PASSIÓ SANT MARC
IDENTIFICAT
AMB LES VÍCTIMES
Ni
el poder de Roma ni les autoritats del Temple pogueren suportar la
novetat de Jesús. La seva manera de entendre i viure a Déu era
perillosa. No defensava l'imperi de Tiberi, cridava a tots a cercar
el regne de Déu i sa justícia. No l'importava trencar la llei del
dissabte ni les tradicions religioses, només li preocupava alleujar
el sofriment de la gent, malalts i desnodrits de Galilea.
No
se li perdonaren. S'identificava massa amb les víctimes innocents del Imperi i amb els oblidats per la religió del Temple. Executat
sense pietat a una creu, en ell se'ns revela ara Déu, identificat
per a sempre amb totes les víctimes innocents de la història. Al
crit de tots ells s'uneix ara el crit de dolor del mateix Déu.
En
aqueix rostre desfigurat del Crucificat se'ns revela un Déu
sorprenent, que trenca nostres imatges convencionals de Déu i
qüestiona tota pràctica religiosa que pretengui donar-li culte
oblidant el drama d'un món on se segueix crucificant els més dèbils
indefensos.
Si
Déu ha mort identificat amb les víctimes, la seva crucifixió se
converteix en un desafiament inquietant per als seguidors de Jesús.
No podem separar a Déu del sofriment dels innocents. No podem adorar
al Crucificat i viure d'esquena al sofriment de tants éssers humans
destruïts per la fam, les guerres o la misèria.
Déu
ens interpel·la des dels crucificats de nostres dies. No ens està
permès viure com a espectadors d'aqueix sofriment i alimentar una
ingènua il·lusió d'innocència. Ens hem de rebelar contra aqueixa
cultura de l'oblit, que ens permet aïllar-nos dels crucificats i
desplaçar el sofriment injust del món a una
"llunyania" on desapareix tot clam, gemec o
plor.
No
podem tancar-nos en nostra
"societat
del benestar", ignorant aqueixa altra
"societat
del malestar" en la qual milions d'éssers
humans neixen només per a extingir-se als pocs anys d'una vida que
sols ha estat sofriment. No és humà ni cristià instal·lar-nos en
la seguretat i oblidar els que només coneixen una vida insegura i
amenaçada.
Quan
els cristians aixequem els nostres ulls cap al rostre del Crucificat,
contemplem l'amor insondable de Déu, entregat fins a la mort per
nostra salvació. Si ho mirem més detingudament, aviat descobrim en
aqueix rostre el de tants altres crucificats que, lluny o prop de
nosaltres, reclamen nostre amor solidari i compassiu.
EL
GEST SUPREM
Jesús va comptar amb la possibilitat d'un final violent. No era un
ingenu. Sabia a què s'exposava si seguia insistint en el projecte
del regne de Déu. Era impossible buscar amb tanta radicalitat una
vida digna per als «pobres» i els «pecadors»,
sense provocar la reacció d'aquells als quals no
interessava cap canvi.
Cert,
Jesús no és un suïcida. No cerca la crucifixió. Mai va voler el
patiment ni per als altres ni per a ell. Tota sa vida l'havia
combatut allà on el trobava:en la malaltia, en les injustícies, en
el pecat o en la desesperança. Per això no corre ara rera la mort,
però tampoc es fa enrere.
Seguirà
acollint a pecadors i exclosos encara que la seva actuació irriti en
el temple. Si acaben per condemnar-lo, morirà també ell com un
delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat
la seva vida sencera: confiança total en un Déu que a ningú exclou
del seu perdó.
Seguirà
anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més
pobres i menyspreats del imperio, per molt que molesti en els
ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el
suplici de la creu, reservat als esclaus, morirà també ell com un
menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per a sempre la
seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.
Ple
de l'amor de Déu, oferirà «salvació»
als que sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acollida»
als que són exclosos per la societat i la religió; regalarà el
“perdó” gratuït de
Déu a pecadors i gent perduda. Incapaços de tornar a la seva
amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira tota la seva vida,
inspirarà també la seva mort.
Per
això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del
Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes
paraules… perquè en la crucifixió veiem l'últim servei de Jesús
al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu entregant el seu Fill
per amor a la humanitat sencera.
