FESTES SOLLER

a,-1FESTES SÓLLER   

MARE DE DÉU VICTÒRIA SÓLLER   

MES DE MARIA A SA CAPELLETA

MISSES I CELEBRACIONS MAIG-JUNY

ASCENSIÓ DEL SENYOR

 

7º Diumenge de Pasqua. - L'Ascensió del Senyor (C)

EVANGELI

Mentre els beneïa, ...fou endut cap al cel.

+ Conclusió del sant evangeli segons sant Lluc 24,46-53

46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. Ascensió de Jesús 50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar de ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. Paraula de Déu.

CREIXEMENT I CREATIVITAT

Els evangelis ens ofereixen diverses claus per entendre com van començar el seu camí històric les primeres comunitats cristianes sense la presència de Jesús al capdavant. Potser no va ser tot tan senzill com de vegades ho vam imaginar. ¿Com van entendre i viure la seva relació amb ell, un cop desaparegut de la terra?

Mateu no diu una paraula de la seva ascensió al cel. Acaba el seu evangeli amb una escena de comiat en una muntanya de Galilea on Jesús els fa aquesta solemne promesa: «Sabeu que jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Els deixebles no han de sentir la seva absència. Jesús estarà sempre amb ells. Però ¿com?

Lluc ofereix una visió diferent. A l'escena final del seu evangeli, Jesús «se separa de ells pujant cap al cel». Els deixebles han d'acceptar amb tot realisme la separació: Jesús ja viu en el misteri de Déu. Però puja el Pare «beneint» els seus. Els seus seguidors comencen el seu camí protegits per aquella benedicció amb què Jesús guaria els malalts, perdonava els pecadors i acaronava els petits.

L'evangelista Joan posa a boca de Jesús unes paraules que proposen una altra clau. En acomiadar-se dels seus, Jesús els diu: «Jo me'n vaig al Pare i vosaltres esteu trists… No obstant, us convé que jo me'n vagi perquè rebeu l'Esperit Sant». La tristesa dels deixebles és explicable. Desitgen la seguretat que els dóna tenir Jesús sempre amb ells. És la temptació de viure de manera infantil sota la protecció del Mestre.

La resposta de Jesús mostra una sàvia pedagogia. La seva absència farà créixer la maduresa dels seguidors. Els deixa l'empremta del seu Esperit. Serà ell qui, en absència seva, promourà el creixement responsable i adult dels seus. És bo recordar-ho en uns temps que sembla créixer entre nosaltres la por a la creativitat, la temptació de l'immobilisme o la nostàlgia per un cristianisme pensat per a altres temps i una altra cultura.

Els cristians hem caigut més d´una vegada al llarg de la història en la temptació de viure el seguiment a Jesús de manera infantil. La festa de l'Ascensió del Senyor ens recorda que, acabada la presència històrica de Jesús, vivim el temps del Esperit, temps de creativitat i de creixement responsable. El Esperit no proporciona als seguidors de Jesús receptes eternes. Ens dóna llum i alè per anar buscant camins sempre nous per reproduir avui la seva actuació. Així ens porta cap a la veritat completa de Jesús.

LA BENEDICCIÓ DE JESÚS

Són els darrers moments de Jesús amb els seus. De seguida els deixarà per entrar definitivament al misteri del Pare. Ja no els podrà acompanyar pels camins del món com ho ha fet a Galilea. La seva presència no podrà ésser substituïda per ningú.

Jesús només pensa que arribi a tots els pobles l'anunci del perdó i la misericòrdia de Déu. Que tothom escolti la seva crida a la conversió. Ningú no ha de sentir-se perdut. Ningú no ha de viure sense esperança. Tots han de saber que Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi. ¿Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova?

Segons el relat de Lluc, Jesús no pensa en capellans ni bisbes. Tampoc en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra “testimonis”. ´És el primer: “vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. Seran els testimonis de Jesús els qui comunicaran la seva experiència d'un Déu bo i encomanaran el seu estil de vida treballant per un món més humà.

Però Jesús coneix bé els seus deixebles. Són febles i covards. On trobareu l'audàcia per ser testimonis de algú que ha estat crucificat pel representant del Imperi i els dirigents del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo us enviaré el que el meu Pare ha promès”. No els faltarà la “força de dalt”. El Esperit de Déu els defensarà.

Per expressar gràficament el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu la seva partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna al Pare aixecant les mans i beneint els deixebles. És el seu darrer gest. Jesús entra al misteri insondable de Déu i sobre el món baixa la seva benedicció.

Als cristians se'ns ha oblidat que som portadors de la benedicció de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la Bondat de Déu. Mantenir l'esperança viva. No rendir-nos davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït” no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.

També avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el bé. És possible treballar per un món més humà i un estil de vida més sa. Podem ser més solidaris i menys egoistes. Més austers i menys esclaus dels diners. La mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una societat menys corrupta.

En la Església de Jesús hem oblidat que el primer és promoure una “pastoral de la bondat”. Sentir-nos testimonis i profetes d'aquell Jesús que va passar la vida sembrant gestos i paraules de bondat. Així va despertar a la gent de Galilea l'esperança en un Déu Salvador. Jesús es una benedicció i la gent ho ha de conèixer.

L' ÚLTIM GEST

..alçà les mans i els va beneir..

Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d'un dia per l'altre aquella societat on veia patir tanta gent. No tenia poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només tenia la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels qui pateixen.

Per això li agrada tant fer gestos de bondat. Abraça els nens del carrer perquè no se sentin orfes. Toca els leprosos perquè no es vegin exclosos dels llogarets. Acull amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.

No són gestos convencionals. Li surten des de la seva voluntat de fer un món més amable i solidari on les persones s'ajudin i es cuidin mútuament. Tant se val que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el got d'aigua que donem a qui té set.

A Jesús li agrada sobretot beneir. Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i amor. Vol embolicar els qui més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.

No és estrany que, en narrar el comiat de Jesús, Lluc el descrigui aixecant les mans i beneint els deixebles. És el seu darrer gest. Jesús entra al misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolicats en la seva benedicció.

Ja fa temps que ho hem oblidat, però la Església ha de ser al mig del món font de benedicció. En un món on és freqüent maleir, condemnar, fer mal i denigrar, necessària és la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen beneir, cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.
Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencar esquemes i estratègies, estils d'actuació i llenguatges agressius que no tenen res a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb els seus gestos i paraules de bondat.

