dimecres, 29 de març de 2017

QUINTA SETMANA


PROGRAMA   DE   SETMANA   SANTA  





VIDA, MORT...



La gran dificultat, quan parlem de vida i de mort, rau en que utilitzem les mateixes paraules per a expressar conceptes completament diferents. Tan contradictoris, que es poden donar la mort en una vida fisiològica molt saludable, i es pot donar la Vida definitiva en la vida més deteriorada i inclòs en la mort biològica. Si apliquem el concepte adequat en cada cas, canviem el text fins a fer-li dir el contrari del que vol dir.

Al final ja de la Quaresma i quan entrarem en la contemplació dels esdeveniments de la Passió i mort de Jesús, té ple sentit que ens preparem mirant de dilucidar què és vida i què és mort per a Jesús...

El relat d'aquest diumenge és simbòlic. Els tres germans representen la nova comunitat. Jesús està totalment integrat en el grup pel seu amor a cadascun. Els membres de la comunitat tenen cura uns dels altres.

La manca de lògica del relat ens porta a sortir del literal. Si Jesús hagués pretès salvar la vida biològica de Llàtzer, hagués corregut de pressa a curar-lo. Més fàcil que ressuscitar-lo. Però la seva intenció no és curar la malaltia de Llàtzer sinó mostrar la Vida en ell. Per això, espera a que la mort estigui confirmada en rotunditat (quatre dies, ja fa olor).

Si continuem demanant si Llàtzer ressuscità o no físicament, és que encara seguim a la banda dels morts, perquè la nostra preocupació segueix essent la vida biològica.

L'alternativa no és: aquesta vida, només aquí baix,... o l'altre vida després, però continuació d'aquesta.

L'alternativa és : vida biològica sola, o Vida definitiva durant aquesta vida i més enllà d'aquesta vida....









AIXÍ VULL JO MORIR...
Jesús mai va amagar el seu afecte cap als tres germans que viuen a Betània. Segur que són els qui l'acullen a casa sempre que puja a Jesrusalem. Un bon dia, Jesús reb un encàrrec: el nostre germà Llàtzer, “el teu amic”, està malalt. Al poc temps, Jesús se'n va cap al petit llogaret.
Quan arriba, Llàtzer ja és mort. Maria, la germana més jove, quan el veu, es posa a plorar. Ningú la pot consolar. Quan veu plorar la seva amiga i els jueus que l'acompanyen, Jesús no es pot contenir. També ell, ensems “es posa a plorar”. La gent comenta: “¡Com l'estimava!.
Jesús no plora només per la mort d'un amic estimat. Se li romp l'ànima quan sent la impotència de tots davant la mort. Tots portem en el més pregó del nostre esser un desig insaciable de viure. ¿Per què tenim que morir? ¿Per què la vida no és més feliç, més llarga, més segura, més vida?
L'home d'avui, com el de totes les èpoques, duu clavada una pregunta dins el seu cor, la més inquietant i difícil de respondre: ¿Què serà de tots i de cadascun de nosaltres? No val enganyar-nos. ¿Què hi podem fer? ¿Rebel·lar-nos? ¿Deprimir-nos?
Sense cap dubte, la reacció més generalitzada és oblidar-nos i “anar tirant”. Però, ¿no està l'esser humà cridat a viure la seva vida i a viure-se a ell mateix amb lucidesa i reponsabilitat? ¿Només al nostre final, ens hem d'apropar de forma inconscient i irresponsable, sense prendre postura?


Davant del misteri últim del nostre destí no és possible apel·lar a dogmes científics ni religiosos. No ens podem guiar més enllà d'aquesta vida. Honesta sembla la postura de l'escultor Eduardo Chillida al qual en certa ocasió vaig sentir dir: “De la mort, la raó em diu que és definitiva. De la raó em diu que és limitada”.
Els cristians no sabem de l'altra vida més que els altres. Nosaltres també ens hem d'apropar amb humilitat al fet obscur de la nostra mort. Però ho fem amb una confiança radical en la Bondat del Misteri de Déu que albirem en Jesús. Aquest Jesús al qual, sense haver-lo vist, estimem i, sense veure-lo encara, li donam la nostra confiança.
Aquesta confiança no es pot entendre des de fora. Només pot ser viscuda pel qui ha respost, amb fe senzilla, a les paraules de Jesús: “Jo som la resurrecció i la vida. ¿Creus tu això?” Recentment, Hans Küng, el teòleg catòlic més crític del segle vint, prop ja del seu final, ha dit que per a ell morir-se és “descansar en el misteri de la misericòrdia de Déu.
Així vull morir jo...
José Antonio Pagola




LES SET PARAULES
Mons. Sebastià Taltavull i Anglada
Setmana Santa de l’any 2011

1a Ni els assots, ni les espines, ni els Claus m’han pogut emmudir per dir: Pare perdoneu-los que no saben pas el que fan (Ll. 23,34)
Ha deixat dit que ens estimem. Aquest és el seu testament. Les paraules pronunciades en el darrer sopar, «estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat», ara reben la confirmació del seu propi testimoniatge quan l’amor arriba a l’extrem del perdó. Jesús no sols ens demana que l’oferim, sinó que ell mateix ens el dóna. Perdona sense límit perquè estima sense límit, fins a lliurar la seva vida per amor. L’ideal evangèlic de l’amor a l’enemic pronunciat amb tanta força durant la seva vida, ara arriba a la seva més perfecta coherència. És la crida a no fabricar-nos un cristianisme a la nostra mida, sinó a la seva, al seu estil i exemple, un cristianisme cristià. Amb el perdó envers els qui el maten està obrint el camí que han entès i seguit els màrtirs, fent-lo transitable per a tots els qui creuen que hem de seguir els mateixos passos de Jesús.