És
indigne convertir la Setmana Santa en folklore o reclam turístic.
Per als seguidors de Jesús celebrar la passió i mort del Senyor és
agraïment emocionat, adoració joiosa al amor
«increïble» de Déu i crida a viure com Jesús
solidaritzant-nos amb els crucificats.
CARREGAR-SE
AMB LA CREU
L'entregà
perquè el crucifiquessin.
El
que ens fa cristians és seguir a Jesús. Res més. Aquest seguiment
a Jesús no és cosa teòrica o abstracta. Significa seguir les seves
passes, comprometre's com ell a «humanitzar la vida», i viure així
contribuint a que se faci realitat el seu projecte d'un món on
regni Déu i la seva justícia.
Això
vol dir que els seguidors de Jesús som cridats a posar veritat on hi
ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els
més dèbils, a reclamar compassió on hi ha indiferència i
passivitat davant els que sofreixen. I això exigeix construir
comunitats on es visqui amb el projecte de Jesús, amb el se esperit
i les seves actituds.
Seguir
així a Jesús porta, prest o més tard, conflictes, problemes i
sofriment. Cal estar disposat a carregar amb les reaccions i
resistències dels que, per una raó o una altra, no no cerquen un
món més humà, tal com el vol aquest Déu revelat en Jesús. Volen
una altra cosa.
Els
evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus
seguidors. L'escandalós de la imatge sols pot provenir de ell: «
Si
algú vol
venir
amb mi, …., que prengui la seva creu i que em segueixi ».
Jesús no els enganya. Si el segueixen de veritat, tindran que
compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aqueixa serà la prova de
que el seguiment és fidel.
Seguir
a Jesús és una tasca apassionant: és difícil imaginar una vida
més digna i noble. Però té un preu. Per a seguir a Jesús, és
important «fer»:
fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a
Jesús i més coherent amb l'evangeli. Tanmateix, és tan important o
més «patir»:
patir por un món més digne; patir per una Església més
evangèlica.
Al
final de sa vida, K. Rahner va escriure:«Crec
que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i,
alhora, aquella pesada “càrrega
lleugera”
de que parla l'evangeli. Quan un carrega amb ella, ella carrega amb
un, i com més temps visqui un, tant més pesada i més lleugera
arribarà a ser. Al final sols queda el misteri. Però és el misteri
de Jesús».
AMB
ELS CRUCIFICATS
El
món està ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del
Crucificat i ple també de persones que pateixen, crucificades per la
desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura,
dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants
sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada en la fam i la
misèria.
És
difícil imaginar un símbol més carregat d'esperança que aqueixa
creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria»
commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la
seva identificació amb tots els innocents que sofreixen de manera
injusta en nostre món.
Aquesta
creu, aixecada entre nostres creus, ens recorda que Déu sofreix amb
nosaltres. A Déu li dol la fam dels nins de Calcuta, sofreix amb els
assassinats i torturats de Irak, plora amb les dones maltractades dia
a dia a la seva llar. No sabem explicar-nos l'arrel última de tant
de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria gaire. Només
sabem que Déu sofreix amb nosaltres i això ho canvia tot.
Però
els símbols més sublims poden quedar pervertits si no sabem
redescobrir un pic i un altre el seu vertader contingut. ¿Què
significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si
no sabem veure marcats en el seu rostre el sofriment, la soledat, el
dolor, la tortura i desolació de tants fills i filles de Déu?
¿Quin
sentit té portar una creu sobre el pit, si no sabem carregar amb la
més petita creu de tantes persones que sofreixen al costat nostre ?
¿Què signifiquen nostres besades al Crucificat, si no desperten en
nosaltres l'afecte, l'acollida i l'acostament als que viuen
crucificats ?
El
Crucificat desemmascara com ningú nostres mentides i covardies. Des
del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mans del
“aburgesament” de nostra fe,
de nostra acomodació al benestar i nostra indiferència davant els
crucificats. Per a adorar el misteri d'un “Déu
crucificat», no basta
celebrar la Setmana Santa; és necessari, a més, acostar-nos un poc
més als crucificats, setmana rera setmana.
LLANÇÀ
UN GRAN CRIT
Va
llançar un gran crit.