L'ART DE BENEIR

Mentre els beneïa se va separar de ells.

Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I eren allà «beneint» Déu.

La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el desig màxim que podem despertar en nosaltres. El judaisme, l'islam i el cristianisme sempre li han donat una gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, abans que res, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l'alegria... tot el que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem i afirmem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.

Beneir és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor a la vida ia les persones. Qui beneeix elimina del seu cor altres actituds poc sanes com l'agressivitat, la por, l'hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i, alhora, viure condemnant, rebutjant, odiant.

Beneir és desitjar a algú el bé des del més profund del nostre ésser, encara que mai no som nosaltres la font de la benedicció, sinó els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això, només es pot beneir en actitud joiosa i agraïda a Déu.

La benedicció fa bé el qui la rep i el qui la practica. Qui beneeix altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant dins seu com una pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i noble. Ningú no pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint algú en el fons del seu ésser.

La festa de l´Ascensió és una invitació a ser portadors i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.

ENTREGAR LA VIDA

Es va separar d'ells.

Hi ha moltes maneres de viure i també de morir. La mort sembla igual per a tothom però no és així. Cadascú la viu a la seva manera. Cadascú s'endinsa en el seu misteri des d'una actitud pròpia i personal. No és el mateix morir lliurant confiadament la vida que morir rebel·lant-se davant del que és inevitable.

Per a qui s'aferra a aquesta vida com un bé definitiu, la mort és la màxima desgràcia, l'enemic suprem que ens ataca des de fora i ens pren el més preciós que tenim: aquest alè misteriós que ens fa existir. Però ¿és possible acostar-se a la mort des d'una altra actitud?

Per a un creient, la vida és un regal. El gran regal que rebem gratuït del Creador. No és una possessió. No una cosa que hem fabricat nosaltres. Jo no faig res perquè la sang corri per les meves venes. No treballo per fer bategar el meu cor. Visc sostingut misteriosament per Déu.

Qui viu des d'aquesta actitud, sense sentir-se amo i senyor exclusiu de la seva existència, pot morir lliurant confiadament sa vida al Creador. No és fàcil. La mort mai perd la tràgica serietat. Però morir es converteix en un acte de fe, l'acte de fe més gran que podem fer: posar la nostra existència definitiva en mans de Aquell que és la font misteriosa del nostre ésser.

No és el mateix morir «que lliurar la vida». Pel que lliura la vida, la mort no li sobrevé fatalment de fora, sinó l'abandó confiat en Déu. Aquest «lliurar la vida» no és necessàriament un acte puntual que cal fer en el moment final. És una orientació de tota la vida. El lliurament final es prepara de moltes maneres i no és més que la culminació de tot un estil de viure.

La mort s'anticipa a moltes petites morts. El lliurament s'anticipa a moltes petites entregues. És la renúncia a l'afany de preservar la vida en aquest món la que ens porta a gaudir per sempre de la vida eterna. A Jesús ningú no li va prendre la vida, la va lliurar ell confiadament al Pare. Per això, Déu el va ressuscitar. Aquest és el nucli de la festa cristiana de l´Ascensió.

ENS TORNAREM A TROBAR

Es va separar d'ells i fou endut cap al cel...

...experiència molt dura el comiat a la persona estimada que la mort ens arrenca per sempre. Ja no podrem abraçar-la, mirar-la als ulls, escoltar les seves confidències, parlar-ne com en altres temps. La seva habitació ha quedat buida. Ja no hi és. Ningú no podrà omplir la seva absència.

Enmig de la pena immensa, comencen a sorgir les preguntes: ¿Per què ha hagut de ser així? ¿Com pot Déu permetre-ho? ¿Per què ens ha deixat sols? ¿Per què ara que tant la necessitàvem? Així senten esposos, amics o quants perden un ésser estimat.

La mort no ha aconseguit, però, arrencar aquesta persona del nostre cor. L'estimem. Podem recordar-la, revifar allò que hem compartit i viscut junts, allò que ens ha volgut comunicar al llarg dels anys. Potser no l'hem entès del tot; sens dubte, la podíem haver estimat més. No és el moment de culpabilitzar-nos. Ara ens queda l'amor amb què aquesta persona ens ha acompanyat durant la vida.

Tenim molt per agrair. Aquesta persona, amb totes les limitacions i deficiències, ha estat un regal. Hem gaudit de la vostra presència. La nostra vida ha estat més feliç gràcies a la seva companyia i amistat. La seva partida no podrà mai destruir allò viscut. La mort l'ha separada de nosaltres, però l'ha conduïda fins al misteri insondable de Déu. Allà ens espera.

En acomiadar-se dels seus deixebles, Jesús els parla així: «Me'n vaig a preparar-vos un lloc I quan hagi anat i us hagi preparat un lloc tornaré i us prendré amb mi perquè on sigui jo, estigueu també vosaltres» (Jn 14, 2-3 ). Tots tenim ja un lloc preparat per Crist per a cadascú de nosaltres al cor de Déu. Però allò que creiem de Jesús també ho podem esperar de les persones estimades que ens han precedit en la mort.

Quan se'ns mor un ésser estimat s'emporta amb ell allò bo que ha compartit amb nosaltres: l'amor, l'amistat, les experiències joiosos de la vida. D'aquesta manera, aquesta persona introdueix alguna cosa nostra al misteri de Déu. Quan un dia abandonem aquesta vida, no partirem cap al desconegut, sinó cap a una llar en la qual ens espera aquest Jesús a qui hem estimat tant en aquesta vida i aquestes persones amigues que no hem estimat manco. Allí ens tornarem a trobar i ens sentirem per sempre a la nostra veritable casa. És bo recordar-ho i celebrar-ho en aquesta festa de la Ascensió del Senyor.

CAP EL TARD DE LA VIDA

Mentre els beneïa, es va separar de ells...

Ningú pot escapar del envelliment, però no tots envelleixen de la mateixa manera. Hi ha moltes maneres de viure la darrera etapa de la vida. Gairebé sempre s'envelleix com es viu: de manera crispada o pacient, en actitud pessimista o esperançada, amb esperit trist o confiat,... Lamentable és que la societat només prepara per a la primera part de la vida. Se'ns ensenya a treballar i competir, a lluitar i tirar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase on culmina la nostra vida. La majoria de persones arriben a la vellesa sense cap guia ni cap preparació.