2a Vaig escoltar el lladre, vaig perdonar Maria i també perdonaré els qui estiguin ben penedits. En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís (Ll. 23,43)
Feta pel mateix Jesús, estem davant la canonització més ràpida de la història. Es pot ser sant en un obrir i tancar d’ulls. Un condemnat, com Jesús, ha estat tocat per ell en el seu cor i descobreix com la injustícia és carregada sobre el qui és innocent. Mai no és tard per tornar als camins de l’Evangeli. La trobada amb Jesús dóna una orientació decisiva a la seva vida i s’omple del goig de l’esperit -que també lliurarà com Jesús- quan veu la seva condemna reconvertida en salvació eterna per un gest gratuït d’amor. Qui ho pot entendre? La justícia de Déu no és com la dels homes. Quins camins tan diferents els seus dels nostres! Si la Setmana Santa ens ajudés a recuperar aquells que condemnem i aquells que són condemnats al nostre costat! Deixem que Jesús ens miri amb el mateix afecte. La seva mirada salva i demana a canvi la nostra més sincera conversió.

3a Dona, aquí teniu el vostre fill . (Jn 23,34) Estimat deixeble aquí tens la teva mare. Per la Mare s’arriba al Pare.
Jesús pateix la solitud, però no la vol per a ningú. Ens fa mereixedors d’un amor que no podem oblidar i que manté ferma la nostra confiança. Dirigint-se a la seva mare, escoltem les seves entranyables paraules de fill. Com el nen que se sent segur en els seus braços, entenem que el nostre cor no pot ser ambiciós ni els nostres ulls altius, que la nostra vida si vol assemblar-se a la seva no pot obsessionar-se amb pretensions de grandesa. Jesús, a la creu, ens fa el do de la mare quan abans per a ella ja ens ha convertit en un do seu. A Jesús l’omple de consol que experimentem l’acollida amorosa de la seva mare Maria i el conforta veure que al nostre costat no es troba sola. Aquest miracle es repeteix constantment en moltes de les nostres cases, en el silenci d’una vida cristiana que no fa apologia del dolor ni espectacle dels sentiments més íntims.

4a Déu meu, Déu meu per què m’heu abandonat (Mc 15,34) Em sento aclaparat per l’allau de turments. S’ha apagat per a mi la llum de la felicitat.
Paraules pronunciades amb el llenguatge més íntim après en la infància i ara dites en l’extrem de la confiança, encara que amb el crit més amarg de la vida i amb la sensació del més inhumà abandó. Paraules que donen notícia de la major solitud que es pot patir quan apareix l’angoixa d’una pregunta aparentment sense resposta. Aquest crit de Jesús a la creu no és de desesperació, és la pregària del Fill que ofereix la seva vida al Pare, en l’amor per a la salvació de tots. És l’encarnació de Déu duta a la seva identificació més radical amb la humanitat. Tingut com un home entre tants i comptat en el registre dels qui han nascut com qualsevol altra persona, ara es col·loca, per complir la voluntat salvífica del Pare, en la llista del dels qui han d’encarar-se a la mort. Fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat, comparteix la nostra situació humana fins i tot en allò que la fa més degradant, per assumir-la en la seva pròpia persona i salvar-la.

5a Des del naixement fins el Calvari he cercat les meves ovelles sense repós Tinc set! (Jn 19,28), i set tindré fins a la fi dels temps.
És molt legítim, enmig del dolor, buscar moments d’alleugeriment: quan es pateix la set física, la set espiritual, la set de justícia, de companyia, d’amor, es busca amb ànsia la generositat de qui pot sadollar-la. Jesús ens adverteix d’aquesta possibilitat: «Vaig tenir set i no em vau donar de beure.» Està relatant quelcom que sembla impossible quan li és negat a Ell i a tantes persones a qui representa i amb qui s’identifica allò que és més elemental i necessari. No és que no hi hagi suficients recursos, sinó que estan mal repartits. No és que no hi hagi riquesa, és que només l’acaparen uns pocs. El que hi ha és molta set, la de moltes persones clavades a la creu de l’atur, de la incultura, de la fam i la set física, de la malaltia, de l’exclusió i els maltractaments, de la solitud… Qui pot posar solució a tanta aridesa, a tanta falta d’amor. No donem un glop amarg als qui demanen un got d’aigua fresca, no fem sofrir més el qui demana un gest d’acollida, d’atenció, d’amistat, no seguim creant inferioritat de condicions dient que tot va bé. El crit de Jesús, posant-se de part de tots els assedegats, ens avisa de la urgència de crear noves condicions de vida, més humanes, més cristianes.

