Situacions en les quals podem tenir por i inclús angoixa perquè romanem sense seguretat i sense alè. Al final, ¿què és la vida?, ¿en qui podem confiar ? Segons Lluc, una cosa així passarà un dia al món. Per això, ens ofereix unes consignes per a aprendre a viure amb lucidesa cristiana.
Alceu el cap ben alt. És el primer. No viure encongits i capbaixos, tancats dins les nostres pors i tristeses. Eixecar la mirada; eixamplar l'horitzó. La “Vida” és més que aquesta vida. “Prest sereu alliberats”. Un dia sabrem el que és una vida alliberada, justa, gojosa. “Estigueu atents sobre vosaltres...que no s'afeixugués el vostre cor”. És el nostre risc: viure agafats per les coses, preocupats només pels diners, el benestar i la bona vida. Viure de manera rutinària, frívola i vulgar. Massa afeixugats i buits per  a “entendre” res del vertader sentit de la vida.
Esteu sempre desperts. No visqueu adormits. Desvetllar vostra vida interior. Enlloc trobarem llum, pau, impuls nou per a viure, sinó el trobem dins nosaltres mateixos.
Demanar força per a sortir-ne. És el nostre problema: no tenim força per ser lliures, per a tenir criteri propi, per a tenir cura de la nostra fe o per a canviar nostra vida. ¿ Què farem si, endemés, deisem de comunicar-nos amb Déu ?








VIURE DESPERTS

Estigueu sempre desperts.
Jesús no explicà una doctrina religiosa perquè els seus deixebles l'aprenguessin correctament i la difonguessin pel món. No era el seu objectiu. Els parlava d'un “esdeveniment” que ja es donava: “Déu s'introdueix en el món. Vol que les coses canviin. Cerca que la vida siga més digna i feliç per a tots”.
Jesús diu a tot això el “Regne de Déu”. Cal estar atents a la seva vinguda. Cal viure desperts: obrir els ulls del cor; desitjar que el món canvïi; creure en aquesta bona nova que tarda a fer-se realitat plena; canviar de manera de pensar i actuar; viure cercant i acollint el “Regne de Déu”.
No estranya que escoltem tanos pics a l'evangeli aquesta crida insistent: “vigileu”, “esteu alerta sa vinguda”, “viviu desperts”.
És la primera actitud del que se decideix a viure la vida como la va viure Jesús. El primer que cal fer per a seguir ses petjades.

“Viure desperts” vol dir no caure dins l'escepticisme i indiferència davant la marxa del món. No deixar que el nostre cor s'enduresqui. No quedar-nos només en queixes, crítiques i condemnes. Desvetllar activament l'esperança.


Viure desperts” vol dir viure de manera lúcida, fora insensateses que envaïxen tot. Gosar ser diferents. No deixar que s'apagui dins nosaltres el desig de cercar el bé de tothom.

“Viure desperts” vol dir viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre's de qui ens necessita. Seguir aquests “petits gests” que, aparentment, no serveixen per res, però sostenen l'esperança de les persones i fan la vida més amable.

Viure desperts” vol dir desvetllar nostra fe. Cercar Déu dins la vida i des de la vida. Intuir-lo a prop de cada persona. Descobrir-lo atirant-nos tots cap a la felicitat. Viure, no de petits projectes, sinó atents al projecte de Déu.