En general, la vellesa fa por. No és només pel deteriorament físic i psíquic. La veritable crisi es detecta a nivells més profunds. Desapareix a poc a poc el vigor i la seguretat, i comença una altra etapa molt més desvalguda i incerta. La persona no es pot recolzar en les seves forces com en altres temps. Ha de dependre dels altres. Però, a més, l'ancià comença a pressentir la seva mort de manera més conscient i personal.' És a la seva pròpia carn on experimenta que la vida s'acaba. Ja no hi ha temps per fer grans projectes. Ara arriba el final.

Per això, no basta aprendre a viure amb les limitacions pròpies de la vellesa ni n'hi ha prou de trobar remeis per fer-la més o menys suportable, i fins i tot agradable. Arriba l'hora de la veritat. El moment de fer un balanç serè de la vida i «acomiadar-se» amb pau amb aquest món.

La vellesa no és fàcil però pot ser la gran oportunitat de culminar la vida positivament. El veritable creient la viu com a «temps de gràcia». També en aquesta vellesa hi ha Déu com Amic i Salvador. És la gran oportunitat d'acabar la vida recolzant el nostre ésser feble i cansat en Ell. Al final, només Déu pot consolar i salvar.

Potser aquest és el pas decisiu que l'ancià creient ha de fer en el secret del seu cor: «La meva vida acaba. Només en Déu puc posar la meva confiança. Ell ha de ser ara més que mai el meu Salvador.» És el moment de resar aquests salms que cap creient hauria d'ignorar: «No te'n recordis dels pecats i delictes de la meva joventut» (Salm 25); «Jo, per la teva gran bondat, entraré a casa teva»(Salm 5); «En despertar, em sadollaré del teu aspecte» (Salm 17). L. Alonso Schókel al seu llibre Esperança.. diu que, «com que hi ha una crida per viure, hi ha una crida per morir. També morir pot ser una vocació. » Arriba un moment en què tots hem d'escoltar aquesta crida final: «Entra al goig del teu Senyor» (Mt 25, 21). Avui, festa de la Ascensió de Jesús a la vida del Pare, pot ser bo de recordar-ho.

¿ON ESTÀ EL QUE CERQUEM ?

...els va beneir...

Tots busquem ser feliços, però cap de nosaltres no sap donar una resposta clara quan se li pregunta per la felicitat. ¿Què és la felicitat? ¿En què consisteix realment? ¿Com assolir-la?

Més encara. Tots caminen darrere de ella, però, es pot assolir la felicitat? ¿No és buscar l'impossible? la gent sembla pessimista davant la possibilitat d'assolir-la. Els científics no parlen de felicitat. Tampoc els polítics gosen prometre-la ni incloure-la els programes.

Tanmateix, l'home no renuncia a la felicitat, la necessita, la busca. F. Savater pensa que la felicitat «és impossible però imprescindible». J. Marias la defineix com «l'impossible necessari». Aquesta és la paradoxa: no podem ser plenament feliços i, tanmateix, ens cal ser-ho.

Hi ha en nosaltres un anhel profund de felicitat que res ni ningú pot saciar plenament. La felicitat és sempre «allò que ens falta», allò que encara no posseïm. Per ser feliç, no n'hi ha prou d'aconseguir el que anàvem buscant. Quan, per fi, hem aconseguit allò que tant volíem, aviat descobrim que estem de nou al punt de partida, buscant una altra vegada felicitat.

Aquesta insatisfacció última de l'home no és deguda a fracassos o decepcions concretes. És més profund. És a l'interior mateix de l'ésser humà, i ens obliga a fer-nos preguntes que no tenen resposta fàcil. Si la felicitat sembla sempre «allò que ens falta», què és el que realment ens falta? ¿Què necessitem per ser feliços? ¿Què és el que, des del fons del seu ésser, està demanant tota la humanitat?

En «Felicitat i salvació», Gisbert Greshake ha plantejat així l'alternativa davant la qual es troba l'ésser humà. O bé la felicitat plena és pura il·lusió i l'home, entestat a ser plenament feliç, és una cosa absurd i sense sentit, O bé, la felicitat és regal, plenitud de vida que només pot arribar a l'home com a gràcia des d'aquell que és la font de la vida.

Davant d'aquesta alternativa, el cristià adopta una posició d'esperança. És cert que, quan anhelem la felicitat plena, estem buscant una cosa que no ens podem donar a nosaltres mateixos; però hi ha una felicitat última que té l'origen en Déu i que els homes podem acollir i gaudir eternament.

Decisiu és obrir-se al misteri de la vida amb confiança. Escoltar fins al final aquest anhel de felicitat eterna que es tanca en l'ésser humà. Esperar la salvació com a gràcia que se'ns ofereix amb amor. La festa cristiana de l´Ascensió és una invitació a no menysprear l´esperança.

ASSABORIR DES D'ARA

Pujant al cel.

Tinc la impressió que el que el cristianisme diu sobre el cel i de la felicitat final a l'“altra vida”, resulta per a molts contemporanis, creients o no, una cosa massa llunyana i abstracta, un llenguatge estrany que amb prou feines té rellevància alguna per a la vida de cada dia.

En el fons, creiem en “el futur” amb certa convicció quan experimentem que aquest futur ja s'inicia des d'ara i comença a despuntar, d'alguna manera, en el moment present,...la gent creuen més fàcilment en el cel si realment poden experimentar, encara que sigui de manera fragmentària que “el cel comença a la terra”.

Els cristians hem menyspreat massa els goigs de la terra, els plaers de la vida i la bellesa del món sense descobrir dins aquesta vida fràgil i caduca el germen del que serà,... el cel no és simplement un lloc cap al qual anem després de morir, sinó el gaudi ple de l'amor i de la vida que ja s'està gestant a l'interior del nostre món i al de cada persona.

No hem de contraposar el cel a aquest món d'una manera total i absoluta, ja que el cel és precisament la plenitud d'aquest món, la plena realització en Déu, de totes les possibilitats de pau, reconciliació, llibertat i felicitat que conté aquesta vida.

Quan estimem una persona, estimem alguna cosa més que una persona; estem estimant la vida i la felicitat per a la qual hem nascut aquesta persona estimada i jo mateix. Quan fem justícia a un oprimit, fem més que un gest d'equitat; estem fent créixer des d'ara el món reconciliat que estem cridats a gaudir-ne tots.