6a S’han complert les profecies. Els crims s’han expiat amb escreix. L’infern s’ha emportat el botí. Tot s’ha complert! (Jn 19,30)
Comença la comunicació de la vida a una humanitat que necessita respirar de nou, ara al ritme de l’Esperit. Ofegats per mil enigmes i pel drama de la mort, se’ns fa el do de poder viure de l’Esperit, el mateix que omple l’univers i que ens dóna la força d’estimar. La set patida és sadollada. Amb la mort, Jesús no perd gens, ho guanya tot, perquè regala la seva vida deixant-la en mans de Déu, el seu Pare. Aquesta relació de confiança entre Déu i l’home que Jesús, el Fill, ha fet possible donant-nos el seu Esperit. En Ell està la font de la santedat que, per ser reflex inequívoc del misteri de Déu, és la major força d’atracció de l’Església, de la nostra Església, allò que més ha de definir-la i fer-la creïble. Serà el testimoniatge d’amor proper a l’home i a la dona d’avui, necessitats com estem d’Evangeli, de bona notícia d’esperança i de salvació. Quan Jesús posa la seva vida en mans de Déu, entenem que per ser Déu i home, la nostra vida està en les millors mans, les del Déu de la Vida que ha ressuscitat al seu Fill perquè tots tinguem vida i la tinguem amb abundància.


7a Amarat de sang i abatut de sofriment cerco la faç del Creador, cridant amb força: Pare confio el meu alè a les teves mans. (Lc 23, 46)
Comença la comunicació de la vida a una humanitat que necessita respirar de nou, ara al ritme de l’Esperit. Ofegats per mil enigmes i pel drama de la mort, se’ns fa el do de poder viure de l’Esperit, el mateix que omple l’univers i que ens dóna la força d’estimar. La set patida és sadollada. Amb la mort, Jesús no perd gens, ho guanya tot, perquè regala la seva vida deixant-la en mans de Déu, el seu Pare. Aquesta relació de confiança entre Déu i l’home que Jesús, el Fill, ha fet possible donant-nos el seu Esperit. En Ell està la font de la santedat que, per ser reflex inequívoc del misteri de Déu, és la major força d’atracció de l’Església, de la nostra Església, allò que més ha de definir-la i fer-la creïble. Serà el testimoniatge d’amor proper a l’home i a la dona d’avui, necessitats com estem d’Evangeli, de bona notícia d’esperança i de salvació. Quan Jesús posa la seva vida en mans de Déu, entenem que per ser Déu i home, la nostra vida està en les millors mans, les del Déu de la Vida que ha ressuscitat al seu Fill perquè tots tinguem vida i la tinguem amb abundància.















************
*****


PROGRAMA   DE   SETMANA   SANTA  

diumenge, 26 de març de 2017

CONFRARIA DEL CALVARI



XXX   ANIVERSARI.   (2017)


Confraria del Calvari


LA   CONFRARIA   DEL   CALVARI    EN   EL   30   ANIVERSARI

Dia  25   març  2017

-18'30  MISSA   SOLEMNE
   CONCERT   "BANDA   JOVE"
20'30   EXPOSICIÓ…:


EXPOSICIÓ  :  (horari   de   visites..  del  26 al  31  març,  de   18'30  a   20'00   hores)























































DE   LA   HISTÒRIA


< style="color: red;">

dimarts, 21 de març de 2017

QUARTA SETMANA QUARESMA...










PER A EXCLOSOS
Un cec de naixement. Els pares no en tenen cap culpa, però el seu destí romandrà marcat per sempre. La gent el mira com a pecador castigat per Déu. Els deixebles de Jesús li demanen si el pecat és del cec o dels pares.
Jesús el mira de manera diferent. De quan l'ha vist, sols pensa com alliberar-lo d'aquella vida malaurada de captaire, menyspreat per tots per pecador. Ell ha estat cridat per Déu a defensar, acollir i guarir precisament els que viuen exclosos i humiliats.
Un guariment laboriós en el qual ell també ha col·laborat amb Jesús, i el cec veu per primer cop la llum. La trobada amb Jesús canvia la seva vida. A la fi podrà gaudir d'una vida digna, sense por ni vergonya davant ningú.
Va equivocat. Els dirigents religiosos es senten obligats a controlar la puresa de la religió. Ells saben qui no és pecador i qui està en pecat. Ells decidiran si pot esser acceptat o no a la comunitat religiosa.
El captaire guarit confessa obertament que ha estat Jesús qui se li ha apropat i l'ha guarit, però els fariseus el rebutgen aïrats: “Nosaltres sabem que aquest home és un pecador”. L'home insisteix en defensar Jesús: és un profeta, prové de Déu. Els fariseus no ho poden sofrir: “Naixeres empecatat de cap a peus i, ¿tu ens vols donar lliçons a nosaltres?.
L'evangelista diu que, “quan Jesús sabé que l'havien expulsat, anà a trobar-se amb ell”. El diàleg és breu. Quan Jesús li demana si creu en el Messies, l'expulsat diu: “I, ¿qui és, Senyor, perquè cregui en ell?”. Jesús li respon commogut: No està lluny de tu. “El veus; el que t'està parlant, aquest és”. El captaire li diu: “Crec, Senyor”.
Així és Jesús. Sempre a trobar aquells que no són acollits oficialment per la religió. No abandona els qui el cerquen i l'estimen malgrat siguin exclosos de les comunitats i institucions religioses. Els que no tenen lloc en les nostres esglésies tenen un lloc de privilegi dins son cor.
¿Qui portarà avui aquest missatge de Jesús fins als col·lectius que, a qualsevol moment, escolten condemnes públiques injustes de dirigents religiosos cecs; que s'apropen a les celebracions cristianes amb por de ser reconeguts; que no poden combregar amb pau a les eucaristies; que es senten obligats a viure la seva fe en Jesús en el silenci del seu cor, de manera secreta i clandestina?
Amics i amigues desconeguts, no l'oblideu: quan els cristians vos rebtugen, Jesús vos acolleix.
José Antonio Pagola






*********


AVISOS 25-26 MARÇ

A la col·lecta realitzada el passat cap de setmana amb motiu del dia del seminari es varen recaptar 3.441’05 euros.
Moltíssimes de gràcies.