CUIDAR L'ESPERANÇA
Alceu el cap ben alt.
Tots vivim mirant el futur. Sempre pensem en el que ens espera. En el fons, quasi tots cerquem “quelcom millor”, una seguretat, un benestar més gros. Volem que tot ens surti bé i, si és possible, que ens vagi millor. És aquesta confiança bàsica que ens sosté a la feina i en els esforços de cada dia. Per això, quan l'esperança s'apaga, s'apaga la vida. La persona ja no creix, no cerca, no lluita. Per contra, s'empetiteix, s'enfonsa, es deixa dur pels esdeveniments. Si l'esperança es perd, es perd tot. Per això, el primer que cal fer és cuidar sempre en el cor de la persona dins la societat o en la relació amb Déu l'esperança.
L'esperança no és la reacció eufòrica i optimista d'un moment. És més tost un estil de vida, la manera de fer front al futur de forma positiva i confiada i no caure en derrotismes. El futur pot ser més o manco favorable, però és propi de l'home d'esperança l'actitud positiva, el desig de viure i de lluitar, sa postura decidida i confiada. No és sempre fàcil. L'esperança vol ser treballada.
Primer de tot, mirar sempre endavant. No romandre en el passat. No viure de records i nostàlgies. No enyorar un passat tal volta més feliç, més segur o manco problemàtic. És en el present quan cal fer front al futur de manera positiva i esperançada.
L'esperança no és una actitud passiva, és un estímul que empeny a l'acció. El que viu encoratjat per l'esperança no tomba dins la passivitat. Per contra, malda per transformar la realitat i fer-la millor. El que viu amb esperança és realista, assumeix els problemes i les dificultats, però ho fa de manera creativa i dóna passes, cerca solucions i transmet confiança.
L'esperança no es manten a l'aire. Arrela en la vida. Les persones vivim de “petites esperances” que s'acompleixen o es frustren. Cal valorar i cuidar aqueixes petites esperances, però l'esser humà necessita una esperança més radical i indestructible que es mantengui quan tot s'enfonsa. Així és l'esperança en Déu, últim salvador de l'home. Quan caminem cap baix i amb el cor desfet, hem d'escoltar aquestes commovedores paraules de Jesús: “Alceu el cap ben alt, prest sereu alliberats”.








QUE HI HAGI DÉU,... PER FAVOR
Estigueu sempre desperts.
Moltes vegades havia pensat en la importància del context socio-polític en la manera de llegir l'Evangeli, però en vaig prendre consciència quan vaig viure un temps a Rwanda.

Encara record la sensació que vaig tenir al llegir el text evangèlic d'aquest primer diumenge d'Advent. No és el mateix escoltar aquest discurs apocalíptic des del benestar d'Europa o des de la misèria i el sofriment d'Àfrica.
Malgrat totes les crisis i problemes, a Europa es pensa que el món va per a millor. Ningú espera ni vol el fi de la història. Ningú desitja que les coses canviïn gaire. En el fons, ens va bastant bé. Des d'aquesta perspectiva, sentir parlar de que un dia tot això pot desaparèixer “sona” a “visions apocalíptiques” sorgides dels deliris de ments pessimistes.
Tot canvia quan el mateix Evangeli es llegeix des del sofriment del tercer Món. Quan la misèria és ja insoportable i el present és viscut com a sofriment destructor, fàcil és percebre per dintre un sentiment diferent: “Gràcies a Déu, això no durarà per a sempre.”
Els que sofreixen així són els qui poden comprendre el missatge de Crist: “Feliços els que ploren, perquè d'ells és el regne de Déu”. Aquests homes i dones, l'existència dels quals és dolor, esperen quelcom nou i diferent que respongui a llurs desitjos més profunds de vida i pau.

Un dia “el sol, la lluna i les estrelles trontollaran”, és a dir, tot allò en que crèiem poder confiar per a sempre s'enfonsarà. Les nostres idees de poder, seguretat i progrés tremolaran. Tot allò que porta l'esser humà a la veritat, la justícia i la fraternitat s'ensorrarà i “a la terra viuran amb l'ai al cor...”

Pero el missatge de Crist no és desesperança per a ningú: Inclús llavors, en el moment de la veritat última, no desespereu, esteu desperts, “manteniu-vos dempeus”, poseu la vostra confiança en Déu.

Veient de prop el sofriment cruel d'aquelles gents d'Àfrica, vaig quedar corprès pensant que podria semblar estrany a un cristià. No és propiament una oració a Déu. És un desig ardent i una invocació davant el dolor humà. Això em sortia de dintre:
Per favor, que hi hagi Déu”.






EL  PERDÓ

    

Francesc  TORRALBA


dimecres, 21 de novembre de 2018

DIUMENGE XXXIVº JESUCRIST REI


Luchar por la paz, es luchar, y toda lucha conlleva violencia contra el propio ego que salta y sobresale siempre que puede. Si no medito avasallo con mis razones porque las tengo, si medito, comparto, escucho, pido perdón, empiezo de nuevo y sobre todo, dejo emerger la energía creacional que me insuflan todos los días, como el primero, para recrear la vida.