.Per això ha pogut escriure L. Boff amb tota veritat: “Cada vegada que a la terra fem l'experiència del bé, de la felicitat, de l'amistat, de la pau i de l'amor, ja estem vivint, de manera precària però real, la realitat del cel”.

En aquesta festa de l'Ascensió, hauríem de recordar que allò que s'oposa a l'esperança cristiana no és només la incredulitat i l'ateisme, sinó també la tristesa i l'amargor. A la vida hi ha moments de pau i transparència, experiències d'amistat i de reconciliació, de llibertat i amor que poden ser fugaços i precàries. Però, quan s'esdevenen, hem d'aprendre a assaborir ja dins aquesta mateixa vida, la festa del cel, encara que sigui de manera fràgil i fragmentària.

UN LLOC EN DÉU

… endut cap al cel....

¿Quin sentit pot tenir l'«ascensió» de Jesús al cel en una època en què cap home lúcid ja s'imagina Déu com un ésser que viu en un lloc celeste, per sobre dels núvols?

Però, sobretot, ¿què pot significar per a nosaltres un salvador que ha desaparegut lluny de nosaltres, quan el que importa de veres és la solució dels problemes del nostre món cada cop més greus i amenaçadors?

I, tanmateix, en aquest temps en què la progressiva explotació del món no sembla oferir-nos tota la felicitat desitjada i quan es perfila fins i tot la possibilitat d'un final catastròfic de la història i no la seva consumació feliç, necessitem escoltar més que mai el missatge que es tanca en l'ascensió del Senyor.

Creure en l'ascensió de Jesús és creure que la humanitat de Crist de què tots participem, ha entrat en la vida íntima de Déu d'una manera nova i definitiva.

Jesús s'ha amagat en Déu però no per absentar-se de nosaltres sinó per viure des de Déu una proximitat nova i insuperable, i impulsar la vida dels homes cap al seu darrer darrer....Vol dir que l'home ha trobat en Déu un lloc per sempre. «El cel no és un lloc que està per sobre de les estrelles, és molt més important: és el lloc que l'home té al costat de Déu» (J. Ratzinger).

Jesús mateix és això que nosaltres anomenem cel, ja que el cel, en realitat, no és cap lloc sinó una persona, la persona de Jesucrist en qui Déu i la humanitat es troben inseparablement units per sempre. Això vol dir que ens dirigim al cel, entrem al cel, en la mesura que dirigim la nostra vida cap a Jesús i ens endinsem en ell. Déu té per als homes un espai de felicitat definitiva que Crist ens ha obert per sempre. Una pàtria darrera de reconciliació i pau per a la humanitat.
Això que serà escoltat per molts amb somriure escèptic és, per al creient, la realitat que sustenta el món i dóna sentit a l'apassionant història de la humanitat. I quan s'esvaeix aquesta esperança última, el món no s'enriqueix sinó que es buida de sentit i queda privat del seu veritable horitzó.

Els creients som sers estranys en un món racionalitzat, tancat només a les seves pròpies possibilitats, optimista a voltes, trist i desesperançat en altres, segons els cicles d'èxits i fracassos de la humanitat. Però som éssers joiosos que portem en nosaltres una fe que ens ofereix raons per viure i esperança per morir.

EL CEL COMENÇA A LA TERRA

I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel

Qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat humana, viu aquests dies esglaiat per la violència que segueix creixent entre nosaltres i la sang que va xopant fins als últims racons de la nostra terra.

Un sentiment de dolor, desànim i impotència s'apodera de nosaltres i ens arronsa el cor. ¿No és possible una societat fraterna? L'home no és capaç de ser més humà? ¿No podrem aconseguir mai la felicitat i la pau que anhelem des del més profund del nostre ésser?

En aquestes circumstàncies, parlar del cel aquest matí de la Ascensió, pot semblar a molts no sols escapisme i evasió covarda dels problemes que ens envolten, sinó fins i tot un insult insuportable i una broma mordaç. No és el cel allò que ens importa sinó la terra, la nostra terra.

Probablement, bastants subscriurien d'alguna manera, aquelles paraules apassionades de Nietzsche: «Jo us conjuro, germans meus, romangueu fidels a la terra i no cregueu en els que us parlen d'experiències supraterrenes. Conscientment o inconscientment, són uns enverinadors... La terra n'està cansada; que se'n vagin d'una vegada!».

Però, ¿què és ésser fidel a aquesta terra que clama per una plenitud i reconciliació total? ¿Què és ser fidel a aquest poble crucificat que no pot assolir aquest alliberament i aquesta pau que tant cerca? Què és ser fidel a l'home ia tota la set de felicitat que es clou en el seu ésser?

Els creients hem estat acusats d'haver posat els nostres ulls al cel i haver-nos oblidat de la terra. I, sens dubte, és cert que una esperança molt mal entesa ha conduït força cristians a abandonar la construcció de la terra i, fins i tot, a sospitar de gairebé tota felicitat o èxit terrestre gaudit pels homes.

I, tanmateix, l'esperança cristiana consisteix precisament a cercar i esperar la plenitud i la realització total d'aquesta terra. Creure al cel és voler ser fidel a aquesta terra fins al final, sense defraudar ni desesperar de cap anhel o aspiració veritablement humans.

No és esperança cristiana la postura que ens porta a desentendre'ns dels problemes del present i despreocupem dels patiments d'aquesta terra. Precisament perquè creu i espera un món nou i definitiu, el creient no pot tolerar ni conformar-se amb aquest món el nostre ple d'odis, llàgrimes, sang, injustícia, mentida i violència.

Qui no fa res per canviar aquest món, no creu en un altre de millor. Qui no fa res per sacsejar la violència, no creu en una societat fraterna. Qui no lluita contra la injustícia no creu en un món. més just. Qui no treballa per alliberar l'home del patiment no creu en un món nou i feliç. Qui no fa res per canviar i transformar la nostra terra, no creu al cel.

DIUMENGE SISÈ PASQUA

 

6º diumenge de Pasqua (C)

EVANGELI

El Esperit Sant.... us farà recordar tot el que jo us he dit,

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14,23-29

Jesús va dir als seus deixebles

--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.

25»Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.

27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu.

Paraula de Déu.