No
tenia diners, armes, poder, ni autoritat religiosa. No era sacerdot
ni escriba. Però, en el seu cor tenia el foc de l'amor als
crucificats. Sabia que per a Déu eren els primers. Això marcà per
a sempre la vida de Jesús.
S'acostà
als últims i es va fer un de ells. També ell viuria sense família,
sense sostre i sense feina fixa. Curà els malalts, abraçà els
seus fills, tocà els que ningú tocava, es va asseure a taula
amb ells i a tot els retornà la dignitat. El seu missatge
era sempre el mateix:«Aquests que
excloíeu de vostra
societat són els predilectes de Déu».
Va
bastar per a convertir-se en un home perillós. Calia eliminar-lo.
La seva execució no va ser un error ni una desgraciada coincidència
de circumstàncies. Tot estava calculat. Un home així sempre és una
amenaça en una societat que ignora els últims.
Segons
la font cristiana más antigua, al morir, Jesús «llançà
un gran
crit».
No era sols el crit final de un moribund. En aquell crit cridaven
tots els crucificats de la història. Era un crit d'indignació i de
protesta. Era, al mateix temps, un crit d'esperança.
Els
primers cristians mai oblidaren aqueix crit final de Jesús. En el
crit d'aquest home deshonrat, torturat i executat, però obert a tots
sense excloure ningú, està la veritat última de la vida. En l'amor
impotent d'aqueix crucificat està Déu mateix, identificat amb tots
els que sofreixen cridant contra les injustícies, abusos i tortures
de tots els temps.
En
aquest Déu se pot creure o no creure, però ningú se pot burlar
de ell. Aquest Déu no és una caricatura de Ésser Suprem i
omnipotent, dedicat a exigir a les criatures sacrificis que augmentin
encara més son honor i gloria. És un Déu que sofreix amb els que
sofreixen, que crida i protesta amb les víctimes, i cerca amb
nosaltres i per a nosaltres la Vida.
Per
a creure en aquest Déu, no basta ser piadós; és necessari, a més,
tenir compassió. Per a adorar el misteri d'un Déu crucificat, no
basta celebrar la setmana santa; és necessari, a més, mirar la vida
des dels que sofreixen i identificar- nos un poc més amb ells.
UNA
MÍSTICA D'ULLS OBERTS
El
crucificaren.
Els
experts ens alerten sobre el nou «privatisme»
que s'estén avui per Europa. Triomfa el culte al virtual i s'esvaeix
la capacitat de percebre la realitat sofrent de l'entorn, no per
falta d'informació, sinó per sobre-informació. Cada vegada són més
els que s'acostumen a seguir el curs vertiginós dels esdeveniments
de forma distreta i «voyeur»,
tancant-se darrera el televisor en son petit benestar, aliens a tot
sofriment que no sigui el seu.
En
aquesta Europa moderna és cada cop major la temptació d'una religió
de caràcter estètic i tranquil·litzador, una espècie de «refugi»
que salva del buit existencial i allibera de certs sofriments i pors,
però «que
ja
no
intranquil·litza a ningú, no té cap fibló, ha perdut la tensió
del seguiment a Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que
descarrega d'ella» (J.B.
Metz).
Aquí
la necessitat de «plantar»
en el centre del cristianisme la Creu, «memòria»
commovedora d'un «Déu
crucificat»
i
record
permanent de tots els que sofreixen de manera innocent i injusta. El
crit del Crucificat no és virtual. Introdueix en nostres vides i en
nostra religió el dolor de totes les víctimes oblidades i
abandonades a la seva sort.
En
aquest «Déu
crucificat»
està la grandesa i la vulnerabilitat del cristianisme. Buda es va
trobar amb el sofriment humà però acabà refugiant-se en sa
interioritat per a viure una «mística
de ulls tancats»,
atenta a son món interior. Jesús pel contra, viu una «mística
de ulls
oberts»,
atenta i responsable davant todo el que pateix.
Probablement
té raó el teòleg J.
B. Metz
quan es pregunta si no hi ha en el cristianisme actual massa cant i
massa poc crit dels pobres, massa goig i poc dol amb los que
sofreixen, massa consol i poca fam de justicia per a tots. En la
Església del Primer Món necessitem aixecar els ulls cap al
Crucificat per a no oblidar els que sofreixen, per a no oblidar que
els estem oblidant.