Escucha este Himno a la paz de Francisco de Asís, compuesto e interpretado por nuestra hermana Teresa Takken:





Por ellas damos gracias y celebramos nuestro Thanksgiving. Y para ser concretas os vamos a presentar a una de ellas, norteamericana, Teresa Takken SFCC. Nacida en California, lleva muchos años en Europa, hizo su Doctorado en Lovaina,  estudios avanzados de música y canto en Roma...Teresa es nuestra compañera de comunidad en Benelux.  Vive y trabaja en Holanda, y es la Coordinadora para Europa de la comunidad.
Siendo como es americana y cantaautora, hemos visto unificadas en ella las dos celebraciones de hoy: thanksgiving, de nuestra parte a su país y comunidad, y Santa Cecilia patrona de la música. En Teresa la música es como el vino: anima, caldea, te predispone a conocer, a desear la cercanía del amigo y del novio. Abajo podéis encontrar un canto suyo, " Oda a la música". Muy apropiado.
Con todo ello, damos gracias, que es "eujaristós", eucaristía, porque así nos hace sentir formar parte de ese grupo que es capaz de dar forma, con vino y danza y mucha amistad, a lo que hoy puede ser el banquete del vino nuevo.
Y no es poesía, bastantes personas se están interesando por esas formas diferentes de vivir la comunidad cristiana. Si te pica la curiosidad, pregunta. Primero al novio/amigo, después, cuando quieras, a nosotras.
Magda Bennásar Oliver
Ode to Music    20-pista-20.mp3"       

ESPIRITUAL


CRIST REI
(Power-Point)




34º diumenge Temps ordinari (B)





JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN
EVANGELI
Tu ho dius: jo soc rei.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 18, 33b-37

33 Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:
--¿Tu ets el rei dels jueus?
34 Jesús contestà:
--¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?
35 Pilat replicà:
--Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?
36 Jesús contestà:
--La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.
37 Pilat li digué:
--Per tant, tu ets rei?
Jesús contestà:
--Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Paraula de Déu.


Jesús contestà: La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.
Pilat li digué: Per tant, tu ets rei?
Jesús contestà: Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.


DECISIU
El judici contra Jesús es donà probablement en el palau on habitava Pilat quan anava a Jerusalem. Allà estan, un dematí d'abril de l'any 30, un reu indefens anomenat Jesús i el representant del poderós sistema imperial de Roma.
L'evangeli de Joan conta el diàleg entre ambdós. En realitat, més que un interrogatori, sembla un discurs de Jesús per a aclarir temes que interessen a l'evangelista. A un moment, Jesús fa una solemne proclamació: “Per això he nascut i per això he vingut al món: per a ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu”.
Aquesta afirmació defineix la trajectòria profètica de Jesús: la seva voluntat de viure en la veritat de Déu. Jesús no sols diu la veritat, sinó que cerca la veritat i només la veritat d'un Déu que vol un món més humà per a tots els seus fills.
Per això, Jesús parla amb autoritat, però sense autoritarisme. Parla amb sinceritat, però sense dogmatismes. No parla com els fanàtics, que cerquen imposar la seva veritat. Tampoc com els funcionaris, que al defensen per obligació, encara que no hi creguin. No és guardià de la veritat, sinó testimoni.
Jesús no converteix la veritat de Déu en propaganda. No la utilitza en profit propi sinó en defensa dels pobres. No tolera la mentida o l'encobriment de les injustícies. No soporta les manipulacions. Jesús es converteix així en “veu dels sense veu, i veu contra els que tennen massa veu”. ( Jon Sobrino)
Aquesta veu és més necessària que mai en una societat agafada en greu crisi econòmica. L'ocultació de la veritat és un dels més ferms presuposts d'actuació dels poders financers i la gestió política sotmesa a llurs exigències. Volen fer-nos viure la crisi en la mentida.
Es fa de tot per amagar la responsabilitat dels principals causants de la crisi i s'ignora de manera perversa el sofriment de les víctimes més dèbils i indefenses. Es fa urgent humanitzar la crisi i posar en el centre la veritat dels que sofreixen i l'atenció primera en llur situació cada dia més greu.
És la primera veritat exigible a tots, si no volem ser inhumans. La primera dada prèvia a tot. No podem avesar-nos a l'exclusió social i la desesperança en la qual estan els més dèbils. Els que seguim a Jesús hem d'escoltar llur veu i sortir instintivament en defensa dels darrers. Qui és de la veritat escolta la seva veu.
José Antonio Pagola