El temporal de pluja i vent del passat mes de gener feren malbé teules i canals en el temple de Crist Rei provocant nombroses goteres, la qual cosa ens ha obligat a fer una revisió acurada de l’estat de la teulada. Ha estat necessari muntar bastiments al llarg de la façana que dóna al pati per tal de poder accedir als llocs més danyats i així poder posar-hi remei. Aquests dies s’estan acabant les obres.


- En el saló de la Parròquia de Crist Rei, continua oberta l’exposició amb motiu dels 30 anys de la fundació de la Confraria del Calvari. L’horari de visita és fins el dia 1 d’abril de les 18’30 a les 20’00 hs.

- Dimarts dia 28 hi haurà Celebració Penitencial comunitària a la parròquia de Crist Rei. Serà a les 19’00 hs. Aquest dia se suprimeix la missa en aquella Parròquia.

- Dimecres hi haurà la presentació del programa de la Setmana santa. L’acte tendrà lloc en el saló parroquial de Can Vallespir. Començarà amb una Conferència del Sr. Bisbe Sebastià Taltavull a les 20’00 hs. Estau convidats a participar-hi

- Dijous dia 30, hi haurà Celebració Penitencial comunitària a la parròquia de Sant Pau. Serà a les 19’30 hs. Aquest dia se suprimeix la missa en aquella Parròquia.


*********

QUART DIUMENGE

L’evangeli d’avui ens mostra la història del cec de naixement que, poc a poc, va fent un procés personal que el condueix fins al punt de creure en Jesús. És el llarg i sovint dolorós viatge d'una persona que és cridada a veure la vida d'una manera nova i que, com a resultat, pren un nou compromís en la seva vida.
Ell cada vegada veu més clarament que es tracta d'una crida de Déu, en qui pot confiar. Però també experimenta cada vegada més oposició i rebuig, fins al moment en què es perd, que és justament el mateix moment en que és trobat per Jesús. En canvi, els fariseus recorren un camí oposat, esdevenen cada vegada més i més cec.

Jesús és el líder que ha "vingut en aquest món" per acompanyar els humils en el seu viatge a la visió i, d'altra banda, per exposar la ceguesa dels arrogants. Tanmateix, també en cadascú hi ha llum i foscor, no és simplement qüestió de ‘bons’ o ‘dolents’. En cada persona es dóna aquest contrast.

La victòria de la llum demana que totes les persones que pertanyen a la llum esdevinguin elles mateixes llum, que il·luminin un món enfosquit i s'oposin a tot el que es porta a terme en la foscor o que enfosqueix la vida de les persones. Hom no pot pertànyer a la llum i ser indiferent al sofriment humà. Hom no pot simplement encongir-se d'espatlles quan té notícia de polítiques que oprimeixen les persones als països en vies de desenvolupament. Hom no pot ignorar falsedats o els tractes deshonestos en qualsevol organització, ja sigui en el lloc de treball o en la pròpia comunitat o en l'Església. Hom no pot alegrar-se que la llum de la creació no sigui més que una ombra de la Llum veritable de l'univers, i després ignorar alegrement la destrucció del medi ambient creat.

El desig de Llum és gran i universal, i la crida de Crist, la Llum del món, és la crida a sortir a la llum. Però en un món on encara hi ha molta foscor, ser filles i fills de la llum comporta d'assumir les càrregues i les creus de ser deixebles.
Senyor, recordem amb gran agraïment els moments en què ens vas obrir els ulls per veure que havíem de:
  • relacionar-nos en un nivell més profund amb Tu, amb els membres de la nostra família, amb els amics;
    - donar-nos més plenament al servei dels pobres;
    - allunyar-nos d'una relació que ens tenia en servitud;
    - viure més senzillament.
  • Recordem el llarg viatge en el que ens anaves conduint:
    - aquells primers dies en què tot el que sabíem era només que alguna cosa important ens estava passant;
    - la forma en què s’anava fent més clar que eres Tu qui ens cridaves;
    - el temps dur quan, en la mesura que anàvem agafant més seguretat, ens enfrontàvem a l'oposició, el ridícul i el rebuig.

  • Recordem aquell bell moment:
  • - quan estàvem perduts, però sabíem que Tu ens havies trobat;
    - quan sentíem la seguretat que estaves parlant amb nosaltres;
    - quan molt fàcilment i de forma espontània et vam adorar.

    Senyor, perdona’ns com a gent d’Església, quan ens deixem convertir en fariseus:
    - segurs que sabem quina és la teva voluntat, qui ve de part teva i qui no;
    - no disposats a acceptar que la gent pugui arribar a la llum fora del nostre ministeri;
    - defugint les evidències i refugiant-nos en paraules pietoses;
    - responent amb violència els que desafien la nostra saviesa.
    - quan oblidem que cada persona neix per tal que les obres de Déu es manifestin en ella
  • Et demanem Senyor que faci’s un miracle per a nosaltres en aquesta Quaresma:
    - que puguem anar-nos a rentar en alguna piscina de Siloè,
    - i que en sortim amb la nostra vista restaurada.