¿COM
ÉS EL TEU DÉU?
El
crucificaren.
A
voltes es pensa que la culpa és cosa introduïda en el món per la
religió: si no existís Déu, desapareixeria el sentiment de culpa,
ja que no hi hauria «manaments»
i cadascú podria fer el que volgués segons el que afirma
Dostoievski:
«Si
Déu no existeix, tot està permès.»
Res
més lluny de la realitat. Ja Freud
va veure amb claredat meridiana que la culpa acompanya sempre a la
llibertat i és una de les experiències més primitives de l'ésser
humà, ja que apareix abans de que aflori la moral o la religió.
Ateus i creients, tots experimenten la responsabilitat i la culpa.
Tots han de lluitar per igual contra la força del seu egoisme.
La
diferència está no en l'experiència de la culpa, sinó en el mode
de afrontar-la. L'ateu viu sa culpa de forma solitària. El creient
la viu davant Déu. Això dóna a la culpa una «serietat
absoluta», però, al mateix temps, obre la possibilitat
d'enfrontar-se a ella de forma positiva i esperançada.
L'important
és veure en quin Déu se creu. Sempre cal recordar el que adverteix
el teòleg Torres
Queiruga:
«Diguem-me com és el teu Déu, i te diré
com
és el teu pecat.» Si
la persona viu davant un Déu justicier que clava sa mirada
escrutadora i implacable sobre nostre pecat, res hi ha amb més
capacitat de culpar, deprimir i destruir. Si, per contra, la
persona sent sobre si la mirada d'un Déu perdonador, sempre disposat
a comprendre i ajudar, és difícil pensar en res més sanant,
alliberador i constructiu.
Estic
convençut de que una tasca urgent en el cristianisme actual és
alliberar-lo de malentesos acumulats al llarg dels segles, per a
captar el vertader rostre de Déu revelat en Jesucrist com
«misericòrdia absoluta i
perdó sense condicions».
No és fàcil, ja que la psicologia humana projecta contínuament
pors, ressentiments i angoixes enfosquint son amor infinit a l'ésser
humà. Per això un article fonamental del Credo ens crida a «creure
en el perdó dels pecats» sense rebaixar-lo ni deformar-lo.
La
celebració de la Passió i Mort del Senyor aquests dies de setmana
santa ens pot ajudar a aprofundir en l'amor perdonador de Déu. Sant
Pau resumeix la seva visió del Crucificat en aquesta síntesi
inoblidable: «
Déu,
en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li
més en compte els seus pecats, ...
»
(2
Corintios 5, 19).
UNA
ÉTICA MASSA ALEGRE
El
crucificaren.
La
premsa ha recollit la intervenció de F
Savater
en
el Congrés Internacional de Ontologia, amb aquestes paraules seves:
«Hay
una
tendencia
a tener una visión un poco penitencial y lúgubre de la ética ya
que
la gente la ve como renuncia, sacrificio o con carácter de cilicio,
cuando
la ética es el deseo de potenciar la alegría.»
No sé si resum correctament la seva exposició, però cert és que,
des de la publicació de Ética
como amor propio
(1988),
Savater
predica
una ètica centrada en l'afirmació plaent del jo.
Els
ingredients bàsics de sa proposta són dos. Segons el professor,
«l'amor
propi» és
la única arrel sensata de l'actitud ètica. «No
hay otro motivo ético razonable que la búsqueda y defensa real de
lo que nos es
más
provechoso, de lo que más nos conviene.»
Savater
aclara
el seu pensament afegint un segon element: l'aposta pel plaer com
forma excelsa de virtud. «El
amor propio del sujeto se cifra en lograr cuanto más placer
sea
posible.»
A
Savater
no
li preocupen las greus conseqüències de sa proposta ètica. ¿Què
fer, per exemple, quan sorgeix el conflicte entre el plaer individual
i el bé de la societat? ¿Quina es la direcció a seguir? Savater
no
dubta: «La
bona vida ha de precedir, paradoxalment, a la bona
societat.»
Ni tan sols intenta establir alguns criteris per a resoldre la
possible col·lisió de valors. Naturalment, en aquesta ètica de
l'afirmació egoista de l'individu, poca cabuda pot tenir la moral
cristiana de l'amor. Savater
no
entra mai a analitzar a fons el cristianisme. Li basta amb
caricaturitzar-lo i, una vegada desfigurat, despatxar-lo amb quatre
frases mordaces.