Al llarg de l'evangeli de sant Joan hi ha una gran cura per indicar el sentit del títol de rei de Jesús. Una primera i ràpida aproximació la tenim en el text d'avui on a la vegada que accepta el nom - Teniu raó: jo sóc rei- precisa amb contundència que el seu regnat no és d'aquest món.
Aquesta primera constatació porta a vigilar ben bé l'actuació de la comunitat cristiana. Aquesta s'equivoca cada vegada que fa aliança amb el poder. És caure en la tercera temptació del desert. Resulta impossible concebre Jesús aliat amb els poders fàctics del seu moment, les autoritats del temple, els doctors i escribes, els magistrats del sanedrí, la monarquia luxosa i el poder militar estranger.
1. Jesús està a l'altre costat. Un divendres vigília de Pasqua, cap a les tres de la tarda, un lladre que reconeixia la pena merescuda, l'havia de necessitar. "Recorda't de mi quan estiguis al teu Regne!" Enmig de la riota de la gent i el menyspreu de l'altre lladre, Dimas -aquest és el nom que la tradició dona al bon lladre- fa encertada lectura del rètol que penjava sobre Jesús, l'INRI escrit en tres llengües: Jesús de Natzaret, rei dels jueus. Justament molts dels jueus el van llegir, fa constar Joan. Un, s'ho llegí, cregué i va ser acollit per sempre. "Aquesta tarda estaràs amb mi al Paradís".
2. L'evangeli del deixeble estimat posa un èmfasi especial a assenyalar el punt àlgid de l'entronització reial de Jesús precisament en el Pretori. Cal resseguir els moviments enfora iendins de Pilat: surt a rebre els acusadors, entra per interrogar Jesús que és el text que acabem de llegir, surt per declarar-lo innocent, entra dins per castigar-lo amb assots, surt per fer llàstima de Jesús estrafet, entra per interrogar-ne la filiació, surt per lliurar-lo, rentant-se les mans. Al bell mig del relat, els soldats solemnement prenen la iniciativa, li posen vestit de porpre, corona d'espines i -afegeix Mateu- un ceptre de canya. Amb el ceptre o a bufetades el peguen,saludant-lo amb la befa: Salve, rei dels jueus.
Pere no ho havia pogut resistir: prenent a part Jesús el renyà que de cap manera havia de patir de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, morir i ressuscitar. La reacció de Jesús va ser-li fulminant: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs!- Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Sant Ignasi aprèn la lliçó i s'apunta decididament al seguiment del Rei Eternal, esperonat per la íntima invitació de Jesús: amb mi ("conmigo", va repetint), revestint-se amb el seu uniforme. En efecte, escolta Jesús en dir als seus deixebles:
--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi (Mt 16). Cal sortir amb ell als carrers, a les places i als barrancs per a invitar al Regne.
3. En el moment polític actual, és convenient recordar una pinzellada vigorosa del regnat de Jesús. Veu ell la contesa de domini entre els seus deixebles. Els diu:
--Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. (Atenció: Tenim més de 65 milions de refugiats o de desplaçats interns!) Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix.
Tant de bo en el nostre món l'autoritat fos exercida com a servei. Aquest va ser el capteniment de Jesus... Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix.
Així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel (Lc 22).
Santiago Thió, sj