  • Gràcies!

     
Silvestre Falguera, sj.

***********

AVISOS 25-26 MARÇ

A la col·lecta realitzada el passat cap de setmana amb motiu del dia del seminari es varen recaptar 3.441’05 euros. Moltíssimes de gràcies.

El temporal de pluja i vent del passat mes de gener feren malbé teules i canals en el temple de Crist Rei provocant nombroses goteres, la qual cosa ens ha obligat a fer una revisió acurada de l’estat de la teulada. Ha estat necessari muntar bastiments al llarg de la façana que dóna al pati per tal de poder accedir als llocs més danyats i així poder posar-hi remei. Aquests dies s’estan acabant les obres.


En el saló de la Parròquia de Crist Rei, continua oberta l’exposició amb motiu dels 30 anys de la fundació de la Confraria del Calvari. L’horari de visita és fins el dia 1 d’abril de les 18’30 a les 20’00 hs.























*********

Dimarts dia 28 hi haurà celebració penitencial comunitària a la parròquia de Crist Rei. Serà a les 19’00 hs. Aquest dia se suprimeix la missa en aquella Parròquia.

Dimecres hi haurà la presentació del programa de la Setmana santa. L’acte tendrà lloc en el saló parroquial de Can Vallespir. Començarà amb una conferència del Sr. Bisbe Sebastià Taltavull a les 20’00 hs. Estau convidats a participar-hi

Dijous dia 30, hi haurà celebració penitencial comunitària a la parròquia de SANT PAU. Serà a les 19’30 hs. Aquest dia se suprimeix la missa en aquella Parròquia.




dijous, 9 de març de 2017

ESGLESIA MANACOR - QUARESMA







AMIC ET AMAT

Plaers, sofrences i tristeses

Jesús Renau
Digues, foll, qui sap més
d'amor, aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i tristeses?
Respongué, i va dir que
l’un sense les altres no pot tenir
coneixement d’amor.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 179.)

Meditació
Fins a la porta del quiròfan us han deixat que l’acompanyéssiu. Tenia els ulls oberts i somreia. Com l’estimàveu! Era tan vostre! Havíeu patit tant des del dia que li van detectar el mal!
Anaven sortint amb els paquets i les abraçades eren tan efusives! La vostra filla no arribava. Feia un any i mig que marxà. El cor s’estava alarmant. Per fi, i tan tranquil·la, entra la darrera, tot parlant amb una senyora gran... Quin canvi... De l’enyorança, la paciència, el temor... a ara: quina joia, quin plaer!!
La vida és un conjunt de vivències de tota mena. I, sens dubte, les més valuoses són les que tenen relació amb el que en diem amor. Plaer, comprensió, unió, silenci, enyorança, dolor, interrogants, construcció, “desconstrucció”, distància, proximitat, goig, absència... Hi ha de tot. No s’ha donat mai un amor per sempre plaent, bell, sense alteracions. Al contrari, moltes vegades és en la prova dolorosa quan ens adonem de l’amor que tenim.
De camí cap a Jerusalem, Jesús és ben conscient del que l’espera. No ignora pas el que s’està tramant contra Ell. I sap molt bé amb quin odi s’està teixint la trama. Recorda els dies de Galilea, la gentada, els ulls que s’obrien, aquelles mirades d’agraïment. Per amor accepta el que està a punt d’arribar i el seu patiment serà durant segles el consol de patiments que trobaran en Ell el reflex d’un amor incondicional.
No t’ha passat, o potser et passa, que les tristeses i desenganys són la buidor que l’estimació pot omplir amb força renovada?
Aquella llarga visita, el somriure sincer i amable, els detalls amagats i tantes situacions en què has deixat que sigui el cor el determinant... que potser no han produït més amor? Aquestes són també accions i situacions per a un temps com el que estem vivint.




TERCER   DIUMENGE   DE  QUARESMA













A PLER AMB DÉU
L'escena ens corpren. Jesús, cansat del camí s'asseu just devora el pou de Jacob. Aviat arriba la dona a treure aigua. És d'un poble mig pagà, menyspreuat pels jueus. Amb completa espontaneïtat, Jesús comença el diàleg. No sap mirar ningú amb menyspreu, sinó amb tendresa: “Dona, dona'm beure”.
La dona no s'en pot avenir. ¿Com gosa tenir contacte amb una samaritana? ¿com es rebaixa a parlar amb una dona desconeguda?. Les paraules de Jesús la sorprendran encara més: “Si coneguessis el do de Déu i qui et demana de beure, tu li demanaries, i ell et donaria aigua de la vida”.
Les persones que, aquests darrers anys, s'han allunyat de Déu no són poques, i no se n'adonen del que passa dins el seu interior. Avui Déu els resulta “un estrany”. Tot el que té relació amb ell les sembla buit i sense sentit: un món infantil i llunyà.
Els entenc. Conec el que poden sentir. També jo m'he anat allunyant d'aquell “Déu de la meva infantesa” que em causava pors, neguit i malestar. Probablement, sense Jesús mai m'hagués trobat amb un Déu que avui és per a mi un Misteri de bondat: una presència amistosa i acollidora en qui puc confiar sempre.
Mai m'ha dit res verificar la meva fe amb proves científiques: penso que és un error tractar el misteri de Déu com si fos un objecte de laboratori. Tampoc els dogmes religiosos m'han ajudat a trobar-me amb Déu. Senzillament m'he deixat conduir per una confiança en Jesús que ha crescut amb el anys.
No sabria ben bé dir com es sosté la meva fe avui enmig d'una crisi religiosa que em sacseja a mi com a tots. Només diria que Jesús m'ha duit a viure la fe en Déu de manera senzilla des del fons del meu ser. Si jo escolto, Déu no calla. Si jo obro, ell no tanca. Si jo em confio, ell m'acolleix. Si me dono, ell em soten. Si m'enfonso, ell m'aixeca.
Crec que l'experiència primera i més important és trobar-nos a pler amb Déu perquè el percebem com una “presència salvadora”. Quan una persona sap' el que és viure a pler amb Déu perquè, malgrat la mediocritat, errors i egoïsmes nostres, ell ens acolleix tal com som, i ens empeny a fer front a la vida amb pau, difícilment abandonarà la fe. Moltes persones estan avui abandonant Déu abans d'haver-lo conegut. Si conegueren l'experiència de Déu que Jesús contagia, el cercarien.
José Antonio Pagola