LA PAU EN L'ESGLÉSIA

Us deixo la pau, us dono la meva pau

A l'evangeli de Joan podem llegir uns discursos en què Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els comentaristes en diuen "El Discurs de comiat". S'hi respira una atmosfera molt especial: els deixebles tenen por de quedar-se sense el seu Mestre; Jesús, per la seva banda, els insisteix que, malgrat la seva partida, mai no sentiran la seva absència.

Fins a cinc vegades els repeteix que podran comptar amb «el Esperit Sant». Ell els defensarà, doncs els mantindrà fidels al missatge i al projecte. Per això en diu «Esperit de la veritat». Jesús els explica quina serà sa feina: «El Defensor, l'Esperit Sant... serà qui us ho ensenyi tot i us vagi recordant tot el que us he dit». L'Esperit serà la memòria viva de Jesús.

L'horitzó que ofereix als deixebles és grandiós. De Jesús naixerà un gran moviment espiritual de deixebles que el seguiran defensats per l´Esperit Sant. Es mantindran en la seva veritat, ja que aquest Esperit els anirà ensenyant tot allò que Jesús els ha anat comunicant pels camins de Galilea. Ell els defensarà en el futur de la torbació i de la covardia.

Jesús desitja que captin bé el que significarà per a ells el Esperit de la veritat i el Defensor de la seva comunitat: «Us deixo la pau; us dono la pau». No sols els desitja la pau. Els regala la pau. Si viuen guiats pel Esperit, recordant i guardant les paraules, coneixeran la pau.

No és una pau qualsevol. És la pau. Per això els diu: «No us la dono jo com la dóna el món». La pau de Jesús no es construeix amb estratègies inspirades en la mentida o la injustícia, sinó actuant amb el Esperit de la veritat. Han de reafirmar-s'hi:

«Que no tremoli el vostre cor ni s'acovardeixi».

En aquests temps difícils de desprestigi i torbació que estem patint a la Església, seria un greu error pretendre ara defensar la nostra credibilitat i autoritat moral actuant sense el Esperit de la veritat promès per Jesús. La por continuarà penetrant en el cristianisme si cerquem assentar la nostra seguretat i la nostra pau allunyant-nos del camí traçat per ell. Quan en la Església es perd la pau, no és possible recuperar-la de cap manera ni serveix qualsevol estratègia. Amb el cor ple de ressentiment i ceguesa no és possible introduir la pau de Jesús. És necessari convertir-nos humilment a la seva veritat, mobilitzar totes les nostres forces per desfer camins equivocats, i deixar-nos guiar pel Esperit que va animar tota la vida de Jesús

ÚLTIMS DESITJOS DE JESÚS

Jesús s'acomiada dels deixebles. Els veu trists i acovardits. Tots saben que estan vivint les darreres hores amb el seu Mestre. ¿Què passarà quan els falti? ¿A qui acudiran? ¿Qui els defensarà? Jesús vol infondre'ls ànim descobrint-los els seus darrers desitjos.

Que no es perdi el meu missatge. És el primer desig de Jesús. Que no s'oblidi la seva Bona Nova. Que els seus seguidors mantinguin sempre viu el record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne de Déu” del qual tant els ha parlat. Si l'estimen, això és el primer que han de cuidar: “qui m'estima, guardarà la meva paraula... qui no m'estima, no la guardarà”.

Després de vint segles, què n'hem fet del Evangeli de Jesús? ¿El guardem fidelment o el manipulem des dels nostres propis interessos? ¿L'acollim al nostre cor o l'oblidem? ¿El presentem amb autenticitat o l'amaguem amb les nostres doctrines?

El Pare us enviarà en nom meu un Defensor. Jesús no vol que romanguin orfes. No sentiran l'absència. El Pare enviarà el Esperit Sant que els defensarà de risc de desviar-se'n. Aquest Esperit, que han captat en ell, enviant-lo cap als pobres, els impulsarà també a ells en la mateixa direcció.

El Esperit els “ensenyarà” a comprendre millor tot allò que els ha ensenyat. Els ajudarà a aprofundir cada cop més la seva Bona Nova. Els “recordarà” allò que l'han escoltat. Els educarà al seu estil de vida.

Després de vint segles, ¿quin esperit regna entre els cristians? ¿ Ens deixem guiar pel Esperit de Jesús? ¿Sabem actualitzar la Bona Nova? ¿Vivim atents als qui pateixen? ¿Cap on ens impulsa avui el vostre alè renovador?

Us dono la meva pau. Jesús vol que visquin amb la mateixa pau que l'han pogut veure, fruit de la seva unió íntima amb el Pare. Els regala la pau. No és com la que els pot oferir el món. És diferent. Naixerà al seu cor si acullen el Esperit de Jesús.

Aquesta és la pau que han de contagiar quan arribin a un lloc. El primer que difondran en anunciar el regne de Déu per obrir camins a un món més sa i just. Mai no han de perdre aquesta pau. Jesús insisteix:“Que no tremoli el vostre cor ni s'acovardeixi”.

Després de vint segles, ¿per què ens paralitza la por del futur? ¿Per què tant de recel davant la societat moderna? Hi ha molta gent que té gana de Jesús. El Papa Francesc és un regal de Déu. Tot ens convida a caminar cap a una Església més fidel a Jesús i al seu Evangeli. No ens podem quedar passius.

NO POT SEMBRAR PAU QUALSEVOL

Us deixo la pau, us dono la meva pau.

Seguint el costum jueu, els primers cristians se saludaven desitjant-se mútuament la pau. No era una salutació rutinària i convencional. Per ells tenia un significat més profund. En una carta que Pau escriu a una comunitat cristiana, els manifesta el seu gran desig: Que la pau de Crist regni en els vostres cors. Aquesta pau no cal confondre-la amb qualsevol cosa. No és una absència de conflictes i de tensions. Tampoc una sensació de benestar o una recerca de tranquil·litat interior. Segons l'evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l'herència que ha volgut deixar per sempre els seguidors. Així diu Jesús: Us deixo la pau, us dono la meva pau.

Recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles quan els envià a construir el regne de Déu: A casa on entreu, digueu primer: pau a aquesta casa. Per humanitzar la vida, el sembrar pau, promoure respecte, diàleg, escolta , no imposició, enfrontament i dogmatisme.