EXAMEN DAVANT EL TESTIMONI DE LA VERITAT
Dins el procés en el qual cal decidir l'execució de Jesús, l'evangeli de Joan ofereix un sorprenent diàleg privat entre Pilat, representant de l'imperi més poderós de la Terra i Jesús, un reu lligat que es presenta com a testimoni de la veritat.
Pilat vol saber quina veritat que s'amaga en aquest personatge estrany que està al davant: “ ¿ Ets tu el rei dels jueus ?” Jesús respon i exposa sa veritat en dues afirmacions fonamentals, molt cares a l'evangelista Joan.
El meu regne no és d'aquest món”
Jesús no és rei de l'estil que Pilat pot imaginar. No prenten ocupar el trono d'Israel ni disputar a Tiberi el poder imperial. Jesús no pertany a aqueix sistema dins el qual es mou el prefecte romà, mantingut per la injustícia i la mentida. No es recolza en la força de les armes. Son fonament és diferent. Sa realesa prové de l'amor de Déu al món. I afegeix:
Som rei... i he vingut al món per a ser testimoni de la veritat”
És en aquest món on vol exercir sa realesa, però d'una forma sorprenent. No ve a governar com Tiberi sinó a ser “testimoni de la veritat” i fer entrar l'amor i la justícia de Déu en la història humana.
Aquesta veritat que Jesús porta no és una doctrina teòrica. És una crida que pot trasnsformar la vida de les persones. Jesús ho havia dit: “Si us manteniu fidels a la meva Paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. Esser fidels a l'Evangeli de Jesús és una experiència única ja que fa conéixer una veritat alliberadora, capaç de fer nostra vida més humana.
Jesucrist és la única veritat de la qual està permès que visquem el cristians:
¿No cal, dins l'Església, fer un examen col·lectiu davant el “Testimoni de la Veritat”?
¿Gosarem discernir amb humilitat la veritat i mentida del nostre seguiment de Jesús ?
¿On veritat alliberadora i on mentida que esclavitza ?
¿Cal donar passes cap a millors nivells de veritat humana i evangèlica dins nostres vides, nostres comunitats ?





AMB VERITAT
Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
Poc freqüent que una persona visqui tota la vida sense plantejar-se el sentit últim de tot. Per frívol que sigui discutir dels seus dies, prest o tard es donen “moments de ruptura” que poden fer brollar dins la persona interrogants profunds sobre el problema de la vida.
Hi ha moments de molta felicitat que ens demanem perquè la vida no ha de ser sempre així, felicitat plena. Hi ha moments de dissort que desvetllen dins nosaltres pensaments obscurs: ¿ per què tant sofriment?, ¿mereix la pena viure? Hi ha moments de lucidesa que ens porten a qüestions fonamentals: ¿ Qui som jo?, ¿què és la vida? ¿què ens espera?
Prest o tard, d'una manera o altra, tota persona es planteja qualque dia pel sentit de la vida. Tot pot romandre així, o pot desvetllar-se de manera callada però invitable la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser diverses.
N'hi ha que han abandonat estona fa, si no a Déu, les coses relacionades amb Ell: l'Església, la missa dominical, els dogmes.. A poc a poc, han deixat allò per manca d'interés. Abandonant aqueix món religiós, ¿ què fer davant la qüestió de Déu ?
N'ha ha que han abandonat inclús la idea de Déu. No en tenen necessitat. Quelcom futil i superflu, Déu no aporta res positiu, ans el contrari, complica l'existència. Accepten la vida tal com és i segueixen el camí sense preocupar-se del final.
N'hi ha que viuen envoltats dins la incertesa. No estan segurs de res: ¿ què és creure en Déu ? ¿ com relacionar-se amb Ell ? ¿ qui sap res d'aquestes coses ? Mentretant, Déu no s'imposa. No força des de fora amb proves ni evidències. No es revela des de dintre amb llums o revelacions. Només silenci, possibilitat, invitació respectuosa...
Primer de tot, davant Déu cal esser honests. No eludir la seva presència amb plantajements poc sincers. Qui s'esforça per cercar Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'Ell. Cal no oblidar unes paraules de Jesús que il·lumimen al qui viu dins la incertesa religiosa: “Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu” (Jo 18, 37)