ESGLESIA MANACOR - QUARESMA 2017





AMIC I AMAT (dia 1 de Març comença la quaresma)


  Jesús  Resnau
L'amic es va llevar de bon matí
i anava cercant el seu amat i trobà
gent que anava pel camí i demanà
si havien vist el seu amat.
Li van respondre preguntant a
quina hora el seu amat s'havia
absentat dels seus ulls mentals.
L'amic respongué i va dir:
Tan aviat com vaig haver vist
el meu amat en els meus
pensaments, mai més no fou absent
dels meus ulls corporals, atès que
totes les coses visibles
em representen el meu amat.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 40.)

MEDITACIÓ
Ens desvetllem i tenim la sensació que el nostre Senyor ha marxat. Tan agradable que havia sigut aquella relació del dia o de la nit abans. Ara no hi és. En què hem fallat? Com és que passem de la presència a l’absència? Ens ha deixat un buit, uns dubtes, una enyorança i la pregunta de la fe.
El ritme de la vida es va imposant. Sortim al carrer, gent amunt i avall, sembla que ningú tingui cap resposta per a la nostra recerca. L’amor a Nostre Senyor no és un tema d’actualitat. S’imposa la feina, s'imposen també els horaris. La buidor i l’enyorança creixen. Oh, Déu meu! És que potser m’has deixat, com a un amic inútil? La teva absència em recorda altres temps, en què eres el meu consol, el meu suport i la Vida de la meva vida.
Parat en aquell indret més silenciós, contemplant com les fulles han començat a brotar dels arbres –tendres, menudes i amb força–, el pensament rep una llum que em trasbalsa: Deixa’t de records, de qüestions, i mira, si us plau, mira amb els teus ulls corporals, que Nostre Senyor hi és, en totes les coses visibles. Ha pres imatge, identitat, figura i disseny en la dimensió visible corporal. Ara no el cerquis en el silenci recollit d’ulls tancats, en el ritme del cor... Ja hi tornaràs. Avui Ell t’invita a mirar corporalment la realitat tangible, material, tocable.
Som convidats per Déu a trobar-lo en la natura, als carrers de la ciutat, en la família, en els amics, en els que no pensen com nosaltres... Tot pren un sentit nou. Encara que no entenguem tantes contradiccions, Ell hi és, i com a Amat.
Tot un temps per mirar, per escoltar, per parlar, per tocar. Tot un temps que respon a la creació i a l’encarnació, no tant com a dogmes, sinó com a quotidianitat de llum en la nostra vida.
Quaresma que avui comença. Mirar i veure, escoltar, entendre, comprendre i actuar... Persones, pobles i natura. Ell hi és. I es vol deixar trobar precisament en la vida. No la defugim. Abracem-la.


LA NOSTRA GRAN TEMPTACIÓ

L'escena de les “temptacions de Jesús” és un relat que no hem d'interpretar lleugerament. Les temptacions que s'ens descriuen no són propiament d'ordre moral. El relat ens adverteix que podem arruinar la nostra vida si ens desviem del camí que Jesús segueix.
La primera temptació és d'una importància decisiva, ja que pot pervertir i corrompre la nostra vida de soca a arrel. Aparentment, a Jesús se li ofereix quelcom innocent i bo: posar Déu al servei de la fam. “Si ets Fill de Déu, mana que aqueixes pedres es tornin pans”.
Tanmateix, Jesús reacciona de manera ràpida i sorprenent: “L'home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. No farà del seu pa un absolut. No posarà Déu al servei del propi interés, oblidant el projecte del Pare. Sempre cercarà primer el regne de Déu i sa justícia. En tot moment escoltarà sa Paraula.
Les nostres necessitats no queden satisfetes només assegurant el nostre pa material. L'esser humà necessita i desitja molt més. Fins i tot per a rescatar de la fam i la misèria als qui no tenen pa, cal escoltar a Déu, el nostre Pare, i desvetllar en la nostra consciència la fam de justícia, la compassió i la solidaritat.
La nostra temptació avui és convertir-ho tot en pa. Reduir cada cop més l'horitzó de la nostra vida a la satisfacció dels nostres desitjos; viure obsessionats per un benestar sempre més gros o fer del consumisme indiscriminat i sense límits l'ideal quasi únic de les nostres vides.
Ens enganyem si pensem que aqueix és el camí que cal seguir cap el progrés i alliberació. ¿ No veim que una societat que rossega les persones cap al consumisme sense límits i cap a l'auto-satisfacció genera buit i sense sentit dins les persones i egoïsme, insolidaritat i irresponsabilitat dins la convivència ?
¿ Per què ens estremim de que augmenti tràgicament el nombre de persones que es suiciden cada dia ? ¿ Per què seguim tancats dins un fals benestar, aixecant barreres cada cop més inhumanes perquè els famolencs no entrin en els nostres països, no arribin a les nostres residències ni toquin a la nostra porta ?
La crida de Jesús ens pot ajudar a prendre consciència de que no només de benestar viu l'home. També els homes i dones d'avui necessitem cultivar l'esperit, conéixer l'amor i l'amistat, desenvolupar la solidaritat amb els que sofreixen, escoltar la consciència amb responsabilitat, obrir-nos al Misteri últim de la vida amb esperança.
José Antonio Pagola