Però
el problema no és «la
ètica de Savater»
ni «la
superstició
clerical»
de
que parla, sinó l'ésser humà, la felicitat de tota persona. ¿Creu
de veres Savater
que
és ètic dedicar-se egoistament a cercar el meu «màxim plaer”,
oblidant als que vien humiliats, exclosos i maltractats? Sincerament,
no el crec capaç de insensibilitat semblant. Des d'una perspectiva
cristiana, formularia les coses d'una altra manera. La felicitat
dels homes i dones, de tot ésser humà i de tota la humanitat és la
meta última de l'ètica (i és bo que Savater
ens recordi l'alegria). Però el motor per a avançar cap aquesta
alegria no és l'egoisme plaent de cada individu, sinó l'amor
abnegat al desgraciat.
Aquesta
setmana celebrem els cristians a Crist crucificat. Encara que Savater
pensi
una altra cosa, el Crucificat no és per a nosaltres símbol de una
ètica penitencial i lúgubre, sinó l'actuació ètica de algú que,
mogut per l'amor, cerca de forma radical l'alegria de l'ésser humà.
Jesús
ha mort a la creu, no perquè menyspreava l'alegria, sinó perquè
l'estimava tant que no podia consentir que fora gaudida solament per
uns pocs privilegiats. Va morir crucificat, no perquè menyspreava la
felicitat, sinó perquè la defensava i la buscava per a tots, fins i
tot per als més oblidats, menyspreats indefensos. Aquesta és la fe
dels que segueixen al Crucificat: La salvació i l'alegria de l'ésser
humà no està en el egoisme hedonista, sinó en l'amor capaç de
sacrificar-se per l'altre.
DÉU
NO ÉS UN SÀDIC
El
crucificaren.
La
Creu és considerada a voltes com una negociació entre Jesús i el
Pare per a aconseguir la salvació de la humanitat. Una espècie de
contracte entre el Pare que exigeix dels homes una reparació
infinita i el Fill disposat a entregar la seva vida de valor infinit
per nostra salvació.
Al
llarg dels segles, s'ha desenvolupat una rica teologia per a
expressar el significat de la Creu. Els teòlegs la presenten com
“ritus
de pacificació”,
“sacrifici
d'expiació”,
“holocaust
reparador”,
“propiciació
satisfactòria”.
Aquest llenguatge vol interpretar el contingut salvador de la Creu,
però, quan es parla de manera descuidada i parcial, pot suggerir
falsament la idea d'un Déu que reclama sofriment abans de perdonar.
De
fet, no són pocs els cristians que pensen que Déu ha exigit la
destrucció del seu Fill, com a condició prèvia indispensable, per
a poder salvar els homes. No adverteixen que, d'aquesta manera, queda
radicalment pervertida la imatge de Déu, el qual ja no seria un Pare
que perdona gratuïtament, sinó un creditor implacable i justicier
que no salva si previament no se repara el seu honor.
Aquesta
manera falsa d'entendre la Creu pot portar molts a allunyar-se d'un
Déu “sàdic”
que sembla aplacar-se en veure sang i destrucció. Fan pensar les
paraules del antropòleg René
Girard:
“Déu
no sols reclama una nova víctima, sinó que reclama la víctima més
preciosa i estimada: son propi Fill. Indubtablement, aquest postulat
ha contribuït més que cap altra cosa a desacreditar el cristianisme
als ulls dels homes de bona voluntat en el món modern”.
Tanmateix,
la crucifixió no és una cosa que el Pare provoca directament per a
que quedi satisfet el seu honor, sinó un crimen injust que els homes
cometen rebujant al seu Fill. Si Crist mor a la creu, no és perquè
així ho exigeix un Déu que busca una víctima, sinó perquè Déu
es manté ferm en son amor infinit als homes, fins i tot quan aquests
li maten al seu Fill estimat.
No
és Déu el que cerca la mort i destrucció de ningú i, manco, la de
Jesús. Són els homes els que destrueixen i maten, fins i tot, al
seu Fill. Déu sols podria evitar-ho destruint la llibertat dels
homes, però no ho farà, ja que son amor insondable a l'ésser humà
no té fi.