¿Per què és tan difícil la pau? ¿Per què tornem un cop i un altre a l'enfrontament i l'agressió? Hi ha una resposta primera, elemental i senzilla, que ningú pren seriosament: només els homes i dones que tenen pau poden posar-la en la societat, No es pot sembrar pau amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme... es pot mobilitzar la gent, però no és possible aportar veritable pau a la convivència. No s'ajuda a apropar postures i crear un clima amistós d'entesa, i acceptació mútua i diàleg.

No és difícil assenyalar alguns trets de la persona que porta a dins la pau de Crist. Cerca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l'agressió, fomenta allò que uneix, mai allò que enfronta.

¿Què aportarem avui des de la Església de Jesús? ¿Concòrdia o divisió? ¿Reconciliació o enfrontament? Si els seguidors de Jesús no porten pau al seu cor, ¿ què és el que porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat?

VENIU ESPERIT SANT

Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu...

«L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu, serà qui us ho ensenyi tot i us vagi recordant tot el que us he dit». Aquesta és la promesa de Jesús. Del Esperit no caldria parlar gaire. És millor desitjar-ho, esperar-ho en oració anhelant, invocar-ho i deixem penetrar, reanimar i conduir per Ell.

Veniu Esperit Sant.

Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, els nostres esforços per trobar felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.

Sense Tu, el nostre «progrés» no ens porta cap a una vida més digna, noble i joiosa. Sense Tu, no hi haurà mai un «poble unit» sinó un poble vençut per divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, continuarem dividint i separant-ho tot: Nord i Sud, bloc occidental i oriental, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones. Recordeu-nos que tots venim de les entranyes d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió joiosa i feliç en Ell.

Renova el nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comuna entranyable on pugui créixer la família humana. Sense Tu, ens la seguirem disputant agressivament, cercarem cadascun la nostra «propietat privada» i l'anirem fent cada cop més inhòspita i inhabitable.

Veniu Esperit Sant

. Ensenya'ns a entendre-ns encara que parlem llenguatges diferents. Si la vostra llei interior de Amor no ens habita, seguirem l'escalada de la violència absurda i sense sortida.

Que no es perdi el missatge. És el primer desig de Jesús. Que no oblidem la seva Bona Nova de Déu. Que els seus seguidors mantinguin viu el record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne de Déu” del qual tant els ha parlat. Si l'estimen, això és el primer que han de cuidar: “qui m'estima, guardarà la meva paraula... qui no m'estima, no la guardarà”.

Veniu Esperit Sant

A alegrar el nostre món tan ombrívol. Ajuda'ns a imaginar-ho millor i més humà. Obre'ns a un futur més fratern, net i solidari. Entra fins al fons de les nostres ànimes. Mira el buit de l'home si tu faltes per dins. Mira el poder del pecat quan Tu no envies el teu alè.

Posa en els homes goig, força i consol, en les seves grans i petites decisions, en les seves pors, lluites, esperances i temors.

Ensenya'ns a creure en Tu com tendresa i proximitat personal de Déu, com força i com gràcia que pot conquerir el nostre interior i donar vida a la nostra vida.

PAU

La pau us deixo us dono la meva pau...

Tots parlen de pau, però no és fàcil dir en què consisteix. Tots diuen desitjar-la i cercar-la però no se sap com assolir-la. Intuïm que és un bé preciós, no només per a la vida personal de cadascú, sinó per a la convivència de la humanitat sencera. Hauria de ser el primer per assegurar una vida digna i feliç per a tothom. Però gairebé sempre és el primer que fem malbé.

¿Per què és tan difícil la pau? ¿Per què fracassa una vegada i una altra el diàleg? ¿Per què es torna una vegada i una altra a l'enfrontament i l'agressió mútua? ¿Per què es posen tants obstacles a la concòrdia? Hi ha una primera resposta tan elemental i senzilla que ningú no la pren seriosament: només els homes que tenen pau poden posar-la en la societat.

No pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme es pot mobilitzar alguns sectors; des d'actituds de prepotència, hostilitat i agressió es pot fer política i propaganda electoral, però no es pot aportar veritable pau a la convivència de la gent.

Les fonts cristianes parlen de la pau de manera original i desconcertant. Hi ha una pau que no prové dels plantejaments i estratègies que posem en marxa els humans. Aquesta pau, abans que res, és un regal que cal acollir i només després encomanar i comunicar. Així diu Jesús: «Us deixo la pau, us dono la meva pau; no us la dono com la dóna el món» (Jn 14, 27).

Ens falta pau perquè ens falten homes i dones de pau. Persones que posseeixen la pau al seu cor, la porten amb ells, la comuniquen i la difonen. Aquests construeixen pau perquè ajuden a apropar postures i creen un clima amistós d'entesa, acceptació mútua i diàleg. No és difícil assenyalar alguns trets de «l'home de pau». Cerca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l'agressió, fomenta allò que uneix, mai allò que ens enfronta. Senzillament estima tot ésser humà.

ACTITUDS PER A LA PAU

La pau us deixo, la meva pau us dono

La pau no naixerà espontàniament de la violència. No arribarà només del cansament d'ETA, i menys de les sagnants escalades terroristes. La pau requereix un clima social propici que cal crear entre tots. Heus aquí algunes actituds que desperten en mi les paraules de Jesús:

«La pau us deixo, la meva pau us dono.»

Condemnar: no només interiorment, sinó també de manera pública, els crims i els assassinats de ETA. A algun se'l pot fer més difícil per lligams afectius i familiars o per identificar-se amb els objectius. Però la consciència és abans que res. Cal que tots defensem de manera unànime la vida i els drets fonamentals de la persona.

Fer veure amb claredat quina és la veritable voluntat d'aquest poble. ETA s'equivoca quan escolta els crits d'alguns que li demanen intervenir. El clam dels bascos és unànime: ETA no ha d'actuar més temps contra la voluntat majoritària del seu propi poble

Buscar la pau com el primer objectiu per al bé comú en aquests moments. La pau és més important que els interessos de cadascun dels partits. No és just impedir-la, dificultar-la o retardar-la. La pau ha de ser èxit de tots i per a tots.

Aprendre a resoldre els nostres problemes per vies dignes de lésser humà. No estem fets per viure permanentment a la violència ia l'odi. Abans que qualsevol altra cosa, som persones i estem cridats a entendre'ns buscant el millor per a tothom.