**********
******



SEGON   DIUMENGE   DE   QUARESMA


AMIC E AMAT (2)



Jesús  Resnau
El cor de l’amic pujà a les altures
de l’amat a fi que no fos privat
d’estimar en l’abisme d’aquest món,
i quan arribà a l’amat el contemplà
amb dolçor i plaer.
I l’amat el baixà a aquest món
perquè el contemplés
amb tribulacions i defallences.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 56.)

MEDITACIÓ
          Moltes vegades cerquem Déu per la joia, el consol i la força que ens comunica. És una aspiració motivada pel desig de plenitud i felicitat que sent el cor humà. Aquest anhel hi és sempre, però sobretot quan constatem la soledat, l’aïllament, l’abandonament o la duresa injusta del nostre món. Realment cerquem Déu? És clar que sí, però potser cerquem més la pau, l’equilibri i el goig que tanta falta ens fan.
          Ell, que comprèn la nostra limitació, –per dir-ho d’una manera planera– ens agafa de la mà i ens ajuda a baixar amb Ell a les realitats d’aquest món, tan carregat de “tribulacions i defallences”. El seu Esperit d’Amor abraça tot l’univers, abraça tota la nostra terra i ens mou a mirar i escoltar tantes tribulacions i defallences. Ell ja sap que no és a les nostres petites mans canviar tants mals; però no vol que ens evadim en un cel separat de la terra, en una contemplació feliç al marge de les realitats de tants germans nostres. No ens sembla lògic que l’Esperit d’Amor actuï d’aquesta manera? Ni que una mare o un pare poguessin oblidar-se del seu fill o de la seva filla, Déu no s’oblida de cap dels seus fills i filles. Ell ens mou a divinitzar-nos també en aquestes situacions.
          Què ens suggereix? Que ho arreglem tot? No. Que ens informem, que tinguem presents els que tenim a prop, que mirem de comunicar pau, justícia, amabilitat, tendresa, compassió, joia i esperança amb paraules i obres que siguin autènticament nostres, que no responguin a un manual de funcions, sinó a un cor intel·ligent i humil.

          Contemplem Jesús fent camí cap a Jerusalem. Ell és la imatge visible del Déu invisible. Sap que el que fa és arriscat, i tant!, però cada pas, cada respiració, cada pensament, són actes d’amor per tots els tribulats i defallits. Experimenta la pau de la missió, de la comunicació amb el Pare en Amor. Aquesta contemplació de Jesús ens mou a obrir els ulls per caminar també amb humilitat i serenitat –conscients que això


DIUMENGE  SEGON   DE   QUARESMA

AVISOS 11-12 MARÇ


Divendres dia 17 hi haurà l’exercici del Via-crucis a la Parròquia de sant Pau; serà a les 19’30 h. Aquest dia per donar més relleu a aquest acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia.

També el divendres dia 17 a les 20’30 h. hi haurà assemblea general de la Confraria del Calvari de la Parròquia de Crist Rei. En aquesta assemblea està previst que hi hagi canvi de la Junta Directiva. La reunió serà en el saló parroquial d’aquella Parròquia.

Amb el lema «prop de Déu i dels germans» celebrarem el pròxim cap de setmana el dia del seminari. Pregàrem per les vocacions i, la nostra aportació econòmica, serà destinada a la formació dels seminaristes. Avui podeu recollir els sobres.