Aquesta
Setmana Santa celebrem els cristians, no la avidesa insaciable d'un
Déu que cerca per sobre de tot la reparació del seu honor, sinó
l'amor insondable de un Pare que se'ns entrega en son propi Fill fins
i tot quan nosaltres el crucifiquem. Com diu Sant Pau: “Déu,
en Crist, reconciliava
el
món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats...
“.
DAVANT
EL CRUCIFICAT
El
crucificaren.
Seguint
una antiga tradició romana, el Divendres Sant no se celebra
la Eucaristía sinó una solemne litúrgia que té com a centre la
Passió i la Mort del Senyor.
Sempre
m'ha impressionat, dins aquesta celebració, la litúrgia sòbria i
profunda de l'adoració de la Creu, de inspiració probablement
oriental.
En
primer lloc, el descobriment progressiu del Crucificat i la repetida
invitació a l'adoració. Després, la processó de tots els fidels
cap a la Creu, mentre es canta l'admirable himne “Crux
fidelis”.
Per fi, el bes emocionat de cada creient al Crist mort.
No
és un moment de tristesa. Per als creients és moment de profund
recolliment on s'entremesclen, de manera difícil d'expressar,
l'agraïment, l'adoració, el penediment.
El
teòleg i gran creient que fou Karl
Rahner
ens ha des-velat la seva ànima orant en un preciós llibre que té per
títol «Oracions
de vida».
Tal
volta la seva oració ens pot ajudar també a nosaltres a apropar-nos
aquesta tarda del Divendres Sant al Déu crucificat:
“¿On
podria jo refugiar-me amb la meva debilitat, la meva deixedesa, les
meves ambigüitats i inseguretats.., sinó en Tu, Déu dels pecadors
comuns, quotidians, covarts, corrents?”.
“Míreu-me,
Senyor, mira ma misèria. ¿A qui podria fugir sinó a Tu? ¿Com
podria suportar-me a jo mateix si no sabés que Tu em suportes, si no
tingués l'experiència de que Tu ets bo amb mi ?”.
“Mon
pecat no és grandiós, és tan quotidià, tan comú, tan corrent que
fins i tot pot pasar inadvertit... Però quin fàstic suscita la meva
misèria, ma apatia, la horrible mediocritat de ma ‘bona
consciència’. Només Tu pots suportar tal cor. Només Tu tens
encara per a mí un amor pacient. Només Tu ets més gran que el meu
pobre cor”.
“Déu
sant, Déu just, Déu que ets la Veritat, la Fidelitat, la
Sinceritat, la Justícia, la Bondat... tingues pietat de mí... Soc
un pecador, però tinc un desig humil de la teva misericòrdia
gratuïta”.
“Tu
no et canses en ta paciència amb mi. Tú vens en la meva ajuda. Tu
em dones la força de començar sempre de nou, d'esperar contra tota
esperança, de creure en la victòria, en la teva victòria en mí en
totes les derrotes, que són les meves”.
Aquest
any tal volta nostre bes al Crucificat pot ser un poc més sincer i
profund.
¿QUÈ
FA DÉU A UNA CREU ?
El
crucificaren...
L'execució
de Jesús no ha estat cosa casual, fruit d'un malentès de les
autoritats religioses i polítiques de Israel. Tampoc basta
considerar la creu com cosa permesa per Déu per motius enigmàtics,
però que ha quedat resolta amb el triomf gloriós de la resurrecció.
La
resurrecció «no
elimina l'escàndol de la creu, sino que l'eleva a misteri»
(J.
Sobrino).
Perquè, encara després de la resurrecció, ens preguntem: ¿per
què i per a què la creu? ¿què fa Déu a una creu ?
Un
«Déu crucificat»
constitueix una autèntica revolució i ens obliga a qüestionar
totes nostres imatges humanes de Déu. La creu trenca tots els
esquemas sobre un Dios al que suponemos conocer ya de antemano.
El
crucificat no té el rostre que nosaltres atribuïm a la divinitat.
En la creu no hi ha bellesa, poder, força, saviesa, majestat. Déu
no apareix com el que té poder sobre
la
mort, sinó com algú que es veu submergit dins
ella.