Donar suport i defensar tot allò que pot conduir a un acostament de postures i una recerca d'entesa per camins que no siguin l'enfrontament destructor. Tots som necessaris al País Basc per construir el futur. També els que mai hagin pogut defensar la violència.

Educar la passionalitat política. Uns renunciant a extremismes i maximalismes que no poden conduir amb realisme al bé del poble. Altres lluitant contra les reaccions viscerals que ens pot provocar la cruel i persistent actuació de ETA al llarg d'aquests anys.

Actuar amb lucidesa, sense deixar-nos arrossegar per consignes, eslògans o campanyes que puguin generar odi o venjança. Buscar la pau i exigir-la de manera ferma, però pacífica. Una pau que sigui veritable i sigui pau per a tothom.

Buscar la veritat. No deformar-la per interessos partidistes ni sacrificar-la cap estratègia. La mentida impedeix l'entesa i la comunicació. La ceguesa engendra violència. Cap a la pau s'avança per camins de l'objectivitat i de l'esclariment de les raons enfrontades.

Disposem per el perdó sincer i noble, rebutjant la venjança. La pacificació exigeix introduir a la convivència social la capacitat de perdonar. El perdó allibera de la violència del passat, ens ennobleix a tots i genera a la societat noves energies per construir el futur.

NO ÉS EL MATEIX

Guardarà la meva paraula...

El pluralisme cultural és innegable. Es pot fins i tot afirmar que és una de les dades més característiques de la societat moderna. S'ha fraccionat en mil trossos aquell món monolític de fa uns quants anys. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionaments, idees o valors. Aquest pluralisme no és només una dada. És un dogma de la nostra cultura. Avui tot es pot discutir. Tot menys el dret de cadascú a pensar com li sembli i ser respectat en el que pensa.

Certament aquest pluralisme pot estimular la recerca responsable, el diàleg i la confrontació de postures. Però ens pot portar també a greus reculades. Molts cauen en un relativisme total. Tot és igual. Com diu G. Lipovetsky, «vivim a l'hora dels feelings». Ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni lletjor. Res no és bo ni dolent. Es viu d'impressions i cadascú pensa allò que vol i fa allò que li ve de gust. En aquest clima de relativisme s'arriba a situacions decadents. Es defensen les creences més peregrines sense un esforç racional mínim. Es pretén resoldre amb quatre tòpics les qüestions més vitals del ser humà. A. Finkielkraut té raó quan afirma que «la barbàrie s'està apoderant de la cultura».

El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa de la vida. Hem de cercar la veritat última del home que és lluny de quedar explicada amb teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.

El cristià també està cridat a viure sanant aquesta cultura. No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol que exercir honestament un servei públic, ni és igual donar grits a favor del terrorisme que defensar els drets de cada persona. No és igual avortar que acollir la vida, ni és igual fer l'amor de qualsevol manera que estimar de veritat l'altre. No és el mateix ignorar les necessitats o treballar pels seus drets. La primera cosa és dolenta i malmet l'home. La segona està carregada d'esperança i promesa...Enmig de l'actual pluralisme ressonen les paraules de Jesús:

El que m'estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l'estimarà».

UNA CULTURA DE LA PAU

La pau us deixo, la meva pau us dono.

Són molts els conflictes que sacsegen avui la nostra societat. A més de les tensions i enfrontaments que es produeixen entre les persones i al si de les famílies, greus conflictes d'ordre social, polític i econòmic impedeixen entre nosaltres la convivència pacífica.

Per resoldre els conflictes, els homes han de fer sempre individualment i col·lectivament una opció: o escollim la via del diàleg i de la mútua entesa, o seguim els camins de la violència i de l'enfrontament destructor. Per això, moltes vegades, el que és més greu no és l'existència mateixa dels conflictes, sinó que una societat acabi creient que els conflictes només es poden resoldre per mitjà de la violència o la imposició de la força

Davant aquesta «cultura de la violència» que s'ha cultivat tant entre nosaltres, necessitem promoure avui una «cultura de la pau». La fe en la violència ha de ser substituïda per la fe a l'eficàcia dels camins no violents.

Hem d'aprendre a resoldre els nostres problemes per vies dignes del ser humà. No estem fets per viure permanentment a l'enfrontament. Abans que qualsevol altra cosa, som homes i estem cridats a entendre'ns buscant honestament solucions justes per a tothom.

Aquesta «cultura de la pau» exigeix cercar l'eliminació de les injustícies sense introduir-ne de noves i sense alimentar i aprofundir més les divisions. Només els que es resisteixen als mitjans injustos i combaten tot atemptat contra la persona poden ser constructors de pau.

Una «cultura de pau» exigeix a més crear un clima de diàleg social promovent actituds de respecte i escolta mutus. Una societat avança cap a la pau renunciant als dogmatismes, cercant l'acostament de postures i aclarint en el diàleg les raons enfrontades.

La «cultura de pau» arrela sempre en la veritat. Deformar-la o manipular-la al servei d'interessos partidistes o d'estratègies fosques no condueix a la pau veritable. La mentida i l'engany al poble sempre engendren violència.

La «cultura de pau» només s'assenta en una societat quan la gent està disposada al perdó sincer, rebutjant sentiments de venjança i revenja. El perdó allibera la violència del passat i genera noves energies per construir el futur entre tots.

Enmig d'aquesta societat, els cristians hem d'escoltar de manera nova les paraules de Jesús, «la pau us deixo, la meva pau us dono», i ens hem de preguntar què hem fet d'aquesta pau que el món no pot donar però necessita conèixer .

ACOLLIR DÉU A LA CIUTAT

Vindrem a fer estada en ell....

No sembla que la ciutat moderna, sobretot la gran ciutat, sigui un lloc molt propici per acollir aquest Déu que, segons Jesús, vol “habitar” en l'home.

Renou permanent, setge continu de missatges i impressions, els desplaçaments constants d'una banda a l'altra, les presses i les tensions fan gairebé impossible l'assossec i la pau que semblen indispensables per acollir Déu.

No és estrany que la gent aprofitin qualsevol ocasió per fugir de la ciutat a la recerca d'aire pur per als pulmons i d'una mica de silenci, assossec i pau per als seus esperits.