Escoltar Jesús
El centre d'aquest complexe relat, conegut tradicionalment com la “transfiguració de Jesús”, està en una veu que surt d'un extrany “núvol lluminós”, símbol que usa la Bíblia per a parlar de la presència sempre misteriosa de Déu, que s'ens manifesta i, al mateix temps, s'ens amaga.
La veu diu aquestes paraules: “Aquest és el meu Fill, en qui m'he complagut. Escolteu-lo” Els deixebles no han de confondre a Jesús amb ningú, ni amb Moisès o Elies, representants i testimonis de l'Antic Testament. Sols Jesús és el Fill estimat de Déu, el qui té el seu rostre “resplendent com el sol”.
Però la veu afegeix quelcom més: “Escoltau-lo”. En altres temps, Déu havia revelat la seva voluntat mitjançant “els deu manaments” de la Llei. Ara, la voluntat de Déu es resumeix i concreta en un sol manament: “Escolteu Jesús”. L'escolta estableix la vertadera relació entre els seguidors i Jesús.
Quan sentiren això, els deixebles caigueren per terra “morts de por”. Estan corpresos per aquella experiència tan propera de Déu, però també retgirats pel que han sentit: ¿podran viure escoltant només a Jesús, reconeixent només en ell la presència misteriosa de Déu?
Aleshores Jesús s'apropa, els toca i els diu: “Aixecau-vos. No tingueu por”. Sap que necessiten experimentar la proximitat humana: el contacte de la seva mà, no només el resplendor diví del seu rostre. Sempre que escoltem Jesús en el silenci del nostre ser, les seves primeres paraules ens diuen: “Aixeca't, no tinguis por”.
Moltes persones només conéixen Jesús d'oïda. El seu nom els resulta fins i tot familiar, però el que saben d'ell no va més enllà d'alguns records i impressions de la infància. Inclús, si bé es diuen cristians, viuen sense escoltar dins el seu interior a Jesús. Sense aquesta experència no és possible conéixer la seva pau inconfundible ni la seva força per a animar i mantenir la nostra vida.




Quan un creient para a escoltar en silenci a Jesús, dins l'interior de sa consciència escolta sempre com això:
No tinguis por. Deixa't amb tota senzillesa en el misteri de Déu.
La teva poca fe basta. No t'inquietis. Si m'escoltes, descobriràs l'amor
de Déu consisteix en estar sempre perdonant-te. I si creus això,
la teva vida canviarà. Coneixeràs la pau del cor”.
En el llibre de l'Apocalipsi es pot llegir així: “Mira, estic a la porta i toc; si qualcú sent la meva veu i m'obre la porta, entraré a casa seva”. Jesús toca a la porta de cristians i no cristians. Podem obrir la porta o rebutjar-lo. Però no és el mateix viure amb Jesús que sense ell.
José  Antonio   Pagola














*********

*******



Què ens cal per trobar-nos amb Déu?

2n diumenge de Quaresma


Josep  LLunell


Què ens cal per trobar-nos amb Déu?
No ens calen
-ni cavil·lacions
-ni esforços sobrehumans
-ni crits, ni màgies.
N’hi ha prou en fer silenci.
Silenci per fora i per dins i escoltar la seva Divina Presència en nosaltres.
Aquietar, assossegar la nostra casa interior per acollir el qui habita en nosaltres.
Com diu molt bé Martín Velasco: “Afinar el oído para captar el murmullo de su paso, casi siempre tan suave como la brisa.”
La trobada amb Déu és sempre personal i intransferible. Podem intercedir els uns en favor dels altres, però ningú pot pregar en lloc meu substituint-me.
No és possible comunicar-se amb Déu per procurador.
És cert que podem utilitzar fórmules heretades dels Antics com Salms i altres pregàries.
Però, al final del final, sóc jo qui haig de recórrer el meu propi camí per trobar Déu en la meva vida.
Ho deia el poeta León Felipe en els seus famosos versos:
Nadie fue ayer,
ni va hoy,
ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol
y un camino virgen
Dios.”
Quan es dóna verdadera comunicació amb Déu, allà hi ha
-una persona viva
-un home o una dona que interroguen
-que cerquen
-que supliquen
-que gaudeixen
-o que ploren i es queixen
-que alaben, confien i esperen.
-I són agraïts: saben donar gràcies.
Aquesta comunicació viva i personal amb Déu és capaç de transformar la persona i reorientar, de bell nou, la seva vida sencera.
Quan hom escolta amb pau a Déu en el fons del seu cor, se li il·luminen zones fosques del seu viure que abans li passaven desapercebudes. I aprèn a diferenciar el real de les enganyoses aparences. I també descobreix forces, energies interiors amb les que ja no hi comptava.
La vida tota es transforma.
Hi ha noves llums, noves forces, nou dinamisme que conforta i ens fa més valents, més ardits, més actius.
I, per damunt de tot, hom se sent estimat per Déu i amb renovades forces per estimar els altres, cosa no sempre fàcil.
En el contacte amb Déu, la vida del creient canvia radicalment, i passa de la por i la temença a la pau quan sap escoltar el misteri de Déu manifestat en Jesús.
La veu del Cel diu, referint-se a Jesús: “Escolteu-lo.”
Què s’ha d’escoltar?
El que Pere havia refusat poc abans: l’anunci de la Passió i de la mort.
El Déu de Jesús, com també el mateix Jesús, és el Déu que lluita en la vida contra la por dels covards
contra el poder que sotmet, espanta i oprimeix, encara que això es faci en nom de Déu.
Quan la vida s’orienta d’aquesta manera, el final d’aquesta vida pot ser molt semblant al final de la vida de Jesús.
Però, en definitiva, això és el que ens transfigura. Això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús.
Però, en definitiva, això és el que ens transfigura, això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús:
-risc segur
-mort temporal
-resurrecció gloriosa
-i salvació eterna 
El creient en nom de Déu només pot
-beneir
-i ajudar desinteressadament.
És això el que nosaltres fem i vivim?
Per què som més sensibles al sagrat que a allò simplement humà?  
Mentre no tinguem això resolt, no som cristians.
Serem, per descomptat, molt religiosos. Però, de cap manera cristians. És a dir, deixebles i seguidors de Jesús.