Amb
la creu, s'acaba tota nostra fe en Déu o s'obri a una comprensió
nova i sorprenent d'un Déu que ens estima de manera insospitada.
Contra
totes nostres concepcions sobre la divinitat, a la creu descobrim
sorpresos que Déu és
algú
que pateix amb nostres patiments.
Nostra misèria l'afecta. Nostre sofriment «l'esquitxa».
Déu no pot estimar-nos sense sofrir. Com ha dit D.
Bonhoeffer,
«sols
un Déu que
sofreix
pot salvar-nos».
A
aquest «Déu crucificat»
no se'l pot «entendre»
des de categories filosòfiques. És un escàndol i una neciesa. A
aquest «Déu crucificat»
sols se l' «entén» quan
sabem estimar els que sofreixen i descobrim per pròpia experiència
que l'amor vertader als crucificats fa sofrir.
Aquest
«Déu crucificat» no
permet una fe ingènua i egoista en qualsevol Déu poderós posat al
servei de nostres propis interessos. Aquest Déu ens posa a mirar
vers el sofriment, l'abandonament i els crits de tantes víctimes de
la injustícia. A aquest Déu ens hi acostem, quan sabem apropar-nos
al sofriment de qualsevol abandonat.
Els
cristians donem moltes voltes per a no trobar-nos amb el «Déu
crucificat». La Setmana Santa ens ha de recordar que l'originalitat del cristià està en «romandre
amb Déu en la passió»
dels que sofreixen (D.
Bonhoeffer).
Sense això, no hi ha fe en el Déu vertader sinó manipulació.
JESÚS
DAVANT LA SEVA MORT
Era
migdia quan crucificaren.
Jesús
ha previst seriosament la possibilitat d'una mort violenta. Potser no
comptava amb la intervenció de l' autoritat romana ni amb la
crucifixió com últim destí més probable.
Però
no se li ocultava la reacció violenta que la seva actuació i el seu
missatge provocaven en els sectors més significatius del judaisme.
El rostre de Déu que presentava desfeia massa esquemes teològics, i
l'anunci del regne trencava massa seguretats polítiques i
religioses.
Tanmateix,
res ha modificat la seva actuació. No ha eludit la mort. No s'ha
defensat. No ha emprès la fugida. Tampoc ha cercat la seva
perdició. No es Jesús l'home que cerca sa mort en actitud suïcida.
Durant sa curta estada a Jerusalem, s'esforça per ocultar-se i no
apareix en públic.
Si
volem saber com va viure Jesús la seva mort, hem d'aturar-nos en
dues actituds fonamentals que donen sentit a tot el seu comportament
final. Tota la seva vida havia estat «des-viure's» per la causa de
Déu i el servei alliberador als homes. La seva mort segellarà ara
la seva vida. Jesús morirà per fidelitat
al Pare
i
per solidaritat
amb els homes.
Jesús
s'ha enfrontat a sa pròpia mort des d'una actitud de fe total en el
Pare. Avança cap a la mort convençut de que la seva execució no
podrà impedir l'arribada del regne de Déu que segueix anunciant fins
al final.
En
el sopar de comiat, Jesús manifesta la seva fe total en que tornarà
a menjar amb el seus la Pasqua vertadera quan s'estableixi el regne
definitiu de Déu sobre les injustícies que puguin cometre els
homes.
Quan
tot fracassa i fins i tot Déu sembla abandonar-lo com a un fals
profeta
equivocat lamentablement i condemnat justament en nom de la llei,
Jesús crida amb fe: «Pare, en vostres
mans poso la meva vida».
Per
altra banda, Jesús mor en una actitud de solidaritat
amb
tots els abandonats, i de servei als homes. Tota la seva vida havia
estat defensar el pobres front a la inhumanitat dels rics,
solidaritzar-se amb els dèbils front als interessos egoistes dels
poderosos, anunciar el perdó als pecadors front a la duresa
incommovible dels «justs».
Ara
sofreix la mort d'un pobre, d'un abandonat que no pot fer res davant
el poder dels que dominen la terra. I viu la seva mort com un servei.
El últim i suprem servei que pot fer a la causa d'un Déu d'amor i a
la salvació d'uns homes abandonats a la seva pròpia injustícia.