El contacte amb la natura i el passeig pel camp produeixen en nosaltres un veritable alliberament. Respirem amb més profunditat, el nostre rostre es relaxa, mirem l'entorn amb ulls més serens i contemplatius, percebem una calma interior nova, ens sentim més disposats a l'escolta i al diàleg. Sembla més fàcil creure i acollir Déu.

Però la solució no pot estar exclusivament en aquestes sortides periòdiques. Hem d'aprendre a acollir Déu enmig de la ciutat ja que Déu està sobretot en l'home, enmig de les seves lluites, disputes, tensions i cansaments.

També per la ciutat es pot caminar amb ulls prou tranquils per contemplar la vida amb els seus centelleigs de bondat i les seves tragèdies, i descobrir Déu al rostre cansat de la gent i l'angoixa i la insatisfacció de tants.

També a la ciutat es pot lluitar contra aquesta ansietat i avidesa per viure sempre bolcats cap a fora, cercant incansablement noves sensacions, novetats, notícies i renous.

També a la ciutat es pot trobar algun moment per pregar, encara que sigui a la retirada de l'habitació, a l'interior del propi cotxe o durant l'espera de l'autobús.

També des de la ciutat es pot invocar Déu i presentar-li les angoixes, les penes, les lluites i els goigs d'aquells ancians gastats, aquests joves sorollosos, aquestes dones indiferents i tanta gent desconeguda que creuem en el nostre camí.

També en la ciutat, Jesús ens pot donar la pau, aquella que el món no pot donar. Només cal adoptar una actitud d'acollida i oració.

Recordem el que escriu E. Wiesel: “No pregar no és un pecat; és un càstig». El càstig de veure's condemnats a viure sense la millor companyia que el home pot tenir.

VENIU, ESPERIT SANT

l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

«L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu, serà qui us ho ensenyi tot i us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». Aquesta és la promesa de Jesús.

Del Esperit no caldria parlar-ne molt. És millor desitjar-lo, esperar-lo en oració anhelant, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i conduir per Ell.

Veniu, Esperit Sant.

Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, els nostres esforços per trobar felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.

Veniu Esperit Sant.

Sense Tu, el nostre «progrés» no ens porta cap a una vida més digna, noble i joiosa. Sense Tu, no hi haurà mai un «poble unit» sinó un poble constantment vençut per divisions, ruptures i enfrontaments.

Sense Tu, continuarem dividint i separant-ho tot: Nord i Sud, bloc occidental i oriental, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones.

Recordeu-nos que tots venim de les entranyes d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió joiosa i feliç en Ell.

Renova el nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comuna entranyable on pugui créixer la família humana. Sense Tu, ens la seguirem disputant agressivament, buscarem cadascú la nostra «propietat privada» l'anirem fent cada cop més inhòspita i inhabitable.

Veniu, Esperit Sant.

Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem de llenguatges diferents. Si la vostra Llei interior d'Amor no ens habita, seguirem l'escalada de la violència absurda i sense sortida.

Veniu, Esperit Sant

Ensenyeu-nos a creure. Sense el vostre alè, la nostra fe es converteix en ideologia de dretes o d'esquerres, la nostra religió en trista «assegurança de vida eterna». Recordeu-nos tot el que ens ha dit Jesús. Condueix-nos a l'evangeli.

Veniu, Esperit Sant

Ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i la teva força. la nostra litúrgia es perd en rutina, el nostre culte en ritu legalista. la nostra pregària a xerrameca.

Veniu a mantenir l'esforç de conversió dins de l'Església. Sense el teu impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució, cansament o desil·lusió.

Veniu a alegrar el nostre món tan ombrívol. Ajuda'ns a imaginar-ho millor i més humà. Obre'ns a un futur més fratern, net solidari. Ensenya'ns a pensar allò encara no pensat i construir allò encara no treballat.

Entra fins al fons de les nostres ànimes. Mira el buit de l'home si tu faltes per dins. Mira el poder del pecat quan Tu no envies el teu alè.

Veniu, Senyor i donador de vida. Posa en els homes goig, força i consol, a les seves grans i petites decisions, a les seves pors, lluites, esperances i temors.

Veniu Esperit Sant

Ensenya'ns a creure en Tu com a tendresa proximitat personal de Déu als homes, com a força i poder de gràcia que pot conquerir el nostre interior i donar vida a la nostra vida.

HOMES EMPOBRITS

Vindrem a fer estada en ell....

Tot home viu condicionat per la realitat sociològica i històrica en què es troba inserit. Sense que ho puguem evitar, som part integrant d'un món complex que incideix poderosament en la nostra manera de ser, actuar i viure. El marc sociocultural i sico-social en què vivim marca decisivament la nostra conducta, la nostra actitud existencial i tot el nostre ésser.

Per això hauríem d'estar més atents a aquells fenomens sociològics que estan modelant l'ésser de l'home contemporani. Fenomens com ara el canvi cultural, la tecnologia, el consum, la mobilitat, l'anonimat social, la incomunicació, el pluralisme... No són pocs els observadors que, en estudiar les possibilitats i els riscos de la societat contemporània, assenyalen amb to alarmant l'empobriment interior i el buit que sembla amenaçar l'home contemporani.

Home que ha avançat tècnicament de manera insospitada, però que viu en dependència cada vegada més gran de allò que ell mateix produeix i fabrica.

Home....que es veu obligat a viure encadenat per sempre un ofici especialitzat, sense poder desenvolupar adequadament més que una part mínima del seu ésser.

Home ...que viu de manera accelerada, sotmès a un ritme de vida esgotador, sense possibilitat d'aturar-se serenament davant de la seva pròpia vida.

Home... aclaparat per una informació múltiple i variada de notícies i dades, però sense mitjans per discernir, reflexionar i formar-se el propi judici amb responsabilitat i lucidesa.

Home... seduït pels mil enganyosos atractius de la societat de consum, però «sota-alimentat» espiritualment.

Home ...alienat per diversos eslògans i distret per innombrables modes o consignes, però sense capacitat per enfrontar-se a la pròpia veritat.

Els creients entenem que la fe pot ser la gran força interior que ens ajudi a alliberar-nos de l'alienació, la superficialitat, la desintegració i el buit interior.

Per viure d'una manera més humana i alliberada ens cal una energia interior capaç d'animar i dinamitzar tota la nostra existència. Per això escoltem avui amb goig les paraules de Jesús: «El qui m'estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a ell i hi farem morada».