CANVI INPORTANT
Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
No tots els qui han abandonat la pràctica religiosa tenen la mateixa postura davant Déu. Alguns rebutgen tot contacte religiós: Déu és incòmode i amenaçant i el volen deixar a banda. Altres viuen absolutament despreocupats d'aquestes coses, basten els problemes de cada dia: Déu no té lloc, no hi cap dins la vida. Tanmateix n'hi ha que tenen inquietuds religioses.
Costa expressar què senten i què cerquen. No és tornar al cristianisme que un dia conegueren i que, per una raó o altra, han abandonat. Llur recerca està a un altre nivell. Corren darrera quelcom que ells mateixos no saben definir.
El que coneixen de l'Església els sembla complicat. El llenguatge esglesiàstic, difícil. La vida dels cristians practicants no convenç gaire. Però senten la necessitat de qualque cosa que doni coherència i sentit a llur vida.
En el fons de tot això està la qüestió de Déu. La majoria no dubta que Déu existeixi. Però, ¿ Com és aquest Déu del qual l'Església parla tant ? ¿ És un Déu terrible i perillós que no és de fiar ? ¿ És un Déu bo que enten nostres debilitats i febleses i cerca el nostre bé ?
Però, ¿ amb qui parlar de tot això ? Qui s'ha allunyat de l'Església no s'aproparà a un capellà. Normal. Parlar amb confiança amb creients, és bo escoltar l'experiència de qui viu la fe amb goig per a aclarir equívocs, desfer prejudicis o exposar les pròpies dubtes.
En qualsevol cas, important és les passes que cadascú dóna interiorment. Hi ha preguntes que fa bo contestar: ¿ Per què he abandonat els contactes amb allò religiós ? ¿ M'ha fet bé allunyar-me de Déu ? Sé que és viure d'esquena a la fe, ¿ vull acabar així ma vida ? ¿ No necessito trobar-me amb un Déu Amic ?
¿ Es pot resar ? Hi ha persones molt allunyades de tot això que no tenen res contra Déu. No sabrien resar, han oblidat les paraules del Pare Nostre; no saben cap oració. És difícil dir a Déu: “Tu me coneixes i m'entens. Ajuda'm a viure. Ensenya'm a creure” ?
Una invocació sincera a Déu pot significar un canvi interior important. Les paraules de Jesús són encoratjadores:
Tots el qui són de la veritat, escolten la meva veu”.
José Antonio Pagola







CREURE DES DEL DUBTE
Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu.
¿ Què vol dir per als homes i dones d'avui la festa de Crist Rei ? ¿ Com poden reaccionar davant una invitació a acollir el regnat de Déu? ¿ Cal tornar cantar aquells càntics triumfals del col·legi i recitar de bell nou aquelles estranyes consagracions a un Crist que volia regnar a Espanya de manera privilegiada ?
Festes com la de Crist Rei, Corpus Christi o el Sagrat Cor desperten en moltes persones un record agredolç. Paraules com “religió, missa, pecat, manaments, oració” els evoquen un món llunyà i estrany que es perd dins les bromes del passat i res a veure amb la vida real.
Al darrera d'aqueix món hi ha l'ombra d'un Déu que porta mals records. Un Déu que, des dels primers anys jovenils, els ha impedit ser realment felices.
Tanmateix, moltes persones cerquen Déu. Dins el més pregon del cor sospiten que Déu és més gran, més viu, més alegre i esplèndid que tot el que escoltaren sobre Ell.
¿ És possible acollir de bell nou Déu amb goig i pau després de les experiències tan negatives i tristes com visqueren en el passat ? ¿ Què es pot fer ?
Primer de tot, cercar son rostre, encara que sigui a palpentes. Déu és més gran que totes les nostres paraules, totes les nostres idees i totes les nostres proves. Per això, cal acceptar humilment “la companyia del dubte” i confiar-nos a Ell des del sofriment de la incertesa.
Però, ¿ què fer quan els dubtes són tants que honestament no es pot creure ? Aleshores, cal escoltar unes paraules decisives de Jesús: “Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu”.
No cal esperar que tots els nostres dubtes siguin resolts per a viure en veritat davant Déu. Qui s'esforça per viure amb honestedat i amb veritat, no està lluny de Déu.
Qui vol creure en Déu ha de fer l'experiència de ser sincer amb Ell. Viure obert a Ell. Com diu B. Pascal, “això el farà senzill i el durà a la fe”.